dimecres, 31 d’octubre de 2012

CATALUNYA AL MÓN (1a part)

En les darreres setmanes Catalunya i el seu accés a la Independència s´ha convertit en un tema d'interès mediàtic global, mundial. Mai com ara, Catalunya havia ocupat tant espai informatiu a les televisions, la premsa, les ràdios, la xarxa. Resulta fins i tot difícil, per no dir impossible, fer-ne un seguiment curós. És una situació a la que no estàvem avesats, però que cada dia que passa ens agrada, ens enganxa més.


I la raó d'aquest interès, és nítida i clara, i es resumeix en una paraula que a algú, si més no fins no fa gaire, no gosava pronunciar. Em refereixo, és clar, a la Independència. Un concepte que és tan suggerent que quan algú la gaudeix, ja no se'n desfà més.

La major part dels mitjans globals entenen perfectament què implica la reivindicació de la Independència. En canvi els costa molt més entendre el que significa l'autonomia. No debades, una part de la majoria de països del món han accedit a la Independència, després d'aprovar en el seu moment una Declaració Unilateral d'Independència.

Avui, podem dir que Catalunya és al Món, amb un personalitat pròpia, i que fins i tot ha superat en rellevància, cosa impensable fa pocs dies, a la pròpia Escòcia.


Però, davant de la batalla que s'acosta, és rellevant analitzar quins són els arguments que els observadors estrangers utilitzen per explicar la Independència catalana  als seus lectors/ oients/ espectadors/ navegadors. A ningú no se li escapa que   la manera com  expliquin els mèdia globals l'escenari català, tindrà una gran importància en  l'actuació dels estats  a l'hora de reconèixer-la. 

En un primer cop d'ull, es pot veure que molts mitjans associen   l'auge de l'independentisme  amb la situació econòmica de crisi. Segons aquest relat, l'independentisme  s'activa arran de    l'agreujament de les condicions materials dels catalans. Aquest detereminisme econòmic,   resulta una espasa de doble fulla, perquè deixa entendre que si es resol  la qüestió econòmica,  la reivindicació independentista es desinflaria. Ens trobem, efectivament, davant d'una visió esquemàtica i unifactorial, que converteix els catalans en individus    que responem a un únic criteri. I no explica perquè en èpoques de bonança econòmica,  l'independentisme també ha crescut. A aquesta percepció s'han apuntat sobretot, determinats mitjans de comunicació dels Estats Units.

Una segona percepció, bastant relacionada amb l'anterior, seria la que opta per indicar que l'independentisme català creix perquè està fart de contribuir a la solidaritat interterritorial espanyola. És una visió que presenta els catalans com un poble ric, que menysprea les comunitats autònomes pobres, i doncs busca una sortida individual a la crisi econòmica. En aquest sentit l'independentisme és una típica revolta elitista o de ric. Una anàlisi que, no cal dir-ho, no és precisament afalagadora i que hem vist reflectida en alguns mèdia que pressumeixen de progres. Malgrat el seu simplisme, o precisament per això, cal combatre-la aferrissadament, i fer veure que la solidaritat només ho és quan es fa des de la llibertat, no des de la imposició, ja que llavors no és solidaritat, ans espoli.

(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 19 (Octubre 2012)


Etiquetes de comentaris: ,

ECSPANYA AMB EL CUL ENLAIRE



Resposta del portaveu de la Comissió Europea, a la suposada exclusió d'una Catalunya independent de la UE. De tot plegat, es dedueix que només quan es convoqui un referèndum o s'aprovi una proclamació d'independència i algun Estat Membre ho demani, es pronunciarà.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 30 d’octubre de 2012

SOCIATA-STYLE


Passat el darrer cap de setmana, ara tota l’atenció política i mediàtica se centra en les properes eleccions del 25N. Unes eleccions que ja ho puc dic ara, sense cap temor a equivocar-me, centraran l’atenció mundial. No només catalana, no només espanyola, fins i tot, no només europea, sinó també de la resta del món mundial. Al·lucinant. És el que passa quan en un país del primer món, el 20% de la seva població surt al carrer a manifestar-se dient que ja en té prou d’aquest color.
Així com hi ha gent que encara no ha assimilat que el Barça és el millor equip del món, i manté incorruptes els signes del culer patidor, també trobem molta gent que encara no ha entès que ens trobem davant d’un escenari que moltes generacions dels nostres avantpassats, envejarien. Tenim la independència, per primera vegada, com a mínim des del juliol del 36, a tocar dels dits. Ho assumim i actuem amb conseqüència o bé, ens dediquem a tirar-nos pedres a la nostra teulada.

