A LA MANIFESTACIÓ QUE HI VAGI QUI VULGUI FER COMPANYIA AL MONTILLA

DEMANO DISCULPES A L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA D'ANIMALS, I FAIG PROPÒSIT D'ESMENA, CADA DIA TRAURÉ A PASSEJAR UN GOS ABANDONAT I RECOLLIRÉ DE FORMA SOSTENIBLE LES SEVES CAQUETES, LES POSARÉ EN UNA BOSSA I LES INTRODUÏRÉ EN EL CONTENIDOR ECOSOSTENIBLE CORRESPONENT.

QUI VULGUI FER EL JOC AL MONTILLA, ÉS EL SEU FOTUT PROBLEMA....

FELICITATS JAN!

Avui és l'aniversari d'en Jan Laporta.

Felicitem-lo i demanem-li un desig

CANYA CONTRA ECSPANYA!

ECSPANYA JA HA EVACUAT....

I ARA, QUI SE LA MENJA?

CONVERGÈNCIA HAURIA DE FER UN PAS ENDAVANT... I DISSOLDRE'S

Ara mateix, Convergència és un partit amb plom a les ales. Està més que tocat. I aviat enfonsat. Atenció, em refereixo a l'estructura orgànica, no als seus militants, simpatitzants i votants. Parlo de l'estructura. Com tota opció que aposta per assumir el rol de súbdit respecte un poder colonial, s'acaba untant les mans. Tot règim colonial es fonamenta en la corrupció del súbdit "bo" (és a dir, obedient i submís) i en la repressió del terrorista, és a dir, de qui no accepta la submissió.

En els darrers anys, hem vist com l'autodissolució de partits és un recurs que s'empra per començar de nou. Per tallar amb el passat, per fer tabula rasa. Fixem-nos en el sistema polític italià, allà la reinvenció dels partits és el pa nostre de cada dia. Convergència hauria d'aprendre dels nostres cosins. Convergència, i la seva praxi encaixista, ha de desaparèixer, ja no té sentit cap ni una. I a més, el més terrible de tot, és que l'han pescada!

Vull dir amb això que, naturalment, Convergència no és l'única amb les mans untades. Els sociates, ja s'ha demostrat fefaentment, fins i tot a nivell penal, també. Però ells són més putes i saben camelar-se els poders judicial i mediàtic, que ara mateix són els veritables poders fàctics de la política.

Convergència no. L'única arma que té Convergència, i de fet que tenim els catalans i les catalanes, és la democràcia, són els vots. És una arma universal, que l'entén tothom, i contra la qual no hi ha res a fer.

Però per treure-li el màxim de rendiment, hi ha d'haver un mínim de decòrum, de decència, de transparència i sobretot de confiança. Ara mateix, ningú, repeteixo ningú, posaria la mà al foc per defensar l'honorabilitat dels dirigents de Convergència. Repeteixo. Ningú. I això és significatiu. Més. Determinant. Conclusiu.

Convergència és un cadàver. Un esquelet. Cal decretar la seva defunció. I parir un nou projecte polític que s'allunyi de la temptació corrupta.

Posem que arriba a les eleccions i fins i tot les guanya. Quin servei podrà fer a la Nació, si com és de calaix, els ecspanyols aprofitaran tots els casos de corrupció que l'esquitxen per collar-la i per fer-li baixar els fums i les proclames sobiranistes? Cap, ja us ho dic ara. Cap servei. Convergència tindrà per interès principal, netejar la seva merda amb els ecspanyols al preu que sigui. Costi el que costi. I els ecspanyols, que no són imbècils, faran allargar el màxim la tortura.

L'única manera immediata i radical (d'arrel) que hi veig jo, és que Convergència es dissolgui i es creï de nou una formació que talli amb el passat. D'aquesta manera, posarà les bases d'un nou escenari polític. Una formació sobiranista i transparent, que tingui per objectiu màxim el benestar i la llibertat dels catalans i les catalanes.

Molt em temo, però, que no em faran cas. Ara llavors, ha de quedar clar, que qui voti Convergència més que un patriota, serà una altra cosa...

IMMIGRACIÓ I INDEPENDÈNCIA, A SANT CUGAT

Aquest dijous, 1 de juliol, els companys de Reagrupament de Sant Cugat, m'han convidat a participar en una taula debat sobre Immigració i Independència.

