VÍDEOS, ENTRE L'ESTIU I L'ENYORANÇA

Tot navegant, he trobat aquests dos youtubes que no he pogut més que penjar-los, per fer-ne difusió.



El primer és un recull d'imatges de la darrera sessió, la 40ena, de la Universitat Catalana d'Estiu, a la qual hi vaig assistir de forma intermitent. Hi surten coneguts meus. Suposo que està fet per la pròpia gent de l'UCE. És un document interessant, sobretot després de sentir a la Cloenda, les paraules del conseller Ernest "Tete" Maragall, on anunciava per a la propera edició, "foc nou". Ja és públic que l'actual rector, dimiteix, i no se sap ben bé qui el substituirà. Caldrà esperar al mes d'octubre. Segurament no serà l'únic alt càrrec que marxarà. Persones amb una intensíssima vinculació a l'UCE des de fa anys, sembla que també se n'aniran, o això és el que es comentava al menjador a l'hora dels àpats (i més coses que no goso dir, perquè no les tinc contrastades, i no vull ficar la pota). Això sí, en Tete va assegurar el futur per als propers quaranta anys... però quin futur?



El segon vídeo m'ha omplert d'enyorança i un punt de tristesa. És un vídeo en record d'en Ramon Barnils, un periodista cabdal, mort ara fa uns anys. Pertanyia a una espècie política cada cop més en extinció, els anarco-independentistes. Quantes nits, tardes i matins vaig gaudir de les seves intervencions provocatives i contundents. I com vaig admirar el seu enfrontament amb l'establishment roquista de Catalunya Ràdio, sobretot quan participava en el mític programa El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico! Realment a les noves fornades de joves que han crescut sota l'impacte dels grandes hermanos, els buenafuentes i els sardà, els ben bé els planyo, que no sàpiguen res de tot això. Però segurament a ells els importa un rave. Ja se sap que el presentisme ho domina tot, i el que va passar fa dos anys o un, a hores d'ara ja és percebut com a vell. Ja s'ho faran. Jo em quedo amb els records de quan convidava en Ramon a la Facultat d'Història de la UB, en la meva etapa de militància a l'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU). No sempre coincidíem políticament. Per dir-ho suaument, divergíem pel que feia a l'estratègia d'unitat o la reunificació nacional. Però és clar, no sempre es pot coincidir en tot, oi?

Una de les darreres anècdotes que li conec és aquella deliciosa que protagonitzà ni més ni menys que a la Universitat Ramon Llull, quan, referint-se a en Duran i Lleida, aka Duran i Ecspanya, li etzibà, "Tu, Duran, ets cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall". Una gran lliçó de l'estil Barnils de tractar els politicastres! Sí, senyor!

NOVA ENQUESTA: LA CRISI DEL CAUCAS

Acabo de penjar una nova enquesta al bloc. La podeu llegir i votar si us desplaceu una mica més abaix. A diferència de les anteriors enquestes, on quasi sempre tractava de temes, diguem-ne que domèstics, la d'avui tracta d'un tema de summa actualitat internacional. Em refereixo, és clar, a la crisi del Caucas.

Ja fa uns dies vaig penjar un post al respecte. Em refermo en el que s'hi deia. I també al.lucino del que companys independentistes han arribat a escriure. Per aquest motiu, vull sondejar una mica entre els lectors d'aquest humil i modest bloc, respecte la seva opinió quant al conflicte.

Sóc conscient que la pregunta és una mica simplista, però, a l'hora de fer una enquesta, no es pot fer un anunciat ple de matisacions.

En tot cas, sempre podeu penjar un comentari... un cop hagueu votat... naturalment (o no).

WORLD COALITION FOR CATALONIA INDEPENDENCE

Acabo d'obrir una Causa al Facebook. El seu nom és World Coalition for Catalonia Independence, i va adreçada exclusivament, a no-catalans que simpatitzen amb la nostra causa, en particular, o a tots aquells altres que, no coneixent-nos, són partidaris de la Llibertat dels Pobles i de la seva Independència.

Per això, demano a tots els lectors catalans d'aquest humil i senzill bloc, que difongueu aquesta Causa entre totes les vostres amistats i coneixences no catalanes per tal que s'hi apuntin.

Ja sé que la Independència de Catalunya és una tasca que correspon als catalans i les catalanes. Però també sé que amb un potent suport global, la nostra lluita encara serà més efectiva, i probablement, més aviat arribaran els resultats esperats. Per això, us demano que la difongueu a partir d'ara mateix. Estic segur que molts de vosaltres teniu múltiples contactes amb persones d'arreu que estaran disposats a donar-nos un petit, mitjà o gran cop de mà.

(Per cert, si hi ha algun voluntari que vulgui dissenyar un logo per la Causa, us convido a enviar-me'l. Jo, per aquestes coses, sóc més aviat un negat)

Som-hi!

USA DISMANTLES SPAIN (AGAIN)



Posdata.
Vull expressar el meu profund dolor i consternació per les víctimes dels accidents aeris ocorreguts darrerament a l'aeroport de Madrid-Barajas (Spain) i prop de l'aeroport internacional Mana-Bishek (Kirgizistan). Exigeixo un ràpid aclariment de llurs causes i la depuració corresponent de les responsabilitats.