És el que fan alguns, seguint la política del sociata-style, que és intentar minar, afeblir, soscavar la persona que ha acceptat el repte que li va proposar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre: encapçalar un procés d’autodeterminació, que ha de culminar en un referèndum sobre la Independència, encara que es digui amb altres paraules. No, els que practiquen el sociata-style, es dediquen ara mateix a fer tot tipus de demagògia quasi bé ultra-esquerranosa, que no té cap mena de sentit en el moment actual, perquè sense estat propi, no hi ha recursos per fer res, no hi ha veu per a dir la nostra en el concert de les nacions del món, i també, no hi ha manera de cooperar per a construir un món millor. És tan elemental que fa angúnia haver de perdre temps i un mínim esforç mental -no cal més- per aclarir-ho. Però, bé, són així. En comptes d’estar al costat del President, no separant-se d’ell ni per anar al lavabo, convertint-se en la seva ombra, fins al punt que el pobre home s’embafi de la seva presència i demani a crits que el deixin una mica d’aire per respirar, en comptes d’això, dic, no han fet més que deixar-lo com un drap brut, a l’alçada del betum, penjant-li totes les llufes possibles i les que no, també. Però la veritat és que ja s´ho faran, el poble els passarà la factura pels serveis prestats. Les primeres enquestes ja ho comencen a deixar clarNomés és el començament. Les enquestes, i ho dic per experiència pròpia i col.lectiva, no s’equivoquen, sobretot si les posem una al costat de l’altra.
Però deixem els sociata-style, que ja prou pena que tenen. I centrem-nos en el que val la pena: el món. Sobretot, com va dir el poeta, “allà on la gent és culta, rica, desvetllada i feliç” i veiem com sigui a Suècia, sigui a Àustria, sigui a Holanda, etc, la gent es comença a moure. El poble català no està sol, la qual cosa no vol dir que ningú ho farà per nosaltres. Però si nosaltres ho fem, ells hi seran. Alguns per solidaritat, altres per interès, però hi seran, no tinc cap dubte. Però qui ho ha de fer som nosaltres, i ningú més. El primer pas és responsabilitat nostra, i només nostra.
I que els espanyols amenacin, insultin, fatxendegin, és el seu style, també. En aquest sentit, molt bona la iniciativa dels eurodiputats de recordar que l’article 7 del Tracta de la Unió Europea, estableix que a un Estat Membre se li pot treure el vot, si viola els principis nuclears del cabal comunitari, entre els quals, òbviament, no figura, que els generals de la guàrdia civil siguin enviats a les províncies rebels. Ara ja podem dir que si ells tenen el seu famós article 8, calcat quasi directe d’un article de la Ley Orgánica del Estado del règim franquista, de l’any 1966, per cert, nosaltres tenim l’article 7 del TUE. De manera que per a xulos, nosaltres, que som més i més forts.
I no podem acabar aquí. Ja va sent hora que el govern o el parlament, denunciï les autoritats espanyoles per crims contra els drets humans, que ja està cometent, quan ni tan sols ha passat un mes des de l’anunci de la convocatòria electoral i de la celebració d’un referèndum. Si amb tot just quatre setmanes hem sentit el que hem sentit, què podrem sentir en les setmanes i mesos que s’acosten? Una barbaritat de coses, ja us ho dic ara.
Per això és necessari que ja des d’ara portem el govern i l’estat espanyol a totes les instàncies jurisdiccionals que protegeixen els drets humans. I d’arguments no en falten, més aviat en sobren: obstacles en el dret de vot dels catalans que viuen a l’exterior; desplegament de forces militars, de moment per terra i per aire; inicis de ciberguerra, amb atacs informàtics a webs de partits, ajuntaments i mitjans de comunicació; prevaricació claríssima del govern de Madrid que no transfereix diners a les institucions catalanes, posant en perill els sous de milers de funcionaris públics i la viabilitat de molts proveïdors privats, crida a la rebel·lió contra les autoritats catalanes, intoxicació informativa, amb l’ús dels mitjans de l’odi (hate media), ús il·legítim del poder judicial per aconseguir objectius polítics -no debades la seguretat jurídica espanyola està al nivell d’Uganda, segons diuen…
Però tot i això, no ens aturaran. Cal que el 25N a la nit, el suport massiu al President sigui la notícia més difosa arreu del món. No ens podem permetre el luxe de fallar. Ara no. I de fet no fallarem. N’estic segur.
(NOTA: Publicat al DGS el 24.10.2012)

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 29 d’octubre de 2012

JO VAIG VOTAR

Etiquetes de comentaris:

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 19 (OCTUBRE 2012)

Etiquetes de comentaris:

dissabte, 27 d’octubre de 2012

50 ANYS DEL DISSABTE NEGRE DEL 1962


Avui fa cinquanta anys que la 3a Guerra Mundial va estar a punt d'esclatar. En plena crisi dels míssils entre els Estats Units, Cuba i la Unió Soviètica, el dissabte, com avui, 27 d'octubre del 1962, una bateria de míssils antiaeris soviètica SA-2 desplegada a l'illa caribenya, va destruir un avió espia nord-americà U-2, matant-te el pilot. La resposta dels militars americans havia de ser d'una represàlia immediata, i no només al Carib, sinó probablement a altres fronts (Europa, Àsia)... però finalment, els caps polítics van imposar-se, i es va salvar la situació, pocs dies després.

No podrem pas saber mai com seria el món si finalment el resultat hagués estat diferent. I ni tans sols si a hores d'ara hi hauria hagut món...

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dimecres, 24 d’octubre de 2012

“INTERPRETANT EL SENTIMENT I ELS ANHELS DEL POBLE”, REDUX


El pols ja ha començat. De forma històrica, un President de la Generalitat ha dit que ja en tenia prou i que ara el que toca és que el poble català decideixi. De fet, per ser estrictes, va ser a l’inrevès: el Poble Català va dir que ja n´hi havia prou, i el President de la Generalitat del moment, “interpretant el sentiment i els anhels del poble” , ha decidit posar-se al capdavant i impulsar el procés d’autodeterminació fins a l’assoliment de la plenitud nacional, és a dir, de la Independència, en forma de nou estat dins el marc de la Unió Europea. O això si més no és el que diu en els seus discursos i el compromís que ha contret. Llavors ara podem fer dues coses: o donar-li un vot de confiança o intentar afeblir-lo, fent pinça amb el govern espanyol, per tal que la seva aposta fracassi, atès que el full de serveis que presenta és, en general prou decebedor.

Donar-li un vot de confiança, ha d’implicar sense cap mena de dubte, que surti molt reforçat de les properes eleccions, amb una sòlida majoria que li permeti un marge de maniobra ampli. Aquesta sòlida majoria es pot aconseguir bé a través d’una majoria absoluta, o també a través d’un govern de concentració nacional format per tots els partits del bloc sobiranista o patriota. Totes dues opcions, naturalment, presenten riscos i avantatges.
Obtenir una majoria absoluta, pot comportar que un cop assolida, s’oblidi del procés i es pacti amb Madrid quatre anys més de submissió i espoli. És cert. Seria una nova traïció dels líders,  molt semblant a la que va tenir lloc durant la transició. L’impacte en la moral del poble que això tindria, seria catastròfic, quasi gosaria dir que definitiu, perquè voldria dir que s´hauria trencat definitivament la confiança entre els governants i els ciutadans. Per la seva banda, el risc d’un govern de concentració nacional seria que estaria sotmés als cops de colze entre els seus diferents components. Caldria fer un esforç de generositat i de patriotisme, que a hores d’ara costa bastant d’entreveure.
Però els avantatges també són clars. En el cas d’un govern majoritari, el senyal que s’enviaria al món seria inequívoc: el president no és un boig que va  per lliure, si no que compta amb el suport amplíssim dels seus ciutadans. Això, naturalment, li donaria una gran legitimitat democràtica i el convertiria en intocable als ulls de la comunitat internacional, políticament parlant, és clar. Seria a partir de llavors, no abans, que els governs democràtics d’Europa i del món començarien a pressionar el govern espanyol per tal que sortís del búnker on s’ha atrinxerat i negociés amb el govern català. En el cas de l’opció del govern de concentració nacional, també hi hauria un avantatge clar: seria la prova que el procés d’autodeterminació no és cosa d’una sola persona o d’una sola organització, sinó una aposta transversal, plural ideològicament.
Idealment, les dues propostes encara es podrien fusionar: el President, precisament perquè compta amb una majoria absoluta que li garanteix estabilitat, podria oferir a la resta de partits sobiranistes, la possibilitat de formar un govern de concentració nacional. Una oferta que també es podria ampliar a personalitats destacades de l’independentisme dels darrers anys, que podrien ocupar conselleries referencials. Penso que aquesta opció convertiria el president en un referent del poble amb una enorme força política, de manera que tindria les mans lliures per dedicar tots els esforços a tirar endavant el procés sobiranista.
Queda, però, l’opció de no donar-li confiança i intentar soscavar la seva legitimitat. Per fer això, naturalment, s’haurà de recórrer a un radicalisme de tipus social o nacional. I es recorrerà al radicalisme més exacerbat per un motiu obvi: allunyar-se el màxim possible de ser acusats de tenir, objectivament, el mateix interès que el govern espanyol.
És el que estem presenciant els darrers dies. Des dels que frisen per construir l’esquerra nacional, amb els retalls centrifugats del big bang dels sociates, i s’omplen la boca de polítiques socials, que només es podran fer si es té un estat propi -condició sine qua non- fins als qui no volen menys que la proclamació de la República Socialista Soviètica de Catalunya, -seguint l’estela grega que no porta a Ítaca, sinó més aviat a una mena de Syriza nostrada, passant per aquells que intenten salvar el seu modus vivendi, després que el xollo -laboral, mediàtic i econòmic- els ha durat menys del que pensaven.
Jo, la veritat, quedo perplex amb la nostra història, que de vegades sembla que es repeteix. Ja el 1931, es va obrir una escletxa entre els macianistes i els que no van acceptar la formació de la Generalitat. Va ser una escletxa que només es va tancar, i encara parcialment, el 1940, amb la formació a l’exili, i després del desastre, del Front Nacional de Catalunya.
Penso que cal aprendre de la història, i que ara tenim una oportunitat per aconseguir la Independència, i no la podem deixar passar.
(NOTA: Post penjat al DGS, 17.10)

