100.000 accessos al Bloc Gran i l'Arnera, que se'n va

Ahir i avui han tingut lloc dues notícies, aparentment contradictòries.

Ahir cap a quarts de sis de la tarda, el nostre Bloc Gran del Sobiranisme va registrar l'accés número 100.000. Un número cinc vegades rodó. Va ser un moment emocionant. Quan encara no fa vuit mesos que el vam llançar, la nostra criatura s'ha fet un autèntic personatge a l'interior de la catosfera. Els seus progenitors n'estem tan orgullosos que probablement, algun dia, si pot ser pel Dia del Llibre, en sortirà un breu recull en forma física, no digital. 

L'esdeveniment també té lloc una setmana abans que molts de nosaltres ens manifestem pels carrers de Brussel.les. Una iniciativa que també ha sorgit del BGS, colze a colze entre els qui escrivim i els que comenteu. Una iniciativa, doncs, de tothom. 

No tinc cap dubte que la marxa serà tot un èxit i marcarà una fita en el camí cap a la Independència. Qui opti per no ser-hi present, ho pagarà, de ben segur, molt car.

Avui, ara fa una hora i escaig, entro en el bloc d'en Joan Arnera i quedo sobtat de veure que els posts han desaparegut. Alarmat, entro en el bloc furiós i allà m'assabento de la notícia, l'Arnera, el nostre Arnera, ha dit que plega. I ha plegat. De seguida, potser massa i tot, he escrit un comentari amb el meu parer al respecte. El podeu llegir aquí.

Dues notícies realment cabdals, que caldrà digerir amb calma. La Catosfera mai s'atura, és viva. Hi ha gent que plega, gent que, de moment, continua. I d'altres que s'incorporen de nou i prenen el relleu.

A la Catosfera, com en el món real, tothom és necessari, però ningú no és imprescindible.

Gràcies Arnera.

PERÒ TU QUI T'HAS PENSAT QUE ETS, TERRON?

Disculpeu si copio el titular d'un post que ja vaig penjar aviat farà un any, convenientment reformat a la situació actual. I la situació actual són les declaracions de la delegada del Govern de la Generalitata Brussel.les, Anna Terron. 

Tot i que avui se'n fan ressò tots els diaris digitals, si no vaig errat són unes declaracions de ja fa uns quants dies, a no ser que les hagi tornat a repetir, fil per randa.

Concretament, la Terron reconeix que no sap que vénen a fer a Brussel.les els Deu Mil...

A veure si ens entenem... Tu, Terron, en comptes d'anar de xula, el que hauries de fer, en tant que delegada del govern, és posar-te al servei dels organitzadors, que som ciutadans que et paguem el teu sou. T'hauries de preocupar perquè tot rutlli bé i que tot vagi com una seda... Ho entens, nena?

Però tu qui t'has pensat que ets? Tu a Brussel.les representes a tots els catalans -teòricament, de fet, només representa als ecspanyols que viuen a Catalunya. 

Les teves declaracions, t'inhabiliten com a delegada. Ets una delegada de merda. Ho entens, tia? Repeteixo, quan 10,000 catalans i catalanes van a Brussel.les, tu t'has de posar al seu servei i demanar-los què volen. Has de celebrar, hauries de celebrar, que per una vegada, una part de la societat catalana considera que Brussel.les és un lloc important.

Però que no veus, imbècil!, que si triem Brussel.les, de fet, a tu t'afavoreix, perquè dóna més rellevància al teu càrrec. Però com es pot ser tan curta. Però com es pot ser tan sectària. Hauries d'estar contenta!

Però és clar, el teu sectarisme fa que tu pensis que nosaltres no som bons catalans. És a dir, no som els catalans-donats-pel-cul-pel-PSOE-elecció-sí-i-elecció-també-ai-ai-ai-que-ve-el-PP. Nosaltres no som d'aquesta corda, i per això tu ens odies. Perquè ens odies. 

La teva actitud em recorda als diplomàtics franquistes que van donar llum verda als nazis per a l'extermini dels republicans als camps de concentració. 

O, perquè no dir-ho, la d'aquell ambaixador ecspanyol que no va moure un dit quan dotzenes de ciutadans "suposadament" ecspanyols eren assassinats pel GAL, a l'estat francès. Calla, que ara no caic en el nom d'aquell pàjaro. Si no m'enrecordo... revento.

