WHAT IS REAGRUPAMENT?

Reagrupament Independentista (RCAT), is an association fully committed to Catalonia'sIndependence and Political Regeneration. Though we are not properly a political party, our project is to promote electoral options (local or national lists, coalitions, platforms, etc) to contest elections in order to form a majority at the Parliament of Catalonia willing to pass aUnilateral Declaration of Independence (UDI).

RCAT considers that the only way to preserve and promote Catalonia as a nation, is to access to Independence, Statehood, EU and UN memberships. Under the Spanish rule, there is no future, but a more or less slowly process of minorisation, first, and elimination as a people, in the end.

During the last decades, the formation of new states has been a feature of World politics. It is the outcome of globalization and democratization. The new Catalan state, in this sense, will promote democracy and cultural diversity.

RCAT as an association was formed in 2009. Since then, four national assemblies have been celebrated. The I Assembly (october 2009) elected the National Executive. In the II Assembly (march 2010) a political roadmap was approved. In the III Assembly (july 2010), was decided to support an electoral list to contest to the parliamentarian elections. Finally, in the IV Assembly (June 2011), a new National Executive was elected and a reviewed Political Platform was approved.

Joan Carretero i Grau (1955) is the current President of the association. It was so elected in the I Assembly, and again in the IV Assembly. Professionally he is a Doctor working in the Catalan Health Service. He lives and works in Puigcerdà (Cerdanya). Politically, he is a former Puigcerdà Mayor (1995-2003) and a former Catalan Minister of Governance and Public Administration (2003-2006). He doesn't consider himself as a professional politician, but a professional in politics.

RCAT considers that support to Independence is ideologically transversal among the Catalan society. That implies that we can find pro-independence supporters of different ideological perspectives. In this sense, RCAT considers that these ideologically differences must be put aside until the Declaration of Independence. As a consequence, RCAT members come from a diversity of political spaces. We have decided to emphasize those values we share: the fight for Independence, the Political Regeneration and the ethics of Work.

In coherence with the principle of political transversality in the fight for Independence, RCAT has developed a political strategy consistent in building coalitions with other groups and political parties that also promote independence.

Unfortunately, a first offer to build such a coalition made by Mr. Joan Carretero to contest to2010 Parliament of Catalonia election, was rejected by others groups. The lack of a Pro-Independence transversal list was severely punished by voters. The number of pro-Independence MPs fell from 21 to 14. This electoral outcome contrasted with the growing number of pro-Independence supporters showed in media and academic polls and surveys.

Things changed a little bit for 2011 Local election. RCAT members successfully built local coalitions with a number of other pro-Independence groups. In the National Capital,Barcelona, UnitsXBarcelona (UxB) list, a coalition including RCAT, ERC and DC, managed to gain 2 seats. In Girona, RCAT won 1 seat, in a list shared with CUP.

Totally, RCAT saw about 60 local candidates wining a seat. Numbers aside, what really mattered was that a first step to independentists unity had been done. Political analysts and journalists, in this sense, emphasized RCAT capacity to reach agreements with virtually all groups and parties that favour independence.

This experience was so positively valued that facilitated the formation of a new coalition to contest to 2011 Spanish Parliament elections. Now, the coalition was formed between RCAT, ERC (who had changed its leadership just days before), and Catalunya Sí (a citizens platform). Early polls gave to the coalition no representation at all. However, perspectives grew after the first electoral campaign week. Finally, the coalition managed to gain three seats at the Congreso de los Diputados chamber (2 in Barcelona, and 1 in Girona).

Later on RCAT has support the formation of the Assemblea Nacional Catalana (ANC), a grassroots transversal movement. Also, a cooperation with EAJ (Basque Nationalist party) has started following a strategy to make international alliances and partnerships.

To sum up, however modest the outcomes have been, it is well evident that RCAT has been instrumental to reverse a negative trend. Now, the challenge to form a Pro-Independence unity coalition to contest next Parliament of Catalonia elections (scheduled, in principle, in 2014) is unavoidable. RCAT will do its best to make it happen.

La col·laboració ERC-RCat i PNB comença a funcionar

Ricard Cabré, membre de la Junta Directiva d'RCAT i delegat a Madrid, Alfred Bosch, diputat d'ERC-RCAT amb Josu Erkoreka, diputat i portaveu del PNB.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La Unió Europea aprova integrar Kosovo i Montenegro a mig termini

UN BALANÇ SOBRE EL CICLE A L'ÒMNIUM

Al llarg del mes de febrer que acabem de deixar, l'Òmnium Cultural ha celebrat un cicle sobre les anomenades nacions sense estat, que han tingut un èxit més que notable. Sota la coordinació d'en Quim Colominas (foto), en les quatre sessions que s´han celebrat s'hi han analitzat els casos d'Escòcia, Flandes, Quebec i, per acabar, de Catalunya.