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 18 d’octubre de 2012

CRÒNIQUES POST-COLONIALS (i 3): LA FEBLESA DE L'ESPANYOLISME

El rotund fracàs de l'akelarre espanyolista del 12O, va ser la demostració fefaent que l'espanyolisme a casa nostra és d'una enorme feblesa. I això malgrat l'escàndol de la delegada del govern espanyol que va inflar les xifres més enllà de qualsevol límit de vergonya aliena. Jo penso que, de la mateixa manera que passa amb els ambaixadors, a aquestes alçades de la pel.lícula, el govern català ja hauria d'haver fet saber a l'espanyol, que aquesta senyora no és reconeguda com a representant oficial i que mai se la tindrà en compte en qualsevol acte institucional, i si s'escau, cap membre del govern català no coincidirà amb ella en cap acte oficial. Això hauria de ser el mínim.(També s'hauria de fer el mateix amb el Ministre d'Educació, però aquesta és una altra història).

Però tornem on érem. La feblesa de l'espanyolisme a Catalunya. És tanta que només els dubtes dels independentistes, les seves vacil.lacions, els poden ajudar. Si no dubtem i estem ben convençuts del que fem en els moments claus, no ens aturarà ningú. Així de clar. Aquesta és la gran basa que tenim en comparació amb la resta de moviments independentistes. Enfrontar-se amb els anglesos del Canadà, de la Gran Bretanya, del Regne Unit, és mil vegades més complicat i més exigent que fer-ho amb els tanoques espanyols. Tenim, doncs, una avantatge molt més competitiva.

I encara més, si ens fixem amb la fauna de l'akelarre. Tios i ties amb pinta de Torrentes, si no fos que no li arriben a la sola de la sabata.

Amb aquesta fauna, ja podem estar tranquils. És una simple qüestió de bon gust i d'ordre públic.

La immensa majoria de catalans saben del cert que la independència comportaria un augment del nivell de vida en una proporció molt superior a l'actual. Això és una veritat palmària que qualsevol nen de primària ho percep. Cal mostrar-se constant i no afeblir en la defensa d'una vida millor per a tots els catalans i les catalanes. Aquest és un dels grans valors que tenim els independentistes. Hem d'anar de cara a barraca i amb el convenciment que enderrocarem el mur espanyol i ens en desempallegarem  de la seva guàrdia de ferro

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 13 d’octubre de 2012

La legislatura 2012-2014


La propera legislatura també serà curta, d'uns dos anys o màxim, tres. Jo diria que dos. Però intensa. En les eleccions del 25-N tot apunta que la victòria del bloc sobiranista, format per les diferents opcions favorables al dret a decidir, obtindrà uns resultats més que notables, arribant o fins i tot superant els 100 escons. Una majoria més que clara, per utilitzar la terminologia posada de moda per la Cort Suprema del Canadà en la seva Opinió sobre la Secessió, emesa el 1998.

És més que possible que el partit més votat obtingui fins i tot una majoria absoluta folgada, amb més de 70 escons. Això li permetrà, naturalment, formar un govern en solitari. Tanmateix, penso que, precisament perquè aquesta possibilitat sempre la tindrà a l'abast, el més intel·ligent, seria oferir a la resta de forces del bloc sobiranista, un govern de concentració nacional, que tingués per objectiu assolir la “plenitud nacional”, eufemisme que no vol dir res més que la independència. Aquesta aposta, reforçaria el propi Govern i donaria una imatge de transversalitat i diversitat que seria molt ben rebuda per la comunitat internacional, atès que la independència seria vista com una reivindicació àmplia i no lligada només a un determinat partit o una determinada personalitat política.

La tasca del nou govern de concentració nacional, doncs, seria fer front a les dificultats que els espanyols posaran, de ben segur a tot el procés. I navegar fins a la celebració de la consulta per la independència que considero que hauria de celebrar-se de forma el més immediata possible. Una data adient seria l'11 de setembre del 2013, fet que la faria coincidir quasi amb la que se celebrarà a Escòcia.

Dues mesures immediates que hauria de portar a terme serien la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals, que ja en el seu moment va ser descartada, atès que s'ha demostrat que el front internacional és fonamental per al reconeixement de la ondependència. I per altra banda, una qüestió simbòlica, però no per això menys important. Dotar l'estelada (en les seves diferents versions) d'un estatus de reconeixement jurídic i polític que n'evités la seva criminalització permanent per part de les autoritats espanyols i que correlativament comportés un càstig a aquells que la menyspreessin.

Una tercera mesura que el nou Govern hauria d'implementar, seria l'aprovació d'una declaració unilateral d'independència (DUI), sobretot si l'assetjament dels espanyols es fes insuportable i calgués donar una resposta a l'alçada de les circumstàncies. Una bona data per aprovar aquesta declaració seria el 23 d'abril del 2013. Amb aquesta declaració les institucions espanyoles deixarien de tenir jurisdicció damunt de Catalunya, si bé, provisionalment, l'ordenament jurídic vigent fins aquell dia continuaria tret que en fos explícitament derogat per les institucions catalanes.

Si, com tot sembla indicar, l'11 de setembre del 2013, els partidaris del “sí” a la Independència guanyem de forma clara i rotunda, s'obriria un període de com a màxim 12 mesos, per negociar amb la comunitat internacional l'ingrés de la República de Catalunya a les institucions internacionals, i amb el Govern espanyol la divisió dels actius i dels passius. En el cas de la UE, naturalment, l'accés seria automàtic.