Si hi hagués una oposició com déu mana, o si els partits catalans tinguessin una mica de dignitat, haurien d'exigir la destitució immediata i fulminant d'aquesta tipa, impresentable. Per curta de gambals, per renúncia al compliment del seu deure envers els ciutadans que li paguen el sou, i als quals hauria de servir.

Llanço la proposta de demanar (on sigui, començant pel Facebook) una campanya per exigir el cessament/destitució d'aquesta individua. Que plegui, perquè ha demostrat que no actua com a delegada de Catalunya, sinó com a una sectària. No té ni punyetera idea del que és actuar com un diplomàtic. I per damunt de tot, no té ni punyetera idea del que vol dir estar al servei dels ciutadans, de tots els ciutadans, no només dels de la seva corda. Perquè ella no representa un partit polític a Brussel.les, representa una part de Catalunya -el Principat-, el seu govern, i en conseqüència, ha de representar a tots els catalans i catalanes d'aquesta part.

Independentment, d'això, torno a cridar a la participació massiva a la marxa dels Deu Mil. El dia 7 de març, mal que li pesi a la sectària Terron, Brussel.les, per unes hores, serà Catalana. 

I jo hi seré.

UN ANY DESPRÉS

Acaba d'acomplir-se el primer aniversari de la Independència de Kosova. Quins records! Quina emoció! I com ho vam viure, des de la distància. Aquest bloc se'n va fer ressò abastament, com es pot comprovar si consulteu la secció d'Arxius.

Un cop aconseguida la Independència, Kosova pràcticament va desaparèixer de les primeres planes de la premsa, dels telenotícies i de les ràdio. Al llarg dels darrers 12 mesos, com aquell qui diu, no se n'ha parlat més, tret potser, i només de rebot, arran la guerra entre Rússia i Geòrgia. 

I no vol dir que els problemes s'hagin resolt. Per exemple, la regió de Mitrovica continua a mans dels serbis, de facto. Però el cert és que, aconseguida la Independència, la comunitat internacional va passar pàgina i es va ocupar d'altres temes.

Què vol dir això, que en el fons, l'accessió a la independència d'una nació, per regla general, no és cap mena de daltabaix per a la resta de la societat. Un cop aconseguida, la resta dels estats diuen al nou "Benvingut al club" i avall que fa baixada. 

Penso que és interessant, aquesta reflexió. Molts antagonistes de les independències, s'escarrassen per convertir-les en fets apocalíptics, l'adveniment de les quals provocaria una terrabastall i que tot s'enfonsaria. 

Naturalment, aquest dramatisme no és gens casual. Es tracta, literalment, d'aterrir els ciutadans, fer-los agafar por, perquè si les independències fossin considerades processos plenament regulats i normalitzats, Ecspanya durava menys que un xupa-xups a la sortida d'un col.legi. 

I parlant d'Ecspanya, continuen ells amb la seva negativa a reconèixer Kosova. No té cap mena d'importància. A hores d'ara Ecspanya està a un pas de convertir-se en un estat pària dins la Unió Europea, sobretot pels seus depriments indicadors socioeconòmics, però també perquè és una font constant de problemes. Que sigui un estat-pària, és la millor notícia que ens poden donar...

Per acabar, només fer-vos saber que, gràcies a la Cynthia, ja tinc un llibre que feia molt de temps que esperava. Es titula The Declaration of Independence. A Global History, i el seu autor és l'historiador de Harvard, David Armitage. 

No l'he començat a llegir encara, però, el seu contingut és summament interessant: l'estudi de l'impacte de la declaració d'independència americana (1776), en les declaracions d'independència posteriors (fins al 1993). De fet, doncs, es tracta d'una obra que reivindica la rellevància de la Declaració en la Història Mundial dels darrers dos-cents anys. Entre aquests anys, l'autor recopila 117 declaracions d'independència, algunes no reconegudes per la comunitat internacional,. D'algunes d'aquestes declaracions se'n recullen fragments: Flandes (1790), Haití (1804), Veneçuela (1811), Nova Zelanda (1835), Texas (1836), Libèria (1847), Txecoslovàquia (1918), Vietnam (1945), Israel (1948), Rhodèsia del Sud (1965). En tots aquests documents, l'empremta de la Declaració americana hi és ben present, d'una manera o una altra. 

