28F, LA INDEPENDÈNCIA NECESSÀRIA

D'aquí a unes poques hores seré a Vilassar de Mar, acompanyant a votar els meus pares. Serà una ocasió, no cal dir-ho, especial. Em fa molta il.lusió per ells. No cal que us digui que, en molta mesura, tot el que sóc, tot el que sé, els ho dec a ells. Es mereixen participar en aquesta festa de la democràcia, i estic segur que s'emocionaran i tot. Com molts catalans i catalanes que els va tocar viure els pitjors anys del franquisme i tot el que això va significar. Repeteixo, em fa molta il.lusió acompanyar-los.

Havent dinat baixaré a Molins, al Baix Llobregat, on també seguiré les darreres hores de la jornada. Aquesta segona onada de consultes, ha estat clarament silenciada pels mèdia. Sembla que encara els dura la por al cos de les anteriors jornades del 13S i del 14D.

Doncs bé, que pensin que la història no s'ha acabat. En l'horitzó ja es veuen una propera tongada, ja sabuda, del 25 d'abril, en la qual participaran ja ciutats importants, com Girona. I això no és tot. Em plau difondre que Cornellà de Llobregat i el seu veí, Sant Boi, també celebraran la consulta. I ho farem el proper 20 de juny.

Ja fa setmanes que Cornellà decideix i Sant Boi decideix, es reuneixen i treballen durament per preparar-ho tot. Naturalment, amb la total oposició dels ajuntaments corresponents. En el primer cas, els sociates ni tan sols deixen que es voti la moció de suport a les entitats del poble que volen impulsar-la. Suposo que ningú li ve de nou aquesta actitud fatxenda...

Precisament, divendres vaig assistir al segon acte de presentació pública de Cornellà decideix. Es va celebrar a l'Orfeó Catalonia del barri del Pedró. Com a convidat, hi participà l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra. Va ser un acte d'engrescament. A ningú se li escapa que el repte de mobilitzar els 75.000 ciutadans de 16 o més anys de Cornellà és dels més agosarats. I bé, considero que els resultats seran francament encoratjadors.

La consulta a Cornellà atraurà una gran atenció mediàtica. Entre d'altres raons per ser "el poble del Montilla" (sic). I un resultat inesperat, pot condicionar sobremanera la dinàmica política del país. En l'imaginari polític català, "Cornellà" i una ciutat com "Vic", representen els dos pols, els dos extrems. Però aquesta visió, és totalment distorsionada. Si més no pel que fa a Cornellà.

En els anys que fa que hi visc (des del 92, exactament), he constatat com l'estigmatització d'aquesta població és totalment injustificat. La visió des de fora de Cornellà és totalment esbiaixada, però com sempre, lluitar per corregir-la és molt difícil. Entre d'altres raons, perquè els sociates fan mans i mànigues per preservar aquest estigma, perquè els benficia electoralment. Cornellà és "seu", i si per ells depengués, l'estigmatització funcionaria trenta o quaranta anys més, durant els quals continuarien reproduint els clixés de la immigració dels anys 60, de manera que es perpetuaria com una mena d'apartheid...

Bé, tinc el convenciment que els resultats del 2o de juny dinamitaran la imatge made in sociata de Cornellà, i posarà més que histèrics a més d'un. Aquell dia, no només jo tindré l'orgull de votar per la Independència. També ho podrà fer el meu fill, i això, com podeu comprendre, m'omple d'orgull i de satisfacció. Només per això, ja ha valgut la pena tots els esforços, tota la feina, i fins i tot tots els maldecaps que he tingut d'ençà que un dia del mes de juny del 1982, encara el recordo perfectament, vaig entrar a demanar informació a la seu de la Crida a la Solidaritat, que llavors era al carrer Pelai.

JOAN LAPORTA EM SEGUEIX AL TWITTER

Al.lucinant, en Joan Laporta em segueix al Twitter... a mi i a uns quants centenars més de persones, segons sembla. Bé suposo que per saber-ne més haurem d'esperar el dilluns a les 12.00 hores.

NOU RIDÍCUL DEPENDENTISTA

Si fa poques setmanes ja feien el ridiculum tremens quan van ser incapaços de tirar endavant per enèssima vegada la llei electoral, aquesta setmana, el Parlament dependentista s'ha tornat a cobrir de merda.

Efectivament. els nostres diputats dependentistes, tots, de l'1 al 135, s'han cagat en els ciutadans catalans quan han estat incapaços de prendre cap decisió per lluitar contra l'enorme, la terrible crisi econòmica que ens colpeja durament.

Vergonya, mil vegades vergonya, per a una cambra que està definitivament finiquitada. Tanmateix s'arrapen a les mamelles dels pressupostos públics i en xuclaran fins a l'última gota de nòmines, dietes i complements que s'escaiguin.

Realment aquesta gentussa, de l'1 al 135, fan molt de fàstic. Els hem d'engegar a la primera oportunitat que tinguem.

Hem de certificar la mort del dependentisme. Avui millor que demà. És urgent, és necessari.

Ens cal la Independència i la regeneració democràtica!

