SIGNES DELS TEMPS

MOLT BO!

UN ANY SENSE EN BARRERA

MOLT HONORABLE PRESIDENT HERIBERT BARRERA I COSTA (1917-2011)

Glòria i Homenatge als Patriotes de Catalunya!

REAGRUPAMENT DAVANT AQUEST 11 DE SETEMBRE

Reagrupament insisteix que la la via de l'alliberament és la de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per part de la cambra catalana

Onze de Setembre del 2012: independència o assimilació

Reagrupament Independentista centralitzarà tots els seus actes aquest Onze de Setembre a la ciutat de Barcelona perquè volem contribuir a fer possible que la manifestació d'aquest any sigui multitudinària i que sigui inequívocament a favor de la independència de la nació catalana. No obstant això, volem insistir a dir, com ja hem fet altres vegades, que la mobilització al carrer, tot i ser important perquè demostra que la voluntat d'independència és cada vegada més àmplia al si de la nostra societat, no és suficient per assolir l'estat propi.

 En aquest sentit, reiterem que el moviment independentista només assolirà els seus objectius quan les institucions estiguin governades per formacions polítiques que tinguin la independència de la nació catalana com a primer objectiu i quan al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria de diputats i diputades disposades a proclamar-hi la independència.

Justament per això volem insistir que la via per proclamar la nostra sobirania és la de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per part de la cambra catalana. Una declaració que obriria el procés de ruptura amb Espanya de la comunitat autònoma de Catalunya (oberta a la incorporació de la resta de territoris que conformen els països catalans quan aquests així ho decideixin) i que culminaria, després d'un període constituent, en un referèndum supervisat pels organismes internacionals que comportaria, en cas que fos aprovat, la creació de l'Estat català a Europa.

Reagrupament considera que la mobilització de centenars de milers de catalanes i catalans aquest Onze de Setembre a Barcelona, com a culminació de la Marxa cap a la Independència organitzada per l'ANC des de fa mesos pot ser un acte de sobirania que posi en marxa aquest procés que necessàriament ha d'anar acompanyat d'una entesa el màxim d'unitària possible de les forces polítiques que tinguin com a objectiu prioritari la Independència del nostre país per anar juntes a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquesta majoria social favorable a la independència que cada vegada s'expressa i es manifesta mes desacomplexadament ha d'anar acompanyada necessàriament d'una majoria política que sigui majoritària a les institucions. I justament en la correcta interrelació entre majoria social i majoria política hi ha l'èxit d'aquest procés d'alliberament nacional.

Reagrupament insisteix a dir que ara no és moment de partidismes, no és moment de buscar el rendiment polític a curt termini, no és moment de discutir sobre lemes i consignes ni de com i de quina manera s'ha d'assistir a la manifestació de l'Onze de Setembre. Mentre perdem el temps en això, l'espoli espanyol continua, el nostre dèficit en infraestructures es fa cada vegada més insostenible, la persecució de la nostra llengua es manté, la crisi i les retallades amenacen el nostre estat del benestar i ofeguen el nostre desenvolupament econòmic. És el moment, per tant, de les grans decisions, és el moment d'un acord de país que ens tregui de la presó espanyola.

Aquesta Diada Nacional no és, per tant, un Onze de Setembre més. Ara és l'hora de decidir si volem continuar sent una colònia d'Espanya, una regió espanyola, una simple província assimilada sense llengua, sense identitat, sense capacitat de decidir sobre els seus recursos o si volem ser presents a Europa i al món com una nació lliure amb estat propi. Reagrupament Independentista sabrà estar a l'altura d'aquest moment històric.

BUNDESTREUE

En totes les declaracions d’independència s’inclou una mena de memorial de greuges que les justifica. És a dir, on s’esmenten les raons per les quals es considera necessària la declaració d’independència. Normalment és una tirallonga de greuges adreçats a l’estat del qual s’independitza o se secessiona. En la Declaració d’Independència dels Estats Units, un document que tots els nens i nenes catalans haurien de saber de memòria, però que no casualment, és sistemàticament ignorat, es diu molt clarament:

“When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation“

Remarco la darrera part de la frase, “a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation“. Exacte, és això. És necessari que els catalans i les catalanes, quan declarem la Independència, que al pas que anem serà d’aquí a quatre dies -gràcies senyora Camacho per ajudar-nos tant i tant- sapiguem explicar ben clarament a la Humanitat, és a dir, a l’opinió pública mundial, incloent, naturalment, tots els governs i les organitzacions internacionals, les raons o les causes que ens impel.leixen a la separació, si fem una traducció literal del text original.

