dimarts, 28 de novembre de 2006

LA (IN)JUSTÍCIA ECSPANYOLA TORNA A ACTUAR

No és cap novetat. A aquestes alçades hauríem d'estar acostumats, però no, no ho estem. El nostre grau de civilització ens ho impedeix. La dignitat, tampoc. Em refereixo a la història de sempre, la crònica d'una massacre que es fa lentament, però inexorablement. Si a aquestes alçades hi ha quelcom que defineixi el racisme institucionalitzat, l'oligarquització, els privilegis, les desigualtats, el colonialisme xenòfob, el rebuig a la diversitat, la interiorització del feixisme sociològic i de l'altre... si hi ha alguna cosa que ho representi... aquesta cosa és la (in)justícia ecspanyola. Un poder que pràcticament va restar immune durant la transició política, que compta entre els seus òrgans jurisdiccionals principals, aquesta mena estrafeta de nova Inquisició que enfonsa les seves arrels en la dictadura, que es diu Audiencia Nacional. Un Tribunal Suprem, màxima instància jurisdiccional, que no és res més que un cau de caspa, fatxeria, fatxenderia i supèrbia. Un poder que ignora i soscava el ja prou desprestigiat Estat de les Autonomies. Un poder, en definitiva, que constitueix la principal trinxera de defensa de l'unitarisme de l'estat i que, com s'ha pogut comprovar a Euzkadi, és la punta de llança contra el moviment independentista.

Doncs bé, aquest poder corrupte, racista, feixista, ecspanyolista, oligàrquic, tirànic i totes les pestes que hi volgueu afegir... ha tornat a actuar i ha acomplert amb l'expedient. Segons s'ha sabut la (in)justícia ecspanyola ha condemnat al fatxa, criminal, cap pelat skin de merda que va matar en Roger Albert durant les festes de Gràcia del 2005, a només onze anys de presó. La sentència el condemna per homicidi i no per assassinat.

Com sempre, quan els ecspanyols maten, ho fan en un context d'una baralla, mai com a conseqüència d'una acció premeditada, d'un plantejament fred, calculat, que s'executa sense vacil.lacions, emparat en la seguretat que dóna que si la cosa pinta bastos -és a dir, que ets tan imbècil que t'enxampen- te'n sortiràs, en el pitjor dels casos, amb una condemna que permeti cobrir l'expedient i guardar les formes, i d'aquí a quatre dies, de nou al carrer a rebentar més caps o a tallar colls.

Passa, però, que sempre són els altres els que moren. Oh, quina casualitat! En Guillem Agulló, en Josep Maria Isanta, en Roger Albert, i tants d'altres, morts i enterrats. I els seus assassins nazis ecspanyols se'n surten o se'n sortiran de rositas, o si no al temps. Això té un nom, racisme judicial. No hi ha volta de full. Cal esclafar-los, als uns i als altres, sense contemplacions.

divendres, 24 de novembre de 2006

CUATRO i LA SEXTA

Insisteixo en l'anàlisi de l'anterior post. Fent zàpping, ahir vaig veure, durant dos minuts, l'acte de lliurament dels premis Ondas. Un acte presentat per en Francino i la Nierga, dos dels referents dels progressisme ecspanyol. En l'escenari actual dels mèdia, i en concret en la televisió, allò més cool, allò que marca la línia de la modernitat, són les dues cadenes privades Cuatro i La Sexta. D'aquesta manera, TVC en general, ha esdevingut una televisió de segon ordre, plena d'aspirants a fer el salt, un cop han aconseguit una certa popularitat o renom, a una d'aquestes dues cadenes (ie, Buenafuente and cia). La conseqüència és que els canals de TVC no són més que una mena de ritus de passatge cap a les televisions de debò, modernes i de qualitat. Diverses consideracions al respecte:

1. En l'origen de tot plegat hi ha l'enorme jugada maquiavèlica del felipisme, quan va aprovar la Llei de la Televisió privada, el 1989. En aquella Llei, només es contemplava televisions privades d'àmbit estatal, i es negava o s'impossibilitava de facto l'existència de televisions privades d'àmbit subestatal o autonòmic (o nacional, en el cas català). La jugada era mestra: en el fons hi havia el missatge que la televisió en català és quelcom administratiu, oficial, i en conseqüència encarcarat, cutre, artificial. Que quasi vint anys després, no s'hagi aconseguit la consolidació d'un, dos o tres televisions privades en català, emfasitza aquesta associació entre catalanitat i artificialitat, oficialisme, etc., de manera que s'intenta desprestigiar i a l'hora equiparar modernitat amb ecspanyolitat.