Així, com a molt tard, l'11 de setembre del 2014, tres-cents anys després de la seva pèrdua, Catalunya esdevindria un nou estat independent. Serà un moment gloriós i, perquè no dir-ho, emotiu. Un cop aconseguida la Independència, el govern de concentració nacional, només li quedarà convocar unes eleccions constituents, que es podrien celebrar a finals del 2014. Aquestes eleccions escollirien un nou Parlament encarregat d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Però aquesta ja seria una altra etapa, de la qual ja en parlarem en el seu moment. Naturalment aquesta cronologia pot ser modificada per mil i un factors, atès que parteix d'una perspectiva optimista, però també realista.


(NOTA: Penjat al Nació Digital, el 06.10.2012)

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 12 d’octubre de 2012

El futur és nostre

(Missatge als Associats de Reagrupament del seu President, Joan Carretero)


Benvolguts associats a Reagrupament,
 
Fa quatre anys, en un context polític on Catalunya es debatia entre la pluja fina i el peix al cove va néixer Reagrupament, amb un objectiu clar i únic; portar al nostre Parlament una majoria de diputats que declaressin la independència.
 
A Reagrupament sempre ens hem caracteritzat per avantposar la llibertat del país a qualsevol altra consideració; personal, de partit, econòmica o familiar. Hem treballat sense descans, sense demanar ni esperar res a canvi.
 
I el proper 25 de novembre no ha de ser diferent. Per primera vegada un president de la Generalitat es posa al capdavant del procés de consecució d’un estat independent.  És sense dubte un moment històric. I jo no concebo altra actitud, en aquests moments, que la de treballar perquè el president Mas, que ha encetat aquest procés, obtingui el més ampli suport possible.
 
Altre posicionament seria irresponsable. Sé que alguns de vosaltres podeu tenir sentiments contradictoris, jo també els tinc. Però aquest país necessita aquesta generositat; un sacrifici tant petit comparat amb el de tants catalans que anònimament han donat la vida per la nostra llibertat, que honestament no puc eludir.
 
El 26 de novembre el món analitzarà el suport obtingut pel president de la Generalitat que vol liderar el procés cap a la llibertat. Em sap greu dir-ho, però poc importaran els resultats de les altres forces polítiques. El que comptarà és si el poble de Catalunya dóna un ampli suport al procés iniciat pel president o no.
 
I si és així, el primer pas de l’objectiu de Reagrupament, portar al parlament una majoria de diputats independentistes s’haurà assolit.
 
No vull acabar sense dir-vos que em sento orgullós de tots vosaltres, de la feina feta i de la que encara fareu. Sense dubte és el grup de patriotes més generós, treballador i preparat que he conegut. Presidir Reagrupament és un immens orgull, i serà un orgull poder seguir fent-ho.
 
Ens espera molta feina, el procés només ha fet que començar. I amb aquest propòsit us emplaço a assistir a la nostra Assemblea Nacional, el proper diumenge 21 d'octubre a Vic, una assemblea que ha de servir per fer visible altre cop que Reagrupament segueix al servei d'un poble i que, com Catalunya, mai defallirà!
 
Joan Carretero
President de Reagrupament

Etiquetes de comentaris: , ,

Artur Mas: "El món econòmic s'ha d'adaptar al canvi del país"


La Vanguardia (JB), 12.10.2012

"Catalunya mereix respecte i de moment només ens llancen amenaces i algun insult", afirma el president de la Generalitat | "El meu horitzó és la consulta i guanyar-la per majoria àmplia. Serà l'última cosa que faré" | La pregunta que faria Mas: "Vostè desitja que Catalunya sigui un nou Estat de la UE?"



Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 1956), president de la Generalitat de Catalunya, ha provocat un terrabastall en la política catalana, espanyola i europea plantejant que per primera vegada en la història els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu dins de la Unió Europea. En aquesta entrevista, el president català assenyala com afronta el procés tot garantint que ni la crisi, ni les pressions polítiques o econòmiques el faran renunciar al seu objectiu polític vital de conquerir la sobirania per Catalunya.

President, què és ara mateix el que més el preocupa i el que més l'il·lusiona?
La principal preocupació és sens dubte la recessió econòmica i l'atur. El que s'està vivint aquestes darreres setmanes no em treu temps ni interès del que crec que és un tema principal: donar-li la volta a la situació econòmica i començar a crear ocupació. Gaudeixo, d'altra banda, de la il·lusió que noto que es viu al país.

On som? Cap a on anem? O més ben dit, cap a on ens porta?
Som en una etapa clarament nova. Estem en un estadi mental i anímic diferent de la població catalana, que ha experimentat un canvi cultural profund, i que s'ha d'anar confirmant en els propers mesos seguint tota la pauta dels processos democràtics...

I cap a on anem?
Anem cap a exercir el dret a decidir, que és un fet històric perquè no ho hem pogut fer mai en llibertat i en democràcia. El més important és que en els propers quatre anys hi haurà, sí o sí, una consulta al poble català.

Amb llei o sense?

Quan dic sí o sí vol dir sempre dins d'un marc legal, però no un marc legal inamovible. Aquest marc legal pot ser la Constitució espanyola, la legislació catalana, una legislació internacional o altres camins per consultar al poble de Catalunya si tots aquests fallen.

Ho pot precisar?
En pocs mesos aprovarem la llei de consultes catalana, que seria, si ens falla la via de la legalitat estatal, una via per intentar consultar al poble de Catalunya respecte al dret a l'autodeterminació. Quan arribem en aquest punt, les formacions polítiques sobiranistes, que espero que obtinguin la majoria en el Parlament, haurem de veure com precisem la pregunta a formular.

Si depengués de vostè, quina pregunta faria?
En el límit, aquesta pregunta hauria de ser: "Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?", però no vull imposar la pregunta. L'hem de construir entre la majoria parlamentària. Una de les meves obsessions és que les coses es facin bé, no de manera esbojarrada o improvisada.

A què es refereix exactament?
Hem d'assegurar una majoria social forta entorn de la pregunta. Hem de consultar a la Unió Europea i a la comunitat internacional, tot i sabent que no donaran resposta fins que nosaltres no haguem fet el procés. I bé, jo no em negaré mai, mentre duri el procés fins a la consulta, a dialogar i negociar amb les institucions de l'Estat espanyol. En una democràcia madura hauria de ser així. Aquests dies ho veiem entre el Regne Unit i Escòcia. Mentre els britànics negocien, l'Estat espanyol amenaça. 

