LA MUIXARANGA, D'ALGEMESÍ AL MÓN

Hi ha poques cançons que m'emocionin. Aquesta n'és una. Felicitem-nos que ara tot el Món la coneixerà, i també es podran emocionar.

DIPUTATS DE REAGRUPAMENT

En les que esperem que siguin les darreres eleccions a Corts ecspanyoles celebrades a Catalunya, la candidatura unitària, independentista i transversal formada per Reagrupament, Esquerra Republicana de Catalunya i Catalunya Sí! ha obtingut tres diputats.

Es tracta de l'Alfred Bosch, independent i Cap de Llista de la circumscripció de Barcelona.

D'en Joan Tardà i Coma, número 2 de la circumscripció de Barcelona. Militant d'ERC, i que és de Cornellà de Llobregat (i doncs, veí meu).

I la Teresa Jordà, militant d'ERC, i número 1 per la circumscripció de Girona.

A tots ells els desitgem un bon treball i un compromís aferrissat per lluitar per la Independència de la nostra Pàtria.

També vull felicitar a l'Oriol Junqueres, per la seva aposta valenta per renovar el venerable partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, un procés que, sense cap mena de dubte, encara s'ha d'acabar de desenvolupar en els propers mesos per tal de depurar les males pràctiques del passat. I renovar-ne les que sí que funcionen en l'actualitat.

I, naturalment, a tots i totes els reagrupats, des del seu president, Joan Carretero, fins al darrer reagrupat que s´ha sumat en els darers dies, amb la voluntat ferma de regenerar la política i lluitar per la Independència.

TI, SHQIPËRI, MË JËP NDER, MË JEP EMRIN SHQIPTAR

La declaració d'Independència d'Albània va ser proclamada el 28 de novembre de 1912, per l'Assemblea Panalbanesa de Vlöre. Aquell dia, els 83 delegats assistents aprovaren per unanimitat el següent text:

"A Vlöre, en el dia 28 de novembre. Després del discurs pronunciat pel president, Ismail Qemali, en què va parlar dels grans perills que enfronta avui Albània, els delegats han decidit per unanimitat que Albània, a partir d'avui, ha de decidir per ella mateixa, lliure i independent"

Després de la signatura de la Declaració, els delegats sortiren al balcó i la feren pública, tal i com mostra la foto

Al dia següent, Ismail Qemali va ser designat cap del govern provisional albanès, càrrec que ocupà fins al 22 de gener de 1914.

El 1925, Albània esdevingué una República.

Albània va ser admesa a l'ONU el 14 de desembre de 1955.

Albania's National Day

ELS 202 GOLS DE MESSI

BARÇA RULES

<a href="http://msn.foxsports.com/foxsoccer/video?vid=b0c771c9-c21b-4969-a305-2294c611adf0" target="_new" title="">CL Highlights: AC Milan/Barcelona</a>

CONTRA LA PESTA BLAVA

Organitzar-se i lluitar contra la pesta blava.

Aquest és el mot d'ordre que s'imposa després dels resultats de les eleccions de diumenge passat. En els propers mesos assistirem a una exhibició impúdica de catalanofòbia desfermada. Que la cabra tira al monte, potser les úniques paraules assenyades que he sentit pronunciar a l'Artur Mas. Efectivament... i les rates corren atapeïdes per les clavegueres.

Jo ... què voleu que us digui, em nego a lluitar amb una mà lligada al darrere. Com volen fer els autonomistes, els dependentistes. No ho faré, ni ho he fet ni ho faig en l'actualitat. De fet, és que no volen lluitar. Volen la menjadoreta.

La situació, no ens podem enganyar, no és gaire afalagadora, tot i que podem dir que s'han salvat els mobles, a nivell partidista -o de candidatura. Però a nivell de país ens espera una enorme i podrida pesta blava que intentarà fer-nos la vida impossible.

Ben mirat, no és un escenari desfavorable. Possiblement la seva bogeria no tindrà límits, i es passaran tants pobles, que la gent, en algun moment, haurà de dir prou.

Per això és tant important organitzar-se i lluitar, metre a metre, casa per casa, carrer per carrer, sense quarter. Si els franquistes no ens van liquidar, tot i tenint l'ajuda de Hitler i Mussolini, menys ho faran aquests xixarel.los. Malgrat la seva fatxenderia consubstancial, Ecspanya és un estat intervingut de facto. Fixeu-vos que els mercats no van registrar cap entusiasme per la victòria pepera...