La primera sessió va comptar amb la presència dels politòlegs Jordi Argelaguet (foto) i en John Etherington. Va ser la sessió dedicada a analitzar el cas d'Escòcia, que actualment es troba a l'avantguarda de l'actualitat europea i àdhuc mundial, arran la decisió, per part del seu govern, de convocar un referèndum d'autodeterminació, la tardor del 2014.

La segona sessió va tractar del cas de Flandes, i hi van participar l'analista Marc Gafarot, autor d'un llibre recent sobre la mort de Bèlgica, i la periodista Dolors Genovès (foto), àmpliament coneguda pels seus reportatges que mai deixen gent indifernt,

Pel que fa a la tercera sessió, es va dedicar a un clàssic en els referents dels moviments independentistes contemporanis: el Quebec. Hi vam participar en Marc Sanjaume, jove politòleg, i un servidor, que ja porto uns quants anyets analitzant-lo. El Quebec destaca, fonamentalment pel fet que ja ha celebrat dos referèndums d'autoderminació, el 1980 i el 1995.

Finalment, la darrera sessió, va ser dedicada al cas de Catalunya, i la va protagonitzar el Catedràtic de Ciència Política, en Ferran Requejo, al qual acompanyà en la mesa, la presidenta de l'Òmnium, Muriel Casals.

Segons recullen les diferents cròniques, en tots quatre actes, l'assistència va ser massiva, i també va comptar amb la seva transmissió en streaming, de manera que també va poder ser seguida en temps real per internet.

Malauradament no puc fer una valoració personal del conjunt del cicle, atès que només vaig poder assistir a la sessió que em pertocava. Tanmateix, llegint-ne els comentaris que se n´han fet, és inevitable preguntar-se quina de les quatre serà la primera que accedirà a la Independència.

La primera que accedeixi, probablement i de forma inevitable, s'oblidarà de les altres tres, atès que ja haurà entrat al club dels estats, i voldrà esborrar tot rastre del passat. És una dinàmica que es repeteix de forma regular. Països que un cop accedeixen a la Independència abjuren dels seus anteriors companys de lluita. Vegem-ne alguns exemples.

Portugal salta com un tigre quan algú tan sols suggereix algun paral.lelisme amb el cas català. He llegit algunes entrevistes de polítics i intel.lectuals portuguesos que deixaven Catalunya i el nacionalisme català a l'alçada del betum.

Per la seva banda, el llavors Taoiseach (Primer Ministre) irlandès Bertie Ahern (foto), va protagonitzar un dels episodis més lamentables quan va bloquejar el reconeixement del català a Europa, a l´hora que aconseguia el de l'irlandès. Lamentable, naturalment, des de la perspectiva solidària, és clar, perquè per molts irlandesos segur que els va semblar molt bé. I és que només sent estat es pot aconseguir el reconeixement de la llengua pròpia a la Unió Europea, ni que sigui la llengua menys parlada de la Unió.

Són exemples, i n´hi ha d'altres, que demostren que quant més triguem en accedir a la Independència, més haurem d'escarrassar-nos en aconseguir-la. No podem deixar per demà el que podem fer avui. La Independència és una urgència, i ser els últims en aconseguir-la, és una mala idea.

NOTA: Article publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 13 (MARÇ 2012)

QUÈ HEM FET ELS CATALANS I LES CATALANES PER PATIR CONVERGÈNCIA I UNIÓ?

Primer de tot, votar-la. Siguem clars. CiU és una formació que en els seus 33 anys vida, primer com a coalició o després com a federació, ha demostrat una resiliència més que notable. Després de passar per set anys de travessa en el desert, en el darrer cicle electoral, CiU ha guanyat més poder del que mai havia somiat. Sobretot en el cas de Barcelona, l’autèntica assignatura pendent.

Però precisament per això, pel seu èxit, la seva responsabilitat és enorme. I a ningú se li escapa que estem assistint a quelcom realment insòlit. Podent optar per conformar un bloc sobiranista, del qual, ella en seria la capdavantera sense cap mena de dubte, els dirigents de CiU, i molt particularment, els de CDC, estan optant sistemàticament per pactar amb els seus enemics -que no adversaris- nacionals. És realment escandalós, el peixet que està donant al PP, al qual li permet assolir unes quotes de visibilitat -i de poder- institucional.

Fins i tot fa mal veure com en el mateix moment que a les Illes el PP aprova un genocidi lingüístic institucional, al Principat, CiU el recompensa amb la vicepresidència de l’organisme directiu dels mitjans audiovisuals públics.