Quan diu que no es negarà a negociar amb l'Estat espanyol vol dir que encara és possible arribar a un acord amb l'Estat espanyol que ajorni la convocatòria de consulta?
No, home. Quan parlo de diàleg i negociació em refereixo a la manera per arribar a fer la consulta... Això semblarà una utopia o una ingenuïtat, però si mantenim el rumb potser arribarà un moment que Espanya es veurà obligada a reaccionar.

I de tota aquesta travessia, on considera que és el cim?
El meu horitzó polític vital se situa en fer la consulta i guanyar-la amb una majoria clara. Això és el cim. I vaig dir que seria l'últim que faria.

Per què?
Perquè necessitem una gran majoria. Però no la necessito jo com a Artur Mas, la necessita el país. En els propers quatre anys el país necessita un president molt fort i això només es pot obtenir a través dels vots.

Demana un xec en blanc?
De cap de les maneres. No vull que ningú que ens voti pugui pensar que això és un xec en blanc per a la meva carrera o per a la consolidació d'una persona o d'un partit en el poder. Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d'un objectiu de país. Jo només sóc un instrument.

En quin sentit ho diu?
Jo sóc un instrument del procés. Bé, això ho ha de dir la gent, no ho puc dir jo, però què vull dir? Doncs que em poso al servei d'aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat. Si d'aquí quatre anys jo no em torno a presentar, serà un bon senyal per al país.

Ha actuat així perquè no hi havia més alternativa?

Alternatives personals per anar tirant n'hi havia moltes i totes instal·lades en la comoditat. Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L'alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut. Pots lluitar i perdre, lluitar i guanyar, però si no lluites, ja has perdut. .. Ah, i també hi havia una altra alternativa: seguir-nos autoenganyant. Pensant que fent el bon minyó l'Estat espanyol ens escoltarà i acabarà reconeixent la realitat catalana. Fer el bon minyó és el que hem fet durant 30 anys.

Això sembla una crítica a la tàctica pujolista del peix al cove...
En tot cas seria una autocrítica. Era normal que Catalunya, recuperada la democràcia, confiés que una Espanya integrada a la Unió Europea seria amable i comprensiva amb el fet català. S'hi havia de confiar perquè no s'havia provat mai. Espanya no havia tingut mai una democràcia tant llarga, Ara bé, si en aquestes condicions no és possible, en quines altres ho serà? S'havia d'intentar en aquests trenta anys, i un cop vist el resultat s'ha produït el canvi de mentalitat que va posar de manifest la manifestació de la Diada, i que ara s'ha de confirmar a les urnes. Aquest és un dels motius per anar a les eleccions. Les decisions no es prenen al carrer, es prenen a les urnes.

El principal retret que se li fa és que en aquests moments tan greus de la situació econòmica, la inestabilitat política agreuja la crisi.
A tothom que critica el que estem fent, ens han de dir quins són els costos de no fer res. I ha arribat un moment que Catalunya té dret, després d'aquests trenta anys de servei constant a la causa de l'Estat, en les circumstàncies més complicades i difícils, després d'això, Catalunya també té dret a què li ofereixi alguna solució. Si som tan imprescindibles com es diu dins de l'Estat, Catalunya mereix el respecte, el reconeixement i la possibilitat de progrés, i de moment, només ens llancen amenaces, provocacions i algun insult, però de solucions ningú no n'aporta cap.

Quina solució veuria factible?
El fet que no s'aporti cap solució em fa pensar que Espanya no té projecte o que el seu és un projecte definitivament esgotat perquè Espanya segueixi sent Espanya. La seva pervivència i salvació és el reconeixement de les nacions històriques que la integren tal com es va aprovar en la Constitució...

Hi ha un altre argument de crítica. En un moment en què es parla d'Unió Europea, separar és anar en contra dels signes dels temps.
Però és que no ens separem. Aquest és el llenguatge on se'ns vol fer caure. Volen que parlem de trencament, ruptura, separació, però no és real perquè després d'un procés així Catalunya serà dins de la Unió Europea juntament amb l'Estat espanyol. Què vol dir separar-se en un lloc on hi ha una moneda única, on no hi ha fronteres ni aranzels, on les persones i els capitals poden circular lliurement? Aleshores, quan sento això, jo dic que no és una separació sinó una emancipació. Són ganes de viure la teva pròpia vida amb més llibertat. I això, probablement porta a una millor convivència dins de la família.

El ministre espanyol d'Afers Exteriors, que és del PP, i el comissari Almunia, que és socialista, ja han dit que una Catalunya independent sortiria de l'euro.
Fixi's, ja estan acceptant la possibilitat que Catalunya esdevingui independent. Ja anem pel bon camí. I llavors ja entrem en el terreny de la por. Si acabeu tenint un Estat, on sereu? I la realitat és que no hi ha precedents d'un Estat que hagi experimentat un procés d'aquestes característiques. Com pot ser que una vella nació europea no pugui aspirar a trobar una solució, quan ja en formem part, tant de la Unió Europea com de l'euro, per fer una transició nacional d'aquestes característiques?

Sobre això, ja ha fet alguna gestió amb Brussel·les?
No. En aquests darrers dos anys, els moviments que s'han fet a escala europea han estat, primer, per fer entendre que Catalunya es prenia seriosament les polítiques d'austeritat i de consolidació fiscal, d'equilibri dels pressupostos, de control dels dèficits i de control dels endeutaments, i, segon, per fer entendre que dins de l'Estat espanyol hi ha un  desequilibri molt gran entre transferències financeres, i que això un dia o altre s'ha d'acabar.

Precisament un altre argument negatiu que es fa servir és que vostè ha fet un pas endavant per no parlar de les retallades i assegurar-se quatre anys més amb majoria absoluta.
Primer, la majoria absoluta avui per avui només la té el PP a Madrid. Ja veurem si els catalans en volen tenir. I tapar les retallades és absurd perquè jo em presentaré a aquestes eleccions i al programa no diré que no hi haurà més retallades. I ho explico amb tota claredat. Nosaltres no som amos de les retallades. Les retallades no es fan ni per caprici ni per ideologia, es fan per estricta i imperiosa necessitat, perquè tot el que gastem de més respecte al que tenim autoritzat no ho podem pagar. I si no ho podem pagar, quin sentit té gastar-ho de més?

Es pot fer la transició nacional amb la caixa buida?
La travessia s'ha de fer, amb la caixa més plena o més buida. 

I si no pot pagar les nòmines?
És que ens hi podríem trobar igualment si arribés aquest cas... però jo crec que aquest cas no arribarà, sincerament. Jo sóc dels que pensa que Espanya, amb rescat o sense, encara que segurament serà amb rescat, se'n sortirà, i els pagaments es podran atendre. Una altra cosa seria que l'Estat espanyol agafés els pagaments i la tresoreria com una arma llancívola per desestabilitzar aquest procés democràtic a Catalunya. Però això seria doblement escandalós. Si fessin això sumarien molts més ciutadans catalans a la causa. Suposo que actuaran amb un mínim de seny. A més a més, els diners no són seus, que són compartits. I en bona part són nostres. I que consti que quan dic això no vull tapar els errors catalans, perquè n'hi ha hagut. Si hem arribat a un deute de quaranta-tres mil milions d'euros, que vol dir que hem més que triplicat el deute en els darrers nou anys, vol dir que alguna cosa s'ha fet malament també des de Catalunya, no podem amagar el cap sota l'ala.

