COMUNICAT CONJUNT DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA I SUMA INDEPENDÈNCIA

BARCELONA, 31 d'agost de 2010

Reagrupament Independentista i Suma Independència han acordat emetre el present comunicat per tal de donar a conèixer a l’opinió pública que ambdues formacions han arribat a un acord de coalició per a presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La presentació pública de l’acord es realitzarà el proper diumenge dia 5 de setembre a la inauguració de la seu electoral de Reagrupament Independentista de la ciutat d’Igualada.

Visca Catalunya Lliure!

Enric Canela (Suma Independència)
Rut Carandell (Reagrupament Independentista)

CRIDA ALS SOLIDARIS

Ateses les circumstàncies no puc estar-me de dir el meu parer personal i intransferible sobre l'escenari polític que s'ha configurat després de la reunió d'ahir.

1. En primer lloc ple suport al President de Reagrupament, Joan Carretero, i als companys de la Junta que han portat a terme les negociacions amb la resta de forces independentistes.

2. En segon lloc, continuo pensant que el senyor Joan Laporta, és un actiu de primera línia per a la promoció de la causa independentista, i que particularment pot generar un alt nivell de suport en l'àmbit metropolità de la nostra nació, que és on viu el gruix del país. Cal respectar, òbviament, la seva opció de crear un partit i una plataforma pròpies per impulsar la seva visió de la lluita independentista, malgrat els oferiments que des de Reagrupament se li han fet en els darrers mesos.

3. Penso que malgrat el resultat d'ahir, encara hi ha un marge per l'esperança en la unitat independentista a les properes eleccions al Parlament del Parc. Aquesta esperança recau en l'elecció d'una candidatura solidària composta per patriotes que públicament s'hagin compromès a aconseguir per tots els mitjans possibles la formació d'una coalició amb Reagrupament i la resta de forces polítiques independentistes. I parlo de coalició, perquè el que ha quedat totalment descartat, després de la trobada d'ahir, és la simple integració de Reagrupament al procés constituent de Solidaritat.

4. Una Llista Solidària composta per persones obertes i clarament compromeses amb la Unitat Independentista, sense condicions prèvies, seria la millor prova que l'objectiu no és liquidar Reagrupament, sinó reforçar la cohesió independentista aportant aquells sectors socials que en opinió dels seus associats no han estat atrets pel missatge de Reagrupament.

Companys i companyes solidaris, ho teniu a les vostres mans el proper dia 4!

Companys i companyes reagrupats, tenim una Llista aprovada per una abassagadora majoria i que és d'una generositat sense precendents (133 dels seus 135 membres poden ser reemplaçats, si s'escau). Però tant si es modifica com si no, cal continuar treballant.

Hi ha molta feina a fer i com se sol dir "Tot està per fer i tot és possible!"

INGLOURIOUS BASTERDS (2009)

Ahir vaig veure finalment aquesta pel.lícula. Sí, ja sé que amb un any de retard, pràcticament. Però abans no havia pogut fer-ho. Naturalment en VO i sense merda de subtítols. A pèl. Els comentaris que havia escoltat no la deixaven gaire bé, per la quals cosa la vaig posar amb una certa prevenció. Com sovint passa, però, anaven equivocats.

Inglorious Basterds probablement no és la millor pel.lícula de la història, però per Tutatis que quan l'acabes de veure penses que en el món encara és possible la justícia. Veure els botxins convertits en víctimes et reconcilia amb la Humanitat, aquesta Humanitat tan sovint tan bèstia.

Naturalment, tota la patuleia que se l'agafa amb paper de fumar dirà pestes de la pel.lícula. Faltaria plus! A casa nostra, a més a més, el nivell d'esclavitud mental és tan gran que fins i tot s'esquincen la roba quan a un nazi li toquen un pèl de la roba. En la pel.lícula fan més que tocar-los un pèl, als nazis. Però ja sabem quin és el Tarantino-style, ningú pot argumentar ignorància al respecte.

Una pel.lícula, doncs, entretinguda, que planteja descaradament que cal esclafar sense contemplacions els enemics de la llibertat.