La pregunta apareix de seguida: es pensen que són tan llestos i eixerits, els de CiU, que entabanaran als del PP, fent-los passar bou per bèstia grossa i a l´hora posaran fil a l’agulla a la transició nacional cap a l’estat propi? Llavors, a qui enganyen? Als espanyols posant-se la pell de xai? O al Poble Català, fatxendejant sobre la seva voluntat sobiranista?

Es pensen que són realment els reis del mambo?

Fins quan els ciutadans que continueu votant elecció rere elecció CiU arribareu a la conclusió que aquesta opció és un cul de sac. O si més no una aposta tan arriscada, que només un crack se´n pot en sortir? És CiU el Messi de la política? Està clar que no, perquè si més no la cama dreta (Duran), no és que no xuti, no, és que sempre passa la bimba cap enrere.

En el fons de tot, naturalment, hi ha la desconfiança en el propi poble. CiU, i això està en l’ADN pujolista, mostra una total i radical desconfiança amb la bona gent. Per ells, la bona gent, ho és quan actua com un ramat d’ovelles que van de la cleda al prat en formació ordenada, ben disciplinades, i si cal mossegades, pel gos, que obeeix cegament les ordres del pastor.

Sóc conscient que molts dels votants convergents, em contestareu que els voteu perquè no hi ha res més amb cara i ulls. I no dic que no us falti raó. Però el cost de perpetuar l’statu quo convergent és altíssim, com s’està demostrant aquests dies amb l’ofensiva per terra, mar i aire, i per internet, del nacionalisme espanyol. És un risc que no es pot assumir.

Un detall. Aquesta setmana passada ens hem assabentat que Rajoy està convidant a la Moncloa els màxims executius de les multinacionals americanes per parlar del futur d’Espanya. I no em refereixo als delegats a l’Estat espanyol, no, sinó als executius o als propietaris que viuen als Estats Units. Segons s´ha sabut, ja han passat per Moncloa en Bill Gates i el besnét de Henry Ford, de Ford Motors, entre d’altres. Han estat converses quasi secretes, sense ni tan sols la participació del Ministre d’Afers Exteriors espanyol, el bocamoll d’en Garcia-Margallo (sense accent final, per dissimular la seva ascendència catalana). Han estat converses que les ha gestionades directament el cap de gabinet de Rajoy, que no és altre que un altre que amaga la seva catalanitat sota el nom de Jorge Moragas, i que sovint penso que molts convergents voldrien ser com ell quan fossin grans.

Què ens diu aquest episodi? Doncs clarament que els espanyols, malgrat la seva tradicional fatxenderia i bocagrossisme, estan més que acollonits sobre el “futur d’Espanya” i volen lligar curt els poders tradicionals -atès que dels polítics no se´n refien. Quant més criden, més bramen, més portades freakies publiquen en els seus diaris, les seves televisions, ràdios o butlletins digitals, que destil.len odi, és que més pelut ho veuen.

Amb això vull dir que, en el fons, Espanya és un tigre de paper -o un gatet. Només és necessari un acte de sobirania. I el que fa CiU, o més exactament, els sobiranistes de CiU, que naturalment n´hi ha, és donar oxigen a aquest estat moribund.

Senyor Mas, el poble català està més que madur per la Independència. La pregunta és, està vostè preparat per encapçalar-la públicament, i deixar d’amagar-se, com quan va votar en les consultes?

NOTA: Post penjat al DGS, el 21.03.2012

L'AMENAÇA DE LA NOVENA PROVÍNCIA

Demà se celebren les eleccions al Parlament d'Andalusia. Segons indiquen totes les enquestes, la victòria serà aclaparadora per al PP. El seu candidat, Javier Arenas Bocanegra, en conseqüència, serà el proper President de la Junta d'Andalusia.

Javier Arenas no és un nou arribat a la política. Ja fa molts anys que s'hi dedica. Procedeix de la UCD, i posteriorment del Partido Demócrata Popular (PDP), una formació coneguda per ser un autèntic niu d'escurçons, que no podien deixar de matar-se els uns als altres, fins que finalment van ser absorbits, els més llestos, pel tsunami que acabaria en la formació del PP, sota el lideratge dels antics membres d'AP, amb Fraga al capdavant.