Els lectors d'aquest humil i modest bloc, sobretot els més fidels, saben que és un tema que considero clau i al qual he dedicat no pocs posts al llarg dels darrers anys. Participar-hi em donarà l'oportunitat de compartir amb l'audiència alguns dels raonaments que he anat desenvolupant i que considero que aporten el seu gra de sorra a la nostra causa.

Com podeu veure en el targetó adjunt, l'acte s'organitza conjuntament amb Òmnium, i comptarà també amb la participació de Patrícia Gabancho, de Bienve Moya i Miquel Fernàndez (de l'associació Altres andalusos) i de Radoun Zahir, amazic. El moderador serà en Víctor Alexandre. Després de l'acte és previst un sopar.

US HI ESPERO!

D+1: L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA

Em plau convidar-vos a l'acte que aquest dimecres Reagrupament organitza a l'Ateneu de Sant Just i que tractarà sobre un tema que considero clau: l'endemà de la Independència. És a dir, en d'altres termes el D+1. És un tema, no cal dir-ho, recurrent en molts debats i que preocupa a molts. Nosaltres hem fet un pas endavant i més que preocupar-nos-en, preferim ocupar-nos-en, és a dir, començar a preparar-lo. Dit en altres paraules, passar del pensament al fet. De la tertúlia més o menys teòrica, a la pràctica, a començar a organitzar-nos. Perquè ningú no dubta que la feina a fer serà enorme i immensa. No tindrem molt de temps per avorrir-nos i cap per perdre. La magnitud de la comesa és tal, que per força cal establir unes línies de treball, unes prioritzacions.

De fet, la tasca ja s'ha començat a desenvolupar. Reagrupament va aprovar en la 2a Assemblea Nacional un Full de Ruta cap a la Independència, on es contemplaven una gran quantitat de propostes a portar a terme en diferents àmbits: des de l'economia a la cultura, des de les relacions internacionals a les infrastructures, des l'educació a la defensa. També va aprovar la Constitució de Catalunya, un document que ha tingut un notable impacte social i mediàtic i que en les darreres setmanes ha estat objecte de presentacions arreu del territori català. I val a dir-ho, d'una més que notable acollida per part dels catalans i les catalanes.

Amb aquest acte, anem un pas més enllà. Ens proposem començar a detallar àmbit per àmbit, els passos que s'han de donar per encarar l'endemà de la independència en dues àrees estratègiques, fonamentals, cabdals: la Defensa i l'Economia.

I per fer-ho comptem amb la participació de dos ponents, especialistes en cadascun dels àmbits referenciats:

En David Bajona és analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, i col.laborador habitual en temes de política internacional, Defensa i Seguretat en diversos mitjans de comunicació, entre ells TV3.

En Salvador Garcia, és economista i directiu d'una entitat de crèdit. Impulsor del col.lectiu Emma, que s'ocupa de difondre pels mitjans de comunicació globals la Independència de Catalunya. També va ser un dels promotors de la presentació de Reagrupament a Nova York, ara fa uns mesos. Un acte que va tenir un fort impacte mediàtic.

No tinc cap dubte que l'acte, que representa clarament una innovació en termes de contingut, serà d'interès per a molts catalans i catalanes. Tingueu en compte que l'aforament és limitat!

Lloc: Ateneu de Sant Just

Carrer: carrer de l'Ateneu

Mapa

US HI ESPERO!

CATALUNYA... VERDA?

A TOTES LES PERSONES VOLUNTÀRIES DEL 20J

SENSE POR, SENSE PIETAT

FINS A LA INDEPENDÈNCIA!

JA HE VOTAT SÍ A LA INDEPENDÈNCIA

A les 10:45 hores d'avui 20 de juny del 2010, una servidora ha votat SÍ A LA INDEPENDÈNCIA! al Col.legi Electoral núm. 24 de Cornellà de Llobregat. Ha estat un moment emocionant i molt intens.

MADUR, VERD, PODRIT

ESTIMO SUÏSSA!

M'AGRADA LA XOCOLATA SUÏSSA, LES VAQUES SUÏSSES, LES MAMELLES SUÏSSES, ELS RELLOTGES SUÏSSOS, ELS BANCS SUÏSSOS...

DOCTOR, DOCTOR... TINC UN RAMPELL DE SUÏSSOFÍLIA... PERQUÈ SERÀ?

