LLIGA DE FUTBOL DE CATALUNYA (4a part)
Classificació a 29.05.2207

Quan estem a punt d’acabar la temporada futbolística, la classificació de la Lliga de Futbol de Catalunya és la següent,

Com es pot veure, el Barcelona es perfila clarament com a campió, seguit del València i l’Alacant, tots dos amb 65 punts. Per la part baixa, diversos equips es troben immersos en una dura lluita per evitar el descens

ENHORABONA A LES CUP,s!
La submissió de Carod-Rovira fa perdre 80,000 vots a ERC

Les Candidatures d'Unitat Popular han aconseguit èxits esclatants en quasi bé tots i cadascun dels municipis on s'han presentat. És una excel.lent notícia que obre moltes expectatives, si bé ara caldrà anar amb molt de compte, perquè els partits del sistema intentaran engalipar-les per tal de, no ens equivoquem, desactivar-les de cara al futur i en darrer terme, destruir-les. Caldrà anar amb molt de compte i amb peus de plom. Des d'aquest bloc, modest i personal, felicito a tots els nous regidors de l'independentisme combatiu, i molt particularment, a en Josep Maria d'Arenys de Munt, que ha tingut els pebrots de jugar-se-la i guanyar la partida. També vull felicitar, tot i que no ha sortit electe, en Juli de Mataró: cal plantar cara als monstres de les ordenances del cinisme. Cal fer-los la pell a tires.

Altres alegries que ens han donat els comicis han estat l'elecció d'un regidor de L'Entesa a Calaceit (Matarranya), i la pèrdua de la majoria al Parlament de les Illes Balears, que obre la porta a fer fora del govern regional els nazis del PP. Malauradament, penso que en aquest darrer cas, la submissió de les forces patriòtiques (ERC i PSM) a partits ecspanyols, farà que si es forma un govern i una majoria parlamentària alternatives -que necessàriament haurà de comptar amb el vist-i-plau de la conservadora i impredictible Unió Mallorquina- el seu pes serà ben escàs i fins i tot marginal.

Pel que fa a les notícies negatives, òbviament aquestes es concentren en els casos d'ERC i del BNV. En el primer cas, han perdut 80.000 vots, atribuïbles exclusivament, a l'estratègia suïcida de submissió política, moral i psicològica del sr. Carod Rovira respecte el sr. Montilla. L'exemple més fefaent el tenim en el cas de Barcelona, on s'han perdut 43.000 vots.

Cal reconèixer que els resultats d'ERC han estat molt fluctuants: així per exemple, a Puigcerdà (Cerdanya) ERC ha estat la força més votada, amb el 41.73% del vot i 7 dels 13 regidors. Per contra a Cambrils (Baix Camp), ha estat la cinquena (!) formació més votada, arreplegant només un 10,88% dels sufragis vàlids i 2 dels 21 regidors en joc. Ha arribat l'hora de dir prou i d'acabar amb aquesta sangonera que es diu Tripartit. És el moment del Reagrupament!

Finalment pel que fa al BNV, una altra davallada, producte d'una estratègia electoral equivocada, pactant amb els pseudocomunistes ecspanyols a les eleccions regionals, els ha dut a fer novament el préssec. Quan n'aprendran, aquesta gent!

Una darrera consideració entorn els resultats del Partit Republicà Català. Malgrat no haver obtingut cap regidor, com tampoc era el seu objectiu, és evident que aquestes eleccions han contribuït a donar-lo a conèixer i el situa en una posició millor de cara a futures conteses electorals. Si només tenim en compte els 19 municipis on s'ha presentat, el seu creixement ha estat del 158%, i això malgrat l'enorme abstenció. La celebració del seu proper Congrés, segur que farà que la seva militància creixi i s'expandeixi territorialment. És també una bona notícia.

En definitiva, uns resultats moderament optimistes que han d'obrir la porta a canvis en profunditat en el principal partit de l'independentisme parlamentari. Així ho espero i desitjo.

QÜESTIÓ DE FERMESA

L’altre dia em referia a en Josep Maria Batista i Roca. Aquest patriota exemplar sempre remarcava la importància de la formació del caràcter, sobretot en els dirigents del que havia de ser el partit i/o l’exèrcit d’alliberament de Catalunya. Conjuntament amb en Miquel Baltà (foto) i en Pere Rosell i Vilar, va organitzar durant la República Catalana, la Guàrdia Cívica Republicana.

En Batista, considerava la fermesa com un element clau en la formació del caràcter del patriota. Per fermesa s’entén, per exemple, el tenir un comportament decidit, no dubitatiu. Quan es decideix alguna cosa, -sempre després d’una deliberació el més enraonada possible, mai a la babalà- es porta fins a les darreres conseqüències, sense tremolor de cames i petar de dents. Però sobretot, per fermesa s’entén la capacitat de mantenir uns principis sense caure en les rebaixes o ser corromput per aquells que, com diu en Llach, pretenen “abaratir els somnis”. N’hem vist tantes de rebaixes! El poder sempre pretén seduir amb diners, símbols, pompa, i molts són els que cauen de quatre potes. No cal dir noms –o sí-, tots ja els coneixem. Sortosament, també n’hi ha que no claudiquen i, malgrat els costos en diversos ordres, continuen endavant.

Tota aquesta reflexió prèvia ve a tomb de dos episodis que s’han donat darrerament i que encara són vigents avui, dia d’eleccions, en les quals espero que es foragiti del govern regional del País Valencià i de les Illes el PP. Una esperança, però, que casa malament amb la tàctica escollida pels partits patriotes catalans: el pacte amb partits ecspanyols, sigui el PSOE (cas del BNV), sigui IU (cas d’ERC i PSM). Quant aprendrem que no hi ha dreceres per aconseguir la victòria? Algú seriosament pensa que pintaran alguna cosa en governs presidits per ecspanyols “d’esquerres”? Si al Principat, on la correlació de forces sembla més favorable, costa un món, què passarà quan els partits patriotes esdevinguin, com l’Alien, el 8è passatger? Cacadevaca. Ni ensumaran les catifes del poder. Prou que ho saben fer això els ecspanyols!

