L'estat espanyol és al caire de la intervenció. Contràriament al que estic segur que diran els nostres autonomistes, no només no és el moment de ser bon minyons, sinó que és el de fotre més canya que mai.
Salvant totes les distàncies, la intervenció de la Unió Europea en l'economia espanyola, la podem equiparar a l'ensorrament dels imperis absoluts a la fi de la Primera Guerra Mundial. Aquella fi va donar lloc a l'alliberament de molts estats: Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Txecoslovàquia, Iugoslàvia. Fins i tot, també Irlanda. Més breument, també es van independitzar Ucraïna, els pobles del Càucas (Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan) i de l'Àsia Central. A l'hora, Àustria i Hongria es convertiren en repúbliques, abandonant el seu passat imperial. Els nous estats sorgiren de l'ensorrament dels imperis austro-hongarès, rus i turc. També de la crisi del Reich alemany. És el que en ciència política s'anomena una estructura d'oportunitat. Doncs bé, la intervenció europea de l'estat espanyol, que diria que és imminent, representa pels catalans i les catalanes (eheheheh) una veritable estructura d'oportunitats... naturalment si la sabem aprofitar. És a dir, si estem preparats, com el davanter centre que sempre està en el lloc i en el moment oportuns de xutar cara a barraca.
Ho estarem, de preparats? Aquest és el gran dubte. Els tremolaran les cames i els petaran les dents a aquells que assumiran la responsabilitat de fer el pas endavant? M'agradaria dir que no. Però, amb el personal que ara mateix escalfa els escons del Parlament, no puc ser gaire optimista.
Però al marge d'aquest petit detall, perquè dic que la intervenció pot ser una bona oportunitat per aconseguir la Independència de Catalunya? Una Independència, que en gran part ens vindrà imposada des de fora.
Primer de tot, que quedi clar que dic que la intervenció pot afavorir la Independència de Catalunya. No dic, però, que la intervenció, per ella mateixa, sigui bona. I no ho dic, perquè estic segur que si acaben intervenint les passarem magres. De fet, passarem d'estar subordinats a Madrid, a estar-ho de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin. És a dir, no serem encara un poble lliure.
Ara bé, la intervenció, i d'això n'estic segur, si sabem jugar les nostres cartes, obrirà les porta a una racionalització no espanyolista de l'economia i en general de la societat. Vaja, que en un tres i no res s'acabarà la discriminació fiscal i d'infrastructures, perquè els europeus no pensen com els espanyols.
És clar que algú em dirà que això és encara més perillós, perquè pot obrir la porta a una Espanya reformada, i això faci minvar les possibilitats de la Independència. I tindran tota la raó del món. No hi ha res més perillós que una Espanya reformista, que integri intel.ligentment Catalunya, donant-li el que li pertocaria.
Però és aquí on els espanyols ens ajudaran d'allò més. La reacció espanyola al reformisme europeu, que entre d'altres conseqüències implicarà la fi de la madrilenyització d'Espanya, desfermarà una ofensiva ultranacionalista espanyola, comparable a l'odi que històricament s'ha tingut als afrancesats. La brunete mediàtica no estalviarà portades i més portades, com la d'aquest diumenge a l'ABC, contra els que s'atreveixin a seguir les consignes europees. Les protestes gregues seran un joc d'infants, al costat de les espanyoles del quilòmetre zero o de Sol. L'oligarquia financera, la de les obres públiques (constructores), la dels serveis bàsics (electricitat, aigua, gas, les de les TIC), els grans terratinents, etc. veuran amenaçats els seus privilegis seculars i fomentaran tot tipus de protestes, bé de sotamà, bé de forma descarada.