I és que Ecspanya ni ocupa ni preocupa a ningú. Bé, si al milió i escaig de persones que van votar per continuar quatre anys més sota la bota ecspanyola. Però a la resta del món mundial, li rellisca el resultat de les eleccions ecspanyoles. Per això cal donar-los la importància que realment tenen, que és més aviat escassa.

El que és realment important, el que és realment clau, és que s'ha començat a bastir un cap de pont que haurà de permetre consolidar una opció independentista unitària. Els resultats són els que són i cadascun en farà la valoració adient. Però ara comença a albirar-se un pol de la resistència, que encara ha de depurar alguns elements, diguem-ne que de l'Antic Règim, però que comença a assenyalar un camí definitiu.

Queda molta lluita per fer. No és el moment de renúncies, ni de dimissions. És el moment de tornar-se a carregar les piles. De sortir al carrer i engrescar la gent. De convèncer els que han tornat a tirar la bola de pedra avall va de la muntanya i ara cal tornar-la a pujar al capdamunt. És l'hora d'una nova Au Fènix, que acabi amb els nostres enemics...

En aquest camí, no tinc cap mena de dubte, que ens ajudarà l'estúlticia ecspanyola. Però no ens hem de conformar en ser reactius... hem de ser actius i hem de marcar l'agenda. Com es va fer amb el tema de les consultes. S'ha de continuar aquesta política, no podem deixar que d'altres portin l'agenda política del país. Aquesta ha de ser nostra, l'hem de marcar. I si cal estirar de la màniga al ganàpia, se l'estira. I punt.

Hi ha molta feina per fer i (encara) tot és possible.

No hi ha un altre camí.

SPOT ELECTORAL DE CATALUNYA LLIURE (1989)

Buff! Quins temps! Campanya a les eleccions europees de 1989 de la Candidatura Unitaria Catalunya Lliure (PSAN, FNC, Maulets, gent de l'MDT, dels CSPC). Una servidora figurava en el lloc número 14.

La Montserrat, Lopere, en Robert i tants d'altres...

I la Nuria Feliu com a celebrity, ahahahah

Ep, fixeu-vos en el Mac que apareix rere en Guia, aixo si que eren els vells temps!!!

FIXE

VOTEM A FAVOR DE CATALUNYA!

Els catalans som uns extraordinaris doctors quan diagnostiquem els nostres mals. Hem analitzat les nostres circumstàncies en infinitat de llibres, articles, estudis i manifestos. Hem organitzat innombrables reunions, jornades i assemblees per descriure el per què, el quan i el com de la necessària independència de Catalunya. Els webs, organitzacions i grups de tota mena al voltant de la independència de Catalunya es compten per milers.

Tanmateix, ara ja toca que algú en faci el tractament. Ara cal que ens posem en mans del cirurgià, si no haurem fet el millor diagnòstic, però el malalt no se’n sortirà.

I aquesta és la part que a alguns els fa més por, aquesta és la part que a alguns els serveix per admetre el diagnòstic però no el tractament. Dit d’una altra manera, són independentistes però voten Duran i Lleida... Cal que aquests catalans i catalanes reflexionin, ara ja no hi ha excuses i en aquestes eleccions tenen una ocasió perfecta per fer un pas endavant i manifestar la seva voluntat de veure Catalunya com un país lliure i pròsper.

A l’altre extrem alguns diuen que aquestes eleccions no són les nostres... Mentre ens obliguin a continuar fent part de l’Estat espanyol aquestes eleccions són tan nostres com les eleccions municipals o les autonòmiques, perquè això és el que som i el que alguns volen que siguem encara: una simple autonomia espanyola de règim comú.

Si ho volem canviar, hem de ser a totes les batalles, sense deixar cap flanc al descobert: per votar contra unes lleis i pressupostos estatals que ens espolien, perquè el nostre missatge arribi als catalans i catalanes que només consumeixen des-informació dels mitjans de comunicació espanyols, per legitimar-nos davant totes les instàncies internacionals, que han de saber que un nou estat europeu malda per néixer.

L’independentisme ha de fer la seva feina a Catalunya, però si a Madrid hi ha un altaveu per convèncer més catalans de la necessitat de la nostra independència, quin sentit té renunciar-hi? Quin?

Sortosament, en aquesta campanya hem pogut copsar la satisfacció de moltes persones per l’esforç que tots hem fet per recuperar la unitat independentista, per l’audàcia de plantar els fonaments d’un projecte polític de plena llibertat nacional que té la vocació d’esdevenir majoritari.

