PERQUÈ NO HI HA BANDERES A LA PLAÇA CATALUNYA?

Si una cosa diferencia clarament les revolucions àrabs de les darreres setmanes, de la concentració-happening-osea-superguai que té lloc a la Plaça Catalunya, és que en aquesta darrera no es veu ni una punyetera bandera.

Fixem-nos en les tres fotos següents:

Són fotos de manifestacions a Tunísia, Líbia i Egipte. Fetes entre els mesos de març i abril passats. Hi podem veure, en cadascuna d'elles les banderes nacionals. Hi ha, doncs, una clara identificació entre la protesta política per una democràcia real, i la causa nacional respectiva. No hi ha cap mena de dicotomia entre l'una i l'altra. Sembla evident.

Fixem-nos ara en la foto dels indignats nostrats que s'arrosseguen per la Plaça Catalunya...

Hi veiem alguna bandera catalana? No pas. I no la veiem, perquè segons sembla -i m'agradaria equivocar-me- no la volen pas els nostres indignats. Les raons, les trobem aquí. És a dir, la qüestió nacional, això és, la Independència, fa nosa. No és prou transversal....

Us sona això?

Si se n´ha de ser de malparit per anar amb aquests romanços a aquestes alçades.

Suposo que l'spanish revolution dels nens superguais vol ser popular però poc nacional ....

I bé, els nens macos, perquè molts són nens macos -ep, i nenes!-( i segur hi trobem més d'un i de dos, potes negres, és a dir, fills de la classe política i sindical contra la qual aparentment es manifesten, això sí salpebrat amb immigrants presentables -ja se sap, alguns sudamericans... que els magribins, subsaharians o asiàtics, no són cool), què fan per divertir-se i muntar el numeret?

Doncs si ens fixem en la foto anterior, es pinten les mans de blanc. Quan ho vaig veure per televisió l'altre dia, em va recórrer una tremolor per l'espinada...

"Hòstia", vaig pensar, "el CNI!"

Us ho juro! No ho vaig poder evitar. I és que la xorrada aquesta de pintar-se les mans de blanc, no és una idea precisament original.

De fet, és una estratègia que em recordava d'allò més a les mobilitzacions anti-ETA de fa uns quants anys, al espíritu de Érmua i tota la mandanga aquella.

Només cal veure la foto inferior, d'aquelles mobilitzacions (ja ho sé, perdoneu si és cutre, però és la primera que he trobat...)

De manera que els nostres indignats, utilitzen els recursos mobilitzadors dels serveis contraterroristes ecspanyols. Caram, caram, la cosa ja comença a lligar. No us sembla?

Cal afegir, en aquest sentit, que el moviment de les mans blanques, també ha estat abastament utilitzat a l'Amèrica Llatina, particularment a Colòmbia. I de nou, les coses lliguen...

Jo, la veritat, cada cop em refermo més en una idea.

L'ecspanyolisme és conscient que l'independentisme està desfermant-se socialment... tal i com ha demostrat el moviment de les consultes per la independència, i sobretot, la jornada del 10A a Barcelona.

Pels ecspanyols, és urgent recuperar el carrer... i marginar l'independentisme.

Algú em pot dir quants segons -no dic hores, dic segons- hauria durat una acampada independentista a la Plaça Catalunya?

O és que bevem a galet?

I naturalment, per acabar de quadrar-ho tot, només ha calgut que el tonto de la pel.lícula, en Felip Puig, hagi enviat els seus boys a matxacar els nens macos. Els de la Mòbil dels Mossos van tornar a omplir-se de merda... a compte dels polítics ... com en els millors temps de l'anterior conseller, en Joan Saura.

I és que tot sembla indicar, que el càrrec de conseller d'interior... imprimeix caràcter.

(I dit sigui de passada, com és que l'Ajuntament ja quasi ex-sociata no ha rebut per cap banda? Si no m'erro, a banda de la Mòbil, els UPAS tampoc no es van quedar curts repartint estopa, oi? Què n'han de dir la Sra. Escarp i el senyor Vilaró?). Ah, és clar, potser és que els UPAS són -encara- d'esquerra.

