BON ANY 2010!

US EL DESITJA EL MEU NEBOT MARCEL!

(i jo també, és clar!)

2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament

Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).

A FOUNDING FATHER: FRANCESC MACIÀ (1859-1933)

En el món, no són pocs els pobles que es consideren els escollits de Déu a la Terra. N'hi ha un munt, de fet. Més enllà de les boutades d'en Francesc Pujols, els Catalans, si més no els cristians catalans, podrien treure punta al fet que el Founding Father (el Pare Fundador), de la moderna nació catalana, qui la va fer renéixer després de més de dos-cents anys de submissió, és a dir, en Francesc Macià i Llussà, va traspassar un 25 de desembre. És a dir, el Dia de Nadal, pels cristians. Per a molts aquesta coincidència no seria cap casualitat.

De fet, per una servidora, ja fa molt temps que el 25 de desembre és el Dia de Francesc Macià. I del cagatió. I del sopar familiar. Així com els americans celebren el Dia d'Acció de Gràcies, els catalans hauríem de celebrar el Dia de l'Agraïment a aquesta figura exemplar, que va fer reviscolar la Nació Catalana de les seves cendres. Certament, al seu costat, centenars de milers de catalans i catalanes també ho feren possible. Però el President Macià va ser, sense cap mena de dubte, el primer polític mediàtic, molt abans que Kennedy o Obama. Vull dir que va utilitzar els mitjans de comunicació de masses per estendre la seva influència (la premsa, la ràdio...).

Ja ho he dit més d'una vegada en aquest bloc: continuem vivint de renda de l'acte de sobirania que Francesc Macià féu un 14 d'abril del 1931. Vull dir que sense aquell Acte de Sobirania que va trencar la legalitat ecspanyola, no haurien existit mai els estatuts d'autonomia del 32, del 79 i el nyap actual del 2006.

No cal insistir que Macià no volia el restabliment d'aquest ens paranormal que porta per nom Generalitat de Catalunya. Volia una República Catalana Sobirana. Penso que quan falta poc per als 80è aniversari d'aquell esdeveniment, ha arribat el moment de reprendre la via iniciada pel nostre Pare Fundador.

Avui he anat a Montjuïc, a retre-li Homenatge. He de confessar que no érem molts. Però les paraules que he sentit i que hem compartit tots els assistents, m'han estat burxant la resta del dia, fins i tot quan dinava i més tard quan els nanos feien cagar el tió.

Finalment m'he decidit a escriure aquest post. Ho he trobat just i necessari.

FRANCESC MACIÀ i LLUSSÀ (1859-1933),

el PARE FUNDADOR DE L

A MODERNA CATALUNYA

A CONTRACORRENT?

Aquest post té el seu origen en el comentari que aquesta matinada, en unes hores una mica intempestives, ho reconec, he penjat al bloc de l'amic Fúria, tot replicant el seu post A contra corrent ...

"Fúria,

El teu post pretén ser molt heterodox. Però ja et dic jo que no ho és gens.

Abans vagi per endavant que a mi també m'agrada el Loquillo, i que tinc a l'ipod El Cadillac, i també La Flaca del Jarabe, i no sé si alguna altra cançó ecspanyola.

Dit això, torno al començament. El teu post malgrat que ho pretén no és heterodox. És el típic post que subscriurien molts catalans i catalanes carregats de complexos. Hi ha molts catalans que, producte d'un procés de socialitzador catalanòfob, pateixen si pensen que donen una imatge massa nostrada. Llavors, sense caure en el botiflerisme d'un Boadella, naturalment, comencen a fer professions de fe d'aquells elements que no encaixen en l'univers simbòlic del catalanisme tradicional. I un d'ells són els toros. D'aquesta manera queda molt progre ser partidari dels toros. Un independentista que li agraden els toros, és guai. O Telecinco, o el Madrid, o la Belen Esteban. Això és ser obert.

