50.000 ACCESSOS! MOLTES GRÀCIES!

Avui aquest modest i humil bloc ha arribat a les 50.000 entrades (des de setembre del 2005). A tothom moltes gràcies i endavant!

SOM 10.000 A BRUSSEL.LES! ... LA CANÇÓ!

Tot just després de veure per dvd, la pel.lícula, del tot previsible, i doncs poc original, 30 Days of Night, i abans d'anar a dormir, faig un breu cop d'ull al correu electrònic i al facebook, no fos cas que s'hagués proclamat la independència i jo no m'hagués assabentat (ja seria l'hòstia, ja).

Però no, no s'ha proclamat, encara, la independència.

Però sí que llegeixo un missatge de l'incansable dinamitzador de la plataforma dels Deu mil a Brussel.les, l'Agustí, on m'adjunta la cançó que serà el seu himne, diguem-ne oficial, composada per en Gerard Sesé. Ja l'havia escoltada durant la gravació de l'anunci, on espero que sortirem amb el meu fill, ni que sigui mig segon de glòria i fama (o menys). Naturalment és una peça que de seguida s'enganxa i que penso que no està gens malament.

Em plau, doncs, adjuntar-vos el you tube corresponent. També es pot baixar des del facebook i del myspace. Que no sigui dit que l'independentisme català li manca recursos digitals.

Espero que us agradi... la cançó i l'anunci (quan l'emetin).

LA CARTA DE REIS D'EN PUIGCERCÓS

La carteta d'en Puigcercós demanant, desesperadament, un pacte al.lucinant amb la resta de forces polítiques en les properes eleccions europees, ha tingut un èxit més aviat escàs. Quin ridícul més espantós, no? I tant que sí. 

En Putxi i els seus acòlits i llepes s'està coent a foc lent i tothom ho mira amb una certa alegria. Per la seva pròpia salut, jo li recomanaria que tirés la tovallola i ho deixés córrer, perquè l'hòstia que es fotrà en aquestes eleccions serà monumental, de Record Guiness, vaja. Naturalment, siguin quin siguin els resultats, en Putxi i els seus no es rendiran. Encara. Recorreran al típic argument que les eleccions europees són unes eleccions menors, etc. etc. No cal ser un geni per saber-ho.

Els sector renovador, sembla que ha optat per no moure's massa per evitar que el titllin de ser el responsable de qualsevol desgràcia. Ara un cop es conegui la sentència del TC i la presa de pèl del nou finançament -perquè serà una presa de pèl- sembla que es tornaran a mobilitzar. L'article d'avui a El Periódico, així ho explica. Clar que una servidora no té ni una dècima part de la informació necessària... 

També és interessant l'article d'en Jordi Juan a La Vanguardia. Si bé aparentment sembla arrenglerar-se, en un inici, amb la tesi dels calabresos respecte el cessament de l'Emili Valdero, més endavant posa de manifest l'actitud contradictòria d'Huguet i els seus vassalls, atès que mai abans havien criticat, ans tot el contrari, la gestió d'en Valdero. I de cop i volta surten amb la imbecil.litat de la seva, suposada, gestió nefasta... Si en sereu de sapastres!

Bé, espero que el 2009 que tenim ja a tocar, ens porti la destrucció, desintegració, voladura, esfericació, abducció del tripartit, que s'està comportant com un dic que intenta contenir la riuada soberanista que creix sense parar. Ja no tenen forces, i es comencen a esquerdar....

GLOBALISTAN, de Pepe Escobar

Ara fa uns dies, abans de començar les vacances, vaig acabar de llegir el llibre, escrit pel periodista Pepe Escobar, que porta per títol Globalistan, i per subtítol, How the Globalized World Is Dissolving Into the Liquid War, d'òbvia referència al sociòleg polonès però resident des de fa molts anys a Anglaterra, Zygmunt Bauman. Era un treball que feia molt de temps que volia llegir i, quan vaig tenir un moment, vaig comprar-lo, naturalment a través d'Amazon, i la seva lectura, reposada, m'ha dut quasi un mes i mig. A continuació en faig un comentari breu, sense entrar en profunditat, opció que deixo per més endavant, en un format més acadèmic.

Al seu autor, Pepe Escobar, el vaig conèixer tot llegint l'Asia Times Online (ATOL), un diari electrònic, que és una font immensa d'informació i de periodisme d'investigació. Segons la breu biografia a la wikipedia, Escobar va nèixer el 1954 i resideix a Sao Paulo (Brasil). El seu nom va assolir un ressò important arran de l'11-9, pel fet que pocs dies abans, concretament, el 30 d'agost, va publicar-hi un article que duia per títol un premonitori Get Osama Now!... or else.

