UNA FOTO QUE HO DIU TOT, (ep i un vídeo!)

Sobre l'Acte de Sobirania de dissabte passat s'han dit moltes coses. Positives i Negatives. Optimistes i Pessimistes. Que ens hagués agradat que fóssim molt més? Naturalment, que sí! Però era una convocatòria arriscada, i penso que malgrat tot, és a dir, malgrat els boicots de consigna exercits pels partits polítics, i tot i tractar-se d'una iniciativa purament sorgida del patriotisme civil, va ser una demostració d'expressió republicana en el sentit més noble de la paraula. És a dir, de persones, homes i dones, interessats per la cosa pública, pel present i el futur de la nació. Poc relativisme i menfontisme, doncs, aquí. I això és bo. És l'inici del canvi. És la fi de l'espiral del silenci, que el poder vol imposar, sempre.

De manera que, cal felicitar els organitzadors, els assistents, i sí, cal felicitar a tota Catalunya, perquè continua parint gent que un dissabte de juny amb una calor que espanta déu, es llança al carrer i venç no l'enemic, sinó quelcom molt més difús i per això molt més perillós: la mandra, la deixadesa, l'abdicació.

L'esdeveniment, probablement, també passarà a la història de l'independentisme contemporani per generar la fotografia més representativa del moment polític, que no és altra que la que podeu veure al costa d'aquestes línies. Un encabritat Vendrell amb un aspecte tens, diana de molts dels crits dels assistents. Potser sorprendré a algú si dic que mirant la foto, sento llàstima per l'afectat. Malgrat les mil-i-una que ha fet i ha protagonitzat, no goso trencar el vincle emotiu que, de forma primíssima, encara m'uneix a ell, el fet d'haver militat i d'haver estat represaliats plegats pels ecspanyols fa una colla d'anys. Un vincle, que suposo, totalment unidireccional, benentès. Però és que jo, com diuen, sóc com sóc. Perquè allò que m'emprenya més és la distància creixent entre el que s'hauria pogut fer i el que s'ha fet. Que no és dir que no s'ha fet res, compte!

Us adjunto un vídeo (un youtube!) que recull la major part de les paraules pronunciades per un dels organitzador de l'acte, l'amic Enric Fontanals. Des del meu punt de vista, allò més rellevant que capta és l'atmosfera que s'hi respirava. Però, naturalment, cadascú el veurà amb els seus ulls i en traurà les conclusions oportunes.

I, de moment, res més. Plego que d'aquí a dues hores tinc la meva segona reunió orgànica de Reagrupament. Un projecte que, fa tota la pinta, sí que arribarà a bon port!

ACTE DE SOBIRANIA

Quan falten poques hores per a la concentració primer a l'Arc del Triomf i després davant del Parlament, us convido -quasi diria que us commino- a assistir-hi, que les bèsties del zoo no siguin les úniques que sentin els nostres crits i la nostra fermesa. També les altres.

ENS HI VEIEM, AVUI!

AL.LELUIA, AL.LELUIA!

Al Canal 33 passen un concert de l'inigualable Leonard Cohen, un artista com una casa de pagès. nascut a Montreal -de fet a Westmount, part anglòfona de l'illa de Montréal. Canta una de les cançons més emotives que conec Hallellujah.

En ple èxtasi, no se m'ocorre una altra cosa que obrir el portàtil i donar un cop d'ull a les notícies del vespre... I la segona que llegeixo és magnífica, difícilment millorable... em trenco el pit diverses vegades... La Roja, amb tots els catalanets sibwanes ha perdut contra els Estats Units a la costellada de la Copa Confederació. Per 2-0, concretament.

Ara entenc perquè no volien que Catalunya jugués contra els USA. Són massa bons!

Al.leluia, Al.leluia!

Nosaltres sempre hem estat aquí

Blocs amb Estrella (refundació)

La convicció cada dia més generalitzaca que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment), contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul de sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement “una altra cosa”. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest, i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest per que tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí estem. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tant senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

COSES DIVERSES

Falten pocs minuts perquè comenci la revetlla del Foc, pròleg a l'altra Diada de la nostra Pàtria, que per cert, coincideix amb la del Quebec. La Saint-Jean. Aquests dies de silenci blocaire, mig obligats i mig desitjats -de vegades va bé aturar una mica el ritme... per agafar embranzida de nou, han passat diverses coses que m'agradaria comentar.

Amb Reagrupament

La primera va ser la constitució de l'Assemblea de Reagrupament al Baix Llobregat. Hi vaig participar amb molta il.usió i hi vaig conèixer els que seran a partir d'ara els meus companys i companyes tant a nivell comarcal com a nivell de Cornellà.

