FOTO PREMONITÒRIA!

En Ferran me l'ha enviada, tot i que jo penso que guanyarem 3 a 1!

ANTI-LAPORTISME A DOJO

A poquíssimes hores del matx de Roma, ja porto dos dies amb la mosca al nas. Per una banda, és un goig i una joia, veure tothom amb samarretes del Barça pel carrer. Què dolça és la victòria! I quants s'apunten sempre al carro guanyador! Suposo que és la naturalesa humana. La immensa majoria de mortals vol caure sempre del costat dels vencedors. Mai dels vençuts! I ara el Barça venç i convenç!

Tot plegat ha fet callar les boques de l'ecspanyolisme rampant que van voler carregar-se en Joan Laporta amb una fastigosa moció de censura que va mobilitzar tota la púrria de la Barcelona més ecspanyola i ecspanyolitzada. Començant, naturalment, per La Vanguardia. En el seu moment, ja vaig escriure al respecte (1 i 2).

Ara, quan estem a punt de culminar la temporada més gloriosa de tota la història del club, s'ha desfermat una campanya brutal que pretén amagar la rellevància del President Joan Laporta , utilitzant com a ariet la figura d'en Josep Guardiola.

Naturalment, jo no li penso treure ni un gram de reconeixement a la figura de l'entrenador. Si bé, sovint penso que li ha passat com aquell que juga per primera vegada a la rifa i li toca. Vull dir que, es comprovarà la seva vàlua com a tècnic si continua mantenint l'equip en el cim del futbol mundial al llarg de les properes temporades. Amb una temporada, per molt exitosa que sigui, no n'hi ha prou. Tampoc vull dir que si en els tres propers anys no aconsegueix un triplet o un doblet, sigui un fracassat. No, no és això.

Però sembla que ningú no s'enrecorda que Guardiola era l'aposta com a tècnic de la candidatura anti-laportista en les darreres eleccions al Barça. La candidatura encapçalada per en Bassat i que comptava amb en Miquel Roca com a home fort -com a milhomes, vaja. Us en enrecordeu?

La grandesa d'en Laporta com a President, i això és el que no se li reconeix, és que malgrat haver format part d'una candidatura que li volia fer la pell, va tenir la generositat de repescar Guardiola i fer-lo entrenador del B i després, va tenir els sants collons d'apostar per ell com a entrenador del primer equip quan ningú, repeteixo NINGÚ donava un xavo per ell. Aquesta és la diferència clau.

Ahir, escoltant RAC1 els capos de La Vanguardia i els seus acòlits, semblaven que demanaven a crits que en Guardiola es presentés com a President de la Generalitat. Quasi vaig sentir vergonya aliena. De fet, jo diria que les mamades que li feien denotava la por, el pànic, al fet que, un cop en Joan Laporta plegui de president del Barça, per mandat estatutari, opti per fer carrera política, i naturalment, opti per una candidatura independentista transversal. Jo diria que si és possible una entesa entre Laporta i en Joan Carretero, per exemple, representants per excel.lència de les dues Catalunyes, el resultat seria una candidatura del tot imbatible. Guanyaria de carrer, vaja!

Ep! És una proposta, mentre faig temps abans que comenci el partit, que estic segur que guanyarem... de carrer, també!.

MOLT BO!

FES UN FAVOR AL PAÍS i PASSA-HO!

A CAN ZARAGOZA, LA IMAGINACIÓ... S'ESGOTA!

GRÀCIES, PRESIDENT (per enèssima vegada...)

Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero

L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara? Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil? No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria? No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum? Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer? El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre.

(NOTA: Article publicat al diari AVUI)

UNA HISTÒRIA DE VAQUES

Això m'ha arribat per la xarxa, i m'ha agradat tant que ho publico, demanant permís virtual al seu creador, al qual felicito per la seva perspicàcia i imaginació....

T R A C T A T    D ' E C O N O M I A 

ECONOMIA TRADICIONAL         
Tens dues vaques. En vens una i amb els diners compres un brau. Es multipliquen i l'economia creix. Els vens i et jubiles amb els beneficis.  