CULLELL & TÀPIA, AMB CORBACHO I SAURA, AL FONS

La mare que els va matricular! L'entrevisteta que avui fa en Joan Tàpia, ex-lacai d'en Narcís Serra i ex-lacai del condecito Godó, a en Josep Maria Cullell, a El Periódico, és de manual. Hi surten tots els tòpics socioconvergents. De fet, jo diria que és un un xute, una esnifada d'aquelles que es fan quan et trobes molt desesperat i ho vols veure tot de color de rosa (tipus Lucy in the sky with diamonds).

Gràcies Cullell, amb doble ela, com pallasso, per donar-me feta la intervenció que el proper dissabte, 23, faré a la Universitat Catalana d'Estiu, en el marc de la taula rodona, Camins cap a la independència. Realment s'ha de ser molt curtet per arribar a dir tantes bajanades en tantes poques línies.

Aquí, els únics que sou maximalistes, fins a la imbecil.litat, sou els autonomistes espanyolistes. Però que no sentiu el tuf que foteu a orina, de tantes vegades que els sociates se us han pixat a sobre! O és que potser sou de la corda de la Lewinsky, que no netejava la roba tacada pel Clinton? Us agrada el morbo, oi? Segur que en el teu armari deus tenir les americanes ben guardades i mentres feies l'entrevista amb el lacai Tàpia, les anaves traient i comentant-li "Mira aquesta taca era d'en Felipe, aquesta d'en Narcís Serra -el teu amo-, o i aquesta, una de les meves preferides, la de l'Alfonso Guerra". Després, segurament, li comentaves la frustració que tens perquè en ZP, encara no se t'ha pixat a la cara, però és clar, la diferència d'edat , fa que, en això, tinguis una mica de recança, no sigui que t'acusin de pederasta. (En tot cas, li pots demanar prestada la que sí que té i amb una taca enorme, en Mas). I és que has de donar exemple als teus nou néts... exemple de com posar-s'hi bé per entomar-la d'un ecspanyol, és clar. Això no obstant, espero i desitjo que ells siguin més llestos que tu, i que passin de les batalletes de l'avi, entre d'altres raons, perquè no tenen res d'èpiques i molt de patètiques.

Josep Maria, fes-me un favor. Vés a cagar! I no tornis.

Posdata 1. El ministre Corbacho, va al seu rotllo. El factòtum del PSOE a Catalunya, i qui acabarà tallant el cap al Montilla, si no vaig errat, ja han confirmat, per activa i per passiva, que els 25 sibwanes del PSC a Madrid, votaran a favor dels Pressupostos Generals espanyols. Més clar, l'aigua. Això és un casus belli, i ERC hauria de sortir ipso facto del govern i enviar-los a pastar fang... Estic segur que amb en Joan Carretero com a President d'ERC, avui, 21 d'agost o el passat 10 d'agost, el tripartit ja hauria deixat d'existir i probablement s'haurien convocat eleccions per a la tardor. Però en no és el cas... encara.

Posdata 2. La palangana oficial, en Saura, ja ha tornat a fer de les seves i ha anat per lliure. Són les 23.24 hores i encara no ha estat cessat fulminantment pel Montilla. I ERC amb Carod, Ridao i en Putxi, se'ls ha quedat cara de tonto... bé, al Carod segur que no, ell està en una altra dimensió. I els sociates se n'han tornat a ensortir. Visquin els fronts units dels partits catalans -que sistemàticament, no duren ni dos telenotícies seguits!.

Ja ho deia en Vayreda, La Punyalada. País de punyalades, això és el som!

CÀUCAS

Llegir alguns posts sobre l'actual conflicte al Càucas, és un exercici que permet concloure que la manca de formació política i de coneixements de la política internacional és immensa entre massa gent del moviment independentista català.

Si fos catòlic, em faria creus del que he arribat a llegir aquests darrers dies. Anem a pams.

La primera lliçó que cal aprendre és a desfer-se de l'actitud "bonista". Vull dir d'aquella actitud que defensa que tothom és bo, i que quan més amics més endins. No. La política internacional i estratègica no és un lloc adient per aquells que consideren que el món hauria de dominar la política del flowerpower. Per dir-ho més clar, els conflictes polítics actuals són el resultat d'interessos contraposats, tant ètics, però també econòmics, militars, culturals, energètics, religiosos i, tampoc cal oblidar-ho, criminals (mafiosos).

En el cas del conflicte que enfronta Rússia amb Geòrgia, pel control d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, dos territoris legalment sota sobirania georgiana per independents de facto, sota la protecció de Rússia, és evident que hi ha un munt d'interessos contraposats que fa difícil de determinar qui, diguem-ho de forma infantil, qui és el bo i qui és el dolent.

Quan això passa, el més recomanable és començar pel començament, tenint present, però, que en el moment d'escriure això, ens manca moltíssima informació, i que ben segurament, ens hem empassat molta desinformació.

