dimarts, 31 de juliol del 2007

DATS, MÉS QUE DATS

Ha estat una associació d'idees, certament. Veure el meu correu electrònic ple d'ofertes d'allargament de penis i escoltar les tertúlies que he escoltat aquest dimarts al matí a Catalunya Ràdio i a RAC1.

I és que escoltar la ràdio a l'estiu, quan les primeres espases són de vacances, és una tortura encara més cruel que escoltar-la durant la temporada regular. Els seus suplents són autèntics meritoris que fan i, sobretot, diuen autèntiques barrabassades. No ho puc assimilar. Ho sento. No ho paeixo. Quina gent més ignorant! Quines penques!

Entre els tertulians, no sé en quina de les dues, figurava el gran pingüí Enric Juliana, un autèntic cínic per no dir res més malsonant, que després m'ho retreuen. Quin element, ben bé que ha assimilat tota la filldeputeria característica de la política italiana -vaticana inclosa, off course- i tot el primitivisme, el milhomisme i el bocagrossisme consubstancial a la política ecspanyola. La veritat sigui dita, la resta de contertulians, tant a l'una com a l'altra, no es quedaven pas enrere- tret d'un cas, molt més normal, i que casualment es tracta d'un dels millors alumnes que he tingut mai.

Però tornem a la lletjor. Com es pot tenir els sants deixonses de correlacionar la nova presa de pèl ecspanyola en forma d'apagada elèctrica que es va cometre la setmana passada, amb la necessitat de construir la MAT (la línia de Molta Alta Tensió)? No us sona això a una autèntica cortina de fum, que pretén amagar la més que probable o en tot cas possible correlació entre la negligència elèctrica i les obres del maleït AVE, que no TGV- que encara hi ha classes?

Allò que m'inclina a pensar en aquesta possibilitat és la unanimitat de la sociovergència en aquell argument. Realment sentir els tertulians malparlant del territori, per oposar-se a la MAT, i reproduint impúdicament tots els típics tòpics, sobre el carlisme sociològic de la gent de comarques, que des de sempre ha segregat un determinat pensament ecspanyolista, que se les dóna de liberal i progre, fa autèntica basarda, per no dir vergonya aliena. És el catanyolisme, del qual ja en el seu moment se'n van fotre, i de forma magistral, per cert, tant l'enyorat Ramon Barnils, com el sempre provocador i innovador, Miquel Calçada i Olivella.



És tant el rebuig que sento per aquesta genteta, per la seva pusil.lanimitat envers l'invasor ecspanyol, per la seva supèrbia envers els patriotes catalans que lluitem per la llibertat de debò, és a dir, la llibertat que anhelen totes les nacions, és a dir, la independència, i que quan l'aconsegueixen, la defensen amb tot el que tenen al seu abast, que el més civilitzat que els puc dir és que són un dats. Sí senyor, uns autèntics dats. Sense honor, ni èpica, ni dignitat.

Us arrossegueu com esclaus, llepant els peus, el cul i les vores i el que faci falta dels vostres amos i senyors. Ho tornarem a veure quan es deixi caure per aquí el ZP de marres. Tots els dats aniran a bavejar davant aquest demagog ecspanyolista, tal i com tan encertadament el va titllar en el seu moment en Joan Carretero, del qual per cert, s'espera que més aviat que tard doni un cop damunt la taula i acabi amb tota la patuleia que parasita ERC.

A tots ells, a tots els dats, va dedicada la il.lustració del post.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 27 de juliol del 2007

QUI TE POR DE LA BLOGOSFERA?

En els darrers anys el fenomen dels blocs ha assolit una rellevància tan gran que, segons sembla comença a fer por a determinats cercles de poder i als enemics de la llibertat. Daily Kos, un dels blocs més llegits a escala mundial, es fa ressò de l'ofensiva desfermada per la cadena de Tv Fox contra els blogs. Fins i tot penja un vídeo de you tube on es crida a la mobilització contra aquesta campanya de l'extrema dreta americana. El vídeo és molt interessant,




Molt directament lligat a aquesta notícia hi ha el manifest llançat per l'Electronic Frontier Foundation (EFF), en defensa dels drets dels blocaires.

Bloggers' Rights at EFF

Entre d'altres drets que es defensa hi ha el dret a l'anonimat, és a dir, a fer blocs anònims, el dret a fer un ús adient de la propietat intel.lectual, el dret a penjar posts sobre el teu lloc de treball i el dret a tenir accés als actes públics i a la informació pública com els mèdia.

Penso que cal reflexionar sobre aquest tema, atès que comença a configurar-se, fins i tot a casa nostra, un intent de limitar o condicionar d'alguna manera, la llibertat en la blogosfera. No debades, individus amb ínfules de comissari polític, s'han mostrat entusiasmats, naturalment, amb la idea de censurar d'alguna manera la blogosfera.

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, 26 de juliol del 2007

BENVINGUT AL CLUB, FERRAN

Acabo de rebre el Tribuna Catalana i quan el llegeixo amb molta atenció, cosa que faig cada dia, m'omple de joia la notícia que en Ferran s'ha apuntat al club. Al Club dels Independentistes, per descomptat. Li ha costat déu i ajut, però finalment la raó s'ha imposat. Això si més no és el que es dedueix del seu article a La Vanguardia. El fet que advoqui per un independentisme tranquil i multisectorial em sembla lògic. I totalment adient al seu tarannà, si més no el que jo conec. Jo també sóc partidari d'un independentisme tranquil, de fet fins i tot m'inclinaria per que el dia de la declaració de la Independència, els ecspanyols ni se n'assabentessin. No seran necessaris emotius comiats. No cal. Fins i tot, seria partidari que el COI els donés els Jocs Olímpics del 2016, per tal que es llepessin les ferides i se'ls guarís les frustracions.

