Gaudeix del pànic

que et provoca
tenir la vida per davant.

Viu-la intensament,

sense mediocritat.

Pensa que en tu està el futur
i encara la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.

Walt Whitman

Feliç 2011!

Josep Sort :-)

(Gràcies, again, Àngels)

CATALUNYA GUANYA HONDURES 4-0

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona (28.12.2010)

"VIVA HONDURAS!"

Avui la nostra selecció juga contra Honduras. Probablement al final hi acabaré anant, tot i que tot plegat m'emprenya una mica. A hores d'ara, el tema aquest hauria d'estar molt més encarrilat, però també és cert que els ecspanyols hi han abocat tots els recursos possibles per fer el muntatge de La Roja, on els catalans, com sempre, han fet el préssec. Ara, si continuen fent el ridícul com contra Argentina (4-1) o Portugal (4-0), encara bo.

Però la veritat és que la font d'inspiració d'aquest post, no és el partit d'avui, sinó la notícia que ja fa uns dies que corre sobre el robatori de municions la base militar del Goloso a Madrid.

Resulta que aquest fet ha posat de manifest la infiltració cada cop més evident d'elements de diferents bandes llatines entre la tropa professional ecspanyola: els Latin Kings, els Nyetas i els Trinitarios, bàsicament. De fet, segons sembla, a l'interior de l'exèrcit ecspanyol, aquests individus cada cop tenen més força i capacitat de coerció damunt de la resta de soldats. No cal dir que si, com sembla, accedeixen a munició militar de primera qualitat, el problema es pot sortir de mare (i no és un joc de paraules) fàcilment. Per altra banda, a ningú se li escapa que segurament, més que robar, el que hauran fet els seus responsables és corrompre l'oficial corresponent, que els ecspanyols això sí que ho tenen.

Aquesta tendència és el resultat d'una política de defensa imperialista, que en el seu moment va impulsar el PP, després de l'abolició del Servei Militar Obligatori, i que va consistir en cercar reclutes a l'Amèrica Llatina. D'aquesta manera, els somnis de grandesa d'Aznar i dels seu ministre Trillo, s'acomplien. Trillo, precisament, va ser qui davant una unitat de soldats salvadorenys, formada i a la que acabava de passar revista, va cridar Viva Honduras!, i és clar va fer el ridícul més espantós.

Aquesta política de reclutament imperialista ha fet que avui en dia, a l'exèrcit ecspanyol, hi hagi uns 4.000 estrangers, la qual cosa representa el 7% del total. Tanmateix, en les anomenades unitats d'èlit, com són La Legión o la Brigada Paracaigudista (BRIPAC), i que són les més actives en les missions internacionals, els estrangers són el 30%. (De moment no hi ha constància que la cabra legionària sigui de l'altra banda de l'Atlàntic, però). La major part d'aquests són procedents d'Equador, Colòmbia, Perú, Bolívia, és a dir, de l'Amèrica Andina. Però hi ha una dada encara més frapant: el 42% dels morts que ha patit les forces armades ecspanyoles eren soldats estrangers. Això vol dir, com era previsible, que els comandaments els tracten com a carn de canó. Sigui al Líban, a l'Afganistan o a l'Iraq.

No cal ser una eminència per comprendre que tot plegat pot tenir conseqüències bastant preocupants. Aquesta tropa, és tractada per uns com a simples mercenaris, per d'altres és menyspreada com a putos sudacas, i naturalment, ells davant d'aquest panorama, estan optant per auto-organitzar-se i protegir-se. I és aquí on neix l'ou de la serp de les màfies i les bandes, que per sobreviure necessiten mitjans econòmics i materials i fan tot el possible i l'impossible per aconseguir-los. Oimés si després són contractades pels càrtels de la droga, la delinqüència internacional, o fins i tot per organitzacions terroristes internacionals.

A l'exèrcit ecspanyol, més enllà de les fantasmades de l'UME (la nineta dels ulls de ZP i de la Chacón), s'està congriant un -enèssim- desastre del qual cal ser-ne conscient el més aviat possible. Una altra raó, i aquesta de pes, per independitzar-nos quant abans millor.

CASUALITATS AGRADABLES

Ahir, bé, de fet aquesta matinada, atès que no podia contenir l'emoció d'esperar veure com el nou President de la cosa prenia possessió del càrrec sota l'atenta mirada del Borbó al Saló de Sant Jordi, he decidit veure una pel.lícula sobre la qual, d'antuvi, no donava ni un duro. Em refereixo a Green Zone de Paul Greengrass.

La veritat, es tracta d'una pel.lícula molt adrenalítica, i en principi no gaire propensa a la reflexió de tipus acadèmic. Tanmateix, m'ha cridat molt l'atenció que, per una vegada, el film no és un tête à tête entre els good guys i els bad guys, sinó que hi té un paper important la població autòctona, les veritables víctimes del conflicte que no són els guerrers, sinó la població civil. En aquest cas, representats per un mutilat de la primer guerra del Golf, la que va enfrontar Iraq amb Iran en la dècada dels vuitanta... i en la que per cert, els Estats Units, ajudaren a cor que vols al mismíssim Saddam Hussein, per tal que derrotes a l'Iran de Khomeini. Aquest ciutadà, té un comportament cívic que el du fins a les darreres conseqüències, fins i tot enfrontant-se als interessos de les tropes ocupants. És genial, per emmarcar, la darrera de les frases que pronuncia, en el clímax de la pel.lícula: "It is not for you to decide what happens here". Senzillament brutal! Quina declaració més simple, i a l'hora més contundent d'anti-imperialisme posat al dia (aggiornato, que es diria en italià). Només per aquesta darrera escena, ja paga la pena de veure-la, tot i també és cert, que en ella, els agents de la CIA, aparenten ser germanetes de la caritat -ep, dic que aparenten, no que ho siguin- en comparació amb els falcons del Pentagon, en un poc subliminal enfrontament entre els partidaris de la versió War Inc. -és a dir la guerra com un negoci o una oportunitat-, i els del business as usual.

Poques hores després de veure-la, casualment, he rebut un email que m'enllaçava amb un reportatge de la cadena de televisió Al-Jazzeera, que de seguida ha atret la meva atenció, perquè reflexiona sobre la convergència d'interessos entre el Pentagon i Hollywood, un tema sobre el qual he treballat en els darrers anys, i fins i tot hi he escrit, centrant-me particularment en el tema dels videojocs.