El llibre no és un treball acadèmic, sinó més aviat un assaig de denúncia dels grans interessos (Corporatistan), molt íntimament lligats a la indústria energètica (Pipelinestan), en el món actual. S'hi nota clarament des del primer moment, la influència d'autors acadèmics com el ja esmentat Bauman (teoritzador del temps líquid), d'Ulrick Beck i també del sociòleg i historiador Immanuel Wallerstein, entre d'altres. Segurament per influència d'aquest últim, l'obra té una òbvia estructura geogràfica, que parteix de la concepció que el centre del món el forma la gran massa continental que és Eurasia, i que en conseqüència, el centre, el rovell de l'ou d'aquesta unitat geogràfica, és Iran, Afganistan i Pakistan, que és on contacten Europa (a través de Rússia, la Xina i l'Índia i el món àrab). En conseqüència, serà en funció de cap a on basculin aquests territoris (militarment, econòmicament, energèticament, etc), que es condicionarà l'equilibri estratègic del segle XXI. 

D'aquesta perspectiva estratègica, naturalment es dedueix una negació de la visió atlantista del planeta, atès que clarament, els Estats Units es troba a la perifèria d'Euràsia, si bé malda per ser-hi present bé indirectament (Israel, els amics àrabs suposadament moderats), bé directament (intervencions militars a l'Iraq, a l'Afganistan, bases militars en antigues repúbliques soviètiques d'Àsia Central), que entre d'altres coses li permetin controlar les línies d'extracció i subministrament dels recursos energètics. 

Per altra banda, també s'endevina, una progressiva subordinació d'Europa al gegant energètic rus (Gazprom Nation), fet que comportarà un allunyament de l'amic americà. I una presència creixent de la Xina als territoris igualment perifèrics com són l'Amèrica del Sud i, sobretot, Àfrica. 

Però on sense cap mena de dubte es juga el futur del món és a l'Àsia Central, i sobretot, a l'Iran i en les relacions entre l'Índia, la Xina i, en una mesura lleugerament menor, Rússia.

Un dels elements que més m'ha cridat l'atenció és la interpretació que fa Escobar de la lluita a cara de gos que actualment hi ha al món islàmic per assumir-ne el lideratge. És una lluita que sobretot porten a terme l'organització d'Al-Qaeda (panislamisme i anti-occidentalisme) i per exemple Hezbollah, amb Hassan Nasrallah, al capdavant (nacionalisme i un certa col.laboració amb elements no àrabs ni islàmics, d'altres àrees geogràfiques del planeta), i que és vista amb horror pels aliats àrabs de Washington, que entre d'altres raons, consideren els xiïtes com un potencial element revolucionari en àrees tan sensibles com el Golf Pèrsic. Segons Escobar, Nasrallah, gràcies a la seva victòria damunt d'Israel en la guerra del 2006, ha assolit avui en dia en el món islàmic i per descomptat en el món àrab, un reconeixement que supera fins i tot al del mateix Nàsser, dels anys cinquanta i seixanta.

Naturalment, em deixo moltes coses per comentar, però no vull cloure aquesta ressenya sense comentar-ne tres de concretes. La primera és, el silenci total i absolut entorn la causa del poble kurd. Per Escobar sembla com si les seves legítimes reivindicacions, senzillament no tinguessin cabuda. Una segona cosa que vull comentar és més una impressió meva més que una afirmació de l'autor. Considero que Escobar, sense explicitar-ho, dóna per descomptat que a mig o llarg termini, l'estat d'Israel acabarà sent destruït o que desapareixerà, en gran part per la pròpia evolució sòciodemogràfica de la zona, i ben probablement, i això ja és collita meva, perquè els Estats Units cada cop tindran més dificultat per continuar ajudant-lo com ho han fet les darreres dècades. 

{Sense l'ajuda americana, l'estat d'Israel està condemnat a una lenta però inexorable derrota, tant externa (a mans dels seus enemics ferotges) com interna (augment de la corrupció i trencament del mirall democràtic de què sempre ha pressumit, de forma, segons el meu parer, totalment immerescuda, auge de la cúpula militar i dels serveis de seguretat en detriment del poder civil). Els esdeveniments d'aquests dies, amb una ràtio de mortalitat de 300:1, no només és quelcom que és inassumible com un conflicte entre dues parts, sinó que posa la llavor per a dècades d'atemptats indiscriminats arreu, on es tornarà a repetir la ratio de mortalitat però a la inversa 1:300, 1:400, 1:500, sigui a Nova York, a Londres, a Berlin, a Barcelona o a València. I si se'm permet, amb tota la raó del món!}

Finalment, vull destacar del llibre el capítol titulat Condofornia versus Slumistan. Més enllà d'algunes llicències cinematogràfiques  (referències a Mad Max, Blade Runner), Escobar relata el futur de les grans metròpolis urbanes del segle XXI, seguint en gran mesura l'obra del sociòleg urbà Mike Davis (City of Quartz, Planet of Slums), i basant-se molt en la realitat de Sao Paulo: diferències socials, apartheid residencials, protestes socials, auge de la delinqüència comuna, a la qual poc li falta per adquirir algun tipus de consciència política...

