LA CHACÓN PERD EL SEU MESTRE

En el post que possiblement ha rebut més visites d'aquest humil i modest bloc, vaig escriure del mestratge polític exercit per Stéphane Dion, un polític quebequès pro-federalista, damunt de la llavors Ministra de l'Habitatge espanyola, Carme Chacón. Bé, la política és molt dura, sobretot en els països amb una cultura política i parlamentària fortament consolidada. Amb això vull dir que en aquests països quan un polític perd, dimiteix i se'n va a casa o torna a la seva feina. No com en altres latituds, com per exemple, la nostra.

I és que precisament, ara fa uns dies, el senyor Dion, mestre polític de la Chacón, ha presentat la dimissió com a líder del Partit Liberal del Canadà. Ho ha fet després dels desastrosos resultats obtinguts en les eleccions del passat dia 14 d'octubre, on la seva formació, que era l'Oposició Oficial al govern conservador, va ser contundentment derrotada. Concretament, el PLC va obtenir només 76 escons enfront els 103 que havia obtingut en els anteriors comicis de l'any 2006. En vot popular, només va aconseguir el 26,2%, és a dir, un 3,99% menys. Un autèntic desastre si es té en compte que el govern conservador d'Stephen Harper, ha hagut de fer front a les creixents crítiques per la implicació canadenca a la Guerra a l'Afganistan, que ja ha costat a l'exèrcit canadenc prop d'un centenar de morts.

El conservador Harper ha derrotat els liberals, però no ha aconseguit la majoria absoluta que desitjava a la Cambra dels Comuns d'Ottawa. De 124 diputats, n'ha passat a tenir 143, però en necessitava 154 per assolir-la. Això implicarà que haurà de governar amb una majoria minoritària.

El principal responsable, tant de la derrota dels liberals com de la no majoria absoluta dels conservadors ha estat, sense cap mena de dubte, el sobiranista Bloc Quebequès (BQ), liderat per Gilles Ducceppe (foto), a qui molts analistes ja li cantaven les absoltes. El Bloc ha obtingut 50 escons, un menys que el 2006, i el 9.97% del vot popular a escala canadenca.

Ara si centrem la nostra anàlisi al Quebec, comprovem que el BQ s'ha emportat 50 dels 75 escons en joc i ha obtingut el 38,1% del vot popular, de manera que no s'ha produït l'enfonsament que s'anunciava -fet que explica perquè la premsa ecspanyola no ha dit ni ase ni bèstia d'aquestes eleccions. Segurament si s'hagués fotut una pinya, La Vanguardia amb el seu inefable Xavier Batalla, de la secció d'internacional, al capdavant, hauria tret a portada que ara sí, el sobiranisme quebequès estava mort i enterrat. Per contra els liberals han aconseguit al Quebec 13 escons i 10 els conservadors.

La dimissió de Dion, que es farà efectiva el proper mes de maig en el congrés de la formació, marca en certa mesura la mort definitiva de l'herència de P.E. Trudeau, el polític quebequès que més vehentment s'oposà a la sobirana del Quebec i que propugnà el Canadà com un país bilingüe. Dion, representava la continuïtat d'aquest missatge, però els anys no passen en va, i el Canadà és cada cop més un estat segmentat en dues parts, un Quebec de majoria francòfona i la resta de majoria anglòfona, i res sembla que això es modificarà a curt termini, malgrat els intents de l'actual govern quebequès (pro-federal) d'afeblir les polítiques normalització lingüística vigents des dels anys de govern del Partit Quebequès (sobiranista).

L'opció sobiranista, doncs, mal que els pesi als voltors ecspanyols, continua present en l'escenari polític canadenc i quebequès.

NOVA ENQUESTA: ELS RESULTATS ELECTORALS D'ERC

Un cop consumats els cicles de congressos territorials a ERC, comencen a fer-se públiques enquestes d'intencions de vot de cara a les properes eleccions al Parlament del parc, que li donen no més de 12 diputats (ara en té 21 i n'havia arribat a tenir 23).