En aquest documental, que porta per títol Empire precisament, es parla de la pel.lícula que us acabo d'esmentar i inclou una tertúlia amb dos directors de cinemes tan coneguts com Oliver Stone i Michael Moore i el periodista Christopher Hedges, guanyador d'un Pulitzer i corresponsal veterà en temes de terrorisme i política exterior americana del New York Times. Aquest últim, precisament, fa una comparativa molt suggerent entre Green Zone i una altra pel.lícula recent sobre la temàtica iraquiana, i que va rebre un Oscar, com és The Hurt Locker dirigida per Kathryn Bigelow.

A banda de la tertúlia, us recomano el seu visionat, perquè el documental explica com el Pentàgon treballa per tal que les pel.lícules reforcin els punts de vista dels governs de torn. I castiga aquelles que no accepten les suggerències de l'administració. Un documental, doncs, altament recomanable, que per això l'insereixo en aquest post.

L'SCARLETT JOHANSSON DE CONSELLERA PRIMERA!

Si com diuen, el del Sr. Mas ha de ser el govern dels millors, i aprofitant la seva coneixença mútua, jo exigeixo l'Scarlett Johansson com a Consellera, si pot ser, Consellera Primera. Realment, si el president xusquero fes aquest pas, prometo solemnement que respectaria els 100 dies de gràcia que s'acostumen a donar als nous executiu. Ep, però ni un més! De fet, 100 dies (és a dir, uns 3 mesos), és el que s'acostuma a dir que duren el rotllos, no?

Qüestions hormonals i biològiques al marge, tal i com s'està coneixent la nova composició del futur govern dependentista, està clar que ni la Johansson ho remunta, això.... Govern dels millors? Cony, jo hi veig més caspa que altra cosa. I sobretot veig coses molt preocupants, moltíssim.

A hores d'ara, i a l'espera de que es distribueixin els 4 o 5 conselleries que falten, allò que m'alerta més són les dues conselleries que li han tocat als ultres d'Unió: Governació i Relacions Institucionals i Agricultura. Anem a pams.

A veure, Arturet, saps el que fas? Donant aquestes dues conselleries als unionistes, és com posar una guineu afamada al bell mig d'un galliner, neng!

Les dues s'ocupen de qüestions tan sensibles com el món local, és a dir, els municipis, l'una, i la pagesia, l'altra. És a dir, dos àmbits on la corrupció, els xanxullos, les comissions, les subvencions, les col.locacions a dit, etc. són a l'ordre del dia. Precisament, activitats on els unionistes excel.leixen, com les diverses sentències judicials constaten. A més les dues són l'instrument perfecte per fer xarxa i incrementar la influència territorial del partit. Increïble, al.lucinant, tant que és impossible que sigui una casualitat.

Però això no és tot. Després hi ha les persones. A veure, la pijeta Joana Ortega, no és més que la secretària d'en Duran, la seva cheer leader principal. Prefereixo no saber en què és millor la senyora Ortega, deu ser en qüestions privades, perquè en temes públics, l'únic que se li sap són declaracions d'un ecspanyolisme pujat de to que fa feredat. Ortega podria estar molt bé al costat del seu ex-camarada Millo, o del tant envejat Moragas al PP. Deixem-nos de conyes, l'Ortega serà la dona de palla de Duran i Ecspanya al govern de Mas. No debades, aquest ja va ocupar la mateixa conselleria entre el 1999 i el 2001. És una conselleria que també s'encarrega de les negociacions amb els ecspanyols, de manera, que serà com jugar a casa.

Pel que fa al boy Pelegrí, penso que amb la cara paga, no cal afegir res més. Representa la pura essència de la política caciquil que encara governa a molts municipis i comarques de casa nostra. Pura fatxeria, integrisme, tocant a l'opus o fins i tot més enllà i tot. Amb aquest individu al capdavant de la conselleria, la possibilitat d'una pagesia moderna i emprenedora està sentenciada a mort. Tot el contrari: hi haurà un orgasme d'acumulació de propietats agrícoles al servei de la gran indústria agroalimentària que monopolitza moltes comarques, i que compta amb noms tant il.lustres, que m'estalvio esmentar-los perquè són més coneguts que la monyos. Pelgrí representa la pitjor tradició possible, és un demostració fefaent que a en Mas, el tema aquest dels pagesos se la repampimfla, que ja s'ho faran entre nyerros i cadells.

Al marge d'aquests dos unionistes de marres, els noms que fins ara han sortit, i a l'espera dels que falten mereixen una valoració desigual.

La millor, sense cap mena de dubte, la del professor Andreu Mas Colell. Probablement un dels millors acadèmics que tenim en aquesta país, que va tornar dels Estats Units, on hauria pogut concloure una carrera acadèmica més que brillant, per enfangar-se en la política catalana. Mas Colell és de les persones que ens caldran en la Catalunya independent, i per això ell mai serà rector d'una universitat ecspanyola, ni que sigui la Pompeu Fabra, perquè és incompatible amb el model d'universitat pública de tall napoleònic, que encara patim. Mas Colell cobreix la quota corresponent als savis, que tot govern normal es vanta de tenir. Un home ja veterà, i per això penso que difícilment s'entendrà amb els sàtrapes ecspanyols del Ministerio de Economia o del Consejo de Política Fiscal y Financiera, que és on tots els governs autonomistes i dependentistes van a petar, pel simple fet de ser-ho (si fossin independentistes, anirien a petar a l'Ecofin, és a dir al Consell de Ministres d'Economia i Finances de la Unió Europea, convindreu amb mi que és com la nit i el dia, oi? O com l'AVE i el TGV...). Jo sincerament, en Mas Colell el veig més a Brussel.les, Londres, Frankfurt o Estocolm, que a Palència, Badajoz, Logronyo o Santander...

