HI ESTÀS CONVIDAT!

T'HI ESPERO!

AIXÒ ÉS ECSPANYA

La foto no té desperdici que diríem. Aquests tres individus són membres del Tribunal Constitucional ecspanyol, i sí, són dels que han de determinar si Catalunya és o no és una nació, ahahahahahahaha quin tip de riure!

Els tres angelets, estan naturalment, en una plaça de braus, assistint a la tortura i mort d'éssers vius, tot fumant uns puros.

Bé, doncs, això és Ecspanya! I no hi ha res més. Res.

Com a catalans, hem de passar d'aquesta genteta i no perdre ni un segon en debatre sobre si cal reemplaçar aquest o aquell magistrat. Caure en aquest joc, com ha caigut el senyor Mas, és fer seguidisme dels sociates, que intenten marejar la perdiu.

No ens alimenten les engrunes: Estatut? Renovació del TC? Au va! Aquí el que cal és Independència i Constitució. Catalana, naturalment!

païsoscatalans.fm

Una excel.lent iniciativa impulsada per un reagrupat resident a uns altres països, en aquest cas als Països Baixos.

Prenem-ne nota!

Felicitats Miquel!

(Nota: l'adreça url s'escriu sense dièresi)

VALORACIÓ DEL 25A

Diumenge passat es va celebrar la tercera onada de consultes independentistes. La més nombrosa en termes quantitatius i la que ha arribat a les primeres ciutats importants, en termes de població. Al Baix Llobregat, concretament, es va votar a Martorell, Sant Just Desvern (fotos), Pallejà, la Palma de Cervelló, Collbató, Corbera i Vallirana. Un total de 13.240 ciutadans del conjunt d'aquests municipis votaren favorablement a la Independència. Sumant els vots positius obtinguts en la primera onada (El Papiol) i en la segona onada (Molins i Torrelles), fa que 18.529 ciutadans del Baix Llobregat s'han posicionat per la Independència. Un 90.5% dels que han exercit el seu dret de vot.

Aquestes, i no cap altra, són les xifres que ens han d'interessar. Perquè representen un contingent humà que s'ha mobilitzat efectivament per expressar el seu suport a la Independència. Serien, en termes politològics, el nucli dur, o en termes periodístics, el pinyol de l'independentisme a la comarca. Que no vol dir, ni de lluny, que són els únics independentistes que hi ha, però sí probablement els que més intensament expressen aquesta preferència clarivident sobre el futur del país.

Contràriament al que afirmen els nostres enemics, penso que aquesta onada ha tornat a demostrar que el procés de consultes per la independència és un èxit sense precedents, perquè mai tanta gent s'havia mobilitzat tant per una iniciativa sorgida des de la societat civil i que en molts casos compta amb l'animadversió explícita dels governs municipals, que en el cas de la nostra comarca equival, tret d'algunes excepcions, als sociates.

Certament, l'actitud patrimonialitzadora d'una formació política determinada d'aquesta onada, que contrasta clarament amb la seva acció al Parlament del Parc, per cert, pot haver allunyat alguns sectors de participar-hi, tement ser instrumentalitzats. És el resultat patètic d'aquells que s'agafen a qualsevol cosa per tal d'evitar el daltabaix que s'anuncia.

Però això, en darrer terme, és pecata minuta, o com diria un tecnòcrata, efectes col.laterals del procés. L'important és que anem sumant gent i que el procés va generant una acumulació de forces i teixint unes complicitats que tard o d'hora han de fructificar en alguna cosa.

Personalment, la jornada del 25 la vaig dividir en dos municipis. Al matí i al vespre vaig seguir la votació a Sant Just Desvern. Allà precisament és on es va esdevenir una de les notícies del dia, o potser, "la" notícia de la jornada, amb la presència de Joan Laporta, que va atraure una gran atenció mediàtica, malgrat que no votava per no estar-hi empadronat. El seu suport a la consulta, però, va contrastar amb l'absència de l'altre president, l'analfabet funcional del Montilla, que va preferir participar en un happening missaire. Per cert, sobre la sobtada conversió a la fe d'aquest individu, m'hi referiré en un proper post. Anuncio. Laporta, en definitiva, va centrar tota l'actualitat informativa, i va engrescar d'allò més a tots els voluntaris que treballaven a l'única seu on es podia exercir el vot, el magnífic Ateneu.

Havent dinat, també vaig seguir in situ, les votacions a Cabrera de Mar (Maresme) (foto), on amics i coneguts van valorar molt positivament la jornada. Dels dos col.legis electorals, vaig visitar l'instal.lat a la pròpia entrada de l'Ajuntament. Va ser una visita que va comptar amb la companyia en forma de fil musical de les cançons dels Manel (Ai Dolors!, Els guapos són els raros, etc). Una tria, no cal dir-ho, del tot encertada.

La jornada del 25A, doncs, cal valorar-la molt positivament, tal i com ho fan, sense cap escarafall, els observadors internacionals, que literalment al.lucinen de la nostra experiència. N'hem de ser conscients.

Ara, la següent onada està prevista pel 20 de juny (20J), on tindré l'enorme sort de participar i votar per la Independència, atès que una de les poblacions que les celebrarà serà Cornellà de Llobregat, com també Sant Boi o Mataró. Poca conya. Naturalment, ja m'he fet voluntari de Cornellà decideix, i ja he assumit alguna responsabilitat de la qual en parlaré en un altre proper post.