2. Una derivada de l'anterior, ha estat la conversió, al llarg dels anys 90, de Madrid com l'autèntica meca del sector audiovisual de l'estat, de manera que milers d'actors, tècnics, professionals catalans, han emigrat cap allà, deixant la indústria audiovisual catalana en pilota picada.

3. Al llarg d'aquests anys hi ha hagut episodis ben lamentables. Possiblement el que més és el cas de FlaixTV. Una televisió capdavantera, innovadora que trencava precisament l'associació abans esmentada i que va acabar com el rosari de l'aurora. Per la seva banda, el projecte CityTV/td8, a banda de ser d'abast territorial limitat, aposta més per una identitat metropolitana que no pas per la catalanitat. Això fa que doni molta rellevància a autèntics crims televisius com els programes en ecspanyol de l'Arús i les seves xatis, autèntics despropòsits de vergonya aliena.

4. La consolidació de Mediapro en el panorama comunicatiu de l'estat, està convertint el senyor Roures i companyia en l'autèntica icona referencial i en el signe de la modernitat per excel.lència... en ecspanyol, és clar. Fóra d'agrair que en Roures and co impulsés una televisió privada en català. Ara per ara, però, sembla que tots els esforços es concentren en l'impuls de La Sexta.

5. Per acabar-ho d'adobar, hi ha el paper ben galdós del Consell d'Audiovisual de Catalunya (CAC) en el repartiment de les llicències de televisió digital, afavorint descaradament la penetració del grup PRISA al Principat.

6. Pel que fa a la televisió digital al País Valencià, la situació és autènticament goebelsiana. A les Illes tampoc és millor.

7. Fa fàstic i repugnància sentir com el Departament d'Esports de TVC bavegen tot parlant del Real Madriz, sobretot durant la presidència de Florentino. Com es pot ser tan dat? És que no tenen vergonya? Realment molts -no tots, per cert- dels periodistes d'aquest departament podrien estar sense cap mena de manies a Telemadrid o al canal de televisió del club merengue. Impresentable i que lliga amb una qüestió que considero clau: la funcionarització dels treballadors de TVC, en el sentit que per molts d'ells treballar a TVC no és un orgull, sinó més aviat una simple destinació, i només estan a l'aguait d'una destinació millor, si és possible en una televisió ecspanyola i privada.

8. Fa pena veure com davant la bava que els cau quan parlen del Madriz, trobem el total passotisme i desinterès enfront l'actualitat dels clubs de futbol del País Valencià, tals com el València, el Vila-real o el Llevant, i de les Illes, tal com el Mallorca. Realment els tracten com a marcians.

Last but not least, el més fort de tot és que per molts estudiants de comunicació catalans pensen que només a Madrid es pot triomfar, per la qual cosa ni Catalunya ni el català els interessa. Passa, però, que no entenen que això de Madrid no és més que un muntatge de cartropedra. La veritat és que el futur de la comunicació en ecspanyol no rau a Madrid, sinó en tot cas a Florida o Califòrnia, o sigui que si volen triomfar i ser universals, millor que s'oblidin d'Ecspanya i vagin pensant en saltar a l'altra banda de l'Atlàntic. Sempre és un consol veure com en el futur de la cultura hispànica, l'estat ecspanyol pinta cada cop menys, mentre que els referents que s'imposen són els americans, bé siguin dels Estats Units, Mèxic, Colòmbia o Veneçuela entre d'altres. L'auge de la música i el cinema hispanoamericà enfront l'ecspanyol així ho certifica (però el discurs oficial ecspanyol ho ignora o ho amaga).

PD. Recordo una màxima que diu que no cal tenir més enemics que els estrictament necessaris. I els catalans, amb Ecspanya i França ja en tenim prou. Des d'aquest punt de vista, Amèrica Llatina, ha de ser vista clarament com una aliada en el procés de desecspanyolització... entre d'altres raons perquè ells fa quasi dos-cents anys que es desecspanyolitzaren primer.

dijous, 23 de novembre de 2006

PERÒ QUÈ HEM FET PER MERÈIXER ELS MÈDIA QUE PATIM?

Després de veure, sentir, somniar la cara del neo-fatxa Rivera fins a la sopa -collons quina persecució!- només puc preguntar-me: però què hem fet per merèixer els mèdia que patim? Mai, repeteixo, mai, fins a l'extrem que jo conec, una formació tan minoritària (1,71% del cens electoral, 3,04% dels vots vàlids a candidatura, 2,2% dels escons de la cambra legislativa) ha aconseguit una cobertura mediàtica tan enorme. El ressò mediàtic d'aquesta gentussa feixista -és obvi que els nazis, per molt electes que siguin, no deixen de ser nazis- és del tot desproporcionat.