Una altra figureta del nou pessebre executiu, és la del deseado batlle de Sant Cugat, Lluís Recoder, autèntica esperança blanca dels sectors més ecspanyolistes de CiU. Sembla ser que ha tingut un gran èxit en la seva gestió municipal. De totes maneres, en això hi ha trampa: el diner sempre crida al diner, i segur que el fet que Sant Cugat sigui un dels municipis amb la renda per càpita més alta del país, l'ha ajudat sobremanera. L'efecte crida, en aquest sentit ha fet de la població la darrera reserva de molts que han fugit de l'hegemonia sociata a Barcelona, i s'han instal.lat a l'altra banda de Collserola. Amb milions a punta pala, com la portera del Núnyes, fer una política municipal exitosa és molt senzill. Si li surten els euros per les orelles! Ara, considerar en Recoder com un exemple de renovació generacional, és per trencar-se el pit de riure. En Recoder està en la política des de que vestia calça curta. És el típic polític que mai ha fotut brot en l'empresa privada, sempre ha estat xupant de l'erari públic. En això, sense cap mena de dubte, sí que és el millor!

Finalment, vull parlar del darrer en incorporar-se a les travesses: l'inefable Felip Puig. Semblava que ja l'havien desnonat políticament, però vet aquí que torna a la primera línia. I quina primera línia! Ni més ni menys que la Conselleria d'Interior. Que s'agafi els collons, perquè li cauran hòsties per totes bandes. En Puig haurà de gestionar el cos de Mossos d'Esquadra entre d'altres. Potser és la persona adient per fer-ho, atesa la seva coneguda mala llet llegendària. Tindrem un nou Capità Collons, com l'enyorat Miquel Badia (foto), o més aviat algú que cedirà a les xarxes teixides a l'interior del cos bé pel CNI, bé per les màfies criminals transnacionals, durant els anys tripartits?

En Puig, és un escalfabraguetes professional, això és el que em fa por: té una capacitat innata per aixecar la moral a la tropa convergent, però no li tremola el pols per després deixar-los més penjats que un pernil, si rep les ordres de la superioritat de fer-ho. Per entendre'ns mai el voldria al meu costat si d'ell depengués la meva integritat física. Suposo que s'entén.

La darrera tarrascada la va protagonitzar dos dies després de les eleccions: sense immutar-se va declarar que la reivindicació estrella de CiU durant la campanya, la del concert econòmic, era impossible d'aconseguir i que quedava aparcada ad calendas grecas. Així, amb dos collons, el xaval. Suposo que el 1.198.0o9 altres votants de CiU, encara s'enrecorden d'ell i de la seva família -per cert, bastant complexa-, perquè els acabava d'aixecar la camisa com a absoluts babaus...

Déu n'hi do, el post. I encara en queden uns quants per pentinar. Ens hi posarem més endavant. Ara he d'anar a provar l'M14...

MALAMENT, MOLT MALAMENT

Malament, molt malament, senyora futura Consellera!

A la senyora Irene Rigau la vaig entrevistar ara fa uns anys, quan era Secretària del Consell Interuniversitari de Catalunya. En vaig treure una opinió positiva... per ser convergent. Vull dir que és d'aquells convergents que s'ho creuen, no del sector negocis, sinó que és una patriota sincera...

Per ai las!, Aquest especimen, el del convergent patriota, possiblement és el més maltractat que hi ha a la política catalana. Utilitzat com a puta infanteria quan pinten bastos o quan s'han de mobilitzar les masses, després els amaguen als armaris i són substituïts pels grimpadors professionals, per aquells que rememenen i s'unten les mans de quartos i de corrupció. I pitjor encara, són desplaçats pels sectors més fatxes i integristes d'Unió...

La Sra. Rigau, ara sona com a futura Consellera d'Educació del Govern Mas. Potser es confirma -tot i que no tinc cap dubte que els unionistes la intentaran apartar del càrrec, o si més no neutralitzar-la a nivell de secretaria general o des de les diferents direccions generals.

Ha estat en aquesta qualitat de consellera in pectore que ha afirmat que respecte la sentència genocida del Suprem d'imposició de l'ecspanyol, caldrà fer més pedagogia!!!!!!!!!

Quan he sentit aquestes paraules.... he hagut de comptar fins a 1714....

La senyora Rigau, amb tots els respectes, no és conscient de quin món viu. No té ni puta idea de com les gasten els ecspanyols.

Més pedagogia? És així com el govern Mas pensa fer front a l'ofensiva catalanofòbica que se'ns tira al damunt? Més pedagogia?

Però quines penques, però quin morro, però quina santa innocència.

Aquí hi ha una GUERRA, i encara no se n'han assabentat. O sí. Si és el primer, és que són uns ineptes. Si és el segon, és que són directament uns fills de mala mare o de mal pare, si és que el coneixen

I ara ja podeu ficar-vos amb les formes...

ENTOMEU-LA, ABSOLUTS INÚTILS

El darrer moviment de peces dels ecspanyols, ha evidenciat la inutilitat política de molts catalans. Els ecspanyols han actuat amb coherència... No voten Ecspanya, els catalans i les catalanes? Doncs, cony, entomeu Ecspanya! I pam sentència judicial que es carrega la immersió lingüística i obre la porta al pur i simple genocidi cultural i lingüístic d'aquest poble que sembla determinat a desaparèixer abans de complir 300 anys de submissió.

Absoluts inútils, no ploreu ni us esgarmelleu dient pupa, caca, pis, no. Teniu el que heu volgut. Més Ecspanya.

Si, com diuen, jo fos un sectari, ara diria, que us la podeu quedar, ben embolicada i amb un llacet, aquest Catalunya ecspanyola que 1.198.010 tanoques van votar.

Però no ho faré. Podria fotre el camp i anar nord enllà on la gent diuen que culta, lliure i feliç.

No ho faré, perquè hi ha milers de catalans que hi van deixar la pell per la llibertat d'aquest poble, gent molts d'ells anònims, que encara estan soterrats en fosses per descobrir. Gent que no tinc cap mena de dubte, us escopiria a la cara, havent tingut l'oportunitat de fer quelcom decent i heu optat per la covardia i la corrupció institucionalitzades.

No ho faré perquè hi ha un futur ben real, encarnat en les generacions joves, encarnat en el meu fill, en els seus amics, en milers de nanos que tenen dret a rebre quelcom decent, a estar orgullosos del seu poble. A ser dignes.