Quan vam fer la roda de presentacions, vaig comprendre que aquesta iniciativa atrau a molta gent de procedència diversa i amb grau d'experiència política igualment diversa. Antics dirigents nacionals d'organitzacions independentistes, quadres comarcals, locals, petits empresaris, professionals liberals, treballadors, artistes, estudiants. Naturalment la feina que se'ns gira serà enorme, però penso que ha de quedar clara una cosa, l'objectiu de Reagrupament no ha de ser gestionar l'autonomia. L'objectiu ha de ser aconseguir el més aviat possible la Independència, si pot ser a través d'una declaració de sobirania per part d'un parlament català. Punt.

Tornar a implicar-me en una aventura política, si bé en el moment actual Reagrupament és una associació, però tothom ja sap a què juguem a mig o fins i tot a curt termini, em fa reviure sensacions que feia temps que tenia somortes. Exactament des del 1990, quan vaig abandonar la meva darrera militància política. Han passat molts anys, no cal dir-ho. I ara ens trobem en un escenari totalment diferent. Però fins i tot en aquest context nou, em retrobo amb antics companys de lluita, que tornem a la càrrega. No cal dir que aprofito l'avinentesa per fer una crida als lectors d'aquest humil i modest bloc per ingressar a la nostra associació i unir-se a la lluita.

I és que la lluita per la Llibertat mai s'abandona. Fins a la victòria!

Blocs amb Estrella

Una nova molt vinculada a l'anterior és el retorn dels Blocs amb Estrella. Sorgits en plena lluita contra els calabresos a ERC, els Blocs amb Estrella vam tenir, modestament, un protagonisme notable en aquella contesa. En la xarxa, dient-ho sense manies, vam arrassar. Naturalment, i això cal tenir-ho sempre present, les victòries reals es guanyen en el món real, no en la xarxa.

Ara tornem a la càrrega, en suport del projecte de Reagrupament. No tinc cap dubte que som la part de la Catosfera més dinàmica i activa, i per això la més innovadora. L'únic dubte que tinc és si som els més guapos. Però tret d'això no dubto que tornarem a fer parlar a amics i adversaris. Que això és el que realment compta.

Per cert, el proper dia 25, a les 21.00 hores, nou sopar d'en Dessmond, amb un convidat que torna, en Joan Carretero, que ens explicarà el projecte que encapçala.

Canela, Enric

La decisió de l'Enric Canela de donar-se de baixa de CDC és un signe dels temps. Fa uns pocs anys, això hauria estat impensable. Ara ja passa. Valoro molt el gest del meu company de capçalera. Més enllà de la seva vàlua personal i intel.lectual, també cal tenir en compte que és una persona que no necessita de la política per viure. I això compta, i molt.

La immensa major part dels càrrecs polítics necessiten de la política per viure. I això es nota. L'obediència cega, el polític-assassí professional. Tot plegat fomenta una estructura política jeràrquica i tancada. La resposta dels ciutadans és naturalment enviar-los a fer la mà. Jo al.lucino quan els polítics ecspanyols pretenen donar lliçons de democràcia arreu del món. Però quines penques!

Naturalment ja ha sortit el típic periodista mercenari que menysprea la coherència de l'Enric. Si se n'ha de ser de sòmines! Porteu sis anys de travessia del desert i encara no sabeu cap a on aneu. La vostra fatxenderia us condemnarà. Times are changing! I els 23 anys de pujolisme, mai tornaran.

La CUP l'encerta

Finalment, sembla que la CUP no es presentarà a les eleccions regionals del 2010 (o del 2009?). Per un estret marge de vots s'ha imposat l'alternativa encertada. Intentar bastir una candidatura nacional a partir de 28 nuclis locals actius, em semblava un salt al buit de conseqüències imprevisibles.

Qui coneix una mica la CUP sap del cert que no es caracteritza precisament per la seva cohesió ideològica. Hi militen gent de procedència molt diversa. Haver optat per la solució contrària hauria estat un error fatal. Cal eixamplar el treball a nivell local i comarcal, en les lluites concretes on el cara a cara és inevitable, on el poder mediàtic no té la força determinant que en altres esferes menys controlables pels ciutadans. Aquest és el punt fort de la CUP i la clau del seu èxit. Cal aprofundir i actuar com a força de mobilització i dinamització a nivell de política propera, allò que als Estats Units es diu la grassroots politics, la política arran de terra.