ECONOMIA ALS ESTATS UNITS
Tens dues vaques. En vens una i amb els diners reparteixes dividends per fer pujar artificialment el valor de l'acció. Obligues a l'altra vaca a produir la llet de quatre vaques. Et sorprens quan la pobre mor extenuada. Robes les vaques d'algú més pobre i feble i repeteixes la jugada.

ECONOMIA A LA XINESA
Tens dues vaques. Poses tres-centes persones a munyir-les. Et sents orgullós de no tenir cap aturat, alta producció i arrestes al periodista que mira de publicar les xifres.

ECONOMIA A LA JAPONESA
Tens dues vaques. Les redissenyes per tal de que tinguin la desena part de la seva mida natural i per fer que produeixin vint vegades més de llet. Llavors crees una sèrie de dibuixos animats que es diu "Vakemon" i vens a tothom les dues coses.

ECONOMIA A LA HINDÚ
Tens dues vaques. Les adores. I tu, passant gana.

ECONOMIA A LA RUSSA
Tens dues vaques. Les comptes i arribes a la conclusió de que tens cinc vaques. Les tornes a comptar i creus que en tens quaranta-dues. Les tornes a comptar i te'n surten dotze. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.

ECONOMIA A LA SUÏSSA
Tens cinc mil vaques, però cap d'elles és teva. Cobres a l'altra gent per guardar les vaques i per no dir a ningú qui n'és el propietari.

ECONOMIA A L'ALEMANYA
Tens dues vaques. Fas una re-enginyeria de les vaques per tal de que visquin cent anys, formin un cop al mes i es munyin elles soles.

ECONOMIA A LA FRANCESA
Tens dues vaques. Fas una vaga perquè en vols tres.

ECONOMIA A L'ANGLESA
Tens dues vaques. Les dues estan boges.

ECONOMIA A LA ITALIANA
Tens dues vaques. La de l'esquerra està boníssima.

ECONOMIA A L'ESPANYOLA
Tens dues vaques, però no saps on collons són, i a més, t'importa una merda. Vas a prendre unes copes de vi i menjar-te unes tapes.

ECONOMIA A LA CATALANA
Tens dues vaques. Les cries, les pentines, les rentes... en tens gran cura, vaja. Espanya te les fot, les dóna al veí que només en té una, et diu insolidari i no et deixa comprar-ne més. I a més, et cobra la llet que tu mateix produeixes

UNA MOSTRA MÉS DEL FEIXISME ECSPANYOL... I NINGÚ NO BADA BOCA!

Els ecspanyols són uns feixistes. Del primer a l'últim. Això ningú no ho dubta... a aquestes alçades. Però allò que em subleva és la seva fatxenderia. Fixeu-vos ara amb el cas de la jugadora de futbol de l'equip femení perico, Noemí Rubio, l'han apartada per haver sortit en el Facebook fotografiada amb una bufanda del Barça i amb els seus colors pintats a les galtes. Això és pur feixisme.

En un estat català normal, republicà i racional, la fiscalia ja hauria presentat una querella per discriminació i violació dels drets humans contra aquest club feixista fins a la medul.la. Però aquí, en la Catalunya sotmesa, espoliada, borbònica i autonòmica, tothom calla i acota el cap. 

Que jo sàpiga, als Estatuts del club perico, el nom del qual és tan fastigós que ni goso reproduir-lo, no figura en cap cas com a motiu per ser sancionat o sancionada, portar públicament, en la teva vida privada, distintius d'un altre club. Si això és així, la represàlia contra la jugadora està totalment fora de lloc, i com a mínim hauria de comportar una sanció moral, però penso que també jurídica, i més concretament penal o administrativa.

Però la barra lliure dels feixistes ecspanyols ja es va demostrar, al principi de la Lliga, quan van estar a punt de provocar una autèntica tragèdia a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, davant la passivitat dels Mossos d'Esquadra, per cert. Van assaltar el camp, i tothom va callar. Cap sanció. Res de res. L'Ecspanya eterna, on els feixistes sempre se'n surten de rositas. (Bé, per sort, no sempre, alguns pringuen).

Espero veure el dia que el club perico o bé es reconverteix en un club democràtic i normalitza el seu nom, o bé se'l dissol, i el seu patrimoni, incloent-hi naturalment el nou estadi, es cedeix a un nou club arrelat al seu entorn immediat (Atlètic Llobregat, per exemple?). Estaria bé, no?

