L’INDEPENDENTISME I LA UNIÓ EUROPEA (1)

La crisi de l’eurozona està posant contra les cordes el model intergovernamental de la Unió Europea. Per contra, el model federal és el que està emergint cada cop més potent.

Entenem per model intergovernamental, lògicament, aquell on els diferents governs dels Estats membres tallen el bacallà en les decisions més fonamentals. És a dir, esdevenen els actors preeminents. 


Per contra, en el model federal, són les institucions d’àmbit comunitari les que guanyen protagonisme i fins i tot aconsegueixen doblegar la voluntat de governs dels Estats membres.

A ningú se li escapa que el model intergovernamental és més proper als ciutadans, atès que els governs de la UE, no deixen de ser l’expressió d’un resultat electoral, és a dir, de la voluntat popular. 


No passa el mateix en el model federal, atès que les institucions d’abast comunitari, normalment són molt desconegudes per a la gran majoria de ciutadans europeus, que les veuen com llunyanes i opaques. Posem el cas del Banc Central Europeu, que malgrat tenir una importància cabdal en el funcionament de la zona euro, i en el disseny de la política monetària de centenars de milions de ciutadans europeus, els seus mecanismes democràtics de control són més aviat escadussers. El mateix passa, cada cop més, amb altres institucions comunitàries.

En el model federal, naturalment, la lògica que predomina no és la de l’interès de cadascun dels Estats membres, sinó la del conjunt de la Unió.


A mesura que els estats han de recórrer a la UE per tal que els allunyi dels seus problemes financers, les institucions centrals d’aquesta van eixamplant el seu poder. D’aquesta manera, Brussel.les i Frankfurt, progressivament van convertint-se en el referent europeu de Washington i rodalies als Estats Units. I  els estats van perdent força.


Assistirem, doncs, a l’auge d’una mena d’eurocràcia que acabarà substituint els governants dels Estats? Pressuposarà això que a llarg o fins i tot a mig termini s’imposarà l’elecció popular d’un President Europeu i d’un Parlament Europeu digne d’aquest nom?


I sobretot, quin impacte tindrà aquesta evolució en les nacions que volem accedir a la Independència? En parlarem en una proper article.  

NOTA: Article penjat a LA VEU de REAGRUPAMENT, núm. 16 (juny 2012)

ANEM BÉ: LA INDEPENDÈNCIA PUJA, CiU BAIXA

Un breu apunt arran el darrer BOP del CEO. La independència puja i CiU baixa. Ja els tenim! Ara perdran el cul per dir que ells són més independentistes que qualsevol altre. De fet, ja ho estan fent. Molt bé, d'això es tracta. 


Cal seguir lluitant, quant més progressi la independència, més s'escarrassaran per ser-ho i més tensions internes hi haurà entre els pragmàtics, i els espanyolistes purs i durs que aguantaran fins al final. 


Això pinta MOOOOLT BÉ.


QUE L'ESTRIPI, QUE L'ESTRIPI!!!

By the way, veurem el tòtil de José Antich estripant aquest nou BOP?
Que l'estripi, que l'estripi!!!

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 16 (JUNY 2012)

Ja es pot llegir el número 16 de La Veu de Reagrupament.

ELS BENEFICIARIS DE LA INDEPENDÈNCIA

La teoria sobre els processos d'independència, naturalment, dóna una gran rellevància al vessant internacional. No debades, la comunitat internacional és qui ha d'acabar rebent el nou estat i tots s'hauran de posar una mica més estrets, que ja se sap que on mengen tres, mengen dos de puta mare. Per altra banda, però, un altre estat vol dir, noves oportunitats per fer negoci, per intercanviar, per iniciar nous projectes, noves aventures. De manera que tot nou estat pot aportar coses positives al conjunt de la comunitat internacional.

És precisament d'això, dels beneficis que la Independència de Catalunya pot aportar al món en general, i als països propers, en particular, sobretot els de l'àrea mediterrània, del que vull parlar en aquest post. Ha de quedar clar, per començar, que tota política internacional  d'un moviment independentista, ha de centrar-se en com aprofitarà la independència del país propi, als estats veïns.