Bé, un cop el Ferran ha caigut del cavall i ha vist la llum, penso que dels cinc membres que van avaluar la meva tesi doctoral, només en queda un per portar-lo pel camí de la recta via. Val a dir que dos, ja anaven caminant solets en la direcció correcta. Pel que fa al quart, membre d'una més que coneguda família política catalana, fa poques setmanes un amic em va assegurar que també ha abjurat de les "promiscuïtats federalistes" (Joan Casanovas i Maristany, dixit) i que cada cop té més clara l'opció sobiranista, naturalment, tranquil.la, faltaria plus. Els catedràtics no volen soroll.

Una notícia excel.lent per al post número 600 d'aquest modest i tranquil bloc.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 25 de juliol del 2007

REFLEXIÓ POST-OPERATÒRIA

Dimarts em van operar per extreure'm un "lipoma dorsal gegant", segons consta en l'Informe d'Alta del metge. És la segona vegada que m'operen en menys d'un any. L'altra va ser el passat mes de desembre per una hernia umbilical. Ja en vaig parlar aquí. Tot plegat m'ha fet la impressió d'estar en un procés d'una mena d'ITV als 43 anys. Espero que no em torni a tocar una altra revisió fins pel cap baix d'aquí a 25 anys!

L'operació va ser ràpida i aquest matí m'han donat l'alta. Total que ja estic de nou a casa. No he pogut evitar, però, passar una nit sencera a l'hospital. I la veritat és que no en tinc cap queixa. Unes infermeres molt atentes, una habitació molt còmoda, com acabada d'estrenar. L'únic aspecte destacable és que em van intubar i ara tinc molèsties -dir-ne mal seria exagerat- a la gola.

La nit en sol.litud, però m'ha estat útil per reflexionar. I he arribat a la següent conclusió: un ésser humà que viu deu, vint, trenta o quaranta anys en un entorn on es parla una llengua diferent a la seva, i no és capaç d'aprendre-la, ni tan sols a xapurrejar-la, no només és una vergonya per a la seva comunitat d'origen, sinó per a tota l'espècie humana. Dit d'una altra manera o bé és un tarat mental, o bé és un colonitzador, un ocupant, que menysprea la societat que l'acull. Els processos de colonització mai són democràtics, són numerocràtics, és a dir, que allò que realment importa és el nombre. Un exemple: l'adhesió de nous estats als Estats Units no prosperava fins que Washington no comprovava que la població anglòfona era majoria en el territori en qüestió. El mateix va intentar Rússia amb els països bàltics, si bé aquí es combinà el foment de l'emigració russòfona amb la deportació de milers de letons, lituans i estonis cap a la Rússia i la Sibèria profundes.

Però no cal anar tan lluny. Tant a la Catalunya Nord, com a la Catalunya sud, l'enginyeria demogràfica amb intencions polítiques és més que evident. A la Catalunya Nord, l'estat francès ha jugat històricament la carta de l'empobriment i la periferialització, la qual cosa ha obligat a generacions de nord-catalans a emigrar a Marsella, Tolosa, Lió o París. Per acabar-ho de lligar, s'ha donat l'establiment de francesos del nord, de belgues (valons), de pieds-noirs, molts dels quals no tenen la més mínima simpatia per la identitat i la cultura catalanes, ans més aviat el contrari: s'hi oposen ferotgement. En aquest genocidi identitari també van tenir molt a veure la Guerra Franco-prussiana de 1870, la Primera i la Segona guerres mundials. En tots aquests conflictes, tres generacions de nord-catalans, la major part de la joventut pagesa del país, van desaparèixer.

A la Catalunya Sud, ara es comença a estudiar que ja en època de la Primera Dictadura, la de Primo de Rivera, es va començar a teoritzar sobre l'andalusització de Catalunya, mitjançant el desplaçamanet de milers de jornalers sense terra andalusos a Barcelona, València i altres ciutats catalanes. Naturalment, els ideòlegs d'aquest procés, els falangistes de primera hora, no inventaven res, senzillament, copiaven la manera de fer del feixisme italià, que també procedí a enormes moviments demogràfics del sud cap al nord, i molt sovint adreçats a anul.lar la identitats regionals que encara romanien. Des d'aquest punt de vista, la primera onada migratòria dels anys vint, només va ser un entrant per a la posterior planificació migratòria que tingué lloc entre el 1950 i el 1975. Abans, però, tota una generació de catalans del sud havia estat exterminada en les trinxeres de l'Ebre i el Segre. mentre que l'exili de la seva intelligentsia, deixava desprotegida l'alta cultura catalana, que tant havia brillat el primer terç de segle.

Sota el franquisme, Catalunya, però sobretot Barcelona, es convertí -la convertiren- en una suposada ciutat mestissa, i els locals d'oci de tall andalús es multiplicaren com a bolets i foren els centres de la vida social dels franquistes civils i militars. A partir del 1959, amb l'arribada de TVE a les llars, el procés d'ecspanyolització mental féu un salt endavant sense precedents, un procés, per cert, en el qual ara ha pres el relleu la pròpia TV3, tal i com ha explicat abastament, en Víctor Alexandre. No és cap casualitat, en aquest sentit, que un polític ecspanyol com el camarada Javier Arenas, enmig d'un míting electoral, titllés -no sé si Barcelona o Catalunya sencera- com la novena província d'Andalusia.

Malgrat les intencions incials del franquisme, el fet cert és que la lluita comuna contra la dictadura, va fer que una part molt important de la immigració procedents d'Ecspanya, en bona lògica s'acabés identificant, amb la lluita nacional catalana. Si bé no tothom, com és públic i notori. Els qui no ho han fet, actuen com a colons, com a conqueridors, per molt progres, i d'esquerres que es presentin. Cal dir, que una part significativa d'aquests colonitzadors són funcionaris de l'estat o bé (pseudo)intel.lectuals que es guanyen la vida en ecspanyol (i normalment, només, en l'ecspanyol, perque no saben -oberts i cosmopolites com es presenten- cap altra llengua).

