ELS MOSSOS S'ESTAN OMPLINT DE MERDA!

Recomano vivament la lectura de l'article de la Joana Gorina penjat a llibertat.cat. És un article interessant que combina la reflexió sobre l'actualitat política amb el coneixement del passat històric. També m'interessa particularment la darrera part, on l'autora recorda la necessitat de polítiques de seguretat -i jo afegiria de Defensa- per part de l'independentisme, sense caure, és clar en res semblant a plantejaments militaristes. O és que algú es pensa que sense forces de seguretat i armades, Cuba hagués resistit els intents de desestabilització per part dels Estats Units? I, per cert, poca conya amb les FAR!

Tot plegat ha contribuït a fer-me reflexionar sobre el rol que desenvolupa cada cop més el Cos de Mossos d'Esquadra (CME) en l'actual conjuntura política. És un tema del que ja he parlat en altres posts (1, 2 ), i la veritat és que la situació va a pitjor. Els serveis d'informació ecspanyols, que per descomptat, es troben ben presents dins del CME, estan aconseguint que aquest cos es converteixi en la punta de llança de la repressió política i de la dissidència social. Dels actuals 9 comissaris del cos (si més no fins a l'estiu passat, ignoro si se n'han nomenat més), un mínim de tres procedeixen dels CFSE, i segurament la presència d'aquests elements és més alta en les graduacions immediatament inferiors (intendents i inspectors), la qual cosa no és precisament un bon auguri.

Sota la direcció política de Joan Saura i Joan Boada, a més a més, sembla que el CME posi un especial interès en reprimir els sectors anarquistes i independentistes, amb una implicació digna de l'antic SIM -responsable de l'assassinat d'Andreu Nin i la depuració del POUM-, només comparable a la seva submissió total -de gos faldiller, diríem -a les ordres rebudes dels diferents Jutges de l'Audiencia Nazional. Per acabar-ho d'adobar, els del PP els fan la rosca així que poden amb la intenció gens dissimulada d'atreure'ls cap als seus plantejaments.

Penso que és una decisió de cada membre del cos, si caure en el pou de la indignitat de fer de gos d'atura d'Ecspanya o bé, de reivindicar alguns episodis plens d'honor com quan els Mossos es posaren a les ordres del President de la Generalitat el 6 d'octubre del 1934 i el 18 de juliol de 1936 per combatre el feixisme ecspanyol.

Recordo, en aquest sentit, un episodi que passà un vespre d'un 11 de setembre, quan uns quants independentistes ens concentràrem davant la comissaria del carrer Pujades per reclamar l'alliberament d'uns quants detinguts. Davant l'evidència que aquests havien estat colpejats pels seus companys, un mosso d'esquadra sortí de la comissaria empipat com una mona i digué, "Això és una merda, ja n'estic tip, me'n vaig als Bombers!"

Sembla realment que ara de mossos que s'ho creguin, ja en queden ben pocs. Deuen d'estar tots als Bombers! Bé, en tot cas, tots ja sou ben grandets per saber què és el que féu i a favor de qui treballeu.

SÓN LES 13:46...

I ja m'han donat dues excel.lents notícies.

La primera és que el Tribunal Constitucional ecspanyol ha caigut en mans dels policies dolents del PP, de manera que pràcticament, alea iacta est. El nyap està condemnat a mort. ÉS UNA EXCEL.LENT NOTíCIA, repeteixo. Ara voldré veure la cara de tonto que els quedarà al Mas, al Montilla, al Saura i sí senyor, també al Carod Rovira, què cony, estic segur que ell va votar que sí al nyap! Foteu-vos tots plegats! Ara a tots a fer bondat, perquè el PP us ha donat pel sac. I ben donats! Ni autonomisme, ni federalisme, INDEPENDÈNCIA ARA MATEIX!

I si els ecspanyols amenacen amb tancs -que suposo que hauran de llogar a Alemanya, si és que els deixen-, penso que ja és hora que parlem tranquil.lament amb el Marroc dels nostres interessos comuns (Sabta, Mililla, Canàries i Al-Andalus, per exemple).

Segona bona notícia. El lehendakari Ibarretxe ha fixat data per al referèndum o consulta popular. Serà el 25 d'octubre del 2008. Dia gloriós. Desenganyem-nos, si el PNB se la juga tant és perquè no veu cap altra sortida. O es rendeix a Ecspanya o pugna amb l'esquerra abertzale pel lideratge del Moviment Patriòtic basc. I com que l'esquerra abertzale no afluixa, doncs els jelkides han de jugar-s'ho tot. Quedar-se quieto parao seria suïcida pels seus interessos. Dit d'una altra manera la pressió dels MBAN -l'esquerra abertzale- per una banda, i la rigidesa dels ecspanyols, ha abocat al penebisme a moure fitxa si no vol desaparèixer del mapa polític.


No si la independència no la veurem el 2014, no, més aviat la veurem el 2010 o el 2012!

Són les 14.07... i avui és un GRAN DIA!

JOAN BALLESTER i CANALS (1913-1980)

A les llibreries ja es pot trobar l'obra Joan Ballester i Canals (1913-1980) de Robert Surroca i Tallaferro, publicada per Òmnium Cultural. Ben bé no es tracta d'una biografia exhaustiva, de caire acadèmic, sinó més aviat d'un treball de divulgació i popularització d'una de les figures més representatives de l'independentisme català del segle XX.

Al llarg de les seves 127 pàgines, l'autor ens presenta sintèticament la vida d'en Ballester, però sobretot li interessa remarcar totes i cadascuna de les campanyes i iniciatives patriòtiques en les que va no només participar, sinó sobretot encapcalar i liderar.

