2028 raons per votar Carretero

Tothom qui conegui en Puigcercós, ni que sigui superficialment, sap que és un individu a qui li agrada marcar paquet. Jo pensava que l'edat li hauria moderat aquests instints baixos, però ara constato que no. El conec aproximadament des del 1985, any amunt any avall, quan tots dos militàvem a la gloriosa Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitats (AEIU), ell a l'Autònoma i jo a la de Barcelona, però. Després els nostres camins es van allunyar i jo vaig muntar el Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), organització que, per cert, acabaria rellevant la veterana AEIU, com a referent de l'independentisme universitari. Però bé, deixem-ho córrer. Si no vaig errat, i tinc la certesa que no, la darrera vegada que parlàrem va ser en un acte del Club FNEC - paradoxes de la vida, el gran adversari del BEI-, en un hotel del centre de Barcelona, on naturalment, ell anava de convidat. Deuria ser el 2005, quan ERC encara defensava el vot nul crític o no sé quina peregrina posició. Recordo el detall, perquè durant el debat, va intervenir un dels comensals dient que si calia votar nul, doncs es votava nul, i punt. Fet que va ser rebut pel convidat amb una expressió de satisfacció i complicitat d'orella a orella. Naturalment, a l'hora de repartir càrrecs en el segon tripartit, aquest comensal tan disciplinat i obedient, talment fos un escolta, li va tocar festa grossa i ara és un dels kapos més kapos del Departament de Cultura.

La conversa entre en Puigcercós i una servidora va ser lleugerament més llarga, però no gaire més que les de Bush i ZP. Però el més rellevant és que va ser als lavabos, i més concretament tot pixant els dos (sí, els déus també pixen). I en Puigcercós que pot ser moltes coses, però no idiota, em va dir que li estranyava la meva presència en un acte de la FNEC, i jo vaig replicar amb una resposta estúpida perquè no volia desvetllar la veritable raó de la meva presència -que era cobrar un deute, que per cert encara em deu, un destacadíssim antic dirigent fenequista. I és que encara tinc una certa prevenció moral i ètica que m'impedeix trencar cames. I per això em va com em va, moltes vegades.

Vull dir en definitiva, i disculpeu pel rotllo que us acabo de clavar, que encara que des de la distància, sé que al noi de Ripoll, li agrada i molt fardar, marcar paquet. Tal vegada sigui una reacció psicològica del tio de poble que arriba a la ciutat i s'ha de fer respectar dient que ell la té més llarga. Vés a saber. Però el fet de presentar 2028 avals, em confirma que en Putxi continua com fa més de vint anys, necessitat de marcar paquet, de refermar-se psicològicament perquè no se li vegin les febleses. De fet, aquesta és la clau de la qüestió. Si el reglament de marres diu que se n'han de presentar 507, a què cony treu cap presentar-ne 2028? Doncs realment a un autèntic estat de pànic, i sobretot a un intent d'impressionar la militància, per tal que el vegin com el cavall guanyador abans de la cursa i apostin per ell. Una voluntat, aquesta, per cert, que diu molt poc de la consideració que els cervellets de la seva campanya tenen del tarannà de la pròpia militància, atès que els prenen per covards o messells.

I és que presentar 2028 avals només és una operació d'imatge, però d'una imatge que pot anar en contra de qui la projecta. És pur exhibicionisme, com el del tio de la gavardina que espera a la sortida de l'escola de monges a veure si espanta les nenes. És en altres paraules, un exercici de prepotència, de fatxenderia que pretén condicionar la cursa abans que aquesta s'iniciï. De fet, per als militants amb una formació política sòlida i republicana, aquest acte de maximalisme sense solta ni volta, provocarà rebuig o bé tristesa.

Precisament en Carretero representa, si més no és el que penso, i això que amb ell només he parlat una vegada, i escassament uns pocs minuts, tot el contrari. Enfront el maximalisme, la desproporció, la desmesura de l'un, trobem el minimalisme, el seny i la coherència de l'altre. Enfront els fogots testiculars d'aquell, la tranquil.litat i la bona feina d'aquest. Vaja, en una paraula, que no hi ha color.

No m'ha estranyat, en conseqüència, i m'ha alegrat moltíssim, l'enquesta que m'acaba d'enviar el Manel. Es tracta d'una enquesta publicada en el Tribuna Catalana, i que deixa les coses clares. És un retrat del que, espero, serà el resultat final de tota aquesta moguda. Tanmateix, no s'hi val a badar. No ens podem permetre cap treva, ni descans. Cal anar fins a la cuina i guanyar de la manera més contundent possible. I llavors, un cop victoriosos, oferir al noi de Ripoll una mica de bromur. Així sia!

100 ESTRELLATS AL FACEBOOK... I SUMA

Ja som 100 els estrellats, vull dir els que formem el grup del Facebook "Renovem ERC, ara podem!", que tenim per logo l'estel independentista, i que donem suport a Joan Carretero i a la Rut Carandell. Per això, i tot sabent que en els propers dies serem molts més, saludo a totes i tots els meus amics d'aquest grup.