En definitiva, una obra summament interessant i polèmica.

Pepe ESCOBAR, Globalistan. How the Globalized World Is Dissolving into Liquid War, Nimble Books LLC, Ann Arbor, 2006. ISBN 0-9788138-2-0.

EL GOVERN ECSPANYOL RECONEIX L'ESPOLI FISCAL DE CATALUNYA i EL SEU DRET A DECIDIR

Finalment, i després dels enormes sacrificis soferts per l'actual direcció d'ERC, avui per primera vegada, el govern ecspanyol ha reconegut l'existència d'un espoli fiscal a tota Catalunya i s'ha mostrat disposat a aixugar-lo de manera immediata.

La notícia ha estat difosa en roda de premsa pel propi president ZP, acompanyat pels pesos pesants del PSOE a Catalunya (recordeu, "el PSC somos nosotros"), celebrada a la Sala de Premsa de la Moncloa.

ZP, concretament ha anunciat que en els propers Pressupostos, s'inclourà una partida específica sota la denominació de Deuda histórica a Catalunya, que ascendeix a 18.000 milions d'euros. A més a més, aquesta partida es repetirà en els propers exercicis pressupostaris i només s'extingirà un cop la Comissió Mixta Estat-Generalitat pactin un model de finançament semblant al concert basc. Un altre dels punts rellevants de l'acord és que a partir d'ara el govern català es compromet a dedicar el 0.7% del PIB a solidaritzar-se amb el pobre i famolenc poble ecspanyol.

Però això no és tot. Segons hem pogut saber, el govern ecspanyol també es mostra disposat a aprovar una llei orgànica sobre el dret a decidir dels pobles d'Ecspanya, de manera que a partir de la seva entrada en vigor, Catalunya i la resta de nacions sotmeses a l'estat ecspanyol, podran exercir sense cap entrebanc el seu dret d'autodeterminació, mitjançant un referèndum.

Preguntat sobre aquest sobtat canvi d'actitud, ZP ha reconegut que aquests darrers dies ha vist la llum i que en somnis, se li han aparegut la Pilar Rahola, la Milagros Pérez Oliva, la Margarita Saénz i Júlia Otero li han indicat el camí cap a la Veritat Suprema...

En saber-se la notícia, des del carrer Calàbria, els membres de l'actual direcció d'ERC, amb els ulls plorosos i emocionats, han sortit al carrer cridant frenèticament el nom de ZP. Segons testimonis presencials, Joan Puigcercós es trobava en un estat d'excitació tal que ha requerit atenció sanitària, mentre que Josep Lluís Carod-Rovira, literalment ha levitat tres metres mentre mormolava paraules inconnexes, de les quals només s'ha entès un fragment: "Sóc un estadista, sóc un estadista" diuen que deia.... Per la seva banda, Josep Huguet ha estat vist amb un ninot al qual li clavava frenèticament agulles i, fora de control, anava cridant "Aquesta pel Carretero, aquesta per la Rut, aquesta per l'Emili".

La direcció d'ERC no es trobava sola en aquest dia de joia. Centenars de milers de catalans i catalanes, segons algunes fonts, prop de 350.000, omplien de gom a gom el carrer Calàbria i altres d'adjacents, tots ells i elles volien demanar perdó per haver deixat de votar el partit del recte camí i la veritat suprema...

El president de la Generalitat d'adalt, José Montilla, té previst sortir al balcó de la Plaça Sant Jaume per tal de proclamar públicament la República Catalana. En aquest moment històric, Montilla ha demanat al President de la Generalitat d'abaix, Francesc Camps, així com també al President de les Illes Balears, Francesc Antich, un acord de confederació dels tres territoris històrics. La resposta rebuda ha estat positiva en els dos casos.

La notícia ha tingut un impacte internacional enorme. Els principals mitjans de comunicació del món l'han inclosa en la portada dels seus diaris, dels seus butlletins de ràdio i dels seus telenotícies.

El blocaire Josep Sort, molt emocionat, ha penjat un post en el seu humil i modest bloc, anunciant que, aconseguits tots els seus objectius polítics, es disposa a tancar-lo i, com a prova de penitència per no haver cregut en els infalibles designis dels preclars dirigents actuals d'ERC, anirà caminant de genolls des de casa seva a la Muntanya de Montserrat. 

Fi de la crònica. Diumenge, 28 de desembre del 2008.

El castell d'en Figaró

de Serafí Pitarra i

 Pau Bunyegas

Regirant uns  llibres vells

va cridar-me l’atenció

un de tot petit que deia:

“El castell d’en Figaró”.

Poso petroli al quinqué

i em col·loco les ulleres,

escolteu noies solteres

la història que us contaré.