En Ballester pertany a una generació molt castigada per la història. Si bé en la seva joventut va tenir l'enorme sort de participar en l'ascens del moviment separatista català, i va pertànyer a Palestra, a la Unió Catalanista i fins i tot a Nosaltres Sols!, la guerra dels tres anys l'agafà massa jove com per tenir-hi un rol destacat, políticament parlant. En conseqüència, la major part de la seva vida adulta la va viure sota el franquisme, però quan aquest comença a trontollar, ja era massa gran per tenir un protagonisme a primera línia. Tot i això, la seva activitat entre els anys 50 i els anys 70 va ser intensíssima i de fet, el seu paper històric és el d'haver estat el connector generacional entre els separatistes dels anys trenta i l'independentisme que sorgeix els anys 70.

Surroca destaca naturalment el seu protagonisme en l'Obra del Diccionari Catalano-Valenciano-Balear (DCVB), així com en la difusió d'una text clau de l'independentisme contemporani, Justificació de Catalunya de Josep Armengou i el paper que exercí la llibreria Públia com a focus propagador del resistencialisme català, fet que li costà, per altra banda, ser objecte de diversos atemptats ecspanyolistes en els anys seixanta i setanta i, el darrer, en plena dècada dels vuitanta. L'autor també ens descobreix alguns episodis fins ara amagats, de la implicació de Ballester en accions contra la dictadura.

Personalment he de dir que la Llibreria de Joan Ballester i Canals, que és com es rebatejà Públia. situada al carrer Consell de Centre, entre Aribau i Enric Granados, a tres cantonades d'on jo vivia, va ser, a partir del 1984, el lloc on cada mes comprava les publicacions independentistes de l'època, els dos Lluita (el del PSAN i el de l'IPC), la revista dels CSPC i del GDL i sobretot, el setmanari El Llamp, impulsat per l'Enric Borràs.

Dit d'una altra manera, va ser l'establiment que em va permetre entrar en contacte amb l'efervescència independentista de mitjans dels vuitanta. Fet que em va portar a col.laborar, primer amb la Crida a la Solidaritat (1983-86) i després a militar a l'MDT (1986-89) i a Catalunya Lliure (1989-90), sense oblidar la meva actuació a la universitat a través de l'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU) (1985-88) i sobretot en el Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI, 1988-1991), del qual vaig ser el primer impulsor i president estatutari... tot i que, un pamflet recent ho ignora del tot (però els perdono, empipar-me seria donar-li massa importància).

En definitiva, es tracta d'una lectura molt recomanada, que s'afegeix a la cada cop més important bibliografia que sorgeix entorn el món independentista, tal i com ja vaig esmentar en un post anterior. Altament interessant i per la qual cal felicitar a l'autor, a l'Òmnium, i per descomptat a la pròpia família Ballester.

MISCEL.LÀNIA

.yu
Llegeixo no sé on que el domini .yu, que correponia a Iugoslàvia, ha estat suprimit perquè ja no existeix l'estat al qual es referia. Quin gran precedent! Friso perquè l'exemple s'estengui i d'aquí a curt o mig termini, el domini .es també sigui suprimit de la xarxa. Serà sense cap mena de dubte una bona notícia per als internautes i per a la humanitat en general.

En Safont a A3
Ahir, bé de fet aquesta matinada, m'he quedat fins a quarts de tres seguint el debat d'A3 sobre el risc de la desintegració d'Ecspanya. En aquest debat hi ha participat en Xevi Safont-Tria, regidor de la CUP a Mataró. Tot i que personalment penso que no s'hauria d'assistir a cap debat en cap televisió on s'hagués de parlar en ecspanyol, he de dir que en Xevi ha fet un paper excel.lent. Ha plantat cara com un valent davant tota la colla de cafres i truges que tenia al seu voltant, incloent-hi naturalment, la impresentable Pilarin. Precisament aquest element execrable del cosmos petardomediàtic, s'ha cobert de merda, per enèssima vegada, ja no ve d'aquí, quan s'ha solidaritzat amb la pallassa Regina Otaola, de la qual per cert només espero veure quan tocarà que, com diuen al Quebec, l'entartelin. Quina colla de majares, mare de déu senyor!

Bé salutacions a en Xevi al qual conec des dels temps de la militància conjunta al MDT i a Catalunya Lliure, a les darreries dels vuitanta i primers noranta. Sort que entre el públic present al plató vaig distingir-hi la venerable figura d'en Joan Jubany que et cobria les espatlles, fet que segurament et feia sentir més còmode i menys desprotegit! Un altre vet de la lluita per la independència.

Cony amb la UCPC!
Emocionat com un nen, l'Agustí Barrera m'envia un mail que anuncia la formació de la Universitat Comunista dels Països Catalans. Entro a l'enllaç i al.luciono mandarines. Això farà augmentar els atacs de cor a més d'un que jo conec. He de reconèixer que som un poble ben especial: ara que tothom sembla fugir-hi, va i ens muntem una universitat comunista! Això em confirma que els ecspanyols mai podran amb nosaltres. Som indestructibles.

Naturalment que em fa il.lusió participar-hi, sempre i quan sigui netament independentista i d'àmbit nacional complert, de manera que qualsevol dubte al respecte me'n faria retirar de seguida: ja en tinc prou d'ecspanyols que exhibeixen un comunisme de manual anti-independentista. Segurament el venerable Jaume Compte, màrtir del 6 d'Octubre del 1934, aquests dies deu plorar d'emoció. No Jaume, no t'oblidem. Nosaltres, no.

Compte: em reservo impartir-hi el següent curs: Teòrica i pràctica de l'ofensiva acuirassada contra l'exèrcit nazi i probable actualització en el context de la Gran Ofensiva Patriòtica Catalana contra les malignes forces ecspanyoles a la zona dels Monegros. Un esbós de crítica dialèctica a les tesis del Mariscal Zhukov. Que ningú me'l toqui, que m'ha costat moltes hores davant del Medal of Honor i el Call of Duty. Paniemaio?

LA VANGUARDIA ES CAGA A LES CALCES O....

