DEMÀ, A L'AUDITORI

Ara fa unes hores, he rebut el mail que em confirmava la invitació a l'acte que demà organitza l'RCat, és a dir, el Reagrupament Catalunya, que encapçala en Joan Carretero. Tindrà lloc demà a quarts d'onze del matí a l'Auditori de Barcelona (fotos). Òbviament hi assisteixo com a convidat, atès que no sóc militant d'ERC -per molt que algun dels comentaristes d'aquest modest bloc, s'encaparri a dir el contrari. Sí que n'he estat votant, si bé en les darreres eleccions locals, ho he estat per força, perquè no hi havia cap més remei, perquè en el meu municipi no es presentava ni la CUP, ni el PRC. Però us puc ben assegurar que o bé hi ha un canvi dràstic o en les properes eleccions del mes de març, no ho tornaré a fer. Això ha de quedar clar. Jo ja sé que determinats sectors d'ERC estan fins als nassos dels independentistes, més o menys, històrics, i prefereixen pouar entre els sectors descontents dels sociates o dels ciutadans pel càrrec, vull dir, pel canvi, o bé practicar l'estratègia polpotiana de deixar per insalvables els que tenim més de 35 anys. Per això, suposo que algú s'alegrarà de saber que puc deixar de votar ERC. Bé que l'aprofiti.

Però la realitat és que ERC ha situat l'independentisme català allà on mai ningú no l'havia situat. Això cal reconèixer-ho. I si som justos, també cal reconèixer que en aquesta proesa dues persones actualment maleïdes hi tenen molt a veure. Em refereixo, és clar, a l'Heribert Barrera i a l'Àngel Colom.

Malauradament, l'actual direcció, a la qual també cal reconèixer una part de mèrit en aquest procés, sembla entossudida en practicar-se un harakiri politicoelectoral de dimensions considerables. La seva subordinació política, psicològica i moral envers el montillisme, és inexplicable. Que tot un secretari general d'un partit independentista català cridi als catalans i catalanes a manifestar-se a Madrid, és una mostra patològica d'aquesta subordinació... d'un estat mental típic de l'esquerranisme ecspanyolista que considera que allò realment important passa a Madrid i només a Madrid. Cal oblidar-se doncs, de Barcelona, València, ciutat de Mallorca o, per exemple, de Ripoll o Cambrils, per esmentar a l'atzar dues poblacions ... I per descomptat, no té cap sentit pensar en Brussel.les, Nova York, Berlin o Londres... que ja se sap que això de l'anglès... no ho toquem, oi?

Com que vull evitar de totes totes que aquest capital es continuï malbaratant i finalment s'esgoti, és pel que en el seu moment vaig signar com a simpatitzant a l'RCat, i és per això, que penso que aquesta gent vol impedir que el tall sigui definitiu i l'hemorràgia inevitable. Abans que haguem d'arreplegar-nos els budells, cal un metge (eheheheh) que això ho aturi. Només un cop de timó, probablement en forma de Congrés, que posi els punts sobre les ís, pot impedir que ERC torni a patir un descens electoral, i el que és més important, pot impedir la seva degradació moral de convertir-se en una palangana bis.

Per tot això, demà pel matí aniré a l'Auditori de Barcelona. Com a convidat. I com a patriota.

LA PRIMERA VA SER L'ANY 1937

En el post d'ahir, de lluny el més accedit en un dia dels 583 que porto fins ara, hi ha un error (de vegades passa, que m'equivoco). Hi deia que la del 2006-07 era la primera edició de la Lliga de Futbol de Catalunya. Error. Gràcies al totpoderós Google, he sabut que la primera va ser la coneguda com a Lliga de la Mediterrània. Jugada entre els mesos de gener i maig de 1937, en plena guerra del tres anys. D'entre els jugadors que en prengueren part, hi havia en Domènec Balmanya (1914-2001)(foto). Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

La classificació final va ser la següent:
Dues observacions, al respecte. La primera és que no és cap casualitat que això passés al llarg d'aquests mesos. El període que va de juliol del 36 a maig del 37, és quan més a prop Catalunya estat de reconquerir (això sí que és una reconquesta) la independència. Després del maig del 37, aquesta sobirania de facto, si més no en una part del territori nacional, va ser arrabassada pels ecspanyols (blaus o rojos, en aquest sentit, són iguals).

La segona observació és que el nom del club dels periquitos havia estat sanitàriament republicanitzat. Que n'aprenguin!

EL F.C. BARCELONA i EL C.E. DÉNIA, CAMPIONS

La primera temporada de la LLIGA DE FUTBOL DE CATALUNYA ha acabat amb dos campions. En la Sèrie A, el FC Barcelona ha estat el campió sense rival, donat que ha tret deu punts al segon classificat. Pel que fa a la Sèrie B, l'ha guanyada el C.E. Dénia, de forma una mica més ajustada, perquè el segon classificat a quedat a tres punts.