Hem sentit com el país ens demana, gairebé diria que ens reclama i ens exigeix, que construïm un projecte transversal de llibertat per a Catalunya en el qual càpiga tothom, on allò que ens condueixi sigui el dret de Catalunya a tenir un futur digne i lliure, un futur que ara ja tanta i tanta gent veu que només pot passar per la nostra independència.

La campanya electoral s’acaba, la lluita per la nostra llibertat i dignitat com a poble continua, per això votem! I votem a favor de Catalunya!

Joan Carretero i Grau
President de Reagrupament Independentista

TEVZEMEI UN BRIVIBAI

El 18 de novembre de 1918, Letònia declarava la seva Independència respecte de Rússia. Karlis Ulmanis n'esdevenia el cap de govern.

La independència es va restaurar el 21 d'agost de 1991.

Letònia va ser admesa a l'ONU el 17 de setembre de 1991.

Latvia´s National Day

FC BARCELONA, PRIDE OF CATALONIA

AHAHAHAHAHAHAH, FES-TE FOTRE DURAN!!!!

Pujol qüestiona el govern de concentració de Duran

Fins i tot el Gran Ioda li canta les quaranta al Duran i Ecspanya!!!

(Dedicat a l'entranyable Andreu, que serà dels últims de Filipines, abans que el seu candidat el deixi penjat davant les legions independentistes transversals...).

DES DEL 1979.... TOCANT EL QUE NO SONA

DURAN... JA NO COLES, NENG!

SANDRUSKO EN ECSPANYOL PIJO A AL JAZEERA

No poso l'enllaç perquè ja prou propaganda que li fan el Grup Godó. Però sentir en Sandrusko contestant en ecspanyol pijo, les preguntes de la cadena Al Jazeera, constato com el Barça ha fet un pas enrere amb aquest noiet. Com pot ser que tot un executiu encara jove, a aquestes alçades, no tingui els collons d'emprar l'anglès amb una cadena com aquesta, que per cert, cada cop miro més. Demostra com de decrèpita és la submissió dels catalans a Ecspanya.

Amb en Laporta, com a mínim contestava en la nostra llengua global, que no és altra que l'anglès, i donava una imatge com cal. Amb aquest bufó del Sandrusko, el qual cada cop està més envoltat dels seus maldecaps brasilers, s´ha tornat al Barça nunyista, al Barça franquista, ecspanyol, que s'agenolla davant del Madrit.

Tota aquesta patuleia dependentista, es diguin Sandrusko, Duran i Ecspanya, Rosell (el de la CEOE), o el Fainer (La Caixa), o el Brufau (Repsol), estan enfonsant el país amb la seva submissió a Ecspanya. Ja és hora que ens en desempalleguem.

El 20N podem començar a fer-ho.

AMB QUI PACTA CiU?????? (Brevíssima crònica de l'acte central de campanya)

L'acte central de la campanya de la candidatura independentista ha estat un esdeveniment reeixit i digne. Com ja vaig fer en l'acte central de la campanya de Reagrupament d'ara fa un any, passo a destacar algunes de les frases més reeixides que m'han atret l'atenció.

"No som maniquins!" (Alfred Bosch)

CiU i PP ja governen a Catalunya, han votat plegats els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i els de la Generalitat! (Joan Carretero)

La campanya no s'acaba el 20N, continua fins a la victòria final!

(Oriol Jonqueres)

No puc amagar la meva predilecció per la frase d'en Joan Carretero. És com una diana en una competició de tir amb arc.

En Joan s'ha posat avui el trajo de científic social, i ha parlat com si fos un politòleg. Concretament ha dit que en política, allò que compta són els fets, i no les paraules. I en política, els fets es concreten en els pressupostos. Res de floritures literàries o paràboles bíbliques, tu. La puta pela.

Hi ha un 1.1% de ciutadans de l'Estat, que dubten entre votar CiU o votar ERC, representen, doncs, diversos centenars de milers de vots. Doncs avui, en Joan els ha donat food for thought, és a dir, menjar per tal que rumïin: votar CiU, és votar amb el PP, i l'experiència dels darrers mesos, és a dir, l'actual, és que CiU ha pactat sempre, en les grans ocasions, amb el PP: a l'Ajuntament de Barcelona (oi, senyor socialdemòcrata Trias?), a la Diputació de Barcelona (oi, senyor Esteve?) i a la Generalitat de Catalunya (oi, senyor Mas?). Dit en altres paraules, CiU és la gran porta d'entrada del PP a Catalunya, a banda és clar del PSOE, amb qui pacta les reformes constitucionals i els grans pactes d'Estat (és a dir, els pactes contra Catalunya).