Era l’amo del castell

un vell que ja no trempava,

ni la llet li rajava

tal com hagués volgut ell.

Sa esposa, jove encara,

de cardar se n’hagués fet un tip,

però li mancava a sa xona

un mànec de pam i mig.

Tot això considerant,

li va dir el seu marit:

“D’avui en endavant

carda amb qui tinguis desig.

“Mil gràcies, noble baró,

menys de vos no n’esperava,

i si fins ara no cardava

era per no fer-vos cabró”.

Gran dia pels figarons

s’escampà la grata nova,

que es donava la gran prova

pagada amb molts petracons.

Consistia dita prova

a endinyar setze vaines

a la gentil bella dona

del baró de Dues Aigües.

Sabudes les condicions

hi acudiren molts calents,

però es feren impotents

i acabaren els collons.

Un dia es presentà a la dona

un frare sec, mig corcat (el Gurriato).

“Què voleu, desgraciat?”

“Satisfer la vostra xona”.

I sense afegir res mes

es tragué el samaler

i li endinyà setze vaines

i quatre més pel rulé.

L’home satisfet anava,

escorregut de cigala,

i mentre baixava l’escala

un per allà mateix pujava.

Estava la baronessa

fent-se fregues a la figa

i quan veu aquell merda

exclama tot emprenyada:

“Foteu-vos al cul la cigala,

doncs ja la tinc avorrida,

que ha vingut un cony de frare

que m’ha fet sang a la figa”.

“Un frare, dieu?

Mira si en serà de calent

aquest maricón de frare,

que quan jo pujava l’escala

ell tocava a somatent.

I, no satisfet amb la vostra xona,

si no m’hi afanyo a pujar l’escala,

fins a mi me l’enlletona.”

QUÈ VOLEU QUE US DIGUI?

BON ANY NOU 2009!

SHAME AND LOATHING IN CATALONIA

Permeteu-me que adapti a les meves necessitats argumentals un títol prou conegut de la filmografia d'un dels ex-Monty Python, Terry Gilliam. És el primer que em va venir al cap quan vaig comprovar les reaccions a les paraules del meu veí Joan Tardà va pronunciar les venerables i entranyables paraules de Visca la República i Mori el Borbó. Els nazis ecspanyols s'esquinçaren les vestidures i muntaren un cafarnaüm digne de millors causes. Tot ben hipòcritament, perquè sabien del cert que en Tardà no demanava matar a l'actual cap d'aquesta nefasta i funesta dinastia... senzillament estava reivindicant una arrelada tradició en el poble català d'enfrontar-se amb la monarquia -una tradició que per cert es pot resumir en aquella bonica cita que diu que "caga el ric, caga el rei i caga el papa i de cagar ningú se n'escapa". Però, naturalment, això no tenia cap importància. És de sobres conegut que en la política de baixa estofa, el que compta no són les intencions, sinó si pots massacrar el teu adversari amb l'argument més al.lucinant que, això sí, tinguis més a l'abast.

Però per el major fàstic i la major vergonya no me la van provocar els politiquets de sempre, sinó l'editorial al respecte de La Vanguardia. Sense cap mena de dubte és la carregada més bèstia que he llegit mai contra un polític del sistema. Traspuava un odi visceral, una ràbia i un instint homicida mai vistos i llegits en aquest pamflet que pressumeix de ser equilibrat i centrat...

Joan Tardà pot pressumir ara d'haver estat un dels pocs que ha tret dels nervis els editorialistes del paperot del condecito,  per cert, i això no és cap casualitat, recentment nomenat pel borbó Grande de Ecspana.

Que l'independentisme avança, malgrat tot, ho demostra els atacs d'histèria de La Vanguardia com aquest en contra d'en Tardà, o com el que tingué en el moment de la moció de censura feixista contra en Joan Laporta. Precisament, el president del Barça, per la rellevància social del seu càrrec, quasi diríem que estratègic, s'ha convertit en el gran papu de La Vanguardia, dels seus acòlits i dels seus corifeus.

Més encara, La Vanguardia es dedica a matxacar, així que pot, tots els independentistes dignes, es diguin Tardà, Laporta o es diguin López Tena, Carretero o Joel Joan, per posar només uns quants noms que han estat objectius de les seves obsessions.

Penso que ha arribat el moment que els independentistes, que som , naturalment, els catalans sense complexos, diguem prou als atacs gratis per part dels mèdia ecspanyolistes. Hem de matxacar aquesta gentussa, i deixar clar que per molt que vagin de catalanets, no són més que ecspanyols que volen l'enfonsament econòmic i política de la nostra Pàtria, i que naturalment, això, els independentistes no ho consentirem.