Naturalment, d’aquestes raons o causes no n’estem mancats. Una de les més evidents, és l’intent de genocidi lingüístic i cultural del que som víctimes per terra, mar i aire, i també per internet. Un assalt en tota regla, amb baioneta calada i que no pensa donar quarter als adversaris. Efectivament els successius governs espanyols són linguïcides, i més particularment, catalanocides, o catalanòfobs. Expressió que segons sembla no es troba en el diccionari espanyol. L’ús dels hate media, és a dir, dels mitjans de comunicació que inciten a l’odi, n’és una de les seves estratègies principals. Des d’ells es crida, dia sí i dia també, a la insurrecció contra el govern de la Generalitat.

Però no vull aprofundir en aquest tema, tot i que és fonamental. No. L’obececació catalanòfoba dels espanyols, i la seva compulsió centralista, està posant contra les cordes fins i tot a aquells sectors polítics que encara es resisteixen a abandonar el dogma federalista, i veiem com cada cop més acaben tirant la tovallola i reconeixen que la Independència és el camí a fer. Molts antics federalistes, s’estan reconvertint en independentistes de pro, i no és cap retret, és una constatació que ens alegra i ens empeny a treballar encara amb més intensitat per tal de multiplicar aquests casos.

En aquest sentit, penso que un dels arguments que seria definitiu, i que caldria incloure en la nostra Declaració d’Independència, que si pot ser del 2013, millor que no sigui del 2o14 (i ja veieu que no esmento el 2012, perquè la capacitat de reacció ràpida, no és una qualitat del govern dels millors), seria incloure la sistemàtica violació d’un dels dogmes fonamentals del federalisme, que no és altre que el de la Lleialtat Federal, allò que en alemany, es diuBundestreue.

Els successius governs espanyols han violat de totes les maneres possibles la lleialtat envers la resta de poders de l’estat. Ja sé que l’Estat de les Autonomies no és un estat federal, però és que aquí m’estic adreçant a aquells federalistes que encara es creuen que la solució federal existeix. I no és així.

Els governs espanyols sistemàticament estan fent el possible per asfixiar Catalunya i aïllar-la internacionalment. La darrera prova la tenim en l’actitud inflexible del govern espanyol envers l’acompliments dels criteris de dèficit públic per part de les comunitats autònomes.

Així, mentre que la Unió Europea ha ampliat el termini per a que Espanya l’acompleixi en el marc de la Unió Europea, aquesta mateixa tolerància no l’ha tinguda el govern espanyol respecte les comunitats autònomes, de manera que intenta treure profit d’una conjuntura clarament favorable.

Una actitud clarament lleial, hauria comportat que l’acord a escala europea, automàticament s’apliqués també a escala espanyola. I és que l’acord europeu parteix d’una concepció clarament integradora, federal, on no es vol sotmetre a ningú, perquè no es vol deixar a ningú tirat a terra.

Per contra, l’actitud espanyola envers les comunitats autònomes, eufemisme que amaga bàsicament, una actitud respecte a Catalunya, diguem les coses clares, no pretén una integració respectuosa amb les particularitats de cada cas, ans ben al contrari, una submissió pura i dura de les comunitats rebeldes, això només es pot escriure en espanyol. És l’aplicació de l’expressió aggiornata de l’expressió franquista cautivo y desarmado… No hi ha cap mena de sensibilitat. O tot o res.

Naturalment, el federalista ben pensant diria, és clar, això és propi d’un govern de dretes, però les esquerres… Les esquerres, res de res. Ja ens ho van demostrar sota els governs Zapatero, passant-se per l’arc del triomf la voluntat del Parlament de Catalunya, o pactant amb la dreta una reforma constitucional, que malgrat ser molt limitada, obre la porta a una de més profunda. Una esquerra que té com a líder un individu que va militaritzar els aeroports i es va fer el gallet dient que això era el que passaria a tothom que desafiés a l’estat. O que té com a líder en la recambra una exministra elogia la memòria d’un polític que va afirmar que el costum de bombardejar Barcelona de forma cíclica no ha anat malament del tot, al capdavall. O que té uns sindicats que ignoren sistemàticament les causes concretes de la crisi de Catalunya, no parlant o fent-ho amb la boca petita, perquè els hi va el sou, del paper de l’Estat en l’empobriment sistemàtic de Catalunya, i en definitiva, dels catalans i les catalanes. O per no parlar de l’estrella ascendent de la política espanyola, la Rosa Díaz, que més aviat de federal, té poqueta cosa.