Paciència de país que ens ha tocat viure ... tu!

EL NOU GOVERN ESCOCÈS JA TREBALLA

L´HERÈNCIA DE LA GUERRA DEL VIETNAM

The United States had never lost a war —that is, until 1975, when it was forced to flee Saigon in utter humiliation and abandon South Vietnam to a victorious communist army. The legacy of this first defeat has haunted every president since, especially on the decision of whether to commit troops to war.

In Haunting Legacy, the father-daughter journalist team of Marvin and Deborah Kalb presents a compelling, accessible, and hugely important history of presidential decisionmaking on one crucial issue: in light of the Vietnam debacle, under what circumstances should the United States go to war? Might America again be sucked into an unwinnable conflict, for example? Does a president always need congressional approval, or can the White House act on its own?

One sobering lesson of Vietnam is that the U.S. is not invincible —it can lose a war —and thus it must be more discriminating about the use of American power. Every president has faced the ghosts of Vietnam in a different way, though each has been very wary of being drawn into another unpopular war. Ford (during the Mayaguez crisis) and both Bushes (Persian Gulf, Iraq, Afghanistan) acted boldly, as if to say, "Vietnam, be damned." On the other hand, Carter, Clinton, and Reagan (to the surprise of many) acted with extreme caution, mindful of the Vietnam experience. Today in Afghanistan, increasingly seen as Obama's Vietnam, the president who prided himself on being "post-Vietnam" has straddled both options, even as he approaches his time of decision.

The authors spent five years interviewing hundreds of officials from every administration and researching in presidential libraries and archives, and they've produced insight and information never before published. Equal parts taut history, revealing biography, and cautionary tale, Haunting Legacy is must reading for anyone trying to understand the power of the past to influence war-and-peace decisions of the present, and of the future.

AAbout the Authors

Marvin Kalb is the Edward R. Murrow Professor of Practice (Emeritus) at Harvard's Kennedy School of Government and founding director of the Shorenstein Center on the Press, Politics and Public Policy. His distinguished journalism career covers thirty years of award winning reporting and commentary for CBS and NBC News, including stints as bureau chief in Moscow and host of Meet the Press. His eleven previous books include The Nixon Memo (University of Chicago) and Kissinger (Dell). Deborah Kalb, a freelance writer and editor, worked as a journalist in Washington for two decades, including writing for the Gannett News Service, Congressional Quarterly, U.S. News & World Report, and The Hill. Both authors live in the Washington, D.C. area.

Details

• Hardcover: 300 pages
• Publisher: Brookings Institution Press (May 31, 2011)
• Language: English
• ISBN-10: 0815721315
• ISBN-13: 978-0815721314

"ELS ESPANYOLS, DEL PSOE AL PxC"

Nou post al BGS.

CiU o L'ESCORPÍ DE LA FAULA

Ara CiU ja no té excuses. Fins ara, els dependentistes sempre al.ludien a la dictadura sociata (la molt honorable dixit), i a la necessitat de liquidar-la, per amagar la seva responsabilitat.

Primer, deien, calia conquerir l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació, abans de fer més passos endavant. Bé, això ho deien, més exactament, els independentistes de CiU.

Bé, ja no tenen excusa. Malgrat el cas Palau, i totes les esquitxades judicials per corrupció, els de CiU ja controlen la Generalitat, els ajuntaments i les diputacions. Ja no es poden amagar en cap partit ecspanyol. Ara, si cal, hauran de demostrar, si com gallardejaven durant les consultes, són independentistes de debò, o de boca.

Ara, per fi, veurem la veritable CiU, sense excuses ni romanços. Si voleu la Independència, senyor Mas, Trias, Puig, Vila d'Abadal, etc., ara és el moment. No demà. Ara. Ara que ho controleu tot. Ara que sou els amos i senyors del carxofar. Ara, no més endavant, no el 2014. Ara. Féu la vosta Catalunya independent, liberal o social-cristiana. Però lliure d'una punyetera vegada.