ORGULL I INDEPENDÈNCIA

Escric aquest post encara indignat per la imbecil.litat de tots els periodistes i comentaristes que avui han locutat el partit del Barça, tant per la ràdio com per la televisió. Una servidora ha fet una escombrada pel dial i també l'ha seguit a la televisió.

Ha estat una experiència realment fastigosa. Fins i tot, avui, ni el gran mestre Puyal se n'ha salvat. I si això passa, és que la situació és molt greu.

Anem a pams. Resulta que al Barça li han marcat un gol els alemanys. És cert que jo no he vist el començament. Però tot el que he vist, que ha esta ben bé seixanta minuts de joc viu, he experimentat una mena de dissociació audio-visual. Vull dir que el que veia per la tele, i el que sentia dels locutors, no tenia res a veure. Eren com la nit i el dia.

Trobo al.lucinant per exemple, que la gent s'esquinci la roba perquè anem 1-0 perdent... al minut 40 d'un matx. Corregiu-me si m'equivoco, però en queden 50, més l'afegit, no?

Doncs els poques-penes de locutors -incloent, repeteixo, i em sap greu, el propi Puyal- parlaven com si n'haguéssim rebut mitja dotzena. I només n'havíem rebut un!

Pintaven un panorama desolador, semblava l'apocalipsi....

M'he indignat sobremanera.

Com es pot ser tan negatiu?

Sembla que encara hi ha molta gent, que no sap, tot i que cobra per saber-ho, que el Barça és el millor equip del món. I que només per aquest motiu, té crèdit. I té dret a fer un mal partit. Perquè encara que no ho sembli, són éssers humans.

Però hi ha gent que això no ho entén. Ells voldrien tornar al Barça perdedor, al Barça de Nunyes, al Barça ecspanyol. Segurament perquè associen el Barça actual, el Barça guanyador, el Barça triomfador, el Barça que humilia a qui ha d'humiliar, amb el Barça independentista i, per això, global. Perquè associen aquest Barça amb el seu enemic públic número 1, que no és altre que en Joan Laporta.

Doncs bé, jo estic orgullós d'aquest meu Barça. I no tenia cap dubte, i repeteixo CAP dubte, que acabaríem marcant, com, naturalment així ha estat. Que no s'ha guanyat? Bé, per alguna cosa és una eliminatòria a dos partits, no? Jo penso que el Barça ha donat tota una lliçó de futbol control, de futbol-tranquil, i fins i tot de futbol-sobrat, que ha posat dels nervis els adversaris.

Els independentistes ens diferenciem per l'Orgull que sentim, que mamem. És tot el contrari dels dependentistes, que tard o d'hora han de baixar-se els pantalons i entomar, els agradi o no. Perquè de fet, ells no decideixen res. No són res.

Orgull i Independència, i la resta són bajanades.

NO MERCY

A l'Eva,

Si l'any passat el Barça va ajudar molts catalans i catalanes a passar uns mesos molt durs, gràcies als seus triomfs futbolístics, ara sembla que el relleu el pren el bàsket. La victòria d'ahir va ser acollonant, va ser una autèntica massacre d'ecspanyolitis, amb xiulada inclosa a la borbonada, i al tarat d'en López, que es pensa que portar una final ecspanyola a Euskalherria li sortiria gratis.

He de confessar que vaig gaudir com un camell a mesura que els matxacàvem sense pietat. Buf, si comença així l'any, us juro que quan arribi el desembre, tot serà possible.

La història ens demostra que els ecspanyols han de ser humiliats, i només quan són humiliats, callen com a putos i, com diuen ells, corren un tupido velo, que vol dir que practiquen una memòria selectiva, per tal de no encarar-se amb els seus fantasmes.

Tot aquell que, de bona fe o per cinisme, aposti pel diàleg amb ells, acabarà fet miques, si es desarma unilateralment.

Hem de triturar els ecspanyols allà on siguin, o més exactament, allà on toquin el que no sona. I la propera ocasió que tenim per fer-ho, naturalment amb el permís del Barça, és el proper 28 de febrer, a la nova onada de consultes per la Independència.

Alegrem-nos els dies que falten per la mort, bàsicament per eutanàsia, del tristpartit. I desitgem sort als rebels que fracassaren, tot i que no els oferirem flors, sinó més aviat, els oferirem la porta de sortida.

PACTES D'ESTAT, LA GRAN ENSARRONADA

Quan els ecspanyols parlen de Pacte d'Estat, així, amb majúscules i posant una cara rígida, els catalans millor que ens preparem perquè ens cauran les hòsties per totes bandes.

Aquesta és una lliçó elemental de política ecspanyola. Diria que és part del contingut de la primera sessió de l'assignatura homònima de la carrera de Ciències Polítiques.

I es veu que és una lliçó que els convergents no han après encara. A mi és que aquestes situacions reiteratives em desesperen. Es pot ser tan burro? O al contrari, tan cínic? Sí, ja ho penso que sí.