Serà una batalla a cara de gos amb els nostres enemics. Però no tinc cap dubte que ens en sortirem.

GOVERN DE SALVACIÓ AUTONÒMICA?

Els partits del règim veuen l'atzagaiada electoral que s'acosta i s'apressen a proposar fórmules de govern de salvació... autonòmica. És a dir, el que pretenen és salvar el seu xiringuito, la seva menjadora, no pas el país. L'únic govern de salvació nacional és aquell que tingui com a punt central del seu programa una Declaració d'Independència feta des del Parlament per una majoria dels seus membres. Perquè només la Independència ens pot salvar de caure en una subordinació política, un espoli econòmic, una catàstrofe social i una alienació cultural i lingüística. Tota la resta és pura xerrameca o, pitjor encara, negligència nacional -en el cas que es faci de bona fe, cosa improbable- o cinisme superlatiu -si el que es pretén és evitar que Catalunya sigui lliure.

A hores d'ara cap dels partits parlamentaris està en condicions d'encapçalar un Govern de Salvació Nacional. L'únic que els pot unir és un govern de salvació dels seus interessos immediats. Ja portem massa anys aguantant-los i és hora de fer foc nou.

En aquest sentit, són exemplars les declaracions de Joan Laporta al suplement Públic fetes la setmana passada.

En destacaria el següent fragment,

"Dic que en les qüestions nacionals ens ha faltat unitat. És ridícul que en l'assumpte de l'Estatut estiguem ara debatent si cal recusar els àrbitres. Això és una cosa que fan els equips petits. L'excusa dels àrbitres és de perdedors, de país perdedor. Això ja ho sabíem fa anys, que estaven fora de mandat. No fotem! Quan parlo de qüestions nacionals vull dir que hauríem hagut de deixar clar que aquest tribunal no era competent per jutjar coses que afecten la nostra voluntat popular. Se'ns estan rifant. Catalunya forma part de la Unió Europea, té tots els requisits per ser-hi com a Estat. Hem tingut diversos nivells de convivència amb Espanya al llarg de la nostra història i separar-nos hauria de ser un fet civilitzat i pacífic. I ara estem en una fase en què hi ha una oportunitat per plantejar el tema de la sobirania obertament, per dur-lo i votar-lo al Parlament amb una bona articulació."

Les comparteixo totalment. Ja va sent hora que s'aclareixi el panorama polític i que podem comptar més aviat que tard, amb una candidatura que proposi desacomplexadament, acabar amb aquest règim autonòmic corrupte i submís, i opti per una Catalunya lliure i sobirana.

UN 91% DE VOTANTS PER LA INDEPENDÈNCIA!

Ahir, Esparreguera va votar per la independència amb un resultat espectacular del 91% a favor. Des d'aquí vull felicitar a tots els voluntaris que hi han deixat la pell per aconseguir aquest èxit. Aquesta votació, serà seguida per la que té lloc avui a set municipis més del Baix Llobregat, que són Martorell, Sant Just Desvern, Vallirana, Corbera, Pallejà, Collbató i la Palma de Cervelló. En total prop de 90.000 ciutadans han estat cridats a votar.

D'aquesta manera, el Baix Llobregat participa plenament del procés de consultes que té lloc al país, i s'afegeix a l'autèntica presa de consciència que la societat catalana està realitzant respecte el seu futur. Un futur que com de forma ben creativa, algú ha titllat d'"això només s'arregla sense Espanya".

Avui passaré per algun d'aquests municipis a saludar els companys i companyes que hi han treballat des del primer dia.

Com en les anteriors onades, avui és un dia de victòria i d'esperança. I avui, naturalment, som més a prop de la consulta que farem a Cornellà, el proper mes de juny. Aquí, també, l'armarem grossa!,

UNA QÜESTIÓ D'HONOR

No al minut de silenci per l'anticatalanista Samaranch.

Instem el Futbol Club Barcelona a replantejar-se realitzar cap acte de respecte a qui fou un destacat dirigent franquista i un actiu anticatalanista. Si el Club persisteix en l'homenatge amb l'excusa de l'esport (l'esport és ètica i Samaranch va combatre insistentment la representació esportiva de la nostra nació) cridem al boicot realitzant una xiulada monumental.

EL DARRER SERVEI DEL CAMARADA SAMARANCH

Si dimecres hi havia un feixista menys entre nosaltres, dijous ha estat, veritablement, el Jorn dels Miserables.

L'stablishment polític de la Generalitat d'adalt, tot cedint el Palau de la Generalitat a un homenatge a un feixista, ha fet el seu definitiu hara-kiri polític. Potser aquest és el darrer servei que el Camarada Samaranch ha fet al país: posar en evidència, més si cal, que l'única via que tenim per sobreviure políticament i regenerar-nos èticament és la Independència. Encara n'haurem d'estar agraïts.

El tristpartit s'ha cobert de vergonya i oprovi, i CiU no ha quedat gaire menys esquitxat, sobretot si us fixeu en el desfici d'en Duran i Ecspanya per xupar càmara. Quin espectacle més denigrant i patètic!