I serà llavors, quan tot plegat sigui una veritable olla de grills, de marrameus i de vatues l'olla, que els catalans hem de donar el pas endavant i dir que nosaltres no som d'eixe món, i que ens n'anem, tant sí com... sí, i a qui li piqui que es rasqui. Cal però, ser ferms i no donar ni una sola mostra de dubte. I cal, i això és clau, demostrar que a casa nostra, qui es passa de la ratlla pel que fa a les llibertats públiques, ho paga. No es pot tolerar cap desgavell ni desordre. Una cosa és que, com ja va escriure genialment en Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per a res", perquè la protesta és senyal d'inconformisme, tot el contrari de l'acomodament i l'apalancament. Qui protesta du la llavor del progrés, de voler canviar les coses. Però no es pot caure en la salvatjada kinki i l'assalt i el saqueig. Això no és inconformisme. Això és pura delinqüència, pur atavisme, segurament incitat pels serveis d'informació espanyols (tant civils com militars).
Jo estic segur que, si es compleixen aquestes premisses, és a dir, una convicció ferma, i una disciplina a prova de kinkis i manipuladors espanyols, la Unió Europea no trigarà ni un any, des de la seva intervenció de l'economia espanyola, que es decantarà per la Independència de Catalunya. No perquè li faci especialment il.lusió, sinó perquè racionalment veurà qui té futur i qui no.
També perquè estarà convençuda dels nostres arguments, tant econòmics com estratègics. Catalunya, pot garantir, si té els recursos necessaris un desenvolupament més que sostenible per ella mateixa, sempre que la seva integració global no hagi de passar la Puerta d'Alcalà, que fa fer una marrada considerable.
Cal saber vendre que la Independència de Catalunya pot afavorir a la immensa majoria d'estats d'Europa i del món. L'afebliment d'Espanya i de la seva marca, una autèntica obsessió per a l'actual titular de la cartera d'exteriors espanyola. beneficiarà a quasi bé tots els socis europeus. Vegem-ho sintèticament.
En primer lloc, afavorirà a aquells països que es troben colze a colze amb Espanya dins la UE. Aquests són bàsicament dos: Polònia, en termes demogràfics, i Itàlia, en termes econòmics, però també de tipus cultural, de projecció internacional, etc.
Amb la Independència dels catalans de la CAC, la població de la resta d'Espanya (RES), se situarà per sota dels 40 milions i això donarà molts més visibilització i rellevància a Polònia, dins de la UE. Els polonesos, doncs, haurien de ser uns partidaris aferrissats de la Independència de Catalunya. Amb el permís és de l'Església Catòlica, o més exactament del Vaticà.
Uns altres que també haurien de saltar d'alegria serien els italians, que d'aquesta manera marcarien molta distància i els espanyols deixarien de tocar el que no sona, amb el tema si els superen o no en el PIB i tota la pesca. A més això els possibilitaria tenir més influència en àrees com l'Argentina i l'Uruguai, on els pols entre italians i espanyols es remunta als anys 20 del segle XX, com a mínim.
Uns altres que també sortiran beneficiats de la independència de Catalunya són tots els estats petits i mitjans de la UE, atès que Espanya és considerat el darrer dels estats grans (en termes demogràfics, és clar, en cap més sentit). Holanda, per exemple, fins i tot podria superar en termes de PIB absolut a la RES.
I finalment, per acabar, queden, és clar, França i Alemanya. Tots dos estats són inversors tradicionals a Catalunya des de fa molts anys, de manera que tenen interessos importants. Algunes de les més gran empreses catalanes són de capital alemany o francès. I milers de PIMES catalanes treballen amb algunes d'aquestes grans empreses. Per això, a totes dues els interessa que l'economia catalana vagi bé. I la millor manera que l'economia catalana vagi bé, és que es desempallegui del llast que significa Espanya. Això qualsevol persona amb dos dits de front ho veu molt clar. Economia al marge, el més probable és que totes dues pugnarien per tenir una influència en la Catalunya Independent. Els de l'ambaixada a tocar de Plaça Catalunya, farien valdre la seva proximitat geogràfica, lingüística, la vocació mediterrània, etc. Els de l'ambaixada a tocar dels Jardinets de Gràcia, el seu enorme pes dins la UE i dins l'economia catalana (SEAT, SIEMENS, BAYER...).
En definitiva, cal estar preparats i no perdre l'oportunitat que se'ns acosta.
NOTA: Post penjat al DGS l'11.04.2012
Etiquetes de comentaris: ÀNGELA MERKEL, MANUEL DE PEDROLO, MARIANO RAJOY