Anem a pams. Quan els ecspanyols fan un Pacte d'Estat, què entenen? Doncs entenen que el Cap de l'Estat (el Borbó), crida a capítol els responsables polítics ecspanyols. I qui són aquests responsables polítics? Naturalment els dos partits catalanòfobs (PSOE i PP), els empresaris (pur franquisme sociològic o a seques) i els palanganeros sindicals (UGT i CC.OO). I les comunitats autònomes? Home, ara que totes, repeteixo, totes estan governades per ecspanyols, potser sí que les deixaran unes engrunes. Falta algú? No, hi són tots. I ni falta ningú, ni se l'espera. Així de clar, i així de dur.

Bé, doncs el Borbó i els seus acòlits, el que pariran és un Pacte d'Estat on qui pagarà la llufa serà... naturalment Catalunya. M'hi jugo un pèsol. O dos. Ja veureu que el gran acord serà donar pel sac als de sempre. I si molt no m'equivoco, tot ho faran lligar amb la sentència del nyap, d'alguna manera o una altra.

Però què cony. Els ecspanyols fan la seva feina. I a fe de Déu que la fan ben feta: matxacar al no-ecspanyol.

Per contra, el que produeix autèntica vergonya aliena, fàstic i vomitera (això sí, cimerencs neo-stalinistes) és veure la figura peripatètica d'en Duran i Ecspanya, amb aquell posat ridícul que adopta quan fa veure que és un gran estadista, demanant un Pacte d'Estat... És a dir, demanant que matxaquin encara més Catalunya. Naturalment, tot és un muntatge, per aparèixer com un polític responsable, conciliador, pactista i bla, bla. bla...

I què fan els ecspanyols? Doncs li munten una investigació judicial per finançament irregular... Brutal, quins uns els ecspanyols.... La cara de tonto que li ha quedat a en Duran és antològica! Quin ridícul més espantós... El tio va de responsable i guai i els ecspanyols responen mossegant-li els collons com a gossos rabiosos que són. Insuperable!

Jo em pregunto, perquè els convergents encara carreguen la creu aquesta d'en Duran i Ecspanya. Què té o què sap que no és possible treure-se'l del damunt! Porta des del 78 tocant el que no sona. Ha matxacat un partit íntegre com va ser, en els anys trenta, Unió Democràtica de Catalunya, per convertir-lo en quelcom proper a una cova de lladres...

Però en el fons, en Duran i Ecspanya és l'anècdota. És un altre pringat que els ecspanyols utilitzen per relaxar-se. Se'l passen, ara els sociates, ara els peperos. Uns per davant i els altres per darrere.

El que és categoria és que sempre, repeteixo sempre, els ecspanyols fan per manera de tenir el diputado catalan (és a dir, el portaveu de CiU al Congrés) a un individu al qual tenen agafat pel collons, i quan no fa bondat, nyeeecc li recargolen. Va passar amb en Miquel Roca, sobretot després de la seva famosa Operación, no precisament de fimosi, que el va deixar amb una mà al davant i una altra al darrere. Va passar amb el Joaquim Molins (encara recordo aquell espot que deia que serien decisius). Amb en Xavier Trias, no recordo, de fet sovint és que ni l'entenc quan parla. I ara torna a passar, corregit i augmentat, amb en Duran i Ecspanya. De fet, els ecspanyols han trobat en ell un tresor. Té tantes coses a amagar que és un individu feble, afeblit. De fet, si jo fos de CiU, consideraria que seria el candidat emblemàtic per fer-li una auditoria de seguretat, perquè és la baula feble de la formació, on els ecspanyols poden entrar a sac. I de fet hi entren, cony si hi entren!

Comptat i debatut, ara que els de CiU se les prometen felices, amb un tristpartit en mort terminal, farien bé d'aprofitar l'enèssim escàndol per desempallegar-se'n d'aquest llast. És un consell patriòtic. I gratuït. Encara que no desinteressat. No confondre el ser patriota, amb ser idiota.

He dit.

ESTATS UNITS I ALEMANYA FELICITEN KOSOVO

Avui fa dos anys que Kosovo va declarar la seva independència. Des d'aquest bloc vam seguir els esdeveniments de ben aprop. Va ser molt emocionant.

Fins al dia d'avui, 65 estats (22 membres de la UE), han reconegut ja la independència de Kosovo.

Segons dades dels Banc Central de Kosovo, l'economia del país va créixer al llarg del 2009, un 4% en plena crisi econòmica mundial. També es destaca el fet que la Inversió Estrangera Directa (FDI) ha crescut de forma exponencial.

Amb motiu d'aquest aniversari, el President dels Estats Units, Barack Obama, ha enviat una carta de felicitació al President de la República de Kosovo, Fatmir Sejdiu, al qual, per cert, ja va rebre a la Casa Blanca el passat 23 de setembre (foto).

El contingut de la carta presidencial és el següent:

Dear President,

On behalf of the people of America, I congratulate You and the people of Kosovo on February 17, the second anniversary of Kosovo’s independence.

I also wish to congratulate the people of Kosovo on progress made in building a democratic, peaceful and multiethnic state.