Però torno als dos episodis, que com sempre m’he sortit de mare. El primer és clarament banal, però per això mateix altament significatiu. Em refereixo al debat entorn el lideratge a la Primera Divisió de la Lliga de futbol. És un tema que m’avorreix, però molt instructiu. El cas és que mentre el Barça depenia d’ell mateix, molts periodistes i opinadors esportius, començant per en Jordi Basté, al qual hagués trencat la cara si l’hagués tingut a l’abast, no paraven de tremolar i d’anar acollonits davant la possibilitat que el llavors segon classificat ens superés. Van ser uns dies terribles. Paradoxalment, quan finalment l’adversari ha passat a encapçalar la taula de la classificació, es va donar com una desactivació de la tensió i la por, i va començar a elaborar-se un discurs positiu i optimista! És a dir, quan pitjor, millor. En el fons, el que jo veig és per una banda la incapacitat psicològica d’alguns catalans de sentir-se superior als ecspanyols. Dit d’una altra manera, aquests dats, necessiten que un ecspanyol els mani o estigui per sobre d’ells. Perquè ho han mamat. Perquè tenen el trauma de la mili o per alguna altra desviació mental. Són quasi tres-cents anys de supeditació psicològica, entre d’altres, i això marca tant que fa inconcebible que un català superi un ecspanyol. Això pot explicar, per exemple, la submissió política, moral i psicològica, digna de manual de psiquiatria d’en Carod, respecte en Montilla. Com pot ser que una persona amb evidents qualitats intel.lectuals, amb una formació suficient –mancada, però, del coneixement de l’anglès-, etc., cedeixi davant un individu, una andròmina, que és una nul.litat en tot allò que no sigui obeir i amenaçar… una persona que molt probablement seria inelegible en molts països per la seva incapacitat manifesta de maitriser que diuen els francesos, la llengua nacional. En definitiva, aquest episodi de la Lliga, que encara no sabem com acabarà, ha demostrat que manca fermesa per gestionar un escenari favorable, malgrat les pressions, els atacs, les punyalades dels nostres enemics. Sembla com si sempre nosaltres haguéssim de ser els aspirants, mai els capdavanters. No i mil vegades no. Cal aprendre a matxacar d’una puta vegada, i no només esperar a que ens matxaquin per així interpretar allò que sempre s’espera de nosaltres: el victimisme.

El segon episodi és més rellevant. Durant aquesta campanya electoral regional-local, hem assistit també a l’enorme pressió mediàtica, jurídica, institucional i política, per tal que la candidatura nazi dels C’s poguessin participar en els debats electorals i els seus actes fossin recollits pels mitjans públics. I això, malgrat no comptar amb cap mena de representació política prèvia. Doncs bé, en alguns casos, mitjans tan importants com TV3 han cedit al xantatge i la pressió i han informat d’actes dels C’s, encara que només fos durant 30 segons. I jo em pregunto: Per quins set sous sí que s’informa dels C’s i no d’altres candidatures com puguin ser la CUP o el Partit Republicà Català? O la llei és igual per tothom o per ningú!

De fet, aquest episodi torna deixar entreveure la manca de fermesa de molts catalans que se senten cohibits quan un ecspanyol, i ja no diguem quan dos, tres o cinquanta, exigeixen qualsevol cosa. El mateix català que tracta amb displicència i menyspreu els eixalabrats independentistes i si és necessari els fot un puro, quan es troba davant d’un ecspanyol, per molt impresentable que sigui, dubta, vacil.la i intenta arribar a una mena de conllevancia orteguiana. És una actitud que demostra a l’hora un auto-odi foramida i una submissió psicològica envers qui es percep que realment mana.

Diguem-ho ras i curt, els nazis de C’s han gaudit en els darrers mesos d’una sobrecobertura mediàtica sense precedents. Si tenim en compte que en el Parlament del parc representen el 3%, sovint han gaudit d’una presència mediàtica del 15% (una sisena part), és a dir, 5 vegades més, o en termes percentuals, una sobrecobertura del 500%!

Pregunta: des de quan els partits polítics amb un 3% de pes en el Congrés de les hienes ecspanyol, tenen una quota mediàtica del 500%! Són, aquests partits, sistemàticament convidats a participar en totes les tertúlies radiofòniques o televisives? Ni de conya! Si ningú no sap quins són! Si ni els coneixen a casa seva a l’hora de sopar!

En definitiva, hi ha una clara patologia que molts catalans pateixen i que bàsicament es caracteritza per una subordinació psicològica innata, combinada amb un sentiment d’auto-odi ben arrelat en l’inconscient de molts d’ells. Un gruix important d’aquests catalans ja han expedit a tall individual el certificat de defunció de la nació catalana, i en conseqüència, la seva màxima és intentar-se acomodar el millor possible en la casa comuna ecspanyola. D’altres, encara conserven una flameta d’esperança, però de caràcter inestable i poruc, quan comencen a caure hòsties, s’arreceren darrere de qui la tingui més grossa.

Finalment, hi ha els catalans (i catalanes) ferms, que no claudiquem i que abans que Senyors Esteve preferim una i mil vegades ser Almogàvers!

He dit.

LA REBEQUERIA DEL NEN PÀMIES

Vagi per endavant que no tinc gaire confiança amb com es desenvoluparà tot el tema de la Fira de Frankfurt. Si ens hem de guiar per l’actuació prèvia del seu màxim responsable, Josep Bargalló, sobretot quan va assumir, de rebot, el càrrec de Conseller primer, doncs més aviat no sóc gaire optimista. És cert, però, que com a mínim han desaparegut del mapa elements perillosos com l’antic conseller de cultura, Ferran Mascarell, o el yuppie metropolità director de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), Xavier Marcé. Tots dos feien més por que una pedregada.

Dit això, escoltar les rebequeries del nen Pàmies, és a dir, del Sergi Pàmies, actuant d’enfant terrible i renunciant a assistir a l’esdeveniment, tot afirmant que si digués el que realment pensa, el fotrien a la presó, doncs em sembla una autèntica i monumental boutade. La pròpia d’un individu que es creu diví i intocable.

Tot i que mai m’ha caigut simpàtic, en Pàmies definitivament se’m va travessar aquell maleït dia que va intervenir a Catalunya Ràdio en plena campanya d’assetjament de l’Heribert Barrera arran les seves declaracions en un llibre-entrevista. Recordo com el nen Pàmies va actuar de forma inquisitorial, amb odi, com si es tractés del fiscal Vitxinski dels processos de Moscou. Va ser un comportament rancuniós, quasi insultant. No cal dir que en Barrera, no es va quedar enrere, i al final se’l va menjar amb patates. No debades l’experiència és un grau, i als comunistes de manual i fidels a Ecspanya, en Barrera se’ls menja de quatre en quatre.