Us proposo que voteu l'enquesta que trobareu en el bloc (desplaceu-vos cap abaix). Considereu que l'actual direcció d'ERC serà capaç d'aconseguir-los, aquest nombre de diputats? O per contra en traurà menys (entre 5 i 11)? Tampoc és descartable que acabi substituint als C's al grup mixt, si ni tan sols en té per crear un grup parlamentari propi. I dic substituint, perquè espero i desitjo que aquelles males bèsties desapareguin del mapa on van entrar pels pèls. 

Ara, tampoc m'estranyaria que, pillos com són, els calabresos, vegent la patacada que se'ls acosta, optessin per amorrar-se a qualsevol altre partit gran per muntar una coalició o qualsevol altra barrabassada, que els permetés salvar els centenars de sous públics i para-públics (UGT) dels quals gaudeixen a hores d'ara. Entrarien, en aquest sentit, en un procés d'unionització, en el sentit que es convertirien en una organització petita, que actuaria com una agència de col.locació, i que evitaria de totes totes presentar-se ella sola a qualsevol comici proper. És l'estratègia que tants bons resultats està donant a en Duran i Ecspanya, un autèntic xupòpter del seu soci de federació, CDC. Naturalment, els calabresos, anirien a buscar sang fresca en els colls sociates... als quals servirien amb adoració i lleialtat canina...

Voteu, doncs, i a veure si aconseguim veure-hi clar...

OLEGUER DÓNA LA VICTÒRIA A L'AJAX

Oleguer Presas va marcar l'únic gol en el partit que va enfrontar el seu equip, l'Ajax d'Amsterdam, contra qui fins llavors era el líder de la Eredivise, la lliga holandesa, l'FC Groningen. D'aquesta manera, Oleguer certificava el seu retorn a la titularitat en el primer equip, després de prop de tres setmanes absent per una lesió.


El gol el va marcar de cap, després d'una centrada des de prop del córner d'un company. Era el minut 37, i l'Ajax va saber aguantar aquesta diferència fins al final del partit. A l'equip inicial també figurava en Gabri, igualment recuperat d'una lesió, que l'ha deixat fora de combat més d'un mes.
Tant l'Oleguer com en Gabri han rebut grans elogis dels mitjans de comunicació d'Amsterdam. Val a dir que Oleguer ja havia jugat el passat dia 14 en un matx disputat pel filial de l'Ajax, guanyat per un contundent resultat (4-0). Aquell matx va servir Oleguer per agafar el to fisic, després de les setmanes de recuperació.


Aquesta victòria té uns efectes balsàmics per a l'equip, després de la dura derrota de la jornada passada contra el Heerenveen per 5-2, en la qual no va jugar Oleguer. Ara el nou líder de l'Eredivise és el NAC Breda.

Des d'aquest bloc, vull enviar la meva més entusiasta felicitació a l'Oleguer, a en Gabri i a tots els afeccionats ajacieds.

NOTA: Aquest post l'he publicat primer al bloc ara sóc de l'ajax, que us convido a llegir.

EM PETO EL CUL

De riure. No penseu altrament. Quan he entrat al web de la que diuen que és la primera empresa militar privada ecspanyola. Em pica l'interès i hi entro. La pàgina web i sobretot el logo de l'empresa sembla inspirat directament en el videojoc Rainbow Six 3 Raven Shield (ho sento, no he jugat a les actualitzacions posteriors). Navego pels diferents enllaços i m'assabento que això de la globalització no ho tenen del tot assumit, atès que tot el personal és ecspanyol. També que tenen un centre de formació a Catalunya.

Ara, la meva incredulitat és majúscula quan en l'enllaç "Experiencia", afirma que els seus instructors s'han curtit, literalment, a "Irak, Afganistan, Bosnia, Kosovo, Perejil..." aquí paro de llegir i és quan m'he estat a punt de petar el cul...

Aquests zombis ecspanyols seran capaços de posar el Perejil elevant-lo a la més alta consideració d' "Hazana Bélica"?.... Mare de Déu Senyor, si se n'ha de ser de malalt per que un web suposadament professional posi com a referent un episodi tan cutre com va ser el de l'illot de marres.