Sota l'aznarisme, Arenas va ser Ministre de Treball, un càrrec que li va anar d'allò més bé per a practicar un dels seus discursos més preferits, el del nacionalsindicalisme. És a dir, un nacionalisme espanyol amanit amb gotes de populisme sindicalista, en la línia del falangisme que va fer del sindicalisme franquista el seu veritable bunker, en oposició als altres corrents que lluitaven per guanyar espais d'influència sota el franquisme. Ja llavors, i de fet, sempre que ha pogut, Arenas Bocanegra, no s'ha estat de llançar míssils contra Catalunya, i sobretot, d'alertar sobre la suposada opressió que pateixen els andalusos que viuen a Catalunya.

Així Arenas es converteix en l'hereu d'un discurs que ja es va iniciar en les primeres dècades del segle XX, quan van arribar les primeres fornades d'immigrants andalusos a Catalunya, sobretot els procedents d'Almeria, coincidint amb la construcció del Paral.lel, el Poble Sec i la urbanització de la Plaça del Mal Nom per a l'Exposició Universal del 1929. Gran part d'aquesta gent -juntament amb murcianos i aragonesos- es van establir cap a Sants, Hostafrancs, La Bordeta, i a L'Hospitalet, als barris de La Torrassa i Collblanc.

Un discurs que, la Dictadura de Primo de Rivera va quasi institucionalitzar: es tractava d'andalusitzar Catalunya, començant, naturalment, per la seva capital. Dit en altres paraules, era un procés d'enginyeria demogràfica amb l'objectiu de convertir els catalans en una minoria. De fet, no era cap innovació, atès que es copiava el que el règim germà, la Itàlia feixista de Mussolini, ja feia amb el foment de centenars de milers de sicilians i napolitans cap al nord del país.

Arenas Bocanegra, ha jugat, juga i el que és més important, a partir de dilluns jugarà la carta de convertir Catalunya en la Novena província andalusa. I ho farà amb fatxenderia, amb la intenció de dividir ètnicament la societat catalana i assumint el rol de defensor dels "andalusos que viuen i treballen a Catalunya", amb un discurs colonialista, i amb un efecte multiplicador gràcies a la canxa que la brunete mediàtica escrita, radiada i televisada li donarà.

Preparem-nos perquè fins ara el PP s'ha moderat a l'espera de les eleccions de marres. Un cop tingui Andalusia al sac, l'ofensiva contra Catalunya ja no tindrà deturador. I així com la cara pija i liberal la posarà la Esperanza Aguirre des de Madrid, per tal d'embadalir els catalanets que volen luxe, glamour i classe, la cara populista, destralera, obrerista, la posarà l'Arenas Bocanegra.

Un exemple. Durant la campanya electoral, va declarar que com a President de la Junta d'Andalusia, impediria que es violessin el dret dels andalusos que viuen a Catalunya a rebre l'atenció sanitària en espanyol. I no es referia, naturalment, a un que va a veure els seus familiars a Catalunya i necessita de manera sobtada atenció mèdica. No. Es referia als centenars de milers de ciutadans catalans que fa trenta, quaranta, cinquanta o més anys que viuen a Catalunya, i molt probablement als seus fills, néts i besnets. Que per ell tots són andalusos, perquè la seva visió és colonial, és a dir, els vol utilitzar com a ariets per espanyolitzar Catalunya.

Naturalment, així com hi ha Vidal-Quadres, Samaranchs, Montserrats, Milans del Bosch, Bauzàs, Camps, etc. amb dotzenes de generacions nostrades, que s'han passat amb tot a la causa espanyola, n'hi ha molt més Gonzàlez Alba, de Sànchez, de Pérez, o de Martínez, etc. que són al capdavant de la lluita independentista. Per això, Arenas Bocanegra, no se´n sortirà.

Però com sempre, els haurem de plantar cara... i derrotar-los.

Electoral promises broken, PP

06.03.2012

The incumbent Spanish Popular Party (PP), has broken its electoral priority to face economic crisis. Instead, (Pro-Spanish) identity policies are now its top priority.

Chasing local councils who do not exhibit the Spanish flag, or who join the Pro-Independence Municipalities Association (Llanos de Luna), education homogenization (Wert), Catalan banned at the Spanish Senate (Pio Escudero), Imposition of Spanish and denial of Catalan at Courts (Gallardón), are examples of current PP government's top priorities initiatives, instead of fighting economic crisis, the number one priority promised in the last electoral campaign.

As a consequence, everything that goes beyond the strict folklorization of Catalan identity becomes the target of increasingly fiery attacks from PP-driven government and other bodies.

And what about the crisis? Well, the crisis is a good excuse to get rid of all that is seen as not Spanish enough.

Author: RCat Web Team

Translation: JS

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NUM. 13 (MARÇ 2012)

Acaba de sortir el número 13 de LA VEU butlletí de Reagrupament. A partir d'ara comptarà amb 8 pagines, fet que permetrà incloure entrevistes i més informació orgànica i d'altres àmbits.