Aquesta actitud solidària de molts catalans i catalanes d'arrels andalusa o altri, ha tret de polleguera els continuadors actuals del falangisme demogràfic, els quals ara tornen a la càrrega tot promocionant la immigració massiva de ciutadans sudamericans a les nostres ciutats. Si bé és cert que també ens trobem amb alguns individus reticents, dificilment aquesta nova onada migratòria pot ecspanyolitzar res, perquè no està socialitzada en els valors de l'Ecspanya Una, Grande y Libre, uns valors que només s'interioritzen si es mamen de petit. Si som capaços de correlacionar benestar i catalanitat, no només la immigració sudamericana, si no també la de la resta del món mundial, no tindrà cap inconvenient en apuntar-se a la causa catalana. Ara bé, per tal que es doni aquesta associació estadística, és imprescindible la Independència. És de somniatruites pensar que es pot proporcionar benestar si continua existint l'espoli fiscal i si les grans decisions en matèria social (pensions, jubilació, beques) i econòmica (macroeconomia, inversions, infrastructures) les continuen prenent uns decisors obsessionats patèticament de fer una ciutat perduda enmig de l'estepa, com és Madrit, la capital del món mundial. He dit.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 22 de juliol del 2007

ACTIVITATS D'ESTIU: LLIBRES I DVDs

Ara que l'Audiència nacional ecspanyola, autèntic tribunal d'excepció encarregat d'exterminar la dissidència política i nacional, hereva, doncs, de la Inquisició, ha deixat, per dos dies de protagonitzar episodis lamentables -llegir els dos posts anteriors- que han convertit l'estat ecspanyol en l'autèntica riota del món civilitzat, ara, puc escriure aquest post que ja fa dies que volia escriure.

Aquestes primeres setmanes d'un cert descans laboral, que en el meu cas mai és total, els dedico a llegir novel.les i a visionar determinades sèries de televisió que per diversos motius, encara no les havia vist i les tenia com a pendents.

Pel que fa a les novel.les, n'estic llegint dues a l'hora. Per una banda, i seguint amb el costum de conèixer novel.les ambientades durant la guerra i el franquisme, llegeixo l'obra de Josep Maria Loperena, La casa del fanalet vermell (Columna, 2004). Transcorre durant la Vaga de Tramvies (1951) i realment m'està agradant molt. No vull entrar més a fons en el seu contingut, perquè ho faré un cop l'hagi enllestida. Com a anècdota, dir que l'autor és un dels advocats que sempre ha destacat per defensar els militants independentistes quan ens les havíem d'heure amb la (in)justícia ecspanyola. Fins i tot a mi mateix emb va defensar en un judici que va acabar amb el fiscal retirant els càrrecs per la manifesta inutil.litat de la part acusadora.

L'altre llibre que llegeixo, és el de Ferran Torrent, Judici Final (Columna, 2006) i que tanca una trilogia sobre les liasons dangereuses, entre política, esport i mitjans de comunicació, de la qual també formen part Societat Limitada (2002) i Espècies protegides (2004). Totes tres ens introdueixen en la València actual, i en les lluites de poder entre els diferents clans polítics, empresarials i el baix fons. En el cas de Judici Final, s'introdueix la novetat d'un ex-membre de l'IRA reconvertit en assassí a sou i ens assabentem de la mort d'un dels personatges clàssics de Torrent. Tot i que falten poques pàgines per acabar-lo, prefereixo deixar per més endavant una valoració més completa.

Pel que fa als DVDs, actualment estic visionant dues sèries. Una podem dir que és clàssica, es tracta ni més ni menys que The West Wing (1999-2006). Quan l'emeteren per TV només vaig veure un capítol. Ara tinc l'oportunitat de veure-la sencera. De moment ja he vist la primera temporada i quasi tota la segona. Em sembla una sèrie prou interessant si bé penso que massa esquemàtica, atès que no incideix de forma suficient en les pressions que un Presidents dels Estats Units sense cap dubte rep dels lobbies que l'han ajudat a guanyar les eleccions i que després esperen veure recompensat el seu suport. Des d'aquest punt de vista fa la impressió que l'staff presidencial són una colla de milhomes/mildones que poden doblegar tot déu. I això no és cert, ni de lluny. Constato que ha esdevingut una sèrie de culte per a molts aspirants a caps de gabinet, de premsa o de comunicació de la política catalana, és a dir per a la generació o, en paraules sàvies de l'Enric Borràs, la llopada de jovenalla entre els 25 i els 35 que volen ocupar posicions el més aviat possible. Salvant les distàncies, juga un paper semblant al que tingué el Sí, Ministre i el Sí, Primer Ministre, en els últims 80s, entre aquells que llavors començàvem a estudiar la carrera de ciències polítiques a l'Autònoma.

L'altra sèrie que estic seguint, però que tot just he començat, porto vistos els dos primers episodis, és The Wire. Es tracta d'una sèrie policial produïda per l'HBO, la mateixa que la The Sopranos, ambientada en el món de la droga de la ciutat de Baltimore. Pel que porto vist, és una sèrie interessant i en l'actualitat s'han editat en DVD tres de les temporades emeses. Molt probablement les acabaré comprant, a través d'Amazon, totes.

Per acabar, només afegir que de les sèries de DVD sempre faig dos visionats. El primer en VO (versió original) i el segon en VOSA (versió original amb subtítols en anglès), atès que no poques vegades alguns detalls dels diàlegs se m'escapen en el primer visionat. Només em queda per afegir que espero que aviat es publiqui la darrera temporada de The Sopranos. A hores d'ara les 6 temporades publicades les he vistes, cadascuna d'elles, tres vegades, tret de la 6a, que només l'he vista 2 vegades.