I el començament és que l'actual crisi caucàsica s'encén arran l'intent de l'Exèrcit de Geòrgia de recuperar per la força el control militar -i polític- del territori d'Ossètia del Sud, que com ja he dit més amunt, malgrat ser legalment de Geòrgia ja fa anys que manté una situació d'independència de facto, sota la protecció de Rússia.

Algun analista ha traçat una comparació que em sembla força suggerent. L'intent georgià recorda molt l'ofensiva croata per recuperar la Krajina, l'any 1995. Per als més joves, recordo que la Krajina és el territori croat majoritàriament poblat per serbis (o si més no amb un percentatge important de població sèrbia) que es va negar a incorporar-se a la nova república croata quan aquesta es declarà independent. Gràcies al suport de Sèrbia, els serbocroats van aconseguir dominar-la inicialment. També els ossets, gràcies al suport de Rússia, van aconseguir en el seu moment declarar-se independents de facto. Croàcia, però no es resignà a la pèrdua de la seva integritat territorial, i durant els anys posteriors a la seva declaració d'independència (1991), va preparar-se militarment per recuperar la Krajina. Un component clau d'aquesta preparació el va rebre de les companyies privades de contractistes militars, eufemisme actual per parlar del que abans es deien mercenaris. Aquestes companyies estan dirigides per militars d'alta graduació majoritàriament americans, que han deixat l'exèrcit per guanyar tres, quatre o cinc vegades més diners, en elles. Els seus treballadors són també ex-membres de les forces especials americanes, però també d'altres països, tals com Sud-àfrica, Israel, Gran Bretanya, Xile, Ucraïna. L'efectivitat de la preparació militar croata, va ser total, i en pocs dies, l'estiu del 1995, l'exèrcit croat escombrà els serbis de la Krajina.

Doncs bé, fa tota la pinta, amb les notícies que disposem a hores d'ara, que el govern georgià pretenia fer exactament el mateix. És públic i notori que d'ençà l'arribada al poder de l'actual president Saaskaixvili, considerat un titella dels Estats Units, Geòrgia ha emprès clarament una política pro-Estats Units, la punta de llança de la qual és la integració a l'OTAN. Geòrgia pretenia recuperar per la força Ossètia del Sud, i aprofità probablement que l'opinió pública estava fixada en altres coses va (Jocs Olímpics, o vés a saber quina altra). Amb el suport de les companyies privades de seguretat -que sense cap mena de dubte comptaven amb el vist-i-plau de Washington- van jugar-se-la.

Però Rússia no s'ha estat per hòsties. Des de la independència de Geòrgia, ha jugat la carta de desestabilitzar-la, instrumentalitzant per als seus interessos els moviments secessionistes d´Ossètia del Sud i d'Abkhàzia. I ara ha volgut marcar paquet amb la república que sempre li ha tocat més el que no sona.

Que els russos els importa un rave el tema dels ossets es demostra en el fet que no s'han limitat a protegir el territori osset. Si no que han entrat ben endins de Geòrgia, segons les darreres notícies, fins a 40 kilòmetres de Tblisi, la capital georgiana.

Ara qui corre perill no són els secessionistes ossets. Qui corre perill és la independència de Geòrgia. De fet, sempre ha estat així.

Si Geòrgia ha comès errors evidents en la gestió del tema d´Ossètia del Sud i d'Abkhàzia, és en gran mesura, perquè Rússia la té entre cella i cella i no ha parat d'intervenir en la política interior georgiana.

Els líders georgians, han comès, tal vegada, la ingenuïtat de pensar que els americans es mullarien per ells i que l'exèrcit USA els ajudaria. No descarto que acabi passant, però haurà quedat molt clar que els georgians no tenen pro força per ells sols per imposar-se internament.

Des d'una perspectiva independentista catalana, penso que cal, per damunt de tot, defensar la independència de Geòrgia. No se'm passa pel cap, ni per un minut, defensar l'imperialisme rus. I això sense deixar de criticar els errors comesos pels georgians en el respecte dels drets de les seves minories.

Segurament, n'haurem de continuar parlant.

40 ANYS DE LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU

Demà comença la 40ena edició de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada del Conflent. Es tracta d'una efemèride digna de celebrar-se. Per això convido tothom a anar-hi o passar-se ni que sigui només un, dos o tres dies. Com ja vaig escriure en un post anterior, la primera vegada que hi vaig anar va ser en l'edició del 83, no sóc, doncs, dels de la primera fornada, la dels anys 68 i 69, encara sota el franquisme. Ni tampoc dels de la transició (anys 76-79). Però déu n'hi do. En aquests vint-i-cinc darrers anys -si bé en bastant he fet campana- els canvis en el seu funcionament han estat enormes, alguns positius, d'altres no tant. Però en el balanç final, penso que l'UCE ha aconseguit adaptar-se a la nova conjuntura, sense perdre excessivament el seu valor afegit, que la fa ser diferent de tota la resta d'universitats d'estiu posteriors, incloses aquelles adreçades explícitament a enfonsar-la.