No us amagueu en res. No teniu dret a fer-ho. O és ara o, definitivament, sense cap defensa, demostrareu que allò de Pujol (o Mas) President, Catalunya Independent, no eren més que parole, parole. Ara no hi ha cap sociata que us faci ombra. Cap, ni un. I els del PP, encara trigaran deu mesos en arribar a la Moncloa. No és estrany que demanin a crits avançar les eleccions. No volen un govern ecspanyol feble. I una CiU -que ells titllen d'independentista- forta. És el pitjor dels escenaris possibles, diuen. Un malson. Fins i tot no m'estranyaria que el propi PSOE conscient d'aquesta feblesa, opti també per les eleccions anticipades. La tardor o fins i tot abans de les vacances d'estiu. Vés a saber.

CiU ha guanyat. I ara? S'ha acabat la història? No hi ha Ítaca? O l'Ítaca era el Milletgate? O qui mana és el Duran i Ecspanya?

Jo voldria que els independentistes de CiU, si més no de boca, amb els senyors Mas i Vila d'Abadal al capdavant, fessin un pas endavant. Ara governen tot el país. Ara si que va de bo. Allò que en Pujol mai va aconseguir. Ara s'ha aconseguit. Si CiU optés per la Independència, fins i tot per la seva Independència, jo, que no sóc dels seus, els donaria el meu suport. Sense dubtar-ho ni un segon.

De debò ho dic. I em decebria molt que, contràriament, CiU actués com l'escorpí de la faula. Aquell que no podia estar-se de punxar la granota en mig del riu, malgrat que això signfiqués que tots dos s'ofegarien. Com a explicació per la seva actitud suïcida, l'escorpí va dir les seves darreres paraules, "És la meva naturalesa, no ho he pogut evitar".

Espero i desitjo que CiU, sí que ho pugui evitar.

LA DERROTA DE LA GESTIONITIS

Em comenten que en algun ajuntament, l´alcalde republicà derrotat ahir no feia més que enviar a pastar fang tots els seus veïns, per no haver-lo reelegit.

Si fa no fa deia que "després de tot el que hem fet per ells....".

L´home estava dolgut de debò.

Anem a pams.

L'enèssima rebolcada d'ERC, sembla que ha estat la definitiva. Finalment, l'executiva ha presentat la dimissió. Ja era hora! Els ha costat centenars de milers de vots. Era claríssim que la carta local era la darrera que els quedava, i l´han perduda penosament.

El fracàs d'ERC és un exemple palmari del que podem anomenar la derrota de la gestionitis, és a dir, d'aquell capteniment que consisteix en, un cop ocupes el càrrec, t'oblides del projecte polític, és a dir, de la fita a aconseguir, això és, la Independència, i prioritzes la gestió del dia a dia: ara el casal d'avis, ara la llar d'infants, ara el CAP, ara la festa de sevillanes (sí, sí, sevillanes, tu), etc.

I la Independència?

Bé, la Independència.... cap al 2300, no? Que qui dia passa, any empeny.

Encara a hores d'ara hi ha gent que no sap de què va la pel.lícula. Com el tontaina d'en Ridao, que ahir va fer el ridícul fins a límits insospitats. Això sí, amb aquell posat de milhomes ... Patètic.

A veure si ens entenem. No plantejo naturalment, la incompatibilitat entre la gestió i la Independència. Però subordinar la segona a la primera és un error estratègic de l'alçada d'un campanar... per no dir un gratacel!

Tot partit, i més encara un partit independentista, ha de prioritzar un nou repte per engrescar la gent. Una Ítaca, on dirigir els seus soldats, els seus mariners. Sense aquesta Ítaca, res és possible.