Amb el permís de l'Audiència nacionals ecspanyola, si té el detall de no cometre més parides, que m'obligaran a tornar-la a enviar a pastar fang, al llarg de les properes setmanes, tornaré a referir-me a aquestes activitats lúdiques que porto a terme durant les vacances estiuenques.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 20 de juliol del 2007




Pero què s'han pensat aquesta gentussa sociata? Que en plena era d'internet poden censurar impunement? El PP vol tancar els repetidors de TV3 a la Catalunya Sud, i el suposat esquerranós PSOE censura un dibuix sobre la Borbonada. Tant els uns com els altres són la mateixa púrria, morralla, deixalla, detritus, rebuig i fins i tot, la mateixa merda. Contra el PPSOE i contra Ecspanya, ara més que mai ens cal la Independència.

Certament es pot argumentar que El Jueves no és precisament una revista independentista, i no ho és. Però això no és excusa. Si avui censuren El Jueves i se'n surten, demà tindran més fàcil censurar l'independentisme i impedir la llibertat d'expressió. Cal veure-les venir i actuar per endavant.


L'altre excusa pot ser que és una decisió judicial. I un bé negre amb potes rosses! A aquestes alçades, tothom sap que el poder judicial ecspanyol és més fatxa que el més fatxa dels polítics ecspanyols. Una altra raó doncs, per la Independència. I en van....


Precisament, no ha estat el Ministeri de l'Interior ecspanyol, encapçalat pel progre Rubalcaba, qui va autoritzar fa dos o tres dies una manifestació feixista a Madrit? Senyal inequívoc que torna el Bono, i la seva cabra!

I per acabar una cançó, en record i homenatge a l'ós Mitrofan,

SI EL REI VOL CORONA
CORONA LI DAREM
QUE VINGUI A BARCELONA

QUE EL CAP LI TALLAREM

Etiquetes de comentaris: ,

CAL TENIR PENQUES....

Llegeixo que l'Audiencia Nacional ecspanyola ha admès a tràmit una querella contra l'ajuntament de Santa Coloma de Cervelló per haver posat a un carrer de la Colònia Güell, el nom del patriota Jaume Martínez i Vendrell. L'acte va tenir lloc fa unes quantes setmanes, i li vaig dedicar aquest post. Els impulsors de la querella no són altres que els miserables de l'ACVOT, sinistre acrònim, que respon a Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, dins les quals, aclarim-ho, no s'inclouen ni la Guàrdia Civil, ni els polisnazis, ni la Legió, ni el CNI (ex-CESID, ex-SECED, etc.). Si així fos, l'ACVOT no comptaria amb quatre gats que viuen del cuento, sinó amb centenars de milers de socis. Perquè cal tenir penques per anar de víctima per la vida en un país com Catalunya, on encara avui en dia, milers de desapareguts i d'assassinats resten sense aclarir. Hi ha clarament una doble vara de mesura: les víctimes del franquisme i de l'extrema dreta i del GAL, no compten una merda, mentre que els caídos por Dios, por Ecspanya i per la pxxx Constitució del 1978 són alçats a la major glòria del règim.

Que quedi clara una cosa, per cada víctima de l'ACVOT hi ha centenars de víctimes anònimes o no. I mentre aquest desequilibri no desaparegui em nego en rodó a sentir cap mena de sentiment per aquesta genteta. Ja s'ho faran. Més encara, els hem de combatre, perquè amb la seva actuació estan donant cobertura a una lectura de la història clarament genocida i feixista.

En aquest context, l'especial odi que els ecspanyols segreguen envers la benemèrita -aquesta sí- figura d'en Martínez Vendrell, ens mostra, que la seva actuació patriòtica encara els cou. Estic segur que en la croada contra ell, aquests esbirros compten amb el suport econòmic del gran capital. Un sector que no oblida la por que va patir entre els anys 1975 i 1979, quan algunes de les seves figures senyeres, van passar, literalment, per caixa. Sempre he pensat que els Jocs Olímpics del 92, van ser producte de l'actuació de l'independentisme, perquè va ser ell qui va motivar que alguna figura rellevant optés per fotre el camp del país i s'instal.lés a Moscou. Un cames-ajudeu-me, això sí, disfressat de nomenament diplomàtic. Oi que ens entenem?

En nom de la Veritat i de la Justícia, la seva memòria s'ha de reivindicar cal combatre amb totes les nostres forces la victimologia ecspanyola. Perquè entre d'altres raons, per cada mort reivindicat pels ecspanyols, n'hi ha centenars, fins i tot milers, comesos pels ecspanyols al llarg de la història. A Europa, a Àfrica, a Amèrica i a l'Àsia. En això, ho reconec, sí que són universals, els ecspanyols. Significativament, només els assassinats de les nacions que avui són estats, des d'Holanda fins a Cuba o Filipines, avui són considerats herois i compten amb monuments i carrers al seu nom. En canvi, els que continuem sota la bota ecspanyola, hem de veure com els ecspanyols, de manera rabiosa, intenten per tots els mitjans amagar-nos els nostres morts, tot criminalitzant-nos. Una estratègia més vella que l'anar a peu, i que sempre acaba esclatant-li a qui la practica. Que així sigui.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 16 de juliol del 2007

COL.LABORO AMB CRITERI



Avui s'ha penjat la meva primera col.laboració amb el col.lectiu CRITERI. Es tracta d'un article que porta per títol Independència i Llibertat i que el podeu llegir aquí. Segons m'han informat, d'aquests articles, els col.laboradors en publiquen entre 3 i 4 cada any, així que molt probablement no tornaré a publicar fins a la tardor. A banda que m'omple d'orgull que m'hagin demanat que pugi al seu carro, el fet de compartir espai virtual amb gent com en Salvador Cardús, en Víctor Alexandre, en Bernat Joan, en Joan Ramon Resina, en Vicent Partal o l'Eugeni Casanova, entre d'altres, és tot un repte afegit. Realment es tracta de gent molt preparada i que conformen la intelligentsia de l'independentisme intel.ligent i digne, és a dir, el no integrable pels sociates.