Hi ha, però, un problema. Que cap, repeteixo, cap ecspanyol no pateix rampells d'heterodòxia. Tu has vist mai un ecspanyol que trempi amb una colla castellera? O que afalagui els Pets o Sopa de Cabra o els Manel? No, naturalment que no. No existeixen. I és que sempre és la mateixa història. Els que anem d'oberts i guais, els que pressumim d'heterodoxos sempre som els mateixos.

En canvi els ecspanyols, ni se'ls passa pel cap, jugar a l'heterodòxia, envers l'univers simbòlic de l'espanyolisme. T'enrecordes quan en Rubianes -gallec- es va cagar en Ecspanya? Quasi el crucifiquen -les dretes i les esquerres.

Jo com tota persona civilitzada i normal, sense cap mena de complex nacional -d'altres al marge- sóc partidari de l'abolició d'aquest exaltació de la tortura i la mort. I no només això, sinó que faré tot el possible per eradicar de les festes populars els maleïts correbous.

Aquí i a la Xina popular.

Una abraçada."

JA SÓC AMIC DE MISS MÓN 2009!

Tal i com vaig escriure ara fa uns dies, en aquest mateix bloc, vaig demanar ser amic al Facebook de la flamant Miss Món 2009, Kaiane Aldorino, un bé de Déu que també és Miss Gibraltar.

De seguida, alguns dels lectors em van preguntar, sense cap mena de dubtes interessats per estrényer els profunds lligams entre aquests dos pobles, secularment enfrontats als ecspanyols (Remember Catalan Bay!, foto), si havia aconseguit fer-me'n.

Em plau dir-vos, que a dia d'avui, ja sóc oficialment amic de Kaiane Aldorino. Al Facebook, naturalment. M'embarga una sensació de d'embriaguesa i a l'hora de bon rotllo que, diríem que darrerament, m'és molt necessària.

I pel que he pogut comprovar, no sóc l'únic català que n'és amic...

Daniel Turp, un amic de Catalunya

Ja fa uns anys que conec el professor quebequès Daniel Turp, expert en dret constitucional i internacional, i que en l'actualitat és vicepresident del Partit Quebequès.

Recordo dues de les darreres vegades que vam coincidir a Barcelona. Una d'elles va ser amb motiu de la Festa Nacional del Quebec, el 24 de juny, en una recepció oferta per l'Oficina del Quebec a Barcelona. És una esdeveniment que progressivament es va consolidant i que cada cop atrau a més gent. En aquella edició -ara no recordo exactament l'any- la recepció es va fer a les Drassanes, i més concretament al seu pati. Entre els assistents empresaris, polítics, intel.lectuals, periodistes, etc. D'entre els periodistes, un destacat expert en temes internacionals del diari per excel.lència de Barcelona.

Poques setmanes abans, aquest expert havia gosat comparar els francòfons del Quebec -és a dir, els que parlen francès al Quebec, aproximadament el 80% de la seva població- amb els boers sudafricans -és a dir els descendents dels colons holandesos i d'altres blancs establerts a Sudàfrica. Era clarament una comparació amb una immensa mala llet, perquè sense dir-ho, algú podia deduir que els francoquebequesos eren propers a polítiques de discriminació racial -apartheid. Quan ho vaig llegir em vaig indignar. A la recepció, li vaig comentar el tema a en Turp. L'home va canviar de cara, d'un estat de relax i felicitat, va passar a un rostre seriós. No va perdre ni un minut per abraonar-se damunt del periodista en qüestió. La conversa que mantingueren la vaig seguir discretament a distància, però el llenguatge corporal de tots dos feia evident qui posava els punts sobre les ís i que intentava treure pilotes fora. Van ser uns minuts que vaig gaudir immensament.