Freedom ain't free

ENTREVISTA A "NACIÓ DIGITAL" (19.08.2010)

Josep Sort: «El 2009 fou l'any zero de la independència»

Gemma Aguilera/Prada de Conflent

L'any 2009 va ser un any clau per a Catalunya, perquè “es van posar les bases del procés d'independència amb un seguit d'esdeveniments clau, entre els quals les consultes sobiranistes als municipis i el naixement de Reagrupament”. Així ho assegura Josep Sort (Barcelona, 1964) en el llibre El Moment Zen, la independència des de la xarxa 2009, un recull dels posts d'aquest professor i investigador de la Universitat Ramon Llull en el seu blog http://josepsort.blogspot.com , que a més, milita en l'independentisme social i polític des de la dècada dels vuitanta. El llibre ha estat presentat a Prada i el pròleg és a càrrec d'Agustí Barrera.

Per a Josep Sort, Catalunya pot tenir un moment zen de l'independentisme, és a dir, un moment de canvi radical per prendre decisions reflexionades i tranquil·les, sense estirabots, “si s'aconsegueix la unitat i tenim prou força per aconseguir decidir, o com a mínim, influir políticament en el rumb del país, deixant de banda la política de carxofa, de declaracions i contradeclaracions buides de contingut”.

La unitat a què es refereix l'autor del llibre té múltiples possibilitats, si bé cal un mínim d'unitat entre les formacions que es mostren partidàries de la declaració unilateral d'independència des del Parlament: “hi ha sectors d'ERC i de CiU, les seves bases, que empenyen aquestes formacions cap a a aquesta postura, i tenim Reagrupament, Solidaritat Catalana i Suma Independència. Doncs d'aquests tres darrers grups, com a mínim hi hauria d'haver unitat entre dos”, sentencia Sort. En tot cas, veu “difícil” que CiU i ERC s'acostin a aquest plantejament unitari.

Per a Josep Sort, el procés que cal seguir per a assolir la independència passa, abans que per fer una consulta sobiranista, per declarar al Parlament de Catalunya la independència. “Primer cal tenir 68 diputats disposats a fer-ho, aquesta és la primera batalla, i després ja prepararíem un referèndum. Però ara, amb la legislació espanyola actual, l'únic referèndum possible és el de les eleccions catalanes, que els ciutadans votin com si es tractés d'un referèndum”, sentencia l'autor.

Diu Sort que ara es pot viure un moment zen per a l'independentisme. Però al seu entendre ja se'n va viure un altre quan “Joan Carretero va deixar ERC, i amb serenor i tranquil·litat, va començar a parlar-se de Reagrupament i del camí relfexionat cap a l'Estat català”.

APODERA'T! CADA COL·LEGI, UN REAGRUPAT

Reagrupament comença a caminar ferm per a portar la Independència i la Regeneració democràtica al Parlament de Catalunya.

Amb la voluntat de seguir avançant en la preparació d’una jornada que creiem clau en la nostra història, s’emmarca la campanya A CADA COL·LEGI, UN REAGRUPAT

Comptar amb 3.000 apoderats és el repte fixat per cobrir tot el territori català amb un apoderat de Reagrupament a cada col·legi electoral . Cal doncs, pel bon funcionament de la jornada electoral i per evitar possibles trampes, desaparició de butlletes, etc, poder comptar amb un gran nombre de voluntaris majors de divuit anys.

Participa-hi!. Trobem 3.000 persones, associats, amics, coneguts que vulguin col·laborar a garantir la total transparència d'aquests comicis.

Ser apoderat suposa estar disponible durant tota la jornada electoral sense que calgui passar tot el dia en una mesa, més endevant, quan siguin convocades les eleccions, els qui us hagueu inscrit, rebreu les indicacions, la formació i les credencials corresponents.

"SOM I TREBALLEM"

Països Catalans a 24 d’agost del 2010

El deu de juliol la tercerca assemblea nacional de Reagrupament Independentista va aprovar la candidatura d'ample espectre i transversal per presentar-se a les eleccions al Parlament amb la finalitat de votar la declaració unilateral de la independència de Catalunya i la regeneració democràtica. També es va votar positivament que aquesta candidatura. en un acte sense precedents de generositat i patriotisme, fos oberta a incorporar més candidats de fora de l'associació. En aquest sentit es va dotar la Junta Nacional de poders especials per negociar amb altres forces i grups polítics possibles pactes i coalicions. Totes les executives de les assemblees comarcals, dels districtes i de les vegueries de Reagrupament refermem el nostre total suport i confiança per aquestes negociacions a la Junta Nacional i especialment al seu President Joan Carretero.