Per força s'ha potenciat el seu component acadèmic. I això és bo, naturalment. Tanmateix, no estic d'acord amb aquelles opinions, suposadament neutrals, que contraposen el vessant acadèmic al vessant reivindicatiu. Precisament allò que té de propi l'UCE és aquest caràcter reinvindicatiu, d'aposta per anar sempre més enllà, a la recerca d'una fita transformadora que naturalment mai s'acabarà assolint. Però el que importa és el camí. UCE és a l'hora el punt d'arribada del curs polític anterior i el punt de sortida del nou curs polític. S'hi fa balanç i a l'ensems s'anuncia el que vindrà.

I és també lleure, oci, i barra lliure per relacionar-se amb amistats conegudes o noves, que després perduren o no, sempre tenint present que les condicions que s'hi donen, difícilment són exportables quan cadascú retorna al seu lloc d'origen.

La Xarxa de Blocs Sobiranistes
De l'edició d'enguany, voldria destacar dues activitats, particularment. O tres. Si bé, en general, totes les activitats que s'hi fan són dignes de destacar.

La primera és la Jornada de Blocaires dels Països Catalans que tindrà lloc el 19 d'agost, al llarg de tot el dia, organitzada per la Xarxa de Blocs Sobiranistes. S'hi celebraran dues activitats. La primera, de 9 a 12, una xerrada-col.loqui sobre Blocs, llibertat d'expressió, política i futur de la democràcia i el sobiranisme amb les noves tecnologies, i on intervindran tres ponents.

La segona serà, un Taller de Blocs, on s'ensenyarà a fer-ne i s'explicaran trucs, funcionament, etc. Aquesta activitat tindrà lloc entre les 15 i les 17 hores i anirà a càrrec de l'Octavi Fornés.

Camins cap a la Independència

L'altra activitat, més que recomanar-la, us hi convido. Es tracta de la taula rodona, o fòrum obert que tindrà lloc cap al final de l'edició d'enguany, el dia 23 d'agost a les 18.00 hores.

Porta per títol Camins cap a la Independència, i hi intervindran l'Agustí Soler (foto), president del Partit Republicà Català (PRC), en Carles Bonaventura, secretari general del PRC, en Josep Ferrer (Congrés per la Sobirania), i co-fundador del PSAN) i una servidora de vostès.

Penso que serà una bona oportunitat per debatre i sobretot proposar iniciatives o projectes per tirar endavant en el nou calendari polític. Per això us recomano molt fermament que hi assistiu i d'aquesta manera la podrem fer petar, no de forma virtual, sinó cara a cara.

Una possible activitat encara no lligada del tot és una presentació-express del Bloc Gran del Sobiranisme. Una iniciativa que amb tot just un mes de vida, ja ha arribat als 20.000 accessos. Ja us aniré informant al respecte.

Finalment, també animo a aquells interessats en la història, a seguir les sessions del Curs d'Història de Catalunya que tindrà lloc al llarg de tots els dies de 10 a 12 hores, organitzat per l'Associació Conèixer Catalunya, i impartit per la Magda Cuscó. Al final del curs es repartirà un Certificat d'Assistència convalidable amb crèdits de lliure eleccions d'algunes universitats públiques.

LA PRIMERA MEDALLA CATALANA DELS JOCS

No puc més que fer-me ressò de la notícia publicada per Vilaweb, la qual ens informa que ja tenim la primera medalla catalana als Jocs Olímpics. L'ha aconseguida, el nedador de Perpinyà Frederic Bousquet (a la foto amb el tatuatge al pit), amb l'equip de natació de la selecció francesa en la modalitat de relleus 4x100. Naturalment, la premsa ecspanyola, cada cop més fastigosament ecspanyola, i per això mateix, menys lamentablement premsa, no ha dit ni ase ni bèstia al respecte. No cal dir que per mi tant català és en Bousquet, com en Gasol o el propi Nadal, encara que aquests practiquin l'auto-odi, típic del colonitzat.

XIRINACS, UN ANY SENSE TU

Acaba de fer un any del teu comiat. No del teu adéu, perquè de fet mai te n'has anat. Continues estan present i ben present en els nostres pensaments. I en el que és més important, en les nostres accions. Sense el teu exemple, estic segur que la manifestació de l'1-D pel dret a decidir no hauria sigut la mateixa.

A diferència d'altres que també es proclamen pacifistes i es diuen seguidors dels plantejaments de Gandhi, tu els vas aplicar coherentment. Un pacifista mai es posiciona davant el conflicte a favor del fort, sempre a favor del feble, de l'oprimit, i mai fa de l'ús de la força per part d'aquest, naturalment en contra de l'opressió que pateix, un motiu per excloure'l, o per deslegitimar-lo. Tot el contrari. Denuncia les causes que han donat lloc al recurs a la violència, que de totes maneres, sempre serà infinitament menys colpidora que la que exerceix l'opressor, si bé també provoca un determinat nivell de dolor.

I per descomptat, el que mai fa és emparar les suposades polítiques de contrainsurgència i de repressió emprades pel poder opressor.