Un altre record que tinc va ser quan vam coincidir a la Fundació Trias Fargas, en un seminari sobre el projecte de Constitució Europea que havia de ser sotmès a referèndum poques setmanes després. Si no m'erro, qui conduia l'acte era el seu president, llavors el malaguanyat Pere Esteve. Turp va ser convidat a expressar el seu parer respecte quina havia de ser el posicionament de Catalunya respecte el text europeu. Naturalment, com no podia ser d'una altra manera, no em va defraudar. Va ser, el seu dictamen, molt aclaridor.

La setmana passada, Daniel Turp va formar part de la delegació internacional que va supervisar la Consulta per la Independència del 13D. De fet, en va ser el seu portaveu, si no m'equivoco (foto). Turp va quedar molt agradablement sorprès per l'exercici de democràcia ciutadana i de dignitat nacionals que els catalans i les catalanes vam donar avui tot just fa una setmana.

Qui vulgui llegir les seves reflexions sobre la seva estada entre nosaltres, ho pot fer en el seu bloc polític. Això sí, òbviament, en francès. Penso que val molt la pena llegir-les.

Remarco que el Dr. Turp és un expert de talla internacional i que a més de professor de la Universitat de Montréal, també ha impartit docència a Europa i els Estats Units. Qui l'interessi, pot llegit el seu CV.

EL MILLOR EQUIP DEL MÓN, AMB EL CAVA DE REAGRUPAMENT

FELICITATS BARÇA!

FELICITATS CATALUNYA!

SENSE COMENTARIS

ALS PATRIOTES DEL 13-D

A tots aquells que vau col.laborar anònimament, desinteressadament, és a dir, patriòticament, durant el 13-D, estic segur que us emocionarà saber que s'ha obert un grup al Facebook que porta per nom Jo vaig col.laborar a les consultes del 13-D a títol personal. He llegit l'explicació del grup i realment l'he trobada interessant i fins i tot emotiva.

El 13-D, encara que no ho sembli, milers de persones anònimes, patriotes de pedra picada, es van mobilitzar per aconseguir l'enorme èxit que va suposar. Naturalment, des de determinats àmbits, s'ha volgut amagar o menysvalorar aquest exemple, i s'ha focalitzat tot en unes poques persones, i fins i tot alguns, en una sola persona. És totalment ridícul i antic. Aquestes teories elitistes que sempre prioritzen els grups petits, fins i tot els individus per damunt dels col.lectius, no s'adonen que els temps han canviat.

En l'actualitat podem parlar d'allò que Howard Rheingold defineix com a Smart Mobs i que podem traduir per multituds intel.ligents. La jornada del 13-D va ser un clar exemple de multituds intel.ligents auto-organitzades. Els individus aïllats, per molt brillants que siguin, i per molt necessaris que siguin -que ho són, naturalment- no farien res sense la feina dels milers de patriotes que col.laboren en la mesura de les seves possibilitats, és a dir, dels seus recursos i del seu coneixement. Uns recursos que, val a dir, ja no són tan escassos com en etapes anteriors de la història. I això és el que les fa més intel.ligents.

Algunes lectures dels resultats del 13-D han estat, malauradament feridores. Ho he constat. Sembla que només uns pocs van treballar bé. Al límit, sembla que només una sola persona va treballar bé. I això, naturalment és del tot fals. Entre d'altres raons perquè la immensa majoria de mortals no es pot permetre el luxe de tenir dues secretàries al seu servei.

En aquest sentit, vull retre tot un Homenatge a tots els Patriotes que van col.laborar en aquesta gran victòria. Sense cap excepció, sense cap exclusió, ni política, ni geogràfica, naturalment.

Per això us demano que aquells que encara no ho heu fet, uniu-vos al grup referit. En el moment de redactar aquest post ja són 91, però hem de ser molts més, milers.

I deixem-nos d'horterades elitistes que sovint em fan agafar vergonya aliena!

INDEPENDÈNCIA I DEMOCRÀCIA

En uns moments tan delicats per a la nostra nació, 50 segons de dosi de coratge:

Equip d'audiovisuals RcatTV

EL SÍ ARRASSA AMB EL 95%

S'ha superat el repte d'Arenys. Si llavors el Sí va obtenir el 84%, ara el vot favorable a la Independència ha pujat fins al 95%. Magnífic. Contundent. És sense cap mena de dubte la notícia més important que es pot concloure de la Jornada d'avui.