Si jo fos d'aquest 1.1%, penso que la reflexió del Joan seria clau per decantar el meu vot cap a una opció que sabem del cert que és independentista i que farà tot el possible per allunyar el PP de les instàncies de poder institucional.

De tots nosaltres dependrà!

LA VEU DE REAGRUPAMENT NÚM. 9 (NOVEMBRE 2011)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 9 (NOVEMBRE 2011)

Publish at Calaméo or browse others.

La Veu de Reagrupament, número 9, dedicat íntegrament a les eleccions del 20-N.

BOSCH & BROGGI, o Llista BB

Votar un ministre. Això és el que faran aquells que el proper dia 20 introdueixin a l'urna una papereta amb el logo de CiU. Votar l'ambició d'un individu que vol de totes totes acabar la seva carrera politica amb un càrrec que llueixi. Ser ministre, espanyol. O, penso que poc probable, President del Congrés de Diputats, i en conseqüència de les Corts Generals, i en conseqüència, número 3 en la jerarquia de l'estat.

És a això al que aspirem els catalans i les catalanes? A triar un ministre? Amb la situació en la que ens trobem... amb més d'un milió d'aturats, amb centenars o milers de desnonaments, amb famílies i empreses que fan fallida, persones que viuen a la pobresa o que no arriben a final de mes? Amb una catalanofòbia rampant, que ja surt sense cap pudor a les televisions espanyoles? I els polítics del règim amagant el cap sota l'ala... o dins d'un forat.

És ara el moment de triar un ministre? Ara que es carregaran per terra, mar i aire, la immersió lingüística. Que es carregaran TV3. Que, segons sembla, torna el desplegament massiu de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional? Ara? Ara que l'exèrcit espanyol es passeja impúdicament per la carretera de les Aigües a la Serra de Collserola, marcant paquet i armes?

Ara que s'han carregat les caixes d'estalvi, que més d'hora que tard seran absorbides la immensa majoria pel Banco Santander o el BBVA? Ara? I què us penseu que farà un ministre català en un govern espanyol i ultra-espanyolista? Què us penseu que farà? Bàsicament treballar pels seus amiguets, que són el 0.001 dels seus votants. I segur que encara manca alguns zeros més.

La força de Catalunya? I un bé negre!

Cal deixar de ser rarets. Si s'és independentista, és a dir, si vols la llibertat de la teva nació, s'ha de treballar per aconseguir-la, i no per governar l'estat que t'oprimeix i t'insulta. Tenim dignitat? Volem decidir?

La normalitat és acumular el màxim de força per la independència, que ajudi a que Catalunya decideixi democràticament que vol ser lliure. Que vol ser normal. I això s'està començant a construir amb la candidatura independentista transversal que a la circumscripció de Barcelona encapçalen l'Independent Alfred Bosch al congrés, i el reagrupat Moisès Broggi al Senat. O pels més veterans, la Llista BB.

Votar per la Llibertat de Catalunya i la seva Independència. O votar un aspirant a ministre espanyol.

Senzillament, per als independentistes, no hi ha color.

Nota: Post orginalment penjat al BGS, el 9.11

INCOMPATIBILITATS

LA DE LA DRETA, SOBRA...

DURAN VOL TOCAR CUIXA COM SIGUI, ARA GOVERN DE "CONCENTRACIÓ NACIONAL"

El patetisme de la candidatura encapçalada pel senyor Duran i Ecspanya ja no té límits. Conscient com és que no tocarà cuixa en la propera legislatura, ara aprofitant el cas grec, se les empesca per demanar un govern de concentració nacional, on naturalment, ell assumiria alguna desitjable engruna en forma de ministeri.

Passa que això donaria pel sac a Catalunya. Però això al senyoret no l'importa. El govern espanyol de concentració nacional amb ell de ministre, sí que seria, per Catalunya un veritable cas de concentració nacional...Més exactament, per Catalunya seria un Camp de concentració nacional.

Merci senyor Duran i Ecspanya, per ser tan clar i alhora, per ser tan ecspanyol... I als seus potencials votants independentistes, penseu el que fareu el 20N, que després us en penedireu, quan liquidin TV3, la immersió lingüística i tota la pesca...

VOTAR MINISTRES

En unes eleccions ecspanyoles, la màxima aspiració d'un cap de llista dependentista és treure un resultat el suficientment bo que li permeti aspirar a ser ministre de la Corona. Punt. És així de clar. De manera que aquells que votin opcions dependentistes, estarà clar que no votaran per una Catalunya ni més lliure -òbviament- però tampoc ni més rica, ni més plena, atès que la primera és precondició de les dues altres.