Que si la Conilla al matí, que si l'Om al migdia, que si fins i tot la Terribas (nena, mataràs el teu pare a disgustos, si segueixes per aquesta línia), els han donat, generosos, dotzenes de minuts a TVC. Suposo que també Mossèn llepaculs-i-vores Bassas a CR, per no parlar de tot la patuleia de Vanguardias, El Pais, etc. M'atreviria a dir que una de les principals raons de la seva elecció ha estat precisament aquesta, la sobrecobertura mediàtica, a més a més, de la seva sembla que inesgotable capacitat de finançament, aspecte aquest que caldria analitzar amb detall i on fins i tot aventuro que podem trobar-nos alguna sorpresa tan maquiavèlica com irrresponsable.

L'única actitud digna enfront aquests malalts va ser la d'en Joan Vall i Clara del diari El Punt. No se'n va estar d'orgues, al programa Àgora, del C33, dirigit pel trepa Ramon Rovira, i va cantar les quaranta al nazi Espada. Val a dir que aquest programa, probablement va ser en els mesos previs a les eleccions, una de les principals caixes de ressonància de les idees babelianes, atesa la sobrepresència d'individus que hi combreguen, reforçats sempre pels seus amos del món COPE-Libertad Digital, etc.

Si he d'avançar una resposta a la pregunta que ens ocupa, jo diria que és públic i notori que en termes generals la classe mediàtica catalana, entenent per aquesta tot el personal que treballa en els mèdia, respon a un perfil ideològic, polític, filosòfic, molt determinat i en gran mesura bastant allunyat de la mitjana de la societat catalana. Ja fa temps es va publicar una enquesta on es constatava que el partit que més suports rebia de la classe mediàtica -o dels enquestats en aquella ocasió- era ni més ni menys que ICV, la qual cosa ja és summament significativa. Si tenim en compte que un dels components fundacionals de la candidatura C's procedeix d'una plataforma arrelada sobretot entre sectors funcionarials (de l'educació, principalment) del Baix Llobregat, denominada Iniciativa No Nacionalista, ja podem constatar que la cosa comença a quadrar.

I és que gran part de la classe mediàtica catalana treballa en ecspanyol, per la qual cosa, qualsevol procés tendent a incrementar la presència del català en els mèdia és interpretada com una amenaça. No només la classe mediàtica, sinó la gran part dels sectors intel.lectuals, artístics, cinematogràfics, de la indústria editorial, a Catalunya, viuen en i de l'ecspanyol (permeteu-me que afegeixi aquí que encara resta per fer una tesi doctoral sobre què ha representat en l'ecspanyolització de la classe intel.lectual catalana, sobretot en els anys del franquisme, l'Editorial Planeta... una recerca que fins i tot jo mateix he sospesat la idea de portar-la a terme). D'aquí la seva oposició directa o indirecta a qualsevol mena de retirada de l'ecspanyol del terreny conquerit en les darreres dècades. La batalla pel cinema en català, n'és l'exemple fefaent: els successius consellers de cultura pujolians van ser humiliats i derrotats pel lobby ecspanyolista. Els maragallians, ni tan sols s'ho plantejaren.

De fet, no som tan originals. En la major part de casos de processos d'alliberament nacional, els grans mèdia es presenten com a enemics aferrissats (alguns amb formes més civilitzades que d'altres, tanmateix), de les tesis independentistes. Aquí, al Quebec, a Escòcia, al País Basc. La raó és ben simple, els grans mèdia representen grans interessos empresarials, corporatius, publicitaris, perfectament encaixats en l'establishment. Per la seva banda, els públics segueixen caninament les directrius dels comissaris polítics de torn. En conseqüència, la mediatització dels moviments independentistes, acostuma a ser clarament negativa. Per tal de trencar el setge mediàtic, els independentistes acostumen a impulsar iniciatives mediàtiques pròpies, que molt sovint pateixen bé d'una manca de fortalesa econòmica, de l'estigma de ser poc objectives o, directament, de la repressió i suspensió per part dels poders de l'estat (policial, judicial). Per contra, els moviments unionistes que s'enfronten sobre el terreny a l'independentisme, acostumen a tenir un potent arsenal mediàtic que els permet influenciar una part de la societat, manipular-la i enganyar-la.

Bé, de moment plego. Oh no, torna a sortir el neo-fatxa amb la Terribas!!! Diuen que havia militat a les NN.GG. del PP. Ja ho diuen: no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres.