I no ho faré, perquè no em dóna la gana. I perquè fins a l'últim segon de la meva existència, si s'escau -espero que no- lluitaré per la llibertat i la felicitat d'aquest poble.

Absoluts inútils, entomeu com a autonomistes el que no heu sabut defensar i promoure com a independentistes. Les vostres llàgrimes de cocodril no fan pena, més aviat fàstic. Repugnància. Rebuig.

Ara s'han carregat la immersió, que de fet era el darrer gran escull per evitar la total desaparició com a poble. Els ecspanyols ja fa temps que han posat tota la carn a la graella, i que determinats sectors no fan més que agafar-se-la amb paper de fumar. I es fixen en aspectes formals, en comptes de fer coses, per capgirar la situació.

Entomeu-la votants porucs i maldestres, però amb mi no compteu. No us tocaré el llom per rebaixar la tristor que ara sentiu... l'esglai, l'horror...

I en darrer terme, si finalment la sentència de Suprem ecspanyol, encara ajuda a fabricar més independentistes, podrem dir que haurà fet la feina que li corresponia...

HEM MORT EL LLOP!

Aquests darrers dies s'acumulen els despropòsits en la política catalana. El nou Parlament del Parc, mancat d'una força racional, amb cara i ulls com hauria estat Reagrupament, autèntic i genuí capdavanter de la dignitat i la regeneració democràtica, està travessant veritables situacions còmiques, que voregen el ridícul i el sainet. Pensàvem que amb l'inútil, l'aprofitat, el penques, l'analfabet havíem tocat fons, però comencem a sospitar que no és així que encara es pot arribar més avall, caure més en el ridícul, amb la nova presidenta de la Cambra dels horrors... i això que és de CiU....!

El parlament comença a navegar entre el nou tripartit dependentista (CIU+PP+PSC), i el patetisme del grup mixt, on gangsters, corruptes, feixistes i catalanòfobs es tiren del monyo, i fan mans i mànigues per xupar quota de pantalla, pensant que durant els propers quatre anys espremeran fins a l'última gota els beneficis de les quotes electorals. Buf, quina perspectiva...

Perquè, hi haurà algun dels suposats regeneradors que es posicioni fermament per la supressió pura i simple dels blocs electorals en la propera campanya electoral i en la d'aquí quatre anys?

M'hi jugo un pèsol que no.

I és que, a diferència de Reagrupament, aquesta genteta, això de la regeneració democràtica, els que l'esmentaven -que n'hi ha que ni això- era només per cobrir l'expedient.

L'Absolut Mas s'està convertint, a marxes forçades, com era de previsible, i com una servidora ja va dir en el Zero Mas, i qui està traient no només el morro sinó més aviat tot el cos, a nivell de visibilitat mediàtica i de pes estratègic és en Duran i Lleida.... Sembla que s'encarregarà de la política exterior, i que ocuparà la presidència de la Comissió Mixta Bilateral amb els ecspanyols. Brutal. La mateixa posició que abans havia ocupat en Saura. Això pot ser tot un precedent. I una advertència. Pinten bastos.

Però és que la de Gispert, s'estrena amb una de grossa. La manipulació del Reglament del Parlament del Parc, per ajudar els C's és de l'alçada d'un campanar. Mai vista, abans. Però que no estàvem en una democràcia parlamentària, on el que compten són els escons? Increïble, quan els interessen es passen les seves pròpies lleis i reglaments per l'arc del triomf.

Si en veurem d'astracanades durant aquests propers quatre anys! Serà dantesc veure dia sí i dia també, la presa televisiva d'en Mas al seu escó i al seu darrere el careto repugnant de la Camacho...

Però com a mínim, avui, tenim una bona notícia: finalment hem mort el llop!

Collons ha costat, però ho hem aconseguit. I poca conya, me'n sento copartícip, coresponsable. I content que n'estic. Malgrat que darrerament havia caigut en la marginalitat més absoluta, cal reconèixer que amb ell va començar tot, o en una gran part. La seva retirada política és una gran notícia, que obre noves perspectives, que si més no en el pla teòric, mereixen ser explorades.

Hi ha molta feina a fer.... I Catalunya necessita la llibertat com l'aire que respirem....

CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS, (amb Ecspanya al fons i a l'esquerra, com els wàters)

En un post anterior, publicat al Bloc Gran del Sobiranisme, ja vaig escriure que Ecspanya és la baula feble de la seguretat de la Unió Europea, sobretot en matèria de terrorisme integrista i crim organitzat. Una feblesa que també afecta, naturalment, als Estats Units, com es va poder comprovar l'11S.

La raó d'aquesta feblesa era que els serveis d'intel.ligència i contra-terroristes ecspanyols, estan destinats quasi en exclusiva a combatre els moviments independentistes, tant els clandestins com els legals, i específicament el català. Això fa que els recursos humans i materials, destinats a la lluita contra el crim organitzat i les xarxes transnacionals integristes hagi estat, tradicionalment mínim. I també explica, com va ser possible els atemptats de l'11M a Madrid, on la tragèdia hauria estat molt més important si els seus responsables haguessin tingut en compte que els trens ecspanyols mai arriben a l'hora al seu punt de destinació (en aquest cas l'Estació d'Atocha). Una error de càlcul que mai haurien comès els etarres, per cert.

Aquesta constatació esparvera els serveis d'intel.ligència aliats, començant pels dels Estats Units que fins i tot s'han mostrat estranyats, o fins i tot indignats, per aquesta situació que posa en perill a centenars de milions de persones.

Les informacions que s'han fet públiques a través de Wikileaks i que recullen l'opinió dels diplomàtics americans sobre la presència dels moviments integristes i del crim organitzat a Catalunya, confirmen en la seva totalitat el que acabem d'explicar. Els ecspanyols toleren que aquests fenomens s'expandeixin i arrelin sense quasi bé control pel territori català, mentre que ells continuen obsessionats en destruir l'independentisme català, en totes les seves formes.

La situació és tan greu, que els diplomàtics americans van arribar a la conclusió, en el seu moment, que calia crear un servei contraterrorista propi que tingués la seva seu al Consolat General dels Estats Units a Barcelona, que s'encarregués de vigilar el Mediterrani Occidental. Dit d'una altra manera, els diplomàtics americans sobre el terreny van proposar a Washington una organització específica per a Catalunya -amb competències per tot el Mediterrani Occidental, i particularment per controlar els moviments procedents del Marroc, Algèria i Tunísia. Clarament amb aquest suggeriment, els diplomàtics americans constataven la rellevància de Catalunya.