Naturalment, aquests estats veïns es guardaran prou de demostrar públicament simpaties per una nació sense estat que encara no ha assolit la independència. Però a l'hora no en seran indiferents. Vull dir, que el seu personal diplomàtic i consular no deixaran de proveir informació als seus governs sobre l'evolució del moviment independentista. Això tingueu-ho ben clar. Una cosa és el que es diu públicament. L'altra és el que es fa de sotamà o pels canals menys convencionals.

Tot estat mira el veí. I busca les oportunitats. En termes generals, i també, particularment, en el cas de Catalunya, la pregunta clau, és qui serà el primer estat que farà el pas endavant i serà capaç de guanyar-se l'odi infinit dels espanyols. Perquè quan conseguim que un estat aposti per nosaltres, les hòsties començaran a caure.... entres els estats que es vulguin posar la medalla: "Jo vaig ser el primer que els vaig ajudar diplomàticament!" exclamarà l'un. "Mentida!" dirà un altre, "nosaltres els proporcionàrem cobertura diplomàtica". I fins i tot un tercer afegirà, "No us oblideu que nosaltres els donàrem informació confidencial i els primers arsenals... a preu de saldo". En definitiva, tots voldran passar per ser els que van fer possible la declaració unilateral d'Independència de Catalunya, i en conseqüència, voldran estar a la primera línia o a la taula principal de la cerimònia d'independència. I naturalment, ho faran per treure'n profit. És així com funciona la política internacional.

A més a més, en el cas català, se suma el fet que Espanya, a hores d'ara és un estat pària, del qual se n'enfot tothom: des d'Alemanya a Uganda o Botswana. Des de Bolívia o Argentina, fins al Regne Unit, que no para de tocar-los els nassos amb el tema de Gibraltar. Vull dir amb això que la possible resposta dels espanyols a una actitud positiva per part d'un estat tercer al reconeixement de la Independència de Catalunya, fa avui molta menys por que fa uns anys, "Què collons han de dir aquests espanyols", segur que exclamaria el govern X, "si nosaltres els donem a menjar. Si ells mengen de la nostra mà!"

Però fins que no arribi aquest moment clau, què cal fer? Doncs naturalment, vendre el producte. I el producte és els benficis que la Independència de Catalunya aportarà a la comunitat internacional en general, però també a cadascú dels diferents estats en particular. Hem d'aconseguir que algun dels estats més propers -o més llunyans- vegi que li és més profitós la Independencià de Catalunya, que la seva dependència d'Espanya.

Quins estats en serien els candidats ideals? Es fa difícil de determinar-nos, però sí que en podem fer un breu repàs.

Itàlia. Paradoxalment, el bocamoll d'en Mariano Rajoy, ens pot haver fet un gran favor, quan va enviar l'SMS al seu ministre d'economia vantant-se de ser la quarta economia de la Unió Europea. Una hòstia en tota regla cap a Itàlia, òbviament. Els espanyols tenen els sants collons d'anar pel món pressumint de paquet, quan com a mínim un ou i una part molt grossa del tema, ens pertany a Catalunya.  Penso que a Itàlia li aniria de perles la independència de Catalunya, ja que Espanya deixaria de tocar el que no sona en temes comparatius, A més de tothom és conegut que la vocació catalana sempre ha estat cap a Itàlia.

Polònia, Un altre país que es beneficiaria de la independència de Catalunya, si més no, per raons estadístiques, seria Polònia. Actualment, competeix amb Espanya pel que fa a nombre d'habitants. Això és rellevant, perquè afecta clarament a la distribució del poder dins de la UE, com per exemple, al nombre d-eurodiputats.Amb una Catalunya independent, Polònia tindria molts més habitants que Espanya, i s'hauria acabat la competència.

França (?). Què m'he begut l'enteniment? Penso que no. Penso que França es pot beneficiar de la Independència de Catalunya, perquè refor\a el flanc sud. França sempre ha cobejat Catalumya, com ho vas demostrar Napoleó amb la seva annexió, o ja abans el propi rei Lluís XIII en exigir-ne ser el sobirà. Barcelona i Paris sempre han tingut uns lligams culturals i literaris intensos, particularment abans de l'espanyolització i madrilenyització de la vida catalana que s'està portant a terme des del 1939. Catalunya podria ser una aliada de França al Mediterrani, i fins i tot a dins de la UE, si s'aconseguís arribar a una entente cordiale, basada en el respecte mutu. Seria difícil, però no impossible. Aquí caldria que jugués un paper molt important els fills de la diàspora catalana del 39, que han arrelar al país de forma intesa.