Endavant Manel Enric, Salvador, Àlex, Àlex, Ignasi, Puig, Toni, Aitor, Eva, Anna, Marina, Matthew, Oriol, Ignasi, Pep, Ariel, Joan, Joan Manel, Toni, Albert, Moisès, Josep M., Laia, Mariona, Carles, Octavi, Pep, Isaac, Jesús, Sergi, Núria, Narcís, Guiomar, Marc, Diana, Andreu, Damià, Jordi, Gerard, Xavi, Jordi, Carles, Jordi, Toni, Raül, Lídia, Mercè, Benjamí, Ricard, Pol, Vilapou, Mar, Gerard, Ferran, Víctor, Josep-Lluís, Joan-Pere, Aleix, Jordi, Daniel, Cesc, Glòria, Josep, Joan, Francesc, Jordi, Carles, Sònia, Marc, Jordi, Joan-Maria, Jaume, Josep Maria, Maki, Bernat, Salvador, Anna, Marcus, El Veí d'Adalt, Pere, Elies, David, Francesc, Pere, Bacus, Dess, Fantassin, Cinto, Joan, Xavier, Núria, Jordi, Paco i, naturalment, en Manel

DANIEL E. JONES I GARY WEBB

Acaba de sortir el número Extra 2008 de la revista Trípodos, publicada per la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, que és un dels centres on imparteixo docència. Es tracta, d'un número que porta per títol In Memoriam Daniel E. Jones, perquè està íntegrament dedicat a la memòria del Professor, Investigador i col.lega Daniel E. Jones (1950-2007), mort sobtadament el primer d'abril, tal i com ja em vaig fer ressò en aquest mateix bloc. Va ser una desgràcia en tots els sentits. Sobre la seva vàlua acadèmica no cal insistir gaire, atès que era per tothom reconeguda. Personalment, el fet que segués en el despatx de Recerca al costat meu, va fer que establissim una relació acadèmica i personal prou important. Sempre era al peu del canó. Incomformista, no perdia l'ocasió per fer preguntes i plantejar hipòtesis de treball. Nascut a l'Argentina i d'ascendència probablement gal.lesa, com el seu cognom indica, se sentia català per voluntat pròpia, i de fet gran part de la seva producció acadèmica és un estudi aprofundit de l'estructura comunicativa del nostre país, sempre des d'una perspectiva crítica, podríem dir que propera a les interpretacions de l'economia política.

El contingut de la revista, per cert, una de les més ben valorades pel que fa als estudis de comunicació, es divideix en dues parts. La primera recull tots els articles i ressenyes de Jones publicats a Trípodos. Algunes dels més significatius són "Catalunya davant la prepotència de Hollywood. Mercats globals i cultures minoritàries" (1999), "Democràcia, comunicació i negoci. El creixement desmesurat de la concentració econòmica" (2001), "La globalització comunicativa a Catalunya. Processos i tendències" (2003).

La segona part del número és una miscel.lània d'articles escrits per alguns dels seus col.legues i deixebles. Entre d'altres, hi col.laboren Héctor Borrat, Jordi Busquet, Ángel Castellanos, Lluís Pastor i Klaus Zilles. I una servidora també hi col.laboro. De seguida vaig tenir molt clar que volia fer-ho. Em va semblar que s'ho devia, a en Daniel. M'havia ajudat i il.lustrat molt al llarg dels 2 o 3 anys anteriors, i hi tenia contreta com una obligació moral. Però també era que volia fer-ho, no volia deixar de passar l'ocasió de retre-li el meu particular homenatge i comiat.

La meva contribució consisteix en l'article "Gary Webb i la sèrie Dark Alliance. Onze anys després", recull la recerca que de forma puntual i encara no definitiva he anat fent de la vida d'aquest periodista, Gary Webb (1955-2004), Premi Pulitzer, que després d'assolir el cim professional amb la seva recerca periodística sobre els lligams entre determinats narcotraficants centramericans, agències federals nordamericanes i les xarxes de venda de droga a les principals ciutats nordamericanes (1996), va patir un procés de desprestigi i assetjament professional (de bullying) que va acabar amb el seu, aparentment, suicidi amb dos trets. Paradoxalment, recerques posteriors confirmen a grans trets el seu treball, però encara a hores d'ara, els mainstream media, i principalment els Big Three, això és, el New York Times, el Washington Post i Los Angeles Times, no han reconegut que van enfonsar un home que fins llavors havia format part del sistema, fill de militar com era, però que es negà a emmotllar-se a les exigències, i servituds, de la realpolitik.