Aquesta proposta, datada el 2007, no sé si finalment s'ha implementat o no. Vull dir, que no sabem si a hores d'ara, els Estats Units tenen un equip contraterrorista treballant a ple rendiment des del Consolat General de Barcelona. Però el que sí que puc estar segur és que aquestes filtracions hauran caigut com una bomba termonuclear a Madrit. La prova és el ressò mediàtic que n'ha fet el diari El País. Vés per on els americans s'avancen als catalans i ja creen serveis contraterroristes independents dels que funcionen a l'ambaixada a Madrit...

Tot plegat ens hauria de portar a la conclusió que cal emfasitzar els avantatges que la Independència de Catalunya portaria al conjunt de la comunitat internacional, i particularment a la Unió Europea i, també, als Estats Units.

Una Catalunya independent, faria que els ecspanyols tinguessin tots els recursos humans i materials que ara dediquen a combatre'ns, disponibles per lluitar contra les màfies i el terrorisme integrista en el seu territori, de manera que es tancaria aquesta baula feble de la seguretat en ple cor d'Occident.

Per la nostra banda, uns serveis contraterroristes i d'intel.ligència catalans, podrien actuar amb total llibertat per combatre aquests fenomens sense haver de preocupar-se si trepitgen l'ull de poll de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional o del CNI, com passa ara. A més de fer-ho amb molts més recursos, provinents en part de la fi de l'espoli fiscal que hauria significat la Independència.

En definitiva, cal esbombar a tort i a dret que la Independència de Catalunya és un pas endavant en la consecució d'una Unió Europea, i uns Estats Units, més segurs i més a l'empara del terrorisme integrista i de les màfies transnacionals. És un raonament el qual els americans ja comencen a considerar. Ara només falta que els catalans també ho comencem a fer.

VÍDEO BRUTAL

Al Quebec la paciència s'esgota. Al Govern Liberal de Jean Charest li cauen castanyes per totes bandes. La corrupció en els contractes públics i el finançament dels partits són al centre del debat públic.

En aquest context, el Réseau de Résistance du Québecois (RRQ, Xarxa de Resistència del Quebequès), ha impulsat una campanya consistent en promoure que els ciutadans del Quebec enviïn aquesta carta als principals donants de fons econòmics del Partit Liberal del Quebec (PLQ). En ella es demana a aquestes persones, totes les quals han contribuit amb 3.000 dolars canadencs al finançament del PLQ, que convencin Charest perquè constitueixi una Comissió d'Investigació dins l'Assemblea Nacional del Quebec, sobre el finançament dels partits polítics.

La democràcia quebequesa, a diferència de la catalana, obliga a fer públics la identitat dels donants econòmics dels partits polítics, de manera que per fer el llistat, l'RRQ no ha fet més que utilitzar documentació pública que està a l'abast de tothom.

Tanmateix, i davant l'èxit de la iniciativa, els liberals han organitzat una veritable campanya de criminalització de l'RRQ i a l'hora de victimització pròpia. Naturalment han titllat els promotors de quasi-terroristes, com no podia ser d'una altra manera.

També han intentat buscar, per sort, sense ensortir-se'n, la complicitat d'altres partits quebequesos -particularment el Partit Quebequès- en aquest intent de criminalització.

En aquest sentit, paga la pena veure com el diputat Amir Khadir, de Québec Solidaire, respon de forma brutal a les incisives preguntes dels periodistes que quasi bé demanaven el linxament polític dels promotors de la campanya:

Particularment remarcable és el fragment que es pot escoltar entre 2:39 i 2:48, i que tradueixo perque s'ho val,

"Escolteu, la resistència ciutadana... La noció de resistència és una noció noble dins la democràcia occidental... Ha estat la resistència la que ha vençut el feixisme"

EXACTE, hòstia, exacte... Aquí és on Khadir hi toca de ple. I aquesta percepció de la resistència com a quelcom noble, que va contribuir a la derrota del feixisme, és el que precisament ens manca en la cultura política catalana. Aquí el resistent és un somniatruites, un dat pel cul, un imbècil, un naif, i afegiu-hi tots els penjaments que vulgueu. I així ens va. La gent votant massivament una formació que està més foradada que un formatge de gruyere per la corrupció... Perquè aquí, la resistència no va derrotar el feixisme, oi que s'entén?

A hores d'ara, a Catalunya, seria impensable publicar de forma oficial la llista dels principals donants (dels grans donants) als partits polítics. S'organitzaria un cafarnaüm de mil dimonis. Saber, per exemple, qui financia, amb nom, cognoms i adreça CiU, seria molt interessant, sobretot ara que acaba de guanyar les eleccions i té, teòricament, 4 anys per portar a terme el seu programa electoral. No és cap secret, d'altra banda, que CiU és la formació que més donacions anònimes ha rebut sempre...No seria possible, entre d'altres raons, perquè no existeix, i la legislació electoral no ho preveu....

A falta de llistats, tenim, si més no aquesta foto, que en el seu moment (les darreres eleccions al Barça) va fer bullir l'olla. Va ser la trobada a la Cerdanya, d'alguns dels homes -no hi havia dones- més influents del país. Hi apareixen:

A la fila de dalt: Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari, ex director general de Banesto durant la presidència de Mario Conde), Artur Mas, Enric Lacalle (Barcelona Meeting Point, antic candidat del PP), Josep Antich (director de La Vanguardia), Josep Cuní (a.k.a. La Conilla, periodista de TV3), Antoni Brufau (President de Repsol YBF, provinent de La Caixa), Josep Maria Nin (director general de La Caixa, procedent del Banc Sabadell).

Asseguts: Sandro "Osea" Rosell (a.k.a. Sandrusko), Antoni Vila Casas (mecenatge cultural i vice-president de la farmacèutica Almirall-Prodesfarma), Arcadi Calzada (ex President de Caixa de Girona i de la Fundació corresponent, ex-vicepresident del Palau de la Música, patró del FC Barcelona i membre adherit a la Fundació Catalunya Oberta, esquitxat per diverses causes judicials, exdiputat de CiU, antic alcalde d'Olot i antic President de la Diputació de Girona) i Antoni Puig (empresari de la multinacional de perfumeria i cosmètica Puig).