We appreciate our partnership and remain committed to supporting You in your necessary steps to accomplish your Euro-Atlantic aspirations.

On February 17, I convey to You my wishes and my firm belief that we will maintain our friendship and strengthen the partnership between our countries.

Yours sincerely,
Barack Obama
President of the United States of America

La carta del President Obama no ha estat l'única que ha rebut Sejdiu.

També n'ha rebut del President de la República Federal d'Alemanya, Horst Köhler,

His Excellency Mr. Fatmir Sejdiu
President of Republic of Kosovo

Mr. President

I wish to convey to You and the people of your country my heartfelt congratulation on the occasion of the second anniversary of Republic of Kosovo’s independence.

Last year Kosovo made a major headway in terms of its economic stability and development of domestic and foreign policies. Kosovo’s accession to the International Monetary Fund and the World Bank and conduct of peaceful municipal elections constitute accomplishments which, I believe, will be followed by other achievements.

In terms of further reforms in Kosovo and its efforts to come closer to the Euro-Atlantic community, I wish Your country much strength and belief in the future. As it was the case so far, Germany will do its utmost to support Kosovo in this course.

Yours truly,

Horst Köhler
President of Federal Republic of Germany

Des d'aquest bloc felicito de nou el Poble Kosovar per la seva Llibertat.

EURONEWS I LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

DEL TECNOCAMPUS ALS MACROBORDELLS: L'HERÈNCIA DE LA CATALUNYA SOCIATA

Reconec que els tinc travessats. Em refereixo als sociates de Mataró. Començant per l'ex-alcalde Mas, continuant pel regidor Bassas i acabant per l'actual alcalde, el nom del qual ja ni recordo. Aquesta gent són els típics que volen provocar amb les seves declaracions anti-nacionalistes. Són profundament ecspanyols i tenen un odi visceral envers tot allò que faci ferum d'independència.

El seu ecspanyolisme els porta però a la perdició. Són el clar exemple de la Catalunya-Montilla, o la Catalunya-sociata. Vull dir, la Catalunya low cost, la de les putes de la Boqueria, fent serveis als clients en mig del carrer. La de la Catalunya-Saratoga de Castelldefels....

I ara, la de la Catalunya-Macrobordells... i no un, sinó dos. Contra la crisi... més putes... Suposo que pensen els sociates. És la Catalunya-Bada Bing... dels Sopranos nostrats.

El panorama és encara més patètic. No fa gaires anys, els kapos sociates de la capital del Maresme s'omplien la boca de Tecnocampus i totes les modernitats digitals que us podeu arribar a imaginar. L'aposta sembla que no ha acabat d'arrencar, a més de ser, segons m'informen, un notable pilotasso urbanístic (l'enèssim).

I és clar, donat que amb temes d'R+D, d'universitats i activitats d'alt valor afegit no se'n sortien, doncs s'han decantat per allò que sí que saben: putes, bada bings i tot allò que envolta aquest món... o aquest submón.

És l'herència de la Catalunya-Sociata, una etapa que està a punt d'acabar. I res m'agradaria més que fossin els diputats de Reagrupament els que els fotessin el tret de gràcia... No és un somni, pot passar, només depèn de nosaltres.

LLEI ELECTORAL, RIP

La classe política que vegeta al Parlament del Parc ha tornat a donar una mostra de la seva total inutilitat. Per enèssima vegada, ha fracassat l'intent d'aprovar una llei electoral que reguli les eleccions a l'esmentada cambra.

Cal recordar que la CAC, és l'única de les autonomies que no ha aprovat mai una llei electoral pròpia. I això que han passat 30 anys! Es pot ser més inútil, o més penques? No. Impossible.

La conseqüència és que s'aplica subsidiàriament la legislació electoral ecspanyola. Com és ben sabut, aquesta determina que les circumscripcions electorals són les províncies. I que la fórmula electoral per convertir els vots en escons és el Sistema d'Hondt que està més que comprovat que beneficia als dos partits grans.

D'aquesta manera es produeix una de les majors desgràcies que es pot veure en una contesa electoral. 85 dels 135 diputats són escollits en una única circumscripció, la de Barcelona. Així, els electors corresponents, només poden triar quina papereta de quin partit voten, però no tenen cap poder respecte l'ordre dels candidats dins d'aquesta papereta.

Així els electors de "Barcelona" voten entre candidatures de 85 individus, la immensa major part dels quals són uns perfectes desconeguts. Uns individus que, molt probablement, han fet mans i mànigues davant del secretari d'organització corresponent, per aconseguir una posició el més amunt possible, atès que són aquestes les que acostument a sortir escollides.

I jo em pregunto, és això democràcia? O en tot cas, quin tipus de democràcia és aquesta, on l'únic que et permeten és votar entre candidatures formades per 85 individus. totalment desconeguts pel gran públic.... Jo penso que no ho és. O que no ho és del tot, que té moltes mancances.

El que ha passat avui és clarament un signe del dèficit democràtic d'aquesta Catalunya sotmesa a Ecspanya. I legitima l'enorme distància que els ciutadans tenim dels polítics professionals. Uns polítics, per altra banda, venuts a l'ecspanyolisme i a les seves prebendes.