Estem en una situació de rescat imminent del regne d'Espanya. El rescat d'Espanya canviaria l'escenari polític català?
No. El procés que està vivint Catalunya es mantindria perquè el moviment que hi ha a Catalunya no és només un moviment econòmic. Hi ha una barreja de sentiments, d'il·lusions, de projecte, de mancances i d'interessos. Tot això està barrejat i tot suma en la mateixa direcció. Per tant, encara que hi hagués un rescat d'Espanya, les aspiracions de Catalunya es mantindrien perfectament vives.

Sembla que hi ha preocupació en el món econòmic català.
En el món econòmic català hi ha de tot. Hi ha gent que ho veu amb més preocupació, d'altres ho veuen amb una gran il·lusió, i en molts casos, hi ha gent que ho viu assumint el compromís. Quan en un país hi ha un moviment social molt potent, el món econòmic també ha de veure com s'adapta al canvi. El primer que ha de fer el món econòmic són estratègies per adaptar-se a aquest canvi de mentalitat del país. I això no és pas  impossible.

Què li ha dit el senyor Fainé, de La Caixa, o el senyor Oliu, del Banc Sabadell? O els grans empresaris: Grífols, Carulla, Andic...
Si no ho particularitzem amb noms, que jo crec que és un error, jo sé que hi ha empreses catalanes que estan inquietes. I ho entenc perfectament perquè qualsevol procés d'aquests regira l'statu quo. I si a més hi sumem que estem en una situació de dificultats econòmiques importants, encara pot semblar més així. Però precisament potser és ara que ho hem de fer, perquè hi tenim molt menys a perdre. Catalunya, davant dels riscos, ara hi té molt menys a perdre perquè ja estem molt tocats.

Vol dir que pitjor no hi podem estar?
Sí. Pitjor hi podem estar. Però és evident que com que hi tenim menys a perdre, doncs segurament s'ha d'arriscar més com a país en aquests moments. I després hi ha un altre concepte. Cada any que passa, les generacions més veteranes van passant el relleu a
generacions més joves. La gent jove del país, majoritàriament, ja no té tantes pors ni tants complexos. Són gent que estan vivint al segle XXI, que estan connectats tot el dia amb tot el món i que veuen amb naturalitat els processos que haurien de ser naturals i que les velles estructures els fan impossibles. Amb la revolució dels joves i de les classes mitjanes del país assolirem els nostres objectius i l'economia hauria d'estar al marge d'aquest procés polític.

Per què?
Per què hem fet la Unió Europea? Perquè l'economia estigui al marge dels moviments polítics. Quan han aparegut deu o dotze estats de la Unió Europea en aquests últims deu o quinze anys, ha canviat el mapa europeu, i l'economia no per això se n'ha ressentit. Al revés. Més aviat s'ha eixamplat el marc dels mercats, hi ha més països on funciona una moneda única, hi ha més països on es poden intercanviar els béns, els serveis, les mercaderies, etcètera. I això no perjudica l'economia. Si s'arribés a la conclusió que un procés d'aquestes característiques provoca a l'Estat espanyol càstigs contra Catalunya des d'un punt de vista econòmic, seria un argument més per fer entendre que un Estat així no ens va bé. A més, seria molt absurd des de l'òptica espanyola perquè hi ha un munt d'empreses catalanes que tenen inversions a tot l'Estat espanyol i que hi tenen molts llocs de treball. Si perjudiquen els interessos econòmics catalans a la resta d'Espanya això serà un empobriment per a ells perquè s'hi jugaran llocs de treball, delegacions, magatzems, fàbriques...

Ningú no podia pensar fa uns mesos que Artur Mas i Convergència fessin un discurs d'aquesta mena. Suposo que Rajoy està més amoïnat pels vots que pugui tenir CiU que qualsevol organització d'extrema esquerra...
És possible. Però en tot cas, si es llegeixen les meves intervencions dels darrers quatre o cinc anys, es veurà que l'escenari en el qual estem no és improvisat ni incoherent.

La iniciativa ha estat pactada des d'un bon principi amb Duran Lleida i Unió Democràtica?
El senyor Duran i jo estem absolutament d'acord i la consulta al poble de Catalunya és un objectiu absolutament compartit.

Si tot això és un guió, vol dir que quan va anar a parlar amb Rajoy del pacte fiscal ja tenia decidit el proper pas? Va anar a buscar el no de Rajoy?
No he enganyat a ningú. Amb el president Rajoy hi va haver trobades privades per estovar el terreny i després, en la pública, la resposta va ser un no rotund...

Ara sembla que tot va pitjor:els pressupostos, les inversions, la reforma educativa... És una represàlia per la iniciativa sobiranista?
No. Això és el de sempre. La pel·lícula que estic veient ara ja l’he vist moltes altres vegades, amb Governs d’aquest color a Espanya i d’un altre color, també. El Govern socialista anterior se’n va anar sense pagar els deutes amb Catalunya i sense haver fet els projectes dels accessos als ports de Barcelona i Tarragona de l’ample de via europeu. Aquesta és la mentalitat de sempre, no és d’ara, del PP de Rajoy. És del PP, del PSOE, de la casta funcionarial, dels alts estaments de l’Estat... És de tots i fa segles que dura. Espanya ha fet unes inversions bilionàries en alta velocitat i encara avui no té ni una sola línia connectada a Europa amb l’ample de via europeu sencera. Hi ha vies a prop de Madrid que estan quadruplicades i la línia Barcelona-Vic és via única i funciona pitjor que fa cent anys.

El camí de la sobirania serà llarg?
Llarg no sé si ho serà, però serà dur, molt dur. Dur ja ho està sent perquè rebem  amenaces, es vol crear un clima de molta incertesa i preocupar la gent gratuïtament, atemorint amb les pensions...

Què passarà amb les pensions?
Amb les pensions no passarà res, perquè se seguiran pagant en qualsevol cas. El problema de les pensions no és si Catalunya té un estatus polític diferent . El problema de les pensions és si ens quedem amb menys cotitzants dels que necessitem i amb més pensionistes dels que es poden assumir en una economia que no creix. En aquest terreny de la incertesa, pors i provocacions ja hi som. I això anirà in crescendo. I hi haurà un altre intent de dividir la societat catalana.

Dividir per raó d’origen?
I de llengua...