Tal i com mostren les Taules, en la Sèrie A, després del Barcelona s'han classificat el C.F. València, l'Alacant, l'Alcoià i el Vila-real. Els tres primers classificats jugaran la Champions, mentre que els dos darrers, la UEFA. Pel que fa a la cua, quatre equips baixen de categoria: el Castelló, el Sant Andreu, el Llevant i el Nàstic.
Quant a la Sèrie B, els equips que pugen de categoria, a més del Dénia, són l'Eivissa, el Girona i l'Ontinyent, atès que els filials del Vila-real i del Mallorca, no poden ascendir per raons òbvies. Finalment, els quatre equips que baixen de categoria són el València B, l'Eldenc, el Barcelona B i el Montuïri, els quals seran substituïts pels quatre millors equips de les tres competicions territorials.

Felicitats als campions!

FELICITEM-NOS, BLOGGER EN CATALÀ

M'assabento que el meu estimat editor de blocs, que m'acompanya des del juliol del 2003, ja es troba en català. Faig la prova i SÍ, és veritat. Un deu per la gent que hi hagi fet possible, sigui per interès o per principis. D'aquesta manera la nostra llengua va guanyant petites, mitjanes i algunes grans batalles en la campanya vers la seva normalització en el món de les TIC. Ben segur, també hi ha passos enrere, com per exemple el web del Buenafuente, la nova versió del qual en prescindeix. Però bé, ja sabem de quin peu calça el ximplet de Reus. Tonto.

Allò que m'interessa més, però, és que aquest pas estreny més la corda entorn el coll de la gent d'Apple. Reconec que visc en una contradicció. Si hagués de ser coherent, engegaria els d'Apple a pastar fang per que per tocar-nos la pera, fins i tot han esborrat la bandera catalana de la versió més recent del seu OS. Però no ho faig, i els continuo fidel, però no ho hauria de fer. Són, en aquest aspecte uns putos ecspanyols. Per exemple entrar a l'iTunes ecspanyol és francament dramàtic. Només cal comparar amb els altres stores per veure quina mena de cançons es baixen els ecspanyols -i això que els que ho fan segurament representen un segment mínimament culte i amb cara ulls... imagineu-vos quina fauna deu ser la resta!

Ho diré amb la boca petita, però fa poc he comprat un PC amb el Windows Vista instal.lat per pressions familiars. En un mes m'ha donat més maldecaps que en cinc anys els Macs més vells que tinc. Aquesta petita traïció a la poma, però, no em sap gens de greu. Que es fotin. De totes maneres els Macs encara són majoria a casa, 3 a 1, exactament.

I, per acabar, i amb la boca ben gran, els dic: Gent d'Apple a veure si espavileu i deixeu de tocar el que no sona!

Iraq for Sale. The War Profiteers

Un dels pitjors errors de l'esquerra catalana és caure en l'antiamericanisme de pa sucat amb oli que és utilitzat per distreure'ns dels nostres únics enemics, que no són altres que els ecspanyols i els francesos. Hauríem d'aprendre d'una vegada per sempre a no crear-nos més enemics dels estrictament necessaris. I amb Ecspanya i França, sobretot aquesta última, n'hi ha prou i massa. És ben cert que el govern americà ens deu disculpes pel seu suport incondicional a la dictadura genocida de Franco. És ben cert que els anglesos ens deuen moltes disculpes no només perquè històricament sempre ens han deixat a l'estacada (Pacte de Gènova, Tractat d'Utrecht, guerra del Francès, No-intervencionisme durant la guerra dels tres anys, Pacte Munich amb Hitler, etc.). És ben cert que el govern alemany ens deu moltes disculpes per l'extermini de milers de catalans i catalanes als camps d'extermini nazis, i per la implicació en la detenció del President Lluís Companys. És ben cert, que els simpàtics italians, van bombardejar fins a l'extenuació les ciutats catalanes, causant milers de morts civils i participaren en l'extermini i la repressió a Mallorca. Tot això és ben cert... i encara ens mancaria algun cas com el propi Vaticà o Rússia, en tant que principal successora de l'antiga URSS. O fins i tot la nostra germana, la república d'Irlanda, el govern de la qual va tenir un paper nefast per evitar el reconeixement del català a Europa, tot recentment. Tot això és ben cert.

La paradoxa, però, és que aquí els dolents més dolents són els americans. Doncs, no hi estic d'acord, tu! Cal diferenciar clarament el governs dels ciutadans. I en el cas americà trobem milions d'americans que lluiten amb tot el que tenen a l'abast contra l'imperialisme dels seus governants. Particularment destaco el paper dels activistes digitals, i d'una part dels mitjans de comunicació. Recordo que ja els anys 70, l'oposició al militarisme imperialista per part de la pròpia societat americana, va tenir un paper clau en la retirada de les tropes del Vietnam.