Les editorials de diumenge i dilluns de La Vanguardia ecspanyola, marquen una autèntica fita en el món del que en paraules de Salvador Cardús és la promiscuïtat entre la classe política i el poder mediàtica a Catalunya. Una anàlisi de contingut d'aquests dos textos, que és el que tot professor universitari decent de comunicació o de ciència política ha de fer fer als seus alumnes aquesta setmana, ens demostraria sense cap mena de dubte, l'estat d'histerisme en què es trobava el seu o els seus redactors. Mai, repeteixo, mai havia llegit quelcom tant groller i poca-pena. Barrejant la política amb el Barça, i no sé quantes atzagaiades més. I tot per que s'ha tocat a la cresta dels Borbons de marres. Com es pot permetre aquest estat de genuflexió, de parar el cul, d'obrir la boca i tancar els ulls a un mitjà de comunicació titllat de modern i desenvolupat. Jo ho comprenc que l'estrafet del condecito, que és un freaky en el sentit etimològic del terme, llepi cul i vores per aconseguir ser alguna cosa gran d'Ecspanya, de la seva puta Ecspanya... però els centenars de professionals que hi treballen ... no tenen els ous de dir prou? Tant bé els paguen, que opten pel silenci vergonyant? Les hipoteques tiren tant? O les vickies?

La Vanguardia es caga a les calces, perquè uns quants patriotes fan el saludable exercici de proclamar-se no monàrquics, i de seguida es desenvolupa un cafarnaüm sense precedents. És de debò que Ecspanya és un autèntic tigre de paper, o si més no això m'agrada pensar. Només cal bufar una mica més i la casa de paper, com la del conte dels porquets, se n'anirà a can pistraus. L'histerisme ecspanyolista està retallant totes les llibertats, cada cop el poder judicial s'està convertint en la punta de llança de la reacció ecspanyola... per cert un poder judicial que és considerat internacionalment com totalment corruptible i que mereix una valoració inferior, quant a confiança en la seva equanimitat, al de Botswana. que ja és dir...

O tal vegada, l'histerisme de La Vanguardia és una estratègia per preparar un autèntic canvi d'escenari polític, dins del qual hi hauria| a) la simple i pura anul.lació per part del Tribunal Constitucional del nyap -tant de bo!-, b) el canvi de titular de la fastigosa corona ecspanyola, c) la generalització del pacte a la navarresa entre el PP i el PSOE per anul.lar políticament les minories, ... No dic que hagin de passar les tres coses seguides, però no és descartable que sí que passin alguna o algunes d'elles.

Passi el que passi, veure La Vanguardia histèrica perduda, sense rumb i disparant a totes bandes, m'omple d'alegria i d'esperança... anem pel bon camí!

2016?

Quin tip de riure! Els ecspanyols volen ensopegar una altra vegada amb la mateixa pedra... la de la seva estultícia. Després de l'hòstia que va rebre la seva candidatura per al 2012, ara tornen a la càrrega amb la del 2016, si bé n'hi ha uns quants que ja veuen que com a mínim fins al 2020 no es menjaran un kiko.

Jo proposo que els concedeixin els JO del 4048, en els quals, per descomptat els esportistes del Comitè Olímpic de Catalunya, escombraran tohom i guanyaran 30 medalles d'or pel cap baix... mentre que els ecspanyols seguiran sense menjar-se un kiko.

Vinga, pallussos, féu el ridícul una mica que vull veure-us plorar una altra vegada!

I sobretot, recordeu que els JO del 1992 es van aconseguir, paradoxalment, gràcies a la lluita de l'independentisme català. Ni més, ni menys. La política és plena de paradoxes.

Ah, per cert, m'han dit que en Borat també us dóna suport!

LA LLUITA A CÒRSEGA

Malgrat la proximitat geogràfica i la pertanyença a un mateix entorn geopolític -el Mediterrani occidental- existeix pràcticament un silenci total entorn les notícies sobre la lluita per llibertat nacional que desenvolupen els patriotes corsos. Vull dir que els mèdia catalans ignoren aquesta realitat mentre que s'aboquen de manera ben provinciana a la darrera parida madrilenya o sevillana.

Acabo de rebre la publicació U Ribombu Internazionale, concretament el seu número 27/28, el qual entre altres informacions d'interès reprodueix íntegrament el darrer comunicat del Front d'Alliberament Nacional de Còrsega-Unitat Combatent (FLNC-UC). L'interès d'aquest document rau en el fet que és el primer que apareix d'ençà l'arribada al poder de Nicolas Sarkozy. En aquest sentit, marca clarament quin és el posicionament d'aquesta organització armada en la conjuntura actual. Donat que és un document força llarg, em limito a passar-vos l'enllaç.

Bona lectura.

DOS SOPARS: CARRETERO I LÓPEZ TENA

Darrerament he assistit a dos sopars els protagonistes dels quals eren dues persones del moment, situades al bell mig del debat polític. Em refereixo a en Joan Carretero i l'Alfons López Tena.

L'acte d'en Carretero va ser molt més concorregut ja que tenia un abast comarcal i anava clarament adreçat a la militància d'ERC adherida al RCAT, si bé a l'hora del debat es va constatar una nodrida presència d'ex-militants que darrerament havien estripat el carnet, si bé es troben amatents a veure si les coses es redrecen. A banda d'exs, també assistirem gent simpatitzant. Donada les característiques de l'acte -on per cert, es va servir, incomprensiblement, vi no català-, la cosa no donava per gaire aprofundiment.

El discurs d'en Carretero va estar en la línia de cridar la militància a participar en la Conferència del 20 d'octubre, conscient que la direcció oficial hi farà acte de presència recolzada per centenars de càrrecs públics i orgànics, que actuaran a toc de xiulet com un sol home o dona. En termes generals, el discurs d'en Carretero és del tot correcte i impecable, però li manca un grau de vitalitat, de força, podríem dir de demagògia que arrossegui la gent. La imatge que dóna és la d'un patriota íntegre... i aquest és el problema.