Que això ho faci els candidats dels partits espanyols, té el seu punt de lògica. El senyor Jordi Fernàndez Díaz, fill de d'un alt càrrec de la policia franquista, per cert, vol ser aquesta figura tan ridícula com és el ministro catalán que tot govern ecspanyol ha d'exhibir i que en el fons no representa més que l'oficina de negocis a Madrid de tota la classe empresarial. A diferència del seu germà petit, l'Albertito, en Jordi és un home més madur i empra un to més suau. Però no deixa de ser un fatxa com una casa de pagès i a més íntimament relacionat amb els sectors més integristes i ultres de la societat ecspanyola. Però és aquell tipus de fatxa que sap camelar-se a tot catalanet que quan el tracten com una persona, i no de mala manera, de seguida afluixa i no se´n sap avenir, i, naturalment li prenen el pèl. En Jordi o Jorge, en sap un niu, d'això, té ben apamada la psicologia de l'esclau català. Però fins i tot sent tan fatxa com és, segur que ho tindrà molt difícil per ser ministre, perquè l'ofensiva nazi que s'acosta serà d'unes proporcions tan bèsties -és a dir, tan espanyoles- que encara ell quedarà com una germaneta de la caritat.

L'altra fatxeta que aspira a ser ministre, no és cap secret, és el senyor Josep Antoni Duran i Ecspanya. Aviat es farà dir José Antonio, que les coses no passen per casualitat. Aquest element pretén que un tou d'independentistes el votin, no per fer Catalunya més lliure, no, sinó perquè ell sigui Ministre. Penso que no cal insistir gaire en aquest individu, perquè ja porta unes quantes setmanes protagonitzant episodis lamentables que no fa que subratllar el seu immens nerviosisme, davant un resultats que el poden condemnar a ser un zero a l'esquerra, és a dir, a la indigència, en la política ecspanyola. Llavors probablement activarà el seu particular Pla B, que no és altre que assumir la vicepresidència del govern català, desplaçant a la seva testaferro, la no-psicòloga Joana Ortega.

Segons la darrera enquesta del CIS, hi ha un percentatge gens negligibles d'anteriors votants de CiU que dubten entre repetir el seu vot dependentista, o votar, coherentment amb les seves idees, l'opció independentista transversal, com és la que encapçalen l'Alfred Bosch i en Moisès Broggi. Si dubten, naturalment, és perquè són de mena pragmàtica. Doncs jo els aconsello, modestament, que si volen pragmatisme, votin la coalició independentista, per tal d'obtenir el màxim nombre d'escons independentistes. L'opció dependentista només significa la submissió al PP: és la via zaplanista o campista o del Matas. L'opció dependentista és la corrupció generalitzada, de la que només es beneficiaran els amiguets del règim i que mai implementarà una economia productiva i desenvolupada. Serà una economia de baix valor afegit, turisme low cost, i per no parlar d'un madridisme -en totes les seves dimensions- insuportable.

Finalment, l'altre personatge és la senyora Chacón. Aquesta ja ha estat ministra. Suposo que a aquestes alçades ja no cal dir res d'aquesta noia, que combina un discurs aparentment social, amb el fet de tenir una veritable mansió amb platja privada a l'altra banda de l'Atlàntic. És el que podríem anomenar, la quintaessència del socialimperialisme. Segurament es pensa que la pinya que es fotrà el Rubalcaba li obrirà les portes del PSOE. S'equivoca. El PSOE post-ZP, serà un partit ultra espanyol, tipus Bono, Múgica Herzog o Peces Barba. Sense oblidar la figura d'en Javier Solana, que sense cap mena de dubte comptaria amb el suport de Felipe González.Un PSOE que pactarà des de la feblesa amb el PP una reforma constitucional molt més ambiciosa i que significarà la retallada total de l'Estat de les Autonomies, i per descomptat de la immersió lingüística i dels mitjans de la CCRTV, és a dir, de TV3 i de Catalunya Ràdio. Naturalment els 15 o 18 diputats sociates que sortiran escollits a la CAC, si tenen sort, continuaran la seva fidelitat a prova de bomba al PSOE. Per ells seria una traïció, i un localisme, abandonar els compañeros federals. Individus com el Francesc Vallès, la Teresa Cunillera, l´Àlex Sáez o el Daniel Fernandez, per només esmentar-ne uns pocs, són la personificació del venut a l'or espanyol. Però tard o d´hora hauran de passar comptes amb el poble català.