Bona lectura!!!

PATRICK O'CONNELL, ENTRENADOR DEL BARÇA DURANT LA GUERRA

Un article més que interessant. Jo diria que fins i tot al.lucinant!

Va ser l'entrenador contractat pel President Josep Sunyol, i va guanyar amb el Barça la Lliga del Mediterrani del 1937. I va fer el tour per Mèxic i els Estats Units el 1938.

Senzillament, de pel·lícula.

Llegiu-lo aquí

CiU I LES LÍNIES ROGES ... UN OXÍMORON

Darrerament en la política catalana s´ha posat de moda parlar de les línies roges. És a dir, aquells límits que una força política no pot sobrepassar en termes de negociació o acords. Traspassar-les, s'entén, és trair els valors nuclears del partit.

Tanmateix, si hi ha un partit o federació en el món mundial que no respecte les seves pròpies línies vermelles, aquest és CiU. Parlar de línies vermelles i associar-les a CiU és un oxímoron. Un contradictio in terminis: si algun tret històric rellevant té CiU, és precisament aquest. No tenir ni idea de què diantre vol dir el concepte de línies vermelles. No només això, sinó que més aviat es decanta per les línies verdes, és a dir, la barra lliure contra la dignitat del poble català. De fet, CiU de la seva fluixesa nacional, patriòtica, en fa una bandera. Acomplexats com estan per les acusacions de catetismo que els llancen peperos i sociates dia sí i dia també, consideren que mostrar-se intransigents i plantar-se, és definitivament fer el ridícul i no tenir sentit d´Estat (espanyol, és clar).

Un dirigent de CiU, doncs, sempre estarà decantat a pactar. Pactar per pactar. Perquè el que interessa, l'ADN de CiU, és arribar a un pacte amb qui sigui que li garanteixi mantenir-se al capdavant de la política catalana, remenar les cireres, i si s'escau, untar-se les mans -fins enllafiscosar-se.

Per ell assumir una actitud numantina o intransigent, és un comportament ridícul i poc pràctic. No hi ha línies roges per a CiU...

Però el que passa és que. efectivament, els espanyols això ho saben i actuen en conseqüència. Davant la tovesa de CiU, ells presenten una contundència i una rigidesa a prova de bombes, i que es concreta en aquesta dita ben clavada en el cervell de molts homes públics espanyols: Contra el vició de pedir la virtud de no dar.

I aquest joc de massoques els encanta als de CiU, sobretot als seus dirigents i diputats. No hi ha res més freaky que un espanyol els denegui les seves -sempre- justíssimes demandes. Llavors el catalanet, justifica l'abandonament de les seves exigències, i es presenta davant la societat com un tàctic especialista en retirades estratègiques suposadament avantatjoses.

En definitiva farà tot el que podrà per assolir un pacte. I quan no ho aconsegueix percep un dessassossec interior i es mostra nerviós i com esmaperdut. No fos cas que el confonguessin amb un català coherent i ferm. Nooo, això mai, encara hi ha classes.

Hi ha alguna esperança que canvïi? Difícil, però possible si els espanyols es ratifiquen en la idea de pactar entre els dos partits grans i bandejar la resta i particularment, CiU. Com amb la darrera reforma constitucional. Llavors la seva utilitat serà igual a 0, i ja veurem si llavors mouen peça. Però és clar, no són pas imbècils a Madrid, i dominen a la perfecció el joc del poli bo i el del poli dolent, i així poden tirar de beta fins a l'eternintat.

Els ho deixarem fer?

NOTA: Post penjat al DGS, el 13.03.2012

INTERESSANT VÍDEO

Cada cop m'agrada més en Baldoví, encara que no vagi d'independentista i tingui per companys de viatge els papanates d'Equo o com es diguin....

FER CLICK A LA PUTADETA DE BLOGGER

Me n'he assabentat en el bloc del Juli Cuéllar. Els de Blogger, m´havien afegit el .es a tots els meus blocs by the face. En Juli, tot radical ell, s'ha passat a wordpress. Vull dir que ha migrat el seu bloc de blogger a wordpress.

Una servidora, després d'uns moments de desconcert, i perquè no dir-ho, de dessassossec, he optat per una solució menys traumàtica. Digueu-me romàntic, però sempre m'ha agradat més blogger que wordpress.

I seguint l'enllaç que figura en el bloc d'en Juli, he procedit a esborrar totes les .es dels meus quasi trenta blocs, que actualment gestiono (eheheheh).

Total que porto quasi dues hores enganxant el codi de marres immediatament després de la marca en l'editor de l'HTML de cada bloc.

