CINC CARETOS QUE NO VEUREM L'1-D

Cinc caretos de cinc individus que, com va dir el poeta, el dia que vau néixer, més hagués valgut que fos nat un escorpí. José Montilla (PSC/PSOE), Josep Maria Àlvarez (UGT), Joan Coscubiela (CC.OO.), Daniel Sirera (PP) i Albert Rivera (C's).

Oh, benvinguts, passeu, passeu...

Nota: Un cop llegit aquest encapçalament, feu click en el botó de la cançó d'en Jaume Sisa, i després mireu la foto penjada a sota.




Benvingut a la Mani de l'1-D, per la Independència i contra el Terrorisme Ecspanyol.

1-D: PER LA INDEPENDÈNCIA I CONTRA EL TERRORISME ECSPANYOL


Powered by Castpost

Aquest vídeo que vaig gravar durant la manifa del 18-F, per la Dignitat Nacional, ens ofereix una magnífica perspectiva des de la cua, de la gentada que hi va anar. Cal que aquesta imatge es multipliqui per 3, per 5, per 10, per n vegades, per tal que tot el món -i quan dic món, vull dir món, no Madrid- sàpiga que ja n'estem fins al capdamunt de tot plegat.

Dissabte ens manifestarem per la Independència i contra el Terrorisme Ecspanyol, el mateix que acaba d'intentar una massacre contra un partit català a la ciutat de València. El bloc independentista sense cap mena de dubte es farà sentir, perquè som els Fills de la Terra, i no hi ha cap Duran i Ecspanya, ni cap tio Pepe Montilla que ens aturi.

A sac, a sac i mil vegades a sac.

EL TERRORISME ECSPANYOL, DE NOU

Nova acció terrorista dels ecspanyols contra l'independentisme català. I en van... Aquest cop ha estat a la ciutat de València, a la seu d'Esquerra. Amb metralla. Sense avís. La jihad espanyola torna a actuar. Abans havien estat locals del Bloc o d'altres entitats. O agressions a persones. Aquí, allà, més enllà, van teixint una teranyina de por. I els mèdia, com si plogués... "Ha passat a Madrid?" pregunten amb cara de lluç, "Ah, bé, si ha passat fora de Madrid, no interessa, perquè a nosaltres ens interessen les notícies mundials i universals, vaja, les globals, que, com tothom sap, són les que passen a Madrid", continuen amb veu de pijo/a, dissimulant l'accent català, que si no queda hortera. I continuen, "València? Ah sí, aquella ciutat del Llevant, que es troba molt a prop de Madrid, oi. I que dius que què ... una bomba a la seu d'Esquerra? Això no és cap novetat. L'important és si les víctimes, si n'hi ha, que siguin ecspanyoles, ben ecspanyoles. Això sí que interessa. Si són catalanes, portugueses o del Senegal, m'importa un rave. Això no és cap novetat!". I per acabar-ho de reblar, et tallen en sec, tot dient, "Ai, ho sento, és que em truquen de la Sexta o de Cuatro, a veure si puc fer el salt a una televisió de debò, i anar a viure a la capital. Dios"

Fan falta més raons per assistir a la mani de l'1-D? Oi que no?

PNB I BNG DEIXEN CiU AMB EL CUL ENLAIRE

Genial la jugada de CiU, amb amics així, qui vol enemics? Els seus socis de Galeusca ha salvat el cul de la ministra de marres i els sociates suposo que aquesta nit ho deuen celebrar amb una farra de mil dimonis. Realment als sociates tenen una flor al cul o més dossiers que en Kiku. No es pot ser tan passerell. I per acabar de petar-se el cul, els sociates engeguen a dida a CDC i a ERC dient que passen olímpicament de la manifestació de l'1-D. Aquestes dues formacions, exhibint una manca de dignitat infinita, suplicaven als altres que hi assistissin. El panorama de barrejar-se en un mateix carrer, fora de les catifes, els cotxes oficials i les secretàries, amb milers de freakis independentistes peluts, que-no-tenen-ni-puta-idea-de-res perquè nosaltres-som-els-putos-amos de-tot-el-que-es belluga, fa agafar una i mil esgarrifances als dirigents de CDC i ERC.