ÉS GREU?

CREUAR EL RUBICÓ (i la covardia de Mas i l'efecte sandrusko)

Grans i belles paraules les escrites per en Víctor Alexandre. No puc més que reproduir-les, perquè s'ho mereixen:

"Laporta ha aprofitat aquest meravellós regal que li ha fet la vida, la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals. I això no és fer política, això, com ell mateix ha dit, és fer país. Justament allò que als amants de l'actual statu quo els produeix tanta urticària"

Efectivament, Víctor, tens tota la raó. Justa la fusta. Jo no he sentit cap paraula d'en Laporta que el posicionés políticament o ideològicament. S'ha limitat a fer Pàtria, i a exhibir una Dignitat, que mai cap altre President barcelonista havia gosat.

I és precisament això, el patriotisme desacomplexat el que ha posat dels nervis l'ecspanyolada i els franquistes sociològics que continuen disfressant-se de catalanistes!

És possible, vaja segur, que com diu en Víctor, enyorarem en Laporta al Barça. Al Barça sí, per descomptat, però no a Catalunya, perquè ha arribat el moment de fer el Pas Endavant, el Pas Definitiu, el moment de creuar el Rubicó i anar directament cara a barraca, és a dir, el moment precís per anunciar el que alguns ja fa mesos que esperem...

Oimés si tenim present l'enèssima mostra de covardia, de pusil.lanimitat que acaba d'exhibir el senyor Artur Mas. Mas, el covard. Mas, el pusil.lànime. Diu que no estem prou madurs? I què cony sabrà ell de maduresa, si va de boy per la vida, amb el seu ridícul capteniment més fals que un duro sevillano.

Realment, res d'enyorances. Aquí cal deixar les coses ben clares. O Independència o l'ensorrament definitiu (és a dir Ecspanya). No hi ha marge per a zones grises o mandangues. Per anar fent la viu-viu i qui dia passa, any empeny. I pel correlatiu: "ara suco jo, ara suques tu", ara per davant, ara per darrere. Perquè l'autonomia no deixa de ser més que una forma de colonialisme, i el colonialisme, per definició es fonamenta en la corrupció de les elits colonials per part dels seus amos, a canvi de mantenir el galliner apaivagat. Això és més vell que l'anar a peu.

Fora la covardia d'en Mas. No perdre ni un segon en l'operació salvavides que els calabresos han llançat a veure si poden parasitar quatre anys més -inútilment, és clar.

És l'hora de creuar el Rubicó. Sense dubtes, i sense contemplacions. A sac pac. (I de passada, començar a redreçar el Barça, que ja vam veure ahir, de què va l'efecte sandrusko, perdre de la manera més imbècil tota una lliga de bàsket, on abans s'havia arrassat!)

NOU WEB DE REAGRUPAMENT

Aquest dimecres serà una jornada particular a Reagrupament. Hi haurà la presentació del nou local electoral, situat al Passeig de Gràcia de Barcelona. També es presentarà en societat la furgoneta tunejada que ja fa setmanes que circula per Catalunya, i que va ser presentada en primícia en aquest humil i modest bloc.

Però això no és tot. També es presentarà el nou web de Reagrupament, una eina fonamental en la Política 2.0 de la qual Reagrupament sempre n'ha fet bandera. Fa pocs minuts que s'ha penjat i ja és, doncs, visible. Us convido a entrar-hi, a navegar, a llegir, a interactuar, en definitiva a fer-vos-la vostra!

Endavant les atxes!

L'INDEPENDENTISME FLAMENC ARRASSA

Ahir va ser un gran dia, gràcies a l'abassagadora victòria de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), formació independentista a les eleccions belgues. Concretament, aquesta formació va obtenir un 30% dels vots a Flandes, resultat que li proporciona el major nombre d'escons dins la Cambra de Representants: 27 d'un total de 150. Els independentistes flamencs, doncs. han derrotat als seus antics socis els cristianodemòcrates flamencs (17 escons). I també a la resta de formacions flamenques: els socialistes (13 escons), als liberals-demòcrates (13 escons), a l'extrema dreta (12 escons), i a d'altresminoritàries.