Modestament, penso que és un text que hauria de ser de lectura obligatòria, perquè és l'exemple paradigmàtic d'un document revolucionari, que trenca sense manies amb l'ordre establert. És efectivament un autèntic Acte de Sobirania. El seu primer fragment, que no resisteixo la temptació de reproduir, directament m'emociona i em toca la fibra. És aquest:

"When in the Course of human events it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation."

Brutal.

Després de la votació al Parlament Europeu...

ARA, MÉS QUE MAI, CAL ANAR A BRUSSEL.LES

Després de la votació al Parlament Europeu, on el Partit Popular Europeu, ha votat en contra el model lingüístic del sistema educatiu al Principat, qui té la barra de dir que a Brussel.les no es decideixen assumptes que ens afecten com a país, com a nació? Qui? On són els Obiols i les Terron, dient que el que cal és fer-se el simpàtic, i sobretot, no fer el ridícul. El ridícul l'han fet els sociates, abstenint-s'hi, en comptes de votar NO a una iniciativa clarament adreçada a fer mal.

Com es nota que als ecspanyols la Manifestació del 7 de març ja, a hores d'ara, els cou, els emprenya! Estic segur que aquests propers dies, la campanya en contra anirà in crescendo. 

Cal estar a l'alçada. Tant els ciutadans, com també els polítics, i particularment els candidats que volen demanar el suport d'aquells. 

Cal anar a Brussel.les a cridar ben fort que els Catalans i les Catalanes tenim el dret a decidir el nostre futur, i que aquest futur és el de la llibertat i la Independència.

Aquests dies, i sobretot el dia 7, més que mai, cal ser pels carrers de Brussel.les. Cal plantar cara a l'ecspanyolisme explícit i implícit. Cal fer un gest de sobirania.

I això ho escric avui, que fa TRES anys de la gloriosa manifestació pel dret a decidir. Des de llavors, els polítics d'un color o d'un altre, tret d'excepcions comptades, no han parat de decepcionar-nos. Però a l'hora, gràcies al que llavors es va anomenar tsunami sobiranista, han sortit nova gent, noves iniciatives, nova empenta, sang fresca que descaradament i desacomplexadament diu que ja n'hi ha prou. Que fins aquí hem arribat. Que cal donar el pas definitiu i sense pors ni vacil.lacions.

A Barcelona,  a Brussel.les, a Nova York, i al món sencer, hem de deixar ben clar que els catalans i les catalanes volem ser lliures, i que Ecspanya és el passat.

Endavant, companyes i companys. Hem d'anar a sac!

Contra la Llei del Silenci 

Molts de nosaltres hem escrit, per activa i per passiva, que la renovació d'ERC, a aquestes alçades, ja no pot venir des de dins, sinó que hem de ser els cercles exteriors, per dir-ho d'alguna manera, és a dir, els ex-votants, els qui forcem un canvi en l'estratègia. Com és públic i notori, els ex-votants som més que els votants. 

Aquesta constatació, però, no ha de significar ignorar aquells que, en posicions sempre molt difícils, malden des de dins per renovar el partit, i amb ell, l'estratègia i la direcció. Són gent d'una militància i d'un amor per unes sigles a prova de bomba. Jo els admiro, perquè sóc conscient que jo mateix sóc incapaç d'aguantar tot el que ells i elles aguanten. 

Aquest capteniment que mostren la gent que realment estima el partit, malgrat la direcció actual, però, sempre ha de tenir uns límits. I un d'aquests límits és la dignitat. Cal fer-los veure que la seva pantomima i fatxenderia s'ha acabat. I sobretot, cal gosar dir-ho.

És en aquest sentit que no puc més que alegrar-me de l'article escrit per un jove militant d'Arenys de Mar i blocaire excel.lent, en Maiol Sanaüja (foto), que de forma valenta, acaba d'aixecar la mà i dir les coses pel seu nom.

Us en recomano la lectura. Moltes gràcies, Maiol, perquè demostres que encara hi ha persones que no se subordinen cegament i, malgrat les amenaces, directes o no, avantposen la seva dignitat personal, sense la qual no hi ha dignitat ni de partit ni, per descomptat, de la nació.

ON ÉS WALLY-ERC?

Permeteu-me que per una vegada, en aquest bloc, assumeixi un paper més acadèmic i no tant de ciutadà encaparrat per allò que els clàssics anomenen la cosa pública , és a dir, en llatí, la res pública. És veritat que com a acadèmic, ja tinc la meva pròpia veu a la xarxa, compartida amb els meus estudiants de doctorat.