No els hi donaríeu una almoina per tal que poguessin passar les festes que s'aproximen?

THE ECONOMIST PARLA CLAR

La revista The Economist va publicar la setmana passada un article on comentava el resultat de les eleccions catalanes. Com acostuma a passar, ho feia en clau ecspanyola, no catalana. Això vol dir que allò que li preocupa és quin impacte tindrà el nou escenari polític català en el futur escenari polític espanyol de cara a les eleccions del 2012. I la conclusió a la que arriba és demolidora,

"The CiU won 62 of the 135 seats in the Catalan parliament, six short of a majority. For the time being its leader, Arthur Mas, will govern without allies. But his victory clears the way for a later deal that might see CiU deputies prop up a PP minority government in Madrid after 2012, in exchange for PP support in Barcelona. The chances of four years of stable conservative government in Spain after the next election have risen sharply" (negreta meva)

Més clar l'aigua. El pacte CiU-PP està més que cantat, des d'Europa el veuen com a fet. La ironia de tot plegat és que aquest pacte ha estat possible com a conseqüència de l'esperit del 10J, quan més d'un milió de persones sortíreu a manifestar-vos per la Independència. I després que 500.000 haguem votat per la Independència en les diverses onades de les consultes.

Penso que el pas que, sense cap càrrega de consciència, està a punt de fer CiU, pactar amb el PP, l'enemic més ferotge no de la Independència, sinó de Catalunya com a nació, ha de ser denunciat de forma sistemàtica.

Milers d'independentistes, jo diria que centenars de milers d'independentistes van votar CiU el 28N. La nostra tasca ha de consistir en fer-los veure que donar una nova oportunitat a Ecspanya -és a dir, votar a un opció que no planteja la declaració unilateral d'independència- és un error que ens pot costar molt car en els propers quatre anys.

Hi ha molta feina a fer, i cal fer-la sense pressa, però sense pausa.

ECSPANYA ÉS CORRUPCIÓ, ECSPANYA ÉS CORRUPCiÓ

Les ràdios, els diaris, la TV, la xarxa van plenes de la nova batuda anti-corrupció en el món de l'esport ecspanyol... Anem a pams.

A veure, en els darrers anys, sobretot d'ençà de l'eufòria olímpica que es desferma el 1986 -tot i que alguns es remuntarien al 1982, amb la mascota idiota del Naranjito- i arriba al paroxisme el 1992, l'Estat ecspanyol ha tingut com a objectiu prioritari esdevenir una potència esportiva de primer nivell. Una categoria que ni per mida, ni per tradició, ni per res li correspon. I molt menys per potencial economicodemogràfic. Un país que precisament ha viscut d'ençà el 1986 del fons de cohesió europeus -a banda, és clar, de l'espoli que sotmet a Catalunya- no pot anar pressumint com un milhomes que és el més maco de la colla. Un país amb uns nivells d'atur brutals, amb una productivitat ínfima...Però els ecspanyols, no cal dir-ho, poden fer això i molt més.

Naturalment, aquest desfici per esdevenir Number One no tenia arrels sòlides, sinó que més aviat era -i és- una necessitat política. Es volia convertir l'esport ecspanyol en un referent tant a nivell internacional, com sobretot, a nivell interior... per combatre els projectes nacionals antagònics, i més concretament, el que té més força, que no és altre que el català.

Pels ecspanyols de les darreres dècades, doncs, l'esport ha estat una arma de nacionalització política, i no han estalviat esforços i diners en intentar-ho. El projecte, cal reconèixer-ho, els ha sortit bastant arregladet, amb un seguit de campions mundials que, com no podia ser altrament, han esdevingut referents mediàtics a escala global tant a nivell col.lectiu (La Roja), com a nivell individual (Gasol, Nadal, Alonso, Mengual....).

La culminació d'aquesta estratègia ja la va planificar el difunt feixista Samaranch, quan en una de les seves darreres intervencions públiques va demanar que es constituís un Ministerio del Deporte, i fins i tot va suggerir qui havia de ser el seu titular, l'ínclitJaime Lissavetsky.

Però és clar, tant ecspanyolisme desacomplexat i xulopiscines ha acabat de tocar la moral al personal internacional que, a diferència dels catalanets ecspanyolitzats votants de CiU, no beuen a galet totes les gràcies que surten de Madrid.

Des del món civilitzat, la pantomima patriotera ecspanyola ja cansa. Hi ha una tendència, més que evident, a traçar un paral.lelisme entre la política esportiva ecspanyola de les darreres dècades, i la dels règims totalitaris del període de la Guerra Freda. Una política que consistia en sublimar un desastre de país des de la perspectiva econòmica i social, amb una suposada potència esportiva. Quan veig la nena aquesta, la Mengual -per més inri, perica- no puc més que recordar la Nadia Comaneci...

I ara, s'ha vist clarament que, a l'igual que en els països totalitaris dels anys 60, 70 i 80, l'esport ecspanyol no és més que un femer de corrupció, de màfies, de delinqüència organitza, sota la benedicció de les autoritats polítiques, dels madamassos que quan moren se'ls reten homenatges públics enlloc de guardar un discret silenci.

El món civilitzat ja n'està tip de l'Ecspanya que va fardant per les cantonades. Li han pres les mides: res de Jocs Olímpics a Madrid, res de Copes de Món, no se'n refien, i amb tota la raó. Ecspanya és corrupció, i corrupció és Ecspanya... No debades és el paradís de les màfies ...

Això és Ecspanya, i els únics que no ho saben veuen sou els catalanets que voteu la perpetuació de la nostra submissió a aquesta gentussa.

D'aquí quatre anys, si encara existim, ja en tornarem a parlar...

UN 85% DELS CATALANS PENSEN QUE SÓN CORRUPTES.... I VOTEN LA GUINEU

Llegeixo que el 85% de catalans pensen que la corrupció està molt estesa entre els partits polítics.

Bufa! No són pas pocs, no....

I per arreglar el tema criden la guineu....