Alemanya.Amb una forta presència a Catalunya (SEAT, SIEMENS, BAYER, etc) sempre serà un soci preferencial i referencial de Catalunya. Caldrà però que se li baixin els fums que sovint gasta. Tenir Alemanya de padrí, com el van tenir Eslovènia i Croàcia, també seria molt important, tot i que la nostra economia és molt més potent.

Naturalment, un dels objectius serien els Estats Units, però d'això ja ens en ocuparem en un proper post. Aquí és on hi ha la mare dels ous.

NOTA: Post penjat al DGS el 20.06.2012

ENCARA NO EN TENIU PROU?

A Catalunya es practica un doble llenguatge que fins ara ens ha fet molt de mal. S'ha identificat com a radical l'independentista i com a assenyat o moderat el dependentista. I és exactament a l'inrevès! Aquí els que representem la normalitat, allò que s'entén perfectament a qualsevol lloc del món, fins i tot a la Xina Popular, som els independentistes. I la raó és molt senzilla: tothom que assoleix la independència no hi renuncia mai més. L'accés a la independència de nous estats, s'està convertint en quelcom rutinari, que ja no espanta a aquells que no volen ser espantats. De fet la independència s'està convertint en un mecanisme d'acomodació de la diferències, és a dir, de resolució de conflictes. Vull dir amb això, que pobles que porten dècades tirant-se els plats pel cap -és un eufemisme- quan esdevenen estats diferents passen a relacionar-se de forma amistosa, i fins i tot a practicar una relació comercial mútuament beneficiosa. La Independència, doncs, és normalitat, és civilització. Fixeu-vos que hi ha una correlació entre increment del nombre d'estats i increment dels règims democràtics. La democràcia, com a idea global, com a idea força, està íntimament lligada a la idea d'independència, és a dir d'autogovern popular.

Per contra, la idea de dependència, ja fa anys que compta amb mala premsa. Qui vol ser dependent, només ho pot voler per una raó ben senzilla i fins i tot diríem que ben racional: perquè en treu profit. Perquè se'n beneficia. Així de clar. La dependència polìtic d'un poble respecte un altre, només és possible a través de la conquesta militar, i la posterior corrupció de les élits polítiques del poble dependent. Aquestes elits es converteixen en l'interlocutor del poder colonial, el qual els deixa carta blanca per fer i desfer dins de la colònia, sempre i quan no es passin de la ratlla vermella ni elles, ni el poble en general. En aquest sentit, el règim autonòmic, que no deixa de ser una subespècie, aparentment civilitzada, del colonialisme, està intrínsecament lligada a la corrupció. I això no és cap casualitat. És el roc que es guarda a la faixa el poder colonial per usar-lo si algú aixeca massa el cap.

A hores d'ara, a aquestes alçades de la història, ja un cop iniciat el segle XXI, que hi hagi gent, polítics, que pressumeixin de ser seriosos, tot avalant la dependència, demostra fins a quin punt de radicalisme es pot arribar a l'hora d'intentar mantenir uns privilegis, a l'hora d'arreplegar el que es pugui, a l'hora d'enfonsar la teva pròpia gent en la misèria per tal de salvar-se uns pocs. La nostra manca de cultura democràtica, de cultura republicana, de cultura ciutadana. De fet no és d'estranyar, atès que, particularment, en el cas català, ens manca quelcom fonamental com és una aproximació a un poder judicial propi. Sense poder judicial propi, no es pot parlar en cap cas de sistema democràtic, perquè manca un dels plats de la balança, un dels pesos i contrapesos sobre el qual funciona tot l'entremat polític d'una democràcia.

Recordo, en aquest sentit, que CiU ha votat darrerament contra la compareixença del President del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem al Congreso de Diputados, per tal que s'expliqui sobre els seus viatges a Marbella. Em refereixo a l'individu aquell, Carlos Dívar, que fa uns mesos va fer una comparació del català amb el mandinga. Aquesta és la feina bruta que fan els de CiU a Madrid, guanyant-se les garrofes per tal que l'amo espanyol els llenci alguna engruna. O votant contra la comissió d'investigació sobre el cas Bankia...