L'actual guerra a l'Iraq també compta amb una important oposició popular, la qual posa en dificultats el propi Partit Demòcrata, considerat per molts com massa condescendent amb les bogeries militaristes del Bush, Cheney, Rice, Gates, Negroponte, de torn.

Un exemple de l'oposició des del mass media a la guerra de l'Iraq, que penso que seria impensable que es pogués fer als estats francés i ecspanyol, és el documental i ara també en format DVD, Iraq for sale. The War profiteers, dirigit per Robert Greenwald. Cal dir que la seva primera emissió va ser el mes de setembre passat, però fins ara no m'havia caigut a les manes. Greenwald ja va dirigir un altre documental genial, que fins i tot he passat als meus alumnes a classe. Em refereixo, òbviament, a Outfoxed, una carregada en tota regla contra el canal conservador Fox.

A Iraq for sale, es mostra qui paga el preu de la guerra (la sang) i que en treu profit (la pasta). I la resposta és òbvia, els lobbies armamentístics i les companyies de seguretat, la segona. La població civil iraquiana, els refugiats, els soldat d'apeu, els pagesos o agricultors, els conductors civils de camions de proveiments. És un documentl extremament crític amb el seu govern que confirma fil per randa moltes de les coses que jo mateix vaig escriure en aquest article al web de Llibertat.cat.

Només un consel: compreu-lo i difoneu-lo, no us decebrà... i després pregunteu-vos si els ecspanyols serien capaços de parir alguna semblant a aquesta, començant pels palmeros majors, CC.OO i UGT. Ni de conya. Ni per casualitat. Hi ha una altra amèrica, la que lluita. I aquesta és la que m'interessa.

LA KERMESSE TAURINA

El darrer cap de setmana hem assistit a un dels espectacles més patètics i a l'hora més esperançadors dels darrers temps. Em refereixo, és clar, a la kermesse que es van muntar tota la gentussa que gosa dir que un espectacle tan denigrant, com és la tortura pública d'un ésser viu, en aquest cas, uns toros o bous, és cultura. Hi van assistir tota una patuleia de poques-penes no només de la Barcelona divina i de l'esquerra caviar, sinó que fins i tot van assistir-hi personatges execrables com la ministra ecspanyola de cultura (sic) i aquella mòmia personificació de l'ecspanya cutre com és la sra. Caietana Alba (quan sento el seu nom, redéu que enyoro la Revolució Francesa, ni que fos només per utilitzar la guillotina durant 48 hores).

La cosa es va celebrar a Barcelona, ciutat oficialment antitaurina, per cert. I de fet constituïa un acte de desesperació del bunker barceloní contra el que és una simple i òbvia constatació: la desaparició d'aquest espectacle dantesc de tortura, sang i mort, com a alternativa d'un suposat oci entre la societat catalana. Ras i curt, una victòria de la desespanyolització del nostre país, fet que és vist amb autèntic pànic per tota la crosta que viu de i per a la dependència de Catalunya respecte l'estat ecspanyol. Aquesta és la cara més optimista de l'esdeveniment, va ser un crit estertori, d'un quasi difunt. La darrera esgarrapada, rabiosa, d'una fera que se sap ferida de mort.

En aquesta kermesse hi va participar, com no podia ser d'una altra manera, amb tota l'artilleria el diari La Vanguardia, del sr. Godó (un altre candidat a la guillotina durant les 48 hores abans esmentades). Ha estat patètic escoltar per la ràdio les poca-soltades de dos dels seus peixos pesants: el dilluns, en Màrius Carol, a RAC1 i el dimarts, l'inefable Lluís Foix, a Catalunya Ràdio. Tots dos hi assistiren, prietas las filas, a la kermesse. Els arguments que esgrimiren... patètics.... que si xaxipirulisuperguaymegadivertit. Quins pallassos! Per més inri el diví i estupendo company de viatge dels comunistes de còctel, abans de suquets costabravencs, i de frivolitat contrastada, en Pere Portabella, tot i que no va assistir-hi, es declara admirador de la fiesta. Un altre que també surt de l'armari, tot i que té la delicadesa de demanar excuses (coses de l'edat...), en Francesc Sanuy. I és que la perfecció és molt difícil d'assolir.