Contrasta aquest atac sense miraments, amb la submissió canina a individus indesitjables com és el cas d'en Salvador Alemany, amo d'Abertis, és a dir, dels peatges de les autopistes. Alemnay forma part del nucli dur del gran poder fàctic català que no és altre que La Caixa. L'altre dia, en el Parlament del parc, va defensar, sense caure-li la cara de vergonya, que s'havien de pujar els peatges de les autopistes quan aquestes s'embussin... i els merdes de diputats que vegeten, en comptes de trencar-li la cara, dialècticament parlant, van acceptar els seus arguments... Què patètic!

En definitiva, vergonya i fàstic en aquesta Catalunya del 2008. Espero i no tinc cap dubte que la del 2009, serà molt més digna i sobirana... que així sigui!

NOU NEWSLETTER DE LA WCCI

Acaba de sortir el nou Newsletter de la World Coalition for Catalonia Independence (WCCI), la causa al Facebook que vaig crear a les darreries del mes d'agost i que ara fa uns dies va arribar als 3.000 amics.

L'he scannejat per tal que els lectors d'aquest humil i modest bloc, que no tingueu compte al Facebook, per les raons que siguin, el podeu llegir.

A diferència del primer número, aquest segon he comptat amb l'ajut d'en Josep Poveda i de l'Eva Torrents. Al Josep el conec des de fa un pila d'anys, des de les mogudes a la universitat. En canvi, a l'Eva l'he coneguda a través del Facebook. Segurament, sense aquesta xarxa social mai l'hagués coneguda. Dues coneixences, doncs: una del món offline i pre-internet i una altra del món online i en ple apogeu de la xarxa social...

També es pot consultar el newsletter en xarxa. Cliqueu aquí.

Bona lectura i Bones Festes!

PRIORITZAR LA TRADUCCIó A L'ANGLÈS

Ja era hora! Comprovo amb satisfacció que l'Institut Ramon Llull ara sí que l'encerta quan anuncia que prioritzarà la traducció a l'anglès de les principals obres de la literatura catalana. Només una objecció, això ja s'hauria d'haver fet des del 1980, és a dir, fa 28 anys. El temps perdut, ha estat immens, amb tanta ecspanyolitis dels successius governs convergents, maragallistes i montillistes. Potser al Montilla li està passant que després del seu viatge al Japó s'ha adonat que hi ha quelcom més en el món que Madriz...

Sigui com sigui, i com que sóc patriota i no un sectari, no em reca reconèixer que aquesta decisió, independentment de qui l'hagi presa, és del tot positiva.

Ara el que cal és generalitzar-la a altres àmbits com l'educatiu, l'universitari, els dels mitjans de comunicació, etc.

Ja ho deia al BGS fa unes setmanes... la llengua ecspanyola, per als catalans i catalanes és un enorme obstacle, ens aïlla del món i ens situa, objectivament, en una posició de feblesa respecte altres nacions europees que tenen l'anglès com a llengua franca, i de fet com a segona llengua. Cal fomentar molt més el coneixement exigent de la llengua anglesa i fer de l'espanyol una llengua regional... diferenciant a l'hora entre el castellà (o espanyol viejo) i el latino (o latinos), que sense cap mena de dubte té molt més futur que l'anterior.

Postdata.

A l'hora de buscar una il.lustració per aquest post, volia enganxar-hi la portada de la traducció a l'anglès del millor llibre que he llegit en els darrers anys, un llibre que em va emocionar i que em va colpir, i que no és altre que Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Un llibre que ja porta 100.000 exemplars venuts en la seva traducció alemanya. I quina ha estat la meva sorpresa, quan he comprovat que NO està traduït a l'anglès! Al.lucino... i vaticino que quan ho estigui, se'n vendran 1.000.000 d'exemplars! Un catosfèric il.lustre sense cap mena de dubte estarà molt content, i de passada, jo també.

WHY DON'T YOU JUST SHUT UP?

Ahir vaig anar al sopar del Via Fora amb en l'Alfons López Tena. Va parlar-nos de la sentència que s'aproxima sobre el nyap. Em va recordar molt l'acte que va fer a Cornellà ara fa unes setmanes on la gent una mica més i se suïcida de pena. L'Alfons exhibeix tota la seva contundència quan analitza com quedarà l'autonomia un cop passada pel segon ribot, no el del Guerra, sinó el del Tribunal Constitucional. Una piltrafa. I llavors la gent tendeix a deprimir-se, les cares es fan llargues i els caps s'acoten. Alguns directament opten per la beguda i no s'estan d'armar-la per les cantonades.

A mi en López Tena m'agrada. I al.lucino que sigui de Convergència. És un convergent ben anòmal. I tant de bo tots els convergents fossin com ell. Per això cal cuidar-lo. Fins i tot mimar-lo i tot. De fet, en López Tena és un luxe per CDC. Per això estic segur que li faran el llit al partit. Mai no serà candidat a les europees (tant de bo m'equivoqui).