I és que hi ha individus sense escrúpols, que estant aprofitant el moment per treballar-se allò que sempre han desitjat: una cadira de Ministre d'Afers Exteriors espanyol, en el context d'un Govern d'Emergència o de Concentració Nacional (espanyol, por supuesto).

Oi, Josep Antoni?

NOTA: Post penjat al DGS (13.06.2012)

HI ESTÀS CONVIDAT!

TINC LA SOLUCIÓ!

Disculpeu, però tinc la solució a tot l’entrellat. Diuen que Espanya és massa gran per ser rescatada per la Unió Europea. Que si cau Espanya, cau l’euro. Doncs ho tenim molt fàcil. Catalunya se separa d’Espanya, de manera que l’economia espanyola perd entre una cinquena i una quarta part del seu pes, i assumpte conclòs. Si afegim, com hauríem d’afegir, el País Valencià i les Illes Balears, llavors, perdria quasi una tercera part del seu pes, i llavors les seves dimensions es reduirien a només una mica més que Holanda. 






Per la seva banda, Catalunya, alliberada de l’espoli fiscal, eixugaria els deutes en un tres i no res, i de seguida s’acabarien les retallades. Amb un estat propi, Catalunya en poc temps seria una de les economies més sanes de la Unió Europea, i probablement, el referent del Mediterrani occidental. Els espanyols, per la seva banda, podrien construir sense cap problema el seu conyàs d’eix central ––això sempre i quan els deixéssim controlar Aragó, que ja és molt deixar, sobretot si toquen molt els nassos amb el tema hidrogràfic-.

I tots contents. Bé, naturalment, la nova Espanya hauria de renunciar als seus territoris assimilats, tal i com apareix en aquell famós mapa de 1851 que tant s’ha difós darrerament. Però això no els seria cap trauma, atès que els espanyols ja fan segles que han après la lliçó de renunciar a territoris que els havien subjugat sense cap tipus de compassió.

Recordo que en la Constitució de Cadis, es parlava d’espanyols en referència tant als d’un cantó de l’Atlàntic, com als de l’altre. Bé, uns quants anys després, un 90% d’aquells espanyols, havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més dissoluble en aquest món, més fins i tot que el Nescafè o el Nesquick, que aquesta cosa (mal) anomenada nació espanyola.

NOTA: Article penjat a Nació Digital, l'11-06.2012

L'ESTELADA EN LA CASA DE L'ENEMIC

Sí, ja sé que el gest és espuri. Però què cony, que el diputat Alfred Bosch, d'ERC-REAGRUPAMENT-CATSÍ, els passi pels morros a la gentussa aquesta la nostra ben estimada BANDERA ESTELADA, bandera de combat, bandera d'orgull i de pàtria, no només no sobra, sinó que estic segur que uns quants diputats i diputades spànics, avui dormiran amb cremor d'estómac.

I només per això, només per això, el gest ja paga la pena. (Ara a veure si el Duran i Lleida treu la rojaygualda... o potser fins i tot la del Vaticà...).

(PD. Llàstima que fins i tot a Vilaweb li costa recordar que el senyor diputat ho és per una coalició transversal de forces independentistes, però és clar, ni tan sols ells són perfectes)

SPANIC!!!!

MOLT BO!

Jo la veritat és que no puc deixar de pensar què més volen la gent independentista de CiU per fotre un cop de porta definitiu a Spanic! 

La seva responsabilitat és tan gran, com la seva total manca de seriositat. Tot el món se'n fot d'Espanya, i ells el que volen és salvar-la. A ningú se li escapa que la jugada  d'en Duran és entrar en un govern de Salvació Nacional espanyola, i així veure acomplert el seu somni de ser Ministre d'Ecspanya, probablement d'Afers Exteriors. 

I per cert, els ecspanyols fent amics: Que si Uganda, 

que si Xina, 

que si Xile, 

Ahahahahah, si ara no aconseguim la independència, no tenim perdó dels nostres fills, nets i besnéts...