Tot plegat m'ha portat a reflexionar. Ens els darrers dies estem presenciant com determinats sectors socials del país constaten que l'ecspanyolitat hortera o no, moderna o carrinclona, de l'ABC o d'El País, no arrela a Catalunya. L'auge de l'independentisme sociològic, malgrat les tarrascades d'alguns polítics independentistes, no para de créixer. La mastodòntica manifestació del 18-F, convocada malgrat tots els mitjans de comunicació públics o privats, va ser una advertència clara. I aquesta gent, que no es mama el dit, veuen què pot succeir a pocs anys vista. I prenen decisions. I quines decisions prenen? Doncs traslladar les seves fàbriques o empreses a Madrid... Com els Puig, els Rubiralta, foten el camp esporuguits pel fet que poc a poc se'ls acaba el cuento. Bon vent i de cul, xavals! Queden, però, alguns dels morro fort que pretenen plantar cara a la normalització, com per exemple els Balanyà, el de Festina, que intenten resistir en alguna trinxera, comptant que l'artilleria de la Brunete Mediàtica els proporcionarà foc de cobertura per sempre més. S'equivoquen. Que vagin fent el milhomes que més aviat que tard acabaran pagant per tot plegat.

És quan penso en episodis com aquest que em colpeixen fort els anhels històrics de l'independentisme català, que no són altres que construir un país políticament lliure, socialment just i moralment ple. Que així sigui! ( i que a tota la trepa de la kermesse, que els donin per on més mal els faci, que no és el cul, sinó la butxaca!)

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (3a PART): QUI TÉ POR DE DURAN I LLEIDA?

Tal i com era previsible, CiU ha rebut de valent en les eleccions locals. No només ha perdut Tarragona, sinó també les presidències de les diputacions de Lleida i Girona. Per més inri, per mantenir el poder, ha pactat amb el PP a la de Tarragona. Amb el PP! Què ràpid que passa una generació, oi senyor Mas?

És públic i notori que el lideratge d'Artur Mas cada cop penja més d'un fil. El seu enemic jurat, que no és altre que en Josep Antoni Duran i Lleida, se li pixa a la cara dia sí i dia també. Jo no entenc, no puc entendre, com es pot deixar a aquest individu tant de corda. Ja hauria d'estar mort i enterrat! Però si no és ningú! Si només respira gràcies a La Vanguardia i al Vaticà! I per descomptat, gràcies a la rosca que li fan els sociates (i els seus corifeus mediàtics) per afeblir Mas. Però és tant difícil de veure això? Jo penso que no.

CDC ha de decidir si vol jugar la carta de la sobirania o la de l'autonomia. Fins ara és ben clar quina ha jugat. No hi ha cap mena de dubte al respecte. La por a perdre la seva suposada centralitat social i, sobretot, electoral, fa que no es mogui ni un mil.límetre i s'enroquin en un regionalisme cada cop més tenyit de conservadorisme integrista i demagògia ultradretana.

Per acabar-ho d'adobar, l'única bala que tenen a la recàrrega els convergents per frenar en Duran i de pas recuperar el pols, no és altre que en Lluís Recoder. L'alcalde de Sant Cugat, ha passat de ser el darrer dels Mohicans roquistes a ser l'autèntic Astèrix convergent que s'enfronta, amb èxit, a les legions romanes-sociates. Recoder, pot arribar a tallar el cap el propi Mas, però des del punt de vista nacional, no va gaire més enllà que en Duran i Lleida, per la qual cosa la seva victòria no soluciona el principal repte que té plantejat CDC. O bé, sí que el soluciona, però en la direcció equivocada. Amb Recoder, com amb Duran i Lleida, no hi haurà sobirania ni plantejaments de dignitat nacionals.

Mala tela al teler per CDC.

AUGMENT DE LA BIBLIOGRAFIA SOBRE L'INDEPENDENTISME (1a part)

A les llibreries trobareu darrerament dues publicacions sobre independentisme, que vénen a engruixir una bibliografia cada cop més important. Em refereixo a l'obra de Roger Buch, L'esquerra independentista, avui, publicada per Columna, i la de Xavier Vendrell, Disculpin les molèsties, sota el segell d'Ara Llibres.

Són dues obres força diferents en el seu plantejament. Una més acadèmica i l'altra clarament memorística. Tanmateix coincideixen a grans trets en la cronologia: se centren en l'etapa dels darrers anys, sobretot a partir de la desaparició de l'organització armada Terra Lliure i arriben fins al present, pràcticament.

Atès que encara no els he llegits no puc pronunciar-m'hi, però humà i feble com sóc, no he pogut resistir la temptació de saber si una servidora sortia esmentada per alguna banda, no debades amb en Vendrell vam compartir militància política, militància universitària i fins i tot una cel.la a la Prefectura de Via Laietana i un judici còmic que va acabar amb la retirada de tots els càrrecs per part de la fiscalia i, si no em falla la memòria, amb el sobreseïment de la causa. Total una autèntica i veritable patxanga ecspanyola

Sí que recordo especialment l'anècdota que vam jugar un partit de futbol amb una pilota de paper dins la cel.la de Via Laietana. Érem uns quinze o vint i vam fer tant escàndol, que els polisnazis ens van acabant separant en dues cel.les. Per cert, també recordo, que un cop en la segona cel.la, va entrar un polinazi d'aquells veterans, que ens va començar a parlar com si fos el nostre pare, i ens aconsellà que no fóssim "fanáticos". Va afegir que ell, de jove, havia estat destinat a Astúries i se les va haver d'heure amb els primers impulsors de les Comissions Obreres, i que eren massa "fanáticos" i que això no era bo. Les seves paraules no van obtenir cap resposta per part dels sis o set que les havíem més o menys escoltades. Va obrir la porta i va cardar el camp i no el vam veure més.