Acabo d'escriure i encara ric.

TERRORISME I FREAKISME ECSPANYOLS

La reacció histèrica dels terroristes ecspanyols a l'exhibició de la gloriosa bandera estelada durant la processó cívica del 9 d'octubre a la no menys gloriosa ciutat de València, no s'ha fet esperar. Les seus del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), de la Intersindical Valenciana i d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) han estat atacades i han rebut amenaces de morts per als seus respectius membres en formes de pintades. Naturalment, no s'han detingut cap dels responsables d'aquestes actuacions. I naturalment, la llosa del silenci mediàtic ha caigut amb tot el seu pes, en el sentit que cap dels principals mitjans de comunicació catalans se n'han fet ressò. Per descomptat, no ho han fet els de la Corpo, amb la gran Conilla al capdavant, ni tampoc RAC1, amb la tieta bavosa Basté, ni la premsa. Com sempre, només ho han fet els mitjans digitals, els únics que tenen un compromís cívic amb el país.

Us imagineu quin hauria estat el guirigall que s'hauria muntat si s'hagués fet només una dècima part del que s'ha fet ara, als locals peperos o dels ciudadanos? Tothom hagués sortit a l'hora a condemnar-ho, amb la gran Conilla al capdavant, naturalment. Però la democràcia ecspanyola és una democràcia racista. Una cosa és la defensa de la "Nación espanola" (sic) i una altra molt diferent és la defensa de les nacions sense estat, és a dir, la no defensa, naturalment. Quan els ecspanyols reben, ni que sigui una petita esgarrapada, la seva artilleria dispara tota la munició i els nostres autonomistes de pa sucat amb oli s'esquincen les vestidures... Ara quan es produeixen agressions, amenaces, atacs, molt més salvatges i cafres contra els catalans, llavors sembla ser que tot és confús, que cal determinar la responsabilitats, que si uns brètols, que si naps que si cols...

Ara bé, si el terrorisme ecspanyol ha tret de nou la seva carota fastigosa, també ho ha fet el freakisme més extrem, com és el cas de l'antic candidat a les municipals de Sitges pels Ciudadanos, Carmelo Gonzalez, el qual acaba de rebre una demanda de divorci per part, naturalment, de la seva dona (i, esperem-ho, futura ex) al.legant tot un seguit de circumstàncies (les podeu llegir aquí) que demostren ben a les clares el nivell d'alienació assolit per tota aquesta gentussa. De fet, l'episodi el podríem comparar, en termes civils, al que passa a moltes cases-quarters de la Guàrdia Civil, on la taxa de suïcidis ja fa molts anys que esdevé un secret d'estat, perquè seria del tot desmoralitzador... per als ecspanyols, naturalment.

La Gran Conilla xiulada a l'Homenatge a Xirinacs

El presentador estrella de la 3, antiga TV3, Josep Cuní, va ser xiulat i esbroncat pels assistents a l'Homenatge Nacional del patriota Lluís M. Xirinacs, que va tenir lloc ahir al Palau de la Música Catalana. Un acte desenvolupat totalment al marge dels partits polítics oficials i que en conseqüència va assolir uns nivells de dignitat i fermesa sense precedents. Malauradament, a l'hora de la seva celebració jo estava fent classe i no hi vaig poder assistir.

Cuní, assabenta't que els catalans i les catalanes, mai oblidaran les teves paraules al servei del teu amo ecspanyol. El patriotisme es guanya donant la cara i no sent un covard, ni criminalitzant l'independentisme com tu i els teus col.laboradors feu dia sí i dia també! Ara ja tens el que et mereixes! Tu i tots els de la teva corda haureu de passar comptes en el moment oportú. Quan arribi l'hora. De moment, ja has tingut un tast!

ACTE A ARENYS DE MUNT

Avui a les 17.00 hores us convido a assistir a l'acte en commemoració del 80è aniversari de la Constitució Separatista de l'Havanna. L'esdeveniment tindrà lloc a Can Borrell, a Arenys de Munt (Maresme).