Però és que el cas que vull analitzar, diríem que és de manual. Es tracta, naturalment, del web de la candidatura de l'Oriol Junqueras. Abans d'entrar-

hi, he de dir que jo no tinc res contra l'Oriol. Tot al contrari, n'he après molt de les seves xerrades i dels programes de ràdio i televisió que he seguit. Molts d'ells en col.laboració amb un col.lega de la facultat i, segons sembla, cara pública del grup de suport al candidat, l'Enric Calpena, amb el qual sovint coincideixo a l'hora de dinar, i passem l'estona xerrant de tot i més. I no es tracta d'excusar-me de res, és que realment jo no tinc res en contra d'en Junqueras. Tampoc és que el conegui de tota la vida. De fet, no sé si algun cop he dinat, en petit comitè, amb ell. Em sembla que una vegada, però no n'estic segur.

Aclarit això, i un cop em poso les ulleres d'analista polític, no de ciutadà políticament implicat o compromès  (engagé, que diuen en francès, engaged, en anglès, en italià... pregunteu-li a l'Oriol), l'estudi del web del grup de suport a en Junqueres, crida l'atenció, des del punt de vista de la comunicació política, si més no des de dos punts de vista, i que tots dos apunten a la mateixa direcció.

El primer és que en el Manifest de la Plataforma de Suport, no apareix ni una sola vegada el nom d'Esquerra, ni el d'Esquerra Republicana de Catalunya. Talment, sembla que es tractés d'un Candidat sense Partit. Fixeu-vos-hi no hi apareixen les sigles per enlloc i ni tan sols la paraula Esquerra! No ho veieu altament significatiu?

El segon detall és que el disseny del web, per altra banda, excessivament carregat de text, llarg i feixuc, si més no des del punt de vista cromàtic, amb aquesta mena de blau (o no sé com definir-lo, no sóc expert en color), se situa a les antípodes dels webs associats a la imatge digital del partit. Tampoc no hi ha cap logo o banner d'ERC. De nou, doncs, es vol com allunyar-se del partit del qual és el cap de llista.

Hi ha fins i tot un detall diguem-ne cutre, terme poc científic, ho reconec, com és el d'emfasitzar les lletres UE del cognom del candidat... tal vegada com volent dir que el noi ja estava predestinat a anar a Europa. Terrible, tu.

Sense entrar en més detall -com per exemple l'anàlisi del contingut del Manifest, perquè bàsicament és, com acostuma a dir el mamarratxo d'en Basté, una autèntica tocada de violí-, la conclusió acadèmica que es pot treure d'aquest web, seria la següent:

Es tracta d'un web d'una plataforma de suport a un candidat d'una formació el nom de la qual no surt per enlloc, la qual cosa porta a pensar que es tracta d'una formació en hores baixes, o que el seu nom no aporta res de bo. Així s'opta per desvincular totalment el candidat del partit pel qual es presenta. 

Es vol transmetre la imatge que el punt fort és el candidat, no el partit. Això encara queda més pal.lès -se m'oblidava!- amb el títol del Manifest, "Nosaltres, Junqueras", no "nosaltres ERC" o ni tan sols, "nosaltres Esquerra". No, no, només "Junqueras". 

Em trec les ulleres d'analista i torno a la de ciutadà compromès. I pregunto, no us sembla tot plegat com si ERC s'hagués convertit en una mena de Wally fugint d'una patada giratòria d'en Chuck Norris? On és ERC en la candidatura de Junqueras? Ha mort en combat? Missing in Action? Realment, fa angúnia pensar que una estratègia tan òbvia, la d'amagar l'ou, es pensin que tirarà endavant. Ens prenen per imbècils o què? 

No sé, no tinc ni idea, de si l'Oriol hi és perquè s'ho creu o per un cert caràcter naïf. Més aviat el primer, si llegim atentament les respostes que dóna a una interessant entrevista que li feia fa uns dies en Toni Aira al Singular Digital. Per pressumir d'independent, jo diria que són les respostes típiques d'un capitano de la cosa calabresa, és a dir, moll de l'ós ... de la direcció oficial (ara imagineu, que si els independents  són així, com deuen ser els veritables capitans i coronels calabresos, sempre disposats a fer la feina bruta per als seus generals!).