I, naturalment, dient mil penjaments del CNI, perquè estic segur que això és cosa d'ells, amb la col.laboració de Blogger, és clar.

No descarto, però, en un futur, si els de Blogger continuen tocant el que no sona, emigrar a wordpress, on de fet ja tinc dos blocs, però que estan, pobrets, mig abandonats. I que els donin.

Tanmateix, en el pecat hi ha la penitència. M´ho he passat bomba, quasi arribant a l'orgasme, cada cop que el domini .es desapareixia del nom dels meus blocs, immediatament després de fer Click. 

He fins i tot fantasiejat amb el fet que la Independència fos aparentment tan fàcil i tan senzill com l'acció de fer click en l'INTRO del teclat.

ADÉU ECSPANYA! CLICK!

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Dues setmanes en vaga de fam per defensar el català a les Balears

Jaume Bonet, un jubilat i activista per la llengua, va iniciar la vaga l'1 de març en protesta per la llei promoguda pel govern de Bauzà que elimina l'obligació dels treballadors públics de saber català

QUIN HA ESTAT EL PREU DELS INDULTS?

Ja ho he dit altres vegades, però els esdeveniments darrers ho confirmen de nou. Malgrat el que sovint es diu, difícilment l'actual cúpula de CiU portarà a la Independència el país. Ara acabem de tenir un exemple fefaent.

Quin ha estat el preu dels darrers indults a delinqüents d'Unió Democràtica de Catalunya? Exigeixo saber-ho. Perquè suposo que a aquestes alçades no hi haurà ningú tan naif per pensar que han sortit gratis!

CiU està tan emmerdada en la corrupció, té tants pufos a amagar sota les estores, dins els calaixos o els armaris, a tots els nivells, però sobretot a nivell municipal, que difícilment se la pot considerar una organització sobirana i lliure de prendre decisions col.lectives, més enllà d'aquelles que van dirigides a salvar el cul dels seus elements corruptes.

Hi insisteixo, CiU no té ni sap què són les línies vermelles, aquelles que mai s'han de sobrepassar si no es vol trair el sentit més profund, més pregó -que es deia abans- d'un partit. No té ni una engruna del que en filosofia política, se'n diu concepció republicana de la política, que no és exactament el mateix que la seva concepció estrictament políticoinstitucional.

La concepció republicana, o l'ètica republicana de la política, parteix de la consideració que el bon ciutadà és aquell que assumeix la preocupació per la cosa pública -per la res publica, en llatí- és a dir en els afers públics, col.lectius -això és, no individuals o privats- com un deure ciutadà, o fins i tot com una exigència o, en una versió quasireligiosa, com una joia per fer el bé, per a aconseguir la plena realització o donar una lògica a la vida en comú. O fins i tot, com una mostra d'agraïment per tots aquells que han ajudat a bastir la pròpia identitat, la qual no s'explica si no es té en compte tots aquells que han col.laborat en bastir-la. Des dels més íntims, fins als més allunyats.

CiU, en aquest sentit, el seu component republicà s'ha vist esquitxat per múltiples casos de corrupcions i per delinqüents que s'han emparat sota les seves sigles i les han utilitzades com a paraigua per defensar els seus interessos espuris. Ja vaig dir en el seu moment, que el millor per a CDC, si més no, hauria estat dissoldre's, com ho va fer Unió Mallorquina, i començar de cap i de nou, alliberada de tots els elements corruptes i amb unes mínimes garanties per a que no es tornessin a reproduir al seu interior. Sense les hipoteques dels corruptes, llavors sí que CDC podria esdevenir una força alliberadora, o en tot cas, serien més plausibles els seus eslògans sobiranistes.

Però ara, després de la notícies dels indults, i en un context de crisi, de retallades salvatges, és inevitable preguntar-se quin ha estat el preu dels indults. Com també és inevitable preguntar-se com és possible que encara CiU toleri que Duran empri el nom de Pujol per tapar-se les vergonyes. Un Pujol en plena sortida de l'armari, per altra banda. I segurament no és cap casualitat que ambdues coses coincideixin en el temps. Quan algú intenta aixecar més el cap, el sistema fa mans i mànigues per tallar-l'hi.

Per això és possible, que les bases convergents, fartes de tanta tonteria, s'hagin començat a organitzar per la seva banda. Ja veurem fins on els deixen arribar.

80 ANYS, EL MEU PARE

Avui el meu pare fa 80 anys.

Si el veieu, feliciteu-lo!