Però tenim la nostra resposta. La resposta del poble català, la immediata, allà on es voti, és omplir les urnes aquest diumenge, el 25A en la quarta tongada de consultes per la independència. Sense complexos, ni manies. Cal arrassar, novament. L'impacte del 25A ha de superar amb escreix els anteriors.

Tothom qui pugui votar, ha de votar per Dignitat i per Patriotisme. Tant el 25A, com en les consultes del mes de juny.

I no cal dir-ho, cal castigar molt durament, sense cap compassió, aquells que han deixat que les deixalles de la Catalunya feixista s'ensenyoregi del Palau de la Generalitat. Ara i sobretot el dia de les eleccions generals, a la tardor.

Per Patriotisme i per Dignitat.

(Post-scriptum: No deixeu de llegir aquesta entrevista!)

EL JORN DELS MISERABLES

Un vídeo històric, amb l'Ovidi Montllor i, em sembla, en Josep Maria Flotats entre el públic.

Avui és el Jorn dels Miserables, tens raó Quico!

Sort que tenim del New York Times!

No és cap sorpresa la reacció dels mèdia catalans a la mort del feixista Samaranch. Per sort, tenim el New York Times, que en l'obituari que li dedica, diu les coses claretes, claretes. Podeu llegir-lo sencer aquí.

M'agradaria, però, destacar els següents fragments (les negretes són meves):

"But Mr. Samaranch’s tenure was also marred by scandal. Ten Olympic committee members either resigned or were expelled in the late 1990s after receiving more than $1 million in cash, gifts, scholarships and other benefits as part of Salt Lake City’s winning bid for the 2002 Winter Games. Other members were linked to improprieties in the bidding for the Atlanta and Sydney Olympics.

As a former sports official in Spain in the fascist Franco regime, Mr. Samaranch had come to tolerate a degree of corruption. He tended to co-opt his enemies and ignore the unsavory reputations of some of the members he brought into the I.O.C., among them Francis Nyangweso, a former defense chief for the murderous Ugandan dictator Idi Amin.

"It’s a little like the story of the baboon climbing a pole,” Dick Pound, an I.O.C. delegate from Montreal, said. “The higher the baboon climbs, the more undesirable are the parts exposed.”

While the Games became immensely popular under Mr. Samaranch, they also became hugely expensive and difficult to manage. At the 2000 Sydney Games, journalists outnumbered athletes by 2 to 1, state government bailouts totaled $140 million, and the city was left with huge, little-used stadiums.

Mr. Samaranch was also faulted over the issue of doping, which the I.O.C. did not begin to take seriously until after the police uncovered a scandal that nearly shut down the 1998 Tour de France. Many Olympic officials said the failure to mount an effective campaign against the use of banned performance-enhancing drugs was Mr. Samaranch’s greatest deficiency.

When he replaced Mr. Samaranch, Dr. Rogge said doping was the biggest crisis facing international sport. “It is the credibility of sport that is at risk,”

BRUTAL, no?

És la diferència entre tenir una premsa en un país amb cultura democràtica arrelada, i tenir-ne una que menja de les mans dels polítics. Però hi ha més:

“There was no public opportunity to understand how decisions were made,” said John Krimsky, a former executive director of the United States Olympic Committee. “I don’t think he thought democracy was a terribly efficient way to run an organization.”

Mr. Samaranch kept such a tight rein on the I.O.C. that many found it highly unlikely that he did not know about the bidding excesses that culminated in the Salt Lake City scandal. Seven years earlier, Toronto officials had alerted the I.O.C., but their concerns were ignored.

Quina patada a l'entrecuix, que diríem a casa!

Però el periodista del NYT es reserva la millor carta per al final quan escriu que,

"In his retirement, despite advancing age and a number of medical ailments — he received dialysis treatment for kidney trouble — Mr. Samaranch remained active with the I.O.C., traveling to meetings around the world and promoting Madrid’s unsuccessful bids for the 2012 and 2016 Games as well as for the Paralympics, for disabled athletes.

Mr. Samaranch spoke during Madrid’s presentation in Copenhagen last October. “Dear colleagues,” he said, “I know that I am very near the end of my time. I am, as you know, 89 years old. May I ask you to consider granting my country the honor and also the duty to organize the Games and Paralympics in 2016.”

The Games were awarded to Rio de Janeiro."

Aquesta hòstia dialèctica no la fa ni el Chuck Norris en els seus millors moments.

En definitiva, el servilisme vomitiu dels mitjans de comunicació catalans respecte Ecspanya, ens obliga, com a catalans i com a demòcrates, a aconseguir el més aviat possible la independència. Per higiene democràtica, i per pura i simple salut mental!

També me'n faig ressò al meu bloc europeu.

HA MORT EL LLOP

UN ANY DESPRÉS

Diumenge passat va fer un any de la publicació de l'article Patriotisme i Dignitat, signat per Joan Carretero a l'Avui. Immediatament els fets es van accelerar: la direcció d'Esquerra va orquestrar una campanya sense precedents, emulant el ja famós recurs a l'alarma social per justificar l'inici d'un expedient.... En Carretero ja en va tenir prou. Només faltava haver de sotmetre's a tota una colla d'analfabets funcionals.Va ser una marxa individual, personal. Però de seguida, dotzenes i centenars de persones s'hi van afegir. L'objectiu era crear "una altra cosa".