LA CATALUNYA TELECINCO

Gràcies a CiU, vivim a la Catalunya Telecinco. Vull dir amb això que l’aposta dels caps de la Federació per mantenir la submissió de Catalunya al Regne d’Espanya ens converteix en còmplices de totes les imbecil.litats que els espanyols cometen i que escandalitzen als nostres socis europeus. Gràcies a CiU, Catalunya som com Guijo de Galisteo, el ja famós poble extremeny que prefereix els toros a crear ocupació. Gràcies a CiU, Catalunya som Bankia. Gràcies a Ciu la nostra reina és Belen Esteban. Gràcies a CiU el diferencial d’atur entre Catalunya i Espanya es va reduint… en perjudici nostra, òbviament. Gràcies a CiU, Catalunya es baixa els pantalons i diu Si Bwana als amos espanyols. Només cal comparar l’actitud submissa del senyor Artur Mas respecte a Madrid, i la del senyor Alex Salmond, primer ministre -independentista- d’Escòcia respecte Londres. Com la nit i el dia. El senyor Salmond no només no fa de negritu, si no que vacil.la als seus veïns del sud. I els vacil,la ben vacil.lats. Marcant paquet, que diria aquell.

Per la Catalunya Telecinco, Tv3 és massa nostrada. Ha de ser més xavacana i, progressivament, anar introduint la llengua espanyola. Per la Catalunya Telecinco, el Barça guanyava massa. I sobretot guanyava el Madrid… i on s’és vist que una ciutat de províncies guanyi a la capital? Cal posar fi a aquesta incongurència. A la Catalunya Telecinco, la Catalunya que vol els caps de CiU, Catalunya ha de deixar de brillar amb llum pròpia, i passar a ser la segona en tot. No fos cas que ….

I tot això és així perquè en comptes d’apostar per una estratègia de Declaració Unilateral d’Independència, que es podria convocar demà mateix, els caps de CiU tornen a tenir entre cella i cella l’obsessió d’esdevenir part del govern…. espanyol. I aquí, és clar, qui porta la veu cantant no és altra que en Josep Antoni Duran i Lleida, que veu una altra possibilitat d’assaltar la nau del govern espanyol, si aquest finalment opta per esdevenir un govern de concetració o d’emrgència nacional… espanyola. Aquesta seria la culminació de la seva carrera polírica_:  Ministre del Regne d’Espanya.

I mentrestant, l’espoli que no només no cessa, sinó que s’incrementa. Els atacs a la llengua, es multpliquen. Les agressions i intents d’assasinat, tant per part tant d’elements civils com d´uniformats,  es reprodueixen constantment fins que se’n surtin. Els nens catalans cada cop són més pobres i passen més gana, i tenen menys salut. La Catalunya Telecinco, és la que agrada a CiU… mentre no es digui el contrari. Fins quan?

NOTA: Post penjat al DGS, el 06.06.2012

UNA CATALUNYA LLIURE I GRATIS (A LA MEMÒRIA D’EN JORDI GOMIS)

La necessitat d’una reflexió asserenada s’imposa en els moments cabdals. El meu sogre deia “Si tens pressa, vés a poc a poc“. Aixxx la saviesa del poble, de la terra, dels pagesos. I certament, ara que ens trobem en una conjuntura ben crítica és l’hora de reflexionar amb el cap fred. Aquesta reflexió, que també ve motivada per la pèrdua d’una persona estimada, en Jordi, a qui li dedico aquest post, parteix de dues premisses que em semblen encertades.

La primera premissa és que actualment a la CAC hi ha una majoria que, si pot, votarà per la Independència. Cada cop és més evident, malgrat els estripa-enquestes professionals, tipus José Antich. La independència ha deixat de ser un tema tabú i cada cop es converteix en el centre del debat polític. Ara els qui s’han de justificar i buscar arguments són els unionistes. I naturalment recorren a arguments tan peregrins com que si ens arribem a independitzar amb qui jugarem la lliga de primera divisió? Amb el Sabadell, el Lleida, l’Europa?  Com podeu veure, un argumentari d’un calat polític ben fondo. Als espanyols, ja només els queda l’argument del futbol… i la referència ètnica (si bé, és obvi que no existeix cap ni una raça espanyola). Tota la resta se n´ha anat enlaire. Bé, certament tenen l’espai comunicacional: avui Espanya és Telecinco, La 6, TVE, Intereconomía et tutti quanti. Si els treu això nasti de plasti, que diu aquell.  Aquesta premissa ens porta, naturalment, a una perspectiva positiva, tot i que, cal reconèixer-ho, el més calent és encara a l’aigüera.