Sovint m'afalaga, però d'altres m'emprenya, encertar-la. I aquesta aposta per amagar ERC i centrar tot en la imatge del candidat, ja l'havia anunciada una servidora. I no fa pas gaires posts que ho vaig fer.

MODERADAMENT OPTIMISTA

Avui he participat en la Conferència de debat independentista, on he trobat molts amics i coneguts. Pel matí, una trentena llarga de representants de diferents entitats, partits, associacions i grups hem estat debatent sobre com estructurar-nos, com treballar plegats per portar definitivament aquest país nostre, a la seva (nostra) Llibertat i Independència. El debat s'ha plantejat a dos nivells: el social i el polític. Pel que fa al polític, els assistents han navegat entre la postura d'intentar transformar des de dins CiU (bàsicament CDC) i ERC per tal que esdevinguin de paraula i de fets, independentistes, per una banda. I de l'altra, els que considerenque  cal crear una formació nova, producte de la convergència o confluència de totes les organitzacions declaradament independentistes, que actuï com a pol d'atracció del vot independentista desacomplexat i d'aquesta manera influencïi les altres dues a virar cap a plantejaments igualment desacompexats. Es tractaria, segons ha dit un dels participants, no recordo quin, de posar en evidència la rendibilitat electoral de l'independentisme. Va en la mateixa direcció del que una servidora va escriure, en l'anterior post.

Naturalment, no s'ha arribat a cap mena de conclusió definitiva al respecte, només que cal continuar amb un determinat nivell de coordinació entre tots els participants, emfasitzant el que ens uneix i deixant de banda el que ens separa.

Davant la meva estranyesa per la no assistència de cap organització del sindicalisme nacional, particularment de la I-CSC. Sembla paradoxal aquest fet, atès que sí que hi ha assistit una associació d'empresaris  independentistes. Realment som un país ben curiós!

De les intervencions del matí, m'ha sorprès molt agradablement la d'en Joan Fonollosa, conseller nacional de CDC i un dels líders dels seus corrents independentistes. Amb una oratòria força contundent i convincent, ha dit que CDC des del seu darrer congrés, és formalment un partit independentista, però que qui no ho és és l'actual direcció. També ha tingut el savoir faire de no ficar-se en casa dels altres per dir-hi la seva. Si no m'erro, representava una plataforma que es deia Conferències Democràtiques de Catalunya. 

També ha estat interessant la intervenció del meu company de capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), Enric Canela, que després de comparar CDC amb un gran diplodocus, ha dit que és impossible fer la independència sense CDC. Per acabar-ho d'arreglar, un altre representant ha titllat ERC de partit mamut, per la qual cosa, en un moment determinat semblava més que parlàvem de zoologia paleolítica que d'independentisme polític. Però la cosa no ha passat d'aquí.

La resta d'intervencions han tingut un to moderat, constructiu. L'únic que m'ha sobrat han estat les reiterades referències a les anomenades Jennies de Cornellà, en un to de donar-les per perdudes pel projecte independentista. He estat temptat de replicar per al.lusions, no perquè tingui una Jenny a la meva família, sinó per la típica i tòpica estigmatització de la ciutat on visc jo des de fa una colla d'anys. És un error que es reprodueix recurrentment tant en un determinat independentisme, i molt particularment en la catosfera sobiranista, d'agafar Cornellà com a papu de tot el que s'ha d'evitar. Modestament, recomanaria a aquests que no dormen pensant en les Jennies de Cornellà, que es preocupessin més dels Alejos i Borjas de Sarrià-Sant Gervasi, molts dels quals són catalans des de fa setanta cinc generacions...però en el millor dels casos des de en fa tres, i sobretot a partir del 1939, són més rematadament ecspanyols que la mare que els va parir, que probablement també ho és. 

No he gosat explicitar verbalment aquesta reflexió, per no trencar el bonrtollisme que hi havia a la sala. Tanmateix, qui no ha tingut tantes manies ha estat, quasi al final de la sessió, en Josep Ferrer, un dels fundadors del PSAN. Segons el seu parer, ha alertat que més que parlar de fracàs de l'autonomisme, el que ens hauria de preocupar és el fracàs de l'independentisme -se suposa que per esdevenir hegemònic a l'interior de la societat catalana.

Des del meu punt de vista, l'independentisme no només no ha fracassat, sinó que cada cop té una més gran presència social i política. Certament, s'han comès molts errors, i se n'estan cometent, en nom de l'independentisme en el moment actual. Però és innegable que s'ha avançat i molt! 