En el món actual aquesta imatge no acaba de funcionar. El cinisme fa que funcionin la imatge del patriota que a més a més és un fill de puta consumat, un entabanador, que arrossegui la seva audiència fins a l'irracional, que es deixi la pell en el faristol, que suï per tots els porus i que a més tingui una notable o excel.lent capacitat retòrica. En les tres ocasions que he assistit a discursos d'en Carretero no he apreciat cap d'aquestes característiques. Que per altra banda són clarament presents en la figura d'en Carallot, aka 143.847,39 euros. Probablement en Carretero és molt més eficaç en la distància curta.

Naturalment que amb aquesta observació no vull pressuposar que la sort ja està feta. No, la personalitat del líder és només un aspecte. Cal tenir en compte la capacitat organitzativa i la de creació de complicitats i aliances amb altres sectors... i per descomptat es pressuposa que la decència i la vergonya aliena farà que la majoria de militants tombin la ponència oficial, perquè tot i que l'he llegida en diagonal, és autènticament una cosa infumable.

Passem a l'altre sopar. D'unes característiques molt diferents atès que només érem una trentena de persones, que compartíem a més el fet de ser blocaires o lectors de blocs -per la qual cosa suposo que aquesta crònica no serà l'única que es penjarà a la xarxa. L'organitzador de l'acte va ser en Dessmond, al qual conec des de fa prop de 25 anys! El convidat en aquest cas va ser en López Tena, cap visible del flamant nou Centre d'Estudis Sobiranistes (CES). Per cert que en el sopar, sí que hi havia vi català, però incomprensiblement no hi havia aigua mineral catalana...

Com és sabut, en López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial, que és l'òrgan de govern del Poder Judicial ecspanyol. És doncs, un peix gros. Costa entendre com una persona amb les seves idees clarament independentistes hagi pogut arribar a aquesta institució clau, que el converteix en quasibé una persona blindada. No debades, els ecspanyols l'odien i li volen fer la pell.

Donat el format de l'acte, aquí sí que vam poder conèixer el personatge amb una certa proximitat. Es tracta d'un autèntic animal polític, que xerra pels descosits i fuma sense parar. I que sap que està a la gola del llop. Es va permetre renyar-nos per no pensar com els ecspanyols i per no llegir premsa ecspanyola. Fins i tot ens va desvetllar quin és l'eslògan ocult de la Guàrdia Civil, que segons ell, tot ecspanyol sap, i del qual, feliçment, jo no tenia ni puta idea.

La xerrada va consistir en explicar en part el seu llibre, un autèntic bestseller, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria/La Magrana), i en part explicar quins són els objectius i el modus operandi del CES.

(Per cert, aquí tocaria penjar una foto de la portada del llibre, però com que hi surt la bandera ecspanyola, no la penjo. Ha de quedar clar que hem d'evitar reproduir aquest drap fastigós, ni que sigui en fotos on es crema, s'esquinça, es trepitja o s'escup, que són als estadis dignes en els quals els catalans i les catalanes l'hem de sotmetre)

Tot va ser molt interessant i particularment d'agrair la càrrega de mala llet que sovint deixa anar i que no tinc cap dubte que és conseqüència de la seva dilatada experiència de trencar-se la cara dia sí i dia també amb els ecspanyols. Penso que a hores d'ara hi ha pocs catalans que compleixin aquest requisit, i d'aquí la seva singularitat i rellevància.

Dit això la veritat és que no comparteixo alguns dels plantejaments del CES. Dos en concret: el primer és que la seva activitat es redueix exclusivament a la CAC, és a dir, a les quatre províncies. Es deixa de banda el País Valencià i les Illes Balears, i Andorra. Poso un exemple: és impensable que en un futur a mig termini el Parlament Balear o el consell insular de Mallorca o el de Menorca, sol.licitin també poder realitzar consultes populars, que és el es pretén que faci a curt termini el Parlament del Parc? Deixar de banda el 45% de la nació catalana, és el típic error recurrent del regionalisme principatí. I el fet és encara més sorprenent si tenim en compte que en López Tena és de Sagunt! Jo no descarto, per exemple, que alguna de les institucions esmentades més amunt pugui avançar-se en la carrera cap a la Independència al Parlament del Parc, institució totalment desprestigiada després d'haver permès que una proposta legislativa votada pel 90% dels seus membres fos esquarterada i matxacada sense moure un puto dit. I el seu inútil president, cobrant com un bacó i rient com un cabró.

L'altre aspecte que no comparteixo és que es pretén fer una proposta que s'enquadri sempre en la legalitat ecspanyola. Això és tractar els ecspanyols d'imbècils. I ben cert que ho són, però no tant. Ha de quedar clar una cosa: l'accessió a la independència serà un acte polític, no jurídic, per la qual cosa, segurament haurem de passar-nos la legalitat ecspanyola per l'arc del triomf. Aquest fet angunieja els juristes, per raons òbvies, però un simple cop d'ull comparatiu als processos d'independència, començant pel d'Estats Units, ens demostra que tots ells són actes revolucionaris, i doncs, rupturistes... tret que l'estat ocupant accepti -pel motiu que sigui- deixar de tenir jurisdicció sobre el nou estat independent. Però això és impensable, pel que fa a Ecspanya. Se'ls ha de matxacar d'una manera o una altra, perquè ho vegin clar.

Aquestes consideracions al marge, comparteixo molts dels punts de vista que explicà el convidat, sobretot alguns que desenvolupa en el seu llibre i dels quals parlaré en un altre post, perquè aquest m'ha sortit llarguíssim.

El primer bosc, de Relk

He rebut d'en Jordi Bilbeny la primera versió musicada del poema El primer bosc dedicat a Lluís Maria Xirinacs.

Els crèdits són els següents:

poema:jordi bilbeny
música:joan vallcorba
intèrprets: relk

maira comalat:veu
joan vallcorba:piano

us deixo també els enllaços on la podeu trobar ...
http://relk.cat/elprim.html
http://relk.cat/relk_-_el_primer_bosc.mp3
http://www.archive.org/details/Relk-ElPrimerBosc

WTF!

MÉS DE 600 ACCESSOS EN UN SOL DIA!