En una Catalunya independent tenim l'oportunitat de fer un sistema electoral molt més obert, transparent i participatiu. És el que hem debatut avui al Grup de Treball de Radicalitat democràtica. Han sortit moltes idees, algunes molt interessants.

Des del meu punt de vista, un sistema electoral ha de situar com a referent ineludible, la satisfacció dels ciutadans amb el resultat. Vull dir que una majoria de ciutadans ha d'estar satisfets, no només ideològicament, sinó institucionalment, el resultat dels comicis. Només així li donarà legitimitat i no el qüestionarà, malgrat que sigui contrari als seus planejaments.

Per aconseguir això hi ha un seguit de principis que considero ineludibles: Proximitat, Coneixement, Transparència, Imputabilitat, en són alguns. Tot el contrari del que passa a la legislació actual que regeix les eleccions d'avui en dia a casa nostra.

El ciutadà ha de sentir que el seu diputat és una persona propera... l'ha de conèixer, en el sentit de saber qui és. I fins i tot ha de tenir-hi un accés relativament obert (oficina de districte, internet, xarxe socials). Això és fonamental. El diputat es deu més al seu electorat que al partit. Això és de calaix en qualsevol democràcia consolidada, i és a l'inrevès en qualsevol democràcia fràgil, com l'ecspanyola on s'ha fet famosa aquella frase de "qui es mou no surt a la foto".

La transparència (en el patrimoni, en els sous, en les donacions) ha de ser total. I també s'ha de poder exigir comptes a un diputat durant el seu mandat -no al final de la legislatura-.

Bé ara tinc son. Ja continuarem en un altre moment.

HEAT ON THE PIIGS... BRUTAAAAL

Era a punt d'anar a dormir quan he volgut fer un repàs dels darrers correus rebuts. I m'he trobat amb una joia BRUTAAAL. Una entrevista amb el President de la consultora sobre el risc polític EURASIA GROUP, Ian Bremmer al canal d'informació econòmica, Bloomberg.

Mentre Bremmer parlava, però, el realitzador ha posat unes imatges de la crisi econòmica a l'Estat ecspanyol, i al bon home no se li ocorre res més que enfocar una grandiosa estanquera voleiant. Això m'emprenya, naturalment. Però de sobte, apareixen unes lletres "Heat on the Piigs". Brutaaaaaal: Els PIIGS naturalment són Portugal, Irlanda, Itàlia i Ecspanya, els estats que més malament estan enfrontant-se a la crisi econòmica. Per cert, PIGS, en anglès, vol dir porcs... Sense comentaris....

En l'entrevista, Bremmer avança que en els propers sis mesos, després de Grècia, vindrà el torn d'Ecspanya, per la qual cosa, anem-nos preparant, tant per l'hòstia econòmica que ens caurà, com per començar a fer les maletes d'aquest estat merdós que ens vol enfonsar en la pobresa i la dependència.

LAPORTA I CARRETERO, OBJECTIUS DE CiU

La descomposició del Segon Tristpartit, ja sembla un procés sense control. Això ha excitat la fam de poder de CiU que després de la travessa del desert

ja veuen ben a prop l'oasi on assedegar-se de càrrecs i de recursos econòmics, dels quals, per cert, estan molt mancats.

Naturalment això és del tot legítim. Ara bé, és patriòtic? Vull dir, el problema és el tripartit o és Ecspanya?

Per a un patriota, naturalment, el problema és Ecspanya. La desaparició del tristpartit no resoldrà l'espoli fiscal, ni la dependència econòmica, ni la manca d'infrastructures, ni el genocidi lingüístic que patim.

Fa dos o tres dies, en Duran i Ecspanya va perdre una altra ocasió per a deixar de fer el ridícul, com sempre acostuma a fer. Assumint un posat d'estadista (d'estat ecspanyol), va demanar fer un pacte d'estat per fer front a la crisi econòmica... Si se n'ha de ser de sòmines! Tants anys vivint del mòmio (més de vint-i-cinc, en això és un crack) i encara no s'ha assabentat que quan els ecspanyols fan un pacte d'estat, qui perd, sempre, és Catalunya. O sòmines o cínic, és clar.

Els kapos de CiU viuen en un món irreal. Els ecspanyols ja els donen per morts. La seva obsessió és com traslladar el mirall basc a Catalunya. Un pacte d'estat entre el PP i el PSOE per governar-la. És aquesta, i només aquesta la seva obsessió. I ja han tingut els seus primers èxits. Em refereixo al Consell de Garanties Estatutàries, on els ecspanyols ja són majoria. Ja he dit en altres posts que aquest organisme està cridat a ser la primera trinxera que els ecspanyols utilitzaran quan s'inicïi el procés d'accessió a la independència, d'aquí a uns mesos.