Entre Catalunya i Espanya hi ha una relació fraternal...
... Que hi seguirà sent, sempre.

Sí, però costa pensar en els cosins d’Almeria com a estrangers.
Però és que no ho seran d’estrangers, serem europeus tots.

Què li diu vostè en aquests moments a un ciutadà de Catalunya de llengua materna castellana i amb bona part de la seva família a Andalusia o a l’Aragó?
Que el procés que segueix Catalunya és inclusiu, que cap dels set milions i mig de persones a Catalunya ha de témer res, que si la seva llengua d’ús normal és el castellà ho continuarà sent. El castellà seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes. Que aquí no canvia res més que un estatus polític perquè ell i els set milions i mig de ciutadans de Catalunya visquin millor.

Els que se senten aquí espanyols, continuaran sent espanyols?
El sentiments no es poden canviar i s’ha de respectar sempre. Un ciutadà de Catalunya que se senti espanyol, que per cert són molts, ha de seguir sentint-se igual. I en el cas eventual que hi hagi una nacionalitat catalana, també poden tenir la nacionalitat espanyola sense cap problema. Si no la tenen serà perquè Espanya els hi negarà, no perquè els hi negui Catalunya. Catalunya farà aquest procés amb tot el respecte i amb total llibertat per a tothom. Sense imposicions. No ens hem tornat bojos.

Per cert, aquesta entrevista es publica el dia de la Hispanitat...
La hispanitat també és un patrimoni català al qual no hem de renunciar. Però no s’ha de confondre la hispanitat amb l’espanyolisme o l’imperialisme espanyol, perquè no són el mateix per més que hi hagi qui ho intenta. 

Com s’ho fa per aguantar la pressió?
Procuro aïllar-me tant com puc del soroll mediàtic. Si no, acabes sent presoner de tot això i no decideixes amb llibertat. Si no t’atreveixes amb un procés així, has de plegar. El que no val és quedar-te de president d’un país i donar l’esquena a la majoria del poble. Si no t’atreveixes te n’has d’anar. I si et quedes has d’assumir el patiment.

L’esperança és l’últim que es perd?
Tinc esperança perquè tinc fe. Crec en el que estem fent i tinc confiança en el país.

(NOTA: Les fotos no eren en el text original, JS)

Etiquetes de comentaris:

dijous, 11 d’octubre de 2012

EL DIA QUE UN INDEPENDENTISTA VOTANT DE CiU DEIXA DE SER IDIOTA

Darrerament els periodistes i els comentaristes d'internet van molt atabalats per comprendre quan un independentista que vota CiU deixa de ser idiota.

Modestament us donaré la meva, personal i intransferible, resposta.

Un independentista que vota CiU deixa de ser idiota, quan en una elecció al Parlament de Catalunya, el cap de llista de CiU és l'actual President de la Generalitat, que públicament i en seu parlamentària -expressió ben ridícula a fe de déu- s´ha compromès a fer un referèndum amb o sense el permís dels ecspanyols, per tal que el poble català decideixi si vol tenir un estat propi. 

Veieu que és senzilla la resposta? No costa pas tant, entendre-la, oi?

La resposta, a més, inclou uns elements que cal emfatitzar. El primer és que qui s´ha compromès, és el President de la Generalitat, és a dir, la màxima figura política de l'actual ordenament polític. No és cap mindundi, doncs. Només des de la Presidència de la Generalitat, si es té la voluntat, es pot impulsar aquest procés. Cap polític de l'oposició, per ell sol, pot fer-ho. Només ho pot fer ell, perquè té els resorts que ho poden fer possible. De manera que s´ha de ser veritablement justet si s'és independentista i podent votar l'únic candidat que realment pot, i vol, impulsar un procés d'autodeterminació, es vota un altre candidat que de cap de les maneres, per molta voluntat que tingui, pot fer-ho.

Un segon element, és que hi ha hagut un compromís públic. L'actual President de la Generalitat ha deixat ben clara la seva intenció de portar-ho a terme. He de dir, que s´ha avançat molt respecte a la Consulta per la Independència que va tenir lloc a Barcelona el 2010. Llavors, el propi President, tot i reconèixer que havia votat sí, ho va fer d'amagat, com si en tingués vergonya. Una actitud totalment rebutjable, i que demostrava una manca de coratge total. Ara, això, també ha canviat com un mitjó. Els darrers discursos i missatges presidencials demostren un coratge total i absolut, que ha sorprès molta gent, començant per una servidora. Definitivament, s´ha abandonat la vergonya i s´ha plantat en mig de la plaça, com un gladiador disposat a derrotar allò que se li planti al davant.

Tercer element.S´ha acabat la tonteria aquesta, tan convergent, de "I què diran a Madrid?". A Madrid, que diguin missa, que la diuen. Lleis espanyoles, són això, espanyoles. Però l'Estat o el Regne d'Espanya forma part de diversos organismes internacionals i ha signat els tractats corresponents, de manera que es troba vinculada per aquests tractats. Amb això, vull dir que l'actual President ha deixat molt clar que la legislació espanyola no és més que un nivell més de l'ordenament jurídic, i no s'ha estat de recordar que també hi ha l'ordenament internacional, al qual Catalunya pot accedir per tirar endavant el seu procés d'autodeterminació. I és que ja a hores d'ara s´ha vist fefaentment que la internacionalització de la independència de Catalunya és una dimensió cabdal, que no només no ha de desaparèixer, com voldrien els espanyols, sinó que cal reforçar-la amb la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals en la propera legislatura.

Quart element. La pregunta sembla més que clara. Res de pactes fiscals, federalismes simètrics, asimètrics, confederalismes impossibles, etc. El vot del Referèndum o Consulta, serà, com llegia l'eslògan de la Manifestació de l'11s, per la creació d'un nou estat d'Europa. I a Europa, els estats són sobirans i la major part d'ells formen part de la Unió Europea, i uns quants, també de la zona euro. I això, és el que realment ens juguem. Assumir la responsabilitat de ser el 28è estat de la UE, un estat, que segons els estudis econòmics seria un dels més rics i benestants de la UE i del món en el seu conjunt.

És possible que a aquestes alçades encara no estigueu convençuts. Ho comprenc i ho entenc, Costa deslliurar-se de determinades crostes.

Però RCAT, novament, ha fet un salt endavant i enfronta el risc polític que trenca amb les postures còmodes de deteminades formacions, que prefereixen obviar que hi ha coses que estan canviant. No, elles com si la manifestació de l'11s no hagués tingut lloc. Mentalment, encara es troben als resultats de les eleccions del novembre del 2010, i d'aquí no els mous. En vam tenir una prova fefaent en una reunió al Parlament de Catalunya, recentment. O com si el President Mas no hagués pronunciat els discursos o parlaments que ha pronunciat darrerament.