El 19 de setembre del 2007, és a dir, ahir, serà un dia a tenir en compte en la història d'aquest modest bloc. Gràcies a l'enllaç de Vilaweb amb aquest post sobre la Ministra Chacon, que vaig penjar el 10 de juliol, es va produir una autèntica allau d'accessos... si més no pel que fa a les estadístiques regulars d'aquest bloc.


Gràcies companys de Vilaweb (Vicent, Assumpció, Enric...), no hi ha cap dubte que heu contribuït a donar a conèixer aquest bloc a centenars de nous potencials lectors!

12 OCTUBRE: FOT-LI FOC!

La proposta ha sorgit en la sobretaula dels dinars del dimecres de la colla.

Perquè no convertim el proper 12 d'octubre en un Dia de protesta contra el borbó i contra Ecspanya i per la llibertat d'expressió?

Perquè no convidem i encoratgem tots els catalans i totes les catalanes dignes i lliures a concentrar-se davant dels seus ajuntaments o en places cèntriques de les diferents poblacions de la nostra Pàtria i allà fent un acte inalienable de llibertat d'expressió cremem una foto o les que ens roti de la borbonada.

És una proposta que sotmeto a la consideració de tots els independentistes catalans!

Què us en sembla? Fes-ho córrer, si us plau.

QUAN L'ENCERTO, L'ENDEVINO

Obro el correu electrònic avui i em trobo un missatge d'un lector que em felicita pel meu encert entorn la predicció del que significaria l'arribada al ministeri de la Carme Chacon. No ho puc negar, quan l'encerto, l'endevino, i aquí ens trobem en un cas ben paradigmàtic. He de dir que aquell post ha estat un dels més llegits d'aquest bloc i fins i tot va tenir un cert impacte mediàtic, atès que se'n va fer ressò fins i tot algun important confidencial. Bé, per una vegada, i sense que serveixi de precedent, em plantufaré una medalla en el pit, com el Màgic Andreu. (Per què serà que he escollit per il.lustrat aquest post una medalla soviètica, és a dir russa?).

Segon article
Avui es publica el meu segon article a l'annanotícies. Si el voleu llegir, feu aquí.

HI ESTEU CONVIDATS... PER PARTIDA DOBLE

El mes de setembre és un mes intens pel que fa a les activitats polítiques. Darrerament no paro d'anar a dinars, sopars i altres activitats. De tot plegat ja en parlaré en un futur post. Sobretot de les meves impressions entorn algunes de les figures més destacades del cada cop més imparable moviment sobiranista català.

Modestament, jo també aporto el meu granet de sorra a aquesta dinàmica. Concretament, em plau fer saber que en els propers dies participaré en dues activitats que em fan una especial il.lusió.

El proper DISSABTE 22 DE SETEMBRE, faré una xerrada-conferència que porta per títol Transició i deslegitimació democràtica. La faré en el marc de la Trobada de Joves dels Països Catalans: Alça't 07, que tindrà lloc a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Els organitzadors són la CAJEI (Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista), sens dubte, una de les organitzacions capdavanteres de l'independentisme actual. Us recomano que féu un cop d'ull al programa, perquè és summament interessant.

Per altra banda, i seguint amb la ronda de presentacions del llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat, el proper DILLUNS, 24 DE SETEMBRE, el donarem a conèixer a la ciutat de València, i més concretament al CENTRE OCTUBRE, el flamant nou equipament de la cultura catalana al bell mig de la ciutat.

De fet, inicialment no em tocava anar-hi, però finalment substitueixo un dels companys que finalment no podrà baixar. Serà una nova oportunitat per tornar a trepitjar el carrers del Carme i saludar molts amics i amigues. L'acte serà a les 19.30 hores. Hi participaran la Maria Conca (presentació), Quim Gibert, Àngel Velasco i una servidora.

Per més endavant hi ha altres convocatòries, les quals ja anunciaré oportunament.

ÉS BROMA POMA!

L'altre dia, el cantamanyanes d'en ZP va i diu, enmig de l'akelarre sociata de Gavà, que la CAC tindrà infrastructures de primera, vaja king size. A banda i banda, com els dos lladres, en Montilla i la Chacon, en la seva salsa. Somriure de rata. Però hi ha algú que es cregui aquesta patuleia? Precisament ara que els sociates han tret els pitjors resultats de la seva història? Precisament ara, que el seu poder a la ciutat de Barcelona comença a fer figa! Auguro que quan els sociates siguin escombrats del Cap i Casal, sortiran a la llum trenta o quaranta anys de corrupció, nepotisme, amiguisme. No és descartable que algú es foti un tret, es llenci daltabaix o opti per una sobredosi de pastilles -de fet ja hi estan acostumats, a les pastilles, vull dir.

Però si a Gavà van fer riure, això d'en Castells i en Solbes, és per plorar. Dos catalans a Madrid -segurament parlarien en català, oi?- negociant la maleïda xifra del 18.8%. Però hi ha algú en el món que vulgui que el seu país sigui el 18.8% d'alguna cosa, sobretot si aquesta cosa, és l'Estat ecspanyol?

Jo vull un país al 100%. El vull tot: humanament, físicament, econòmicament, culturalment, etc.. Jo sóc normal. Els autonomistes i els ecspanyolistes són els raros. Jo no em conformo en ser un percentatge d'una merda. Vull ser el tot d'una nació moderna, endreçada, capdavantera i gloriosa.

Poc a poc ho estem aconseguint. Fins i tot, els deus, si existeixen, ja castiguen Ecspanya i els seus cipais, ni que sigui a bàsket. Hem de posar tota la carn a la graella. L'autonomia i, amb ella, Ecspanya, ja no s'aguanta ni amb pinces. Som més a prop del que ens pensem.

SPASIVA, RÚSSIA

Ser ecspanyol, Pau, no és una responsabilitat.
És la cara de tonto que se't queda quan els tovarich
et donen pel cul quan falten dos segons
per acabar el partit,
paniemaio?