NOVA ENQUESTA

Si us desplaceu una mica cap abaix d'aquest bloc, trobareu una nova enquesta que podeu contestar. Aquest cop la pregunta és obligada: en el cas que s'acabi presentant una candidatura transversal independentista liderada per Joan Carretero, quants escons penseu que obtindria?

Ara toca votar!

L'AMO I L'ESCLAU

Resulta realment patètica aquesta penetració ideològica de l'ecspanyolisme més tronat, representat per aquest individu menyspreable que respon al nom de Kosé Zaragoza, en l'ADN del comissari polític i aprenent de Labordeta que es diu Joan Ridao.

Resulta que tant l'un, com l'altre, no els ha agradat l'acte de dignitat que va representar el rebuig a la bandera nazi ecspanyola. Així, l'un, l'amo, obre aquesta boqueta de pinyó que té i diu que això està molt mal fet. Ipso facto, l'esclau, perd el cul per repetir les paraules del seu amo, i de passada deixa amb el cul enlaire el seu candidat a les europees. 

Pobre Junqueras, cada cop que els teus líders obren la seva boqueta esclava i ecspanyola, et llencen als peus dels cavalls, talment com si fossis el Messala de Ben Hur.

Sort tenim que aviat tot plegat farà un tomb copernicà. Bé, de fet, ja l'està fent...

LA HISTÈRIA ECSPANYOLA ES DESFERMA

Després de no tenir els collons d'arribar a  la final, els ecspanyols s'han posat histèrics per la immensa, l'enorme lliçó d'independència, republicanisme i democràcia que va tenir lloc ahir al que jo passaria a rebatejar com a gloriós estadi de Mestalla de la no menys gloriosa ciutat de València, que ahir va ser l'escenari de la mostra més desacomplexada de rebuig a l'ecspanyolitat i al borbonisme!

Ni el Camp Nou, ni l'Estadi Lluís Companys, ni cap dels estadis d'Euskalherria, han presenciat aquest esclat de joia i d'orgull patriòtics, que ja per sempre més continuarà en la nostra memòria i en la de la lluita per la Llibertat.

13 de maig del 2009, el dia que la ciutat de València, fou més anti-ecspanyola que mai. La memòria dels Maulets, del General Basset, es va reivindicar i va ofegar els patètics intents dels ecspanyols d'amagar i manipular...

VISCA VALÈNCIA!

VISCA CATALUNYA LLIURE!

GORA EUSKADI ASKATUTA!

ELS WEBS DELS CANDIDATS

Les eleccions europees del 7 de juny seran les primeres que tindran lloc a Catalunya després de les eleccions als Estats Units. Donat el seu impacte mediàtic, és previsible que els nostres estrategues electoral n'hagin tret alguna inspiració. Una manera de comprovar-ho, és analitzar els webs dels candidats. (Aquest post, és un refregit de tres posts publicats al meu bloc acadèmic).

EL WEB D'EN TREMOSA

Un cop analitzada, podem dir que s'han quedat a mig camí. Naturalment, allò que crida més l'atenció és l'enllaç que permet fer microdonacions als ciutadans (si bé s'ha de dir que el botó mínim és de 10 euros, quan a la d'Obama, si no m'erro era de 5 dolars). Serà interessant veure quina serà la resposta dels electors. Recollirà el candidat una quantitat rellevant? O bé la desconfiança crònica envers els polítics, sumada ara a la desconfiança, encara força important, envers les transaccions digitals, farà que no obtingui la resposta adient? Ho seguirem atentament.

Per contra, on no s'ha seguit el model americà és en la feble presència de vídeos i recursos dinàmics. Sí que hi ha vídeos, però estan en un segon nivell, no en la portada. Tampoc hi ha música. L'eslògan no és un prodigi del màrketing polític, "Catalunya, porta d'Europa", sembla més un eslògan de turisme publicitari o de logística que de campanya electoral. També cal dir que inicialment el "Participa-hi", havia aparegut sense el corresponent pronom feble. Per "sort" l'han corregit.

En aquest sentit, hi ha el risc que el discurs del candidat se centri molt en la seva especialització professional i que en els mítings parli de, per exemple, "els containers del Port Barcelona", o dels slots de l'Aeroport del Prat. El problema és que ni els containers ni els slots voten. 