Concloc, doncs, en el fet que els veritablement federalistes, i no entro ara en la polèmica, elemental, que per a federalitzar-se cal ser com a mínim dos, cada cop tenen menys arguments per mantenir els seus arguments, i més per afegir-se al patriotisme català, cada cop més transversal i obert. La lleialtat al pacte federal no existeix a Espanya, ni se l’espera. Això penso que hauria de figurar, doncs, en l’argumentari per la Independència.

NOTA: Post penjat al DGS, 22.08.2012

JOAN CARRETERO A RAC1 SOBRE LA UNITAT INDEPENDENTISTA

Escoltar l'entrevista aquí

HI ESTÀS CONVIDAT!

Demà participaré en una taula rodona a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. El tema que ens ocuparà és cabdal: Treballar la Independència des de la Universitat. Els organitzadors de la taula és Universitats per la Independència, que és la sectorial corresponent de l'Assemblea Nacional Catalana. L'hora és a les 18.00, com sempre al Liceu Renouvier.

Per a una servidora la Universitat ha estat cabdal en la presa de consciència independentista. Vull dir que abans d'entrar a la Universitat, no m´havia plantejat mai l'activisme patriòtic o partidista. Però en tot just un curs acadèmic, el primer, tot va canviar, i m´hi vaig llançar de cap, i fins avui. Però és clar, suposo que la perspectiva des de la qual parlarem demà no és l'estrictament individual, sinó la col.lectiva.

 I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que la Universitat ha estat molt sovint a l'avantguarda de la lluita per la Independència. De fet, la universitat ha estat sempre un camp de batalla ideològic, com ho demostra el fet que ek Tractat de Nova Planta contemplava el tancament de totes les universitats catalanes que havien existit des de l'època medieval i la seva substitució per la botiflera Universitat de Cervera, on es practicava un estricte control ideològic. 

Van haver de passar molts anys, dècades, per al restabliment de la Universitat de Barcelona, i encara més per a la creació de la resta d'universitats catalanes. Durant aquest procés, la lluita per la catalanització va ser, i de fet, encara és intensa. Però reeixida en gran mesura. Des de finals del XIX i principis del XX, universitat i catalanitat van anar de la mà, i la prova és que les dues dictadures del XX van tornar a reprimir-la amb duresa. Però gràcies a la lluita de professors, estudiants, i personal d'administració i serveis, no se'n sortiren. 

Però encara no s´ha acabat, No podem cantar victòria perquè encara ens falta el pas definitiu, Però no tinc cap dubte, que quan arribi el moment, la Universitat catalana estarà, com sempre, en la primera línia, ajudant el país a donar a la seva gent un present i un futur millor i més pròsper.






A la taula rodona, hi participarem representants de diferents formacions. I a ningú se li escapa que algun de nosaltres atraurà l'atenció de forma especial.

Concretament, hi parlarem en Jordi Turull (CiU), en Josep Huguet (ERC), l'Ernest Maragall (Plaça 21), l'Anna Gabriel (CUP), en Josep Sort (RCAT) i en Josep Guia (SI). 

Déu n´hi do el planter. Segur que si en el Berta posen els nostres curriculums, fot un pet com un aglà.

Us hi espero!

CONTRA L’ESTAT D’EXCEPCIONALITAT PERMANENT

Vivim a Catalunya, en un estat d’excepcionalitat permanent. Així ho van denunciar ara fa unes setmanes, els membre de la Societat d’Estudis Jurídics de l’Institut d’Estudis Catalans. No podem aguantar més aquest pols amb els espanyols. Les seves polítiques genocides, usant els mitjans de comunicació com ariet, i seguint l’estratègia de l’odi, no només no s’aturaran, sinó que aniran a més. Tenia molta, moltíssima raó el diputat Joan Laporta quan va dir que el que pretén Espanya és una revolta contra la Generalitat. Una revolta de la xurma que mira Tele 5 i la brunete mediàtica en el seu conjunt. De fet, ja fa anys que vaig sentir com demanaven una mena de Marxa Verda espanyola que sortís de Madrid i arribés al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat… Allà -això no ho van dir, però no ens mamem el dit- segurament hi hauria incidents i s’assaltaria qualsevol dels dos edificis i d’aquesta manera l’autogovern català s’acabaria com el rosari de l’aurora.