Una cosa és el saludable i necessari exercici de l'autocrítica... l'altra cosa és viure en una vall de llàgrimes permanent!

La sessió de la tarda ha estat seguida per més de dues-centes persones que han omplert la Sala d'Actes del Centre Cívic Fort Pienc. Aquesta sessió ha tingut dues parts clarament diferenciades. 

En la primera, els representants de les associacions del matí s'han adreçat als assistents en mini-parlaments de tres minuts -excepte alguns que s'han passat de temps- per exposar els seus punts de vista o simplement per saludar i engrescar els assistents. Això últim és el que he tingut l'honor de fer, en tant que membre del BGS. Si no m'equivoco, la meva intervenció ha estat la més breu de totes. O aquesta ha estat la impressió que jo he tingut. Ja se sap que quan comences a parlar en públic, el temps passa volant.

La segona part ha consistit en els parlaments de la Patrícia Gabancho, de l'Alfons López Tena i de la Rut Carandell. Tots tres han estat prou interessants, però aquest cop qui penso que s'ha portat el gat a l'aigua ha estat la Patrícia. I això que ha dit que no es trobava gaire bé!

Particularment m'ha agradat quan ha dit que cal bandejar els tres tòpics que sovint s'argumenten per rebutjar el projecte independentista. Els tres tòpics són el dels tancs -que la declaració d'independència implicaria la sortid dels tancs ecspanyols per esclafar-la. El del mercat nacional -atès que a hores d'ara, sembla evident que el nostre mercat ja no és Ecspanya sinó el conjunt del món. I el del conflicte civil -atès que pensa que la declaració d'independència no portarà de cap de les maneres la insurreció dels sectors ecspanyolistes a Catalunya, se suposa que per poc que se'ls permeti continuar sent ecspanyols -si és aquesta la perversió massoca que ells volen -això és collita meva.

La intervenció d'en López Tena ha estat sòlida com ens té acostumats i naturalment ha comptat amb la complicitat de l'audiència. Malauradament ha verbalitzat de nou el seu blaverisme principatí al qual ja em té acostumat/fastiguejat. L'interessant del cas, és que s'ha vist obligat a aclarir, explícitament, que per ell Catalunya són les quatre províncies i avall que fa baixada. L'explicitació d'aquesta actitud regionalista, demostra clarament, això no obstant, que ell percebia que calia aclarir-ho. I la necessitat d'aquest aclariment, en ella mateixa, ja és una victòria dels que pensem que el poble català va més enllà de les putes quatre províncies de marres. 

Alfons, fixa't que CDC ja és present a la Catalunya Nord i ara a la Franja de Ponent i fins i tot fa bolos per l'Alguer. La teva obsessió malaltissa pel quatriprovincianisme, de vegades sembla com una mena d'auto-odi o de derrotisme...

La intervenció de la sempre encantadora Rut Carandell ha explicitat les dificultats que té militar en un partit la direcció del qual està en ple procés de liquidacionisme polític -això ho dic jo, compte eh!- i que fa totes les tombarelles i giragonses possibles per mantenir-se a la poltrona -això també ho torno a dir jo! L'únic que m'ha sobrat, benvolguda Rut, és que et fiquessis en la casa del veí. No era el moment, i de fet s'han sentit alguns xiuxiuejos, si bé la cosa no ha anat a més.

Abans del Cant del Segadors, l'Agustí Soler, president del Partit Republicà Català, ha fet el discurs de cloenda. Ha cridat a treballar per la Independència cadascun des de l'àmbit que més l'interessi i s'ha mostrat convençut que aquesta conferència serà l'inici d'una col.laboració cada cop més estreta i respectuosa entre totes les organitzacions assistents i d'altres que s'aniran afegint.

En definitiva, cal fer un balanç de la jornada moderadament optimista i positiu, sent conscients que es camina per un camp de mines, on una primera detonació pot portar la detonació en cadena de la resta. Però amb el convenciment que per arribar a la nostra fita, cal travessar-lo.

PD. Xavier, t'ha semblat prou equilibrat aquest post?

VOTAR JUNQUERES ÉS VOTAR BORRELL...O EL SEU CLON!

La notícia de la tria d'en Junqueres com a cap de llista dels calabresos, ha esvalotat el galliner. Primera reflexió que no podem deixar de banda. Junqueres és un segon -alguns diuen que tercer- plat. Ja vaig comentar la botifarra de la Sabata, i no cal insistir-hi.