Per contra, els convergents no paren de llançar cables, a veure si algú els escolta. No s'adonen -o sí però són tan cínics que fan com si no- que l'abast de la catalanofòbia a Ecspanya és tan gran que qualsevol partit ecspanyol que pacti amb ells, serà immediatament excomulgat i agredit per la brunete mediàtica, els líders empresarials, sindicals, et tutti quanti. Els convergents viuen penjats en els records dels Anys d'Or del pujolisme, els vuitanta i els primer noranta. I no han evolucionat des de llavors.

Per contra, la societat catalana sí que ha evolucionat. I encara diria més, ha revolucionat. Tipa de tot plegat, i amb ulls a la cara, ha comprovat que amb els ecspanyols no es pot anar ni a la cantonada, i s'ha mobilitzat per la sobirania, I producte d'aquesta mobilització de base, patriòtica i de regeneració democràtica, han sorgit nous líders i noves iniciatives que amenacen clarament de sobrepassar els estretíssims marges de la legalitat ecspanyola.

Naturalment, les consultes per la sobirania són l'exemple més fefaent de les segones. Un moviment de base, democràtic, popular, i de plantejaments clarament independentistes i de regeneració política. CiU no ha tingut els bemolls d'oposar-s'hi, però, està fent tot el possible per controlar-lo, com és públic i notori, per sort amb un èxit relativament escàs.

Per contra, on sí que ha llançat tota la carn a la graella ha estat en l'atac ad hominem, és a dir, l'atac a la persona. És una tècnica que tradicionalment li dóna excel.lents resultats, vaja on sempre han excel.lit.

No és cap casualitat que tant en Joan Laporta com en Joan Carretero, els dos personatges que més poden comprometre la tan desitjada -i jo diria que impossible- majoria absoluta convergent, hagin estat objectius principals d'aquest tipus d'atac. I no és cap casualitat.

Fixem-nos-hi. Des de files convergents es va impulsar la candidatura adversària a Laporta en les darreres eleccions al club (2003), entre els membres de la qual figuraven personatges tant significats com en Miquel Roca o membres de l'stablishment com Salvador Alemany (Grup La Caixa).

Més endavant, un altre convergent, l'Oriol Giralt, aquest de més baix perfil polític, ha protagonitzat una autèntica croada anti-laportista, primer amb una denúncia, i després amb una moció de censura (2008), que va estar a punt de costar-li el càrrec. A ningú se li escapa que Giralt no actuava en solitari, sinó que clarament és només un ariet impulsat per interessos políticoeconomics molt potents. Però no tot acaba aquí. Alguns dels membres de la pròpia Junta del Barça, de marcada tendència convergent, van intentar també fer-li el llit, de forma bastant matussera, tot s'ha de dir, i atès que, naturalment, no se'n sortiren, van acabar plegant. En definitiva, Laporta ha estat l'objecte a abatre, si més no per una part de la família convergent. I si no se n'han ensortit, ha estat per poc.

Quant a Joan Carretero, l'odi que li professen els convergents, és públic i notori, i ja ha estat explicat en aquest bloc en diversos posts anteriors. Carretero va escombrar CiU de Puigcerdà i això no li perdonen, sobretot determinats grups de pressió econòmica i comercial que li han jurat un odi etern, i que han promogut una denúncia judicial que està tenint una vida bastant atzarosa en els passadissos de la justícia ecspanyola. L'aparició i consolidació de Reagrupament com a associació que pretén impulsar la formació d'una candidatura independentista transversal, en aquest sentit, naturalment no ha estat ben vista per CiU que és conscient que una part important del seu electorat que vota en clau sobiranista, se sent directament impel.lit, quan no seduït pel discurs desacomplexadament independentista del "metge de Puigcerdà". En aquest sentit, qualsevol ensopegada d'aquesta formació, que a hores d'ara ja compta, dades -arrodonides- d'ahir, amb 3.500 associats, és naturalment ben rebuda, des d'una perspectiva, naturalment, partidista.

EN LAPORTA SALTA A L'ARENA

Ja pràcticament és un fet. En Joan Laporta i Estruch ha decidit saltar a l'arena política. És una gran notícia. Una excel.lent notícia. Per a Catalunya. I una mala notícia per al Barça... i per a Ecspanya.

Per al Barça perquè, si no m'equivoco, el proper president serà un retorn a les velles pràctiques, a l'ecspanyolisme més tronat, això sí amb una capa de modernitat digital, que durarà ben poc. El Barça tornarà a amagar la seva catalanitat... i jo que finalment podré passar d'ell, perquè un Barça acatalà no m'interessa gens.

I per Espanya, perquè clarament en Laporta és un independentista de pedra picada, que va pel món de forma desacomplexada, i es manifesta aquí i a la Xina Popular com a Català. Serà la primera vegada que un personatge de gran rellevància mediàtica a escala global, es declara independentista, es declara català i no ecspanyol.

En una paraula: Laporta és l'anti-Samaranch.

Tots dos són els catalans (només de naixement en el cas de Samaranch) amb més projecció internacional, no tant a nivell popular (on potser en Gasol ho és més), però si a nivell del que podem anomenar els decision-makers, és a dir, els qui prenen decision tant en l'àmbit de la política, l'esport, l'economia, etc.