Al Papiol, on he passat tota el dia, la Victòria Independentista ha estat total: 628 vots pel Sí, 48 pel No, 16 en blanc i 1 nul. Impressionant!

Vull felicitar des d'aquí a la Comissió organitzadora d'aquesta consulta, que ha esdevingut el referent de tot el Baix Llobregat. Amb ells i elles he compartit els darrers dies i puc dir que han fet una feina molt digna, malgrat els obstacles que han patit per part d'un impresentable alcalde que, paradoxalment, és d'Esquerra. Quin tipus més repugnant! Quina fauna! (Però bé, deixem-ho per més endavant, aquest tema).

Naturalment no tot han estat flors i violes. Penso que una valoració acurada del 13-D és que ha servit, primordialment per aprendre. Hem après molt. Hem lluitat contra els nostres enemics, els hem plantat cara, i hem aconseguit no només sobreviure, sinó guanyar per punts.

Si em permeteu, una metàfora bèl.lica. Durant la Segona Guerra Mundial, a l'Exèrcit Soviètic que havia de lluitar a cara de gos contra el ben disciplinat i organitzat exèrcit nazi, es deia que si un soldat soviètic sobrevivia a la seva primera batalla, es convertia en un veterà. Salvant totes les distàncies, penso que això és el que ha passat el 13D. Hem sobreviscut, és a dir, hem guanyat i ens hem fet més forts, més durs, i ens trobem més ben preparats per fer front les dues properes batalles que, atès que implicaran ciutats més grans, seran molt més dures.

Així com els impulsors de la consulta del 13-S, han estat capdavanters en la dinamització del 13-D, avui m'he fixat com companys i companyes de Torrelles, de Molins de Rei, d'Esparreguera, de Martorell, demanaven per parlar amb els membres de la comissió del Papiol. Naturalment, volien aprendre, volien saber de primera mà, com ho havien muntat. Quins obstacles es trobarien, quant costaria tot plegat, etc. Què vull dir amb això? Que del 13-D han sorgit prop de 170 equips de persones amb un coneixement de primera línia de com preparar una consulta referendària. En la pràctica, centenars d'individus que ja saben en primera persona què és enfrontar-se a Ecspanya. Quin pa s'hi dóna. I aquests centenars o milers d'individus, que en els darrers dies ben segur que han passat nervis, angúnies, patiments, però que també han conegut la cooperació, la unitat per assolir l'objectiu de la Independència -i res més que la Independència, que quedi clar-, ara ja estan preparats per transmetre aquest, diguem-ne, know how, a milers de catalans i catalanes més que prendran el seu relleu en les dues properes rondes.

I aquí, amics meus, és on la victòria és més contundent. Repeteixo, ara som més forts. És ben cert que no hem destruït encara el mur ecspanyol. Però l'hem minvat ostensiblement. Avui molts mitjans internacionals es fan ressò de la nostra victòria, i això afebleix els ecspanyols. Perquè els posa nerviosos, els posa frenètics. No els hem destruït... encara. Però és que tothom sap que l'accés a la Independència s'aconseguirà sempre des del poder. I més concretament, després que un Parlament català aprovi una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Em jugo un pèsol que un referèndum d'autodeterminació impulsat des del govern, posteriorment a la DUI, guanya de carrer. Però de pallissa, eh? Aquest i no cap altre, és el secret.

Hi ha un altre element que vull remarcar. L'orgull que he sentit de veure com els meus companys i companyes de Reagrupament, sense aixecar la veu, sense ensenyar les plomes, han estat al capdavant d'aquesta lluita al Papiol i, de ben segur a molts dels altres municipis. I això que els intents de marginar-nos del, diguem-ne "pastís" sobiranista, han estat més que evidents. Determinats alcaldes, que es consideren sobiranistes, no han dubtat en posar pals a les rodes a les plataformes per la consulta, sobretot si interpretaven que aquestes tenien una important presència reagrupada. Fins i tot, i això em dol escriure-ho, he observat que aquest capteniment era també exercit per alguns -per sort no tots- càrrecs electes que es diuen de l'esquerra independentista.