A ERC li ha passat com també li ha passat recentment al Bloc Quebequès en les darreres eleccions federals canadenques. Que al prescindir del relat èpic i substituir-lo per una rutina de gestió, la gent se´ls ha despenjat.

La nova direcció d'ERC, espero que prengui nota d'això i no cometi més errors. Des de Reagrupament mantindrem clarament l'aposta per la transversalitat, i per la creació d'una unitat independentista que planti cara a l'ecspanyolisme rampant que tot assenyala que es desfermarà el 2012.

CiU, borratxa de vots i càrrecs, es llançarà a mans del PP i ens esperen, si no hi posem remei 4 o 8 anys durs, però que no tinc cap mena de dubte que seran una nova fàbrica d'independentistes.

La lluita continua!

#CATALANREVOLUTION

Parlem clar. Quina legitimitat tenen totes aquelles persones que ara parlen de buscar una nova democràcia, o una democràcia real, i que durant tot el procés de consultes per la Independència, o bé s´han tocat els ous, és a dir, l´han ignorat, o bé directament han jugat en contra? Cap, ni una. I això per una raó ben simple. Les consultes han estat l'episodi de democràcia real, de base, més important que s´ha donat a Catalunya, com a mínim des des la celebració del plebiscit que va aprovar l'Estatut del 1931.

Proposo que sotmetem tots aquests indignats a un test de puresa democràtica i els preguntem: tu, indignat, què vas fer el 13S, el 13D, el 28F, el 20J i el 10A? I si la resposta és negativa en tots ells, el titllem d'ecspanyol i d'agent del CNI.

A veure si queda clara i diàfana una cosa. En aquest país, l'única revolució possible, és la Independència. I si no hi ha Independència, no hi ha Revolució. Hi ha reacció. Hi ha Ecspanya. Hi ha caspa.

De manera que tots aquells que juguen a indignar-se en una societat suposadament anacional, ja sabem el que són.

Els inputs que m'arriben d'aquest suposat moviment espontani, són més vells que l'anar a peu. Diuen primer la unitat de tots els indignats arreu de l'estat, començant, naturalment, pels del km. 0, i després....

Després... merda pels demés.

No, nois, no. Això no funciona així. Ja amb la transició els van endinyar allò de primer la democràcia i després ja parlarem de la resta. I així estem, dats pel sac.

Què voleu que us digui, això ja fa fortor. Sempre que s'acosta una cita electoral, apareixen aquests moviments, suposadament espontanis.

A ningú se li escapa que els ecspanyols estan estudiant al mil.límetre totes les iniciatives de mobilització a la xarxa. Tant els peperos com els sociates tenen contactes més que profunds amb els partits republicà i demòcrata dels Estats Units i amb els seus respectius think tanks. Tots dos els utilitzen per mobilitzar la seva penya... i alguns despistats. Que si la guerra, per aquí, que si les víctimes del terrorisme per allà....

Només l'independentisme pot encapçalar un moviment realment transformador i revolucionari. Per això és tan urgent construir una transversalitat independentista que faci de punta de llança. I per això hi ha gent que intenta evitar-ho de totes totes.

AN GAIRDÍN CUIMHNEACHÁIN

La visita d'Elizabeth Alexandra Mary Windsor, cap de l'estat del Regne Unit, al monument als patriotes irlandesos caiguts en les successives revoltes contra la colonització britànica, malgrat que òbviament polèmica, no deixa de ser altament significativa.

A hores d'ara, penso que cap persona amb dos dits de front apostaria per veure això mateix però traslladat al cas de Catalunya. Un Borbó visitant la tomba dels patriotes catalans assassinats pels ecspanyols. Literalment, inimaginable.

An Gairdín Cuimhneacháin és el Jardi del Record. Es tracta d'un monument de Dublín dedicats als patriotes irlandesos que van morir en les revoltes contra l'imperialisme britànic de 1798, 1803, 1848, 1867 i 1916, així com també a la Guerra d'Independència empresa per l'IRA entre 1919 i 1921. Llegir i escriure això m'emociona. Demostra com un poble, quan cau, es torna a aixecar i si torna a caure, es torna a aixecar i si cau de nou, s'aixeca de nou, fins que finalment, ja no cau més. Quin exemple, i quin orgull de poble!