Laporta és estratosfèricament molt més conegut que l'actual president de la generalitat d'adalt, aquest pringat quasi analfabet d'en Monty, com molt encertadament, amb més raó que un sant, va dir en el seu moment, en Joan Carretero, i que va provocar un riu de crítiques i insults -i d'odis- cap a la seva persona.

Ja sé que en Laporta té el seu caràcter i que quan se li creuen els cables, millor ser una mica lluny. Però precisament és això el que m'agrada. Ja estic fins al capdamunt d'una classe política que durant els darrers trenta anys no han fet més que tapar-se les vergonyes els uns als altres i d'intentar viure del mòmio deu, quinze vint o, els més capaços, vint-i-cinc anys. I mentrestant el país cada cop pitjor.

Des del meu punt de vista, en Laporta, com també en Carretero, són una altra cosa. Són polítics normals, totalment equiparables a polítics europeus. Penso que en Laporta tindrà un recorregut en política relativament curt, pels estàndards catalans, però relativament normal pels estàndards europeus: de quatre a vuit anys. Però durant aquests anys, el seu impacte polític, simbòlic, mediàtic, serà enormement superior a tota la llopada de polítics mediocres que vegeten pels partits polítics tradicionals al llarg de dècades.

En Laporta, també m'agrada perquè més enllà dels seus cops d'efecte, del seu caràcter sovint de milhomes, hi ha un pòsit de lleialtat. Això si més no és el que he comprovat darrerament. Segons sembla uns colpistes que pretenien mantenir-se al preu que fos al capdavant d'una associació, van intentar contactar-lo per tal que n'assumís el lideratge. Per fer-ho van recórrer a un jove, i molt ambiciós periodista, que sempre ha treballat a les ordres d'un maquiavèlic polític convergent. Laporta, però, es va negar a entrar al joc, entre d'altres raons perquè els colpistes no eren més que quatre gats -o potser dos- i tot plegat era d'una cutrada de l'alçada d'un campanar.

Dit altrament: en Laporta és un tipus llest. I jo que penso que, malgrat tots els defectes que pot arribar a tenir, és, políticament parlant, un filldeputa, però un filldeputa dels nostres. I que una causa que no tingui els seus fillsdeputa, no mereix triomfar. Que ja som massa grandets, i ens hi juguem massa, per anar de flowerpower per la vida.

Per preparar el seu aterratge, en Laporta ja ha penjat el seu compte a Twitter, i ja s'ha anunciat que aviat farà el mateix amb la seva pàgina web, que ja ha estat registrada.

És una gran i excel.lent notícia.

DONA I POLÍTICA

Aquesta darrera setmana hem estat testimonis d'una autèntica onada de misogínia política que ens retrotrau a dècades, fins i tot segles, enrere. Si fos catòlic o cristià em faria creus de les coses que determinades persones, fins i tot amb un nivell formatiu més que notable, han arribat a dir, a escriure, o, més exactament, han arribat a vomitar.

La correlació entre dona, política i sexe, naturalment, no és quelcom novedós. De fet molts dels que se n'omplen la boca no són més que homosexuals que no han sortit de l'armari, reprimits que sovint veuen, amb raó o sense, en la dona una competidora per obtenir el favor del líder o de la persona desitjada.

A veure si ens entenem: el sexe, com la força bruta, o els diners, etc. és un recurs com qualsevol altre que des de sempre s'ha fet servir per aconseguir allò que un hom es proposa. Passa que el sexe, naturalment, el pot exercir tant la dona com l'home.

Centrar el focus només en la dona com a animal sexual per excel.lència no és més que ser un retrògrad, un tarat mental i un homosexual vergonyant, que se n'amaga, que se'n reprimeix i que no té els collons de sortir de l'armari, com ho han fet, per sort cada cop més, tots aquells i aquelles valents que desacomplexadament mostren la seva opció sexual.

Que en ple segle XXI una dona d'una societat se suposa que avançada i moderna, hagi de suportar determinats martiris mediàtics, ens retrotrau a l'època medieval, o ens trasllada a l'Iran dels ayatollahs, a la Rússia de Putin, o a l'Israel dels rabbins més integristes...

Ara fa unes setmanes, una dona va ser jutjada per un tribunal islàmic il.legal a Catalunya, i condemnada a mort. Naturalment l'escàndol va ser majúscul. Aquesta setmana passada, una altra dona, ha estat linxada mediàticament i cap dels progres han mogut un dit per ella. Ni tan sols les pròpies dones. Ni tan sols el col.legi de periodistes.

Potser és que a més de dona, és independentista, i clar no entra dins els paràmetres del que és políticament correcte defensable.

Fàstic que féu, redéu!