Paradoxalment, el resultat de la meva ràpida lectura és que mentre en Vendrell no m'esmenta per res, tot i que parla de batalletes militants que compartírem (buuaaaaaà), qui sí que ho fa és en Buch, i fins i tot en termes força elogiosos (pgs. 266 i 267), de manera que, segons el seu parer, aquest modest bloc, és un dels més visitats, d'entre els sobiranistes. Bé, gràcies, però no n'acabo d'estar segur.

Anècdotes més o menys egocèntriques al marge -ei, que això no deixa de ser un diari personal una mica tecnificat, però personal, en definitiva-, l'aparició d'aquests dos llibres constata com deia al començament, que l'independentisme és cada cop més un objecte de reflexió acadèmica i d'interès periodístic.

D'entre els principals estudiosos d'aquest moviment polític, tenim en Daniel Díaz Esculies, en Jaume Colomer (ja mort, malauradament), Albert Balcells, l'Agustí Barrera, en Fermí Rubiralta, en Jaume Renyer, en Xavier Ferré, Pere Anguera, Jordi Llorens, en Ricard Vilaregut, o el Xavier Deulonder i des d'una perspectiva força més polèmica, l'Enric Ucelay Da Cal.

Des d'una perspectiva més periodística, tenim les aportacions d'en David Bassa, Manel Lucas, Oriol Malló. Altres autors que han fet aportacions substancials són en Fèlix Cucurull, Josep Benet, en Joan Crexell, Vìctor Castells, Jaume Serra i Ros, Toni Strubell, Manuel Cruells, Robert Surroca, Imma Tubella, Pere Meronyo o el propi Josep Lluís Carod-Rovira, sense oblidar en Josep Carner-Ribalta o en Miquel Ferrer.

Finalment, trobem les aportacions dels propis protagonistes: des de l'obra clàssica d'en Josep Dencàs, passant per en Domènec Martí i Julià, en Daniel Cardona, Esteve Albert, Jaume Martìnez Vendrell, Lluís M. Xirinacs, Jaume Fernàndez Calvet, Carles Sastre i Benlliure, Jordi Vera, Carles Castellanos, Josep Ferrer, Frederic Bentanachs. Com es pot veure, un llistat força extens i tanmateix incomplert.

Bé atès que ja fa temps que ho tenia pensat, en les properes setmanes aniré publicant ressenyes d'alguns d'aquests llibres. Dels primers que ho faré són dos que ja fa uns mesos que vaig llegir i que estaven pendents: el d'en Ricard Vilaregut sobre Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya (Columna), i el de Fermí Rubiralta, Una història de l'independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep-Lluís Carod-Rovira (Pagès).

Un darrer afegit, no us penseu pas que pel fet que comenci aquesta sèrie, em faré l'orni respecte la política present. No, no amagaré el cap sota l'ala. Dit això, només em queda afegir que totes les aportacions positives i constructives, seran benvingudes. Les altres, no.

Article del New York Times sobre la Sagrada Família i l'AVE

"An act of thoughtless vandalism" (Prof. J. Mark Schuster, MIT)

En la seva edició d'ahir, el diari The New York Times, dedica un article al polèmic projecte de fer passar el túnel de l'AVE -que no TGV- per sota de la Sagrada Família. L'article, en línies generals, és una carregada contra l'esmentat projecte. Seria interessant que en Portabella "marqués paquet" i forcés un vot contrari del Ple Municipal al projecte sociata, de manera que l'Hereu, el conseller Nadal i la ministre del ram (Alvarez?) tindrien un problema. Ho farà?

Si el voleu llegir, cliqueu aquí

CATALUNYA 5 - ecspanya 3....
QUE N'APRENGUIN!

Aquest és el resultat del partit de Futbol Sala que s'ha jugat a Iakútia, en plena Sibèria. Felicitats nois! Felicitem-nos tots, què carai. Això és només un tast del que els passarà als ecspanyols a mesura que la lluita ferma i resolta pel reconeixement de les Seleccions Catalanes vagi fent via. Cal dir-ho ALT i FORT, CATALUNYA ÉS UNA POTÈNCIA ESPORTIVA de PRIMER NIVELL, i ecspanya no. Sense els catalans, els ecspanyols no es mengen ni una engruna, i això és el que els convé.