"I si ens tiren pedres?", "I si ens mengen?", es preocupen cagats de por, i pensant en tornar ràpidament als seus caus a les conselleries, diputacions i ajuntaments, no fos cas que tornessin les vaques flaques, i els sous, els complements, les dietes i tot el que penja, s'esvaïssin en un tres i no res ("La VISA, que no perdem la VISA" diuen que un alt càrrec republicà cridava tot just abans de despertar-se del seu malson, i perquè ja es veia que havia de tornar a pintar bústies monàrquiques, com va fer fa vint-i-tants anys a dues cantonades del Passatge del Crèdit, cantonada carrer Ferran).

Però tornant a Galeusca... quan deixareu de fer el préssec? Perquè sou la darrera supervivència d'una espècie política en via d'extinció: la no independentista... Tots ho són, menys vosaltres. A què aspireu, a ser més originals que ningú. Quan abans us decidiu, abans us deixaran de prendre el pèl els uns (sociates) i els altres (els independentistes).

Per un 1-D independentista amb cara i ulls, i que tremoli qui hagi de tremolar!

UNA SERVIDORA, A SECOND LIFE

Ja fa unes quantes setmanes que vaig entrar per primer cop a Second Life. Des de llavors hi he entrat unes tres o quatre vegades. Ho he fet per un espai de 30 o 40 minuts aproximadament. Suposo que és el temps que trigo en cansar-me de vagabundejar pels seus escenaris virtuals, i trobar-me amb gent que quan els saludo pel xat, em giren l'esquena, vaja que no em diuen ni Bon Dia! Però bé, és una obvietat que Second Life! no és Catalunya, si més no en el sentit que deia Joan Fuster: "El meu país és aquell on quan tu dius "Bon dia", et contesten "Bon Dia". Per cert, em presento en el meu aspecte virtual. Sí aquest sóc jo a Second Life.



Avui, però, ha estat diferent. I m'ha agradat més. He visitat la reproducció virtual del Dealey Plaza, a Dallas, Texas. Probablement el nom no us sonarà. Però és arximegasuperhiperconegut. Es tracta de l'escenari de l'assassinat de JFK. De manera que ja puc dir que he viatjat, virtualment, a Dallas. I com a mostra, he tret les següents fotos.


Per una banda, tenim la foto del lloc exacte des d'on suposadament, l'assassí de JFK, el va disparar: des de la 6a planta d'un edifici magatzem. Després hi ha la foto que ens ofereix una visió general de l'escenari, amb l'edifici a la dreta i la carretera que enfila cap al fons. Finalment, la tercera foto està feta al lloc més o menys exacte, on JFK va rebre els trets. Bé, és una experiència que ha resultat força interessant. Parlant més seriosament, Second Life, així com altres experiències digitals, poden ajudar a reproduir escenes històriques o a fer-se'n una idea de tot plegat.

No descarto tornar a penjar més fotos dels meus viatges virtuals!

QUÈ VOL SER CDC QUAN SIGUI GRAN?

Després del gran espectacle d'en Mas, al qual, per cert, no vaig ser convidat, la veritat és que tot plegat es pot resumir en un clàssic Molt soroll per no res, amb permís d'en Shakespeare. CDC s'està convertint, en el context global, que segons en David Madí, on s'ha d'encabir Catalunya, en una rara avis. És l'únic partit nacionalista no declaradament independentista. L'EAJ-PNB i EA a Euskadi, ho són. L'SNP a Escòcia, ho és. El PQ i l'ADQ al Quebec, també ho són. No hi ha cap dubte al respecte. Els flamencs, tres quartes partes del mateix.

L'únic que és raret és CDC. Bé, si més no, fins ara. Perquè, tal vegada l'ERC se li apunti al club. Sobretot si la deriva liquidacionista, de repetir la jugada d'Euskadiko Ezkerra, se'n surt amb la seva. Amb el líder actual, i gran part de la direcció, ERC acabarà sent una crossa catalanista dels sociates. I per cert, amic Xuclà, reconeix que el pare del paral.lelisme és una servidora, tot i que ja estic acostumat a la vampirització de les meves reflexions, i no m'emprenyo, perquè, en el fons, com deia en Miquel Calçada, en referència al tonto Buenafuente, quan algú et vampritiza, de fet et ret un homenatge.