COMUNICAT DE LA JUNTA DIRECTIVA DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Reunida a Vic, la Junta Directiva de Reagrupament Independentista ha valorat els esdeveniments darrers i, prenent en consideració les mostres de suport que s'han rebut d’arreu del país -molt concretament de l'assemblea de coordinadors comarcals i de districte-, ha acordat reprendre les seves funcions i tasques assignades, seguint amb el mandat obtingut per elecció de tots els associats en l'Assemblea Constituent celebrada el passat 3 d’octubre. La Junta Directiva i el seu President es refermen en el compromís per la constitució d'una candidatura independentista transversal el més plural possible que tingui com a objectiu aconseguir una majoria parlamentària que aprovi en el termini més breu una declaració d'Independència i que treballi per la regeneració democràtica de Catalunya. La Junta Directiva de Reagrupament Independentista recorda que l’associació no és un objectiu en ella mateixa. Tots els seus membres treballem des de la generositat, el patriotisme, el compromís i l'acompliment dels objectius. La Junta Directiva de Reagrupament Independentista convoca els associats a una Assemblea General el proper 21 de març. L'ordre del dia d'aquesta Assemblea serà aprovat en la propera reunió de la Junta. Finalment, la Junta Directiva de Reagrupament Independentista agraeix totes les mostres de suport i d’engrescament que hem rebut i, molt particularment, els nous associats que s'han donat d’alta aquests darrers dies. Vic (Osona), 6 de febrer de 2010

CASUALITATS

Llegeixo que en Lluís Recoder probablement anirà de número 2 de CiU. I no puc evitar una sensació de déjà vu. Les hienes ja es preparen per a la cacera. Després de quasi vuit anys de travessa pel desert, on els tontos útils que fan de bandera del sobiranisme convergent i que es passen el dia taladrant la gent amb pseudo-consignes com "O Mas o Montilla", després de vuit anys d'aquesta cançoneta, ara que la flaire de mort tripartita ja és més que evident, apareixen els pillos i es preparen per a posar-se les botes.

I naturalment en Recoder, n'és un d'ells. Que s'apartin les criatures que ara toca el torn del convergent tradicional, el de tranquil.litat i bons aliments. I naturalment, bona Ecspanya. I per descomptat 23 anys més -o això aspiren- de reverències als amos.

Jo diria que en Mas té els dies comptats.

Si no guanya, de forma immediata. Tal i com ell ja ha anunciat manta vegades.

Si guanya, perquè en menys de dos anys els pillos li hauran fet el llit, amb la connivència d'en Duran i Ecspanya i de tot l'oasi-mediàtic (La Vanguardia i El Periódico al capdavant, of course).

També em va fer pensar la coincidència que es va donar el cap de setmana passat entre el llançament mediàtic de Mas com a candidat i l'altra notícia. Una notícia que va ser filtrada per algú...

Casualitat? No fotem, tu, que ja ens afaitem...

Ara bé, la bona gent convergent, hauria de tenir en compte que:

1. És pràcticament impossible que CiU obtingui la majoria absoluta. De manera que haurà de pactar amb algú. Amb el PP?, amb el PSOE? Amb Reagrupament?

2. Que l'etapa de la "tranquil.litat i bons aliments" is gone, per molts anys. Amb una crisi econòmica galopant, amb un estat ecspanyol cada cop considerat més un pària dins de la Unió Europea, tal i com acaba de recordar-nos el mismíssim Paul Krugman, el mateix que ara fa un any ja va encunyar el famós eslògan "Spain is Pain". Genial, no?

3. Que la continuïtat de Catalunya a dins d'Ecspanya, no només suposa la perpetuació de l'espoli fiscal, sinó també, l'amenaça de la sortida de la zona de l'euro, de manera que ben bé podríem dir que tota política autonomista no fa més que empobrir-nos: "O Ecspanya o l'euro", aquesta és la veritable dicotomia.

De manera que, bona gent de convergència, és a dir, aquells que sou sobiranistes de pedra picada i a l'hora aspireu a una societat catalana "rica i plena", tal i com apareix al nostre Himne Nacional, és imprescindible que tingueu present, que aquesta només s'aconseguirà amb el suport a l'única candidatura independentista que es presentarà en els comicis.

Naturalment, la de Reagrupament (hòstia, rodolí!).

JOAN CARRETERO A CATALUNYA RÀDIO

Demà DIJOUS, 4 de febrer, de 15.00 a 16.00 hores, el President de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, serà entrevistat al programa L'ORACLE de Catalunya Ràdio, conduït per Xavier Graset.

NO US EL PERDEU!

COMUNICAT DELS RESPONSABLES TERRITORIALS DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Els responsables territorials de Reagrupament Independentista de tot Catalunya, reunits a Sant Boi del Llobregat l'1 de febrer de 2010, han refermat el seu compromís amb el projecte de Reagrupament i la seva lluita per la independència i la regeneració democràtica del país.

Amb aquest objectiu, es trasllada el ple suport a Joan Carretero i a l'equip directiu de Regrupament.

S'agraeix a tots els membres de la Junta Directiva el seu esforç per la continuïtat del projecte i fem arribar a tots el catalans i catalanes la nostra confiança en el projecte de Reagrupament.

Visca Catalunya lliure!

ESTÀ CLAR, NO?

CRIDA ALS COORDINADORS TERRITORIALS,

ESCOMBREU LA MERDA, SI POT SER EN MENYS D'UN MINUT.

NO TENIM TEMPS, NI GANES, A PERDRE!