De fet, a hores d’ara, el 130è president de la Generalitat és en Cristobal Montoro. I punt. Hi ha una mena d’ocupa, que apareix i desapareix com un riu, però que en darrer terme, sempre acaba obeint al senyor Montoro. Però tornem a l’estat d’excepcionalitat permanent.

Fixeu-vos que l’ofensiva contra la llengua no coneix crisi, ni retallades. Al País Valencià, a les Illes, a la Franja de Ponent, i sí -o que us penseu?- també al Principat. En definitiva la Nació Catalana és una unitat en la qual es practica l’agressió lingüística permanent. La imposició de l’espanyol no s’atura. I algú hauria de dir que el gran llast que patim els catalans i les catalanes a nivell competitiu, en l’economia, és precisament que ens intenten globalitzar en espanyol, quan de fet tots els nostres competidors ja fa anys que empren l’anglès: a les empreses, a la universitat. L’espanyol no és la llengua de la globalització. Fins i tot ni a l’Amèrica Llatina, on per exemple, Bolívia l’acaba de posar al mateix nivell que les 36 llengües autòctones. Mentre perdem tantes hores aprenent espanyol, ignorant l’anglès i malparlant el català, no serem res en aquest món. Només serem carn de canó, per a una economia gens productiva, gens creativa. Els homes a fer de cambrers, i les dones, a fer de putetes dels turistes alemanys, com en el famós programa de televisió sobre Lloret, que tant de rebombori ha aixecat. Però si és això. O Independència o europuticlub. I s’ha acabat, no hi ha volta de full.

Per acabar-ho de rematar, els del PP ara tornen amb el tema del provincianisme i pretenen que Barcelona és espoliada per les altres tres províncies… Tornem, doncs, a l’era del Porciolisme i d’en Samaranch, quan es van inventar una bandera per a la província de Barcelona. I em sembla que també un himne. Ens ha d’estranyar? No pas. L’èxit del provincianisme al País Valencià és enorme. I ara traslladen el model a la Catalunya Central.

No podem continuar amb aquesta bogeria. O ens convertirem en una societat malalta, si és que ja no ho estem ara. Cal una acció decidida i forta i acabar amb aquest estat de coses. Jo, sincerament, cada cop veig més clar que arribar al dia D i al D+1 cada cop és més senzill. Els espanyols no podran fer res si hi ha una resposta contundent per part nostra. Res. L’única esperança que encara els queda, són els dubtes, els titubeigs, la tremolor de cames o la petada de dents que regularment mostren determinades elits polítiques, i sobretot determinats càrrecs polítics, i particularment, un de molt concret. Això, i només això, és el que els dóna un bri d’esperança. Perquè per altra banda, ja està més que contrastat que a Catalunya no hi haurà oposició a la Independència. Segur que hi haurà sectors que no s’entusiasmaran, però ho diran amb la boca petita -tret d’alguns pijos, que aquests tota la seva puta vida han exercit de bocagrosses i de milhomes, per la qual cosa ja no és d’estranyar el seu capteniment públic. Però el gruix de la població no independentista, no mourà un dit, per molt Tele5 i tota la pesca. Saben del cert que la Independència els portarà benestar i una millor qualitat de vida.

I, malgrat el cas escocès, també sembla evident és que cal fer-ho el més ràpidament possible. I la millor manera de fer-ho és a través d’una Declaració Unilateral d’Independència per part de com a mínim 68 diputats, que tampoc no són tants. Un referèndum abans de la DUI seria del tot impossible, perquè els espanyols no respectarien les regles del joc. Ni de conya. “Todo por la Patria” és el seu eslògan. I quan és “todo” vol dir “todo”. Oi que ens entenem? Fins i tot no caldria que figurés en cap programa electoral. Ja es veu que els partits en el poder sempre fan allò que no havien inclòs en el programa electoral. O és que hem de fer el préssec? Ni de conya.

No vull acabar aquest post sense referir-me a l’autèntic escàndol de la delegació olímpica espanyola als Jocs de Londres. Ha estat la novena delegació en quant a nombre d’esportistes. La novena! Això ja és per llogar-hi cadires. Però el pitjor de tots és que malgrat aquesta allau d’esportistes, finalment només ha aconseguit ocupar el lloc vint-i-unè en el medaller. Un veritable escàndol. I una enèssima demostració d’ineficiència i d’ineficàcia. Però el més preocupant és saber, en el context econòmic que travessem, quant ha estat el cost per a le finances públiques dels Jocs Olímpics de Londres. I no només em refereixo als jugadors, sinó també als federatius, les autoritats polítiques de l’esport, i naturalment, als hooligans de la Casa Reial, que fins i tot els van haver d’expulsar-los algun cop de zones on no estaven autoritzats a ser-hi, protagonitzant un espectacle de patetisme i de vergonya aliena. Espero que algú, en demani els comptes, fins a l’últim cèntim, i estic segur que quan sabem la veritat, l’escàndol serà majúscul.