Pobre Jaume!

diumenge, 19 de novembre de 2006

L'ÚLTIM ADÉU DEL MÉS LLEIG

Fa pocs dies va morir Jack Palance. Era l'últim d'un grup d'actors que sempre m'han atret. Un grup format per tipus durs i/o lletjos que van protagonitzar moltes pel.lícules entre els anys 50 i 70, vivint una segona etapa d'or entre els 80 i els primers 90. En formen part també, a més de Palance, nascut el 1919, Charles Bronson (1921-2003), Lee Marvin (1924-1987) i James Coburn (1928-2002)

Paradoxalment, de tots ells, Palance era el més veterà... i el darrer en morir. En homenatge a la seva memòria, ahir vaig veure en DVD una pel.lícula que sempre m'ha agradat, Attack! perquè emfasitza molt les relacions interpersonals i critica clarament la doble moralitat que existeix en les grans organitzacions, com per exemple, els exèrcits, plens de grimpadors professionals, de gent que pretén triomfar encara que sigui al preu de la vida dels altres.

Al marge també hi ha la impagable figura de Palance, sobretot en el tram final de la pel.lícula, quan, ferit, va corrent i fotent bots com un zombie entre les runes. Quan finalment cau mort, el seu rostre, amb la boca badada i els ulls oberts com a taronges, és l'antítesi de les morts dolces que tot sovint es veuen en pantalla.

Malgrat que tots ells van fer pel.lícules de l'Oest, per mi sempre quedaran com a actors lligats al cinema de la Segona Guerra Mundial. A Attack! (1956), a més de Palance, trobem Lee Marvin. A les clàssiques The Great Escape (1962) i The Dirty Dozen (1967), hi participaren Coburn i Bronson i Marvin i Bronson, respectivament. Per la seva banda, Coburn va protagonitzar la imprescindible, i més recent, Cross of Iron (1977), dirigida per Sam Peckinpah.

Totes elles són grans pel.lícules, molt sovint travessades de contradiccions i on la crítica al poder és ben evident. Fins i tot arriben a ser políticament incorrectes, fins al punt que no es dubta a fer net, encara que sigui del propi bàndol.


En definitiva, la lectura dels obituaries de Palance en la premsa dels Estats Units (New York Times, Washington Post, Los Angeles Times), així com en els webs de les majors (ABC, CBS, NBC, a més de la CNN i la Fox), m'ha servit per constatar que la influència del cinema en les nostres vides, si més no en la meva, ha estat enorme.

Descansa en pau, Volodymyr Palaniuk.

divendres, 17 de novembre de 2006

A BERGA, DE NOU, ARA AMB ESTAT CATALÀ

El diumenge passat vaig ser, novament, a Berga, on vaig participar en una xerrada sobre la història de l'independentisme català. Es tracta d'un cicle de conferències en la que també
participen l'Agustí Barrera i en Tomàs Callau. Tots tres ens vam conèixer a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona en la primera meitat dels vuitanta i vam militar a la històrica AEIU (que per aquells polpotians que no sàpiguen què era, responia a Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat). Quins temps! El cicle està organitzat pels companys d'Estat Català, i a més de l'acte de Berga, ja en vam fer un a Prats de Molló, tal i com ja vaig anunciar en aquest bloc. Per a les següents setmanes estan programades altres actes a Les Borges Blanques, Vic i Barcelona.

No he pogut resistir la temptació de publicar aquesta foto, presa tot just havent dinat. A fe de déu que va ser un sant dinar!

NOVA ENQUESTA: QUIN FUTUR PER A CDC?

Aquesta matinada he penjat la nova enquesta que proposo per a les següents setmanes. La pregunta és Quin futur per a CDC? i ofereixo fins a sis possibles respostes. Tal i com he escrit darrerament, CDC es troba en un moment molt delicat de la seva història. El seu allunyament del poder es perllongarà segurament quatre anys més. Això ha fet que l'ultra Duran ja hagi començat a esmolar les eines. El repte de CDC, a banda de deixar anar llast..., és el de saber què vol ser quan sigui gran: mantenir-se en el fonamentalisme autonomista i en el regionalisme tronat, el portarà a ser realment una peça d'arqueologia de forma relativament ràpida. Per contra, si opta per assumir el sobiranisme des d'una perspectiva liberal-progressista, pot recuperar molt de terreny i posar-se en situació de trobar aliats el 2010, un any, que ja ho avanço ara, serà clau per a la història d'aquest país. Us animo, doncs, a participar-hi, a votar.

dilluns, 13 de novembre de 2006

AVÍS A NAVEGANTS

Després de la desgràcia del nyap i dels resultats de les eleccions parlamentàries a la CAC, puc dic, sense risc a equivocar-me, que la situació és molt delicada. Digueu-me exagerat però veig que aviat aquí se n’organitzarà una de grossa. M’explico.