Creiem que no ens hem d'aturar. Davant la imminent convocatòria de les eleccions és vital fer arribar el missatge a la població dels avantatges de tenir un Estat propi. Per això estem realitzant una forta campanya de presència al territori en forma d'actes als pobles de Catalunya i també a l'exterior per explicar als catalans la necessitat d'independència del nostre país i de regeneració democràtica.

Per aquest motiu, Reagrupament no fa vacances a l'agost. Amb 130 actes realitzats o programats fins a finals de setembre, conjuntament amb l'acte central de la Diada de l'Onze de Setembre, les executives de les comarques, districtes i vegueries de Reagrupament Independentista volem mostrar al poble català que hi som, que treballem i que serem presents lluitant fins al final per aconseguir el nostre únic objectiu: la independència de la nació catalana.

Si el deu de juliol va significar la primera gran manifestació a favor de la independència, des de

Reagrupament Independentista demanem fer un pas més i cridem als catalans a que la

manifestació de l'Onze de Setembre esdevingui el clam de centenars de milers de catalans

a favor de la candidatura que proclami la independència al Parlament de Catalunya.

Visca Catalunya Lliure!

Signants:

J. Gomis (Alt Camp), F. Llorens (Alt Empordà), J. Claramunt (Alt Penedès), J. Tomàs (Anoia),

R.Payàs (Bages), M. Barenys-G.Cort-J.M.Virgili (Baix Camp), P.Ametller (Baix Empordà).

E. Ametller (Baix Llobregat), X, Todó (Baix Penedès), P.Real (Baixa Cerdanya), X.Capmany

(Ciutat Vella), N.Jàvega (Eixample), A.Grapí (Les Corts), A. Aragonès (Sarrià-St. Gervasi),

D. Vinyals (Gràcia), J.L. Herrera (Horta-Guinardó), C. Ràfales (Nou Barris), P. Avellà

(St. Andreu), F.Garcia (Sant Martí), M.Teresa Casals (Barcelonès Nord), M. Rodès (Barcelonès

Sud), P.Marias (Conca Barberà i Baixa Segarra), C. Serra (Garraf), S. Moreno (Garrotxa), J.

Paredes (Gironès), J. Soler (Maresme), F. Alcàzar (La Noguera), J.R. Soldevila (Osona), E.

Sànchez (Pallars i Alta Ribagorça), A. Teixidor-I.Palmada-X.Bosch (Pla de l'Estany), O. Gordó

(Pla d'Urgell), M. Cribillers (Segarra), F. Morreres (Segrià), D. Piany (La Selva), G. Sellés

(Tarragonès), S. Bori (Urgell), J. Carbonell (V.O. Sabadell), R. Vergés (V.O. Terrassa),

L. Tarrés (V.O. Sant Cugat), X. Castells (Vallès Oriental), J.B. Mollà (País Valencià),

T. Vidal (Catalunya Nord), M.Bargalló (Exteriors).

Els malsons de Madrid

Article interessant publicat a la prestigiosa Foreign Policy, per un expert coneixedor de la política basca, ecspanyola i, ara, catalana....

Cap a l'UCE!

Marxo cap a l'UCE, seguirem informant....

CATALUNYA AL MATEIX NIVELL QUE PERÚ (PIRUW, en quítxua)

Els darrers dies he estat massa abduït per la política diguem-ne domèstica, i no m'he fixat massa amb la informació global. Ahir al vespre, després de llegir diversos missatges al Facebook, de l'Albert, un company reagrupat, vaig comprendre que mai es pot deixar de petja l'actualitat internacional. Ni tan sols en els moments més importants.