El matx va tenir lloc en el marc de la Copa Mundial de Futbol Sala, que té lloc entre els dies 10 i 20 de juny. Hi participen 12 seleccions dividides en 4 grups:

Grup A: Rússia, Angola i Canadà
Grup B: Bielorússia, Congo i Israel
Grup C: Paraguay, Anglaterra i Àustria
Grup D: Argentina, Catalunya i Ecspanya

Les semifinals es jugaran el 17 de juny i la gran final el 19. Actualment Catalunya és la sots-campiona d'aquesta copa.

AIXÒ NOMÉS ÉS EL COMENÇAMENT!

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (SEGONA PART): L'ESCENARI A LA CATALUNYA SUD

De lluny, l'escenari més preocupant que ens han deixat les eleccions del 27-M, és el de la Catalunya Sud. Preocupant, però a l'hora prometedor. Deixeu-me que m'expliqui. És preocupant perquè representarà quatre anys més de depredació nazi. Els resultats electorals han estat clarament desastrosos per a l'oposició i han reforçat als cacics locals, als especuladors, als racistes i a tota la deixalla, morralla, detritus, rebuig, residu, xurma i fins i tot merda, que representa el PP. Quatre anys més d'hegemonia electoral i institucional d'aquests cafres, poden destruir el país, la llengua, el territori, la solidaritat, les polítiques socials, etc. etc. Si no fos que...

Si no fos que el plantejament correcte que cal fer és que la situació no està tan crítica com sembla... si no fem una lectura exclusivament electoralista o institucional. Com sempre, quan hem de fer front a un problema, hem de partir de l'anàlisi dels punts forts i els punts de febles, dels riscos i de les oportunitats. I des d'aquest punt de vista, és clar que a les comarques del sud de la nostra Pàtria, sotmeses a una ofensiva ecspanyolista totalment desacomplexada, genocida i racista, s'estan consolidant moviments de resistència popular veritablement durs i combatius. La resistència dels catalans i les catalanes del sud és cada cop més desinhibida i descarada, com ho són per exemple la gent d'Obrint Pas que aquests dies són a Rostock en protesta contra el G8. Quin exemple de catalanitat més descarada i ferma podem oferir que aquest?

No, no vull llepar-me les ferides i quedar arrupit en una cantonada. I un bé negre! Allò que ha passat a les comarques del sud, és la crisi total i definitiva de l'ecspanyolisme pseudoprogre (camuflat de socialisme i de comunisme), així com també els compromisos fets a corre-cuita i a darrera hora, sovint amb plantejaments estrictament regionalistes i que aposten per convertir les comarques del sud en una espècie d'Àustria respecte Alemanya. Aquí ho guanyem tots o la palmem tots. Com sempre ha passat al llarg de la nostra història. No es tracta de ser cosins o germans. Som un mateix cos, indivisible i allà on hi hagi un català, sigui a Xixona, a Ribesaltes a Vall-de-roures o a Sarrià-Sant Gervasi, allà cal ser-hi per lluitar i per guanyar. Per plantar cara i presentar batalla.

Des d'aquest punt de vista, l'escenari que s'obre és apassionant. Cal articular una esquerra catalana a la Catalunya Sud, plantant cara a tots els enemics. El PSOE, el PCE i totes aquestes piltrafes cal que siguin bescantades i hem d'hegemonitzar el discurs anti-PP i anti-Ecspanya. Ara estem en situació de poder-ho fer. Sense terceres vies ni dreceres que no porten enlloc.

Per aconseguir-ho cal deixar molt clar que la lluita per l'alliberament és igual a la Vall d'Albaida que a Menorca, a la Llitera que al Pla de l'Estany, a la Malvarosa que a la Barceloneta, al barri de Sant Jaume de Perpinyà que al Postiguet d'Alacant. És una lluita contra els estats ocupants.

I per fer-ho, a més dels moviments cívics, les organitzacions socials sectorials, etc., cal comptar amb partits polítics forts que facin de la catalanitat la seva senyera. Cal comptar amb els alcaldes i regidors que han sortit escollits en les llistes d'opcions com el BNV o ERPV o fins i tot amb aquells que no han sortit (per 2 vots!) a la Barxeta, de la CUP.

Malgrat els "núvols de tempesta" a què al.ludeix l'himne, penso que s'ha produït una clarificació. És el moment de fer de la catalanitat desacomplexada una opció electoral de masses no subordinada a cap matxambrat ecspanyolista, sense que això impliqui, per descomptat, l'abandonament de la lluita cívica i popular, a peu de carrer. Cal mobilitzar tots els recursos humans, materials, mediàtics, per denunciar l'ecspanyolisme rampant i cal la coresponsabilització de tots els catalans i totes les catalanes en la lluita contra ell. He dit.