Un altre element a tenir en compte és que el treball periodístic de Webb va ser dels primers que a banda de la versió en paper, es penjà a la xarxa, recordo que ens referim a l'any 1996, fet que va contribuir poderosament a la seva difusió i impacte social. De fet, els seus articles, publicats al San José Mercury News, van ser dels primers que jo vaig llegir a la xarxa i vaig imprimir-los i, encara els conservo. En aquest sentit, també formen part, en certa mesura, de la meva pròpia iniciació al món d'Internet.

Bé, res més. Bona lectura. I un record, emocionat, per en Daniel. I per en Gary, per la seva honestedat.

EN FRANKI DE TERRASSA, EMPRESONAT!

Els Mossos d'Esquadra han detingut aquest matí i engarjolat a la Model, en Franki de Terrassa. Recentment, un tribunal d'ocupació ecspanyol li havia imposat una condemna de més de dos anys de presó per esparracar una estanquera. Avui, la policia a les ordres d'en Saura, ha executat la decisió colonial, comportant-se com autèntics sipais al servei de l'amo ecspanyol.

Aquesta és la veritable cara del PSOE i dels seus aliats, els palanganeros d'Iniciativa que comanden els seus gossos d'atura per mossegar l'Independentisme combatiu. Aquesta actuació repressiva, però, no és aïllada. Cal recordar que els tribunals d'ocupació ecspanyols estan imposant foltes multes i embargaments de comptes i cotxes als acusats de cremar fotos del Borbó.

Naturalment, un cop superada l'etapa electoral, el PSOE no s'està per punyetes i vol acabar amb la dissidència política, i principalment amb els moviments independentistes existents en les diferents nacions ocupades per Ecspanya.

Doncs que ho tingui molt clar: ni Ecspanya, ni la seva bandera ni la seva constitució de marres, són ben rebudes a Catalunya, i la Lluita per la Independència continuarà fins a la victòria final!

Convocatòria: Avui, dilluns, a les 18.00 hores, davant de la Model de Barcelona.

LLIBERTAT PER EN FRANKI!
FORA LA BANDERA ECSPANYOLA!

BARCELONA I ALACANT, AIXÒ NO HO ATURA NI DÉU!

En els darrers dies, dues manifestacions han demostrat que la lluita del Poble Català per la seva independència, no l'atura ni déu... ni la Renfe! Malauradament a cap de les dues no hi he pogut assistir. Una per raons laborals i l'altra per raons familiars. On sí que no penso fallar és a la manifa de l'1 de maig, que té lloc en una conjuntura clarament crítica pels treballadors catalans, amb una taxa d'atur que sembla cada cop més descontrolada... cap amunt, naturalment!

Però tornem a les dues manis. La primera va tenir lloc a Barcelona, el 23 d'abril i naturalment va comptar amb tot el silenci mediàtic de rigor. Però tot i així, i malgrat les intidimacions dels Mossos d'Esquadra, va tirar endavant. És necessari que la gent es mobilitzi sempre i a tothora en la defensa de la nostra llengua. I el 23 d'abril és el dia més assenyalat per fer-ho. I més encara enguany, perquè em fa molta il.lusió que el llibre en català que més s'ha venut és, segons sembla, L'últim patriarca de Najat El Hachmi, una autora que personifica clarament la nova Catalunya, com també ho fa en Bojan Krkic. Aquest estiu, com sempre faig amb les novel.les, me'l llegiré i si s'escau en faré el comentari corresponent en aquest bloc.

L'altra mani, va tenir lloc ahir mateix, a Alacant. Jo no sé si la gent se n'adona d'això, però que 20.000 persones (VINT MIL!) es manifestin per aquesta ciutat reivindicant-ne la seva catalanitat és tan important i a l'hora tan inaudit que és un signe claríssim que no ens aturaran. Els catalans i les catalanes estem predestinats a la ... victòria, naturalment!

Que en un entorn, sobretot mediàtic, tan poc propici per defensar la Pàtria en tots i cadascuns dels seus racons, hi hagi milers de persones que es mobilitzin d'una punta a l'altra del país em sembla a l'hora tan immensament emocionant i tan sublim que no puc més que concloure que tenim el deure moral d'aconseguir la independència sense renunciar ni a un centímetre quadrat de la nostra Pàtria. I fer-ho el més aviat possible. I això mal que els pesi als blaveros de torn tant del sud, com sobretot del nord (i molt especialment, al senyor Bacus!). Adjunto algunes fotos de Vilaweb i d'altres portals sobre ambdós esdeveniments.

MEDITACIONS FAMILIARS

Amb comptades ocasions m'he referit en aquest humil i modest bloc a la meva família. Tinc la sort que encara tots els meus familiars immediats són vius (toco fusta), tret del meu oncle -i padrí-, de la meva tia, que moriren a principis dels setanta, de la meva àvia materna, l'única dels quatre avis que vaig conèixer -i que era la meva padrina, i amb la que m'unia una enorme amistat-, morta el 1980. Més darrerament, el meu sogre, que va traspassar el setembre del 2002. Però avui he sabut una notícia que en certa mesura m'ha fet meditar.