El referèndum sobre el nyap, amb un 48% de participació, i un suport al nou ordenament estatutari del 35% del cens electoral, dibuixa un escenari massa fràgil. Es tracta de l’estatut d’autonomia amb menys suport de tota la història. Molt inferior tant al plebiscit del 1931 com al del referèndum del 1979, tal i com ja vaig constatar en un post anterior.

Si a això hi afegim que el Tribunal Constitucional pot acabar de modificar el redactat final del text en aspectes molt sensibles, segurament aquells que van decantar a més d’un patriota a votar-lo a favor, incomprensiblement, des del meu punt de vista, com per exemple, la igualtat lingüística o la referència a la nació en el preàmbul, llavors tenim que, com va dir en Mas quan encara no s’havia venut l’ànima per un plat de llenties (exactament per 2 escons més i 95.914 vots menys) a la Moncloa, el nyap definitiu no serà més que una pallaringa, quelcom ridícul, insultant.

Avui en dia, l’ordenament estatutari de la CAC pot ser objecte de tots els atacs que es vulguin i suposo que no hi haurà cap il.lús que pensarà que els ecspanyols se n’estaran d’emprar tota l’artilleria per acabar de destruir-lo. Els potentíssims mitjans de comunicació de què disposa la dreta extrema, quan no l’extrema dreta, aniran a sac i ara que el PSC sembla –ja veurem quant dura- que planta cara al PSOE, el més segur és que els homes de PRISA es quadraran per defensar els seus, per la qual cosa també des d’aquesta banda cal esperar atacs despietats.

Però això no és tot. A un estatut feble, un nyap com una casa de pagès, li correspon, lògicament, un president feble. Un president votat només pel 26,81% dels ciutadans que votaren vàlidament, i només pel 15,15% dels ciutadans amb dret de vot, ens situa en un escenari molt i molt delicat. Un president, a més a més, que fa angúnia sentir com parla i que abans volaran els elefants que ell aconsegueixi connectar amb una majoria de la ciutadania.

Amb un estatut feble, retallat i que encara ho pot ser més. I amb un president amb un suport ciutadà escàs, la situació és franca per tal que s’obri una ofensiva bàsicament mediàtica per a deslegitimar el sistema polític de la CAC i forçar algun tipus de canvi. Aquesta ofensiva no l’encapçalarem els independentistes, sinó molt probablement els ecspanyols ultranacionalistes, els quals no tindran cap escrúpol en falsejar el que calgui i podem esperar que l’impacte no es limiti a l’opinió pública ecspanyola, sinó que també es doni a Europa i Amèrica. Caldrà, doncs, fer un gran esforç en l’àmbit de la política internacional.

Possible sortida endavant
El responsable màxim d’aquesta situació tan galdosa té un nom. I es diu Artur Mas. No cal insistir-hi més. És més que evident. Mentre CiU, i més específicament, CDC no faci un pas endavant cap a la sobirania, ERC no tindrà cap incentiu per pactar-hi. ERC, com a partit independentista que és, vol fer un pas endavant en la política nacional. O això és el que diu que vol. Únicament quan CiU o CDC es defineixi, i actuï, com a força sobiranista estarà en condicions de pactar amb una altra força sobiranista de centre –esquerra, de manera que de l’entesa entre les dues forces es trobaran representats un alt nombre de ciutadans de la CAC, i fins i tot del conjunt de Catalunya. Un pacte que implicarà fer un salt endavant en la sobirania. Però mentre mentre CiU i, el que més ens interessa, CDC, continuï amb el seu fonamentalisme autonomista i regionalista, no hi ha res a fer. Ni ideològicament ni nacionalment ambdues formacions no comparteixen un mateix escenari de futur, a hores d’ara.

Per la seva banda, ERC en la seva aposta actual està obligada a fer-se respectar i que no se la rifin com, quan i qui vol. Ha de donar una imatge de fortalesa i de fermesa davant els sociates i els palanganeros. I ser-ho, realment. Qualsevol cessió inexplicable (la Corpo, el model escolar, el model social, la política lingüística, el sistema electoral, l'organització territorial, el finançament, etc.), els condemnaria irremeiablement. Juguen amb foc.

Si a això hi afegim la polarització cada cop més intensa a nivell de carrer, la situació pinta bastant malament. Una polarització que evidencia quelcom obvi: a diferència dels ecspanyols que han après a pactar els temes d’estat, després de matar-se entre ells al llarg de la història –i de passada matar a aquells pobles que han ocupat-, els polítics catalans són incapaços d’arribar a aquest nivell de consens. Molt probablement, perquè no tenim estat i no ens assabentem del que això realment implica i de quins interessos estan en joc.