Aquell episodi va servir per marcar una creu i una ratlla en el meu dossier particular del nen Pàmies. Però també em va motivar a fer-ne una semblança del personatge que ara la comparteixo amb els lectors d’aquest modest bloc.

Així com en la burgesia trobem el típic nen fill del seu pare, és a dir, que és algú no per mèrits propis, sinó per ser fill de qui és, en el cas d’en Pàmies, també trobem que en gran mesura és qui és gràcies a ser fill del seu pare i de la seva mare… per partida doble doncs. Un pata negra del comunisme de manual. Forma part doncs, d’una hipotètica pijeria comunista, aquella va conèixer el relax roig a l’URSS, probablement al Mar Negre, i sobretot a can Ceacescu, és a dir a Romania. Òbviament això marca i crea una actitud altiva, quasi fatxenda, mamada directament –conjuntament amb la seva fesomia- de la seva mare. Però també una part fosca, quasi sinistre, sense cap mena de dubte, derivada del seu pare.

(Un individu, per cert, don Raimundo, que sempre ha denunciat que no hi havia catalans en la lluita antifranquista, només immigrants (andalusos, aragonesos, etc.). Tal vegada, el venerable ex-secretari general, hauria de saber que quan ell va arribar a Barcelona, ja feia més de cent anys que el proletariat català lluitava contra la burgesia i l’estat ecspanyol i que llavors el 100% dels proletaris eren d’origen català, si bé van ser anihiliats en les diverses etapes repressives, tant sota els governs moderats, liberals, conservadors, i molt particularment, durant la Restauració, el Pistolerisme i per descomptat la Dictadura de Primo de Rivera i la guerra dels tres anys.)

Tornant, però al nen Pàmies, penso que el seu actual èxit editorial, acaba de ser l’autor més venut pel Dia del Llibre, no es pot deslligar de les enormes plataformes mediàtiques de les que disposa. Vaja que té totes les portes obertes allà on vagi: a la tele, la ràdio i els principals diaris. Aquesta penetrabilitat, de la que molt poca gent disposa, facilita el creixement de les vendes, per raons de simple coneixement popular.Segurament una altra supervivència dels temps en què els seus papàs tallaven el bacallà i encara viuen dels favors fets en aquells anys gloriosos.


En definitiva, no és que tingui una obsessió per aquest pijeta pseudocomunista, realment me la bufa bastant i dormo molt tranquil sense pensar en ell de forma obsessiva.

Això no obstant, se li pot aplicar aquelles dues dites que, una mica refetes per una servidora, sostenen el següent: “Que només existeix quan emprenya” o l’altra que diu, que “quan més el conec més m’agrada el seu gos” (Els Pets dixit).


El nen Pàmies, com el nen Comín o la nena Lluch, per esmentar només alguns casos, són exemples fefaents de la via nord-coreana a l’èxit i la fama.

El burro d'en Mas i la història dels 30.000 jihadistes

Els convergents sempre han tingut una barreja de por i admiració envers els militars. Admiració perquè en el fons, persones com en Jordi Pujol molt probablement haurien estat militars si hagués existit un exèrcit català. De fet, la tradició escolta és clarament una formació premilitar per als adolescents. I Catalunya, ha estat un dels paradisos de l'escoltisme des de l'etapa d'en Josep Maria Batista i Roca (1898-1978) (en la foto, amb Pompeu Fabra).

És cert que aquesta tradició a hores d'ara ha desaparegut completament. L'escoltisme que encara existeix ha estat segrestat pels sociates que l'han convertit en una escola de formació de quadres on el mot d'ordre principal és el de l'obediència cega al cap. Caldria fer una anàlisi sociològica de quants càrrecs polítics sociates (diputats, alcaldes, etc) provenen de l'escoltisme de pa sucat amb oli. Dit d'una altra manera l'escoltisme no fomenta l'esperit crític, sinó el conformisme i la jerarquia. No debades, el corrent escolta catòlic és també molt important.

Però també els convergents senten por, tremolor de cames, quan veuen un militar, sobretot si és ecspanyol. Em sembla que ja ho vaig escriure en un altre post, fa més d'un any. Em refereixo al fet que per comprendre la traïció de la Moncloa, protagonitzada per Mas i -per descomptat, beneïda per el Gran Ioda- el mes de gener del 2006, cal remuntar-se a les declaracions, amenaces, pressions efectuades per l'estament militar, i més concretament, pel General Mena Aguado, el mes de desembre del 2005. No hi ha volta de full. Una simple consulta a l'hemeroteca ens permet veure com el discurs d'en Mas, canvia de dalt a baix arran d'aquelles declaracions. Tothom recorda l'actitud maximalista de Mas els mesos de setembre, octubre i novembre, en defensa dels drets històrics, i tota la pesca. Semblava que es trobava en disposició de proclamar la independència en qualsevol moment. De sobte, un cop els militarots badaren la boca, en Mas assumí una actitud "constructiva" i de "sacrifici". Una baixada de pantalons, vaja.

Aquests dies hem tornat a assisitir a un altre episodi de com de poca-penes són els convergents quan han de fer front a temes de seguretat. Tot ha començat arran les declaracions d'un sindicat policial ecspanyol, en les quals es deia que a Catalunya hi ha 30,000 potencials jihadistes, o operatius dorments, que poden ser activats en qualsevol moment i portar a terme atemptats de grans dimensions. Els convergents, han aprofitat aquestes declaracions per atacar el Tristpartit, lògicament. Però com sempre s'han passat tres pobles. Resulta especialment fastigós sentir com en Mas legitima la intoxicació segregada pels serveis d'intel.ligència ecspanyols i com eleva a la categoria de gran institució un centre obsessionat fins a la malaltia per l'ecspanyolització com és el Real Instituto Elcano. Es tracta d'un think tank madrileny que pretén influenciar la política exterior i de defensa i que com a detall curiós, compta amb l'Observatorio Permanente de la Imagen Exterior de Ecspanya en la Premsa Internacional (OPIEX). Una ràpida lectura dels seus reports fa caure de cul a qualsevol persona mínimament informada.
En definitiva, deixant de banda que, en condicions normals és inimaginable que Al-Qaeda o rodalies cometi cap atemptat rellevant a Catalunya, per la senzilla raó que Catalunya no pinta res en l'escena política internacional, els convergents han tornat a baixar-se els pantalons davant dels ecspanyols. En el fons, el que demostra és l'existència d'una mancança de reflexió des d'una perspectiva catalana, dels temes de seguretat i defensa per part de la cúpula convergent. Que preguntin a l'Scottish National Party, al Bloc Québécois o fins i tot al propi Partit Nacionalista Basc, al respecte... que encara n'aprendran una mica.