SAURA, FIDEL SÚBDIT DE L'AUDIÈNCIA NAZIONAL

En Joan Saura s'està convertint cada cop més en un fidel súbdit i col.laborador de l'Audiència Nacional ecspanyola i del PP. No content d'empresonar anarquistes, ara també es mostra disposat a fer el possible per coartar la llibertat d'expressió dels catalans i les catalanes. No ho permetrem. Contra la repressió ecspanyola, mobilització i lluita!

FORA COL.LABORACIONISTES!
FORA EL BORBÓ!
INDEPENDÈNCIA!

XÀTIVA, 1707-GIRONA, 2007:

TRES-CENTS ANYS DE LLUITA CATALANA

UNA EXCEL.LENT NOTÍCIA

Sempre procuro ser objectiu, mai neutral, per descomptat. I l'objectivitat em porta avui a felicitar a l'Institut Ramon Llull (IRL), i al seu director, Josep Bargalló, a qui en altres posts he criticat, penso que amb raó. I el felicito per la notícia que treu avui Vilaweb, segons la qual els ajuntaments de Sueca, Gandia i Morella (foto) s'incorporen oficialment a la delegació catalana a la Fira de Frankfurt.

SÍ SENYOR!, AQUEST ÉS EL CAMÍ QUE CAL SEGUIR! Signar acords interadministratius entre institucions públiques del país, encara que siguin de diferent nivell, és un recurs pragmàtic per pontejar el govern del PP a la Catalunya Sud, així com el govern del PSOE a l'Aragó -el qual ni tan sols reconeix que es parla català a la Franja.

Si a això, hi afegim la implicació de totes les universitats a través de la Xarxa Vives, del govern d'Andorra i la reincorporació del govern balear a l'IRL, podem dir que tot plegat fa créixer la moral. Un fet molt necessari, donat que s'acosten temps en què caldrà tenir tota la moral necessària per plantar cara als nostres enemics seculars.

Per una vegada, felicitats Bargalló. I espero que no sigui l'única. M'has alegrat el dia!

ELS ESPORTS DE TV3, DE NOU

Escric aquest post encara commocionat pel que acabo de sentir. Casualment, perquè és una casualitat, he seguit el telenotícies vespre que acaben d'emetre fa uns minuts. Comença la informació esportiva, després de la falca publicitària de La Caixa.
Primera notícia esportiva, -a la qual dediquen prop de tres o quatre minuts!: la polèmica sobre l'exclusió de no sé quin pallús ciclista murcià (sí, sí, de Múrcia) per part de la Unió Cicilista Internacional (UCI). Naturalment TV3, prietas las filas, defensa el punt de vista de la Federació Espanyola de Cicilisme (FEC), que dóna suport al ciclista de marres. Com es pot veure, una notícia de nivell, en parla tot déu, del tema, oi?

Problema:

Primer. Que estic segur que al 99% de l'audiència de TV3, no té ni puta idea de què els parlen.

Segon: Que no fa ni dos dies que la UCI, segurament per pressions de la FEC, ha exclòs l'equip de Catalunya de Ciclisme d'un campionat europeu. Per agrair la tasca feta, doncs, TV3 dóna quota de pantalla a la FEC. D'aquesta manera, TV3 es posiciona amb Ecspanya contra l'esport català. Per enèssima vegada, per cert.

Tercer: Quan ja porten tres minuts parlant del tema, la veu en off va i diu, "Per cert, l'únic ciclista català que participa en el campionat, en Flecha..." i li dedica estrictament 5 o 10 segons! Recapitulem, després d'estar parlant tres minuts d'un murcià, ens informa que també participa un catalå... TV3 televisió de Múrcia, doncs...

Tot plegat, ben patètic. Rumiant, però, he arribat a una hipòtesi de treball: No tindrà res a veure aquesta actitud ecspanyola fastigosa i repugnant amb el fet que el pagano de les notícies esportives sigui La Caixa? Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

PERÒ QUÈ S'HAN PENSAT AQUESTS DE L'ACVOT?

És que potser vivim sota la dictadura d'aquesta gentussa de l'ACVOT? Que què signifiquen aquestes sigles? És l'Associació (Catalana) de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. Cal aclarir que no es refereixen a la Guàrdia Civil, ni a la Policia Nacional ecspanyola, ni a l'Exèrcit ecspanyol, veritables màquines de generar terror i extermini, no. Si realment l'ACVOT tingués aquesta vocació, els seus membres es comptarien per centenars de milers. Perquè si bé és cert que ETA ha mort entre 50 i 60 catalans al llarg de la seva història, les organitzacions terroristes ecspanyoles n'han mort milers i milers. I no se n'estan de vantar-se i d'amenaçar que si és necessari hi tornaran.

Però aquests de l'ACVOT què collons es pensen? Catalunya està xopa de sang vessada pels putos ecspanyols, malgrat que s'intenti amagar, i van aquests mamons i pretenen fer passar els seus putos morts per davant de tots els altres? Però què s'han tornat bojos o què. Jo amb l'ACVOT m'hi cago cada dia quatre vegades. Entesos? Que la seva sang és superior a la de la resta de catalans?

Si es pensen que ens faran callar, ho tenen clar. Jo sóc amic de Xirinacs. I els amics dels meus amics, també són amics meus. I collons que els enemics dels meus amics són els meus enemics. Is this crystal-clear? Doncs ja som al cap del carrer.

ÚLTIMA HORA:

QUE EL PP PAGUI EL SEU ATAC A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ!

Arran la decisió del PP d'agredir la llibertat d'expressió dels catalans i les catalanes, fem que ho paguin. Que aquest 11-S el recordin per sempre!

CAL QUE HO PAGUIN! NO ELS POT SORTIR GRATIS!
DENUNCIEM-HO ARREU DEL MÓN!
FORA EL PP DE CATALUNYA!

11-S- 2007: LA INDEPENDÈNCIA AL CENTRE DEL DEBAT POLÍTIC

Demà torna la Festa Nacional de Catalunya. Enguany, més que mai, la Independència se situa al bell mig del debat polític. Ens n'hem de felicitar! Qui ho havia de dir, que poc més d'un any després del referèndum sobre el nyap, i quan tothom està esperant que els del Constitucional ecspanyol li cantin les absoltes, avui la Independència seria el que vehicularia el debat polític a la nostra Pàtria.