Avui he sabut que l'altre dia el meu pare va rebre una trucada. Un antic company de la promoció de l'escola, ric de collons, el convidava a ell i a la resta de companys de la promoció a un dinar a l'exclusiu Círculo Ecuestre, quintaessència de la pijeria barcelonina. Ja pot ser ben ric, l'amic, ja. Tots van anar a una escola religiosa que es troba al cor de l'Eixample i que per més senyes porta el nom d'una coneguda població aragonesa on, fa molts segles va tenir un esdeveniment clau per a la història de la nostra Pàtria. Van acabar els estudis, van entrar a la universitat franquista, el 1949. Dos anys després, el meu pare va participar a les manifestacions de la Vaga del 51 i per evitar que un policia a cavall, sabre en mà, l'atonyinés, va començar a donar voltes a un arbre dels de la Gran Via.

Però no és la batalleta el que em mou a escriure aquest post. Allò que m'impulsa a fer-ho és el dinar al Círculo. Resulta que quan el meu pare va arribar allà, només eren set els comensals, comptant-hi, naturalment, el meu pare i el ric dels collons. La resta de la promoció, entre 36 i 37 antics companys, tots homes, naturalment, ja han mort. Allò que m'ha frapat és que en aquell dinar, els 7 supervivents van acordar que a partir d'ara es trobaran per dinar cada dos mesos. Ho interpreto com una conxorxa contra l'inevitable. Com si fent pinya cerquéssin la immortalitat o potser la companyia, l'escalf del company de classe, malgrat que la seva relació s'havia limitat als sopars de promoció, que per altra banda es van deixar de fer fa molts anys.

Naturalment, jo no sé si d'aquí a 32 anys encara la camparé o no. Però sé, quasi amb total seguretat, que no rebré una trucada com la que ha rebut el meu pare. Ell, i tots els de la seva promoció, van néixer l'any de l'Estatut.... retallat, van viure els bombardejos de nens i van passar gana, i després van entomar tota la dictadura, si bé és cert que en el cas del meu pare, encara se'n sortiren mitjanament bé, entre d'altres raons, perquè els va tocar la grossa de nadal de no sé quin any (collons, no oblideu que ens diem Sort!). També feren les milícies universitàries. Després van viure el desarrollismo i van ser ells els que van comprar el 600, el 850, el 1430, el 131, successivament, abans de canviar a altres marques més vistoses... Vull dir que la vida els ha marcat i que malgrat els vaivens i les notables diferències polítiques existents entre ells, continua encara viu un fil roig de grup que roman ferm, forjat en les hòsties que rebien del hermano de torn, i també perquè no dir-ho, de les aventures adolescents i flirts amb les dones... Molts d'ells, gosaria dir la majoria d'ells, no van desaprofitar tampoc l'aprovació del divorci...

I és aquest fil roig, aquest cohesió la que manca en una societat cada cop més immediatista, i presentista. Certament, no és, l'actual, una societat tan corporativa i classista com la que ells van viure, sinó més oberta i democràtica, immensament més globalitzada i laica. Però, ni que sigui breument, pregunteu-vos, si, realment penseu que, arribat el moment, d'aquí a trenta, quaranta o cinquanta anys, rebreu la trucada d'un amic de l'escola convidant-vos a fer plegats el darrer viatge...

THE PERFECT STORM

A aquestes alçades de la pel.lícula, ningú amb un mínim de seny, ignora que l'enemic a abatre en la renovació d'ERC no són les escorrialles del carotisme, i la resta de corrents liquidacionistes que encara gosen voler perpetuar-se en la poltrona, malgrat haver perdut centenars de milers de vots en les tres darreres conteses electorals. No. L'enemic a abatre són els sociates. Aquesta gent, faran tot el que estigui al seu abast i més, si cal, per garantir que el govern Montilla no s'ensorra com un castell a la platja, sota l'impacte d'una onada, metàfora d'una tormenta perfecta.

Només cal veure com, en Puigcercós té molt clar que, per poc que pugui, no hi ha cap inconvenient per fer un tercer tripartit. És a dir, de tripartit en tripartit fins a la desaparició total... del partit, no dels seus alts càrrecs que, quan s'escaigui, entraran al partit socialista, com en el seu moment feren els dirigents d'Euskadiko Ezkera. Ni calcat. El procés és idèntic.

Es veu que ara toca salvar la cadira a en Castells amb la seva negociació, condemnada al fracàs ja abans de començar. Que us jugueu que ara el conseller Castells es converteix en l'objecte del desig dels sectors liquidacionistes. Frisen per trobar un sociata que tingui els collons de plantar cara... Però és inútil. Aquesta espècie política no existeix. El discurs federalista dels sociates és una camama i el seu suposat catalanisme, una estafa. Fixeu-vos ara, com el Conseller Joaquim Nadal, en comptes de dimitir en protesta per la continuïtat de la ministra de foment, s'ho empassa tot. Per continuar en la poltrona -i si en fa d'anys que aquest hi és, a la poltrona- aquest individu mataria qui fos. Sense dubtar-ho. Cegament. A sang freda. "No és personal", diria, com a les pelis dels mafiosos, "és política!", afegiria, però.