ESTRATÈGIES POLÍTIQUES QUE CAL DENUNCIAR

Normalment, el mes d'agost és considerat un mes de relax, al llarg del qual estem acostumats a llegir entrevistes dels polítics en calça curta, que passen les vacances amb la família, normalment a l'Empordà o a la Cerdanya (la Catalunya Mar Franc, que dic jo). Tanmateix, acabo de llegir algunes declaracions que indiquen ja clarament, cap a on es vol anar, a partir del setembre. Vegem-ne alguns casos. Tres per ser més exactes.

Primer. L'inefable Puigcercós. Després de l'hòstia que es va fotre en la cursa presidencial a ERC, on pensava que guanyaria sense baixar de l'autocar, i només va aconseguir el 37% dels vots, és conscient que el seu càrrec penja d'un fil. Solució, multiplicar els seus contactes amb la resta de forces polítiques, fent-se fotos amb en Mas, petonejant ministres sociates, fins i tot encaixant amb el PP... Tot per evitar la sensació de solitud de portes endins que ara mateix l'embarga... amb un Consell Nacional que no controla, i amb els seus acòlits fotent-se d'hòsties entre ells (pugna Vendrell-Oliveres).

Pillo com és, no intel.ligent, però sí pillo, en Putxi ha vist clar que en les properes eleccions, ERC pot arribar als 450.000 o 500.000 exvotants, si es presenta sola i amb ell al capdavant. Solució? Doncs intentar que ERC es presenti en coalició amb qui sigui, tot per evitar que els resultats que s'obtinguin, puguin ser comparables amb els comicis anteriors. Només d'aquesta manera, aconseguirà, pensa ell, escapolir-se de les crítiques, i guanyarà temps.

Jo si fos en Carretero, m'oposaria totalment a qualsevol acord electoral, perquè d'aquesta manera deixaria en Putxi sol davant del perill, i que es matés ell solet. Tot el que sigui impedir que ERC es coaligui amb qualsevol altra sigla serà positiu, perquè d'aquesta manera, l'hòstia serà més gran.

Dos. Acabo de llegir que en Recoder, l'esperança blanca de la sociovergència, afirma que el front unit pel tema del finançament s'ha de mantenir peti qui peti. En Recoder es pensa que som imbècils. Totes les estratègies de front unit, només beneficien a PSC i CiU, i doncs a la sociovergència. Com a bon sociovergent, per ell no existeix res més que aquests dos partits, i si de cas, també el PP, bé per pactar-hi, quan governa, bé per encolomar-li tots els mals, quan convé. La resta de partits, i sobretot una ERC independentista (no calabresa) és el dimoni escuat i banyut. I para de comptar. Què trist és ser sociovergent! Què mediocre!

Ho repeteixo no per ell, sinó per la resta, qualsevol estratègia unitària amb els sociates està condemnada al fracàs, perquè el projecte polític sociata és Ecspanya, i només Ecspanya. Està clar, no? El problema és saber, quin és el projecte polític d'en Recoder and company...

I això lliga amb un altre inefable. L'Iceta. Davant el flagrant incompliment de la seva pròpia legislació, que tindrà lloc a partir del dia 10 d'agost, quan no s'haurà arribat a l'acord de finançament que estableix una llei orgànica aprovada per les Corts (l'Estatut nyap del 2006), ja comença a tirar pilotes fora. L'Iceta, que cal recordar-ho, perquè sovint s'oblida, va treballar a la Moncloa sota la vicepresidència de Narcís Serra, és un mestre en la manipulació, com el seu ex-quefe. Ara diu que l'acord ha de ser entre dos, el govern de la CAC i el govern ecspanyol, i es queda tan panxo! Però si sou el mateix! Els sociates catalans sempre guanyen perquè sempre juguen a dues cartes, mentre els altres jugadors només en tenen una. D'aquesta manera, poden votar A a Barcelona i B a Madrid, i fan contents a les diferents parròquies que tenen. I poden repartir més cartes.

És peremptòria aquesta estratègia, i això només es podrà fer, no intentant convèncer els sociates catalans que Ecspanya no els convé, perquè no els convenceràs mai, sinó apostant per una Unió de partits patriotes que decideixin fer un pas endavant, un pas cap a la Independència clar i rotund, sense estacions federals i punyetes. Un pas en el qual hi poden participar des de sectors d'UDC, de CDC, d'ERC, d'ICV, del BNV, d'UM, del PSM, d'UC i d'altres com la CUP o el PRC. I estic segur, molt segur, que si això tira endavant, molts sociates acabaran també per apuntar-s'hi. No els dirigents autonòmics, és clar, però sí, a nivell local o comarcal.

Unitat sí, però per aconseguir la INDEPENDÈNCIA, i res més que la INDEPENDÈNCIA, que és l'únic garantia de supervivència de Catalunya.

100 AMICS A FACEBOOK

Avui he arribat al centenar d'amics al Facebook. Bé exactament, i fins al moment d'escriure aquestes línies, ja en tinc 101. Naturalment, hi ha gent que en té molts més. Felicitats, companys i companyes. Però cadascú va al seu pas, i he trigat un any, exactament tretze mesos (des del juliol del 2007), a assolir aquesta xifra doblement rodona.