M'ha emocionat, particularment com reagrupats de Barcelona, de l'Hospitalet, de Cornellà, de Sant Boi, de Sant Vicenç dels Horts, de Molins de Rei, d'Esparreguera, de Sant Just, de Cervelló, han fet cap al Papiol i han treballat en les meses electorals, han mostrat el seu suport a la comissió organitzadora i, òbviament, als propis reagrupats papiolencs. No tinc cap mena de dubte que hem estat els que més ens hem mobilitzat i els que hem demostrat un grau de solidaritat comarcal sense precedents, que fins i tot ha cridat l'atenció de companys d'altres formacions, que no amagaven la seva frustració bé per literal abandonament que pateixen per part dels seus dirigents, bé per l'actitud de gall d'indi d'aquests, que sense cap mena de vergonya han exhibit les seves plomes i s'han posat unes medalles que no s'havien guanyat de cap de les maneres, més aviat al contrari. Estic segur que no pocs d'aquests companys sobiranistes hauran pres bona nota d'aquesta lliçó.

En definitiva, doncs, una jornada que quedarà com la primera ronda -Arenys al marge- realment important de la lluita per la sobirania de Catalunya. Una jornada on, no puc estar-me de dir-ho, Reagrupament ha demostrat la seva força, el seu compromís i la seva capacitat de treballar colze a colze amb altres organitzacions i excel.lir-hi.

Així sia!

MISS GIBRALTAR ESCOLLIDA MISS MÓN... I ELS CATALANS VOTEN PER LA INDEPENDÈNCIA

Quan encara falten unes poques hores per obrir els col.legis electorals, ja puc dir que aquest dia 13 de desembre no serà un bon dia pels ecspanyols.

Avui, dotzenes de milers de catalans i catalanes votaran per la Independència de la nostra Pàtria. Serà un dia gloriós, com ja ho va ser el 13 de setembre passat.

Però mentre esperem els resultats, que no tinc cap dubte que DONARAN LA VOLTA AL MÓN, i d'una puta vegada, Catalunya sortirà al mapa, no puc més que fer-me ressò d'una altra gran i immensa notícia

Resulta que Miss Gibraltar ha estat escollida Miss Món 2009 a Sud-Àfrica. L'afortunada es diu Kaiane Aldorino, té 23 anys i fa 1.74 metres.

Per cert, ja li he demanat que sigui amiga meva al Facebook!

Miss Kaiane, Congratulations from Catalonia!