Dotze mesos després, Carretero i Reagrupament com associació, que no partit, han aconseguit fites impensables.

La més important, sense cap mena de dubte, engrescar prop de 3.500 catalans i catalanes, a formar-hi part, pagant regularment la quota corresponent (a partir de 6 euros mensuals). En un context de clara desafecció política, revifar l'activisme sociopolític tal i com ho ha fet Reagrupament, es pot ben bé considerar un miracle. Oimés si tenim en compte que l'associació no compta ni amb un sol alliberat. Tothom es guanya les garrofes fora de l'Associació, això és clau per garantir la independència de criteri i evitar que l'entitat es converteixi en un objectiu n ella mateixa.

Una altra fita és la d'ubicar-se en el rovell de l'ou del debat polític. No tinc cap mena de dubte que Reagrupament és el fenomen polític més rellevant de la segona meitat del 2009, i espero que també ho serà al llarg del 2010 i fins i tot del 2011. I això per diversos motius.

Un primer és que Carretero ha esdevingut l'obsessió de tota la classe política catalana, començant per el propi Montilla, com recentment comentava. D'aquesta manera, aquest analfabet funcional ha deixat amb el cul enlaire tots els seus súbdits que dia sí i dia també, dediquen uns esforços dignes de millors causes, a empetitir i menysprear tot plegat. La llista és llarguíssima, però mereix la pena esmentar, entre d'altres a Joan Tàpia, ex-col.laborador de Narcís Serra i el recentment nomenat -per la porta petitia- president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Enric Marin. Tota una premonició dels que ens espera els propers mesos -no penso que arribi a l'any.

Fins i tot, Reagrupament, s'ha arribat a obrir un lloc en els principals Baròmetres d'intenció de vot quan ni tan sols compta amb una llista de candidats ni, pròpiament ha desvetllat la seva estratègia electoral. Tot i això, els mèdia, davant l'evidència incontestable de la força reagrupada, li han hagut de deixar un espai d'informació. A l'hora que abocaven quantitats enormes d'energia, temps i recursos a malparlar-ne, intoxicar-ne i desinformar-ne. Però naturalment, tot ha estat endebades.

Durant aquests dotze mesos, Reagrupament s'ha estés per la majoria de comarques del Principat, compta amb un certa presència a la resta dels Països Catalans i també amb una activíssima Vegueria d'Exteriors que sembla que visqui minut a minut els esdeveniments que succeeixen a casa nostra.

Dues han estat les Assemblees Nacionals que s'han celebrat, i una tercera és prevista per al proper mes de juny. La primera va certificar l'esclat i va atraure una enorme atenció mediàtica que va deixar garratibats i esmaperduts els seus enemics. Senzillament, no s'ho esperaven, i naturalment, van conjurar-se a tallar el creixement de soca-rel.

La segona ha significat l'aprovació d'un full de ruta i d'una proposta de país en forma de Constitució, que tot just ara s'estan difonent arreu del país en els actes comarcals i locals que tenen lloc quasi de forma diària.

Aquesta darrera assemblea ha estat la que marca l'inici del segon impuls, un impuls que ens ha de portar a estendre la nostra presència arreu del territori i el nostre coneixement entre la ciutadania, i que culminarà amb la presentació d'una candidatura electoral d'independentistes transversals formada pels millors candidats que es comprometin a plantar cara i desafiar l'unitarisme ecspanyol, sense complexos.

Els propers sis mesos, vindran marcats clarament per l'escenari pre-electoral. Reagrupament, en aquest sentit, els escomet lliure d'hipoteques pròpies d'altres temps, i amb un amplíssim camp per córrer.

Ja ningú dóna un euro pel tristpartit, si bé no tinguem cap dubte que resistiran fins al darrer alè abans de reconèixer la seva derrota. Molts d'ells s'hi juguen les garrofes. Una derrota, però, que és tan inevitable com benvinguda per la gent amb una mica de seny i de decència.

Per la seva banda, els que pensen que en trauran el tall ben gros, s'equivoquen que tot s'arreglarà amb un simple i ritual canvi de collar. Són els mateixos gossos, amb diferents collars, que lleparan les mans, els culs i les vores dels seus amos ecspanyols. I el Poble Català ja n'està fart de llepar, vol passar de ser un objecte sense dignitat, que se'l passen entre uns i altres a ser un subjecte, un actor que decidirà el seu futur en llibertat. I no tinc cap mena de dubte que decidirà sàviament per la Independència i la regeneració ètica i fins i tot estètica, del país.

En les properes setmanes i mesos, Reagrupament difondrà arreu del país el seu full de ruta i el seu projecte de nació constitucional. Penso que això li permetrà recollir molts més suports i eixamplar de forma extraordinària, com encara no ha fet, la seva presència. L'exemple de la immensa mobilització popular per les consultes ens ha de servir de referent. I a ningú se li escapa que comptar amb determinats actius patriòtics pot donar lloc a un creixement sense precedents.

Els nostres enemics tindran tota la raó d'estar preocupats, i ho estan. Els nostres adversaris, els aconsello que no ens tractin condescentment, perque es portaran una sorpresa majúscula.