L’error que no s’ha de cometre

Algunes vegades, quan parlo amb companys i companyes sobre com va el pati, de seguida apareix el tema de la nova immigració. Fins i tot per a molts independentistes, aquesta nova immigració multicultural, multilingüística, multiracial i multireligiosa, donada la seva dimensió quantitativa –gran- i temporal –curta i intensa- ha esdevingut l’objecte principal de preocupació política. És cert que en menys de deu anys, han arribat a totes les nostres comarques, quasi dos milions d’immigrants procedents de països eufemísticament titllats de “en vies de desenvolupament”. El que intenaré argumentar en aquest post és que això no té perquè ser forçosament negatiu. Més aviat que enfocar-ho per aquesta dimensió, jo ho presentaria com un repte que cal enfrontar. Vull dir que pot donar resulats dolents, però també en pot donar de molt bons, d’excel.lents.

La monopolització del debat sobre la immigració d’arreu del món a casa nostra provoca un efecte immediat. La nostra atenció, els nostres esforços militants i de pensament, se centren en aquest fenomen, prioritàriament, i, en conseqüència es deixa lleugerament de banda allò que hauria de ser el nostre nord en la lluita per la Independència de Catalunya. Han de quedar clars un seguit de principis:

Primer: El nostre principal enemic no són ni els Estats Units ni la nova immigració. El nostre principal enemic, sense cap mena de dubte són els estats ecspanyol i francès.

Segon: Tractar els nous immigrants com a ecspanyols és un error monumental. En primer lloc, perquè no ho són. Vull dir que assumir una ecspanyolitat desacomplexada i genocida, que és la que ens oprimeix, és el resultat d’un procés de socialització molt determinat i que pràcticament és intransferible a una persona que hagi estat socialitzada en un altre entorn. Les idees força de l’ecspanyolisme, doncs, són poc exportables, de fet, són inintel.ligibles per a qualsevol ésser humà que tingui una mica no ja de formació, sinó de sentit comú … i que no les hagi mamades.

Tercer: La integració desacomplexada de molts nou immigrants en la societat catalana –no tots, certament- és una autèntica bufetada a les dues galtes a tots aquells ecspanyols que porten 40 o 50 anys a casa nostra i que han passat olímpicament de fer cap esforç d’integració. Té, doncs, un caràcter exemplaritzant.

Quart: La llengua catalana ha d’esdevenir la llengua pública de comunicació, de manera que els col.lectius de nou immigrants l’han de poder aprendre i estimar i usar-la. La idea clau és que aprendre és estimar, perquè aprendre et permet millorar i progressar.

Cinquè: No vull amagar el cap sota l’ala i considerar que tot és bonic. És cert que en temes com la igualtat de gènere i la religió ens trobarem amb problemes, el risc de la ghettoització. Però això no és un fet exclusiu del cas català. És un fenomen general a escala europea. De totes maneres, cal difondre la idea que mentre un peruà a Madrid sempre serà un peruà, un peruà a Barcelona que estudiï i parli el català, sempre tindrà un valor afegit i estarà en millor situació per a progressar i integrar-se.

Sisè: La nova immigració sempre es fixa en les actituds existents. Si els propis catalans valorem la nostra llengua, ells la valoraran. Si en prescindim a la primera de canvi, ells també ho faran. És molt senzill.

Per concloure aquesta reflexió: no es poden posar portes al camp. El fluxe migratori es calcula que es mantindrà ben bé fins al 2050, quan els països del Magrib, començaran a tenir una piràmide demogràfica envellida (més vells que joves) que és la que tenim ja ara a Catalunya. Els moviments migratoris són l’altra cara de la moneda dels moviments de capitals, que van del primer món al tercer món. Què seria de la nostra vida diària sense la gasolina, el gas, i molts altres productes que actualment es manufacturen o s’extreuen al tercer món? És evident que, com diu l’slogan, “Som un sol Món”, i que el “Nostre Món és el Món”. Per això, el fenomen migratori cal gestionar-lo des de la intel.ligència i la racionalitat, i no des de la por i el temor. I molt menys des de l’estigmatització i la criminalització. Ens hi juguem molt.

QUEBEC i ESCÒCIA, AMB IRLANDA AL FONS

Tal i com ja vaig anunciar en un bloc a principis d’enguany, aquest 2007 està resultant força interessant. Sobretot si el comparem amb el decebedor 2006, tret del cas de Montenegro, és clar. Vegem-ho.

En les darreres setmanes hem vist com als sis comtats irlandesos encara sota sobirania britànica, tenien lloc unes eleccions i es formava un govern compartit, on l’històric dirigent de l’IRA, Martin McGuiness assumeix la vicepresidència…de debò.

Després hem vist com l’enviat especial de l’ONU a Kosovo recomana que aquest territori accedeixi a la independència “vigilada”, però independència al cap i a la fi.

Finalment, s’ha produït la gran traca, malgrat que els mitjans ecspanyols, des de TV3 fins a Antena 3 i tota la Brunete Mediàtica, ho han intentat amagar, com és la històrica victòria de l’independentisme escocès, i el nomenament d’Alex Salmond com a Primer Ministre d’Escòcia.

Per contra, en el plat del passiu, tenim el cas quebequès, amb els mals resultats del Partit Quebequès en les eleccions de fa unes setmanes. Tanmateix, he insistit que no es pot extrapolar d’això una crisi del sobiranisme quebequès. Ben al contrari, ens podem trobar davant la possibilitat històrica que el sobiranisme quebequès passi a tenir no una, sinó dues expressions partidistes: la de centre esquerra i la de centre dreta. De fet, els canadencs no tenen cap mena de confiança en el “guanyador” moral d’aquells comicis.

I a Catalunya? Ens trobem a les portes d’unes eleccions regionals que cal considerar-les claus, sobretot davant la possibilitat de foragitar dels governs valencià i illenc. l’expressió més nazi de l’ecspanyolisme a casa nostra. Una possibilitat, però on no valen falses rutes de submissió a partits ecspanyols.