Segons el programa (provisional), l'acte s'estructura de la següent manera:

Part històrica
CARLES BONAVENTURA, Secretari General PRC-Historiador, periodista
AGUSTÍ BARRERA.- Historiador, parlarà de la constitució Catalana de l’Havana 1928-2008 80è aniversari.
JOSEP SORT.- Historiador, del que representa per nosaltres aquesta data .



Part de convidats, partits associacions i plataformes
SANTIAGO ESPOT CATALUNYA ACCIÓ
XAVIER ANDREU UNITAT NACIONAL CATALANA
CARLES MORA ARENYS DE MUNT 2000 (Batlle)
JOAN MANUEL XIMENES CUP (regidor)
Representant de CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA
Representant d'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
Representant de la PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR

Cloenda AGUSTÍ SOLER, PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ

Us hi espero!

PRIMER BUTLLETÍ DE LA WCCI (DE PROVA)

Això de Facebook és tan polèmic com extraordinari. Fa uns quants posts vaig celebrar haver arribat als 100 amics. Doncs bé, a hores d'ara ja en tinc més de 200. És a dir, que mentre per aconseguir els 100 primers m'hi vaig tirar 13 mesos, per aconseguir-ne els 100 segons només han calgut unes poques setmanes.
























Però encara hi ha més. També fa unes poques setmanes vaig obrir-hi una causa, al Facebook, que porta per nom WORLD COALITION FOR CATALONIA INDEPENDENCE. Després d'uns inicis no gaire prometedors, en les dues darreres setmanes, ha estat una mena d'explosió sideral i ja a hores d'ara la causa compta amb 461 membres! Bru-tal. Tant que m'he vist obligat, èticament, a oferir-los alguna cosa. Així, modestament i humil, he compost un butlletí o newsletter de la causa. Naturalment, en anglès. El podeu llegir clicant les dues imatges. Ja sé que no sóc un geni en el disseny, però espero comptar amb molts més col.laboradors per al proper número de novembre. Ei, acabo de fer una crida!

RUT,

SORT, BONICA

Bé, suposo que ara tocaria dir que la sort no es troba, sinó que es busca, que si la feina, que si la suor, la transpiració i no sé quantes conyes més. Però acabo d'arribar de Bèlgica, he rebut un correu de la Rut (boques!) i he pensat, "hòstia, demà és el dia" (avui, en el moment d'escriure). I el primer que m'ha vingut al cap ha estat "Sort, bonica". Doncs això: Sort, bonica.

CAP A FLANDES FALTA GENT

D'aquí a unes hores, seré al cor de Flandes, a la ciutat de Gant (Gent en holandès). Hi aniré, per variar, per feina, de manera que no tindré gaire temps per passejar pels seus carrers. He entrat a la Wikipedia i realment val molt la pena. Feu-hi un cop d'ull en català i en anglès. És la capital de Flandes Oriental i és una ciutat plena d'història. Segurament el que hauré de fer és preparar el terreny per tornar-hi quan el 7 de març, els 10.000 catalans i catalanes anem a Brussel.les a manifestar-nos. Igual llavors allargo l'estada un dia o dos més.

Per cert, llegeixo que en aquesta ciutat va néixers ni més ni menys que l'emperador Carles d'Habsburg, l'any 1500, de manera que poca conya. El lleó rampant que apareix a la foto, n'és la seva bandera.

Com sempre faig quan surto, intentaré escriure in situ algun post, adjuntat-hi alguna magnífica foto de collita pròpia. La meva estada s'allargarà fins al vespre de dijous, quan tornaré a la realitat, ara dura ara engrescadora, catalana. Vagi bé!

EN GUTIÉRREZ COM A METÀFORA

Avui s'estrena una pel.lícula que commemora una derrota ecspanyola. La del 2 de maig. Sí, els ecspanyols també commemoren derrotes... qui ho diria no? I fins i tot els madrilenys, les converteixen en festes oficials. Qui ho diria, qui ho diria! Tan pagats d'ells mateixos com són!