Bé, considero que els militants d'ERC són plenament conscients que apostar pel continuïsme de l'actual direcció, és no res més que un bitllet al hara-kiri. No puc imaginar , amb quins arguments es pot defensar aquesta colla de pòtols que estan massacrant un projecte que anava bé fins que determinada gent va començar a trepitjar la moqueta, rebentar la visa, i tirar-se la o el secretari...

Estic convençut que un triomf contundent i sense pal.liatius de l'opció de Reagrupament, posarà de nou ERC en el camí no només de recuperar els vots perduts, sinó d'arribar molt més lluny, pel cap baix, al milió de vots que entre el 2004 i el 2005 es calculava que ERC podria aconseguir... però després va venir el desastre de la campanya de l'estatut i el no menys desastre del segon tripartit i tot se n'anà en orris.

No és debades que la por de l'establishment al nostre triomf, al triomf de la gent digna, és descomunal. No és debades que torna a treure el morro l'opció del front de salvació del business, és a dir, la sociovergència, la temible i terrible sociovergència. L'acord entre sociates i convergents serà cada cop més viable a mesura que a través de les seves fonts d'informació privilegiades, s'adonin que el triomf de Reagrupament és un fet.

No és cap casualitat que avui s'hagi decidit que la babosa de la Rosa Cullell, quintaessència de la sociovergència més llepada i llefiscosa, la faran Directora General de la CCMA. Això és un míssil directe contra l'Independentisme català. Ja va fer la feina bruta durant la campanya de l'estatut. Cullell és un membre destacadíssim de l'establishment, procedeix i això no es pot oblidar mai, de La Caixa, i doncs, de l'autèntic poder fàctic del nostre país. Un poder silenciós, però que actua amb mà de ferro. Molt a la italiana, diríem, de nou.

La bona gent d'Esquerra, no pot ser només un eslògan per afalagar. Ha de ser un mandat imperatiu per posar punt i final a un procés de liquidació de l'independentisme català. Perquè es juga el futur d'ERC, sí, naturalment. Però, per damunt de tot, es juga el futur de Catalunya. I amb això, no s'hi valen comèdies i manyagues. Deixeu-les per a les criatures i els gats. Ara ens cal Intel.ligència, Coratge i Il.lusió. Ens cal una tormenta perfecta.

WOW, JA ES CARREGUEN FACEBOOK!



La Rosa-Àuria m'envia aquest vídeo al meu compte de Facebook, no sé si perquè està tipa que la mossegui. Bé de fet és el meu Zombie, qui la mossega... però, és que arribar a Bisbe de l'Església dels Zombies, no és gens fàcil!

ALL QUITE ON THE CATALAN FRONT?

Fa realment molta mandra tornar a la rutina. Després d'uns quants dies de respirar aire fresc (en els dos sentits de la paraula), només és entrar a un avió d'IBÈRIA i ja se't comencen a inflar els collons. Primer consell gratix: recomano a la gent de British Airways que no comprin IBÈRIA, si volen arribar a vells. O si la compren, que la destrueixin fins a la darrera engruna i que no en quedi ni gota, ni un àtom, d'aquesta merda de companyia. Això és el que haurien d'haver fet els alemanys amb la SEAT, triturar-la i començar-la de cap i de nou. Foc nou. Així s'evitarien espectacles patètics com el del directoret de la cosa, que, coherentment, vol noms ecspanoles per als cotxes que surten de Martorell. I l'ambaixador ecspanyol a Alemanya, un botifarra com una casa de pagès, rient-li les gràcies... I és que el tema de la bandera ecspanyola a la bugaderia encara cou, oi xato. Tu, Martí, ni puto cas d'aquests necis. Tu canya, canya i canya.

Però tornant a IBÈRIA. Passa que a l'anada vaig anar amb un vol de BA, que va ser una cosa civilitzada i on ens van repartir sandvitxos i begudes gratix. La tornada va ser amb una avió tartana d'IBÈRIA, tothom assegut en butaques estretes, amuntegats com un remat de xais cap a l'escorxador i on a sobre pretenien que paguéssim per menjar un bocata i una beguda de merda. Naturalment, vaig passar. Coses de les aliances estratègiques. Em sembla que aquesta es diu OneWorld... si un Món de pringats i dats pel darrere...

Però si el retorn a les trinxeres és dur, de seguida el foc enemic et fa treure la mandra i dius què cony a sac contra aquests impresentables, que la vida són quatre dies i millor viure'ls amb una mica de dignitat. I és clar, t'ho posen en safata.