JA NO ELS CAL BOMBARDEJAR ... TENEN EN DURAN

Les declaracions d'en Peces Barba són definitives. Confirmen allò que una servidora va repetint des de fa temps, la darrera vegada no fa ni quinze dies, per cert. I és que els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres, tenen mono de bombardejar Barcelona, de la manera que sigui. Ara ja fan el fatxenda i diuen que ja no cal ni bombardejar-la, per aconseguir els seus propòsits.

I perquè ho diu, això, el progressista Peces Barba? Naturalment, perquè sap del cert que sempre tindran un queels farà el servei, cada cop més barat. Sap que tindrà un ésser que s'hi posarà bé amb la contraprestació mínima que el deixi alguna menjadoreta, arregladeta. Quin paradís és comptar amb el bon salvatge, amb l'Uncle Tom de Catalunya, que els aplana el camí. Efectivament, ja no els cal bombardejar, perquè tenen el Duran. I repeteixo perquè quedi clar: tenen el D-U-R-A-N. I amb ell el vot captiu.

Molt parlar dels andalusos del PER... i si parlem dels catalans del CiU? Els podríem definir de la següent manera: són aquells catalans que ho són al llarg de quatre anys -si fa no fa- ...excepte un dia. I aquell dia, naturalment, el de les eleccions. Aquell dia, els catalans de CiU, actuen com espanyols, voten Espanya, voten aquest individu que darrerament no para de dir incongruències . Ara contra els uns, ara contra els altres, ara cap amunt, ara cap avall... Això sí, quan acaba la feina, és agraït, i fa un rotet... i s'aixuga la boca, o es neteja amb la dutxa, que ja se sap que les mides de l'Alfredo i la del Mariano (aiiii els simpàtics de la SEAT....) no són les mateixes.... (ep i potser les aparences enganyen, tu). És com el mite de Sísif. Triguen quatre anys en pujar la pedra dalt de la muntanya, i només triguen un dia en fer-la rodolar muntanya avall. I així tornen a començar de nou, no avancen. Sempre tornen al punt d'inici. I en aquesta tesitura ja portem més de trenta anys. I ja cansa.

Ja no els cal bombardejar, efectivament. Ara tenen en Duran (i no escric el segon cognom perquè associar aquest individu a la ciutat màrtir és una profunda injustícia). Com la saben de llarga, els espanyols. Apliquen l'esquema colonial. En comptes de governar directament, deixen que l'èlit autòctona s'embruti les mans amb la sang del seu poble i ells com si fossin uns angelets. Una èlit formada per la casta política, la casta financera (cal detallar-la), la casta mediàtica (ídem?), la casta social, la casta sindical, la casta empresarial... I, a més de la casta, tenen la massa... Ja ho he escrit altres vegades, en aquest mateix bloc i en el meu personal: els catalans són els únics del món mundial que es passen tot el dia pensant en Madrid com alguna cosa important. Em refereixo, és clar, als dependentistes.

En Peces Barba, com l'altre representant progre, el Múgica Herzog, són dels que més mal han fet Catalunya... però ep! són d'esquerres... I un bé negre! Segueixen la tradició del senyor Salvador de Madariaga, que durant el seu exili daurat, va afirmar que el règim franquista era nefast, però va reconèixer que potser sí que resoldria eltema catalán. No, no el va resoldre, però el va deixar arregladet, per tal que els que vinguessin després només haguessin de xutar. Ah! per cert, en Madariaga era l'oncle, d'un individu perillós de mena, i que caldrà vigilar: en Javier Solana. Em jugo un pèsol que després que en Rubalcaba s'estampi, en Solana farà el que ha volgut fer sempre, encapçalar el PSOE. I mourà la cua, per aconseguir-ho. No va poder ser el successor de Gonzalez, però ara, després dels seus tours internacionals, no m'estranyaria que ho intentés de nou.

Però tornem al que dèiem. Els espanyols saben del cert que tenen un Tio Tom, és a dir, un esclau que justifica l'esclavatge, o pitjor encara, que no comprèn com es pot viure en llibertat, És com aquell vell presidiari, que després de passar 30 anys tancat, quan porta una setmana en llibertat, no ho pot suportar, i s'acaban penjant. La seva vida era la presó, les rutines, la lògica del panòptic, la del bastó i la pastanaga. La del catalanet que cada dia es lleva ben hora al matí, treballa dur, mai es queixa ... però que de tant en tant, cada tres o quatre anys té un mal dia. I ho engega a rodar tot. I, això sí, tossut de mena com és, torna a començar de nou.