Ja sé que Facebook està rebent moltes crítiques pel perill d'intromissió en la vida privada. Fins i tot la inflació de gadgets i programets, et pot fer agafar mal de cap. Ahir mateix vaig llegir un missatge de feina que m'havia enviat un company de lluita... fa dos mesos! I se m'havia passat! Per sort, encara sembla que la situació es podrà reconduir.

Anècdotes al marge, Facebook és una autèntica xarxa social que pot donar una certa resposta als problemes i reptes que ens enfrontem cada dia. És el que tècnicament es diu un món petit, en el sentit que la comunicació té lloc de forma relativament ràpida i en un tres i no res, ja tenim un grup creat que porta a terme una iniciativa social o política. En aquest darrer any, m'he apuntat a molts grups de Facebook, i fins i tot n'he creat algun jo mateix. Sense desmerèixer cap dels altres, naturalment, m'agradaria destacar-ne alguns que per raons diverses m'ha fet molta il.lusió formar-ne part.

El primer seria una causa, Defensem europarl.cat, que es proposava donar suport al web homònim creat per en Miquel Català, i que no és res més que la pàgina web del Parlament Europeu (PE) amb la inclusió d'un enllaç on es pot llegir la versió catalana. Aquesta iniciativa va ser molt mal acceptada pels serveis jurídics del PE, tant que fins i tot van amenaçar en Miquel de dur-lo als tribunals per plagi. Però en Miquel es va mantenir ferm, i ara fa uns pocs dies, s'ha fet públic que el PE, publicarà la seva pròpia versió en català del seu web. Per defensar en Miquel i la seva iniciativa, totalment altruista i patriòtica, es va crear aquest grup a Facebook, i es va fer força soroll. Al dia d'avui, en som 339 els seus membres. M'agradaria aprofitar l'ocasió per demanar un homenatge públic a en Miquel, per la seva victòria no només contra Ecspanya -en Vidal-Quadras, des de la vice-presidència del PE va intentar-ho tot per impedir que prosperés- sinó contra tota una institució comunitària, com és el PE. Es tracta d'una victòria a la xarxa equiparable a la del .Cat. Molt bé, Miquel, amb dos collons!

El segon grup, és quelcom especial, perquè en aquest sí que vaig participar des del seu primer moment, i és naturalment Renovem ERC. Ara podem. Va ser una causa iniciada pels estrellats blocaires que vam donar suport al Reagrupament.Cat, en la campanya presidencial d'ERC. L'Ara podem, modestament el va suggerir una servidora, pensant és clar en el model Obama. I va funcionar, tu! Vam ser de les quatre candidatures que es presentaren, la que més amics va aplegar, 160. No està pas malament. Clar que la militància d'ERC sembla situar-se encara en un nivell 1.0, i no com correspondria, en el 2.0, i per això tot va acabar com va acabar. Però això ja ho solucionarem, d'aquí poc, quan els 350.000 que hem deixat de votar ERC, en siguem 450.000 o 500.000. Cap problema.

Finalment, el darrer grup que m'agradaria destacar és un molt més recent -o encara més recent- que és el que porta per nom Jo també llegeixo el Bloc Gran del Sobiranisme. És brutal com aquesta iniciativa s'ha anat expandint per la xarxa. El bloc, en un mes, ha tingut 15.000 accessos, i en el grup de Facebook, ja en som 223, en tot just deu o quinze dies de funcionament. Una passada.

Bé, ara només em queda agrair a tots i cadascun dels meus amics de Facebook, el seu detall d'acceptar-me com amic. Per això dono les gràcies a l'Enric, en Toni, en Korado, l'Antoni, la Montserrat, la Sònia, en Manel, en Lluís, en Joan Carles, en Josep, en Jaume, en Joan, en Jaume, la Clara, en Toni, l'Enric, en Martí, en Xavier, Marta, Enric, en Juli, la Potion, la Rosa de Foc, l'Adam, en Vilapou, en Ferran, en Cesc, la Núria, en Roger, en Francesc, en Gerard, la Núria, en David, l'Elliot, l'Octavi, en David, en Jordi, l'Eric, l'Albert, en David, en Julià, la Katja, en Dani, en Daniel, en Marc, en Ferran, l'Aleix, en Pau, l'Ivan, en Guillem, en Víctor, la Sílvia, en Jordi, en Moisès, el David, l'Eduard, en Maurizio, en Fantassin, el Salvador, la Isabel, en Xavier, l'Elisenda, en Sergi, en Joan, l'Ester, en Joan, la Roser, en Toni, la Roser, la Lídia, en Puig Pelut, en Joan-Pere, la Rosa-Àuria, l'Alejandro, la Mariona, la Cristina, en Dani, l'Albert, l'Agustí, en Francesc, en Ricard, l'Aura, en Jordi, en Miquel, en Miquel, en Gerard, en Maiol, l'Agustí, en Sergi, l'Antoni, l'Adi, en Marc, en Raül, en Jaume, la Cynthia, la Nele, en Quico, en Marc, en Jordi, en Jordi i l'Elena.