Segona, la de Junqueres, és una candidatura-trampa, amb o sense el seu vist-i-plau. Vull dir amb això, que si alguna cosa hem après (perquè espero que no només l'hagi apresa jo), és que l'important no és dir-se independentista, tot i que dir-ho, ajuda i molt, i no fa nosa. L'important és fer política independentista. No podem tornar a caure en l'error de deixar-nos estovar per uns quants eslògans i uns quants posats que et toquin allò que els estrategues electorals americans en diuen Hearts and Minds, és a dir, el cor i la raó (el pensament).

I és una candidatura-trampa, perquè utilitza el reclam d'una cara mediàtica, per a tractar de legitimar el seguidisme i la subordinació dels calabresos respecte el PSOE. I, perquè pretén legitimar la direcció actual d'ERC, que és la responsable tant de l'un com de l'altra. Passi el que passi, la nit electoral, fins i tot si l'Oriol no aconsegueix l'acta d'eurodiputat, els calabresos ho presentaran com una victòria, amb l'argument més absurd que -ara mateix, sóc incapaç de capir. Però ho faran. No es poden permetre el luxe que la seva barraqueta se'n vagi en orris.

En definitiva, votar Junqueres, i m'aposto un pèsol que l'eslògan electoral serà ell i no el partit, és certificar i donar patent de cors als calabresos i, en darrer terme, al PSOE, sigui en Borrell o el clon que decideixin presentar els sociates -ni que sigui una merda penjada d'un pal, que també la votarien. No ens podem permetre aquest luxe. Cada dia, cada setmana, cada mes que passa amb l'actual direcció d'ERC, és un pas més lluny de la independència. Així de clar!

Significa això que estic demanant, suggerint, insinuant -digueu-li com vulgueu- el vot per en Ramon Tremosa, és a dir, per CiU? De cap de les maneres! No obstant això cal tenir ben present que si la candidatura de Tremosa obté uns resultats bons, penso que seria una excel.lent notícia i ajudaria a trencar el tabú que la sobiranització progressiva de CDC és un mal negoci electoral. Faria callar moltes boques, tant polítiques com, sobretot, mediàtiques. Si CDC comprova que accentuant el seu sobiranisme, guanya vots, els sectors ecspanyolistes tindrien les hores comptades. I això no només serà bo per a CDC, sinó també per a Catalunya.

Naturalment, allò que ni en Mas, ni en Madí, ni en Puig, poden demanar són actes de fe. Tots sabem que, per exemple, en Puig és l'escalfabraguetes orgànic, que excita amb la seva dialèctica sobiranista, per després, acabar com sempre, pactant amb els ecspanyols. Això ho tenim -espero- ben après.

Què fer, doncs? Wait and see, segurament. Un cop rebutjada la candidatura-trampa, la possibilitat de votar Tremosa, no es pot descartar, ni que sigui per raons patriòtiques i amb el risc que tornin a créixer les banyes, que ja les tenim molt desenvolupades, després d'haver votat ERC i de sentir-nos traïts, enganyats i estafats per una colla de grimpadors professionals.

Ara bé, penso que a hores d'ara, encara no hi ha prou. Les primeres declaracions d'en Tremosa no han estat, precisament, una mostra de sobiranisme desacomplexat. Més aviat al contrari. Aparentment, sembla com si es volgués fer perdonar el no haver votat ni el nyap ni la llufa. Només aparentment, però.

Això no obstant, les reaccions no s'han fet esperar, i els més joves, potser perquè són més impacients, o potser perquè no el coneixen, ja l'han enviat a pastar fang, i per partida triple (1,2,3). Probablement, fa deu o quinze anys, jo també ja ho hagués fet.

Però a aquestes alçades, i davant el perill que representa legitimar la direcció calabresa, i en conseqüència entronitzar el PSOE com a gran poder fàctic a Catalunya, i en conseqüència, destruir el projecte nacional per a Catalunya , que restaria convertida en una comunitat autònoma més, penso que el més important és escoltar totes aquelles candidatures que es proposen de debò foragitar la dictadura de facto sociata que patim. I la d'en Tremosa n'és una, però espero que n'hi hagi d'altres.

La d'en Junqueres, no, que no ho és. Més aviat, tot el contrari.