Tot plegat ben patètic. Cal que des de la societat civil patriòtica, a l’interior de la qual trobem moltes iniciatives socials, polítiques, culturals, etc., tant reals com virtuals, s’estiri de la corda per fer possible que, més d’hora que tard, es produeixi un canvi en l’escenari polític que deixi sense arguments a aquells que no volen sentir a parlar d’assolir la tan necessària, àdhuc inajornable, sobirania del nostre país. Si no estirem nosaltres, ningú no ho farà. Com sempre, ara més que mai, depèn de nosaltres. Dels patriotes catalans.

dimarts, 7 de novembre de 2006

MONTILLA, UN PRESIDENT AUTONÒMIC

Que en Montilla, alies Tio Pepe, o Cabòries, hagi arribat a ser president de la CAC, demostra fins on arriba l'autonomisme. Vull dir, que si fóssim un estat independent, una República Lliure, un individu com aquest mai hauria arribat a la Presidència de l'Estat Català.

L'autonomisme és un sistema on el que predomina és l'obediència als aparells i on no té cap mena d'importància la vàlua dels individus que es dediquen a la cosa pública. L'únic important és l'obediència cega i, com va dir un dels pocs intel.lectuals ecspanyols que respecto, Ignacio Sotelo, tot referint-se, però, al felipisme, el sistema només premia la selecció dels mediocres.

Voleu autonomia? Doncs aquí teniu el Montilla... un funcionari de la política, un analfabet carregat de complexos i de rancúnia. És la persona perfecta per un càrrec funcionarial com és el de ser president d'una de les 19 CCAA que hi ha dins de l'estat ecspanyol (comptant-hi Ceuta i Melilla). Res més.

Si el resultat del referèndum del nyap ja va ser la sentència de mort de l'autonomisme, el nomenament de Montilla com a president de la cosa, no és més que el seu certificat de defunció.

En una República Catalana, el seu President serà un individu de prestigi, respectat, fins i tot admirat, culte i patriota. Una referència.

dilluns, 6 de novembre de 2006

ESTIC DE PEGA

Algun comentarista m'exigeix que em mulli, respecte els escenaris dibuixats en aquest post. Abans, però, deixeu-me que aclareixi que el meu silenci dels darrers quatre dies no es deu a que he caigut en un estat catatònic per com evoluciona l'escenari polític a la CAC. No. Bàsicament, es deu a que els inútils de jazztel, que és el meu proveïdor d'internet domèstic, ha decidit, per segon cop en quinze dies, tocar-me el que no sona, i deixar-me sense connexió d'ADSL. Potser és una venjança perquè no he volgut subscriure a l'opció dels 20 megues. No ho sé. Però n'estic fins al capdamunt. El problema és que això ja em va passar abans amb wanadoo. I ja no sé què fer. Si com a mínim tinguéssim un IP català, no em sentiria tractat de forma tan colonial com em sento quan parles amb aquesta genteta de Madriz!

Bé, a mullar-me. Diuen que sempre tiro la pedra i amago la mà. Bé, doncs, us equivoqueu de mig a mig. Per descomptat que, com a independentista que sóc, tota la política autonòmica em repugna d'allò més. Ara bé, comprenc que no puc quedar-me en la meva torre d'ivori de la puresa. En aquest sentit, he de dir que l'opció 3, la del front patriòtic, no la veia gaire clara, perquè no em refio dels autonomistes, regionalistes, carques, capitalistes, borbònics dirigents de CiU. Està clar, no? De totes les opcions possibles, la meva preferida, en termes pragmàtics hagués estat un tripartit amb un president diferent del Montilla. Podia ser en Carod, però també havia circulat el nom de la Tura. He de dir que, com a independentista que sóc, mai considero que un president de la CAC sigui el meu president o la meva presidenta. Això em permet raonar amb més llibertat. De fet, doncs, se me'n fot qui ocupi aquest càrrec, que no és més que 1 entre 19 dels que hi ha a l'Estat ecspanyol.

Tot i això, he de reconèixer que la cúpula d'ERC ha actuat amb coherència. Ja s'havia dit que el projecte de govern catalanista i d'esquerres tenia una periodicitat de vuit anys pel cap baix. Els de CiU han actuat com a trinxeraires, fatxendes i perdonavides. I així els ha anat. Penso que és el moment de fer net, i que CDC es desempallegui del llast que representa més que Unió com a partit, l'ultra Duran i Lleida com a dirigent. És que no té vergonya! Cal fotre'l fora. Si CDC vol ser un partit que compti en els propers anys, ha de declarar-se obertament sobiranista, al marge de la seva etiqueta ideològica. No pot anar mai més a remolc de l'autonomisme i del regionalisme. Els dirigents joves de CDC, molts d'ells independentistes de pedra picada, han de liquidar les deixalles autonomistes. Ara tenen quatre anys endavant per fer-ho.