NOTA: Post penjat al DGS el 15,08.2012

WE´RE NOW 10.747 FRIENDS, BUT WE NEED MORE!

JOIN THE WORLD COALITION FOR CATALONIA INDEPENDENCE, 

A FACEBOOK CAUSE. 

WHAT ELSE?

Quants atacs més hem de rebre els catalans per a que determinada gent se n'adoni que això dels vaixells comuns no tira ni amb pintura? Una situació econòmica catastròfica, un ordenament jurídic totalment superat, un poder judicial desprestigiat, una ofensiva per terra, mar i aire, i per Internet, contra la llengua catalana com mai des de la fi del franquisme havia passat. Caldrà que recordem la situació a la Franja de Ponent, al País Valencià, a les Illes, i sí també al Principat? Ara ja ni multar es pot fer en català.

Què més ha de passar? Perquè no es prenen decisions inajornables? Perquè no hi ha una plantada definitiva, contundent. Prou ja d'aquelarres diversos, digueu-li marxes, manifestacions, concerts, boicots, que en darrer terme només serveixen per fer bullir l'olla, però que no solucionen res. Es pot pactar amb el PP de dilluns a divendres, i anar d'independentista el cap de setmana? Assistir a l'aplec? A la ballada de sardanes? A l'exhibició castellera? A la cantada d´havaneres? I després pactar dia si i dia també amb els enemics declarats de la nostra pàtria, que és el mateix que dir dels nostres fills? Però algú ho haurà de veure, penso jo.

No és possible que aquest genocidi que estem patint s'executi de forma discreta, com la metàfora de la granota, que la posen en un cossi amb aigua i que van incrementant el foc de forma lenta, per la qual cosa no se n'assabenta que es cou fins que ja és massa tard.

I els únics responsables de tot plegat, som els ciutadans. Ningú més. I menys encara les elits polítiques. Jo sempre he pensat que els dirigents polítics fan allò que els deixen fer i no fan allò que no els deixen fer. Cal doncs, uns ciutadans ben organitzats, amatents, que s'impliquin en els afers públics i que, quan calgui, marquin les línies roges. I a Catalunya, les línies roges, ja fa temps que s'han superat.

Repeteixo: what else?

NOTA: Penjat inicialment a Nació Digital, 13.08.2012

ARA, LA INDEPENDÈNCIA

L’agost és un mes que mai m’ha agradat. Això ja ho he escrit moltes vegades. És un mes franquista. Com la setmana santa, els toros, la guàrdia civil. I sí, també la sardana. Això d’estar hores fent un rotllana i sense badar boca, fent saltironets, em posa dels nervis. Ni el bellugeig del les pitreres em distreia. Ho trobava, de nano, ben estúpid. I ho continuo trobant, perquè ho associo a la folklorització del país. Així és com ens voldrien, els espanyols. Calladets i fent l’indio, és a dir, l’aborigen. Aquell que entreté el colonitzador amb les seves danses regionals. Ep, això no vol dir que n’estigui en contra. De cap de les maneres, però amb mi que no hi comptin.

Deia que l’agost és un mes franquista. Totes les botigues del barri tancades. Per sort ara menys que abans. Però encara majoritàriament tanquen, sobretot durant la primera quinzena. Després ja comencen a obrir-ne progressivament.

No tot el que passa a l’agost, però, és dolent. Per a mi, el mes d’agost, sobretot des del 1983, que és quan vaig anar-hi per primera vegada, és la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent. Ja sé que això que escric, als nord-catalans els emprenya una mica, o molt, perquè traspua el comportament de molts catalans del sud de la frontera estatal, que només pensen en el nord, durant l’UCE, i després, bona nit i tapa’t, fins a la propera edició de l’any següent.

L’any passat no hi vaig poder anar. Enguany, sí que hi aniré, però hi faré una estada mini, o quasi bé gosaria dir, nano. Com tot el que traspua catalanitat desacomplexada i va més enllà de les línies vermelles de l´statu quo, que és aquell que delimita si fa no fa, La Vanguardia, l’UCE també està patint múltiples retallades per totes bandes. Ja fa tres o quatre anys que sento comentaris de l’estil “Aquesta serà la darrera edició, l’any que ve la tanquen…”. Però sembla que l’UCE té una mala salut de ferro. I aguanta que aguantaràs.