Un altre component que trobem a faltar, és el musical (no hi ha cap melodia). Sí que hi ha dos enllaços que porten al Grup de Suport i a l'imprescindible Facebook, però, per exemple, no hi ha Twitter, que permet una comunicació quasi immediata, ni blocs. Tampoc no hi ha cap component lúdic (els cada cop més imprescindibles jocs polítics). Si m'apureu, tampoc hi ha cap possibilitar d'atacar els adversaris. Cal tenir present que els socialistes són uns genis en aquest àmbit, i que no hi ha cap mena de dubte que tornaran a reincidir-hi.

En definitiva un web que podem qualificar com a força auster, quasi bé luterà, que suposo que vol donar una imatge d'un candidat seriós, competent, eficient... però que caldrà veure si aguanta el pressing destraler de la competència, que segur que no s'estaran per a austeritats a mesura que s'acosti la cita electoral.

Dos detalls més, abans d'acabar. La pròpia adreça del web, que no és particularment intuïtiva. I molt lligat a això, és que el disseny global del web respon totalment al disseny corporatiu dels blocs de CiU, de manera que, en certa mesura, el web sembla ser totalment orgànic. Això, naturalment, no és cap retret, però contrasta amb la imatge que sempre s'ha volgut donar del candidat, com una persona independent.

EL WEB D'EN JUNQUERAS

El web oficial de la candidatura d'Oriol Junqueras, incorpora en un racó el logo del partit pel qual concorre, si bé el seu disseny es troba a anys llum de la imatge digital a què ens té acostumat ERC. El protagonisme del partit sí que es dóna més en el faldó inferior que actua com a mapa del web i on s'han afegit, els recursos de la Web 2.0 (Facebook, Flickr, Youtube, Twitter i RSS).

Malgrat això, penso que es manté, una voluntat explícita d'emfasitzar la figura del candidat en detriment del partit. Resulta curiós en aquest sentit, que la resta de la candidatura no apareix per enlloc, com si els seus impulsors pressuposessin que únicament sortirà escollit el cap de llista. 

En termes generals, el disseny del web compta amb colors freds, amb una imatge molt nòrdica. El primer cop de vista resulta força atractiu, si bé continua existint massa text, i les imatges del candidat són omnipresents. Des d'aquest punt de vista no es pot definir més que un web top-down, és a dir, de dalt a baix, perquè el protagonisme dels ciutadans, dels electors, és limita a poder enviar un correu electrònic al candidat.

Ni tan sols s'ha inclòs un enllaç per fer donacions -o si hi és, no es veu a primer cop d'ull, que és el que hauria de passar. També constato que s'ha mantingut el joc d'emfasitzar les lletres UE del cognom del candidat. Un recurs des del meu punt de vista, massa vulgar, sense gaire imaginació.

Algunes aportacions interessants són les següents:

En primer lloc el banner rotatiu que es troba en la part superior del web i que dóna al web una certa dimensió dinàmica, que contrasta amb l'estàtica de la resta de webs.

En segon lloc, s'ha posat en un lloc destacat un vídeo del candidat, en format youtube, que és de suposar , anirà variant a mesura que transcorrin els dies.

També destaca força, en enllaç amb el Blog del candidat i l'Agenda que situa en un mapa de Google, el lloc on el candidat, se suposa, portarà a terme la seva activitat mitinera. Goso afirmar que la rellevància del Blog en el context del web pot ser deguda al fet que el candidat és un destacat acadèmic els escrits dels qual aporten sempre interessants elements de reflexió. Conscients d'aquest punt fort, se l'ha volgut reforçar en el web.

En definitiva, un web força agradable però que, malauradament, no incorpora elements participatius. I és una llàstima.

EL WEB D'EN ROMEVA

La característica principal del web del candidat d'IC-V i EUiA, Raül Romeva, és el seu minimalisme, la seva simplicitat. És un web que es concentra tot en una sola pantalla, vull dir que no has de fer servir la rodeta del ratolí per veure-la sencera. Els elements que criden l'atenció són els següents:

En primer lloc, l'hegemonia del color verd i en menor mesura de la tipografia rogenca, sense ser d'un roig fort, però. Això també lliga amb una destacada presència de les sigles de les dues formacions que participen en la candidatura. En segon lloc, la foto del candidat, que ocupa quasi bé una tercera part del web. Sens dubte es vol emfasitzar la figura del candidat, que tot cal dir-ho, ha estat dels més destacats, en la legislatura que ara s'acaba. En tercer lloc, la migradesa de text escrit, que en gran part és substituït per fotos o per banners que enllacen amb més informació. Dels tres webs estudiats és sense cap mena de dubte el menys textual, i això cal destacar-ho.