Però tornem a la casa gran (d'autonomistes, naturalment), vull dir a CDC. Us ho repeteixo: us esteu convertint en una espècie en perill d'extinció. Ningú enlloc del món, vol ser autonomista, és a dir, acceptar ser un esclau. Tal i com deia el patrici Àngel Guimerà, independentista furibund, a principis del segle XX, per molt que les disfressin amb garlandes, les cadenes són cadenes. Els rarets sou vosaltres. No els independentistes.

Paradoxalment, ara en Mas, com abans ERC, volen convertir els sociates en sobiranistes. Però qui hòsties us ha dit que els sociates volen ser convertits en quelcom que els repugna al màxim? Sobiranista la Cunillera? Sobiranista en Zaragoza o la Figueras, la que no sap ni llegir els números romans? Però què tenen els sociates que tots volen portar-los al seu hort a veure si els abaixen les calces? Però que no us en adoneu que en comptes de jeure amb qui desitjaves, de cop i volta et veuràs a mig pam de la jeta de l'Iceta? I el que tocareu no és precisament la cuixa?

Si, com molt encertadament, diu en Madí, cal situar Catalunya en el context de la globalització, l'única manera de fer-ho és des de la independència i la sobirania. La Catalunya global serà estatal o no serà.

Deixeu-vos estar de rareses, desempallegeu-vos dels Duran i Ecspanya, i de passada també dels amics dels mafiosos (globalització sí, però no tant, amb compte, que no et donin gat per llebre). I proclameu una clara i rotunda expressió maragalliana: ADÉU ECSPANYA, i si no ho entenen, els envieu la cançó de la Julieta Venegas, Me voy, que aquesta sí que l'entendran, com a mínim la lletra.

UN 1-D CONTRA EL 18-F?
IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!

Digueu-me malpensat, però, començo a constatar que algú està interessat en esborrar de la memòria o en corrompre el gloriós record de la manifestació per la Dignitat Nacional del 18-F. I això només es pot fer amb una altra manifestació que sigui tant o més nombrosa que aquella (o que aparentment ho sembli). Serà aquesta la propera manifa de l'1-D?

Per què ens manifestarem el proper 1-D? Vull saber-ho, clarament. Naturalment, jo em manifestaré per la INDEPENDÈNCIA, i només per la INDEPENDÈNCIA, de manera que ja des d'ara, vull deixar ben clar que, jo m'ubicaré al voltant d'aquell bloc que porti pancartes amb aquest eslògan, i no cap altre.

Digueu-me malpensat, però començo a veure les típiques rates que intentaran fer l'impossible perquè la reivindicació independentista quedi ofegada per altres eslògans: que si les infrastructures, que si la Maleni dels collons, que si Renfe.... Tot menys la paraula Independència, que com tothom sap, mai és el moment de pronunciar-la (el superconegut "ara no toca")... Tinc prou anys per veure la jugada, així que comencem a desplegar pancartes independentistes o a cridar eslògans ídems, vindran les típiques rates a dir que callem, que ara no toca dir això, que si la comissió organitzadora... que si el servei d'ordre...

Ha de quedar clara una cosa. Molts d'aquells que van fer l'impossible per que la mani del 18-F fos un rotund fracàs, ara pugen al carro, no fos cas que tornesssin a perdre el control de la situació. M'aposto un milió d'euros que molts tertulians radiofònics o televisius que ignoraren olímpicament el 18-F, i no hi assistiren, ara si cal, mataran a sa mare per figurar a primera fila l'1-D. I és que en el fons són com criatures...

S'està intentant pervertir el sentit del Dret a Decidir. S'està intentant banalitzar-lo. De què va el dret a decidir? Decidir què? Tirar-se un pet, fotre un rot? Què cony cal decidir?

Decidir la INDEPENDÈNCIA, i res més que la INDEPENDÈNCIA. Ja no podem esperar més. Cal tallar amb aquesta gentussa que cada cop tenen menys vergonya de mostrar la seva veritable faç.