L'ÚNICA BANDERA ESPANYOLA QUE DEFENSARÉ

L'única bandera ecspanyola que defensaré, fins i tot fins a les darreres conseqüències -per als meus adversaris, naturalment- serà la de l'Ambaixada del Regne d'Espanya a Barcelona. Tant és així que no m'importarà que a l'esmentada ambaixada es gastin centenars de milers d'euros en jacuzzis, jardineria i interiors, perquè ja no seran diners catalans, sinó dels ecspanyols. Ja s'ho faran.

BANDERA ESPANYOLA? SÍ, A L'AMBAIXADA DE BARCELONA!!!

REUNIÓ JOAN CARRETERO I IÑIGO URKULLU A GIRONA

Demà, se celebrarà una reunió entre una delegació del Partit Nacionalista Basc (Euzko Alderdi Jeltzalea, EAJ), i una altra de Reagrupament Independentista, encapçalades respectivament per llurs presidents, Iñigo Urkullu i Joan Carretero.

En aquesta trobada s’intercanviaran opinions sobre diversos temes que afecten les nacions catalana i basca, com ara el procés de pau a Euskal Herria, la crisi econòmica, les llibertats nacionals de Catalunya i el País Basc i la negació de drets fonamentals per part d’Espanya, etc.

És la primera vegada que té lloc una reunió entre Reagrupament i el PNB. La trobada es farà al recentment inaugurat loca d´RCAT a Girona (carrer del Carme, 13)

A les 5 de la tarda, tant Joan Carretero com Iñigo Urkullu atendran els mitjans de comunicació.

L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA ...

Ja fa uns quants mesos que he penjat en el meu bloc personal, una enquesta respecte què caldria fer l'endemà de la Independència. Abans de canviar-la, penso que paga la pena de comentar els resultats obtinguts.

De les onze possibles respostes que es podien triar, tres destaquen per damunt de la resta. Dues d'elles, han quedat les primeres, i sorprenentment empatades a vots. Naturalment, són dues mesures de gran relleu: són, per una banda, la formació del Tribunal Suprem de Catalunya i la Fiscalia General de Catalunya, i de l'altra, la constitució del Banc Nacional de Catalunya. Com es pot comprovar, dues competències que presenten una enorme mancança en el règim autonòmic actual.

La justícia, és, no cal dir-ho, l'únic poder clàssic que no s´ha incorporat a l'ordenament autonòmic, a diferència dels poders executiu i legislatiu. Així mai s´ha pogut parlar de poder judicial català, en els darrers anys, sinó de més precisament, poder judicial a Catalunya, que naturalment és molt diferent. Cal tenir clara una cosa: la justícia, i els seus homes i dones, els jutges, són una peça clau en la vertebració d'un país. Un jutge ha de conèixer la idiosincràsia dels seus conciutadans sobre els quals recau la seva acció jurisdiccional. No hi ha res més colonial, que un poder judicial foraster. I a Catalunya, si no vaig errat, només el 27% dels jutges són catalans. Un 27%!!!! Una dada terrible, de país colonial. I pel que fa a l'ús de la llengua catalana, aquesta se situa entre el 2-3% de tots els judicis. Una discriminació flagrant. La Justícia, doncs, és un poder estranger a Catalunya. Fet que explica la importància que els lectors del bloc li han donat.

El mateix es pot dir del cas de la Fiscalia General de Catalunya. Aquest càrrec ha de ser el responsable de vigilar pels drets dels Catalans, que no siguin conculcats dins el territori nacional. Ha d'actuar, entre d'altres, contra tota persona que cometés delictes de catalanofòbia, és a dir, de menyspreu contra els catalans, les catalanes, la llengua, la cultura i la nació, un cop s´hagués aprovat la llei corresponent (una de les primeres que aprovaria el Parlament, és clar). Amb la Fiscalia General de Catalunya, i la policia judicial corresponent, els catalans ens sentiríem més emparats en els nostres drets, i alguns no dubtarien tant en fer-se respectar. L'orgull nacional se´n reforçarà.

Tal i com he dit abans, l'altra mesura que ha compartit el màxim de vots amb la Justícia és el de la constitució del Banc Nacional de Catalunya. Una institució que immediatament passaria a contactar amb el Banc Central Europeu i que ens deslliuraria del (semi) control nefast, que està portant a terme actualment el Banco de España. El BNC serà una peça clau en la formació d'un sistema bancari i financer català, una altra de les mancances senyeres del país, després del desastre del model català de caixes, que s´ha ensorrat en qüestió de mesos. Un banc nacional català ajudarà a racionalitzar el capital i serà un actor clau en la política econòmica. L'actual Institut Català de Finances, doncs, s´hauria de reestructurar profundament o bé dissoldre´l i començar de zero. No ho sé. També el que s'haurà d'estudiar és la viabilitat que el nou Banc Nacional, incorporés tots els fons o actius -si en queden- de les caixes espanyolitzades, o que aviat ho estaran: Catalunya Caixa, Unnim, Laietana, Penedès, si cal un cop expropiades a les entitats espanyoles corresponents. Un altre tema seria quin paper hauria de jugar respecte la Caixa, atesa que probablement aquesta tindria més recursos que el banc nacional, si més no en els primers temps. Bé cal pensar-hi.