La Independència puja i l'autonomisme baixa, i baixa molt. Ningú no hi creu, tret d'en Duran i Ecspanya, que com sempre, allà on trepitja... fa el ridícul. Repassem breument el pati.

Finalment a CDC hi ha gent que ha mogut fitxa i que s'ha acabat el bròquil. Amb Ecspanya i amb en Duran i Ecspanya. Feia molts mesos que ho reclamava. CDC és un gran partit, un gran moviment que ha demostrat que té un fort arrelament en el país... però ja era hora que es comencés a moure per saber què vol ser quan sigui gran. Els independentistes de CDC estan sortint de l'armari. I no ho fan d'un en un, sinó que ho fan per dotzenes. Vaja que és un goig veure com es perd la por al que dirà La Vanguardia, o els seus columnistes pingüins de marres... Òbviament, això no vol dir que no hi hagi emboscats que continuen apostant per ser subordinats a Ecspanya, però cada cop són menys i de fet el seu destí natural és el PP...

A ERC, l'empenta dels sectors patriotes ha obligat en Carod Rovira a moure fitxa i a referir-se al referèndum del 2014. És també un gran pas endavant. Modèstia a part, som uns quants els que ja havíem marcat aquest calendari, seguint l'estratègia del couteau sous la gorge que sense cap mena de dubte, és l'única que entenen els ecspanyols. Ara la preocupació està en traçar l'anomenat full de ruta. Però per això és imprescindible que en les properes eleccions ecspanyoles es formi un Bloc Sobiranista Català, és a dir, una candidatura unitària de totes les organitzacions que d'una manera o una altra van participar en la gloriosa manifestació del 18 de febrer. (Per cert, proposta: la candidatura unitària podria anomenar-se Moviment 18-F). Sembla que la gent del RCat d'en Carretero estan per aquesta estratègia. Ben fet. Si els actuals dirigents d'ERC aposten, contràriament, per anar sols i mantenint el discurs de la majoria social i qui dia passa any empeny, es fotran una hòstia considerable!

A UDC, la situació no està tan clara, però és més que evident que també hi ha independentistes que intenten tallar les ales a en Duran i Ecspanya i a la seva camarilla (els Sànchez Llibre i companyia). Cal ajudar-los a fer-ho possible.

El BNV, després de l'experiència decebedora del pacte amb els ecspanyols, cal que es posin les piles...L'ensulsiada dels sociates, deixa oberta una enorme escletxa per una alternativa d'esquerres i catalanista com mai s'havia donat abans. Crear un frontisme entre una dreta ecspanyola i un centre-esquerre català a les comarques del sud, és una oportunitat que no es pot deixar perdre. La conjunció amb Esquerra i País i amb la pròpia ERPV és inajornable i cal acabar amb les lluites intestines. Cal arrossegar també els molt important sector nacionalista que vota el PSPV per pragmatisme. El cas de Navarra, és de manual, cal recordar-lo a tothora i sempre, a la mínima ocasió. Els més de tres-cents regidors del Bloc són un actiu que cal usar per plantar cara a l'ecspanyolisme més desacomplexat i cafre que actua per les nostres comarques.

Quant al PSM i les altres opcions patriòtiques a les Illes, és necessari desfer i acabar amb el bunker-ensaïmada. Cal destruir des de les institucions regional i insulars tot el mal que ha fet el PP durant aquests anys, i posar les bases d'una societat capdavantera en la protecció de l'entorn i de promoció de la lluita per la sobirania. Sempre he pensat que les Illes poden jugar un paper clau en la internacionalització de la nostra lluita. La presència de milers de ciutadans alemanys pot ser aprofitada per difondre la nostra lluita. Si Alemanya es decanta per la Independència de Catalunya, com ho va fer per la de Croàcia, Eslovènia i els països bàltics, ningú no ens aturarà.

Pel que fa a la CUP, el seu relatiu èxit en les darreres eleccions locals, sense cap mena de dubte ha tingut una enorme repercussió tant a ERC com a la pròpia ICV. Aquestes dues formacions han vist perillar els seus flancs i ara ja saben que hi ha vida a la seva esquerra, malgrat que algun dirigent ho negui. La CUP és sense cap mena de dubte, l'hereva directa de tota la lluita desenvolupada per l'independentisme revolucionari des del 1977, i molt particularment, del protagonitzat per l'MDT i per Terra Lliure. Lluny de marcar-hi distàncies, com sovint fa ERC, hi ha una acceptació orgullsa d'aquest patrimoni. En el futur immediat la CUP ha d'aprofundir en la seva estratègia de lluita local i comarcal, evitant encetar nous projectes verticals que podrien conduir fatalment a repetir errors ja prou coneguts.

Respecte ICV, és una formació que viu una situació clarament esquizofrènica. Per una banda, el seu sector d'esquerra-caviar aposta clarament per mantenir-se com a xupòpters dels sociates, atès que els dóna importants rèdits institucionals. Per l'altra, assistim a una deserció dels seus aliats o companys de viatge: ecologistes que foten el camp cap a ERC o l'Entesa del Progrés Municipal (EPM, si no m'erro) que es decanta clarament per l'autodeterminació i deixa amb el cul enlaire a un Saura que continua mantenint-se en l'ortodòxia federalista.

No puc acabar sense referir-me a organitzacions com el PRC o EC. Malgrat la seva modèstia orgànica, també cobreixen una demanda concreta per part de sectors independentistes que no se senten representats per les organitzacions anteriorment esmentades.

Com es pot veure, doncs, un panorama força en moviment i on la Independència, repeteixo, ha esdevingut el concepte clau i referencial. Tant que fins i tot entre els sociates comencen a donar-se moviments de resituació, si bé, francament, no penso que vagin gaire més enllà.