Catalonia votes on independence from Spain

By Sarah Rainsford BBC News, Catalonia This weekend, 700,000 people in Catalonia are eligible to vote in the region's first ever referendum on independence from Spain. Organised by activists and volunteers, the vote is not officially binding but it is taking place at a tense time in relations with Madrid. Supporters hope it is the first step towards a formal ballot for a separate state. Deep in the nationalist heartland of Catalonia, campaigners have been drumming up support for the vote. In the medieval town of Vic, hundreds of residents have already cast an early ballot at a tent in a corner of the main square. Many say the autonomy Catalonia already has is not enough, and they are voting "Yes" to independence. "More and more people think we have no room in the Spanish house, so we need a house of our own," organiser Alfons Lopez Tema says. "[The Spanish] don't want us, they don't love us, they don't give us what we want. So the best thing is to vote and decide." 'Subversive' Almost 170 Catalan towns and villages are holding ballots, staffed by thousands of volunteers. Vic has traditionally favoured independence but the vote will be a first indication of whether views here are spreading. The referendum has been the topic of daily debate on local radio. Speaking Catalan on air was forbidden as subversive during General Franco's dictatorship. Today, it is an official language, used in schools and government, and Catalonia itself has broad autonomy. But three years ago, people across Catalonia voted for more. They approved a new statute - the law that sets out the relationship between Catalonia and the Spanish state - which defined this part of eastern Spain as a distinct nation. It gave more jurisdiction to the local authorities and what many believe is a fairer share of the revenue collected. For the moderate-minded majority of Catalans, that was enough. The law was approved in a referendum, passed by the Catalan and Spanish parliaments and signed by the king. But Spain's main opposition party is contesting the statute in the Constitutional Court and many Catalans fear key provisions of the law will soon be overturned. "People are disillusioned by what's happened. They're fed up. That's why so many are involved in organising this vote," Vic Radio presenter Joan Turro explains during a break in the schedule. "People here in the interior of Catalonia have always wanted independence. We want this vote to show that it's not just us now." Many people in Catalonia say they feel different from the rest of Spain, with their own distinct language, culture and history. Sunday's referendum will test how far that feeling translates into actual support for a separate state. Economic help But frustrations about the relationship with Madrid are as much about money as identity. Home to some 7m people, Catalonia is a prosperous place. The pretty cobbled streets of medieval Vic are lined with boutiques and alluring delicatessens - industry and agriculture are both strong here. But many complain that too much of that local wealth is drained away subsidising poorer parts of Spain and the return investment from Madrid is minimal. A key provision of the new statute adjusted the balance but the improved system has not been implemented yet. One pig farmer told me he believed breaking away from Spain would help the local economy. "If you add everything up, we support the rest of Spain and they don't support us," he said, though like many people he struggled to name anything specific Catalonia has missed out on. National identity The Catalan government agrees that the balance of payments to Madrid was deeply unjust. But Finance Minister Antoni Castells says that the new statute does correct that, adding more than 2 billion euros to the local budget this year. Still, he says, the fight over the statute has frustrated many and left "a strong feeling of disappointment".He points out that only one in five Catalans usually express support for independence. For the minister, the thing to watch at this weekend's unofficial referendum is the turnout. "If it's high, that suggests an increased number of people think the relationship between Catalonia and Spain should be reconsidered, that too many things are not going in a good way and that a lot of people think Spain is not respecting our self-government and our national identity," Mr Castells explains. Catalans are certainly passionate about their identity. Back in a smoky bar in Vic, most of the young crowd watching a Barcelona football match on TV have draped themselves in yellow and red Catalan flags. Their songs in Catalan are a mixture of swearing at Spain and their own national anthem. There is a map of Catalonia on the wall, with the rest of Spain blanked out. Most voters in this town will clearly say "Yes" to independence. What will be interesting is to see how many more moderate Catalans now share their passion. THANK YOU VERY MUCH INDEED!

EL GINY DE LES CONSULTES

Acabo d'incorporar a la plantilla d'aquest humil i modest bloc, el giny de les consultes, on es podran seguir en temps quasi real (cada cinc minuts s'actualitzarà) els resultats de les consultes del 13-D.

El podeu trobar a la columna de l'esquerra, sota els enllaços.

Més informació sobre les consultes en els propers posts.

PROPERES INTERVENCIONS

Els propers dies es presenten prou atapeïts d'intervencions d'una servidora. La conjuntura s'imposa.

DIJOUS, 10 de DESEMBRE

Al Papiol (Baix Llobregat), al Castell, a les 22.00h.

Taula rodona. Catalunya: Passat, present, futur i ... Independència?

Hi participarem: Jordi-Carles BURILLO, Àngel CASALS, Salvador GARCIA-RUIZ, Jaume SOBREQUÉS, Josep SORT

DIVENDRES, 11 de DESEMBRE

A Castellbisbal (Vallès Occidental), al Casal Cultural i Recreatiu (Av. Pau Casals, 7), a les 21.30 hores

Acte: Més raons pel sí a la Consulta sobre la Independència

Hi participarem: Pere ARAGONÈS, Èric BERTRAN, , Jordi FÀBREGA, Àlex MAYMÓ, Josep SORT

DISSABTE, 12 DE DESEMBRE

A Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), a l'Alberg Ruta de Ferro, a les 17.45 hores.