I als ciutadans d'aquest país nostre, els demano no confiança, sinó que pensin què poden fer per sortir d'aquest atzucac que es diu Ecspanya. Perquè si ho fan, estic segur que en el camí es trobaran amb els homes i les dones que treballem reagrupadament.

Sembla increïble com un escenari pot canviar amb només un any. I tanmateix, encara pot canviar molt més. I no tinc cap dubte que ho farà en positiu!

Endavant les atxes!

IMMIGRACIÓ I SOBIRANIA

Us convido a assistir a la presentació del llibre

Immigració i Sobirania.

Anàlisi i propostes per a la incorporació dels immigrants

al procés d'Independència de Catalunya

que se celebrarà aquest dimecres, 21 d'abril a les 19.00 hores, a la seu nacional del CIEMEN, c. Rocafort 242 bis (google maps).

Hi parlaran els seus co-autors, Diego ARCOS, president del Casal Argentí de Barcelona, i Xavier ELIAS, membre de l'Associació Veu Pròpia. També m'han demanat que una servidora intervingui, fet que he acceptat amb molt de gust.

En altres posts ja he deixat ben clar que des del meu punt de vista, la immigració actual és sobretot una gran oportunitat per a Catalunya. Altres consideracions a banda, la immigració d'arreu del món es caracteritza per la seva total i absoluta opacitat al missatge catalanòfob que històricament ha estat subjacent en la immigració provinent d'Ecspanya i, abans de França/Occitània (els gavatxos). Això no vol pas dir que ens trobem alguns indesitjables que toquen el que no sona, però són una minoria escassa.

Tanmateix cal tenir en compte que l'ecspanyolisme no perd l'oportunitat per intentar fer de la immigració un tema de debat, que desplaci el de la independència. El seu objectiu, naturalment, és que tots els "ecspanyols" facin pinya contra l'immigrant, i d'aquesta manera reforçar el sentiment d'unitat ecspanyola.

Per això no hi ha res que els enrabia més que comprovar com persones d'origen amazigh, sudamericà, subsaharià, pakistanès o de l'Europa Oriental, per exemple, empren el català amb tota normalitat, amb només uns pocs anys de residència, i no en fan en cap cas un casus belli i molt menys ho veuen com una imposició, sinó com un fet totalment normal. Això, us ho puc ben jurar, els treu de polleguera.

Amb la nova immigració, el Món ja és a Catalunya, perquè cada cop més som una societat plural i diversa. La contrapartida ha de ser, naturalment, que Catalunya sigui al Món, com a nació lliure, amb veu pròpia. I per aconseguir aquest repte, tothom és necessari, vingui d'on vingui.

La Independència, per altra banda, ens donarà molts més recursos per fer front les necessitats socials i d'altres tipus, fet que això beneficiarà els sectors més dependents, molts dels quals, són procedents de la immigració. Per contra, sota Ecspanya, no es pot esperar més que retallades dràstiques dels recursos econòmics cap a la integració dels immigrants, començant, naturalment, i no és cap casualitat, pels destinats als cursos de català.

Bé, ens veiem dimecres, al Ciemen.

MONTILLA, OBSESSIONAT PER CARRETERO

El Tio Pepe, aquest analfabet funcional que presideix la cosa aquesta de la Generalitat d'adalt, ha fet pública la seva obsessió per en Joan Carretero, al qual ha posat al mateix nivell que el PP.

Déu n'hi do! Per ser algú que no el coneix ningú, segons taladra dia sí i dia també la n'drangheta mediàtica.

Ho ha fet en una entrevista publicada a La Vanguardia i signada per ni més ni menys que el seu director, una altre Pepe, Pepe Antich, és a dir, no per qualsevol mindundi, tipus Barbeta, Juliana, sinó per l'amo del carxofar -amb permís, és clar del condecito freaky Godó.

Més enllà de la imbecil.litat pròpia de l'argument, la referència a Carretero assenyala ben a les clares que el sr. Montilla, que disposa d'informació privilegiada, deu d'estar acollonit amb les expectatives que representa en Joan Carretero.

I això malgrat que els seus esclaus polítics i mediàtics, els seus palanganeros, fan de tot i força per difondre entre la societat missatges i intoxicacions amb l'objectiu de rebaixar expectatives.

Bé, mercenaris de la dependència, el vostre virrei i senyor us ha deixat amb el cul enlaire. Ell té molt clar quin és el perill. Perquè sap del cert que Joan Carretero, i per extensió, Reagrupament, és l'única garantia certa per impedir que els sociates tornin a governar.

Ni els palanganeros, ni els calabresos, que malden per reeditar el tripartit. Ni els convergents, que podrien estar temptats -sobretot via Duran i Ecspanya- de provar la sociovergència. Ni els populars, que somien amb un pacte a la basca... Cap d'ells no descarta pactar amb els sociates.

L'únic que ja a hores d'ara ha dit que per activa i per passiva, evitarà de totes totes que els sociates continuïn al poder és Joan Carretero i Reagrupament. Donar suport a qualsevol de les opcions esmentades més amunt no és més que jugar-se-la a la ruleta russa, amb el perill que t'acabis clavant un tret al cap.