Vist des de fora, sembla que el pols dins la CUP s'ha donat entre els partidaris de cremar etapes ràpidament, la major part dels quals són gent jove, alguns dels quals s'emmirallen en sectors d'ICV i d'ERC, perquè han tastat les engrunes que els llencen, i els nuclis més veterans i amb més experiència, que ja saben del cert que no existeixen ni princeses dorments ni prínceps blaus. I que molt sovint els que t'afalaguen no són més que gripaus blaus, babaus.

COLLITA DEL 64, DEL SANT GREGORI

El passat dia 22, va tenir lloc un sopar de la promoció del 82 de l'Escola Sant Gregori. Avui han arribat les fotos (ràpid, ràpid no ho hem estat, val a dir-ho). N'érem una quarantena, més o menys la meitat (la meitat...bona?). A alguns d'ells i d'elles feia vint-i-set o més anys que no veia, ni parlava. Tot i la mandra i els dubtes inicials entre anar-hi o no anar-hi (què es pot dir a gent que fa quasi trenta anys que no veus? I si no els has vist, segurament és perquè no t'ha calgut, veure'ls, oi?), finalment m'hi vaig animar i m'ho vaig passar força bé.

Naturalment, del sopar ha sortit un grup de Facebook, que ja veurem quin futur tindrà....

ECSPANYA NO ÉS UN REQUISIT A CATALUNYA!

I deien que el nen Caamano era dels simpàtics, tu! Ara va i el flamant nou ministre d'(in)justícia ecspanyol afirma que "el català no serà requisit a la justícia". Bé, puto nazi Caamano, doncs Ecspanya, la nazi Ecspanya ja no és requisit a Catalunya! T'enteres, Contreras?

Ja els començo a tenir plens de tant catalanofòbia de dretes.... i d'esquerres. Una de les primeres mesures que decretarem quan guanyem serà aprovar una llei que penalitzi la catalanofòbia, és a dir totes les actituds i comportaments que comportin un menyspreu, discriminació i subordinació envers Catalunya, la llengua catalana i naturalment els i les catalanes. La típica brometa que el català és una llengua de segona.... condemna al canto. De segona de què, mamonassos! Collons, jutge que no sàpiga declamar Els setze jutges, al puto carrer... I els fiscals... mare de déu, els fiscals, de dos en dos o de quatre en quatre!

Gitmo serà un acudit en comparació amb els Monegros! Perquè els Monegros seran nostres... els conquerirem amb la punta per tal de crear una espai de seguretat, una veritable franja de separació, amb la púrria feixistoide ecspanyola. Seran el nostre Sinaí, com a mínim durant quaranta anys. Fins que n'aprenguin!

Que si vaig una mica passat de voltes? No home, no. Però és que també he llegit que ara, donya Esperanza Aguirre, Grande de Ecspanya, ha pactat amb IU i CCOO, per controlar encara més Caja Madrid. Amb IU i CC.OO, tu! No res de mariconades d'UGT i PSOE, no! CC.OO i IU, directament! La Columna de Hierro, tu! Con dos cojones!

I després els imbècils calabresos parlant de l'eix dreta i esquerra. I el Duran fent mamadetes al PP!

Ja va sent hora que tot plegat s'acabi! I per començar, demà tot déu i mariquita a la Plaça Sant Jaume a fer un Acte de Sobirania!

MENYS DE DOS DÍGITS

Quan es fan estudis laborals, una de les dades referencials és, naturalment, l'atur. En els països desenvolupats, difícilment l'atur supera una barrera psicològica: la dels dos dígits. És a dir, quan un país desenvolupat arriba a un atur oficial superior al 9.99%, i entra en el 10%, totes les alarmes salten pels aires. La veritat sigui dita, molts pocs països desenvolupats arriben a aquests percentatges... tret naturalment, de l'Estat ecspanyol que històricament s'hi ha sentit molt còmode entre el 10 i el 20% d'atur. Només alguns anys, molt pocs ha tingut una taxa d'atur inferior als dos dígits. És l'anomenat diferencial ecspanyol, versió aggiornata del cèlebre Spain is different de la dècada dels seixanta.

A Catalunya, per sort, un atur que arribi als dos dígits és una realitat menys coneguda, però no desconeguda del tot. De fet, alguns anys van ser particularment nefastos en aquest sentit. I ara apunta que podem tornar a caure en els dos dígits.

En els estudis electorals, també hi ha una barrera psicològica que fa referència als dígits. Però a l'inrevès. Quan un partit cau dels dos digits de suport electoral, i en passa a tenir-ne només un, llavors té un problema. Dit d'una altra manera, quan un partit compta amb menys del 10% del suport de l'electorat -sobretot si abans ha comptat amb uns percentatges molt superiors-, és que probablement s'atansa a la marginalitat i, fins i tot, a la seva desaparició. 