Per altra banda, els casos quebequès i escocès ens han de servir d’exemple. La gran diferència entre el primer cas i el segon, és que el Partit Quebequès, en la seva estratègia oficial ha intentat amagar l’ou i parlar poc d’independència i molt de gestió… com si les dues coses fossin incompatibles (la independència i la gestió de la cosa pública, vull dir). Aquesta estratègia no ha estat ben acollida per milers de sobiranistes que han passat de votar o han votat opcions minoritàries però coherents ideològicament (els verds i Quebec Solidaritat).

Per contra, a Escòcia, l’Scottish National Party, no ha amagat mai l’ou. Ha dit amb tots els ets i uts que pensa convocar un referèndum d’autodeterminació i que la seva fita és la independència. I ho ha dit per la boca gran, alta i forta. Sense manies ni complexos. Com correspon a un poble que no té por i que sap quins són els seus drets. Com correspon a un poble que no ha viscut acoquinat quaranta anys, i que situa per damunt de tot la seva dignitat, el seu orgull i el seu patriotisme, com a fonament per construir una societat més justa, més cohesionada i més oberta, sense temor, envers el món. I per descomptat, aquesta enteresa, aquesta fermesa, aquest desacomplexament, ha estat recompensat amb la victòria i significativament, amb la desaparició de les opcions petites, igualment independentistes, que han quedat esborrades del nou parlament escocès (tret dels verds).
Suposo que qui ha de reflexionar al respecte, reflexionarà. Si bé ara, perd el cul perquè el nou primer ministre escocès visiti Catalunya. Quines penques! Li explicaràs allò de l’independentisme com a pòlissa d’assegurances? O la història de les banderes? O el teu viatge tutelat a l’Índia?

Bah, no val la pena perdre el temps. Fixeu-vos què relaxat que es troba en aquesta foto al costat del botifler, en Ricard Fornesa, figura patètica que més vegades ha declarat que ell és més ecspanyol que el barri de Malasanya i Vallecas plegats. Sembla que pensi que no hi ha freakis a la vista!

Costa arribar al dia 28, però ja ens anem apropant.

Salmond's victory speech to MSPs

"This parliament, created by the people of Scotland in a referendum, is bigger than any of its members or any one party.

I believe that Scotland is ready for change and for reform. This is a small nation with a big future. But it is also a small nation with big challenges.

"It was said the other day that Scotland is a divided nation. Given the closeness of the election result, I can understand that in some ways.

However, it's not the case.

Certainly, the gap between rich and poor is too great. We need to grow faster. We need to heal the scars of the past. We need to be greener. We need to be still smarter. But we are not divided.

We have a sense of ourselves. a sense of community and, above all, a sense of the 'common weal' of Scotland.

In some ways we're not even a divided parliament. Of course, in this part of the chamber we seek independence and equality for Scotland - not everyone agrees.

But there is a broad consensus on the need for this parliament to assume greater responsibility for the governance of Scotland.

There is an understanding that we are engaged in a process of self government - and an awareness of the distance we have already travelled.

In 1961, Bashir Ahmad came to Glasgow to drive buses. In 1961, the very idea of a Scottish Parliament was unimaginable. In 1961, the very idea of a Scots Asian sitting in a Scots Parliament was doubly unimaginable.

But Bashir is here and we are here, and that part of the community of Scotland is woven into the very tartan of our parliament.

And we are stronger - so much stronger - as a result. We are diverse - not divided.

The nature and composition of this third Scottish Parliament makes it imperative that this government will rely on the strength of its argument in parliament and not the argument of parliamentary strength.

Despite all the challenges we will face together, I welcome that as a chance to develop a new and fundamentally more reflective model of democracy.

The days since the 3rd of May have been understandably dominated by questions over the structure of government - will there be a coalition or will we have minority government?

Let me say to parliament that what matters more to the people we all represent is less the structure of government and more what we, all of us, achieve of the people's behalf.

Presiding officer, all of us in this parliament have a responsibility to conduct ourselves in a way which respects the parliament the people have chosen to elect.

That will take patience, maturity and leadership on all sides of the chamber. My pledge to parliament today is that any Scottish government led by me will respect and include this parliament in the governance of Scotland over the next four years.

In this century, there are limits to what governments can achieve. But one thing any government I lead will never lack is ambition for Scotland.

Today I commit myself to leadership wholly and exclusively in the Scottish national interest. We will appeal for support policy by policy across this chamber.

That is the parliament the people of Scotland have elected, and that is the government that I will be proud to lead. "

Wednesday, 16 May 2007
ALEX SALMOND, FIRST MINISTER OF SCOTLAND

REGLES BÀSIQUES PER TRIAR QUIN PARTIT VOTAR, SI ES PENSA VOTAR

Davant la convocatòria d'eleccions regionals i locals, he elaborat un seguit de regles bàsiques per triar quin partit votar. Òbviament, són les meves regles i no pretenc imposar-les a ningú, sinó oferir-les a qui les llegeixi per si poden ser del seu interès i utilitat.

Abans d'exposar-les dues consideracions prèvies. La primera és que el fet que elabori aquestes regles de vot no pressuposa de cap de les maneres que descarti l'opció abstencionista. L'abstenció és tan legítima com el vot. De fet, durant molts anys (1984-2003) jo vaig practicar l'abstenció, tret de les eleccions europees de 1987 i 1989, en les quals sí que vaig votar, i de forma ben orgullosa a Herri Batasuna i a Catalunya Lliure, respectivament, -en el segon cas, a més a més, jo figurava en la candidatura, en el número 14, concretament. En el cicle polític iniciat el 2003, sí que he votat, potser perquè m'he tornat més pragmàtic, no ho sé. Tal vegada perquè he conegut altres realitats nacionals on no s'estan de purismes naifs, i combinen sàviament, dosis de pragmatisme amb dosis de purisme. Quan parlo de purisme naif, em refereixo a l'actitud que pretén que per ser votat un partit acompleixi el 100% de les teves preferències polítiques, filosòfiques, morals i ètiques. Òbviament això és impossible. Haurien d'existir tants partits com electors. Per això, considero que un partit pot ser votat quan acompleix, aproximadament el 80% de les teves expectatives. En el meu cas, que sigui independentista, d'àmbit nacional, progressista i cívic. Suposo que ara tocaria explicar cadascun d'aquests trets, però ho deixo per un altre post.