De manera que vaig dedicar dues hores, ja de matinada a fer-ne un repàs dels darrers dies. I quina va ser la meva sorpresa quan vaig llegir, al canal Bloomberg que el rendiment dels bons a 10 anys de la Generalitat estan al mateix nivell que ... Perú. Sí, sí, com ho sentiu. No qualsevol país de la Unió Europea, no, Perú, tu.

Naturalment, aquest desastre es deu a una situació econòmicofinancera crítica, provocada per la nostra dependència, per l'espoliació que patim dels ecspanyols.

Hi hauria la tempatació, que segur que no la resistiran, de carregar els neulers al Tripartit. I naturalment el Tripartit és co-responsable d'aquesta situació. Però també ho són, i molt, aquells que durant 23 anys no van fotre brot per millorar l'economia del país i convertir-la en capdavantera. Aquells que durant 23 anys van dir si bwana no només al govern ecspanyol, sinó també a les grans empreses ecspanyoles, als bancs, a les constructores, a la totpoderosa Telefónica que ha impedit el desenvolupament d'unes infrastructures de telecomunicació pròpies.

La situació "a la peruana" és responsabilitat del que podríem anomenar el quadripartit -o pentapartit, si separem CDC i UDC. És a dir, de l'autonomisme, per definició no rupturista amb Ecspanya.

Ara que s'acosten les eleccions, cal tenir molt present que mantenir-se en l'autonomia, en la submissió a Ecspanya significa, ras i curt, per atur, més crisi, més Perú, i significa arriscar-se a ser expulsat de la zona euro, i a caure de la primera divisió.

Votar Independència, a hores d'ara, no és només fer realitat un somni, un desig. No. És un acte racional, de responsabilitat, de seny. De sentit comú. D'intel.ligència. Apostar per l'autonomia, és un acte imprudent, de bogeria, de posar en risc les persones, les famílies, els llocs de treball, les empreses, el territori. En una paraula el futur col.lectiu dels catalans i catalanes. Del país en el seu conjunt.

En el darrer trimestre, Alemanya ha crescut deu vegades més que l'estat ecspanyol. La locomotora europea ja ha arrancat i ha sortit de l'estació. Amb Ecspanya, Catalunya corre el risc de despenjar-se del comboi.

Tots, estem avisats. Ara cal triar entre tallar amb aquesta situació o enfonsar-nos-hi quatre anys més, que poden ser claus per a la nostra viabilitat nacional.

La Independència és l'única alternativa (i si us plau, que no ens prenguin per imbècils tornant a treure el tema del concert econòmic...)

CUM LAUDE

Contra la demagògia, la racionalitat. Article aclaridor, lúcid i constructiu d'en Xavier Roig. I no es refereix a la CORI, tu...

El web d'en...

Després de diverses proves, finalment penjo de forma pública la meva nova pàgina web, o, com el seu nom indica, El web d'en Josep Sort. L'ha feta una servidora, seguint les plantilles de l'iweb d'Apple, per la qual cosa el disseny no és que sigui molt original. De totes maneres, ha estat un exercici d'allò que diuen D-I-Y, això és, do-it-yourself. De cap de les maneres es tracta d'una pàgina professional, però com a mínim és un pas més en la consolidació de la presència a la xarxa que em mancava.

Tanmateix, he de dir que tinc en projecte encarregar una pàgina web definitiva, amb el domini .cat, que ja he adquirit, i que em fa molta il.lusió tirar endavant. Per això serà d'aquí a uns mesos. De moment m'agradaria llegir els vostres comentaris sobre aquest web i si teniu propostes per millorar-lo.

Per acabar, afegir que en les properes setmanes hi haurà alguna altra novetat (relativament) rellevant, que afectarà de forma molt directa, en aquest cas, aquest modest i humil bloc que esteu llegint. Però això ja arribarà.

"EL MOMENT ZEN" A LES LLIBRERIES (2n anunci)

Continua la distribució per les llibreries del país del meu darrer llibre El Moment Zen. La Independència des de la xarxa (2009). El llibre també es pot adquirir per la xarxa, anant a l’adreça web (www.lulu.com).

Al llarg de les properes setmanes també es faran diverses presentacions, amb l’ajuda d’amics i companys, en ciutats i pobles del país.

També es podrà trobar en algunes parades de llibres, com per exemple a la de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, entre el 16 i el 25 d’agost.