Està clar, no? Per en Montilla, està claríssim.

DUES INICIATIVES INTERESSANTS

Si en el post anterior em feia ressò d'un vídeo musical, avui crido l'atenció sobre dues iniciatives igualment interessants.

La primera és l'encartament de la Constitució de Catalunya a l'Avui i al Punt, el proper dia 23 d'abril, tal i com ho recull el darrer d'aquests diaris.

La segona és un nou grup al Facebook, que m'ha semblat molt divertit, es diu aixonomeshoarreglemsenseespanya.org

Felicitats per la iniciativa i la imaginació...

El país es mou, no hi ha cap dubte, el tsunami es comença a congriar i res serà igual, quan es desfermi.

Per cert, aquest diumenge ha fet un any de la publicació de l'article Patriotisme i Dignitat de Joan Carretero a l'Avui. En un proper post, faré una reflexió al respecte.

O SÍ!

UN NOU BLOC MOLT INTERESSANT

La Catosfera compta amb un nou bloc d'allò més interessant i necessari. Es tracta de Prou accidents laborals, que com indica el subtítol s'encarrega de fer un seguiment de la sinistralitat laboral als Països Catalans.

Mediàticament, la sinistralitat laboral no atrau cap atenció, quan constitueix un drama dels més greus pel nombre de defuncions i de ferits greus o d'invalidesa permanent que provoca, amb seqüeles terribles. Com sempre en aquesta societat desigual hi ha morts i... morts.

Felicito els impulsors de la iniciativa, que estic segur que contribuirà positivament a conscienciar sobre aquesta realitat sovint amagada o menyspreada.

L'AGENT 1688

Els blocs serveixen per moltes coses. És una gran eina per a l'activisme i també per a denunciar els abusos.

Avui he anat a l'Hospital de Mataró. He anat a acompanyar el meu pare que l'operaven de cataractes. He aparcat, sí, damunt la vorera ... com dotzenes d'altres cotxes, quan he trobat un espai lliure.

L'Hospital de Mataró no està ubicat precisament en ple nucli urbà. No. Es troba en una zona a peu de muntanya. És a dir, en una zona on difícilment passen vianants. No fa nosa a ningú. I sobretot, no representa cap perill per a la circulació.

Però quan he tornat a agafar el cotxe, per dur els meus pares a casa, l'Agent 1688, m'havia clavat una multa. El primer pensament que m'ha vingut al cap ha estat "Em cago en la mare que et va parir, 1688, fill de puta!", sí, ho reconec. Suposo que ha estat la mateixa reacció que han tingut la resta de multats -atès que descarto que jo hagi estat l'únic. Una multa de 90 euros, que amb reducció em sortiria per 63. L'Agent 1688, avui haurà esgotat el talonari de multes, i haurà acomplert amb escreix la quota diària de denúncies, fet que no dubto que li suposarà un plus de productivitat en la seva fotuda nòmina.

Més que el fet de la multa, allò que m'ha indignat de l'episodi és adonar-me que existeixen individus que gaudeixen del fet d'amargar la vida a conciutadans que passen pel tràngol, gran o petit, d'anar a un Hospital.

Éssers que més que humans, responen als paràmetres d'un voltor carronyaire, i que deuen tenir molts problemes que els somatitzen clavant multes als ciutadans que van a l'Hospital.

Molt bé, Agent 1688, sàpigues que quan arribi el moment, i arribarà, pensaré amb tu. Ho tens cru, xaval.

EL CANDIDAT XUSQUERO

Artur Mas és un candidat xusquero. Davant el desastre que representa el tristpartit, que algú m'expliqui una, només una sola idea que hagi formulat aquest polític de disseny, tocat i posat. No, Artur Mas pretén arribar a la Generalitat per escalafó, per que li toca. No perquè s'ho hagi guanyat, ni treballat. No perquè s'ho mereixi.

(I també perquè és la seva darrera oportunitat -no ho oblidem mai!)

L'actual discurs nacional de CiU, és el discurs de la por. És un discurs d'aquells que busquen mil i una excuses per tocar el violí i mirar cap a una altra banda. Més que malpensar respecte les conseqüències de la independència -al.ludint sempre a la pèrdua del mercat ecspanyol- fet que només és una hipòtesi de treball, el senyor Mas hauria de fixar-se en la realitat del cost que representa continuar sota Ecspanya: espoli descomunal (10% del PIB), atur estratosfèric, pobresa creixent, desnonaments, dèficit públic, productivitat sota mínims, desprestigi internacional i probable expulsió de l'eurozona a mig termini. Això, senyor Mas, és el que realment, a hores d'ara, suposa continuar sota Ecspanya, i aquí no fem volar coloms, no. Toquem bé de peus a terra.

Però és que a més, brandar l'espantall de la pèrdua del mercat ecspanyol, és d'un nivell de cutreria sense precedents. Senyor Mas, vostè encara pensa en termes de mercado nacional, com en el segle XIX i principis del segle XX? Vostè sap que és la globalització, vostè sap què és la internacionalització? Vostè sap que a hores d'ara el mercat ecspanyol només representa el 30%, en global, del comerç exterior català. Si a més tenim en compte que una part molt important d'aquest va al País Valencià i a les Illes, el que resta és encara molt més modest?