La tercera mesura que ha estat votada pels lectors del bloc ha estat la formació de l'Exèrcit Nacional de Catalunya. A l'igual que els anteriors, és una funció de caràcter estratègic. Modestament, penso que l'ENCAT hauria de tenir un nombre d'efectius professionals al voltant dels 10.000 homes i dones, tots ells graduats (és a dir, com a mínim amb el rang de tinent), amb un nivell de qualificació mínim de graduat universitari. No entro en més detall perquè és un tema que m'apassiona i podríem estar hores escrivint-hi. L'ENCAT, comptaria amb l'ajuda, si s'escau dels Mossos d'Esquadra (25.000 aprox), de la Policia Local de Catalunya (25.000 aprox) i del Servei Nacional de Seguretat (SNS, intel.ligència i contraintel.ligència, amb uns 2.000 membres més. aprox.). Naturalment, totes aquestes xifres s´haurien d'adequar a les conjuntures econòmiques corresponents. Un altre tema seria l'existència d'una Reserva Nacional, formada per alguns centenars de milers de soldats, però això ja ens portaria molt lluny.

La setmana vinent o l'altra, continuaré parlant sobre els resultats de l'enquesta.

NOTA: Post penjat al DGS, 7.3.2012

MOLT BO!

PERÒ AIXÒ QUÈ ÉS?????

Simó: 'L'únic antídot a l'espoli fiscal és el concert'

(RIDAO 2 !!!!)

Potser és que això de ser portaveu parlamentari comporta emmalaltir d'espanyococos (Carreterina dixit)....

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Mas-Colell situa la mitjana històrica del dèficit fiscal en el 8% del PIB català

El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha presentat les últimes dades disponibles de la balança fiscal de Catalunya, és a dir, la diferència entre el que van aportar els catalans al conjunt d'Espanya en forma d'impostos i el que en van rebre a través dels serveis públics i les inversions. El dèficit fiscal català l'any 2009 va ser del 8,4%, l'equivalent a 16.409 milions d'euros. Aquesta xifra suposa uns 2.251 euros per habitant. "La mitjana històrica" del dèficit els últims 24 anys -entre el 1986 i el 2009- és, segons la Generalitat, del 8%.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La Generalitat situa el dèficit fiscal entre 1986 i 2009 en el 8% del PIB

Mas-Colell assegura que la diferència entre el que van aportar els catalans i el que van rebre de l'Estat supera els 16.400 milions d'euros

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Espanya s'ha quedat 213.963 milions dels catalans en 24 anys

Segons les dades de la Generalitat, el dèficit fiscal fa que cada català perdi 2.200 euros anuals

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Catalunya manté un dèficit fiscal mitjà del 8% del PIB des del 1986

Cada català aporta de mitjana 2.251 euros més dels que rep en despeses de l'Administració central

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Catalunya mantuvo en 2009 un déficit fiscal con el Estado del 8,4% del PIB

Mas-Colell sitúa la media en el 8% entre 1986 y 2009 y no aprecia ningún cambio pese a la aplicación del nuevo modelo de financiación | Para cada euro recaudado en Catalunya, 43 céntimos no se gastan en Catalunya, concluye el estudio

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Catalunya va tenir un dèficit fiscal del 8,4% el 2009 tot i el nou model de finançament

Els catalans van aportar a l'administració central 2.241 euros més del que van rebre en concepte de serveis i inversions

La mitjana del dèficit fiscal entre el 1986 i el 2009 va ser del 8%

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Catalunya perd cada any el 8,2% del PIB pel dèficit fiscal

El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha presentat aquest dilluns les balances actualitzades dels anys 2006, 2007, 2008 i 2009, que revelen que la mitjana del dèficit fiscal: 15.800 milions anuals

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Cada català pateix un dèficit fiscal de 2.251 euros anuals

Catalunya manté el 2009 un dèficit fiscal del 8,4% amb l'Estat espanyol, tot i el nou model de finançament · En 24 anys el dèficit acumulat és de 213.963 milions d'euros

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Espanya es queda 43 cèntims de cada euro català

Cada català regala a l’Estat espanyol més de 2.200 euros a l’any, una dada que s’ha doblat els darrers 24 anys