Precisament a l'UCE es farà una presentació, concretament el 18 d'agost a les 18 hores, al Tendal. (Facebook)

El Moment Zen és un recull de posts que vaig publicar al llarg de l’any 2009 en aquest modest i humil bloc. I el seu preu és de 15 euros!

De moment les llibreries on es pot trobar són:

- Laie CCCB (la llibreria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), carrer Montealegre, 5 , de Barcelona

- Llibreria Medios, carrer Valldonzella, 7, de Barcelona.

- Llibreria Documenta, carrer Cardenal Casanyes 4, de Barcelona.

- Llibreria Ona, Gran Via de les Corts Catalanes, 654 de Barcelona.

- La Central, carrer Mallorca, 237 de Barcelona

- Laie Pau Claris, carrer Pau Claris, 85 de Barcelona

- La Central Raval, carrer Elisabets 6, de Barcelona.

- Llibreria Catalonia, Ronda de Sant Pere, 3 de Barcelona

- Robafaves, carrer Nou, 9 de Mataró

- Llibreria El Set-ciències, carrer de Josep Anselm Clavé, 9 d'Arenys de Mar

- Llibreria Catalana, Plaça Joan Payrà, 7 de Perpinyà

- La Tralla, carrer de la Riera, 5 de Vic

Atenció: NO el trobareu a la Casa del Libro del Passeig de Gràcia.

SENYOR NADAL, VOSTÈ ÉS UN COVARD!

Acabo de penjar el següent comentari en resposta a aquesta notícia:

Sr. Nadal,

Amb aquestes declaracions demostra que és un covard. Com els calamars que llancen tinta per fugir dels depredadors, vostè en comptes de defensar la catalanitat del seu partit, prefereix llançar merda als altres.

Prengui exemple de la mínima dignitat que encara tenen els srs. Castells, Obiols, Maragall, Tura, Mascarell, etc, i no s'amagui com un cargol al seu féu de Girona. Què es pensa que no el veuen els trinxeraires del PSOE? Quan els deixi de fer servei li faran la pell a tires, home!

Una mica de dignitat, senyor, que ja fa molts anys que s'afaita, i a costa del contribuent català, per cert!

Sr. Nadal, repeteixo, vostè és un covard!

M'he quedat ben descansat, tu.

REFLEXIONS HISTORIOGRÀFIQUES (1a part): "ANTES ROJA/AZUL QUE ROTA"

Amb aquest post inicio una sèrie on reflexionaré sobre determinats episodis de la història (amb permís de l'Editorial Dalmau), extraient-ne algunes reflexions polítiques d'utilitat per al present. De fet, ara fa uns dies, ja vaig penjar en el Bloc Gran del Sobiranisme, un altre post que podria perfectament encabir-se en aquesta sèrie. El podeu llegir aquí.

En aquest post vull fer una reflexió sobre un dels episodis bèl.lics més rellevants i a l'hora més silenciats de la guerra dels tres anys (1936-39). Em refereixo a l'expedició per alliberar Mallorca i les Pitiüses portada a terme per les forces de la Generalitat l'estiu del 1936. Es tractà, doncs, d'un episodi clarament de vocació catalana, que tenia per objectiu expulsar els feixistes de l'única part del territori català on el cop d'estat del 18 de juliol havia triomfat.

Però l'alliberament de Mallorca, òbviament, no només responia a una qüestió nacional. Sinó també a una qüestió d'estratègia militar. Des dels temps més remots de la història, l'arxipèlag balear i les Pitiüses són una posició estratègica des d'on es té a l'abast tot el litoral mediterrani de la península ibèrica. De manera qui controla aquell, pot amenaçar qualsevol punt costaner d'aquest. Això ja ho sabien els pirates i per això les illes ja des de temps immemorials es van convertir en un niu de pirateria des d'on s'atacaven les rutes comercials i les ciutats i viles costaneres. Precisament per això, els mercaders catalans van proposar a Jaume I de conquerir Mallorca. Si no recordo malament, ho feren en un banquet (foto).