I la raó que sigui allà és la segona premissa, que pot semblar contradictòria però no ho és. La segona premissa diu que una part molt important d’aquests catalans i catalanes que volen o votarien per la Independència, no estan disposats o disposades a pagar-ne cap preu. És a dir, a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Això és, Independència sí, però gratis, és a dir, a cost zero. Molts acceptarien com a regal allò per la qual no estan disposats a pagar-ne el preu. Dit d’una altra manera, volen fer-se una truita sense trencar ous. En termes més propers, aquests catalans i catalanes no pensen renunciar a res del que tenen fins ara per aconseguir la Independència. En l´hipotètic cas que la Independència suposés fer més sacrificis. No en pensen fer ni un. No pensen sacrificar ni les vacances, ni el consum, ni la casa, i òbviament ni la vida pròpia ni la de la seva gent més propera. I això repeteixo, en l´hipotètic cas que calgués sacrificar-ho. Aquesta és la creu de la situació actual. La gent viu al present i no suportaria que ni tan sols un cap de setmana d’oci sacrificar-lo en benefici de la Independència.

Els espanyols, són plenament conscients de les dues premisses. Saben perfectament, que l’independentisme creix i creix com l’escuma. I per això ja es preparen per la post-independència. La prova més fefaent és la seva obsessió per impulsar l’eix central, en detriment de l’eix mediterrani, com seria lògic des d’una perspectiva racional. Saben que en un termini relativament curt -i això ens pertoca als independentista d’escurçar-ho al màxim- Catalunya serà Independent. Però com la sangonera xucladora de sang que són, volen emportar-se fins a la darrera gota possible. I per aconseguir-ho, naturalment aprofiten la seva arma més poderosa i d’una eficiència notable, com és el terror, és a dir, equiparar la independència amb la por a la mort, la guerra, la repressió, la destrucció dels catalans com a poble (afusellant-nos o ficant-nos en la cambra de gas, com hem sentit en els darrers dies). La memòria històrica, sobretot quan és familiar i local, és d’una enorme potència.

D’altres, més subtils, però en el fons en la mateixa direcció, equiparen la independència amb la pobresa o amb la sortida de la Unió Europea. Totes dues falses, més falses que un duro sevillano. Dir que una Catalunya independent serà pobra, demostra l’analfabetisme funcional de qui això afirma, perquè un simple cop d’ull als recursos humans i materials del nostre país permet veure que som molt més opulents que la majoria d’estats de la Unió Europea, i que de fet, ens situaríem en en el vagó de davant i no en el del mig, tirant cap endarrera, en el que estem ara. Pel que fa al tema de la UE, és senzillament tractar d’imbècils als socis europeus. Si aquests veuen que els catalans no dubtem i que anem a per totes, no només no s’oposaran pas, sinó que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos com a República independent, conscients com són que tindran algun tipus de premi. I naturalment, no em cap cap mena de dubte que el primer en tindrà.

Quant a la segona premissa, els espanyols fan el possible per demostrar que formar part d’Espanya produeix beneficis i és un bon negoci. Per això intenten promoure ridículament la Marca Espanya, fins al límit ridícul d’incloure el Barça com un exemple. La pregunta és, quantes banderes espanyoles van veure els senyors del govern de Madrid, en la final de la copa de l’elefant? Quantes?  Sense comentaris. Però això no és tot: la imatge pública espanyola es degrada cada cop més. No només a l’interior de la Unió Europea, on cada cop està més còmoda en la classificació dels PIGS, sinó també a llocs com l’Amèrica Llatina, on ja es rifen quin estat li toca expropiar empreses espanyoles.

És evident que hi haurà un moment que es girarà la truita. I aquest moment serà quan els catalans s’adonaran que qui els posa en risc, i amb tota la raó del món, les vacances, el cotxe, la casa, el treball, no és la Independència, ans ben al contrari, la submissió al Regne d’Espanya. Llavors, no milers, no, sinó milions de catalans ho tindran molt clar i es deixaran de romanços. Per molt que siguin blancs, negres, grocs, catòlics, islamistes, catalanoparlants, o urduparlants o hispanoparlants, tots ells, una immensa majoria d’ells, és a dir, de nosaltres, ens decantarem, tranquil.lament, per la Independència. La tasca de l’independentisme organitzat, és a dir, d’aquell que sí que se sacrifica, és la d’accelerar aquest procés.

Una tasca en la qual en Jordi va excel.lir. Bon viatge company

NOTA: Post penjat al DGS, 30.05.2012