En un país independent, lliure, l’UCE i tantes altres manifestacions de patriotisme desacomplexat, tindrien un suport públic sense fissura. En un país lliure, un símbol de dignitat nacional, com és l’estelada, la bandera de la Independència, de l’Estel Solitari, no hauria de passar el tràngol i la criminalització pel que està passant en les darreres setmanes, on s´ha desfermat una autèntica ofensiva políticomediatica contra ella. Una de les primeres lleis que proposarem en un Parlament d’una Catalunya Independent, Lliure i Republicana, serà el de la promoció dels simbols de la catalanitat. I no hi ha cap mena de dubte que l’estelada n’és un, per la qual cosa tindrà unes garanties jurídiques que ara és impossible assolir-la.

En una Catalunya lliure, no es veuria en un estat d’excepcionalitat permanent, com unes setmanes denunciava una filial de l’Institut d’Estudis Catalans, concretament, la Societat d’Estudis Jurídics. Aquest malviure té profundes conseqüències psicològiques, que porta cap a un auto-odi, perquè no hi ha cap seguretat. Sempre pot venir “el de fora” i aixafar-te la guitarra.

I així, no es pot viure. Es pot viure com un esclau, que a la primera de canvi, pregunta allò tan suat de “I d’això, que en diran a Madrid?“. Pputa pregunta fastigosa (es nota que estic llegint el llibre darrer de Jaume Cabré???).

Per això, ara, i si cal en ple mes d’agost, i com a homenatge als Catalans de la Serra de Pàndols, ara…la Independència!!!

NOTA: Post penjat al DGS, el 8.8.2012

HI ESTÀS CONVIDAT!!!!

L'ESCÀNDOL OLÍMPIC ESPANYOL

Llegeixo en una publicació digital que la delegació olímpica espanyola als Jocs de Londres, era la 9a en nombre d'atletes (més de 200), i que finalment ha quedat la 21ena en el medaller.

Dues coses. La primera és que és del tot impensable que un estat com l'espanyol sigui el 9è en nombre de representants olímpics. Aquí naturalment, hi ha alguna cosa que no quadra. Aquí. naturalment, hi ha política.

Però el més greu de tot és que "el rendiment" de la delegació olímpica espanyola ha estat catastròfic, com ho demostra les xifres que he dit més amunt.

S'imposa demanar una investigació detallada de l'escàndol olímpic espanyol. Quant han costat els Jocs Olímpics de Londres a les finances públiques del Regne d'Espanya? Inclòs naturalment la presència de tots els càrrecs polítics, començant pels membres de la Casa Reial, i tota la pesca.

Cal investigar amb deteniment si un estat totalment en fallida, ha dedicat molts -o pocs- diners públics a un esdeveniment tant breu com són uns Jocs Olímpics.

Ja ho he dit, en altres posts, que els espanyols, seguint l'esperit Samaranch, han fet de l'esport una qüestió política de primer nivell. Com en els sistemes totalitaris. I no és pas casualitat. Fer política a través de l'esport.

Però l'abús d'aquests dies supera tots els límits.

És necessari que els diputats lliures de qualsevol dels parlaments que paguem posin fil a l'agulla i comencin a demanar dades per saber la magnitud de la tragèdia. Que m'afiguro que deu ser enorme, descomunal. No hi ha un minut a perdre. I si cal entrar a sac a dins del Comitè Olímpic Espanyol, veritable cau de rates, s´hi entra. I punt.

I no oblidem tampoc l'Ambaixada espanyola, que deu ser alguna cosa així com descomunal.

No es pot perdre el temps. Cal saber les despeses generades pels atletes, i els seus acompanyants (tècnics, federacions, familiars?), polítics, etc. i quanta d'aquestes van ser finançades amb diner públic, bé directament, bé indirectament (subvencions).

Cal aixecar l'estora i netejar tota la brutícia que hi hagi.

Ens hi posem, Alfred i companyia?

THE iPHONE ECONOMY

Interessant reflexió sobre la desaparició de la classe mitjana als Estats Units. Aplicat al cas català, la situació és encara molt més dramàtica. No només per la taxa d'atur, i per no tenir una empresa com Apple, o per cada cop apostar el futur a una sola monoactivitat econòmica (el turisme). Sinó perque hem de suportar l'espoli espanyol i el mal rotllo que això comporta.