La mateixa lògica es va aplicar l'estiu del 36. Mallorca i les Pitiüses, com ja s'ha dit, van ser els únics territoris catalans que van caure en mans dels franquistes arran del cop d'estat del 18 de juliol. Mentre que els anarquistes de seguida es van concentrar en el front d'Aragó, la Generalitat de seguida va comprendre que les dues illes eren una excel.lent base per atacar per mar i per aire la resta del país. Oimés tenint en compte l'ajuda humana i material (avions i vaixells) dels feixisme italià.

L'expedició a Mallorca, va ser una iniciativa clarament impulsada pel govern de la Generalitat, i en particular per la Conselleria de Defensa creada recentment i dirigida pel tinent coronel Felip Díaz Sandino, militar de l'Arma d'Aviació. El comandament directe de l'operatiu va recaure en el seu company d'armes Alberto Bayo, nat a Cuba. Val a dir que hi tingueren un paper capdavanter les milícies d'Estat Català i que també hi participaren columnes valencianes (foto).

Val a dir que la iniciativa de seguida va comptar amb l'oposició del govern de la República, que de seguida va començar a posar-hi traves. Unes reticències que en darrer terme esdevindrien cabdals. Així, si inicialment l'expedició va aconseguir alliberar les Pitiüses (Eivissa i Formentera), i es desembarcà a Mallorca (Portocristo), les forces expedicionàries de seguida van haver de menester tropes de reforços, queviures i la cobertura aèria i naval de la flota republicana. Tanmateix, el govern republicà espanyol no només s'hi va negar, si no que va ordenar la retirada de les unitats navals a les seves ordres. Aquesta traïció va condemnar l'expedició que va haver de retornar a Barcelona.

Les conseqüències de tot plegat van ser nefastes. A banda de la salvatge repressió patida a dins de l'arxipèlag, com era d'esperar, els franquistes, amb la inestimable col.laboració dels feixistes i dels nazis de la Legió Còndor, van emprar-lo com a base d'operacions per a bombardejar per mar i per terra les ciutats catalanes, assassinant de forma covarda milers d'homes, dones i nens (foto), en definitiva de població civil, en el que va ser considerat una mena provatures respecte els bombardejos que la Luftwaffe faria durant la Segona Guerra Mundial.

(En la foto, nens catalans morts en un bombardeig a la ciutat de Lleida, l'any 1938. És una imatge terrible i que a mi sempre m'ha fet pensar que el meu pare hauria pogut ser un d'aquests nens, ja que llavors tenia 6 anys)

Quines conclusions podem treure de tot plegat. Jo com a mínim en trec dues: aquest episodi ens demostra que si bé van ser els espanyols feixistes els responsables de milers de morts de civils catalans, això en gran part va ser possible gràcies a les decisions covardes i traïdores del govern de la república, que va abandonar el front de lluita i va condemnar a ciutats com Barcelona, València i tantes altres a ser objectius preferents de l'aviació i la flota franquistes. De fet, cal tenir en compte que els governs republicans, i particularment el President de la República, Manuel Azana i el president del govern, Juan Negrín, estaven obsessionats en mantenir sota control Catalunya, fins al punt que van aprovar el trasllat de la seu governamental primer a València i, ja el 1937, a Barcelona. Jo diria que la seva actitud era la simètrica a la famosa frase de "antes roja que rota", és a dir, "antes azul que rota". I és que com ja afirmà, em sembla que el mismíssim Josep Pla (foto), "no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres".

La segona reflexió que n'extrec és que més enllà del tema cultural, lingüístic, històric, les Illes, si volem una Catalunya lliure i segura, han de formar part de l'estat català, de la República de Catalunya. Per una raó estrictament estratègica, de supervivència. Unes Illes sota control espanyol, poden condicionar sobremanera els primers passos de la Catalunya independent, de manera que per imperatius estratègics, les Illes han de formar part de l'Estat Català. I això no pot ser objecte de discussió. No cal dir que aquesta pertanyença significaria una immediata desaparició de l'enorme espoli fiscal que pateixen les Illes sota el Regne d'Ecspanya, que en termes per càpita és fins i tot superior al que pateix el territori administrat per la CAC. Cal tenir en compte que les Illes han estat històricament un objecte del desig de moltes potències: italians, francesos, anglesos -que van controlar Menorca la major part del segle XVIII-, a banda dels espanyols, s'hi han interessat per emparar-se'n al llarg dels darrers segles. Però per Catalunya, el control de les Illes és una simple qüestió de vida o mort (i si no pregunteu-ho als familiars dels milers de compatriotes que van morir sota les bombes carregades a l'arxipèlag).