Els espanyols ja no els cal bombardejar. Tenen en Duran ... i el catalanet que treballa dur quatre anys ... tret d'un dia, d'un mal dia...

NOTA: Post penjat inicialment al Bloc Gran del Sobiranisme

UNA MICA DE HAENDEL PER VEURE-HI CLAR AMB EL DURAN

ETIÒPIA, ECSPANYA, GUINEA EQUATORIAL ...

Avui comença la cimera del G20 a Cannes. Com és públic i notori, l'estat espanyol NO forma part d'aquest grup selecte d'estats que intenten pilotar la governança global. De totes maneres, i perquè no els agafi l'enrabiada patriotera, els francesos -si no m'erro- han convidat als seus pétits amis, les espagnols a la cimera. Però naturalment sense aparèixer en la llista oficial de participants (on sí que apareixen, per cert, Argentina i Mèxic).

Ecspanya, doncs, és un país de segona categoria.

Forma part de la llista de convidats, en la qual figuren les següents grans potències:

ECSPANYA

ETIÒPIA

GUINEA EQUATORIAL

ELS EMIRATS ÀRABS UNITS

SINGAPUR

Ja ho veieu, amics i amigues, la justícia existeix, les antigues colònies ecspanyols li passen la mà per la cara a la fatxenda madre patria, i fins i tot Guinea Equatorial i aquesta gran promesa que respon al nom d'Etiòpia, també.

Au, Duran, tu que vols ser ministre, te les haurà de veure amb els Muhameds i els Obiang, que per cert són grans amics teus, oi? Au votants independentistes de CiU, torneu a llançar la pedra a baix, per recomençar de nou, que ja en van ...

PRO MUNDO BENEFICIO

PANAMÀ, 03.11.1903

Després de formar part de la República de Colòmbia, el 3 de novembre de 1903, es proclamava la República del Panamà. Inicialment es va formar una junta provisional, fins que el 1904, va ser escollit com a primer President, el doctor Manuel Amador Guerrero, que ho va ser fins al 1908.

Panamà va ser admesa a l'ONU el 13 de novembre de 1945.

Panama's Independence Day

EL DES-CONCERT DEL DURAN (i prou)

Nota: A continuació reprodueixo íntegrament, l'editorial del darrer número de La Veu de Reagrupament, escrit pel seu President, en Joan Carretero. Gran article. (Reconec que el títol, l'he manipulat, però... per una bona causa)

"És sorprenent observar un professional de la política com Duran Lleida tan desconcertat com apareix aquests dies. I és normal, ja que les enquestes auguren una inevitable majoria absoluta del PP i per tant la seva representació al Congrés no tindrà cap pes políticament determinant.

Observant les seves declaracions es fa evident que la seva estratègia electoral passa per mostrar-se com la còpia catalana del PP. Defensa idèntiques mesures econòmiques i fiscals, critica la immigració, navega en drets socials i afirma sense vergonya que el model de sistema social actual és insostenible. Aquests paral·lelismes arriben a tal extrem que s’atreveix a formular un decàleg de condicions que, si són acceptades pel PP, permetrien a Duran la seva entrada triomfal al futur Govern espanyol.

Però en realitat el seu desconcert té arrels internes: se sap abandonat pels seus socis de Convergència. Per una banda al Govern de Mas li poden servir els vots dels diputats del PP al Parlament de Catalunya, però d’aquí a signar el pacte estable que proposa Duran amb el futur Govern de Rajoy hi va un bon tros. Alhora, davant la majoria absoluta del PP, a Convergència tant li fa que Duran tregui 10 diputats, com que en tregui 12 o 8, siguin els que siguin tindran el mateix pes i tant per tant, els convé més un Duran debilitat.

És en aquesta direcció que s’han d’interpretar les advertències públiques del president Mas: “Les retallades ens passaran factura .” No s’havia sentit mai una invitació tan clara d’un líder de Convergència a no votar CiU. Sembla clar que el president Mas no es vol veure identificat amb la imatge tan dretana, conservadora i espanyolista de Duran Lleida i per això ha decidit que potser aquest era el moment de passar comptes a tants anys de deslleialtat de Duran amb Convergència, primer amb Pujol i ara amb el propi Mas.

És també en aquesta direcció que cal interpretar la pressa de Convergència per tancar la Comissió sobre l'anomenat “pacte fiscal” al Parlament de Catalunya, Comissió que Duran no volia que es tanqués fins després de les eleccions: Concert econòmic? Dret a decidir? Consulta als ciutadans? Duran no ha defensat ni defensarà mai aquests conceptes.