L'1-D em manifestaré pel DRET A DECIDIR... pel dret a decidir LA INDEPENDÈNCIA, naturalment, i només la INDEPENDÈNCIA. Queda clar, oi?

NOTA. Article penjat inicialment a www.annanoticies.com

CATALUNYA TÉ UN PROBLEMA, I AQUEST PROBLEMA ES DIU UGT I CCOO

És prou conegut que, a diferència de Còrsega, d'Escòcia, de Quebec, d'Euskadi i fins i tot de Galícia, Catalunya compta amb un sindicalisme subordinat a l'estat opressor. Naturalment, no tot ell és el mateix. Comptem amb la I-CSC, amb la IAC, amb la COS... Però els dos grans sindicats estan a les ordres directes de Madriz. I aquest és un enorme drama. Més del que tothom s'imagina. Avui en dia, objectivament, la UGT i CCOO són agents legitimadors de l'espoli fiscal, de la ineficàcia generalitzada, de la corrupció, de l'opressió nacional, de la precarització laboral... Aquestes dues burocràcies a sou dels nostres enemics mortals, no han mogut ni mouran un dit per mobilitzar-se contra Ecspanya... perquè ells, a l'igual que la patronal, viuen de la dependència de Catalunya envers aquella. Dit d'una altra manera... ja els està bé la situació actual.

Repeteixo. És una enorme desgràcia. El moviment popular, sense la participació de les principals organitzacions sindicals, es troba coix. Això obligarà als sindicats nacionals abans esmentats a multiplicar-se per cinc o per sis. Cal evitar que la reivindicació del dret a decidir esdevingui monopoli de les classes acomodades, o mig acomodades. Si els treballadors i les seves organitzacions representatitves, no es troben al capdavant de la lluita, el més probable és que aquesta fracassi, perquè els seus directors acceptaran concessions a determinats grups privilegiats i deixaran la resta tirats a la carretera, amb les pancartes a les mans i una cara d'imbècil per fotografiar.

Denunciem que UGT i CCOO, avui són un destorb pel progrés, el benestar, la justícia social a Catalunya. Denunciem-ho i denunciem-ho ben alt. Que el nostre crit contrasti amb el seu silenci covard de les darreres setmanes. Silenci d'estómac agraït. Silenci d'esclau al servei de l'amo.

Denunciem-ho una i mil vegades.

IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, Sr.Mas, IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

Sr. Mas, coneix vostè la paraula independència? És una paraula molt bonica, una paraula esdrúixola, per això va accentuada. Políticament parlant, totes les nacions aspiren a la Independència, que pressuposa la constitució d'un estat sobirà. En les darreres dècades, dotzenes de nacions han accedit a la Independència i han esdevingut, doncs, estats. Però encara hi ha nacions sense estat, nacions, doncs, sense independència. Catalunya, a hores d'ara, és una nació sense estat. És una nació fragmentada en 4 estats, 4 o 5 comunitats autònomes, no sé quantes províncies, un departament....

Tant difícil és comprendre que si es vol renovar el missatge catalanista, la paraula clau és IN-DE-PEN-DÈN-CI-A? Com és possible que si llegim el text de la seva conferència d'ahir, el passem per un processador de textos, i busquem quantes vegades ha emprat aquesta paraula, només trobem que l'ha feta servir UNA vegada, i amb una accepció diferent.

La Casa Gran comença amb mals fonaments. Hi ha errors que no es poden cometre. Com per exemple tornar a l'unitarisme amb les forces negacionistes (PP i PSOE). Qualsevol intent unitarista de reivindicació conjunta, està condemnat al fracàs. Encara no heu après la lliçó del 30 de setembre? Unitarisme amb la diputada Cunillera? Amb el cínic de l'Iceta, que es pensa que som uns passerells?

I perquè caieu sempre en el mateix error de donar més rellevància social, política als sectors no catalanistes, als quals cal convertir en la fe, mentre doneu per suposat, i per tant menyspreeu els sectors patriotes? El vot d'un ecspanyolista val més que el d'un patriota? Realment fa fàstic comprovar que quan es pensen que ets al sac, els polítics passen de tu de forma olímpica!