...I a tots els que vindran en els propers mesos... perquè naturalment, ja no tornaré a fer una relació tan personalitzada...

EL PRAT, NOVA PIXADA A LA CARA

No us canseu mai que se us pixin a la cara?. Us agrada la pluja daurada, oi? Si em refereixo a tots aquells que encara pensen que Catalunya té futur dins d'Ecspanya. A aquells que voten sí al nyap, a aquells que es declaren tan catalans com ecspanyols, a aquells que s'alegren quan guanya, un cop que guanya, la Roja. Tan poc estimeu els vostres fills i la vostra terra que encara voleu que els primers continuïn com vosaltres, demanant perdó per ser catalans i fent professió de fe de ser ciutadà del món mundial? O que la segona continuï convertint-se en el femer d'Europa?


Em refereixo, és clar, a la proposta de reordenació d'AENA, l'empresa jacobina per excel.lència, segons la qual, les autoritats catalanes, submisses i obedients, rebran un puta engruna perquè no sigui dit. I a callar. Que al Condecito ja l'han fet Grande d'Ecspanya, i ara la seva partner ja s'obrirà més de cames, perquè darrerament, amb això de la grandesa, estava més tancada que una caixa de seguretat.

Ara m'imagino tots els caps pensants de l'IESE, d'ESADE, del Circulo d'Economia, de Foment, de l'Instituto de l'Empresa Familiar, la Caixa, Planeta, etc. etc., estirats a terra i badant boca, mentre que la Chacón, dreta i oberta de cames, anant pixant-los un rere l'altre, i ells contents com un jínjol!

Però es pot ser més desgraciat! No existeix ni una unça de dignitat en aquesta genteta. Quina repugnància!

I no me n'oblido dels altres acòlits imprescindibles per a fer la jugada, és clar. Em refereixo a UGT i CC.OO., amb l'ínclit Josep Maria Alvarez, el socioconvergent de pro, al capdavant. Naturalment, aquests obeiran el seu amo que és el govern ecspanyol de torn, sigui quin sigui el seu color, atès que les seves finances depenen totalment del corresponent Pressupost General de l'Estat. No debades, ambdues organitzacions acostumen a fer la feina bruta de Madrid en aquelles competències traspassades als governs autonòmics (per exemple en matèria de sanitat, educació i justícia).

Callar i otorgar aquesta proposta de reforma d'AENA és renunciar al Prat per sempre més. És no tenir clar que el futur de Catalunya es juga també -però no exclusivament- en aquesta infrastructura. Queda cada cop més clar que els únics patriotes som els independentistes, i que fora de l'independentisme no hi ha patriotes, sinó dats pel cul. És hora de dir-ho clarament, i de deixar-se d'històries unitaristes: els únics catalans som els independentistes. Els que no són independentistes són ecspanyols i punt. Són gent que estan d'acord en la massacre de la seva terra i els importa un rave el futur dels seus fills... "ja s'ho faran", segurament pensen.

Bé, i a partir del dia 10, qui no doni suport a la independència, no només serà un ecspanyol convicte i confès, sinó que a més a més no serà demòcrata, perquè donarà suport a un govern, l'ecspanyol, que no acompleix les seves pròpies lleis. És a dir, un govern deslegitimat per actuar damunt del territori català.

A PARTIR DEL 10 D'AGOST, ECSPANYA A FER LA MÀ

Els ecspanyols sempre s'omplen la boca amb el concepte Estat de Dret, quan de fet el que volen dir és el Dret de l'Estat a fer el que li plagui amb les nacions ocupades. O el que aquestes es deixin fer, és clar.

El concepte estat de dret és un concepte discutible des del punt de vista de la teoria democràtica. Pressuposa que no hi ha ningú al marge de la llei, ni els ciutadans ni els governants. Això en principi sembla coherent i convenient. Ara bé, però de quina llei? Les lleis són justes pel simple fet de ser lleis? D'haver estat aprovades per un parlament escollit, diguem-ne que democràtic. I si aquest parlament no respecta de cap de les maneres el dret de les minories? Tant important com és el govern de la majoria és el respecte a les minories. Sense l'un i sense l'altre no hi ha democràcia.

I si algun estat no pot donar lliçons de democràcia, aquest és, sense cap mena de dubte, l'estat ecspanyol. Jo diria que en qualitat democràtica no s'està gaire lluny d'Algèria o Turquia, per esmentar dos estats que han emprat l'excusa de la lluita antiterrorista per retallar drets i llibertats. Per no parlar de la cultura política dels ecspanyols, que és clarament autoritària i xenòfoba com poques a Europa.

Però hi ha quelcom més. Els ecspanyols són mestres en el cinisme. Tant omplir-se la boca del seu estat de dret, ells són els primers que l'incompleixen. I no em refereixo només a l'incompliment sistemàtic, des del 1979, del traspàs de moltes competències cap als governs autonòmics, fet que ja és prou conegut. Em refereixo al que passarà el dia després del 9 d'agost. És a dir el 10 d'agost.