Conferència: Breu Introducció a la Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC). El passat del sindicalisme nacional i de classe. Organitzada per l'Espai Jove de la Intersindical-CSC.

A càrrec de Josep SORT

DIUMENGE, 13 DE DESEMBRE

Consultes sobre la Sobirania de Catalunya a 170 municipis catalans. Seguiment in situ del Papiol (Baix Llobregat).

DILLUNS, 14 DE DESEMBRE

A Esparreguera (Baix Llobregat), a la Sala Petita del Teatre de la Passió, a les 20.00 hores.

Presentació de Reagrupament

Parlaments de: Salvador CARDÚS i Josep SORT.

Naturalment, no cal que us digui a tots aquests actes ESTEU CONVIDATS!

EDICIÓ LIMITADA, TE'N QUEDARÀS SENSE?

L'Assemblea de Cornellà-Sant Boi de Reagrupament ha encarregat una edició limitada de samarretes que en la part posterior porta la frase "La Independència es construeix des del Baix". Per aquells amants del col.leccionisme -sobretot un cop haguem proclamat la Independència- segur que és una oportunitat que no es poden deixar perdre.

A hores d'ara la podeu adquirir a la parada de Reagrupament a la Fira de la Puríssima, que té lloc a Sant Boi, fins demà dimarts. Preu: 10 euros.

L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ SOCIATA

Temps era temps, un tal Jordi, va afirmar contundentment que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya. Ironies de la història, avui, en Jordi ja no hi és, i la bandera ecspanyola a Catalunya, cada cop sembla més una merda penjada d'un pal. Això sí, el tal Jordi, ha passat a formar part del mausoleu del pijoprogressisme juntament amb el beato Ernest, el Joan, l'Alfons, et tutti quanti. Quant trigaran a dedicar-li una estació de metro? S'accepten apostes. Bufa, quanta feina de deconstrucció postmoderna haurem de fer quan guanyem...

Tot plegat ens ha de portar a reflexionar sobre quin és el paper que actualment juga la màfia sociata en la política catalana. No hem d'oblidar que en els darrers dies ella ha estat al darrere dels dos atacs més intensos contra la llibertat de Catalunya.

El primer d'aquests atacs va ser el suposat editorial conjunt de dotze diaris, referint-se a una suposada dignitat d'una Catalunya a major glòria i servei d'Ecspanya. Ara s'ha vist clarament que tot era una campanya orquestrada pels sociates, que van fer servir com a ariets a la premsa amiga i, fins i tot familiar. Com passa amb la Universitat, i en altres àmbits de la societat, els sociates tenen els seus peons que ocupen llocs claus i que els mouen quan consideren necessaris. En això, cal reconèixer-ho, hi excel.leixen. D'aquesta manera, de cara al públic, ells no es mullen, però aconsegueixen els seus objectius, o si més no, ho intenten.

L'espactacle protagonitzat pels periodistes Rafael Nadal, per José Antich, per l'Enric Juliana i pel notari i opinador Joan Josep López Burniol, va ser de jutjat de guàrdia. Fins i tot, en un moment determinat, en Juliana va ordenar a les càmeres de TV3 com l'havien d'enfocar! Tots els independentistes sabem que els grans mèdia ens volen la pell. No és cap sorpresa. Però tot i així, no podem deixar de desemmascarar-los. No els hem de deixar passar ni una. Ells prou que ja ho veuen que se'ls està acabant la festa i que tard o d'hora hauran de prendre una decisió: o disposar-se a resistir fins al final, i naturalment, acabar morint, o bé passar-se, ni que sigui tapant-se el nas, al bàndol vencedor. S'accepten apostes sobre quina opció escolliran, encara que és bastant òbvia.