Ara es veu que, seguint l'estela de la Ministra de Defensa, a tots els sociates nostrats els ha agafat un fervor patriótico que ni en els millors temps d'en Narciset Serra. Ara els grimpaires sociates, segons diu en Joan Arnera, són més ecspanyols que la cabra de la legió. I si n'estan de cofois, d'haver-se descobert el seu cantó fosc, vull dir, guerrer, que ja van cridant per les cantonades els Vivas a la cosa i a la Muerte, que quan s'hi posen no es queden curts. Més papistes que el papa. Naturalment.

A veure, aquí hi ha una cosa que cal parar compte. I paradoxalment, qui m'ha indicat el camí, és la meva creu particular. La senyora ministra tindrà ara, de primera mà, com aquell que diu, tot el CNI a les seves ordres. És cap casualitat, això? No, ni de lluny. Potser m'equivoco, o potser no, però ja m'ensumo que en els propers mesos o anys d'aquesta legislatura, els serveis secrets ecspanyols, comandats per la senyora ministra, jugaran un paper cabdal davant l'escenari 2014. Suposo que se m'entén, oi? De fet, es repetirà el que va passar al Canadà en els anys setanta, quan un quebequès, P.E. Trudeau, va llançar els seus gossos d'atura (llegeixi's la Policia Muntada del Canadà), a espiar i emmerdar l'independentisme quebequès, ficant-hi agents dobles, informadors, intoxicadors. Fins i tot ara fa poc s'ha sabut que ministres independentistes estaven a sou dels serveis secrets canadencs. Dit d'una altra manera, menjaven de la mà dels policies.

A casa nostra, és públic i notori que hi ha no pocs independentistes que estan al carrer perquè els ecspanyols volen. Ras i curt. I que si un dia a aquests ecspanyols se'ls creuen els cables, només hauran d'obrir un dossier, suposadament destruït, i aquests independentistes tornaran de pet a la garjola. És el peatge que s'ha de pagar quan et rendeixes. I bé, em sembla que aquests independentistes faran tot el que faci falta, ara que han tastat la moqueta, el cotxe oficial, la VISA or o platí i molt probablement el o la secretària de torn, per evitar-ho. Oi que se m'entén? I és que passar d'una direcció general, d'una secretaria general o fins i tot d'una conselleria, a Quatre Camins, La Roca o La Model (en el millor dels casos) és sortir d'un món per caure a un altre món, el de les tenebres...

Ara, només cal ser una mica espavilat i comprendre que amb gent que estan subordinats a l'arbitrària decisió d'un ecspanyol o d'una ecspanyola, no es pot confiar ni poc ni massa. Oi que se m'entén?

Collons, voleu dir que all is quite on the Catalan front?

NOVES DES DE L'APPLE STORE D'OXFORD STREET

Bé, escric aquest post des de l'Apple Store d'Oxford Street, al cor comercial de la ciutat del Tàmesis. Ja ho vaig fer el passat més de juliol, i és que és una visita obligada. Ja ha acabat la Conferència a la University of London. Ha estat interessant i ja en parlaré en propers posts. Però el fet que m'ha alegrat més és que no hi havia CAP, repeteixo CAP ecspanyol tocant el que no sona. Clar, com que la conferència era totalment en anglès, els nostres cosmopolites de pa sucat amb oli no han tingut collons de presentar-s'hi. 

Bé, també he conegut persones molt interessants i fins i tot algunes de molt importants en la blogosfera mundial. Fins i tot és possible que hi hagi una sorpresa mundial! Bé, no avanço esdeveniments... Senzillament, aquesta gent, quan fan una conferència sobre la blogosfera, porten a qui han de portar, als Number One, no a quatre pringats ecspanyols que no els coneixen ni a casa seva a l'hora de dinar, com va passar a les Jornades de la Catosfera. Cada cop que hi penso, m'afirmo més que el provincianisme és el tret principal del catanyolisme. 

Dilluns o dimarts escriuré un altre post amb més coses que he estat pensant. Ara vaig a fer gasto.

Bye, again

SEE YOU... IN LONDON (desapareixo quatre o cinc dies)

Si tu, d'aquí a vuit hores agafo l'avió i em planto a la ciutat del Tàmesis, on hi seré fins diumenge al vespre.

Desapareixo durant la resta de la setmana... per recuperar-me de l'ensurt de veure una nena panxuda cridant no sé quina parida, davant d'unes quantes dotzenes de tarats mentals. Too much for the body... Hi ha coses que no haurien de passar-se ni en horari infantil... ni en cap horari.

Bé tu, que vull dormir abans d'anar cap a l'aeroport.

Si puc... i si vull, ja escriuré algun post des de Londra, tot bevent una cervesa i menjant en un pub i a peu dret, un autèntic sheperd pie, plat que m'encanta, sobretot si fa fred.

Bye.

D'ALCOI I ALACANT, tercer apunt. Dia 2

El matí de dissabte ens llevem d'hora per anar a la Jornada de Sociolingüística d'Alcoi, que enguany té com a punt d'atenció fer una valoració-balanç dels 25 anys de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià.