No és cap casualitat que en Jordi Pujol surti ara amb les declaracions anti-independentistes. Ni que la colla de zombies dels Cullells, Roques i Alavedres, treguin el santcristogros en processó i cridin el va de retro corresponent.

Naturalment aquí qui té el poder de decidir és en Mas. Optarà pels zombies o serà valent, agosarat... i intel.ligent (aiaiaiai, quina por!)?

Però tornant a en López Tena. Comparteixo amb ell gran part del que diu, però no tot. Hi comparteixo que l'element clau per iniciar el procés sobiranista és que un partit independentista (o una majoria independentista) explícita guanyi les eleccions, i des del govern iniciï el procés cap a la independència.

Aquest és el camí que va iniciar-se a Montenegro, que s'està portant a terme a Escòcia, i que ben probablement tindrà lloc al Quebec.

És a dir, en altres paraules, la independència es construeix des del govern. I des d'un govern explícitament independentista. Correcte. Totalment d'acord.

A partir d'aquí.... En López Tena aposta per la via legal, buscant les escletxes.... Jo sóc més aviat escèptic. El dret no deixa de ser una tècnica més o menys sofisticada. Jo aposto per una Declaració de Sobirania immediata i obrir el paraigüa per aguantar el xàfec. Naturalment cal estar preparats per a resisitir i garantir l'ordre públic, el funcionament de les infrastructures... i aconseguir els reconeixements internacionals corresponents, i tot això cal preparar-ho per endavant...

Penso que l'ofensiva ecspanyola contra la declaració d'independència serà jurídica, policial i sobretot mediàtica, sense oblidar l'econòmica i la tecnològica (ciberatacs, seguint el model rus a Estònia i Georgia, per exemple). Seguint el cas serbi, probablement els ecspanyols intentarien neutralitzar tots els centres emissors (Sant Joan i Sant Cugat), les ràdios, per deixar el govern independentista català sense veu.

L'ofensiva jurídica seria aturada amb la destitució immediata de tots els jutges ecspanyols i la policial amb la depuració dels ME i de les policies locals corresponents, i si calgués engarjolar-los, doncs endavant.

En definitiva caldria una mobilització que garantís l'ordre públic enfront la cinquena columna ecspanyola -que no tingueu cap mena de dubte, estaria impulsada per agents de la intel.ligència ecspanyola, incloent la guàrdia civil i els totxos de la policia nacional que portarien a terme operacions psicològiques (psy ops) amb la intenció de provocar confusió, terror, pànic, etc.

Bé, tot això caldria treballar-ho més. Naturalment, però esperar que els ecspanyols acceptin arguments legals per acceptar la independència de Catalunya és ser un somniatruites. Mai, repeteixo, mai, els ecspanyols han abandonat voluntàriament un territori que preèviament havien controlat. Se'ls ha hagut de treure a hòsties, o amb una pistola al pit (cas del Sàhara). Cal aprendre de la història.

EL GRAN FRACÀS DE PUIGCERCÓS

Ja torno a tenir connexió domèstica... però aquest post l'escric des de la Facultat, perquè no puc esperar a arribar a casa. Els dits se'm disparen... Tinc mono de bloc!

I és que aquestes tres setmanes sense connexió han estat molt dures. Tinc molts temes pendents per escriure i fins i tot he de reprimir els meus instints quasi diria que assassins, perquè ja hem superat de llarg la prima línia vermella de la dignitat i la decència.

Però no puc estar-me d'escriure aquest post. I bàsicament per dir una cosa. En Puigcercós i la seva estratègia de catalanitzar el PSC ha estat un fracàs sorollós de conseqüències funestes. Cal demanar-li que plegui? Tot i que no servirà de res, ho faig ni que sigui d'esma. Puigcercós plega. Vés-te'n a casa, o al PSOE, però deixa de tocar el que no sona. Has fracassat, nano.

Si ja sé que em direu que no serveix de res. Encara queden uns quants mesos per cobrar, abans que el tio Pepe se'ls carregui i els foti fora del govern com abans ho va fer en Maragall. Però ells , fidels al seu instint de gos, continuaran llepant-los les mans, els peus i si s'escau el cul i les vores.

Els sociates han demostrat, per enèssima vegada, que són uns fidels servidors d'Ecspanya i que no hi ha res que els importi més que Madrit. No són catalans, són ecspanyols, fidels esclaus de La Moncloa i de Ferraz. No se'ls ha de deixar respirar.

Per això és tan greu la responsabilitat de Puigcercós, de Carod i del Clan dels Calabresos. Estan donant aire als enemics de Catalunya. Cal matxacar-los sense cap mena de contemplació. Els hem d'esclafar com a escarabats.