Per cert, no fa pas gaires dies, en una conversa de sobretaula amb un conegut periodista, em va pronosticar que en Carod-Rovira acabarà com a independent... a les llistes del PSC. No ho descarto, en absolut, sobretot perquè ja existeix el precedent d'en Joan Cornudella i Barberà.

PD. La cara que foto en la foto és per llogar-hi cadires.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 15 de juliol del 2007

QUART ANIVERSARI: PIANO, PIANO SI VA LONTANO

Si noi, ja en són quatre, els anys d'aquest bloc. I amb ganes d'encetar el cinquè. Aquest darrer any ha estat, no cal dir-ho, un any de ressaca després del desastre del nyap. Però també, mal m'estar el dir-ho, un any de creixent reconeixement de la feina feta. Gràcies a tots aquells que em feu comentaris i els que el llegiu i després m'envieu correus electrònics i a aquells que el llegiu tot simplement i després quan ens trobem, em feliciteu. I sobretot, als subscriptors (14), als quals envio tots i cadascun dels blocs que publico -suposo que deveu somniar amb mi- i a aquells que sense haver-ho demanat, us trobeu de tant en tant un correu meu (en sou prop de 220). Fins i tot gràcies a aquells que heu demanat deixar de rebre els meus correus (uns 7) per motius diversos. Tots vosaltres heu col.laborat també d'una manera o una altra a aquesta història.

He dit que aquest darrer ha estat un any de creixent reconeixement. Si més no això és el que dedueixo del fet que la gent d'Omnium Cultural, m'ha inclòs dins el paquet dels 200 blocs més importants de la catosfera. Literalment, diuen que sóc "un dels analistes polítics més perspicaços". Bé, moltes gràcies. En la mateixa línia, si fa no fa s'expressa Roger Buch en el seu llibre, L'esquerra independentista, avui, on escriu que és un dels "blocs sobiranistes més visitats" (pg. 266). Per acabar-ho d'arrodonir, els camarades de cimeraextra, que ja en anys anteriors em van promocionar com a futurible President del Parlament de la República Catalana (no de cap altre, per descomptat), em situen ni més ni menys que el primer en la llista de "Blogs que ens agrada llegir". Gràcies companys, vosaltres també comenceu a tenir una certa edat en la blocosfera i, cotinueu fotent canya de la bona!

Bé, per completar aquest aniversari, només recordar que la meva activitat a la xarxa no només es limita als blocs, sinó que també inclou una col.laboració regular en el portal Llibertat.cat, on escric a la secció d'internacional. Properament, també m'han fitxat per col.laborar amb una columna d'opinió a un web del tot recomanable i que en el seu moment, molt aviat, anunciaré.

Bé, aquest aniversari no m'he estat de res. I és clar que no! Com diu la coneguda dita italiana, Piano, piano si va lontano. Exacte. El més lontano possible d'Ecspanya, naturalment!

Etiquetes de comentaris:

divendres, 13 de juliol del 2007

DEMÀ, DISSABTE, ENS VEIEM AL POBLENOU


Em plau anunciar que demà dissabte, 14, se m'ha convidat a participar en una xerrada sobre La transició política i l'independentisme. L'acte tindrà lloc a les 18.30 hores, a l'Ateneu Popular Octubre-Casal Independentista del Poblenou, situat al carrer Badajoz, 23. A més d'una servidora també prendran la paraula un membre d'ENDAVANT-OSAN i un altre de l'Ateneu Popular. També es farà el passi del vídeo Terra Lliure, punt final. Si voleu més informació, cliqueu aquí.

Us espero a tots aquells que volgueu anar-hi i fer la petar. PASSA-HO!

Per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 11 de juliol del 2007

EL CUL DE LA JOHANSSON

Que el primer que coneguis d'una noia és el seu cul, no deixa de tenir morbo. Això és precisament el que em va passar amb l'Scarlett Johansson, suposo que com molta altra gent. Em refereixo, és clar a la seqüència inicial de la pel.lícula Lost in Translation (2003).

En la meva experiència cinematogràfica, Lost in Translation ja ocupa un lloc destacat. Fa companyia a pel.lícules tals com Ben-Hur (1959), La aventura del Poseidon (1972), Jaws (1975), Grease (1978), Life of Brian (1979), Alien (1979), Excalibur (1981), i més darrerament, Reservoir Dogs (1992) i, la que per a mi és la millor pel.lícula encara a hores d'ara, que és The Big Lebowski (1998).

Totes aquestes pel.lícules i d'altres, òbviament, formen part de la meva biografia cinematogràfica, que influenciaren la meva infantesa i adolescència -quan anava al cinema amb la família o altres crios- fins arribar a la vida adulta, i fins i tot una d'elles (guess which one?) té molt a veure amb la meva primera vegada.

En el cas de Lost in Translation, va ser la primera pel.lícula que... vaig descarregar d'Internet amb el programa Limewire. Només per aquest petit detall tecnològic, ha passsat a formar part del meu bagatge biogràfic, que ara m'he adonat que comença a ser pesat, sobretot quan et diuen que ets un "vell" amic (;-). Per això el cul de la Johansson ja forma part de la meva vida.

Tota aquesta reflexió ve a tomb per tot l'enrenou que està creant la pel.lícula que en Woody Allen està rodant a Barcelona, i que protagonitza la Johansson.

Respecte aquesta pel.lícula, avui a la Facultat, un col.lega, amb cara certament compungida, em confessava que significarà un gran pas enrere en la normalització del país. Es basava en el fet que donarà una imatge totalment ecspanyola de Barcelona, i que serà una imatge que arribarà a tot el món.