Pel que fa a les eines participatives (web 2.0), destaca un banner que enllaça amb el facebook, el youtube i el flickr, però no apareix el Twitter.

Però sense cap mena de dubte, l'apartat al qual se li dóna la major rellevància és la del Videobloc, on aparentment, els ciutdans poder adreçar preguntes al candidat. Malauradament, la interactivitat es redueix enviar missatges textuals, mentre que les respostes del candidat -o del seu equip- poden ser a través de vídeo o bé de correu electrònic. No hi ha, doncs, la possibilitat que els ciutadans li enviïn un vídeo al candidat. És una llàstima, perquè el que podria haver estat una iniciativa interessant, no acaba de donar tota la seva potencialitat.

El web es completa amb tres banners que enllacen amb el butlletí i amb dues temàtiques claus del programa de la formació, com són la campanya anti-nuclear i la crisi econòmica.

Sense ser d'una gran originalitat estètica i sense grans pretensions, aquest web presenta alguns aspectes interessants que assenyalen una interiorització d'alguns dels elements referencials de la internet política més avançada. Tanmateix, no sembla que l'equip de campanya li doni una excessiva rellevància. Tampoc no hi ha la possibilitat de fer donacions econòmiques.

VALORACIÓ GLOBAL

Jo diria, que en termes generals, no s'ha tret tot el profit que caldria a l'experiència de la campanya online portada a terme als Estats Units en el 2008. Si bé és cert que s'han incorporat elements com les donacions econòmiques o el videobloc, els webs dels candidats a les eleccions europees encar són lluny d'assolir la potència dels de l'altra banda de l'Atlàntic. Hi ha, per exemple, una total absència de jocs polítics o de campanya negativa, és a dir d'atac a l'adversari, element clau, si es vol fer una campanya que tingui un mínim ressò mediàtic. Jo no tinc cap dubte, per exemple, que els ecspanyols utilitzaran, sense complexos, aquests recursos. Pel que fa a la interactivitat i a la sinèrgia entre bloc i xarxes socials, no acaba de quallar. Seria interessant, en aquest sentit, saber si dins l'equip de campanya dels candidats, n'hi ha que es dediquin exclusivament a la campanya digital.

També és cert que les eleccions europees no són precisament les principals fites electorals i doncs, que els recursos que s'hi dediquen són molt petits. Potser caldrà esperar a les eleccions al Parlament del parc per comprovar si els equips de campanya hi aboquen tots els recursos, tota la imaginació i tot el coneixement que, suposo, estan adquirint de les campanyes electorals d'altres països i, principalment, dels Estats Units.

AIXÍ TRACTEN ELS ECSPANYOLS ELS SEUS FILLS!

Només cal llegir aquesta notícia. Només una ment perversa, plena d'odi i malalta, pot sotmetre els seus fills a aquest espectacle denigrant. L'individu en qüestió es diu Toni Bosch, i és el president provincial del PP. Després no m'estranya que l'APM vagi ple de freakis i poca-penes. Per no parlar de coses més greus.

NO CAL DIR RES MÉS, OI?

COM EN EL FRANQUISME, PERÒ AMB LA F1

Un dels meus mal records d'infantesa és la Setmana Santa televisiva. Els més joves els costarà molt imaginar com es podia viure amb dos canals ecspanyols de televisió en blanc i negre, i empassar-se els akelarres dels garrulos amb les caputxes tipus KKK. Penso que va ser llavors que em va immunitzar contra el pensament religiós per sempre més. Les odiava, aquelles tardes llarguíssimes d'una televisió que no podia suportar. Naturalment, amb el pas dels anys el meu menjacapellanisme s'ha anat apaivagant, tot i que encara a hores d'ara quan veig en Rouco, o el Garcia Gascó (amb accent, talòs!), els automatismes se'm disparen. No ho puc evitar. Jo he arribat a la conclusió que preocupar-se per la vida en l'hipotètic més enllà, és un acte de profund egoisme, tenint present la quantitat de problemes que tenim ara i aquí. Però bé, cadascú que es posicioni com vulgui, sempre i quan a mi no em toqui el que no sona. Naturalment, jo no tractaré condescentment una persona creient, com perdonant-li la vida. Més d'una vegada, m'he sentit incòmode quan un capellà o religiós, sobretot si era jove, s'adreçava a mi d'aquesta manera. No sé què es pensen! Mai ho he entès!