Assisteixo a la primera sessió, atès que parla el sociòleg Rafael L. Ninyoles, sense cap mena de dubte un dels sociòlegs de referència de tota Catalunya, autor, entre d'altres de Madre Espanya, un llibre fonamental per comprendre el nacionalisme ecspanyol. Al marge, la seva anàlisi sobre l'estructura social valenciana, sobre el conflicte lingüístic i, més darrerament, sobre el País Valencià a l'eix mediterrani, el converteix en un dels pensadors clau de finals del segle XX. No cal dir que, al Principat, la seva obra està pràcticament prohibida, suposadament perquè és poc multi-culti, i ja se sap, que si ets poc multi-culti i massa de la ceba, no et menges un kiko.

La seva intervenció és summament interessant, però es ressent del fet que l'home està bastant atrotinat i això afecta les seves capacitats comunicatives, malgrat que no és excessivament gran (1943). De totes maneres sembla suggerir, que seguint una mica les tesis de Putnam, la crisi del teixit social tradicional per l'auge de l'individualisme i la privadesa, ha donat lloc a una fragmentació en la defensa de la llengua. Els intel.lectuals, diu, Ninyoles, també han renunciat a abandonar-la, i en la societat s'ha implantat l'individualisme hedonista, la cultura del malbaratament i el consumisme privat. Tot plegat, segueix, fa que una llengua pública, com es pretenia que fos el valencià/català, difícilment prosperés quan els valors públics desapareixen. I contràriament, quan allò que triomfa són els valors individuals, la llengua passa de l'àmbit públic a l'àmbit privat, i es converteix en un afer d'elecció individual. El ciutadà en aquest sentit és pressumptament lliure de triar la llengua que vol, com si estigués en un mercat i comprés un producte o un altre.

Naturalment, afegeixo jo, aquesta metàfora mercantilista és totalment falsa i producte de la utopia liberal que si mai va ser certa, una total lliure competència entre productes, ho va ser fa molts anys. Actualment la majoria dels mercats, i en el cas de les llengües a la nostra pàtria encara més, no es caracteritza per una competència en igualtat de condicions, sinó clarament per una desigualtat enorme entre la situació de l'ecspanyol (i el francès i l'italià) i la del català, tret de, i encara amb matisos, a Andorra.

Seguint amb la reflexió de Ninyoles, la llengua catalana al País Valencià va incrementar el seu ús entre el 1983 i mitjans dels anys 90, per després entrar en una davallada considerable. Tot i així, es registra un augment del coneixement de la llengua en les comarques castellanoparlants del País Valencià -tret no gaire difícil, donat que el seu nivell anterior era pràcticament nul- i es constata que el seu ús està correlacionat amb el nivell d'estudis.

Per acabar dues altres reflexions. Ninyoles considera un encert la vigència del principi de la territorialitat, per damunt de la individualitat. I la segona és l'advertència que la destrucció de les xarxes urbanes que al País Valencià havien canalitzat una cultura popular en valencià, és altament perillosa. En aquest sentit, les transformacions que suposen l'increment del turisme de masses i el boom immobiliari que ha afectat el País Valencià els darrers vint anys han anat en contra de la identitat nacional.

Després d'escoltar en Ninyoles, opto per passejar durant una estona pels carrers d'Alcoi. Vaig a la plaça de l'Ajuntament on veig el cartell oficial de la Festa de Moros i Cristians d'enguany, que m'agrada força, per cert. Passejo pel mercat de Sant Mateu i pels jardins de La Glorieta. Alcoi està ple d'edificis modernistes: la Casa del Pavo, el Cercle Industrial i el Mont de Pietat d'Alcoi, ara en mans de la CAM, en són exemples.

Estic temptat de comprar unes figures de Moros i Cristians de porcellana o uns relleus, però finalment hi renuncio per temor que se'm trenquin tot tornant cap a casa. Tot i això, demano a la noia de la botiga un catàleg i em confirma que puc comprar per internet i que ells gestionen la comanda i te la fan arribar per missatger, així que no descarto comprar alguna cosa al llarg dels propers dies.

Torno al recinte universitari on tenen lloc les jornades a temps per dinar. Per cert, l'esmentat recinte, l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi (EPSA), està ubicat en una antiga fàbrica que, aquesta sí, ha estat totalment rehabilitada. Es tracta de l'antiga fàbrica Ferrandis i Carbonell (foto).

Dino amb en Marco, en Vicent i altres companys que assiteixen a les Jornades. Un d'ells és membre de la filà del Alcodians, que té la seu ben a prop de la universitat. Parlem del que significa pels alcoians la Festa de Moros i Cristians i de la rellevància social de formar part d'un filà que és enorme i que passa de generació a generació. Per saber-ne més, podeu veure aquest vídeo.