NOVA ENQUESTA: QUI PENSES QUE HA DE SER EL NOU SECRETARI GENERAL D'ERC?

Els impulsors del Reagrupament acaben de fer públic un comunicat on proposen la convocatòria d'un Congrés Nacional extraordinari per acabar amb la satel.lització del partit respecte els sociates i escollir una nova direcció nacional. Davant d'aquesta eventualitat, qui penses que, si s'acaba de convocar aquest Congrés, hauria de ser el nou secretari general del Partit?

Es proposen cinc noms: Joan Carretero, impulsor del Reagrupament; Joan Puigcercós, l'actual secretari general del partit; Jordi Portabella, regidor per Barcelona i partidari de la 3a Via; Xavier Vendrell, actual vicesecretari general. O, finalment, Agustí Cerdà, diputat al parlament ecspanyol i president d'ERPV. Espero els vostres vots?

PD. Algú em suggereix que entre les opcions hauria de figurar la de la Marina Llansana, però com que us conec, sé que la seva inclusió desvirtuaria el resultat. Qui vulgui protestar que pengi un comentari dient-me el nom del porc. Oink, oink!

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (PRIMERA PART):
L'ÈXIT DE LES CANDIDATURES D'UNITAT POPULAR (CUP)

Un dels esdeveniments importants de les darreres eleccions regionals i locals ha estat el relatiu èxit de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), però èxit en definitiva. Dic relatiu perquè cal ser conscients que les CUP només es presentaven a 55 municipis, la qual cosa no deixa de ser una part molt minoritària del conjunt del món local català. Malgrat això, però, no hi ha cap dubte que els resultats obtinguts poden ser qualificats d'exitosos i prometedors. Trenta regidors poden semblar pocs, però són sense cap mena de dubte una base per aprofundir en la tasca d'expansió de l'Esquerra Independentista. A hores d'ara sembla que hi ha trenta poblacions més on les gestions per implantar CUPs ja es troben molt avançades. És una boníssima notícia.

La lluita de les CUPs en els darrers anys ha estat duríssima, sobretot contra els governs locals controlats pels socialistes, amb el suport per activa o per passiva, sovint d'ERC. El cas de Mataró, que és el que conec més, és paradigmàtic. S'ha intentat silenciar l'oposició de les organitzacions de base a cop de multa (que pujaven a milers d'euros) i d'assetjament policial -sobretot a través de la policia local, però també dels Mossos. Han fracassat, afortunadament. I l'esquerra independentista ha guanyat.

Ja he dit en un altre post, que en les guerres asimètriques, en les quals un poder constituït -normalment en forma d'estat- intenta anihilar la revolta d'un moviment popular, aquest últim guanya si no és derrotat, mentre que l'estat perd si no guanya. Per aconseguir-ho, no només cal ser fort en recursos humans i materials, sinó sobretot, cal tenir una fortalesa psicològica i una fermesa i un compromís a prova de bomba (mai millor dit), perquè les tècniques de contrainsurgència de l'estat -aquelles que tan agradaven al demòcrata Lluch i que fan trempar a don Narcís Serra- s'adrecen sobretot a la desmoralització psíquica del lluitador, pas previ per a la seva neutralització política o fins i tot física. I això és aplicable a Catalunya, a Irlanda, a l'Iraq o al planeta Saturn. D'aquí que parlo de victòria, modesta, però victòria tanmateix.

L'amic Juli comenta que la CUP no s'ha limitat a arreplegar el vot descontent d'ERC, sinó que ha anat més enllà, ha aconseguit el vot de molts sectors combatius que tradicionalment s'havien abstingut així com també d'exvotants d'ICV. És cert, la CUP s'ha guanyat a pols el respecte i el suport dels sectors combatius que no s'emmirallen en les catifes del poder, com probablement ha fet ERC. En aquest sentit, penso que la CUP està en una posició immillorable per liderar el moviment de resistència popular a això que s'anomena a la deriva neoliberal de la globalització, sense que això impliqui, per descomptat un bandejament de la lluita independentista. Són dues cares de la mateixa moneda.

Ara, però, ve la part més difícil. Com els equips modestos de futbol, el que és realment difícil no és arribar a la primera divisió, sinó mantenir-s'hi. I en els propers mesos, els cants de sirena adreçats a les CUPs seran nombrosos i molt probablement els entonaran els mateixos que fins no fa gaire els matxacaven sense pietats. Els uns els temptaran amb el missatge d'esquerres, els altres amb els missatges patriòtics... però en el fons el que voldran tots és la desactivació del potencial transformador de les CUPs.