La segona consideració prèvia, és que aquestes regles que proposo, col.lisionen amb el boicot a CiU i ERC que vaig llançar en pla fatwa fa uns quants posts. És cert, ho reconec. Però penso que si ho acomplís estrictament, perjudicaria un determinat intent de redreçar la línia política d'un determinat partit. Per això, i per enèssima vegada, que no es digui que sóc massa tancat, faig confiança a gent que sembla que realment volen tirar endavant aquest país nostre. En tot cas, serà a partir del dia 28 de maig, que els podré jutjar no per les seves paraules, sinó pels seus fets, i espero que acompleixin aquelles amb l'execució d'aquests.

Dit això passo a l'exposició de les regles de vot que proposo:

Regla Primera: La primera opció de vot en aquestes eleccions són les candidatures d'unitat popular (CUP) que es presenten a 55 dels municipis del país. No cal donar gaires explicacions. És una opció que satisfà el 100% les meves preferències. L'únic aspecte que manca és que només abasten una porció molt petita de l'electorat català. Entre els municipis on proposo votar CUP hi ha València, Elx (foto), Badalona, Lleida, Granollers, Mataró, Reus, Terrassa, Sabadell, Girona, Manresa, Vic, Sant Cugat, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú.

Regla Segona: Allà on no es presenti una CUP, la segona opció serà el Partit Republicà Català, una formació recent, amb la qual també em sento molt identificat. El PRC (o RC), només es presenta a 19 municipis del Principat, i per més inri, en alguns competeixen amb la CUP. Penso que això s'hauria d'haver evitat, perquè dividirà el vot independentista. En conseqüència, cal votar el PRC en els següents municipis: Barcelona, Esplugues, L'Hospitalet, Tarragona, Tortosa (foto), Hostalric, La Quar, Sant Quirze del Vallès i Viladesans. És cert que en el cas de Barcelona, es presenta una candidatura, Barcelona per l'Autodeterminació (BxA), que sembla ser propera als plantejaments independentistes, però aquí aplico la mateixa lògica que he aplicat anteriorment: afavorir aquelles opcions que presenten més candidatures. Si abans ha perjudicat al PRC, ara l'afavoreix.

Regla Tercera: Votar altres candidatures independentistes o sobiranistes en aquelles instàncies on no es presentin les dues anteriorment esmentades, sempre i quan no vagin en coalició amb alguna formació ecspanyola (sigui sociata, pseudocomunista o del sexe dels àngels). Teòricament, en aquesta opció, hi trobem ERC, el BNV, el PSM, entre d'altres. Malauradament, aquestes tres formacions, en algunes instàncies han optat per pactar amb forces ecspanyoles, la qual cosa les invalida automàticament per ser votades des del meu punt de vista. D'entre les esmentades, la primera opció és clarament ERC atès que és la que presenta més candidatures locals, i la més explícitament independentista, Així, doncs, caldrà votar ERC en aquells municipis on no es presentin cap de les dues opcions esmentades en les regles 1 i 2, i on no vagi en coalició amb cap opció ecspanyola. Òbviament, els municipis que responen a aquests requisits són centenars, per la qual cosa no els puc esmentar tot seguit. Destaco, òbviament, els casos d'Alacant, Castelló, Cornellà de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Figueres, la Seu d'Urgell, Alcúdia, Pollença, Sóller (foto) entre molts altres. També cal votar ERPV a les eleccions a les Corts Valencianes, però no, a les del Parlament Balear ni als Consells Insulars on va en coalició amb una formació ecspanyola. Allà on no es presenti ERC, caldrà votar el BNV o el PSM, sempre i quan no concorrin conjuntament amb un partit ecspanyol. Cal també esmentar el cas de la candidatura Entesa per Mallorca i Entesa per Palma, formada per gent ex-PSM i ex-ERC, que es presenten respectivament a les eleccions del consell insular i a la Ciutat de Mallorca (Palma). Penso que, donat que són opcions que defensen la sobirania, poden ser perfectament votables, sobretot si ERC o el PSM concorren en coalició amb ecspanyols. No em sembla bé, però que en alguns municipis mallorquins l'Entesa hagi pactat amb un partit conservador, com és Unió Mallorquina (UM).

Regla Quarta: Queden exclosos de votació tant les opcions conservadores (CiU i UM), com les opcions federals (IC-Verds). Les primeres per raons ideològiques i les segones per raons de projecte nacional.

Ni al Parlament balear, ni al Consell General d'Aran i m'agradaria equivocar-me, es presenten candidatures votables. Quant a la Franja de Ponent, sembla que per primera vegada es presenten candidatures nacionals a municipis com Mequinensa i Calaceit (foto), per la qual cosa sí que són susceptibles de ser votades.

Bé, aquestes són les regles. Si a algú li són de profit, ho celebro.

ALS PAPANATES DEL DEPARTAMENT D'ESPORTS DE TV3

Sé que generalitzar és injust, per això el contingut d'aquest post només va adreçat a qui correspongui. Som-hi, doncs.

No puc suportar els mxmxns del Departament d'Esports de TV3. Són la quintaessència de la pijeria pocapena. Uns autèntics frívols que només pensen en poca-soltades i que es creuen els amos del món, el centre de l'univers. Ben segur que tots ells deuen practicar els esports d'aventura, i deuen fer juguesques sobre qui es gasta més pasta amb l'última novetat tecnològica, o amb la roba fashion. Per ells el món és l'Avui, l'ahir no els interessa i el demà no existeix.

Però per damunt de tot, el que em toca més allò que no sona és la seva veneració absoluta i per damunt de tot i de tothom, envers l'èxit.

Això fa que s'agenollin i llepin el que calgui llepar quan es troben davant d'una triomfador, al qual adularan i li riuran les gràcies fins que n'aparegui un de millor. Aquests dats no coneixen amistats ni principis. O millor dit, l'únic principi que tenen és el de mantenir-se a la cresta de l'onada, fent tots els equilibris necessaris i donant els cops de colze o de puny que facin falta.

No els parlis de principis ètics, no els interessa en absolut. Si guanyes, vals. Si perds, no existeixes. Punt.

No és d'estranyar, doncs que aquests titelles, realitzin autèntics panegírics de personatges totalment reprovables i que se situen a les antípodes del que la gent normal considera que és una bona persona.