Però realment, el motiu d'aquest post no és parlar de quan els gavatxos van tenir el detall de carregar-se uns quants centenars d'ecspanyols. No. El motiu d'aquest post és reflexionar sobre el fet que el protagonista de la pel.lícula, que naturalment no aniré a veure, i que tampoc diré quin és el seu títol, perquè només faltaria que li fes propaganda -i adverteixo que si hi ha un graciós que en els comentaris el posa, l'esborraré- és un jove actor català, en Quim Gutiérrez i Ylla (1981)... cony el Martí Aiguader de la sèrie Poble Nou (1994), que feia de germà petit d'en Joel Joan... els que tingueu uns quants anyets, no gaires, però, sense cap mena de dubte us en enrecordareu. 

M'ha semblat surrealista que un actor català sigui el protagonista d'una pel.lícula que tracta sobre un dels mites fundadors de l'ecspanyolisme més tronat i feixista. I per més inri, es tracta d'un actor que en el seu moment va co-protagonitzar el primer culebrot de TV3. Poble Nou, efectivament, va representar la culminació de l'apoteosi mediàtica del pujolisme televisiu. Certament, abans havia existit el fenomen Dallas, però no deixava de ser un producte d'importació. En canvi, Poble Nou era "nostre", inimitable, inigualable, intransferible. 

Que un dels referents audiovisuals del pujolisme rampant ara protagonitzi desacomplexadament una pel.lícula sobre el 2 de maig ecspanyol, se'm presenta com una metàfora molt crua de l'ensulsiada històrica del pujolisme. Hòstia, la frase sembla una mica exagerada, ho reconec, però té alguna cosa... de veritat.

Pensant-ho bé, en Quim, no fa més que seguir els passos d'altres actors més grans, com pot ser en Jordi Mollà (1968), co-protagonista d'un altre programa mític de la 3, La Granja (1989), on feia de Ramonet, i que darrerament no fa més que representar, un altre dels referents patriòtics espanyols com és el rei Felip II a la gran pantalla.

Però tornem al pujolisme. 23 anys de govern ininterromput, és a dir, 272 mensualitats (abril del 80 fins a desembre del 2003) amb les seves corresponents pagues extres, semblen haver-se dissolt en l'aire, perquè, entre d'altres coses, han servit per donar mà d'obra qualificada a la major glòria del nacionalisme audiovisual ecspanyol. Realment és molt fort. I demostra que, malgrat que el pujolisme va fer alguna cosa ben feta, moltes no tenien la mínima consistència, i a mesura que ens allunyem d'ell -i ja som a cinc anys de distància- la seva rellevància es va posant més en qüestió. I com a mostra, un botó: l'estat catatònic de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana. Encefalograma pla, vaja. 

He de dir que potser sí que en Pujol es considera un patriota, però que li va passar com en Macià, del qual no tinc cap dubte del seu patriotisme: ambdós es van trobar envoltats de col.laboradors d'una fermesa o tremp patriòtic més aviat tebi... i van acabar cedint a major glòria d'Ecspanya, quan haurien d'haver plantat cara i jugar-s'ho tot a una carta. Macià va estar a punt de fer-ho... i quasi guanya. Pujol, però, mai s'ho va plantejar. Sabia més bé que ningú l'elevadíssim institint de rata de molts dels seus companys de viatge.

La veritat és, però, que en aquests darrers cinc anys, el nivell de provincianisme i de subordinació mental de molts catalanets està assolint proporcions alarmants. Una de les causes de la crisi de TV3, nom que, per altra banda, ja és tot un homenatge a la subordinació mental i a l'autoperiferització -i que caldria canviar-lo de forma immdiata- és que els periodistes, actors, comunicadors audiovisuals que hi treballen ja no la veuen com la Televisió Nacional de Catalunya, sinó com una televisió més, i de fet somnien en fer el salt a les televisions de debò, que són les ecspanyoles. 

I aquesta subordinació mental, és el gran, l'enorme fracàs del pujolisme, perquè abans d'ell, pràcticament no existia. I si existia, l'haurien d'haver eliminada per sempre més. I no ho va aconseguir.