No, senyor Mas, CDC ha de decidir què vol ser quan sigui gran. I el debat cal centrar-lo en IN-DE-PEN-DÈN-CI-A sí o no. Si realment es vol situar Catalunya al món, només hi ha una única, clara, diàfana, resposta.

Sap quina és, sr. Mas?

ES CASEN, LA NÚRIA I L'AGUSTÍ

D'aquí a 12 hores exactament seré a Can Borrell d'Arenys de Munt, al casament de la Núria i l'Agustí. Vull dedicar-los aquest post, perquè s'ho valen. Són una parella que fa més de vint-i-cinc anys que conviuen i ara han decidit fer el cop de cap. Però encara que no l'haguessin fet, continuarien sent els de sempre. Tipus durs, ell i sobretot ella. Gent com cal. Que han marcat una línia roja i d'ella no passen. Si totes les parelles fossin com ells, tot seria possible.

Naturalment això no vol dir que tot hagi estat flors i violes. No. Sovint són dos TGVs (res de mariconades d'AVEs) que semblen que vagin a estavellar-se l'un contra l'altre. Llavors, millor no ser-hi pel mig, perquè si t'enxampen, ja has begut oli.

Vaig conèixer l'Agustí a la facultat, als primers anys vuitanta, i malgrat l'evident diferència d'edat (fote't!) de seguida vam fer-nos col.legues, companys de lluita. Un quart de segle després, continuem pràcticament com llavors. Res ha canviat, res de substancial, vull dir. La trinxera és la nostra llar política. I puc afirmar sense cap mena de modèstia, que hem fet molta feina i molt bona. Però sobretot, hem fet quelcom que només està a l'abast dels escollits, i nosaltres en som, d'escollits: hem resistit, hem perseverat, no ens hem rendit, i per això dia a dia anem guanyant. Malgrat els enemics, i malgrat les típiques rates que salten dels vaixells que s'enfonsen, i intenten pujar als que suren. A nosaltres aquest joc no ens agrada, ni a l'Agustí, ni a una servidora. Com tampoc li agrada al Xavier i al Ricard, al Josep i al Lluís, al Daniel i al Tomàs, i a tants d'altres...

Agustí, tu que sempre pressumeixes de ser de la Generació del 69, d'aquí a menys de 12 hores, estarem plegats fent la comèdia. Benvinguda sigui la comèdia, si puc estar al costat teu (i sobretot de la Núria).

PD1. El casament probablement serà històric, perquè per primera vegada, un regidor de la CUP serà l'autoritat matrimonial... Fes-ho bé Ximenis (o ho pagaràs car!)

SUPERATS ELS 25.000 ACCESSOS

Tot i que ja fa uns dies, em plau escriure que aquest modest i personal bloc, ja ha superat els 25.000 accessos, des del mes de setembre del 2005. Només agrair-vos a tots i a totes el suport que em doneu per continuar escrivint-lo. No sé si són manies meves, però darrerament he notat en la catosfera com una certa relaxació en el ritme de publicació de posts i comentaris. Estem davant d'una ressaca bloguera? O és que poter l'anestèsia a que ens sotmet el rotllo d'en Montilla, el patetisme d'en Carod, el col.laboracionisme judicial d'en Saura, per no parlar, del pocapena d'en Duran i Ecspanya, fan que la gent cada cop passi més de tot i diguin el típic i tòpic ja s'ho faran, colla de majares -afegeixo jo.

Alguns dels meus lectors es queixen que darrerament no els envio res. Que quedi clar que als únics que envio tots els posts que publico són aquells que han fet l'esforç d'apuntar-se o subscriure's a la llista que apareix en un els marges del post. A la resta, els envio de forma puntual algun post que em sembla especialment rellevant. Així, doncs, si voleu estar regularment sabedors dels meus posts, us recomano que us subscriviu al post. It's free, after all, DUDE.

EL LOBBY

Quan el vaig veure a la llibreria del CCCB, vaig al.lucinar. Em refereixo al llibre El lobby d'Israel, escrit pels politòlegs John J. Mearsheimer, de la Universitat de Chicago, i Stephen M. Walt, de la Universitat de Harvard. Vaig al.lucinar per un doble motiu.