D'aquesta manera, una opció independentista desacomplexada es converteix en l'àrbitre polític de Bèlgica. Segons unes primeres declaracions del líder i artífex de la victòria, Bart de Wever (foto), el següent pas serà aprofundir en la conversió de Bèlgica en una confederació, afeblint en aquest sentit el poder federal i donant més poder al Parlament flamenc (Vlaams Parlement, compost per 124 diputats i amb seu a Brussel.les) i avançant en la resolució de la situació a la circumscripció de Brussel.les-Halle-Vilvoorde.

Des d'una perspectiva catalana, tres aspectes ens criden particularment l'atenció:

El primer és remarcar que en l'escenari belga i, en general europeu, no hi ha cap indocumentat que suggereixi que la independència de Flandes comporti la seva sortida de la Unió Europea. Com tampoc passa, dit sigui de passada, en el cas de la futura independència d'Escòcia.

El segon és que cal tenir en compte que a hores d'ara, Bèlgica és una federació binacional, on els flamencs, paradoxalment tenen una posició preeminent, tret del cas Brussel.les. I que malgrat tenir aquesta posició preeminent, l'opció independentista no només no afluixa, sinó que creix encara més. De fet, el cas belga, va camí de, salvant les distàncies, seguir l'exemple del divorci de vellut a Txecoslovàquia o, encara més enllà en el temps, de la separació de Noruega respecte Suècia, el 1905.

Finalment, una tercera lliçó a tenir en compte és la importància que els flamencs donen a recuperar l'hegemonia a la ciutat de Brussel.les, la qual ha sofert un procés de francesització que és considerat com un deshonor per molts ciutadans. I un perill. Cal tenir en compte que la immensa majoria de francòfons es neguen sistemàticament a aprendre la llengua neerlandesa, per la qual cosa, tot avançament de població francòfona representa un correlatiu retrocés de la llengua neerlandesa en els serveis públics (escola, hospitals, etc). Per contra, una gran part de la població flamenca és políglota, i pot parlar a banda de la seva llengua, l'anglès, el francès i l'alemany.

Aquesta actitud lingüísticament militant, em recorda, paradoxalment, al cas de Montréal, on els francòfons a partir dels anys 60 van menar una autèntica ofensiva política i social per recuperar la seva hegemonia a la metròpoli del país, fet que van aconseguir 20 anys després, enfront l'enemic més terrible que pot tenir mai una altra llengua, si més no a Occident, que és l'anglès. Un problema que, en el cas català es multiplica atès la més que preocupant -dramàtica- situació a les grans aglomeracions urbanes del país (Alacant, València, Palma, Tarragona-Reus i Barcelona, principalment).

Per acabar aquesta reflexió, constatar la meva estranyesa que el cas de Flandes no s'inclogués en el documental, en termes general notable, Adéu Espanya? emès per TV3 (sic) ara fa uns dies. Considero que hauria estat més pertinent fer-ho, que no pas el cas més exòtic de Groenlàndia, però vaja, és només un matís.

Vull felicitar sincerament els patriotes flamencs, que tant van col.laborar en la manifestació del 7 de març a Brussel.les (foto), pel seu èxit i per, com deia l'slògan electoral, haver-se atrevit a canviar (Nu durven veranderen).

GRÀCIES, JAN

EL MILLOR PRESIDENT DEL BARÇA (2003-2010)

Tu has parit el millor Club del Món,

ara és imprescindible fer bugada del país

HORES FRENÈTIQUES

Tal vegada vaig equivocat. Però m'ensumo que estem vivint hores frenètiques. Tot plegat ensporta a una situació cada cop més tensa, on qui sembla que s'està portant el gat a l'aigua és l'oligarquia econòmicofinancera ecspanyola. I quan dic ecspanyola, naturalment, ho dic en el sentit emprat per Esperanza Aguirre, la punta de llança, sense cap mena de dubte, de l'ofensiva del nacionalisme ecspanyol. M'explico.

1. L'empresariat ecspanyol ensuma la sang. És conscient que els sociates els faran l'immens favor d'incrementar la precarietat laboral, i estan d'allò més excitats. Veuen el futur immediat de forma radiant, amb un total abaratiment de l'acomiadament i amb la reducció total i absoluta dels cursos de formació pels treballadors. D'aquesta manera, podrà disposar d'una mà d'obra precària i sense qualificació, que és precisament el que volen. No volen treballadors i treballadores formats, perquè llavors haurien de competir entre ells per retenir-los, i per fer-ho haurien d'oferir unes condicions no només decents, sinó interessants.