L'INDEPENDENTISME I LA UE (2)

En l'article anterior explicava sintèticament els dos models que semblen enfrontar-se en la construcció de la Unió Europea: el model intergovernamental versus el model federal. Afirmava que la crisi per la qual travessa la zona euro, particularment, sembla que va donant pes al model federal, en el qual, les institucions comunitàries, com el Banc Central Europeu, van guanyant pes en detriment del paper dels estats.

Significa això que, en general, els estats cada cop quedaran més marginats i, en conseqüència, la reivindicació de l'estatalitat, és a dir, d'un estat independent, ja no té sentit? De cap de les maneres. Tot al contrari. Els estats s´han multiplicat en les darreres dècades. Tanmateix, ara assistim a la crisi dels estats que no tenen una coherència entre l'estructura política i la societat sobre la qual aquesta estructura actua. És el cas dels estats plurinacionals, que tanmateix fan mans i mànigues per centralitzar els poders i tallar les ales a la seva diversitat nacional, lingüística, social, etc.

Espanya n'és el cas paradigmàtic. Però no exclusiu. També trobem els casos de Bèlgica, del propi Regne Unit, França o Itàlia.

En la reivindicació pel reconeixement de la Independència de Catalunya han de donar-se diversos elements.

El primer és que el poble català opti per la independència. Les enquestes ja assenyalen cap a aquesta direcció. Però és clar, cal passar de la intenció a l'acció. I la manera més fàcil és escollir 68 diputats i diputades disposades a aprovar en el temps més breu possible, i en el millor dels escenaris, de forma immediata un cop constituït i encetada la nova legislatura, la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya (DUI). Fóra la Llei 1 del nou Parlament. Sembla una obvietat dir que aquesta Declaració no ensorrarà els murs de Jericó de la política internacional, perquè entre d'altres raons, la comunitat internacional està plenament acostumada a veure declaracions d'independència de tot tipus i de tot color. Tant és així que diríem que una part molt significativa dels estats que actualment formen la comunitat internacional, la van aprovar en el seu moment i van accedir a través d'ella a la Independència i doncs, a tenir un lloc sota el sol de la comunitat internacional. Començant, naturalment, pels Estats Units, que tot just acaben de commemorar-ne el 236è aniversari.

Deixant al marge els marrameus histèrics dels espanyols, el segon pas, en l'escena internacional, serà la crida al reconeixement internacional del nou estat, de la nova República. Una crida que òbviament ha d'estar continguda en la pròpia declaració d'Independència. I aquí el paper d'instàncies com l'ONU, com la pròpia Unió Europea, i d'estats individuals, com els Estats Units, serà clau.

En el cas de la UE penso que és fonamental recordar als seus membres que l'estat espanyol, és un estat en crisi, un estat pària, que no fa més que parar la mà per demanar diners, i que sorprenentment encara se les dóna d'important. I això ho dic perquè tant la UE, com els Estats Units, jugarien un paper clau per evitar qualsevol veleïtat à la sèrbia que se'ls passés als governants espanyols, que de cafres en són un estona.


NOTA: Post penjat a LA VEU de REAGRUPAMENT, Num. 17 (juliol-agost 2012)

ESCÒCIA, KURDISTAN, QUEBEC... LA FEINA S'ACUMULA

El panorama de les nacions sense estat, expressió que cada cop m'agrada menys, es convulsiona. Això vol dir que tindrem feina. Anem a pams.


En primer lloc, naturalment, el referèndum escocès, malgrat que aparegui i desaparegui mediàticament, hi és i hi serà en l'agenda política europea en els propers mesos. N´hem d'aprendre tant, d'aquest episodi que s'imposa un seguiment quasi diari. En la mesura que podem, l'anem fent i el farem a mesura que s'acosti el moment de la veritat. Aviat ho concretarem més.


Abans d'ahir, per altra banda, es van convocar eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec. Es faran el proper 4 de setembre. Ja veurem si el Partit Quebequès aconsegueix recuperar el poder i capgirar la dinàmica dels darrers anys, que ha portat al Quebec a perdre una important quota de visibilitat mediàtica. Passa que la hipotètica victòria pequista, em temo, que obriria les portes a una eterna discussió sobre quan convocar un nou referèndum d'autodeterminació, i si cal esperar a que madurin les "condicions guanyadores", etc. etc.