Ara hi ha el perill que en Mas accepti el pacte de Puigcercós a les europees. D'aquesta manera, Puigcercós evitaria el que hauria de ser inevitable: que una ERC es presentés en solitari a les properes eleccions i rebés una patacada històrica, una més -i en van... Per això fa mans i mànigues per amagar les sigles d'ERC en una autèntica sopa de lletres! Fixeu-vos si deu d'estar desesperat que fins i tot demana ajuda a aquells que odia a mort, és a dir a CiU -odi totalment correspost, per altra banda.

El perill és que a Mas ja l'interessa una ERC en mans d'aquests miserables, pensa que és una garantia per apoderar-se dels 350.000 independentistes que hem deixat de votar ERC. Dit d'una altra manera, res li faria més mal a CiU que Puigcercós plegués i fos substituït per en Carretero. Una ERC amb Carretero al capdavant seria una garantia d'una debacle per a CiU, òbviament.

Per això l'interessa que Puigcercós continuï al capdavant d'una ERC cada cop més en quadre, però controlada amb mà de ferro pels seus acòlits.

Naturalment, si Mas fos independentista (ets independentista, Mas?), posaria els interessos del país per damunt dels seus interessos personals, i deixaria caure en Puigcercós, per tal que ERC recuperés i assolís -i no ho dic en conya- el milió de vots -sí 1.000.000 de vots- que no fa tants anys tenia al seu abast, i que a hores d'ara té a anys llum.

Amb 1 milió de vots d'ERC, més 1,3 milions de vots de CiU, més els vots que caurien dels covards que normalment sempre voten els partits guanyadors -i que fins ara sempre beneficien als sociates, però que arribat el cas ens beneficiarien als independentistes-, estic segur que arribaríem als 2,5 milions de vots necessaris per desenvolupar un procés independentista i aconseguir la nostra tan necessària llibertat.

Ara més que mai, cal continuar la lluita. No hi ha d'haver lloc al desànim. Estem a punt de trencar l'espinada d'Ecspanya. La victòria és al nostre abast i amb ella la glòria... i l'homenatge a totes les generacions de catalans i catalanes que en els darrers 300 anys s'han jugat la vida i molts l'han perduda per la nostra Pàtria. Els ho devem a ells i perquè volem que els nostres fills i els fills dels nostres fills, mai més siguin esclaus d'Ecspanya!

(Per cert, aquesta nit aniré al sopar amb en López Tena al Via Fora de Sants. Sense cap mena de dubte serà una bona oportunitat per reflexionar sobre tot plegat).

HI ESTEU CONVIDATS!

Em plau anunciar que aquest dissabte, dia 13 participaré en una xerrada sobre el CENTENARI DE LA BANDERA INDEPENDENTISTA, L'ESTELADA.



L'esdeveniment tindrà lloc al Casal de Maià de Montcal, a la Garrotxa, a les 18.00 hores. També hi participarà l'Agustí Barrera, historiador.

Us hi esperem!

UN POST OKUPA: MONTILLA, ETS UN PALLASSO (2a part)

Escric aquest post des de l'ordinador de l'Agustí. atès que el meu ADSL continua sense restablir-se. És, efectivament, un post okupa. Però de bon rotllo.

Segueixo reflexionant entorn la figura del doble d'en Sergi Mas. He rebut alguna crítica, pel to del meu anterior escrit sobre l'individu en qüestió. Ho sento, però no la comparteixo. I em refermo en les meves reflexions prèvies.

L'alter ego d'en Sergi Mas és, efectivament, un pallasso. I un irresponsable. Si heu tingut la paciència de llegir la seva conferència de marres, us adonareu també que és un penques. La podeu llegir aquí. Porta per títol Enfortir Catalunya, i va ser pronunciada el passat dia 24. Naturalment, en el doublespeak sociata, quan diuen una cosa, de fet estan defensant exactament la contrària. De manera que quan es parla d'enfortir, literalment, el que es vol dir és afeblir Catalunya.

La conferència del Sergi Mas bis, és literalment una presa de pèl. Disseccionem-la per comprovar-ho.

Els punts destacats del nyap són els següents:

• La prioritat les polítiques socials,

• Garantir la seguretat i la justícia,

• Vertebrar el territori,

• Promoure el progrés econòmic,

• Defensar i projectar la llengua i la cultura catalanes,

• I mantenir un compromís irrenunciable amb l’avenç i consolidació de l’autogovern.