Però bé, aquest rotllo que us acabo de clavar ve a tomb pel fet que aquests dies ja tinc el tema de la Fórmula 1 de cotxes que em surt per les orelles. Quin veritable fàstic! No puc evitar traçar paral.lelismes entre la meva infantesa amb els garrulos de les processons, i els notes de la F1, pilots, periodistes i públics inclosos. Haver de suportar no sé quants dies la tonteria pija de gent fotent gasto de benzina, em posa malalt dels nervis. Sort que ara tinc 15 o 20 canals per triar, però és clar, quan vull mirar les notícies a TV3, m'adono que ni els horaris respecten... però què s'han pensat? 

Si us plau, perquè no apreteu el gas a fons, us sortiu per la tangent i us aneu a fer la mà d'una punyetera vegada?

L'ESTRANYA PARELLA

Aquesta setmana que acabem de passar, hem comprovat el pànic que desperta la proposta d'una hipotètica candidatura transversal que tingui per objectiu central la declaració unilateral -si no hi ha cap més remei, i penso que no n'hi ha- de la independència de Catalunya.

Si en la setmana anterior van ser les declaracions de periodistes-mercenaris, els que l'atacaren, personalitzant-la en el seu màxim exponent, aquesta setmana que ara acabem, han estat els polítics i estrategues de primer nivell, qui han entrat a sac. Senyal clar que els primers havien fracassat, i que es constata que el tsunami independentista, amenaça de dinamitar, efectivament, el sistema polític de l'autonomisme decadent.

Dilluns va ser l'inefable Antonio Bolano, ex-mà dreta del Tio Pepe, qui va tenir la gosadia de titllar Joan Carretero, de, literalment, traidor a Catalunya. Home, noi, si et refereixes a la Catalunya que a tu t'agradaria, és clar que sí, i de passada, una servidora, el primer. 

En Carretero, fidel a la seva estratègia comunicativa de dosificar al màxim les seves aparicions mediàtiques, per a treure'n el màxim de rendiment, no va replicar. Una estratègia, per cert, amb uns resultats excel.lents, val a dir-ho. Per això, una servidora l'emula i em nego a replicar-lo tampoc. Bàsicament per dues raons. La primera és perquè fer-ho seria donar-li una certa legitimitat patriòtica: amb els ecspanyols que volen esclafar Catalunya, no es discuteix. Se'ls combat, se'ls derrota i, si és necessari, diguem-ho en paraules prudents, se'ls neutralitza. Punt. I la segona, perquè no tinc cap mena de dubte, que els companys del cimera, empraran els mots escaients, amb aquell estil que fa les delícies per als seus fans, que són, val a dir-ho, cada cop més.

Però uns dies després, un altre peix gros de la política catalana, el totpoderós David Madí, va reblar el clau que abans havia emprat el sociata de marres. Segons ell, Carretero viu fora de la realitat. Anem a pams.

Primera consideració. El fet que l'estratega per excel.lència de CDC, dediqui el seu preciós temps a burxar en Carretero, demostra ben a les clares, l'autèntic pànic que en aquest partit tenen respecte la possible presentació d'una candidatura electoral liderada pel metge de Puigcerdà. En aquest país, hi ha tres referents polítics claus: el programa televisiu Polònia, en David Madí i en José Zaragoza. Bé, dos d'ells ja s'han posicionat respecte la figura d'en Carretero, i això que encara no se sap del cert si es pensa presentar a les properes eleccions del 2010 (si es que es fan aquest any, perquè també es podrien avançar).