Però com es pot ser tan sòmines? Senyor Mas, vostè és un txitxarel.lo, que no dóna la talla. Més que presentar un projecte de futur, representa un projecte de passat, un projecte de tancament, d'atrinxerament.

Catalunya no només es mereix, sinó que sobretot necessita, urgentment, un projecte de llibertat i d'ambició. Una visió de país que la situï al mapa del món amb llum pròpia. Qualsevol altra sortida no només no solucionarà res, sinó que la pot arribar a enfonsar irremeiablement.

Catalunya necessita la Independència, el més aviat possible, millor avui que demà.

En definitiva, o Reagrupament o Ecspanya!

The Guardian on Joan Laporta (*)

Now, that’s interesting. Mr. Joan Laporta is currently FC Barcelona president. However he will step down in June, following club rules and it seems clear he will enter in politics heading a Catalonia pro-Independence list. Wish him luck!

(*) First published here/Publicat inicialment aquí

OBAMA: MADRIT NO, PRAGA SÍ

La presidència ecspanyola de la UE s'està convertint en un autèntic desastre, un calvari per al govern, i particularment per a en ZP. M'aposto un pèsol que , per tal d'amagar-se les vergonyes, i sobretot, per impedir que l'oposició pepera en tregui rendiment, es faci públic ara tot el sumari de la corrupció popular, l'anomenat cas Gürtel.

Són uns cracks els sociates, ho he de reconèixer. Desvien l'atenció i controlen l'agenda política com cap altre ho fa a l'estat. En saben un munt.

El problema que tenen ells, i no només ells, és que el món no s'acaba a les frontera de la Jonquera. Vull dir que hi ha vida més enllà d'ella.

I gràcies a Internet, podem llegir què diuen i què pensen a la resta del món.

El fracàs ecspanyol a la UE és tan gran, tan rotund, que estic segur que quan acabi la presidència, Moratinos dimitirà de forma vergonyant. Cal recordar que Moratinos és un diplomàtic de carrera, i jo diria que darrerament se li apareix cada dia el fantasma de Solbes, un economista també de carrera, que va arribar un moment que es va plantar i va deixar penjat en ZP.

En Moratinos, per exemple, deu d'estar tip, fart i cuit de les atzagaiades de la pimpolla titular del Ministeri de Defensa, l'ínclita Carme Chacón, que ja l'ha deixat més d'una, de dues i de tres vegades amb el cul enlaire.

Avui Obama s'ha muntat una mini-cimera a Praga, on ha convidat a 11 caps d'estat i de govern de l'Europa Oriental, molts d'ells, membres de la Unió Europea. Tanmateix, no ha convidat a cap representant oficial de la UE, cosa que ha estat considerat -de portes endins- com una autèntica punyalada trapera.

Aquesta iniciativa unilateral, encara pren més significació si tenim en compte que en el seu dia, Obama va anul.lar la cimera UE-USA que s'havia de fer a Madrid el proper mes de maig. Va ser un autèntic cop de puny a la boca de l'estómac de ZP.

Més clar l'aigua: "the EU-US summit was widely seen as little more than a photo-opportunity between Spanish Prime Minister Jose Rodriguez Zapatero and Mr. Obama, as there was nothing of substance on the agenda" (Brutal, no?)

Naturalment, no podem desvincular aquest fracàs sense pal.liatius de la Presidència ecspanyola, de la total manca de legitimitat política que té el govern de ZP per prendre cap iniciativa rellevant, atesa la situació econòmica del conjunt de l'estat, i sobretot de les nul.les expectatives de futur. Amb un dèficit públic del 10% del PIB (quan no hauria de ser de més del 3%) i, per damunt de tot, amb una taxa d'atur estratosfèrica, Ecspanya no és més que un llast per la Unió Europea.

Per això em fa gràcia que tant ERC com CiU vagin ara a comprar el pla anti-crisi de ZP.... Els catalanets, sempre preparats per ofrendar nuevas glorias a Ecspanya....

Pla anti-crisi, tòtiles? L'únic i eficaç pla anti-crisi és el Pla anti-Ecspanya, que és el que cal, cony! Per sort hi ha alguns que ja hi treballem.

"CORNELLÀ DECIDEIX" A SANT ILDEFONS

Aquest divendres se celebrarà l'Acte de presentació de Cornellà Decideix al barri de Sant Ildefons. No em tallo de dir que probablement serà l'acte més important de tots els actes que es fan sobre les consultes. Per a mi, fer l'acte de a un barri amb les característiques pròpies de Sant Ildefons no és res més que un acte de normalitat.

Però també és molt més. I tant que ho és. És dir que anem a per totes, que no ens tallem i que ni territori apatxe ni polles amb vinagre. I qui vagi de senyoritu, dient que aquest barri és meu, doncs que se n'assabenti que la seva fatxenderia se l'haurà de menjar amb patates.

Des d'aquest humil i modest bloc, us convido a assistir-hi. Serà un acte molt emocionant, i jo diria que clau en la campanya de les consultes, qui en tingui l'oportunitat hauria d'assistir-hi.

Concretament, la presentació es farà aquest divendres, 9 d'abril, a les 20.30 hores, al Centre Cívic de Sant Ildefons, al carrer de la Gerdera s/n (Metro Sant Ildefons, L5,).