Hi estic parcialment d'acord. Els ecspanyols intentaran donar-li aquesta lectura i la passejaran per totes les ambaixades del món mundial. Serien imbècils si no ho fessin. Però per altra banda, aquest film situarà Barcelona -i Catalunya- encara més en el mapa del món i farà que vinguin més gent i, si bé certament no tots, molts d'ells, quan tornin al seu país comprendran que Catalonia is not Spain. Si més no, de nosaltres depèn que això passi. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

Clar que si Tokyo serà la ciutat associada sempre amb el cul de la Johansson, amb quina part de la seva anatomia s'associarà Barcelona? Reflexionem-hi.

dimarts, 10 de juliol del 2007

CHACON, L'ALUMNA DE DION: PREPAREM-NOS-HI

Em vaig assabentar del nomenament de la Carme Chacon a Londres (o Londra). Em sembla que va ser el meu vell amic, Vicent Partal, qui m'ho comunicà, després de rebre la notícia al seu mòbil. O potser va ser algú altre, però, en Vicent rondava per allà.

Bé. Jo conec lleugerament la Carme Chacón des del vessant acadèmic. De fet, li dec un favor. Sort que ella ni se n'enrecordarà. Concretament, l'any 1996 em va ajudar a buscar allotjament al campus de la Universitat de York a Toronto, on vaig passar un mes fent recerca. He de reconèixer que va fer bé la feina. Em van assignar un apartament per a professor, de dos pisos, amb terrassa i tot. Va ser, de lluny, la millor residència universitària que he tingut mai. I molt més barata que qualsevol hotel.

El nostre coneixement prové de ser tots dos estudiosos de la política canadenca/quebequesa. Per descomptat des de punts de vista diferents i fins i tot antagònics. Ella declaradament unionista o federalista, mentre que jo sobiranista o independentista, per descomptat. De fet, la Chacon, conjuntament amb homes com el Caldera, actual Ministre de Treball i Afers Socials, i de l'ex-Ministre de Justícia, López Aguilar, representa el front més neojacobí i partidari d'una progressiva implicació de l'estat central en totes les competències, fins i tot en aquelles suposadament exclusives de les anomenades Comunitats Autònomes. Per aconseguir això, naturalment, l'estat central té el recurs dels diners, de la seva enorme capacitat de finançament, aconseguida bàsicament gràcies a l'espoliació fiscal de Catalunya. L'estratègia és la següent: l'estat compra la participació en àrees de competència autonòmica, mitjançant el seu poder de despesa. Així les comunitats autònomes, a canvi de finançament, renuncien a la seva competència legislativa o executiva, que és recuperada de facto pel govern ecspanyol. L'exemple més fefaent, més sangrant, més incomprensible d'això que dic, és la Llei de la Dependència, promoguda pel senyor Caldera, i que comptà, de forma surrealista i indignant, amb el suport d'ERC, ara fa uns mesos.

Bé, aquest poder de despesa del govern ecspanyol no és una innovació pròpia. És una afusellada total de l'estratègia que des dels anys 70 porten fent els governs liberals canadencs, ferotgement contraris a la independència del Quebec, per pressionar el govern d'aquesta província i a l'hora per incrementar-hi la seva pròpia presència. L'ideòleg actual d'aquesta política anti-independentista no és altra que l'actual líder del Partit Liberal del Canadà i cap de l'Oposició Oficial, Stéphane Dion. Aquest senyor, amb el qual, per cert, vaig sopar-hi, durant una seva visita a Barcelona, l'any 1993, quan encara era un simple professor universitari, s'ha convertit en el referent intel.lectual de tots els anti-independentistes del món. Sigui al Quebec, a Escòcia, al País Basc o a Catalunya, el senyor Dion és venerat com si d'un sant es tractés. I la raó és que és l'artífex de la Llei de la Claredat, que en el seu moment va aprovar el govern d'Ottawa i que regula sota quines condicions el govern canadenc acceptarà negociar amb una província que es vulgui secessionar de la federació. No cal dir que es tracta d'unes condicions numantines. No entraré en detalls, qui en vulgui saber més, que entri aquí. Fins i tot el diari totpoderós, El País li ha dedicat molt espai a aquest príncep de l'unitarisme. I s'ha publicat en ecspanyol un recull dels seus textos acadèmics i discursos polítics.
Naturalment, la flamant ministra Chacón és una deixeble avantatjada del senyor Dion. Per això, algunes de les anàlisis que he sentit en els dos darrers dies, segons les quals la Chacón és una ministra junior, perquè les competències en Habitatge estan traspassades a les autonomies, i doncs, no tindrà marge d'actuació, no poden ser més que fruit de la ignorància més supina. És tot el contrari!

Preparem-nos per una ofensiva generalitzada, per terra, mar i aire, per part del govern ecspanyol per emparar-se d'una competència tan llèpola com la d'Habitatge. Serà una ofensiva que passarà per damunt de tot quisqui i que no filarà prim. En els propers mesos la nova Ministra, segurament impulsarà iniciatives populistes que posarà els governs locals i autonòmics contra les cordes. I no cal dir que molts d'ells es rendiran gustosos a l'intervencionisme central. Això és el que passarà. Probablement, es vendrà de bon rotllo, amb una campanya publicitària positiva on parelles joves, families monoparentals, saltaran d'alegria per tenir accés a un habitatge, etc. etc. Tot a majoria glòria del govern ecspanyol, per descomptat.

En definitiva, una autèntica ensarronada adreçada al reforçament de l'estat en detriment de Catalunya. Segurament, en tornarem a parlar.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 9 de juliol del 2007

LONDRES (O LONDRA)

Ahir vaig tornar, a les onze del vespre, de la meva estada de quatre dies a Londres (o Londra). Al marge del fet acadèmic, del qual parlo aquí, l'estada ha tingut fets positius i negatius.