Segona consideració. Si escoltem el tall de veu d'en Madí, fixeu-vos que, aparentment, no denota el mateix odi ètnic que l'espanyol Bolano sent per en Carretero. Tot el contrari. Hi ha fins i tot un reconeixement del seu paper patriòtic, àdhuc una certa (falsa) admiració envers ell.... per després intentar clavar-li per darrere. No hi ha cap mena de dubte que aquesta serà l'estratègia soft de deslegitimació del discurs de Carretero, per part dels dirigents convergents: grans paraules, per després fotre-li per darrere. Cal parar compte. Els cada cop més nombrosos sobiranistes i independentistes de CDC, han de tenir molt clar que la proposta de Carretero va molt en serio, i que davant els titubegs dels seus dirigents, hauran de posicionar-se respecte si opten per la independència que garanteix Carretero o per les opcions més probables que tindrà CiU en les properes eleccions: fer la sociovergència o el pacte amb el PP. Perquè la possibilitat de treure majoria absoluta, està totalment i definitiva descartada... això sí que és viure fora de la realitat o, en paraules de Cardús, dins de la ratera.

Tercera consideració. No és la meva intenció posar al mateix nivell el criptonazi d'en Bolano que en David Madí. Per a mí són com la nit i el dia, no hi ha color. En Madí és un patriota, segurament de dretes, però un patriota. Passa que és ell mateix qui, amb la seva obsessió per en Carretero, es rebaixa a l'alçada d'en Bolano. Ell solet, doncs, es degrada. Ningú no li ha demanat que badés boca contra el de Puigcerdà. Però ell, conscient que les seves bases cada cop estan més tocades pel missatge independentista desacomplexat, ha hagut de sortir a escena. I aquesta és una altra de les enormes i contundents victòries d'en Carretero.

Per acabar, i encara que de fet no faci falta dir-ho, perquè és obvi, fixeu-vos com contrasten els atacs contra Carretero, amb el silenci respecte el seu anterior partit. I és que aquest partit, a hores d'ara ja no interessa ningú, tret dels sociates, que el fan servir com a crossa, i que, en conseqüència, faran mans i mànigues per evitar allò que és inevitable, l'enorme i total ensulsiada electoral que patirà el 2010. Tan gran serà, que de fet, ja s'estan barallant per les engrunes que en quedaran. 

Espero que si algun lector d'aquest humil i modest bloc encara continua militant en el referit partit, es degui a que tingui complex d'infermer o infermera -per allò de la crossa, em refereixo- i no pas perquè pensi que el portarà a la Independència. Que naturalment, no ho farà!

He dit.

VALDÉS, L'HEROI DE LONDRA

Ahir, quan el Barça va marcar el gol que el classificava a la final, va confirmar-se el meu pressentiment que guanyaríem. En cap moment, cap, vaig dubtar que ens portaríem el gat a l'aigua. Ara bé, de la mateixa manera que va passar al Camp Nou, per a mi, el gran, l'enorme heroi d'ahir va ser, en Víctor Valdés. Un jugador que va ser clau per evitar que el gallines del Chelsea ampliessin el marcador, fet que hauria complicat moltíssim l'eliminatòria. Així com marcar gols ho poden fer tres, quatre o cinc jugadors, evitar-los, sobretot en situacions d'un contra un, només ho pot fer el porter. I Valdés ha guanyat la partida a Drogba. Víctor Valdés, l'heroi de Londra.

TRENTA ANYS DESPRÉS

Ahir vaig fer una cosa que, calculo, feia trenta anys que no feia. Vaig pujar al Castell de Burriac. I això que el tinc ben a prop! Però ja se sap que les coses properes, sovint les menystens, no les valores. Quan era crio, amb els meus pares i els meus germans, ens n'havíem fet un fart de pujar-hi! Sovint fèiem el recorregut clàssic de pujar per Cabrils, anar fins a la Creu, després baixar fins a la Font Picant i després pujar al Castell. Mai se m'havia fet pesat!

Ahir, però, amb l'única companyia de la Triska (foto), la gosseta dels meus pares, vaig voler fer un revival i aprofitant dues hores que tenia lliures, vaig decidir que tornaria a pujar-hi. I naturalment que ho vaig fer! Però cony, em vaig cansar! 