Però els sociates, són mestres en l'art de la manipulació. I com que naturalment mai es juguen res a una sola carta -entre d'altres raons perquè no es refien ni de la seva pròpia ombra- pocs dies després de l'editorial de marres, van activar el que podríem dir la Fase 2, de la campanya: el manifest catalanòfob impulsat per les Casas Regionales, sempre disposades a retornar els favors que les diferents administracions sociates els han atorgat en forma de multimilionàries subvencions. Aquí els Josep Maria Sala, els Joan Ferran, etc., estan en la seva tinta. Amb el Colectivo Crisol, jugant a avantguarda. Un altre peó del partido. Les Casas Regionales, naturalment no representen res, més enllà d'estómacs agraïts, però el seu delirant manifest demostra que la catalanofòbia no està únicament arrelada a Ecspanya, sinó que també és ben present a casa nostra: en els nostres barris, ciutats i pobles... I que molt probablement no moriran sense oferir una mínima resistència, ni que sigui simbòlica per així donar ales a la seva prou coneguda estratègia victimista.

La pregunta clau, tanmateix, ara que ja s'acosta la data referendària, és si haurà Fase 3, en aquesta escalada de la tensió que estan protagonitzant els sociates. I la resposta, és naturalment, positiva. De fet, ja es mostra ben a les clares quina és: un cop la força sobiranista ha trencat tots els dics de contenció, i quan cada dia s'escampa més el desig de participació i de democràcia, incloent-hi no pocs electes sociates a nivell local, la Fase 3 és la típica i tòpica estratègia d'aterrir i amenaçar. Com va passar a Arenys pel 13-S, de nou apareix la Falange i altres col.lectius que intenten plantar cara, però que naturalment no se'n sortiran, perquè no tenen credibilitat popular, encara que sí visibilitat mediàtica -que d'això se n'encarreguen els periodistes amics, els mercenaris de la dependència. La setmana que ve ara serà clau, en aquest sentit, perquè novament entrarà en joc la justícia colonial ecspanyola, que no tingueu cap mena de dubte que està disposada a col.laborar prietas las filas amb la contraofensiva ecspanyola. Ja veurem per on surten.

En definitiva, els sociates saben perfectament que se'ls acaba la bicoca. Porten trenta anys de mamar dels pressupostos públics les pessetes d'abans i els euros d'ara. Però la corrupció en la que viuen, i es multipliquen, ja és insostenible. Com qualsevol règim totalitari -i els sociates han actuat com a amos del carxofar al llarg d'aquestes tres dècades a la major part dels grans municipis de Catalunya- el seu enfonsament no és producte d'una oposició, totalment desballestada -el cas de CiU, naturalment-, sinó que ve de dins de les seves mateixes files, d'una descomposició interna que no té deturador, perquè es genera per la lluita entre els que mengen més i els que mengen menys, del pastís.

És una lluita suïcida, però imparable. I val a dir-ho, que ens afavoreix molt a aquells que tenim com a fites de la nostra actuació tant la Independència com la regeneració democràtica.

PEL PONT, A SANT BOI

Demà diumenge muntarem una parada de Reagrupament a la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat. Hi serem al llarg dels tres dies que dura (fins el dimecres). Serà una boníssima ocasió per difondre els nostres plantejaments i sobretot per ajudar en la campanya del Sí a la Independència, que hem engegat, adreçada a les consultes del proper dia 13-D. Particularment, a la consulta del Papiol, la població pionera del Baix Llobregat en aquest procés.

Us convido doncs a passejar per la Fira, que en edicions anteriors ha atret a centenars de milers de persones. I naturalment ha passar per davant de la parada, situada al carrer Cerdanya, tocant al carrer Sant Ramon. Us passo un enllaç amb la seva ubicació. Al llarg d'aquests tres dies s'han organitzats torns de permanència, però naturalment si us hi voleu afegir i ajudar-nos, tothom serà molt ben rebut.