S’apropen uns anys molt durs per al nostre país, per la crisi econòmica i alhora per la nostra condició de catalans, sotmesos a un Estat que ens maltracta. És per això que ens correspon plantejar una pregunta als possibles votants de CiU:

Podem confiar els interessos de Catalunya a qui té el desig íntim de ser un ministre espanyol més del PP?"

Amen (afegitó meu)

BIBLIOTECA REAGRUPADA (I AMB ALGUN EXTRA)

SPAIN TERROR SHOW ... I SENSE COMPTAR ELS DEL PP!!!!

L'ADN INDEPENDENTISTA

Em perdonareu per aquest titular marcadament biologista i genetista... un científic social com jo no hauria de caure per aquests verals, però vés per on ahir vaig penjar en el meu bloc personal un vídeo d'un dels meus referents actuals -si és que n'he de menester, de referents, és clar-, el primer ministre d'Escòcia i líder del SNP, l'Alex Salmond. Hi sortia fent un discurs en el marc del congrés del Partit que es va celebrar el cap de setmana passat. En un moment determinat, Salmond es referia a dos elements que conformen l'ADN del partit: la Independència d'Escòcia i la promoció dels interessos del país i de la seva gent.

Està clar que el mateix es podria dir a casa nostra. El nostre ADN és efectivament, la Independència de Catalunya i la promoció del interessos del país i de la seva gent, oi? No debades volem una Catalunya lliure, rica i plena, com diu el nostre Himne Nacional.

I es tracta d'un ADN que cada cop es dóna més entre els catalans i catalanes. Ahir mateix sabíem d'una nova enquesta del CEO, que l'independentisme continua creixent i que en un futurible referèndum, els partidaris de la Independència ja són el doble que els de la dependència. Això, en el cas hipotètic que es fes un referèndum abans de declarar la independència, és clar. Tanmateix, estic segur que si es fes un referèndum després de declarar-la, amb un objectiu merament ratificatori, el diferencial seria immensament més gran 5 a 1, 7 a 1 o 8 a 1. L'únic que fa basarda de la independència és el dia després, és a dir el D+1. La gent es pregunta... el D+1 hi haurà llum al carrer? Els bancs funcionaran? i els hospitals? i les escoles? Hi haurà feina el D+1? Fixem-nos que tota l'estratègia espanyolista es concentra en aterroritzar la gent i plantejar escenaris apocalíptics. Si aquest dubte no existís, ja us dic ara que molts dels independentistes que voten Convergència ho deixarien de fer, pero el dubte els bloqueja i opten per una pòlissa d'assegurança. Una pòlissa, per cert que està a punt de perdre el seu valor i caure al nivell del bo escombraria. I això és així perquè el candidat de CiU a les properes eleccions més que un avorrit banquer, sembla un xarlatà de fira que cada dia que passa les diu més grosses. La gent no se'n sap avenir de com "el polític més ben valorat" (gràcies sense cap mena de dubte al vot dels electors peperos i sociates plegats) com no para de dir dia sí i dia també La Vanguardia, el seu Primo de Zumosol o Àngel de la Guarda, ara ataca els uns, ara els altres, ara els d'aquí, demà als d'allà. La gent d'ordre es pregunta: pren alguna cosa? Està nerviós! Excitat!

I és que probablement sap que és la seva darrera oportunitat. Mai més tornarà a ser candidat. Aquest cop li ha anat prim i ha aconseguit desempallegar-se de l'ombra del fill de l'amo. Però no hi haurà una segona oportunitat. Si els peperos guanyen per majoria absoluta, li oferiran un regal enverinat: o bé ser finalment Ministre o bé fins i tot, ahir vaig sentir, la Presidència del Congrés i doncs de les Corts Generals. Això sí que seria una bicoca! Ja es podria passar els darrers vuit anys de la seva carrera política en una posició més que privilegiada.

Clar que si la cosa no acabés de funcionar, sempre hi hauria el Pla B. Retirar-se als quarters d'hivern, tot fotent-li una puntada de peu a la titular i ocupant ell la Vicepresidència del Govern, i convertir-se en el Conseller d'Afers Exteriors de facto i continuar viatjant pel món...

Una pregunta, el Josep Antoni... té un ADN independentista? I els que tenint-lo, el votaran... ja saben que al segon després que la seva papereta reposi al fons de l'urna, ell ja s'haurà oblidat d'ells?

Nota: Post penjat inicialment al BGS.