Es va construir en el mateix lloc on alguns dels patriotes de l'Aixecament de Pasqua del 1916 van passar els darrers dies, abans de ser executats. Entre ells, James Connolly, un independentista, clarament compromès amb la lluita per l'alliberament nacional i de classe del seu poble. La figura de Connolly, i d'altres patriotes irlandesos, va tenir un pes destacat en la Catalunya dels anys 20 i 30, fins al punt que el paral.lelisme és inevitable, amb l'Aixecament del 6 d'octubre del 1934, i amb la mort d'un altre independentista clarament compromès amb el seu poble treballador, com va ser el cas de Jaume Compte (foto) que conjuntament amb Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina, van morir en lluita contra l'exèrcit espanyol, als locals del CADCI.

El monument irlandès va ser inaugurat, el 1966, per Éamon de Valera (foto de vell, amb el President dels Estats Units, J. F. Kennedy, tres anys abans), llavors President de la República d'Irlanda, i que precisament, cinquanta anys abans, havia participat en l'aixecament de Pasqua. Buf, posa la pell de gallina!

Doncs bé, malgrat que els troubles, d'alguna manera, continuen passant, al nord d'Irlanda, aquesta visita als terroristes irlandesos -suposo que els consideraven així les autoritats de les èpoques corresponents-, és d'un simbolisme i d'una càrrega emocional difícilment superable.

Res m'agradaria més que més aviat que tard, aquesta independència i llibertat s'estengués també al nord de l'Illa.

Prometo que si un dia visito Dublín aniré al Jardí del Record, i hi deixaré unes flors, per als partriotes irlandesos... i pels catalans, també.

"LA GUERRA PSICOLÒGICA ESPANYOLA", al BGS

Nou post al BGS. Per cert, sembla que s'acosten canvis.

DSK, 3000 DOLARS. JADL, 1000 EUROS

Arran la detenció del sociata

Dominique Strauss-Kahn, per una acusació de violació i detenció il.legal a Nova York, m'he assabentat que aquest individu, al qual se'l coneix per les seves sigles en la política francesa, DSK, no s'està de res.

A banda de conduir un Porsche pels carrers de Paris, el director-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), quan va a l'altra banda de l'Atlàntic, s'allotja en habitacions d'hotel a 3.000 dolars la nit.

Bufa!

De seguida he comprès la immensa injustícia que en el seu dia vaig cometre quan vaig denunciar que el senyor Duran i Ecspanya, quan va a Madrit -que per ell, dependentista com és fins a les celles, és com anar a Nova York, per a la gent normal- dormi en una habitació a 1.000 euros la nit.

Veus Duran, si encara segur que tu quan arribes al teu hotelet madrileny per equipatge hi dus una motxilla, home. Disculpa que t'hagi criticat. El DSK et triplica en despeses, i això he de reconèixer que et fa més humil, més senzill, més proper als mortals.

Segur, però, que el que més t'emprenya és que un sociata, quasi et tripliqui el teu ritme de vida. Has de tenir paciència i resignació cristiana, tu que n'ets.

I jo em comprometo a revisar la tírria i la fòbia que sento per un tros d'espanyolot com ets tu.

O no.

"BRUSSEL.LES ÉS CAPITAL", A LA VEU

Una nova col.laboració a la secció Independentisme al món, del butlletí mensual de Reagrupament-Barcelona. El proper article, com no podia ser altrament, tractarà d'Escòcia.

"GERMANS BADIA", AL BGS

Nou post al BGS.

TEAM SCOTLAND....SENZILLAMENT, BRUTAL

La victòria abassagadora del Partit Nacional Escocès, mereix un post exclusiu. Ara només us faig un tast.