Modestament penso que les CUPs han de seguir el seu llibre de ruta, sense caure en la trampa dels uns i dels altres: un llibre de ruta que es caracteritza pel reforçament del moviment popular, de base, participatiu, de lluita contra els abusos de tot ordre i per tenir com a guia l'alliberament nacional i social (la veterana teoria de les dues cames). En aquest sentit, no sóc gaire partidari que la CUP es doti d'estructures estables supracomarcals, més enllà d'òrgans tècnics de coordinació. I sobretot, penso que seria contraproduent la presentació d'una CUP a les eleccions d'àmbit regional (parlaments autonòmics). La CUP ha de mantenir la seva estructura essencialment horitzontal, de caràcter local o comarcal, i no aprofundir en la deriva vertical, que allunya la capacitat de control dels dirigents per part dels militants. Reforçar el poder popular local i a partir d'ell anar conquerint àrees de poder. Entrar en el joc parlamentari és un mal negoci, perquè els nostres enemics/adversaris tenen una estructura molt ben engreixada, entre d'altres raons perquè les seves bases no pinten res, són estructures oligàrquiques. I partint d'aquesta estructura horitzontal, anar generant un discurs, una cultura, una narrativa clarament al servei de les classes populars, del poble treballador, d'aquells que pateixen la dependència respecte d'Ecspanya i del gran capital. I també d'un discurs integrador i gens paternalista respecte el tema de la immigració, que derroti ideològicament al feixisme rampant i tot tipus de conservadorisme social, cultural o religiós (tant occidental com no occidental).

I una darrera observació, cal anar amb molt de compte amb les relacions amb els mitjans de comunicació. Psicològicament, passar de ser un pària mediàtic, és a dir, algú que és sistemàticament ignorat, menyspreat, tergiversat, etc. a tenir una certa quota de presència mediàtica, pot arribar a tenir efectes perversos. Els mèdia afavoreixen la personalització de les organitzacions polítiques (creació de lideratges) i l'aprimament del discurs polític, que es converteix en un seguit de consignes que puguin ser difoses en talls de veu o de vídeo de no gaire més de 30 segons.

Per evitar aquestes efectes perversos, cal disposar d'una xarxa de comunicació social propera, que generi un contradiscurs. Per sort, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) han afavorit clarament el desenvolupament d'instruments de comunicació digitals sense precedents. Eines com els webs, els blocs, el correu electrònic, les llistes d'adreces, els grups de discussió, you tube, el videoactivsme, les ràdios i televisions alternatives, han de ser el canal principal de transmissió de la informació i de comunicació, sense deixar de banda, però, altres instruments tradicionals com la premsa escrita. Cal construir, doncs, els nostres mitjans i no reforçar ni els de l'estat opressor ni els dependents dels grans grups empresarials.

En definitiva, doncs, la CUP ha fet un primer pas cabdal. Però seria una llàstima que tant d'esforç es malmetés i per activa o per passiva es consolidin estructures verticals que pretenguin uniformitzar un discurs i una praxi política que comença a donar els seus fruits i que ha de tenir com a única guia la inseparable, indissoluble unitat de la lluita per l'alliberament nacional i social del nostre poble i la consegüent solidaritat amb tots els pobles que lluiten per aquesta mateixa causa arreu del món. He dit.

ELS MOSSOS, ECSPANYOLS

La darrera enquesta que proposava ha tingut una quasi unanimitat a la búlgara. Segons els lectors d'aquest modest i personal bloc, en un 90%, la gravació del vídeo de la comissaria de les Corts presenta com uns policies ecspanyols redueixen un ecspanyol. Així de clar i així de contundent. Planyo, doncs, tots aquells que des de fa anys s'han esforçat per crear una policia catalana, i ara veuen com l'infant s'ha convertit en un autèntic monstre. Molts d'ells pertanyen al Cos. Recordo, però, que pel cap baix 2 dels actuals 9 comissaris del cos, provenen dels polisnazis ecspanyols i segurament la proporció és molt més elevada en els càrrecs immediatament inferiors (intendents...).

Una anècdota personal: l'altre dia tornant d'un sopar a quarts de dues de la matinada em para un mosso en un control. Baixo la finestra i l'agent se m'adreça de la següent manera: "Buenas noches, caballero", suposo que la cara d'odi que vaig posar la va captar de seguida, perquè immediatament el xaval -era un xaval- va canviar al català i després de fer un ràpida inspecció ocular del cotxe, em va deixar anar.

Tornant a l'enquesta. Només 6 de les 108 respostes, pensen que el vídeo mostra policies catalans reduint un ecspanyol. Les altres dues respostes, només aconsegueixen 3 i 2 vots.

Per concloure només una reflexió. La Catalunya independent, i republicana, disposarà de les seves pròpies forces de seguretat (policia o guàrdia cívica republicana) i del seu propi exèrcit (l'Exèrcit Català). Com qualsevol país normal. Dit això el que no es pot acceptar és que es reprodueixin actituds i comportament ecspanyols en les nostres institucions. Això mai!