En els darrers anys, litres de baves han caigut de les boques del Departament d'Esports de TV3 pensant, somiant en individus com Florentino Pérez i, sobretot, des de'n a fa dos, de Fernando Alonso. És una reacció provinciana, quasi equivalent a la tòpica de "Bienvenido Mr. Marshall".
Els telespectadors d'aquest canal ens hem hagut d'empassar autèntics panegírics d'aquests fenomenos que han convertit cada cop més la cadena, de ser una veritable televisió nacional -o amb vocació de ser-ho- a ser una simple televisió autonòmica més -amb tota la vocació de ser-ho.

En definitiva, després d'aguantar una setmana d'alonsomania per un tubo, ja els tinc ben plens. Que provincià que és l'autonomisme mental! Què patètic!

PD. Mira que si demà l'individu se la fot, encara seran capaços de muntar-li un monument!

IMPEACH CHENEY, PRIMER PAS PER PORTAR AZNAR DAVANT EL TPI

El candidat a la nominació pel Partit Demòcrata, Dennis Kucinich, és un autèntic outsider. No té cap possibilitat de sortir escollit per lluitar per la presidència. Això li dóna més llibertat per plantejar temes delicats i per cantar les quaranta. Té 61 anys, és d'ascendència croata, de religió catòlica, aferrissat defensor del medi ambient i vegetarià pur o, "veganista". Està casat per tercer cop (dos divorcis) amb una noia trenta anys més jove que ell, de nacionalitat britànica i igualment interessada pel pacifisme i el llegat filosòfic de l'Índia. Kucinich va ser alcalde de Cleveland entre 1977 i 1979.

El passat 24 d'abril, Kucinich va presentar una proposta davant la Cambra de Representants dels Estats Units per tal d'iniciar un procés d'impeachment contra el vice-president dels Estats Units, el tètric Dick Cheney, sense cap mena de dubte, un dels vice-presidents més forts de la història recent dels Estats Units i autèntic executor de l'estratègia bel.licista de la Guerra al Terror. Aquest procediment ha de portar a ser jutjat pel Senat i si una majoria el condemna, haurà de dimitir. Ara bé si dimiteix abans de la votació, el procediment decau.

Els argumenta que al.lega Kucinich per destituir-lo són concretament tres: 1) manipulació de les evidències del programa d'armes de l'Iraq, 2) enganyar la nació respecte els lligams entre Al-Qaeda i el règim de Hussein, 3) amenaçar Iran en violació de la Carta de les Nacions Unides. la raó per la qual es presenta a Cheney i no a Bush és perquè en cas de prosperat, el primer hauria substituït el segon automàticament, la qual cosa signifacaria sortir del foc per caure en les brasses.

Probablement la iniciativa no prosperi, però com a mínim haurà posat dels nervis Bush fill i Cheney. I és quan es posen nerviosos que l'espifien.

I també serà un pas per portar davant el Tribunal Penal Internacional (TPI), acusats de crim contra la Humanitat i Genocidi, la troika de les Açores, i de manera singular el més gran dels pallassos, José Maria Aznar. Només pensar-hi, em moro de gust. Hi serem a temps? Aznar pudreix-te entre cel.les!.

ACTIVISME DIGITAL PER CATALUNYA

D'ençà l'expansió de la xarxa, del correu electrònic, dels SMS, etc., el moviment independentista català n'ha fet un ús molt intensiu. No es tracta, de fet, de cap novetat. Vull dir que l'activisme independentista sempre ha estat molt important, malgrat els intents de relativitzar-lo i de posar barreres per desviar-lo. Sense cap mena de dubte, la campanya activista digital que més exit ha tingut es la de la consecució del domini .cat. Pero a més a més, se n'han fetes moltes més per qüestions puntuals de denúncies, reivindicacions, boicots, etc.

A hores d'ara podem dir que ens trobem en una nova etapa. La que ens permet emprar nous recursos tecnològics com són els blocs, el vídeo (you tube, google video), la xarxa social (myspace), els matxup. Aquesta segona etapa esta disparant fins a límits insospitats l'activisme online, el qual té un impacte directe en la política quotidiana off line. És un tema que està centrant les meves reflexions acadèmiques actuals.

Actualment podem trobar a la xarxa diverses campanyes vives, totes elles molt interessants. Fem-ne una breu referència, lamentant que me'n deixaré alguna en el tinter -és a dir- en el teclat.

1. La campanya de suport a l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix de Víctor Alexandre, basada en el llibre homònim escrit per Èric Bertran i sota la direcció de Pere Planella.

Es representa al Teatre Borras de Barcelona, i en els darrers dies a rebut una campanya de boicot sense precedents per part del PP i, a més a més, ha hagut de suportar el silenci còmplice dels principals mitjans de comunicació catalans, començant pels de la Corpo. Aprofito l'avinentesa per animar la gent perquè vagi a veure-la i li doni tot el suport possible. També hi ha el vídeo del documental, que el podeu descarregar aquí (1,2,3,4,5).

2. El col.lectiu Criteri, està portant a terme una campanya mediàtica internacional de denúncia de l'atac a la llibertat d'informació i a la diversitat cultural que suposa el tancament de les emissions dels canals de TV de la CCRTV a les comarques meridionals de la nostra Pàtria.

Penso que és una iniciativa del tot encertada, atès que massa sovint molts catalans pensen -no pas jo, per descomptat- que l'objectiu és convèncer els ecspanyols de la bondat de les nostres demandes. I òbviament, l'objectiu ha de ser, a banda dels compatriotes, en primer lloc, l'opinió pública internacional. Cal participar, doncs, en la iniciativa i adreçar correus electrònics a les autoritats corresponents de la Unió Europea.

3. Davant els duríssims atacs contra el català a l'escola protagonitzats pel propi Conseller d'Ensenyament, Ernest Maragall, així com arran dels decrets del Ministerio de Educación respecte l'augment de les hores en ecspanyol, s'ha constituït una campanya popular que porta per nom Pel Català a l'Escola.


La campanya ha aprovat un Manifest on s'exigeix la retirada dels decrets i el reforçament del català com a llengua vehicular a l'ensenyament, entre d'altres demandes.

4. També he trobat profundament interessant la campanya iniciada des de la Catalunya Nord que exigeix al diari AVUI que tracti tots els catalans per igual, i no margini centenars de milers que se'n consideren, pero que aparentment, l'esmentat diari no els considera com a tals. De blaveros a neutralitzar, ja en tenim prou, Un 10 per aquesta campanya, perquè no ens podem permetre que aquelles publicacions que considerem més properes, ens facin beure a galet. Això seria molt mes perillós que qualsevol pantoxada a la que ens tenen acostumats els mèdia ecspanyols.