UNWARRANTED INFLUENCE

In Dwight D. Eisenhower’s last speech as president, on January 17, 1961, he warned America about the “military-industrial complex,” a mutual dependency between the nation’s industrial base and its military structure that had developed during World War II. After the conflict ended, the nation did not abandon its wartime economy but rather the opposite. Military spending has steadily increased, giving rise to one of the key ideas that continues to shape our country’s political landscape.

In this book, published to coincide with the fiftieth anniversary of Eisenhower’s farewell address, journalist James Ledbetter shows how the government, military contractors, and the nation’s overall economy have become inseparable. Some of the effects are beneficial, such as cell phones, GPS systems, the Internet, and the Hubble Space Telescope, all of which emerged from technologies first developed for the military. But the military-industrial complex has also provoked agonizing questions. Does our massive military establishment—bigger than those of the next ten largest combined—really make us safer? How much of our perception of security threats is driven by the profit-making motives of military contractors? To what extent is our foreign policy influenced by contractors’ financial interests?

Ledbetter uncovers the surprising origins and the even more surprising afterlife of the military-industrial complex, an idea that arose as early as the 1930s, and shows how it gained traction during World War II, the Cold War, and the Vietnam era and continues even today.

James Ledbetter is editor in charge of Reuters.com. His books include Made Possible By . . . and Starving to Death on $200 Million.

Dec 06, 2010
280 p., 5 1/2 x 8 1/4
1 b/w
ISBN: 9780300153057
Cloth: $26.00

INDEPENDENTISME SNOB?

Aquest post el vaig penjar dimarts al BGS.

ENTREVISTA A VILAWEB

Avui pengen a Vilaweb, una entrevista telefònica on valoro els resultats de les eleccions federals al Canadà. La podeu llegir aquí.

"EL DEPENDENTISME FREAKY", AL BGS

El post de la setmana passada, que no l´havia penjat aquí... i penso que val la pena.

WIKILEAKS AND THE AGE OF TRANSPARENCY

The United States government is diligent—some might say to the point of obsession—in defending its borders against invaders, be they terrorists, natural disasters, or illegal immigrants. Now we are told a small, international band of renegades armed with nothing more than laptops presents the greatest threat to the U.S. regime since the close of the Cold War. WikiLeaks’ release of a massive trove of secret official documents has riled politicians from across the spectrum. The WikiLeaks organizers themselves “are going to have blood on their hands” (U.S. Sen. Joe Lieberman), it is the “9/11 of world diplomacy” (Italian Foreign Minister Franco Frattini), they present “a clear and present danger to the national security of the United States” (U.S. Congressman Peter King). Even noted free-speech advocate Floyd Abrams says that WikiLeaks founder Julian Assange “may yet have much to answer for” and blames him for the certain defeat of federal shield-law legislation protecting journalists. Hyperbole, hysteria? Certainly. We heard much the same in 1971, when Daniel Ellsberg released the Pentagon Papers to the New York Times (ironically, Abrams was the Times’ lawyer in that case).

Welcome to the Age of Transparency. But political analyst and writer Micah Sifry argues that WikiLeaks is not the whole story: it is a symptom, an indicator of an ongoing generational and philosophical struggle between older, closed systems, and the new open culture of the Internet. “What is new,” he writes, “is our ability to connect, individually and together, with greater ease than at any time in human history. As a result, information is flowing more freely into the public arena, powered by seemingly unstoppable networks of people all over the world cooperating to share vital data and prevent its suppression.” Despite Assange’s arrest, the publication of secret documents continues, and websites replicating WikiLeaks’ activities have sprung up in Indonesia, Russia, the European Union, and elsewhere. As Sifry shows, this is part of a larger movement for greater governmental and corporate transparency: “when you combine connectivity with transparency—the ability for more people to see, share and shape what is going on around them—the result is a huge increase in social energy, which is being channeled in all kinds of directions.”

Publication: February 21 2011 224 pages
Paperback ISBN 978-1-935928-31-7 • E-book ISBN 978-1-935928-32-4