És curiós el paper històric dels sociates. Felipe Gonzàlez va fer l'immens favor al gran capital d'encapçalar la reconversió industrial, que va destruir centenars de milers de lloc de treball. Després va impulsar la televisió privada, que va ser la palanca des de la qual, la dreta aznarista va assaltar el poder.

Ara amb ZP, estan a punt de culminar un dels objectius fonamentals dels dirigents empresarials: l'acomiadament lliure. No cal dir que les mesures que es prendran en els propers dies donaran lloc a un increment vertiginós de l'atur, de manera que ens esperen uns mesos d'allò més dramàtics per milers de persones.

2. Però això no és tot. Els taurons, com sempre, aprofiten el desori per colpejar. I l'oligarquia ecspanyola, repeteixo, amb l'Aguirre al capdavant, acaben de donar un cop decisiu: la formació de la Caja (que no Caixa) més potent de l'estat, desplaçant d'aquesta manera a la que fins ara ostentava aquesta posició: la Caixa de Pensions. Caja Madrid, absorbirà en la pràctica, Bancaja i altres cinc caixes més petites, entre elles, val a dir, Caixa Laietana. Pim, pam. Brutal! El més al.lucinant de tot és que és la Caixa més polititzada, la que està sota el control directe de l'Aguirre, i ara també d'aquesta esperança blanca que es diu Rodrigo Rato, la que en sortirà més reforçada del procés de fusions diktat -sí amb k- des del Banco d'Espanya, dirigit per un altre perill amb potes que es diu Miguel Ángel Fernández Ordonez, més conegut per MAFO.

Què farà la Caixa, ara? Naturalment, res. Empassar-se Ecspanya, com sempre. Jo realment no sé a què juguen aquesta gent. Han perdut el control d'AGBAR, en benefici d'una companyia francesa, han perdut el control d'ABERTIS, on ara el soci majoritari és l'inefable Florentino Pérez una altra peça clau de l'oligarquia empresarial ecspanyola- i ara han perdut el lideratge de les caixes. Això sí, ara en Fainé és el president de la CECA. També sona, de forma cada cop més insistent, el nom d'en Salvador Alemany, com a futurible Conseller d'Economia unionista. Sempre, a l'indígena submís se'l recompensa, mentre que a la resta de la tribu, se la massacra. Continuarà la seva submissió als Borbons, llepant-los culs i vores.

3. L'orgia continua amb la santificació d'en Duran i Ecspanya superstar al Circulo Ecuestre, com a una de les grans esperances de l'unionisme ecspanyolista, naturalment amb el suport entusiasta de La Vanguardia, no deixa ser un atac a la línia de flotació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de la federació. Pel unionistes, i de passada, pels integristes, en Duran i Lleida ha esdevingut el referent polític primordial, l'home cridat a salvar els dependentistes de la cada cop més clara deriva independentista de Catalunya.

4. L'altra esperança, és naturalment, la victòria d'en Sandro Rossell a les eleccions al Barça, que suposarà la recuperació, per part de l'establishment de la principal tribuna social de Catalunya (i ja és trist o significatiu que aquesta sigui un club de futbol... però és el que hi ha). Aquí també La Vanguardia ha tret l'artilleria sencera en defensa d'aquest individu, ja emmerdat judicialment fins i tot abans d'arribar al càrrec -de manera que podrà ser objecte de les oportunes pressions- si finalment -esperem que no- arriba a la presidència (qui ha dit que no serveixen de res les auditories de seguretat?).

Fa pocs dies vaig escriure un post titular I La Vanguardia prengué el fusell. M'equivocava. La Vanguardia, en tant que metàfora de l'unionisme més desaforat ha pres no un fusell si no tot l'arsenal al seu abast per exterminar de socarel l'independentisme. Bé, si més no, per intentar-ho. No un fusell, més aviat bombes de 500 lliures o predators.