El primer, per veure'l traduït al català, en una magnifica edició d'Ara Llibres. Recordo que l'original va sortir a la venda el mes de setembre, la qual cosa vol dir que escassament dos mesos després, si hi arriba, ja s'ha traduït i editat amb tapa dura. Una edició excel.lent. Felicitats als seus responsables.

El segon motiu, va ser perquè tot just fa deu dies que havia imprès i encara menys dies que havia llegit l'article inicial que va donar peu al llibre. Es tractava d'un article publicat el mes de març del 2006 al London Books Review. El vaig llegir per escriure un article a llibertat.cat, article que encara no he escrit, tanmateix.

D'ençà d'aquell mes, el debat, la polèmica, fins i tot els atacs i els insults, les represàlies, les falòrnies que han hagut d'aguantar aquests dos catedràtics de renom contrastat, han estat infinites. Naturalment, han hagut de sentir o llegir mil penjaments, el més suau dels quals és el de ser antisemita, si bé també n'hi ha hagut que s'han rigut d'ells argumentant que el seu llibre no és més que un exemple de teoria conspirativa.

Quina és, però, la tesi central d'aquests autors? Constaten, per començar, l'enorme èxit que el denominat lobby israelià ha tingut en els darrers anys, a l'hora d'influenciar la presa de decisions de l'Administració americana en afers relacionats amb l'Orient Mitjà, i més concretament respecte el conflicte palestinoisraelià. Es tracta d'un èxit que ni tan sols es pot equiparar, perquè està a anys llum per endavant, de la força d'altres lobbies d'altres grups nacionals o ètnics, com pot ser el cas dels lobbies cubà, armeni, o fins i tot, els propis lobbies irlandès o italià. Segons els autors, el lobby israelià ha aconseguit que els seus interessos estratègics, siguin percebuts com els interessos dels Estats Units, de manera que aquests últims han actuat en benefici del primer. La conseqüència ha estat un enorme esclat d'antinordamericanisme arreu del món àrab i islàmic, paral.lel a la consolidació de l'estat israelià com a potència militar -i nuclear- regional, que ha afavorit el triomf de les posicions maximalistes en detriment de les més favorables a la negociació i l'entesa amb els palestins i amb la resta del món àrab i en general, en el món islàmic.

Dues altres idees centrals que no desenvolupo per no allargar-me gaire. La primera, és que Israel és de lluny, el primer receptor d'ajuda econòmica, fins i tot quan es tracta d'un país no precisament pobre, atès que té una renda per càpita equivalent a la sudcoreana o a l'ecspanyola. Aquesta ajuda econòmica és moralment qüestionable si tenim present que la democràcia israeliana pateix determinats dèficits, com el tractament dels àrabs israelians com a ciutadans de segona, o la continuïtat de la colonització de territoris de Cisjordània o l'aixecament del mur que incorpora de facto al control israelià territoris palestins, a més dels privilegis concedits als grups ortodoxos, que en la pràctica els converteix en ciutadans amb un cert estatus per damunt de la resta.

La segona és que el lobby israelià ha aconseguit que la immensa major part de la classe política nordamericana, mengi de la seva mà, atès que són comptadíssims els que gosen manifestar-se públicament en contra de les posicions del lobby, donat que temen la capacitat de reacció mediàtica i ciutadana, que els pugui costar l'elecció o la reelecció, com ja s'han donat diversos casos.

Cal dir que la crítica més convincent de les que s'han fet, entre les quals hi ha personatges com el propi Noam Chomsky, és que els autors semblen apuntar-se a la teoria clàssica de la beneïteria americana, enfront la malícia dels altres -en aquest cas, dels israelians-, els quals enganyen amb males arts uns angelicals polítics i militars americans. I això no s'aguanta, perquè la història ens confirma que els americans són cafres tant a l'Orient Mitjà, com a l'Amèrica Llatina o a l'extrem Orient.