I això és precisament, el que li ha passat a ERC en les eleccions europees de diumenge. Ha perdut els dos dígits i ha passat de tenir l'11.80% a tenir el 9,21%, si comptem només el Principat. Ha caigut molt abaix de la frontera psicològica dels dos dígits, i fins i tot quasi perd el 9%.

I el que és més greu, ha tingut aquests desastrosos resultats amb probablement el millor candidat possible. Vull dir que si no hagués estat per l'Oriol Junqueras, un tio que té un públic fidel i que se'l veu bon jan, els resultats haurien estat catastròfics. Qualsevol apparatxik -típic trepa de trenta pocs anys, que té més gana que cervell- s'hagués fotut una hòstia considerable. L'Oriol ha fet una campanya intel.ligent. Ara caldrà comprovar si realment és tan independent com pressumia, o si els comissaris polítics del partit li començaran a tallar l'herba des del primer moment. La foto de la nit electoral on l'Oriol apareixia al faristol com Jesucrist entre els dos lladres, no porta precisament a l'optimisme.

El factor BNG

Però al marge del paper, penso que cabdal, del candidat, l'altre element clau que li ha permès sortir escollit, ha estat l'entrada a la coalició electoral del BNG. Va ser decisiu per garantir-li l'escó. I la veritat és que els gallecs no ho van fer, òbviament, per ajudar ERC, sinó per aconseguir molt més poder. Vull dir que si el BNG s'hagués tornat a presentar amb la coalició GALEUSCA, juntament amb CiU i PNB, hauria estat, de lluny l'últim de la fila. Ara, dins la coalició de l'Europa dels Pobles, el seu pes és molt més gran, concretament, del 26%, aproximadament, la qual cosa, li hauria de permetre assumir l'escó com a mínim un any -tot i que desconec, naturalment, els termes de l'acord de la candidatura. Però si jo fos gallec, exigiria un any de la legislatura, pel cap baix.

De victòria en victòria fins a l'ensulsiada total

Torno, però a ERC. En total en aquesta bugada europea ha perdut una considerable xifra de llençols. Concretament, prop de 76.000 menys que el 2005 (69.547 al Principat, 5.908 al País Valencià i 479 a les Illes).

Naturalment no cal esperar cap mena d'autocrítica. Ans ben al contrari, treure pit i fatxendejar. Però això ja estava en el guió. Cap novetat. Tot plegat assenyala clarament que l'espai per a una candidatura independentista com la que s'està construint ara mateix és cada cop més àmpli i diàfan. Cal continuar treballant i esperar a recuperar els centenars de milers de votants sobiranistes que es troben sense opció electoral pròpia.

Avui, USAP

Aquest vespre tenim una cita amb l'USAP. Juga la final de la lliga de rugby, a París, contra el Clermont. Un xoc catalano-occità, doncs. Com la final de la copa al sud, que va ser un xoc catalano-basc. A tres quarts de nou. Si no enganxo cap tele, el miraré per internet. Per Justin TV, més exactament.

Sempre que pujo a Perpinyà, passo per la botiga de l'USAP i hi compro alguna peça de roba o algun detall. L'USAP és l'altre gran equip català, que ens dóna victòries i que exhibeix la seva catalanitat sense manies. Bé, algú dirà que tot és pur folklorisme, i tal. Però jo prefereixo veure el got mig ple.

Com a mínim a Perpinyà no hi ha ningú tan imbècil com per crear un equip d'esport i posar-li de nom Le Français o qualsevol xorrada per l'estil. I és que l'auto-odi és propi dels pobles que no han sabut plantar cara al feixisme. I a la Catalunya Nord, a diferència de la resta de la nació, els feixistes van acabar passant comptes. Al sud, només alguns, molt poquets -massa pocs- van acabar passant-los. I sempre a escala individual, mai col.lectiva. I és d'aquí que plora la criatura. 

Endavant USAP!

MOLT BONA MALA LLET

He de confessar que quan vaig veure per primera vegada aquest you tube per la tele, no em va acabar de fer el pes. Després l'he tornat a veure tres o quatre vegades a través de l'ordinador i hi he vist un detall interessant.

El més obvi és la mala llet que gasta, sobretot en el fragment on s'alternen la lluita cos a cos entre Gladiator i el cèsar, amb els dos partits entre el Barça i el Madrid. Fixeu-vos que el cèsar, que en la pel.lícula és dolent, va vestit de blanc i no para de rebre una somanta d'hòsties que queda baldat.