Aquestes formacions, llavors et tiren en cara el gran Satàn, en forma de Duran i Lleida omnipresent. I jo pregunto, qui fa més fort en Duran i Lleida, aquells que opten per obsessionar-se a afeblir a qualsevol preu la figura presidencial. O aquells que consideren que quant més suport tingui el President, menys arguments tindrà l'amic de Madrid i de la suite del Palace? Jo ho tinc claríssim.

I és que l'element clau és si el 25 de novembre a la nit, el President obté una majoria clara o no. Si és que no, s´ha acabat el bròquil. I llavors jo renunciaré a passar els propers 30 anys, com he passat els darrers 30, a fer el pel.legrinatge anual al Fossar de les Moreres.Jo això ho aguanto tres o quatre anys més. Però més no. Ja s´ho faran, ja us ho fareu.

Si és que sí, llavors tots els governs, serveis d'informació, grans corporacions del món, veuran que els catalans anem de veres, i que hi ha partit a jugar, i ens començaran a prendre seriosament. Així de clar. No hi hauria més ridícul que aquell que salta a l'arena i mira enrere i veu que ningú no el segueix.

El President, malgrat el seu posat que sovint ratlla la fatxenderia, s'està jugant el tipus, i necessita tot el suport possible, per fer front no només als energúmens polítics racautxutats de bòtox, sino sobretot als grans poders fàctics, sobretot financers, que tot just encara no s'han mogut, si més no públicament. Recordo que va ser en la seva etapa de Conseller d'Economia i Finances, que l'actual President va obligar a jubilar el President de l'entitat financera més important, amb diferència, del país. Aquella sí que va ser una demostració de força, caràcter i coratge, que encara alguns no li han perdonat, i que esperen la més mínima oportunitat per a rescabalar-se. Des de llavors, el seus successor sembla obsessionat per impedir que mai més el Govern de Catalunya, pugui condicionar el destì de l'entitat.

Acabo. Hi ha naturalment el risc del fracàs o de l'engany. Ja sento  els "ja t´ho deia, jo que aquests no són de fiar", etc. És certament una possibilitat atenent el zoo de personal polític que hi va passar ara fa uns anys. Però qui no s'arrisca, no pisca, Només el temps, i la voluntat dels catalans i les catalanes, ens demostrarà si estem equivocats o no.



Etiquetes de comentaris: , ,

Joan Carretero: «Qui és que no vol ajudar el President?»


El líder de Reagrupament dóna suport a Artur Mas, però creu que això no afectarà els pactes amb ERC al Congrés o a Barcelona

Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les personalitats més conegudes i controvertides de l'independentisme. Indubtablement, és el líder independentista amb més facilitat per generar titulars impactants. Quan era conseller de Pasqual Maragall va dir que "Zapatero és un espanyolista demagog" i va comparar el Govern amb el Dragon Khan; durant el segon tripartit va escriure que ERC havia passat "De planeta a satèl·lit del PSC" i l'any passat va afirmar que "Qui es diu independentista i vota CiU és idiota". Ara, dóna suport a Artur Mas o sigui que comencem just per aquí...

- Una cita d'ara fa un any: "Qui es diu independentista i vota CiU és idiota"...

- Fa un any, es presentava com a cap de llista de CIU una persona que afirmava, dia rere dia i de manera categòrica, que estava contra la independència de Catalunya, que votaria no en un hipotètic referèndum d'autodeterminació i, a més, menystenia tot el moviment independentista.

- Doncs què comparteix vostè amb Josep Antoni Duran Lleida per donar suport a les mateixes llistes?

- Nosaltres volem donar suport al president Mas, l'únic governant de la Generalitat moderna que ha fet passes decisives cap a l'estat propi, no pas la totalitat. A més, tinc entès que Duran també és seguidor de Barça i no per això jo deixaré de ser-ho.


- Vostès estan representats en els diputats d'ERC al Congrés i en els regidors Portabella i Laporta a Barcelona. La decisió d'aquestes eleccions no es contradiu amb pactes anteriors?

- És evident que les properes eleccions son absolutament diferents a totes les que hi ha hagut fins ara a Catalunya. Són eleccions plebiscitàries, són unes eleccions les quals, si la ciutadania ho vol, seran un acte de sobirania. Per tant, cal que el President, que és qui ha iniciat aquest projecte i pot liderar-lo i l'únic que pot dur-lo a bon port, en surti molt i molt reforçat. La nit del 25 de novembre totes les cancelleries miraran amb lupa els resultats del President. Tota la resta són qüestions secundàries.

- Això significa una ruptura política amb ERC?

- No. Tenim pactes en diversos llocs que nosaltres sempre hem portat amb gran lleialtat i esperem tornar a tenir tractes en d'altres ocasions. Qui no entengui que les properes eleccions son una cruïlla molt important de la nostra història pot esdevenir una nosa per aconseguir la fita de l'estat lliure de Catalunya.

- Tenien obertes converses amb CiU abans de la cimera independentista de la setmana passada?

- Nosaltres no hem encetat cap negociació amb CIU, volem donar suport al president perquè pensem que és el millor per Catalunya.

- En què es concretarà aquest suport a CiU?

- Volem donar suport al president Mas, no a CIU. Ens hagués agradat més una candidatura unitària encapçalada per Mas, però en tot cas volem que el President se'n surti. Tots els enemics del procés cap a tenir un estat el què volen és que el president Mas s'estavelli.



- Hi haurà candidats de Reagrupament a les llistes de CiU?

- Com deia, nosaltres no hem negociat res. Donem suport de franc!

- Com es visualitzarà aquest suport? Hi haurà presència als mítings, per exemple?

- Encara no hem parlat de tot això, nosaltres tenim dues mil persones de molta vàlua, amb molt d'entusiasme, moltes de les quals participaran per aconseguir els màxims suports al president Mas.

- Quina ha de ser la relació de Rcat amb CiU l'endemà de les eleccions?

- L'endemà de les eleccions vetllarem, dins les nostres possibilitats, perquè el procés engegat pugui avançar sense entrebancs i, amb tota la prudència i amb tota la determinació, Catalunya regeixi el seu propi destí.

- Per què els electors independentistes haurien de votar Artur Mas, havent-hi d'altres ofertes de trajectòria inequívocament independentista?

- L'únic que pot dur a terme el procés d'emancipaciò nacional és el president Mas, des de posicions minoritàries és impossible. Quan des del partit majoritari, inclòs el seu líder, apostaven pel peix al cove o la pedagogia a Madrid, en definitiva, per l'encaix i l'autonomia, calia estar amb l'independentisme clàssic. Quan el President Mas lidera el full de ruta independentista, qui és que no el vol ajudar?


Publicat al Nació Digital (09.10.2012)

Etiquetes de comentaris: , ,