Comencem pels negatius: Londres era una caos. Que si el Tour, que si Wimbledon, que si Silverstone, que si no sé quin concert ecologista, que si Genesis... total, un merder enorme i el metro ple de gom a gom i l'estació de Mile End, la més propera a la Universitat on ens hem aplegat, tancada per un descarrilament. Per acabar-ho d'adobar, el segon aniversari del 7/7, amb les típiques reaccions de falses amenaces de bomba, desallotjament d'estacions, tancament de línies, etc. Torno a dir-ho, un total i complet caos. Per últim, els Dragons Catalans, van perdre amb el Twickenham Stoop per 30-22, en el campionat de la Super Lliga XII de Rugby a 13, tocant a Londres.

Els positius han estat les coneixences que he fet o que he retrobat després de molt temps sense veure-les. Em refereixo, i disculpeu si em deixo a algú a la Llum, la Laura, el Josep-Anton, la Laia, la Núria, el Guillem, la Marta, la Isabel, l'Ivan, el Martí, la Roser, l'Anna (amb nen incorporat), gent que viu arreu de la nostra Pàtria o fins i tot fora, fent de lectors de català, i que contribueixen sense cap mena de dubte a fer un país més savi, més culte i en definitiva més digne. També he tingut ocasió de sopar amb el Vicent i l'Assumpció, amb en Josep i en Miquel i de fer-la petar amb l'Imma i la Monsterrat. Aquesta darrera, per cert, va ser membre del tribunal de la meva tesi doctoral.

Un altre fet positiu ha estat retrobar-me amb el Leandro i la Maria Isabel, dos germans, i el marit d'aquesta, en John. Als dos últims feia 25 anys que no els veia: 25 ANYS! Sembla mentida. El Leandro i la Mary, són fills del Sr. Leandro i de la Isabel, tots dos ja morts (el 2005 i el 1998, respectivament). El Sr. Leandro era un lleonés que va lluitar contra el feixisme a la península ibèrica, als fiords de Nàrvik i a les platges de Normandia. Va fer dues guerres i jurà que mai tornaria a l'estat ecspanyol (si bé ell, naturalment, l'anomenava de diferent manera) mentres visqués el dictador. I com no podia ser d'una altra manera, va complir la promesa. Els darrers anys de la seva vida va comprar una casa al Mar Menor i el matrimoni hi passava mig any. La Isabel, la seva dona, és la connexió entre aquesta família i la meva. De molt jove va emigrar de Castella a Barcelona i va fer-se càrrec de la meva mare, encara una nena, mentre la meva àvia, vídua des del 1940, treballava en acadèmies i en despatxos per guanyar-se la vida. Durant uns deu anys, la Isabel va passar a ser una més de la família, formada per tres dones i fins i tot li tocà "fer de carrabina" quan la meva mare va començar a sortir amb el meu pare. Probablement aquesta és una de les raons que expliquen que la meva mare parlés més castellà que català. A més a més de les monges franceses, que reprimien qualsevol diàleg en català, és clar. Quan finalment la Isabel se n'anà de casa de la meva àvia, optà per tornar a emigrar, aquest cop a Anglaterra. Allà va conèixer el Sr. Leandro, es van casar i van tenir els dos fills abans esmentats. L'última vegada que els vaig veure, al matrimoni, va ser ara fa 10 anys. Eren gent entranyable i tots dos tenien un profund respecte per Catalunya. Quan el Sr. Leandro va morir no va voler cap cerimònia ni cap símbol religiós. Va mantenir-se ferm fins al final.

Ahir diumenge, pel matí, el Leandro fill i jo mateix vam anar al North Sheen Cemetery a deixar-hi unes flors. És un lloc agradable i civilitzat, no com d'altres. Molts dels morts eren d'origen irlandès. També n'hi ha de polonesos i hongaresos. Un cop enllestida la feina floral li vaig suggerir al Leandro que cantéssim la Internacional. Però ell va dir que al seu pare no li hauria semblat una bona idea que el morts, són morts i punt i que cal deixar-los en pau. Per què sempre han de ser uns els que obliden? I no uns altres, com el malparit d'en Garcia Gascó (sí, amb accent, desgraciat!)? Tanmateix, jo la vaig cantar, interiorment. En català, per descomptat. Sóc internacionalista, però no imbècil.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 7 de juliol del 2007

Per una vegada no tinc proves del que ara escric, aixi que qui llegeixi aixo s'ho haura de creure. Escric aquest post des de l'Apple Store a Londres (o Londra). S'ha acabat la conferencia internacional i ara vaig a passar la resta del temps amb el meu amic Leandro. Quant torni a casa ja en parlare mes de tot plegat (no poso accents per anar rapid). Fins la tornada!

dijous, 5 de juliol del 2007

QUINA COLLA!

Aquesta foto de sobretaula l'he robada de l'Annanoticies que impulsa el company Víctor. Hi sortim alguns dels assidus als Dinars del dimecres que ja fa uns quants anys que mantenim, si bé en diferents restaurants del centre de Barcelona.


Hi podem veure persones de diferents procedències ideològiques a les quals els agrada el debat polític intens, i que no es tallen a l'hora defensar els seus punts de vista. Al final, però, la sang mai arriba al riu i es queda per a la propera setmana.

Com algú dels retratats va dir fa molt temps, si s' introduís els expedients policials de molts dels presents en un ordinador -fins i tot en la versió actual del venerable Berta de l'Escorial-, per molts teraflops que tingués, fotria un pet com un aglà.