Aquest dia, a més a més de tornar a sortir el sol, l'Ecspanya del demagog ecspanyolista ZP estarà de nou incomplint la llei, la seva llei. I no una llei qualsevol, no, sinó una llei orgànica, la de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, que estableix que el nou acord de finançament per a la CAC ha d'haver-se assolit com a molt tard el dia 9 d'agost del 2008. Doncs bé, el govern ecspanyol ja ha anunciat que no pensa pas complir aquest termini, i ha fixat cap a la tardor o potser l'hivern el nou acord de finançament. Així, amb dos collons.

Què fareu tots aquells que vau votar favorablement al nyap estatutari? Us quedareu creuats de mans mentre se us pixen a la cara... i us diuen que és que plou? Què fareu tots aquells que us considereu tant ecspanyols com catalans, quan de nou, Ecspanya incompleix sistemàticament el tractar els catalans i les catalanes com a ciutadans de primera, com a ciutadans normals, vaja, i perpetua l'espoliació econòmica i fiscal? És que no hi ha més cec que qui no vol veure-hi, o qui es tapa els ulls, o els oïdes, per no sentir-hi.

A partir del dia 10 d'agost, tots aquells ciutadans demòcrates que fins ara encar pensaven que Catalunya tenia un lloc dins d'Ecspanya, hauríeu de dir prou, s'ha acabat el bròquil. No podem jugar amb el futur dels nostres fills, del nostre territori.

En aquest sentit, en els darrers dies, al Bloc Gran del Sobiranisme, una colla de gent hem estat discutint què cal fer a partir del 10 d'agost... Una manifestació unitària per la Independència de Catalunya, una manifestació a Brussel.les, la tòpica campanya d'anar ajuntament per ajuntament fent aprovar mocions a favor d'un finançament just, activisme a les festes d'estiu per tal de convocar tothom a les mobilitzacions...

Jo ho tinc molt. Tot el que no sigui convocar una Manifestació per a l'11 de setembre, o el 6 d'octubre o el 15 d'octubre -dues dates emblemàtiques on les hi hagi- que porti per eslògan Catalunya Lliure - Free Catalonia from Spain, o una cosa per l'estil, i que tingui una repercussió internacional màxima, és a dir, que superi l'estricte marc mediàtic català i ecspanyol, serà perdre el temps, i caure de nou, en la polítics as usual, la qual com s'ha donat a conèixer recentment, no fa més que enfonsar l'índex de satisfacció política entre els ciutadans catalans. Confiança? Però si la classe política, i la seva cosina germana, la classe mediàtica, haurien de ser tancats a pany i forrellat, perquè són una autèntica amenaça pública, tret de comptades excepcions!

Sigui com sigui, a partir del 10 d'agost, qualsevol català demòcrata que fins ara no s'havia declarat independentista, haurà d'acceptar que Ecspanya ha trencat les regles del joc i que els catalans i les catalanes, tenim tot el dret a decidir lliurement el nostre futur polític. Ep! Si és demòcrata, és clar!

Nou Bloc
Em plau informar-vos que he obert un nou, enèssim bloc, que porta per títol Ara sóc de l'Ajax, i on aniré penjant el seguiment que faré de l'actuació d'Oleguer en l'equip holandès, amb l'esperança, o més aviat certesa, que triomfarà i que tornarà a Catalunya com a capità de la Selecció Catalana de Futbol. Espero que us agradi.

CARTA DE COMIAT D'OLEGUER PRESAS DEL BARÇA
(publicada al web del Barça)

“Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m’imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l’equip.

Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d’aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l’esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d’experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d’alegria, el suport i l’escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d’un any de treball, caminant junts equip i afició.

Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible.

He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m’ha agradat mai ser al centre de l’atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant.

Sovint, les meves declaracions s’han utilitzat per crear polèmiques, s’ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s’han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d’aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d’injustícies, desigualtats i problemes per solucionar.

Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre’m i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no.




M’acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits.

Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l’equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.

Una abraçada,

Oleguer”

Acotació meva (js):
Dissenteixo en una cosa, l'equip dels teus somnis, a hores d'ara per a mi és l'equip dels malsons. No els donis les gràcies. No s'ho mereixen. Ells no t'ho agrairan. Senzillament t'ignoraran, encara que interiorment pensaran que s'han tret un gran pes de sobre, que la teva coherència, la teva senzillesa, i naturalment, el teu patriotisme desacomplexat els omple de contradiccions i de ràbia per la seva traïció. Perquè un traïdor, encara que se'n surti, sempre dorm malament.

La teva millor carta de comiat serà que triomfis amb l'Ajax i aconsegueixis esdevenir el capità de la Selecció de Catalunya que competeixi d'una punyetera vegada en un campionat oficial. A això i només a això has de dedicar el que et resta de vida esportiva al màxim nivell. I aquell dia, l'afició tornarà a cridar O-O-OLEGUER. I tu, tu hauràs guanyat. I ells, ells hauran perdut.

(Per cert, tot navegant, he trobat aquest bloc, que penso que és prou interessant. Com diu un comentarista, els únics esportistes d'èlit que han dut el 23 a l'esquena són l'Oleguer i en Michael Jordan)