Ara bé, quan vaig arribar a dalt de la torre del Castell, vaig estar-m'hi una mitja hora ben bona contemplant les magnífiques vistes que ofereix: quasi tot el Maresme és al seu abast, el Montseny, també, Barcelona, fins a Montjuïc, etc. I, naturalment, la costa, d'un blau intens. Ben bé la seva situació era estratègica, com a edifici militar!

Però més que reflexionar sobre la història, aquella passejadeta em va servir per recarregar piles. Feia una tarda magnífica, un sol esplèndid, i encara no feia xafogor. De tant en tant bufaven ratxes de vent que jo agraïa moltíssim.

Van ser uns instants de relax, sentia que el món, per una vegada, era del meu costat... I que tot era possible!

I DESPRÉS DEL BARÇA... CARRETERO!

Brutal entrevista al diari AVUI, no us la perdeu!

En remarco alguns dels fragments claus:

1."Dels partits que hi ha al Parlament cap està treballant per la independència d’aquest país"

2."En un país que no té cap dels atributs d’un Estat no es pot fer ni política de dretes ni d’esquerres."

3."(Puigcerdà) És el millor lloc del món."

4."(...) no he estat mai situat a l’òrbita de CiU. Més aviat hem estat sempre adversaris i ho continuarem sent. Una altra cosa és que pensi que sense el món que representa CiU és impossible assolir l’Estat català. Per tant, el que haurem d’intentar és arrossegar-los cap aquí"

5."El que no tingui clar que l’invent de l’Estat espanyol funciona i funcionarà a base d’espoliar els Països Catalans és que no entén res"

6."El que proposem és molt senzill i és el que han fet totes les nacions del món amb democràcia i Estats socials madurs. Tenir una majoria parlamentària i proclamar la independència."

7."Hem d’aconseguir que el debat sigui que els polítics ens diguin si són unionistes o independentistes."

8."Jo d’ERC no en vull parlar més"

9. "Espero que l’única solució sigui votar Reagrupament."

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

QUAN CARRETERO SURT AL "POLÒNIA"...

La política dels nostres dies és sobretot mediàtica. Ens agradi o no, és un fet. Sortir als mèdia és una conditio sine qua non per tal de ser conegut, i un cop ets conegut, tens la possibilitat de difondre el teu missatge, el teu programa.

Però fins i tot amb això no n'hi ha prou. Certament s'ha de sortir als mèdia, i particularment a la televisió. Però més que als programes titllats de seriosos, allà on cal sortir és en els programes que la comunicació política ha acabat titllant d'infotainment, és a dir, aquells que barregen la informació i l'entreteniment. Aquests programes són summament importants, perquè més enllà de presentar-se com a espais d'entreteniment, també toquen assumptes de l'esfera pública, conviden polítics, organitzen sondejos a peu del carrer, etc. de manera que fan que la seva audiència, que si els oferissin un programa de debat polític clàssic, sortirien per potes, acaba empassant-se informació, debat, i també política. Probablement l'episodi que va donar el tret de sortida a l'infotainment va ser quan Bill Clinton va sortir tocant el saxo a The Arsenio Hall Show, el mes de juny del 1992. 

En el cas de Catalunya, no hi ha cap mena de dubte que el programa infotainment per excel.lència és el "Polònia", amb un matís. No es tracta tant d'un programa d'entreteniment genèric, on apareixen els corresponents freakis, sinó més aviat de sàtira política, per la qual cosa, el podríem definir més com un programa de politicotainment, perquè combina l'entreteniment -l'humor- i fonamentalment la política. Naturalment, sortir-hi pressuposa una quota de popularitat enorme. Tots els polítics que volen manar, volen el seu corresponent personatge polonès..

Ahir va sortir, em sembla que per primera vegada, el personatge del Carretero. Més enllà de si el guió de l'squetx era encertat o no, fins i tot algú podria dir que es notava una certa òptica calabresa, el que realment importa és que en Toni Soler i companyia , van adonar-se que l'havien de fer sortir, perquè sense cap mena de dubte havia estat el personatge polític que havia atret l'atenció política dels dies anteriors. Que l'olfacte polonès és fi, ho demostra l'èxit d'audiència del programa, per la qual cosa, si treuen el personatge d'en Carretero és perquè constaten que és un polític a l'alça -mal que li pesi a l'al.ludit.

I aquesta és, sense cap mena de dubte, una bona notícia!