Ara entenc perquè voten massivament a aquells que s'adapten millor a l'entorn...

UNA PREGUNTA

SERÀ ARTUR MAS EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT QUE

COMMEMORARÀ ELS 300 ANYS DE L'OCUPACIÓ ECSPANYOLA?

ELS ECSPANYOLS AVISEN

No hi ha res que passi per casualitat en aquesta vida. I menys encara en aquest país petit del que cantava en Lluís Llach, i es lamenta en Josep Guardiola, i que dit, sigui de passada, jo no comparteixo, si no és en termes de dignitat nacional, que en això sí que som petits.

Els ecspanyols quan no les tenen totes fan l'única cosa que saben fer... amenaçar i acoquinar. I ara, per si les mosques, ho han tornat a fer. Ja va passar amb el debat sobre el nyap, quan un general troglodita -New York Times, dixit- va badar boca... poc dies després, el valent Artur Mas, anava de pet a la Moncloa a llepar-li cul i vores a l'inquilí de torn -en aquest cas, el demagog ecspanyolista ZP.

Va tornar a passar amb les consultes sobiranistes. Poc dies després d'una d'elles, una unitat especial de la Guàrdia Civil, assaltava un ajuntament i se'n duia emmanillat el seu alcalde. Més enllà del motiu real de l'operatiu, formalment la lluita contra la corrupció local, tot ell va ser preparat i executat amb una innegable intenció d'enviar un avís per navegants: la imatge d'un ajuntament tancat amb els vehicles de la Guàrdia Civil al davant i els números entrant i sortint, tenia un missatge subliminal que qualsevol personal mínimament qualificada intel.lectualment podia comprendre. Els mitjans de comunicació, fidels col.laboradors del poder, s'encarregaren de la difusió a tot arreu.

Ara, amb la declaració de l'estat d'alarma i la militarització dels aeroports ha tornat a passar de nou. El govern ecspanyol, conscient de la manca de fermesa de l'Artur Mas, ha aprofitat el buit de poder que hi ha a Catalunya, i la incertesa sobre quina ha de ser la via que el seu govern emprendrà -incertesa pels ecspanyols, que naturalment mai consideren cap català com un dels seus.... - per ensenyar la poteta. La Chacón, Blanco i el Rubalcaba, han executat una nova operació militar i mediàtica que deixa ben a les clares que ells no juguen. Naturalment, aquí ha tornat a funcionar a la perfecció l'excusa legitimadora: acabar amb els privilegis d'una minoria, en aquest cas els controladors aeris, una casta l'origen de la qual es remunta al franquisme i a una concepció corporatista i tancada pròpia dels règims dictatorials.

Però on els falla l'estratègia, com sempre històricament ha passat en el nacionalisme ecspanyol, és en la desproporció de la mesura emprada. Els ecspanyols sublimen sempre les seves frustracions passant-se tres pobles. O com es diu habitualment, matant mosques a canonades. Sempre ha estat així, i encara no han canviat. Si utilitzéssim un símil futbolístic, sense dubte ben vist pel merengue Rubalcaba, l'estratègia ecspanyola sempre, repeteixo sempre, consisiteix en crear una por escènica al seu adversari, de manera que aquest se senti psicològicament derrotat, abans fins i tot de començar la lluita, i demani a crits la rendició. Naturalment, en aquesta estratègia, els mèdia, en la seva funció de Brunete mediàtica, que tant genialment va definir l'Arzallus, hi juguen un paper cabdal.

Vull dir que és en la desproporció dels recursos emprats per esclafar un conflicte laboral, on se'ls veu el llautó. Ecspanya, està enviant un missatge a Catalunya, i més concretament a qui ha de gestionar els propers quatre anys d'espoli fiscal (esperem que siguin menys, però), que no faci broma, i res d'aventuretes sobiranistes... Tal és la desconfiança que tenen en el Mas, perquè encara que qualsevol català es disfressi d'ecspanyol, i es pinti estanqueres en els mugrons, com la tal Lapiedra va fer, sempre els ecspanyols el consideraran un sospitós de sedició.

Precisament, m'ha cridat molt l'atenció en l'èmfasi que els mèdia han posat en explicar amb pèls i senyals quines són les conseqüències penals de ser condemnat per sedició per un tribunal (colonial) ecspanyol. Naturalment, no és cap casualitat. Es tracta d'un altre missatge subliminal.

Agafem per exemple, l'edició del Periódico de Catalunya, un col.laborador habitual dels ecspanyols en la submissió de Catalunya. En l'edició electrònica de dissabte, ens informava, respecte el delicte de sedició,

"(...) el cometen els qui «s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis» o el «legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords» a les autoritats. Les penes són de quatre a vuit anys per als qui se sumin al delicte; de vuit a 10 anys per als qui els indueixen, sostenen o dirigeixen; i de 10 a 15 per als qui fan això últim des d'un lloc d'autoritat."

Got it? Ho capteu? Més clar, l'aigua. Per cert, la llei que regula el delicte de sedició en la navegació aèria és d'un any tan democràtic com el 1964, que per cert és l'any que una servidora va néixer, i que va ser quan el franquisme, commemorava a cor què vols els 25 anos de Paz.

Però encara hi ha més. Amb la declaració de l'estat d'alarma, i sempre segons el diari esmentat,

"la situació processal d'aquest col·lectiu ha variat. El ministeri de Defensa procedirà a comunicar als controladors que han estat mobilitzats per ordre del Govern. Després d'aquesta comunicació perden els seus drets com a persones civils i queden sota el comandament de militars. En el cas que es neguin a complir el mandat d'anar al seu lloc de treball seran arrestats per un delicte de desobediència i posats a disposició d'un jutjat togat militar. A més, els controladors des d'aquest moment hauran d'acatar totes les ordres que rebin i no podran al·legar cap excusa per incomplir els mandats, com que la seva jornada de treball s'ha acabat o que no poden fer més hores extres, etcètera. Tots els seus drets laborals i sindicals estan suspesos davant "la situació d'emergència nacional" i hauran de treballar fins que aquesta es resolgui."