Però el que és realment rellevant, i en això han insistit alguns dels més destacats intel.lectuals àrabs nordamericans, és que per primera vegada sembla obrir-se un debat que fins ara semblava inexistent. Per primera vegada, els americans, alguns americans, es comencen a qüestionar si el xec en blanc que, des del 1967, s'ha donat a Israel, té sentit. Potser el segon pas, encara no donat, serà quan un polític americà, assumeixi públicament aquest dubte, i tingui la gosadia de fer front a les conseqüències que això li comportarà davant l'electorat. De moment, encara no s'hi ha arribat. Tots els actuals precandidats a les eleccions presidencials del 2008, han fet mans i mànigues per mostrar-se amics per sempre amb Israel. I quan s'ha produït una ombra de dubte al respecte, l'han esvaïda de forma immediata.

Tal vegada, la societat civil, i en aquest cas, l'acadèmia, sembla que vagi per davant dels polítics.

NOTA: Sóc conscient que amb aquest post m'he deixat moltes coses al tinter. No renuncio a tornar-hi en un altre post d'aquest bloc, però el més probable és que les anàlisis més detallades les faci al web ja esmentat de llibertat.cat, on col.laboro amb articles de política internacional.

El colon ecspanyol i l'indígena torracollons

La ficada de pota del Borbó, intentant fer callar al president Chavez, i després aixecant-se i cardar el camp, és probablement la mostra més fefaent de la manca de realisme en què viuen els ecspanyols. Encara a hores d'ara es pensen, quasi 200 anys després, que el continent americà és seu i que s'hi poden pixar amb gust i ganes... com es pixen dia sí i dia també damunt de la cara dels catalans i les catalanes.

Però què s'ha pensat aquest individu? Però quins collons? Potser és que ja xoxeja? Qui es pensa que és per fer callar al president d'un país que, per cert, és una de les primeres potències petrolieres del món?

Darrerament, el Borbó de marres no n'encerta ni una. Encabrita primer al rei del Marroc, anant a fer una visita colonialista a les ciutats nordafricanes de Sabta i Mililla. I pocs dies després creu el charco i va de xuloputas davant d'aquells que van donar per sac als seus avantpassats.

Ei, nano, desperta't del teu puto somni. Pensa, recapacita. En la constitució de 1812, es deia que la Nació ecspanyola estava formada per ecspanyols d'ambdós bàndols de l'Atlàntic. Vint any després o trenta a més estirar, el 90% dels suposats ecspanyols havien deixat de ser-ho! Voleu algun exemple més rodó de dissolubilitat nacional? Quin riure, quin tip de riure!

La veritat és que si els catalans i les catalanes no aprofitem aquesta conjuntura per alliberar-nos del jou que ens oprimeix, no tindrem perdó.

Ah, i per cert, el pocapena d'Aznar no només és un feixista i un colpista, és un criminal de guerra que, tard o d'hora, donarà amb els seus ossos en el Tribunal Penal Internacional, pels seus crims a Iugoslàvia i a Iraq. Ja n'hi ha prou de tanta tonteria. Ja cal que t'amaguis ben amagat, que et caçarem com un conill.

PER POCS ANYS, XBS!

L'equip de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, XBS, m'envia un correu on anuncia que fa un any que existeix i que ja en som 500. És una gran notícia, però, òbviament, no puc afegir "Per molts anys", atès que això implicaria que encara trigaríem molts anys en aconseguir la inajornable Independència o Sobirania, digueu-li com vulgueu.

Per això penso que el que pertoca és dir, felicitats pels 500 blocs, i a l'hora Per pocs anys XBS!, perquè és evident que un cop assolida la independència, l'existència de la XBS no tindria cap sentit, a no ser que es transformés en algun tipus d'instància oficial depenent del nou govern de la República de Catalunya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que l'independentisme català, com sempre es troba a l'avantguarda tecnològica, intel.lectual, social de la societat catalana. I és ben natural que això passi. Els independentistes som els únics que ens creiem que el país, que Catalunya, s'ho val. Això ens diferencia clarament, i feliçment, tant dels unionistes ecspanyols -que propugnen la simple liquidació de Catalunya com a país- i dels autonomistes, amb el sr. Duran i Ecspanya al capdavant, que ja els està bé una Catalunya dependent de l'estat ecspanyol, encara que tingui una mica d'autonomia... perquè ells en treuen profit d'aquesta dependència naturalment.