ADÉU A UN PATRIOTA

Ahir ens va deixar després d'una llarga malaltia, el nostre amic i company Toni Amell, membre de la junta de l'assemblea comarcal de La Noguera de Reagrupament.

Un patriota de debò!

La cerimònia del seu enterrament, tindrà lloc, avui dissabte dia 7, a les 19 hores

a l'Església d'Artesa de Segre.

NO T'OBLIDAREM MAI!

SANDRUSKO: DE FRACÀS EN FRACÀS...

Avui canviaré de tema, que la cosa no està per tocar-la gaire. Avui em referiré a qui promet ser una de les estrelles convidades de la propera temporada d'aquest modest i humil bloc. Em refereixo a en Sandrusko, el cavaller blanc de l'ecspanyolisme rampant. No content de fer el sòmines amb la seva primera sortida presidencial a.... Extremadura i de planificar metòdicament la desactivació del millor club del món, les seves pífies comencen a acumular-se, i això que la temporada, com aquell qui diu, encara no ha començat.

Avui hem conegut una notícia sorprenent. Finalment en Cesc Fàbregues no jugarà enguany a Can Barça. La pregunta és com pot ser possible que, sabent-se del cert que el jugador tenia la voluntat de tornar al Camp Nou, no ho ha fet. És de sobres conegut que en el món semi-mafiós del futbol -i de l'esport en general, val a dir-ho- si un jugador se li posa entre cella i cella que vol canviar d'aires, acaba canviant d'aires, perquè no té cap sentit retenir-lo contra la seva voluntat.

Llavors una de dues: o bé en Sandrusko passa d'en Fàbregues, potser perquè no és brasiler i hi té poc a guanyar, de manera que ha disminuït radicalment la pressió per aconseguir els seus serveis. O bé, és el propi Fàbregues que s'ha repensat el seu retorn, atesos els nous aires que es respiren a Barcelona.

No sé quin dels dos arguments és el bo. Tanmateix, el segon recorda massa a una altra gran pífia que ha tingut lloc les darreres setmanes. Em refereixo a la renovació del desitjat Josep Guardiola. El mister va renovar només per un any, quan tothom donava per fet que ho faria per més anys. Què va moure en Pep a acceptar aquesta mena de coitus interruptus? És que potser Guardiola, com en Fàbregues, no veu clar el projecte neofranquista del Sandrusko i els seus boys?

Comptat i debatut, sembla evident que en Sandrusko no ha començat amb bon peu al Barça. Tot i que naturalment els mèdia amics el tenen en cotó-fluix, no fos cas que es trenqués.

Aquest xaval, em donarà molta feina al bloc. Fixeu-vos una cosa: tant el Barça com Catalunya -la CAC- si guanya CiU en les properes eleccions, estaran en mans d'individus empaperats per la justícia fins a les celles. Quin servei poden fer al país, si, òbviament, la seva obsessió serà deslliurar-se'n d'aquesta pressió i doncs fer tot el que calgui per aconseguir-ho?

S'acosten temps difícils, sobretot per a l'èpica, i a hores d'ara, penso que només un miracle -i us ho diu un no creient-, pot capgirar la cosa. Un miracle...., o una trompa mal portada... o una mamada estroncada, és clar!

De vegades la lucidesa es recupera en els moments més insospitats, sobretot per part d'aquells individus la genialitat dels quals no els priva de ser més insegurs. I necessiten ALTres suports.

I és que, com diuen els Manel, els guapos són els raros, desafinen, no ballen bé, no tenen swing i també tenen psicòlegs. Això, ho sap tothom, però no ho diu ningú, sentencien, magistralment.

Amèn.

CARRETERO INSTA LAPORTA I PUIGCERCÓS

Som Notícia, Nació Digital, Vilaweb,

El Singular Digital, Avui-El Punt

E N D A V A N T !