L'actual líder pequista no sembla massa disposada a entrar a sac en aquest tema, per la qual cosa, fins i tot en la perspectiva d'una victòria pequista, el tercer referèndum, que hauria de ser el definitiu -recordo que el segon, fet el 1995, es va perdre per 25,000 vots, és a dir menys de l'1% del cens- trigaria en fer-se ben bé 4 o 5 anys. (Tanmateix, el factor escocès, podria influir en aquesta dinàmica, i fins i tot accelerar-la, sobretot en el cas d'una victòria independentista, és clar).


Per la seva banda, la qüestió del Kurdistan, torna a atraure l'interès internacional. I amb molta raó. El Kurdistan sempre m´ha atret, i ara m'alegro que les coses pintin bé pels kurds, sobretot al que es coneix com a Kurdistan meridional i, ara, també al Kurdistan occidental.

En el Kurdistan Meridional, el Govern Regional del Kurdistan (KRG), està aconseguint anul.lar la pressió del govern iraquià i ja porta signats uns quants acords amb algunes de les principals companyies petrolieres mundials (EXXON, TOTAL, CHEVRON i ara també la totpoderosa GAZPROM), de manera que s'està convertint en un actor geoeconòmic rellevant. En aquest sentit, us recomano la lectura d'aquest article, que podríem resumir com la via petroliera a la Independència. Una via, per cert, que també s'explora en el debat referendari escocès.


Pel que fa al Kurdistan Occidental, en referència als kurds de Síria, sembla que la propera caiguda del règim d'Al-Assad, pot donar lloc a un esclat de les reivindicacions kurdes. A hores d'ara, sembla existir una divisió entre els partidaris d'una autonomia per la minoria kurda (que representa el 15% del total de la població, i que de fet és la minoria més important del país), i els que propugnen un federalisme, que consistiria de fet en una libanització del país, amb la creació de quatre grans regions: l'àrab, l'alawita, la drusa i la pròpiament kurda. L'objectiu en darrer terme seria la creació d'un altre govern regional kurd, ara a Síria. Tanmateix, aquesta opció, és totalment rebutjada pel gran enemic dels kurds, que és el govern de Turquia. 

Ankara no vol sentir a parlar de la creació d'una entitat kurda al sud de la seva frontera, perquè la veu com una amenaça a la seva integritat nacional. No debades, el KRG sembla dirigir bastant els moviments dels seus germans a la banda siriana, si més no d'una part. Una entitat kurda a Síria, podria portar a una intervenció militar turca a la zona fronterera, amb l'excusa que, els més de 1200 kms de frontera que comparteixen ambdós països, podria ser utilitzat pel PKK, organització titllada de terrorista, per atacar Turquia. A hores d'ara ja se sap que 2000 guerrillers del PKK estan localitzats a Síria, Per altra banda, les relacions entre els kurds i els caps de la revolta àrab contra Al-Assad, no passen precisament per un bon moment. Fa poc, el màxim responsable de l'Exèrcit Lliure de Síria, encapçalat bàsicament per antics militars del règim que ara s'han passat a a resistència, va dir que no pensaven renunciar una centìmetre del territori nacional sirià.

Però si amb escocesos, quebequesos i kurds encara no en tenim prou, també sembla evident que en les properes rondes electorals, Euskadi i Flandes poden també picar ben fort a la porta. I no oblidem que  el nord d'Irlanda, on el Sinn Fein cada cop guanya més poder i inflluència.


Sovint penso que, només els més tontos es quedaran per vestir sants.

PST, PST, HE ESTAT JO....

Aquest matí ben d´hora, ben d´hora, ben d´hora, sense fer retrets a ningú, l'escamot QUINTANILLA DE ONÉSIMO IS CATALONIA ha agafat l'AVE i ha fet de les seves a la capital del regne. L'ha feta ben grossa.

Primer fent ensopegar el Borbó, tal i com es veu en les imatges:

De manera que ha rebut una bona plantufada al nas ...

Però no content amb això, ja de camí de tornada, ha despenjat la megaestanquera de la Plaça Colom... i la rebregada per terra, com testimonia la imatge següent:

Els operaris municipals han intentat hissar-la, però no han pogut en un primer intent...

La veritat és que ens ho hem passat pipa en tot el dia, i a l´hora de dinar ja érem a casa i mirant-ho pel telenotícies.

Un veritable matí ben aprofitat, sí senyors!

(PD. DE DEBÒ QUE AIXÒ ALEGRA EL DIA, REDÉU!)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 17 (JULIOL-AGOST)