Com podeu veure, de feina a fer, n'hi ha molta, nomes cal que s'impliqui el nombre més gran de gent.

DES DE BRAVEHEART A TRAINSPOTTING, O COM ENGEGAR A LA MERDA A TV3

El tractament que TV3 (més 3 que TV que mai, per cert), ha dispensat a les eleccions escoceses és de jutjat de guàrdia, és un cant a la mentida, a la intoxicació, al patetisme. L'actuació de la Gran Conilla, en el seu programa del matí, quan encara no se sabien els resultats (bocagrossa!), afirmant que s'havien exagerat les previsions dels vots als independentistes, és un cant a la misèria humana, a la llepada al teu amo sociata, a la inanició intel.lectual...

Eppur si muove, que diuen. El triomf de l’independentisme a Escòcia, representat per l’Scottish National Party, representa sense cap mena de dubtes una fita cabdal en la història europea. I això malgrat els intents de rebaixar-ne la seva rellevància, sovint utilitzant les eleccions presidencials franceses, de les quals parlarem en un proper article, per cert, o bé de manera més patètica, omplint portades i obrint telenotícies amb imbecil.litats tals com els naixements borbònics o empresonaments marbellencs.

Escòcia no és una nació qualsevol d’Europa. És una de les grans protagonistes de la història cultural, econòmica, filosòfica i religiosa de la contemporaneïtat d’aquest que diuen que és el vell continent (sense demanar opinió als xinesos, per cert). Què seria Europa –i per extensió els Estats Units- sense Adam Smith, James Watt, David Hume, o Adam Ferguson? Per no parlar de la literatura i de les arts…

I parlant de la religió, algú caldria que parés atenció al model de l'Església d'Escòcia, un model d'església nacional, lliure i independent del poder polític (no com l'Església d'Anglaterra, per cert) i que ha tingut una influència enorme en el protestantisme, sobretot als Estats Units.

Sempre he pensat que si a Catalunya hagués arrelat el protestantisme, i s'hagués consolidat una Església de Catalunya, actualment del tot inexistent, segurament a hores d'ara ja seríem independents. I de passada ens hauríem estalviat algunes de les pàgines més tristes de la nostra història recent, perquè una església horitzontal, local, arrelada al poble, és tot el contrari, d'una església vertical, al servei dels poderosos, estrangera i anti-catalana en el seu nucli central, que és el que encara patim avui en dia. I val a dir, que de tradició protestant, a Catalunya, n'hi ha un munt, tot i que ben silenciada pel leninismecatolicisme hegemònic. I no cal dir, perquè això sí que ha estat estudiat, que abans, hi hagué una presència càtara, clarament anti-romana.

Doncs bé, tornant a Escòcia, els dipositaris actuals d’aquell patrimoni gloriós, han votat en les eleccions celebrades aquest dijous a un partit independentista històric, fundat el 1934, i l’han convertit en la primera força parlamentària. Amb 47 escons, vint més que en les anteriors eleccions del 2003, l’SNP aconsegueix el seu millors resultats electorals i dóna un tomb a la història d’Europa. Avui, després d’aquestes eleccions, la qüestió de la independència dels pobles i les nacions sense estat d’Europa, ja no es pot despatxar com si tal cosa. No. Avui, les independències europees que encara manquen, s’han situat al bell mig del debat polític contemporani. Sense complexos. Que n'apreguin! (els que n'han d'aprendre!). (Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí).

IMPORTANTS NOVETATS SOBRE LA BLOGOSFERA i els NETROOTS

La blogosfera americana -i per extensió mundial- està sent fortament sacsejada per l'important article o, si tenim en compte la seva extensió, l'assaig de Jonathan Chait, titulat The Left's New Machine. How the Netroots became the Most Important Mass Movement in U.S. Politics, a la revista The New Republic. Es tracta d'una anàlisi sobre la caracterització del moviment netroot. Segons el parer de l'autor, aquest moviment és una subgrup dels blocs liberals, que es troba directament compromés en l'activisme polític, fins al punt que pressiona els seus lectors a participar en les campanyes, bé com a voluntaris, bé a través de contribucions econòmiques. Clarament, el moviment Netroot s'adreça a reforçar el Partit Demòcrata, per tal que se situï més a l'esquerra social. Ataca en aquest sentit l'establishment demòcrata i sobretot els centristes (que són els que han estat incapaços de fer front a les ofensives conservadores dels darrers anys, com per exemple, els demòcrates que van donar suport a la guerra d'Iraq). Però la paradoxa que subratlla Chait, és que aquests netroots parteixen d'una admiració per com la dreta americana, d'ençà els darrers anys seixanta, s'ha estructurat i ha generat un discurs sòlid, que li ha permès portar a terme una autèntica revolució cultural que es manifesta al llarg dels anys vuitanta i noranta, sota les presidències de Reagan, Bush I i Bush II. He de dir que en el moment de redactar aquestes línies encara no he acabat de llegir completament el text, però la veritat és que fent el repàs que cada matí faig de la premsa americana, ja hi he trobat referències en l'edició d'avui de diaris tan importants com el Washington Post.

Val a dir que el debat sobre els netroots va iniciar-se arran la publicació ara fa tot just un any del llibre Crashing the Gate de Jerome Armstrong i Markos Moulitsas -daily kos-, d'orientació demòcrata netroot, i del llibre de Glenn Reynolds -instapundit- An Army of Davids clarament vinculat al sectors republicans. Bé és un debat que cal anar seguint.

La fi dels milblogs?
A Wired es publica un article que alerta sobre el perill de la desaparició d'un dels fenòmens més interessant de la blogosfera: els milblogs o warblogs, és a dir, els blocs escrits pels militars de servei a l'Afganistan i l'Irak. Segons sembla, s'estan augmentant les mesures de control per part dels oficials, per la qual cosa, segurament aviat serà impossible escriure res d'interessant al respecte. Senyal que la guerra no va bé des de la perspectiva del Pentàgon?

I la generació bloc... Tot i que ja fa uns dies que es va publicar, tenia pendent donar notícia d'aquest article de Manuel Cuyàs d'EL PUNT, sobre la suposada aparició d'una Generació Bloc a casa nostra. Interessant, tot i que només és opinió, no anàlisi.

Nota.- Post publicat primer a El fènix democràtic2