3.000 EUROS

LA PENÚLTIMA VICTÒRIA D'EN LAPORTA

Joan Laporta ha decidit tornar a la càrrega amb les eleccions del Barça. Podia molt bé quedar-se al marge i dedicar-se a altres temes. Però no ho ha fet. S'ha ficat en un nou camí d'onze vares i sembla obsessionat per aconseguir que el candidat Jaume Ferrer sigui el seu substitut. Se'n sortirà? Ateses les enquestes, l'atmosfera mediàtica, la resposta hauria de ser un contundent no. Tret que, si en alguna cosa s'ha especialitzat en Laporta és en sortir-se'n sempre amb la seva. Guanyar. Massacrar. Fins i tot quan tot semblava perdut. És un guanyador nat, i com acostuma a passar aquests personatges segreguen tants admiradors que l'adulen com antagonistes que li volen la pell.

L'aposta de Ferrer és, com no podia ser altrament, d'alt risc. Surt molt abaix en les enquestes. Ho tindrà molt difícil per remuntar. Tot l'ecspanyolisme sociològic que encara pul.lula pel Barça està de forma unànime rere la candidatura de Rossell. Fins i tot el nunyisme. És quelcom que em produeix veritables basques. Ahir precisament sentia aquest candidat pronunciar unes declaracions del tot patètiques. Deia Rossell, que sentia vergonya per l'espectacle que protagonitzaven els diferents candidats amb les seves declaracions.

A veure sòmines, aquestes eleccions del tot obertes, més que vergonya, t'haurien de produir un veritable orgull, un sentiment d'amor, de satisfacció, d'honor, perquè demostren que el Barça és un club viu. Un club democràtic, on els socis decideixen els seus directius, És un club que està a anys llum dels clubs en mans privades on només els accionistes majoritaris tallen el bacallà. És un club on no hi ha una figura omnipresent que es dedica a eliminar de facto l'oposició. Amb aquestes declaracions acomplexades, el nan Sandro demostra que el seu projecte beu de les fonts del nunyisme, del samaranchisme, del godoisme, de tota la púrria, de tot el feixisme polític i sociològic que havia contaminat el Barça abans de l'arribada d'en Laporta. El senyor Rossell és una marxa enrere en la història del Barça. És un retorn al passat. A la catacombes. Als complexos, a la submissió a Ecspanya.Vergonya d'une eleccions, tonto del cul? Orgull i Dignitat és el que hauries de sentir, tontaina.

Jo penso que a hores d'ara el Rossell ja es veu que és un bluff. Però que tot i ser-ho, els interessos econòmics i polítics que el recolzen faran mans i mànigues per evitar que es desinfli. Segur. S'hi juguen molt.

Llavors, queda la candidatura del sr. Ingla. La dels que van intentar tallar el coll a Laporta quan es trobava en el seu pitjor moment. La dels aprofitats. Amb aquest perill amb potes que és en Vicens. Ni un pam de net. Jo trobo totalment coherent que en Laporta els odiï a mort. Van estar a punt de liquidar-lo. I això no es perdona fàcilment.

Des del meu punt de vista, però, cal ser pragmàtic. La millor opció seria una victòria d'en Ferrer, però aquesta és molt difícil que es doni a hores d'ara. Subsidiàriament, una possible alternativa seria un pacte entre els srs. Ferrer i Ingla per derrotar el candidat sandrista. Jo això ho veuria clarament com una victòria pòstuma d'en Laporta, no perfecta, naturalment, però sí acceptable, atès que si Rossell guanya, no perdrà ni un segon per desmuntar tot el que en Joan ha fet en set anys.

La derrota del sandrisme, d'aquest bluff mediàtic i marketinià, de l'ecspanyolisme sociològic i polític, serà una nova victòria d'en Laporta. Una més. La penúltima victòria,

Una victòria d'aquest estil, de retop, faria incrementar l'èpica d'en Laporta, com un veritable supervivent que, novament se'n surt de les pitjors situacions. I tindria una traslació immediata en altres escenaris, on ja fa setmanes que determinats poders fàctics matxaquen el personal amb les quasi nul.les possibilitats electorals de l'aposta política del personatge en qüestió.

HI ESTÀS CONVIDAT!

Reagrupament de Sant Boi, en el marc de la campanya pel SÍ A LA INDEPENDÈNCIA en la consulta del dia 20 de juny, organitza un acte el proper dilluns, 7 de juny a Cal Ninyo. Hi intervindran la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, i l'escriptor i periodista, Víctor Alexandre. Una servidora farà també una breu intervenció.

Us hi esperem!

LAPORTA A "59 SEGONS"

59 Segons amb Joan Laporta