I encara més,

"Després de la declaració de l'estat d'alarma, els controladors aeris, han passat “a estar mobilitzats", segons ha anunciat avui el vicepresident primer de l'Executiu, Alfredo Pérez Rubalcaba. La mobilització dels controladors suposa un efecte "pràctic immediat", ha explicat Rubalcaba, que és que "si no van a treballar, incor

reran en un delicte de desob

ediència tipificat al Codi Penal Militar".

Segons l'article 8.5, “a efectes d'aquest codi militar s'entendran com a militars (...) els que amb qualsevol assimilació militar prestin servei al ser mobilitzats o militaritzats per decisió del Govern”.

El delicte de desobediència tipificat al Codi Penal Militar està referit en l'article 102: “El militar que es negués a obeir o no complís les ordres legítimes dels seus superiors relatives al servei que li correspon serà castigat amb penes de tres mesos i un dia a dos anys de presó. Si la desobediència consistís a refusar permanentment el compliment de les obligacions militars s'imposarà la pena de dos anys i quatre mesos a sis anys de presó i la pèrdua de feina”.

Podem veure, doncs, com els ecspanyols han posat tota la carn a la graella. No és cap casualitat que ara això hagi passat un cop el govern de Catalunya es troba en la pràctica desactivat, i en el moment que s'està negociant -si no s'ha decidit ja- qui ocuparà les conselleries... Tampoc és casualitat que sigui ara mateix, que s'hagi decidit la semi-privatització d'Aena i de la gestió de l'aeroport del Prat. Aquí qui no corre, vola.

L'episodi aquest, però, no és l'únic que mereix una reflexió detinguda. En els darrers dies n'hi ha d'altres, que també mereixen ser estudiats atentament. Però ens n'ocuparem en un proper post.

ELLS LES PREFEREIXEN CORRUPTES

NOTA PRÈVIA: Aquest post el vaig penjar dimecres passat, 1 de desembre, al Bloc Gran del Sobiranisme. Ahir, quan vaig intentar accedir-hi per consultar els comentaris que regularment rebo, no vaig poder accedir. Ara fa una estona, finalment, hi he accedit, però m'he trobat amb la sorpresa que precisament aquest post ha desaparegut del web. No tinc cap dubte que es deu tractar d'un error o d'un malfuncionament tècnic que de seguida s'arreglarà, i el post tornarà a estar penjat. En l'ínterim, he decidit, penjar-lo ara en el meu bloc personal, per tal que estigui a l'abast de tothom. Disculpeu les molèsties, tot i que naturalment, en cap cas em són atribuïbles.

ELLS LES PREFEREIXEN CORRUPTES

Bé, s'han descobert les cartes, i la candidatura que rep el suport de la formació més corrupta, més encausada per la justícia, amb més pufos a amagar, amb més individus empaperats, sí, aquesta candidatura, ha obtingut una victòria esclatant. En Millet i companyia poden respirar fondo. Alleugerits. I tots els mini-Millets, nano-Millets i micro-Millets dels 947 municipis de la CAC., també. Ara serà el moment de posar les coses a lloc. Els nostres corruptes ja tenen què oferir als espanyols a canvi que no els engarjolin. Naturalment, la dependència de Catalunya. "Canvio sentència exculpatòria o mini sentència, o nano-sentència o fins i tot micro-sentència per quatre anys més de dependència, d'espoli, de Tribunal Constitucional, de copets a l'esquena..." La cosa anirà així.

La política catalana té una deriva zaplanista que fa caure d'esquena. Els nostres ciutadans fan ulls clucs a la corrupció, i voten per estètica. Som així, mediterranis, que diria l'Unamuno... o levantinos, l'Ortega. O sicilians, o napolitans. No ve d'un pam.

Feia mal d'ulls veure durant la nit electoral, en Mas, quan pronunciava el discurs indoor de victòria, envoltat per en Duran i Lleida i la seva guàrdia de corps: la pija Ortega, en Pelegrí, en Castellà, en business Sànchez Llibre, el torero Espadaler i la futura Molt Honorable, de Gispert. Tots ells formaven una mena de cordó sanitari que aïllava en Mas i senyora dels Pujol, Corominas, Madí, que amb posat tens s'ho miraven des de la llunyania. Una premonició del que serà el govern Mas? O potser hauríem de dir govern Duran-PP? Sobretot de cara al 2012, amb la chuky Sánchez Camacho en ple trànsit orgasmàtic, després d'haver-se fet un tip de matar independentistes i immigrants... en el seu videojoc de marres.

La victòria d'en Mas és una notícia terrible. Que ens retrotrau a anys passats. Ja comencen a treure el morro els Recoder, de torn. I en Quico Homs, ja ha dit molt clar que la seva prioritat d'entesa és amb el PSC i PP. Us sona això? Sí senyor, i visca l'esperit del 10-J! Sé de fonts solvents que en Mas ha renunciat a crear la Conselleria d'Afers Exteriors o de Relacions Internacionals... ja se sap, la crisi. Però serà sòmines, el tio? Precisament, perquè hi ha una crisi que no te l'acabes, la tal conselleria és més necessària que mai! D'això... la globalització, us sona, aquest concepte?

Però ells no, ja tornarem al joc del Sí Ministro, Sí Secretario de Estado i Sí Subsecretario, i vinga pont aeri amunt, pont aeri avall, vinga AVE d'anada i AVE de tornada... Buff, quin avorriment! I en rasputin Rubalcaba que ja ensenya cuixa a en Mas a veure si pica... Depriment.

Ells, les prefereixen corruptes, les llistes. Un corrupte és un de nosaltres... qui no ha estat mai corrupte? En un poble oprimit, no hi ha res que espanti més que algú que planta cara. Perquè si planta cara, el més probable és que se la trenquin.... I ningú vol sortir esquitxat de sang, ni tan sols de la del veí. Ecs, uix, quin fàstic!

Perquè la corrupció és la quintaessència del colonialisme, de la subordinació. Es compra el derrotat per evitar que es rebel.li, per evitar que pensi. Ja ho deia Darwin, en la naturalesa, triomfen no els més forts, no. Triomfen els que s'adapten millor a l'entorn. I això és clau. En un entorn de corrupció i manca de dignitat, aquells que són corruptes guanyen. Sempre.

Ara només cal saber si hi ha daixonses per tornar-se a aixecar i tornar a caminar. Però d'això en parlaré la propera setmana, que avui, encara llepo les ferides...