Bé, tallo el rotllo. Només em queda desitjar-vos una feliç DIADA NACIONAL

PER CATALUNYA! EN RECORD I HOMENATGE A EN LLUÍS M. XIRINACS I A TOTS ELS PATRIOTES!

This is a top priority message. His highness Juan Carlos de Borbon, King of Spain, is in a private trip in Kazakhstan. Please, proceed to hide all the wilderness, specially, the bears, even if they are drunk. I repeat, proceed to hide all the animals, specially bears.

This is not a simulation test. This is real.

ÉS ECSPANYOL, I ÉS IDIOTA

SÓN ECSPANYOLS, PERÒ NO IDIOTES

HI ESTÀS CONVIDAT!

DIMARTS, 11 DE SETEMBRE , Festa Nacional de Catalunya, participaré en la presentació del llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat, del qual sóc co-autor. Aprofito l'avinentesa, doncs, per convidar-vos a assistir-hi i a fer-la petar.

El llibre és el recull de les ponències presentades de Psicologia i identitat nacional que van tenir lloc a Sueca (La Ribera Baixa), els dies 12 i 13 de maig del 2006. La publicació ha anat a càrrec d'Edicions La Busca.

A més a més d'una servidora, també participaran Àngel Velasco, co-editor i co-organitzador de les Jornades, i un altre dels coautors, en Jordi Berrio.

L'acte tindrà lloc en el marc de la 6a Mostra d'Entitats dels Països Catalans, que es fa al peu de l'Arc del Triomf de Barcelona, al Passeig Lluís Companys. L'hora: 12.00. L'organització de l'acte depèn de l'entitat patriòtica Gent de la Terra.

Us hi espero a tots i a totes!

HVALA VAM!

ECSPANYA 84-CROÀCIA 85

Gràcies, amics de Croàcia.
Així m'agrada, en l'últim segon del partit,
perquè se'ls quedi una cara de tontos...
Enfonseu-los ben avall!
Gràcies Marko Tomas!

ANNANOTÍCIES, primer article

Tal i com us anunciava recentment, acaba de sortir la meva primera col.laboració a l'annanotícies, en la columna d'opinió. L'article du per títol Tot escoltant l'OJIPC. Si el voleu llegir, premeu aquí.

LA CORPO, UNA AUTèNTICA BAGASSA

El fàstic que em genera els mitjans de la Corpo és cada cop més gran. A banda dels serveis informatius, tant de TVC com de Catalunya Ràdio, l'altre pol que concita la meva ira és el Departament d'Esports. No és la primera vegafa que m'hi refereixo, però és que no me n'hi puc estar.

Vejam. És de sobres conegut que les bagasses -per no utilitzar una altra denominació-, sobretot aquelles que van de professionals, avantposen a qualsevol altra consideració la capacitat econòmica del seu client. Dit d'una altra manera, per elles -o ells, compte!- la mesura de la valoració és exclusivament l'econòmica. Si tens money vals, si no... a fer-te la mà!

Si fa no fa, la genteta del Departament d'Esports de TVC fan el mateix. Només els interessa els triomfadors. Per això bavegen davant pel poca-pena de l'Alonso a la F-1, davant la selecció ecspanyola de bàsket o davant la merda blanca.

Val a dir que aquest criteri d'actuació seria totalment legítim en una cadena comercial o privada. Però és totalment reprovable en una cadena pública, d'un país com Catalunya, en plena lluita per la seva llibertat nacional.

I és aquí on plora la criatura. Molts dels treballadors de la Corpo no contemplen la seva feina com realment una feina al servei d'un país i d'una societat, sinó que la consideren com una feina qualsevol, i de fet molts d'ells no estan més que esperant donar el salt a televisions ecspanyoles més modernes o guais, com Cuatro o La Sexta. Per això generen un mal irreparable: ocupen uns llocs de treball que si en comptes d'ells els tinguessin persones amb vocació de país, la cosa rutllaria millor.

Són un tumor que cal extirpar el més aviat possible.

SUPERATS ELS 20.000 I AMB NOVES IDEES

Ja fa una quants dies que aquest humil i senzill bloc va superar els 20.000 accessos. Com sempre, algú dirà que és pecata minuta. Bé, però és la meva pecata minuta. I també la dels lectors i comentaristes. Cal assenyalar que en les darreres setmanes el ritme d'accessos s'està disparant. És cert que algun dels meus fidels lectors se m'ha queixat que carrego massa el bloc amb youtubes de pel.lícules rares. Ho sento, però és el que hi ha. Segurament amb el temps les aniré canviant, però algunes segur que no.

També us vull comentar que, incrementant el meu esforç col.laborador amb altres projectes digitals, se m'ha convidat a col.laborar amb un dels webs més interessants que conec i que llegeixo puntualment cada dia. Em refereixo a l'annanotícies. De forma regular hi penjaré un article d'opinió política. D'aquesta manera accedeixo a una altra tribuna digital, la tercera, si tenim en compte que ja col.laboro des de fa mesos a llibertat.cat, amb articles de política internacional, i, més recentment, a la secció Talaia del grup criteri. Val a dir que totes aquestes col.laboracions són fetes seguint la fórmula gratia et amore, és a dir, que ni cinc de calaix. Però això, de moment, no m'obsessiona.

Finalment, i donada la naturalesa en transformació constant de la xarxa, he decidit que a partir d'aquest post, de forma més o menys regular, aniré penjant alguns treballs digitals de la Generació Life, denominació que acabo de parir -collita pròpia, doncs, però tranquils, no exigeixo copyrights- i per la qual em refereixo als adolescents que desembarquen a la xarxa de la mà de Half Life, de Second Life i de la cultura dels MODs (per una anàlisi més aprofundida, vegeu l'article en anglès).

En aquesta aposta pels joves, però, no només hi ha un interès acadèmic. També hi ha un egoisme de pare, donat que entre els autors hi ha el meu propi fill, en Pep, a més a més del seu amic David. Fixeu-vos en l'estètica lleugerament daliniana d'algunes de les composicions (m'emociono i tot, snif).