I pel que fa a ERC, no tinc prou informació per saber si ha pesat més l'excusa patriòtica (refer la unitat civil del poble català), o les pressions del lobby de càrrecs públics que ha generat els tres anys del darrer govern. Només espero que no es deixin enganyar més. Seria patètic que se'ls escapés de les mans la Corpo. No pot pas ser. Suposo que també hi haurà una Conselleria de Relacions Internacionals sota les seves ordres, no?

M'he mullat prou?

LLIBERTAT.CAT, nou portal independentista

Em plau informar que des del dia 4 podeu seguir l'actualitat catalana i d'arreu en el nou portal Llibertat.cat. Es tracta d'una iniciativa de diversos periodistes que, des d'una perspectiva independentista, informa dels diferents esdeveniments que poden ser d'interès. Com el seu nom indica, el nou portal de notícies assumeix l'herència del podríem anomenar mític llibertat.com, que va desaparèixer fa un temps fart de les querelles intestines de l'independentisme. El d'ara, però, s'enfoca des d'un vessant molt més professional i amb la voluntat de servei de proveir d'informació en tots els diferents àmbits on es lluita per un món més just, i per descomptat, per una Catalunya lliure. Dit això, també he d'anunciar-vos que un servidor hi col.labora fent articles sobre política internacional. A veure, doncs, si us animeu i llegiu i difoneu llibertat.cat!

dijous, 2 de novembre de 2006

REFLEXIONS POST-ELECCIONS A LA CAC (2a part)

Un cop feta una reflexió d'urgència dels partits, toca ara parlar dels acords post-electorals. Així ho veig jo:

Hipòtesi 1.- Sociovergència hard, és a dir, un acord formal entre CiU i PSC, un govern de gran coalició, recolzat per 85 diputats. Penso que és poc probable, per innecessari.

Hipòtesi 2.- Sociovergència soft, seria un acord de no agressió. CiU governa a la CAC i dóna suport al PSOE a Madrid, de manera que el PSC queda totalment anul.lat, perquè es veuria obligat a donar suport a CiU en aquells moments delicats. Això acceleraria el seu ensorrament com a alternativa, en benefici del PP, d'ICV, dels NKOTB, i fins i tot d'ERC. I de la pròpia CiU, és clar. De totes maneres la submissió del PSC al PSOE és tan gran, que segur que si el PSOE ordena que els sociates se l'embainin, se l'embainaran. I aquesta hipòtesi, penso que és la que vol Ferraz.

Hipòtesi 3.- Front Patriòtic, coalició o acord de govern entre CiU i ERC. Tots junts apleguen 69 escons, un més dels necessaris. Òbviament seria un acord raonable en teoria. Però en la pràctica penso que del tot impossible. No només pels odis entre les dues militàncies sinó perquè segurament l'ultra Duran i Lleida el boicotejaria de mala manera. Pensem que UDC deu haver tret entre 10 i 12 diputats, i estic segur que l'ultra Duran els faria servir per avortar l'acord. I tindria el suport de la Brunete i de tot quisqui, La Vanguardia, El Periodico, El Pais, es convertiria en el salvador d'Ecspanya. Paradoxalment és la hipòtesi més senzilla. Per altra banda, els d'ERC ja han dit que el Govern Catalanista i d'Esquerres hauria de durar pel cap baix, uns vuit anys.

Hipòtesi 4.- Tripartit amb Montilla de president, reedició de l'acord del 2003. Sumen 70 diputats i és factible. Però el preu per ERC seria altíssim, enorme. Posar en Montilla de president de la CAC, amb els vots dels independentistes, és inimaginable. Si ja va ser dur amb en Maragall, amb en Montilla seria definitiu. Si ERC opta per aquesta via, va a la seva mort. Montilla no és Maragall, ni de lluny. L'única factibilitat d'aquesta opció és que Puigcercós fos nomenat conseller en cap, i capo de facto d'ERC. Carod, en compensació, si el seu ego cedís, podria ser president del parlament, i Benach, abonat permanent a la llotja del Nou Camp.