Serà moderat per Antonio Alvear, president de l'AA.VV. de Sant Ildefons, i hi participaran Samuel Ruiz, de l'Associación Promotora Nuevo Perú, Aziz Baha, membre de Cornellà Sense Fronteres i treballador social i també Justo Molinero, presentador i director del grup Radio Tele-Taxi.

Aquest serà el penúltim acte de presentació de la Consulta. Se n'ha fet un a cadascun dels diferents barris de la ciutat: Centre, el Pedró, Gavarra, Riera, Fontsanta i ara Sant Ildefons. Amb una importantíssima assistència de públic. Només faltarà el d'Almeda.

La consulta a Cornellà se celebrarà el proper dia 20 de juny, i com sempre calen molts voluntaris. Així doncs, no dubteu a apuntar-vos-hi!.

Us hi espero!

DISSABTE, AL MERENGUE

Dissabte vam aprofitar per fer una sortida d'aquelles que l'economia domèstica encara es pot permetre. Vam anar a visitar El Merengue o altrament conegut com a Tossal de Déu, a la carretera entre Balaguer i Camarasa. Es tracta d'un dels escenaris més cruents de la batalla del Segre, que va tenir lloc entre el 22 i el 28 de maig de 1938. Hi van morir més de 2.000 homes, dels quals, segons algunes fonts, 800 eren membres de la Lleva del Biberó, és a dir, nanos d'entre 16 i 17 anys. Tots ells, naturalment, catalans, que van ser enviats a l'escorxador amb un o, els més afortunats, amb dos mesos d'instrucció militar. És a dir, sense cap mena d'instrucció. Recordo que el mes d'abril, els franquistes havien arribat a Vinaròs, i doncs, el Principat havia quedat aïllat de la resta del front. Llavors, es va cridar les lleves del 28 i del 29, és a dir, homes molts d'ells casats i amb fills i també a la lleva del 41, és a dir, la dels biberons.

La Batalla pel Merengue, va ser una de les més terribles de tota la contesa. Aquesta afirmació no és gens agosarada. Ho confirmen tant els supervivents d'un bàndol com de l'altre. Fins i tot per veterans de moltes altres batalles més famoses, res va superar la carnisseria d'aquells cinc o sis dies. Una lluita que a més, va incloure un episodi que sovint es tendeix a oblidar. L'assassinat de com a mínim 176 presoners pels feixistes, concretament, per la Legió. M'ha cridat molt l'atenció, que la rehabilitació d'aquest escenari, per part de la Generalitat, a través del programa de la Memòria Històrica, no en digui res, d'aquest episodi. Suposo que no era políticament correcte, recordar l'assassinat a sang freda de persones desarmades....

Ja feia molt que hi volia anar, però mai trobava el moment. De passada, també volia visitar l'espai dedicat al President Companys al poble on va néixer, El Terrós (l'Urgell), no pas gaire lluny de l'anterior. Aquesta segona visita tenia una clara intenció. El mes de març del 2006, vaig denunciar en aquest bloc, el lamentable estat de conservació de la llosa en homenatge al President Màrtir. Bàsicament, algun enemic del poble l'havia trencada. Vaig fotografiar-la i gravar-la en vídeo, i tot plegat ho vaig penjar a la xarxa. La sorpresa va ser que de seguida la meva denúncia va ser recollida per altres internautes i va acabar publicada a les pàgines del Periódico de Catalunya (no he trobat l'enllaç, sorry). Va ser la primera vegada que la meva activitat blocaire tenia un impacte mediàtic, i realment em va causar una agradable sensació de feina feta. En aquest sentit, volia comprovar si, com se m'havia informat, algú finalment havia restaurat la llosa. I he de reconèixer que sí, que a hores d'ara, la llosa ja ha estat restaurada.

La fotografia d'aquest dissabte adjunta, així ho acredita. De totes maneres, continuo pensant que la memòria de l'únic president escollit democràticament que fou vilment assassinat pel feixisme requeriria un monument molt més rellevant, que l'actualment existent -i una guàrdia d'honor, per descomptat.

Però tornem al Merengue. És impressionant pensar que en aquest turó hi van deixar la pell centenars de joves catalans, llançats en onades humanes contra les metralletes i els obusos feixistes. Carn de canó barata.

Vam visitar la reconstrucció de les trinxeres franquistes i des del punt més alt del turó, vam veure els búnkers republicans, situats a l'altra banda de la carretera (foto inferior). També els vam visitar, tot i que aquests es conserven en un estat més precari. Vam fer fotos i fins i tot un vídeo.

Només una part molt petita dels joves biberons -els nascuts entre els anys 1920-21, aproximadament- van poder tornar a casa... després d'anys de presó, treballs forçats, patiments i humiliacions. En alguns pobles del Maresme, que he estudiat, la guerra va suposar la desaparició física d'una quarta part dels joves, és a dir, una enorme desfeta demogràfica. Considero que el país encara està en deute amb ells, amb els pocs que encara sobreviuen. Si fóssim americans ja s'haurien fet centenars de pel.lícules sobre una generació que va quasi desaparèixer tot vessant la seva sang adolescent per Catalunya.