I mireu-los aquí. Tan frescos. I jo, com qui diu, el xaval de la colla. Per molts anys!

dimarts, 3 de juliol del 2007

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 2 de juliol del 2007

TORNO A LONDRES (O LONDRA)... I UNA CARICATURA

Des del dijous fins al diumenge propers seré a Londres o Londra, com algú fa molt de temps va suggerir que s'havia de dir en català, igual, doncs, que en italià. Hi seré per presentar una comunicació en una conferència internacional que sota el títol Catalan Culture and Identity in the Digital Age organitza la Universitat de Londres.

La veritat és que sempre trio moments delicats per anar a aquesta ciutat. Per exemple, hi era quan l'IRA va atacar l'exèrcit britànic a Hyde Park, el mes de juliol del ja llunyà 1982. Encara recordo les imatges dels cavalls morts que van donar la volta al món.

També hi era el mes d'agost del 1990, quan Saddam Hussein va envair Kuwait. Quan vaig llegir les portades dels diaris no vaig ser conscient de la rellevància del fet...

Ara torno a anar-hi... en ple histerisme sobre amenaces de bombes i fins i tot tancament d'una de les terminals de Heathrow, precisament l'aeroport de destinació que vaig escollir pel simple fet que està connectat per metro amb la ciutat. Bé, ja veuré com va tot plegat. Per poc que pugui escriuré algun post des d'allà.

Per ambientar-me, aquest cap de setmana he estat llegint la premsa britànica, que com es pot suposar està molt mogudeta arran del canvi de primer ministre. Però sense cap mena de dubte el que més m'ha cridat l'atenció és aquesta caricatura de Tony Blair, que ara té les penques de fer-se passar per pacifista. El dibuix bé s'ho val. Un Blair disfressat de hippy pacifista tipus flower power, amb un sarró ple de cranis iraquians, d'on regalima sang. És especialment interessant veure com el ninotaire denuncia el vedettisme de Blair, que pretén esdevenir el centre, i la cara escèptica/empipada del noiet palestí pel d'esgarrapades, descalç i que té una cama encadenada a la bola de ferro israeliana. Senzillament genial. L'autor és Carlos Latuff, un ninotaire brasiler que pel que es pot llegir aquí, no es talla ni un pèl.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 1 de juliol del 2007

L'ACTE DEL REAGRUPAMENT.CAT

Aquest dissabte que tot just s'ha escolat ha estat força intens. Pel matí he assistit a l'acte de presentació del Reagrupament.Cat, tal i com ja vaig anunciar en el darrer post. Ha estat un acte digne i fins i tot molt emotiu, sobretot per l'enorme ovació que ha rebut el Molt Honorable (ex-)President del Parlament, Heribert Barrera i Costa que hi ha assistit a primera fila malgrat els seus prop de noranta anys. Un homenot amb totes les de la llei.

La meva valoració de l'acte és força positiva. Cal tenir present que es tractava d'un acte adreçat bàsicament a la militància d'ERC que s'ha adherit a l'esmentada plataforma o corrent. No era un acte, doncs, dirigit als ciutadans en general. I penso que això on s'ha visualitzat més ha estat en les propostes concretes llançades per en Joan Carretero i que anaven dirigides clarament a endreçar la casa: incompatibilitats diverses, mandats representatius limitats, etc. Penso doncs, que ha estat un acte d'introspecció, de mirar-se un mateix i veure que cal canviar. No hi ha hagut un missatge, o molt escassament, un missatge dirigit a la societat catalana sobre què vol fer la plataforma. I penso que això és fins a cert punt lògic. La batalla ara és dins d'ERC, no fora.

Des de la meva perspectiva de convidat, i de persona que, malgrat haver saludat molts coneguts i fins i tot amics, segurament se m'han escapat alguns missatges subliminals que només els poden decodificar els que militen en l'organització concreta, l'acte l'he trobat una mica coix. M'ha faltat per exemple, algun tipus de muntatge audiovisual o d'internet, que hagués animat més el seu desenvolupament: feia la impressió que els organitzadors volien anar per feina i tot s'ha succeït amb una disciplina quasi prussiana. Fins i tot ha acabat uns deu o quinze minuts abans del previst (a les 13.00 hores). On s'és vist que un acte polític acabi abans d'hora? Per altra banda, m'ha sobrat les referències al debat imbècil sobre el logo del partit. Perdre el temps en aquestes disputes, de la mateixa manera que es perd el temps discutint sobre el color del triangle i de l'estel de la nostra bandera, em posa dels nervis. Puta estètica del collons! (per usar un lleguatge acadèmic que segurament més d'un em retreurà d'aquí a pocs dies).

Això no vol dir de cap de les maneres que no m'hagi agradat. L'he trobat força encertat i he constatat clarament que la militància adherida està plenament darrere els promotors del grup, tant que han aplaudit en diverses ocasions, sobretot l'ocurrència respecte la medalla olímpica en hissar una determinada bandera o la referència a determinades missions comercials asiàtiques empreses sota una determinada bandera que, o coincidència, és la mateixa que l'anterior. També ha aixecat un notable safareig el missatge d'un militant que ha comparat la pluja fina amb la pluja daurada.

He dit que tothom ha aplaudit força. No, tothom no. Puc constatar que alguns dels assistents, concretament dos, no han mogut ni tan sols un múscul en tot l'acte, tret del moment de cantar Els Segadors. Suposo que a hores d'ara ja deuen haver redactat l'informe corresponent i el deuen haver enviat a la direcció, o a algun membre concret de la direcció. Però això és normal i no ho retrec pas, només constato.

Tot plegat, considero que ha estat un acte reeixit, bastant auster i molt transparent, tant que fins i tot s'ha dit públicament quant ha costat... poc més de 9.000 euros. Potser hauria calgut una mica més de canya. La lluita que s'aproxima serà a cara de gos i només qui mossegui amb més ràbia i sense compassió tindrà les de guanyar. És dur i és trist. Però la realitat és aquesta.

Etiquetes de comentaris: , ,