Hipòtesi 5.- Tripartit sense Montilla com a president, seria un nou acord com el 2003, però amb un altre president que no fos en Montilla. Per exemple, el propi Carod podria optar a la presidència de la Generalitat, mentre que en Castells seria conseller en cap i Montilla tornaria a Madrid, d'on no ha abandonat el seu escó. De fet, per Montilla, aquesta candidatura no ha estat més que una campanya més en el seu currículum, una destinació. No es jugava res, atès que ha quedat més que demostrat que ignora totalment la realitat del país. Aquesta opció seria ben vista per ERC, sobretot pels carotians, tot i que segurament caldria aguantar amb molta paciència les impertinències dels palanganeros d'ICV, morts d'atacs de banyes. Donat que per ser president de la Generalitat s'ha de ser diputat del Parlament, l'opció d'alguna figura emblemàtica que fes de president, queda del tot descartada.

Conclusio... provisional. A hores d'ara aquestes són les possibilitats que hi veig. La més probable, segurament, serà la 2, tot i que cap d'elles és descartable. Per ordre de possibilitats seria 2-4-5-3-1. És així com ho veig jo, a hores d'ara.

REFLEXIONS POST-ELECCIONS A LA CAC (1a Part)

Bé, ja sabem els resultats de les eleccions al Parlament del Parc. Algunes reflexions immediates.

CiU.- Mas ha obtingut més vots i més escons. És obvi que una part dels votants d'ERC el 2003, descontents, han votat Mas. Des d'aquest punt de vista, l'estratègia de la càrrega de la brigada lleugera li ha sortit bé... si no fos perquè els estrategues de la federació havien fet uns càlculs d'uns 60 escons, i n'han obtingut 48. Des d'aquest punt de vista, un hòstia considerable. La veritat és que han repetit tantes vegades això de que "Hem guanyat!" que fa la impressió que s'ho volen creure... perquè en el fons no han guanyat... com es pensaven que guanyarien. El gest tens de Mas davant les càmeres i els seus hooligans així ho testimonia.

PSC-PSOE.- Una altra ensopegada en les eleccions a la CAC. I en van vuit (1980, 84, 88, 92, 95, 99, 03 i 06). Uns artistes, els xavals. Quina colla d'inútils. Penso realment, que els sociates són un perill per a la consolidació d'un sistema d'alternança en el poder normal. La raó és ben senzilla: per ells les Generalitats (la d'adalt, la d'abaix, i la insular) no són més que trinxeres des d'on aproximar-se al seu únic objectiu, el govern ecspanyol. El PSC ja no existeix, és el PSOE.

ERC.- Digueu-me pressumptuós, però fa uns dies vaig escriure això. "Els d'ERC saben que tenen moltes possibilitats de tornar a ser decisius, i per això, no es mouen massa, intenten passar desapercebuts, no fos cas que la caguessin. Encara que perdin 2 o 3 escons, això no té cap importància si conserven el seu índex de poder, és a dir, la capacitat de ser decisius i de donar la presidència a qui ells els roti". I evidentment, ha passat que han perdut escons, però tornen a ser decisius, excepte en el cas que es produeixi un pacte d'estil monclovita, és a dir, la sociovergència. El fet cert és que ERC ha aguantat prou bé l'allau de calbots que li han caigut d'arreu. No s'ha ensorrat. I això ja és molt.

PP.- Com sempre dic, d'aquesta gentussa, feixistes, l'únic que m'interessa és quan, com i on els matxacarem. Ara s'ha de reconèixer que la Number Two ha estat tot un descobriment. Quina manera d'espifiar-la ara sí i ara també. Penso que ens divertirem.

ICV.- Han fracassat en l'intent de superar el PP com a quarta força. Però han crescut. I és lògic, són els que més han guanyat amb el tripartit. No tenien res a perdre i han actuat com a autèntics talibans de l'ortodòxia. Molts votants sociates, sobretot els pertanyents a l'esquerra pija, caviar o frivola els deuen haver votat a ells. Votar el Montilla no mola, és too much for the body. I és que encara hi ha classes. I barris.

C's.- Ja tenim els New Kids on the Block (aka NKOTB), al parlament del parc. Segur que ens entretindrem una estona. Diverses consideracions al respecte. Primera: com escriu Robert Graves a l'inici de la seva obra Jo, Claudi, i cito de memòria... "és necessari que tota la merda surti a la superfície, que no es quedi al fons del riu...". Segona: No hi ha cap mena de dubte que representen una nova forma de fer política. I això sempre és positiu. Cal somoure les estructures de la partitocràcia. Tercera: No hi haurà res més pedagògic que veure com ells poden parlar en ecspanyol sense cap problema al Parlament del parc, mentre que en Tardà i companyia no ho poden fer en català al parlament de les hienes. Tolerància, heu dit?