Potser aquesta és l'única cosa que demostra una mica d'intel.ligència i interès. La resta és bastant obvi, i fins i tot sobat, però també reconec que pot arribar a emocionar. De fet, és un exemple palmari que si es vol motivar les persones, el mitjà audiovisual continua sent el rei.

I ARA, EXPEDIENTARAN EL PRESIDENT BARRERA?

Tal i com deia en el post anterior, he assistit a la conferència de constitució de Reagrupament Independentista a la ciutat de Barcelona, que ha tingut lloc a les Cotxeres de Sants. Un èxit aclaparador. Més de mig miler llarg de persones, de totes les edats, que han aplaudit en Joan Carretero i la resta d'oradors. L'altra cosa es comença a organitzar a la capital. Fins i tot s'ha permès un torn obert d'intervencions entre els assistents, i la gent s'ha portat molt bé... Tota una lliçó de transparència. La veritat, deixar a tanta gent que utilitzi el faristol per dir vés a saber què, era un xic arriscat, però la gent s'ha comportat. Hi havia una atmosfera d'esperança i també d'una certa expectativa. M'he retrobat amb gent que conec des de la universitat i a d'altres de les mogudes polítiques dels vuitanta i noranta, tots anem en el mateix vaixell, tots volem que l'altra cosa funcioni. I estic segur que, ni que sigui per responsabilitat, ho aconseguirem.

Avui els partits polítics oficials han estat de sort. L'acte era intern, per la qual cosa no s'ha permès l'entrada de les càmeres de televisió i de la premsa. Això ha impedit que es contrastés l'exhuberància de públic en l'acte de Cotxeres amb la migradesa d'assistència als seus mítings escarransits i avorrits. Ras i curt: estic segur que l'acte de Reagrupament és qui ha atret més públic de tots els actes polítics que han tingut lloc a Barcelona, i a Catalunya. Aparteu-vos les criatures, que la cosa comença a funcionar.

Potser el moment més emocionant de l'acte ha estat quan ha fet entrada, pel passadís central, el Molt Honorable President Heribert Barrera. Tothom dret l'ha ovacionat i aplaudit. No tinc paraules per expressar l'emoció que he sentit. Pocs minuts després una idea m'ha vingut al cap: expedientaran i suspendran temporalment de militància l'Heribert Barrera?  Si fossin coherent, el comissari Ridao, ja estaria instruint diligentment el sumari disciplinari. Però ni són coherents, ni tenen els collons per fer-ho. Estan acabats. 

Per cert, una dada altament significativa: un 70% dels adherits al Reagrupament no provenim d'ERC, per la qual cosa, penso que seria més assenyat passar pàgina i deixar que aquests calabresos s'ofeguin en la seva pròpia desgràcia.

En acabar l'acte, alguns dels blocaires més compromesos amb la causa (el blog power), hem tingut l'oportunitat de parlar amb en Carretero. He de dir que l'he vist realment animat i disposat a tirar endavant el projecte. És un tipus que infon confiança i tranquil.litat, com ha de fer el bon metge. Certament, diríem que el seu ritme vital és més de muntanya que de ciutat, però això ho compensa amb una franquesa i una fermesa que són del tot agraïdes. Ara recordo una frase del seu discurs que m'ha agradat en aquest sentit. Si fa no fa ha vingut a dir: "Hi ha molts analistes que teoritzen sobre la independència... jo la independència la vull perquè em dóna la gana" i avall que fa baixada.

Un parell de... formatges

Quan ja ens n'anàvem, m'he trobat amb la Rut Carandell que venia d'un altre acte on li havien lliurat un premi i doncs, no havia pogut assistir a l'assemblea. I molt que ho sentia, però els compromisos són els compromisos. 

Després de saludar-la, el blog power hem anat al Via Fora de Sants a sopar i ens hem ensopegat amb el sopar que regularment organitza en Xavier Altadill en aquell local. El convidat d'avui era en Vicent Sanchís, periodista i col.lega de la Facultat. Entre els assistents, l'Alfons López Tena.

Per sopar he demanat una torrada de formatge de cabra, i la veritat, que la presentació del plat no tenia res a envejar al plat de patates braves que en fúria va fer famós en el seu bloc.

Jutgeu vosaltres mateixos... quin parell de ... formatges!

AQUEST VESPRE, A LES COTXERES

Avui al vespre, a les 20.00 hores, concretament, a les Cotxeres de Sants, tindrà lloc l'acte de presentació de Reagrupament Independentista a Barcelona.  Hi assistiré per donar el meu suport als companys i companyes en aquest projecte tan engrescador i que no tinc cap dubte que tindrà unes profundes conseqüències en el panorama polític català dels propers mesos i anys.

Us hi espero!