Històricament, l'independentisme, en les seves successives etapes, ha donat al país els seus més grans i rellevants intel.lectuals, professionals i artistes. Des d'Àngel Guimerà, Antoni Gaudí, Joan Salvat-Papasseït, passant per en Joan Fuster, en Manuel de Pedrolo fins arribar als actuals Quim Monzó, Biel Majoral o Lluís Llach, entre molts, molts altres. També amb l'adveniment de la xarxa, d'internet, els independentistes ens hem situat al capdavant de la societat catalana, com ho demostra el cas de Vilaweb o Softcatalà la campanya del Cat i centenars d'altres iniciatives que s'han donat darrerament, com la pròpia XBS. Una iniciativa que de lluny és la més potent de totes les xarxes polítiques, entre d'altres raons perquè supera el marc orgànic dels partits i partidets, i abasta a molts patriotes que cada dia pengen les seves reflexions, les seves propostes, debaten, discuteixen... en definitiva treballen per la llibertat i la independència de la nostra Pàtria.

Perquè ens la creiem, i en això sí que som creients, i sabem que si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho farà.

FELICITATS XBS... I PER POCS ANYS!

SARKOZY, EL SALVADOR D'ECSPANYA

De debò que l'hòstia que ha fotut en Sarkozy a l'orgull ecspanyol és d'antologia. Quina dreta que ha clavat! (mai millor dit!). L'escena de Torrejón és antològica. El salvador d'Ecspanya i de les quatre princesetes en mans de dolent home de l'Àfrica, té els sants pebrots d'aterrar a l'aeroport, baixar per les escales, seguit de les quatre damisel.les recentment alliberades i rebre l'acte de submissió del seu subordinat ecspanyol, en ZP. Quina garrulada més immensa, quina baixada de pantalons, quina vergonya aliena! Ai, però m'encanta.

Realment, si hi ha una foto de les Açores, ara hi ha una foto de Torrejón. La història ja és ben bé que es repeteix. I compte! Hem de tenir clar que el principal enemic de la independència de Catalunya, és França. De fet, històricament, els ecspanyols sempre han pensat en França com el seu primo de Zumosol particular, que els protegirà de la seva desintegració i dels malignes catalans.

Bé, aquest episodi, que mereix una reflexió més aprofundida que faré en un altre post, es complementa amb l'òpera bufa de la visita dels borbons a Sabta i Mililla. Les fotografies que he pogut veure recorden d'allò més a les concentracions nazis dels anys 30... Només cal comparar les pintes de les SS amb les de la Guàrdia Civil... Mare de déu senyor! Com hi ha món que hem de fotre el camp d'aquest femer!

ALLÒ QUE M'EMPRENYA DEL MEU PAÍS

Allò que m'emprenya del meu país, és que podent ser gran vol ser petit
Allò que m'emprenya del meu país, és que podent ser ambiciós, es conformi amb les engrunes
Allò que m'emprenya del meu país, és que podent ser gloriós prefereixi ser covard
Allò que m'emprenya del meu país, és que podent ser ric compri la seva subordinació
Allò que m'emprenya del meu país, és que podent ser intel.ligent prefereixi l'estultícia

Allò que m'emprenya del meu país, és que podent veure POLÒNIA (30% de share), la dita televisió nacional de Catalunya, és a dir, La Nostra (sic) prefereixi emetre una merda de partit entre l'Ecspanyol i qualsevol equip ecspanyol igualment merdós (12% share)
I és que allò que m'emprenya del meu país és el seu secular massoquisme de voler donar peixet als nostres seculars enemics, perquè mentre ells ens odien, alguns volen que ens estimin

Sort en tinc, però, que el meu país, la Catalunya gran, ambiciosa, gloriosa, rica i intel.ligent, no té res a veure amb la Comunidad Autónoma de Cataluna petita, conformada, covarda, subordinada i estulta que tant li agrada a la TV3 (nom per cert horrorós, que demostra una mentalitat de perifèria, de colònia) tant cara als srs. Majó (ministre del GAL) i Sarsanedas.