Anem a pams. U: el govern tripartit, diu el fenomenu, ha tingut com a prioritat les polítiques socials... Suposo que es deu referir al ridícul espantós de la llei de dependència (imposada pel govern ecspanyol amb l'aquiescència d'ERC, per cert) i la qual es pot ben bé dir que ha estat un frau equiparable al famós compromís d'Alfonso Guerra, en la dècada dels 80, quan va prometre la creació de 800.000 llocs de treball! Bé, la veritat és que la política social del tripartit és un veritable desastre. La pobresa s'està incrementant com mai, les desigualtats socials són cada cop més grans... I va i l'únic que se li ocorre dir al Sergi Mas-2 és que la gent faci gasto per les festes que s'aproximen... Però tindrà penques! La camama de les polítiques socials no s´ho empassa ningú. És un discurs de cara a la galeria. Només els calabresos d'ERC fan que se la creuen, perquè no tenen més remei, per legitimar la seva traïció als vots independentistes. De fet, ni ells se la creuen, són uns cínics de caps a peus. Estic segur que cap calabrès d'ERC té problemes per arribar a final de mes. Bé, l'únic problema que tenen és triar el viatge que faran o quin cotxe o quina casa comprar-se. I és que estan aprenent a marxes forçades dels seus amos sociates i dels seus cosins palanganeros.

Dos. Garantir la seguretat i la justícia. De fet, els Mossos d'Esquadra i la Justícia colonial ecspanyola estan a matadegolla. S'odien a mort. Ara jo filtro la jutgessa ecspanyola, borratxa, ara jo et condemno uns quants mossos a 6 anys al talego... I vinga fot-li que és de Reus. El cos de Mossos d'Esquadra a aquestes alçades, deu ser el CNI 2, amb tot d'infiltrats de la guàrdia civil, la bòfia i l'exèrcit ecspanyola (i segurament també de la CIA, el Mossad i algun altre). Una autèntica desgràcia... del tot previsible, per altra banda. Pel que fa a la justícia colonial ecspanyola, no cal ni dedicar-hi ni dos minuts. Són uns veritables nazis. Punt.

Tres. Vertebrar el territori. Més aviat destruir el territori, diria jo (una altra vegada el doublespeak sociata). Aquí tenim un cas veritable de vertebració... amb Ecspanya. Posem per cas, el del tren AVE (no TGV). La gran fita, estar més a prop de Madrid, ara per via doble: per aire (amb el pont aeri) i per terra (amb el tren). Ara només falta per mar. No descarteu que facin un canal navegable des de l'Ebre a la Puerta de Alcalá. I mentrestant, les nostres comarques i els nostres barris, es degraden a passos accelerats. El tren Vic-Puigcerdà és una autèntica desgràcia. Per no parlar de rodalies....

Quatre. Promoure el progrés econòmic. Sense comentaris. Més de 700.000 aturats a tota Catalunya, més de 400.000 dels quals a la CAC, és a dir sota la responsabilitat directa del tristpartit. Cal afegir alguna cosa més? No, em sembla que no. Les taxes d'atur s'estan enfilant com feia anys que no passava. Cal ser un autèntic zombie per dir aquestes ximpleries. Catalunya, espoliada econòmicament i el ZP marejant la perdiu de la nova fórmula de finançament, que naturalment perpetuarà l'espoli, de més del 10% del PIB anyal de Catalunya. Per la seva banda, els empresaris, CCOO i UGT no són més que l'altra cara de la submissió econòmica i financera. Per no parlar de la gent de la Caixa, els veritables amos de Catalunya... Promoure què? Més aviat diríem Enfonsar Catalunya, no?

Cinquè. Defensar i projectar la llengua i la cultura catalanes. Que què? Tercera hora d'ecspanyol a les escoles, repressió de la TV3 al País Valencià, desnacionalització a l´hora dels mitjans de la CCMA... No cal dir res més. Sobren les paraules.

I finalment, sisè, avenç i consolidació de l'autogovern. Bé això només cal esperar a la sentència del TC... ja veureu quin avenç i quina consolidació... d'Ecspanya... naturalment. Però l'alter ego d'en Sergi Mas i en Duran i Ecspanya ja han pactat una resposta unitària... i submissa. Amb el vist-i-plau de La Vanguardia i dels zombies de CiU que ressuciten d'entre els morts (Cullells, Roques, Alavedres, et tutti quanti).

Bé, com podeu veure, un panorama ben galdós. Que davant d'aquest pati, l'oposició no guanyi de carrer en les enquestes d'intenció de vot, no només és preocupant, si no que és altament significatiu. Som cada cop més els que rebutgem tant Ecspanya com l'autonomia. Cal arribar a algun tipus d'entesa per tal que la Catalunya digna, la Catalunya Sobirana, la Catalunya Lliure i Independent, digui prou d'aquest color. Cada cop més són les plataformes i organitzacions que no ens convencen ni una CDC subordinada al Duran i Ecspanya, ni una ERC calabresa subordinada a Montilla i a ZP.

Som-hi!

JAZZTEL ... TORNA'M LA CONNEXIÓ D'INTERNET!

El meu silenci dels darrers dies és degut a que Jazztel encara no ha restablert el servei de connexió des del dijous 27 de novembre. Per això dic ben alt i ben fort: JAZZTEL ... TORNA'M LA CONNEXIÓ D'INTERNET!

Cony!