Per la tarda assisteixo a la intervenció d'en Miquel Strubell a les Jornades, on parla de multilingüisme. A l'Strubell el vaig conèixer quan em va convidar a participar en unes trobades de reflexió impulsades per l'Associació Catalunya 2003, encapçalades per en Pere Esteve. I després hem coincidit en altres ocasions, la darrera a Londra, el mes de juliol passat.

Cap al tard tornem a trobar-nos amb en Kaiko i anem a prendre unes cerveses al centre de la ciutat. La fem petar amb en Vicent i després anem a sopar a un bar de tapes on veiem per la televisió el partit del Mallorca contra el Madriz. Més tard tornem al centre de la ciutat on, com la nit anterior, desfilen diverses filaes, aquest cop tant cristianes com mores, i fins i tot, també hi ha genets a cavall. Segons em diu en Kaiko, els moros desfilen molt més lents, la qual cosa fa que l'espectacle quasi s'eternitzi. També em parla del plis-plas, que és una barreja d'alcohol amb cafè, i, opcionalment, coca-cola, que segons sembla, és el complement ideal per aguantar els tres dies de festa continuada, però que també té efectes addictius que fa que molts xavals ja de ben menuts s'hi enganxin, i també els estudiants.

Finalment, en Kaiko, amb la seva furgoneta, ens acompanya. Posa la música i escoltem una cançó que m'agrada força, del grup Senior+El cor brutal, i es titula València, eres una puta, que és una crítica del boom immobiliari que pateix la ciutat del Túria. Si voleu escoltar-los, entreu a la seva pàgina a MySpace.

TORNANT-LA A ENCERTAR, SERÉ UN CRACK?

Hòstia tu, avui he encertat dues prediccions que havia fet en posts anteriors. Em pregunto, modestament i humil: Seré un crack? Vegem-ho.

PRIMER ENCERT
En aquest post, per cert, molt llegit, ja deia que els sociates eren els qui estaven rere les candidatures dels continuistes, i que la demonització d'en Carretero era un recurs típic i tòpic d'aquesta gentussa. Bé, llegint el bloc d'un col.lega estrellat, com jo, m'he assabentat de l'article del senyor Carles Navales, recollit pel bloc de l'inefable Joan Ferran, aka La Crosta.

Abans d'entrar en matèria, una consideració. El senyor Carles Navales, va ser durant uns anys, director d'una publicació, La Factoria, que tractava de temes socials i econòmics sobretot del Baix Llobregat i, particularment de la zona de Cornellà. Durant molt de temps es presentava com a sociòleg, fins que algú li va tocar el crustó, em sembla que va ser el propi Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, tot i que hauria de confirmar-ho, i li va dir que prou comèdia, que no els constava que fos titulat en sociologia. De manera que va haver d'esborrar aquesta titulació en relació a la seva persona. Navales, per altra banda, és un articulista habitual en mitjans tan connotats com El Periódico de Catalunya, El País i... La Razón. És a dir, que juga al front patriòtic... ecspanyol, per suposat.

Bé, presentat el personatge, parlar del seu article al Diari de Girona, "ERC: Perdre plomes o quedat plomat", seria fer-li propaganda innecessàriament, sobretot perquè conté tota la típica merderada que els ecspanyols d'esquerrres han llançat històricament sobre els independentistes catalans. Però el fet més rellevant és que, l'article és acollit amb tots els honors per en Ferran, un dels individus més nauseabunds que s'arrosseguen per aquesta terra. Dos, que naturalment, carrega contra Carretero, i va a favor dels seus esclaus particulars, es diguin Carod o Puigcercós, als quals els tracta amb condescendència, com a bon xicots, aplicadets i arregladets.

Algú volia alguna prova del que jo vaig avançar en el meu post? Doncs aquí la teniu. Embolicadeta i amb un llacet, de color roig, naturalment. Qui hi ha darrera d'en Carod i en Puigcercós? El PSOE pur i dur, la crosta. Si es barallen, ho fan pel pastís, per res més. L'odi sociata per en Carretero, l'únic que no només els ha parat els peus, sinó que els ha matxacat, els ha humiliat i els ha marginat, és immens i infinit. Com també ho és, val a dir-ho, l'odi que li tenen els poders fàctics ceretans, tradicionalment vinculats amb CiU, que amb l'ajuda de la justícia ecspanyola, el van voler fotre a la garjola.

Cal difondre l'articlet de marres i veure com juguen de brut els sociates. Qui es pensi que la batalla a ERC només es juga a ERC és que és un innocent de dalt a baix. És una batalla per la DIGNITAT i l'HONOR. Per la LLIBERTAT d'un poble contra els seus botxins.


SEGON ENCERT
En aquest altre post, ja vaig dir que Corbacho tenia moltes més possibilitats de ser ministre que no pas el pocapena d'en Duran i Ecspanya. Dit i fet, Corbacho ministre, Clos al carrer, i el factòtum del PSOE a Catalunya, s'erigeix en el gran adversari de Montilla. També vaig dir que la campanya electoral del PSOE, pràcticament s'havia concentrat a la ciutat de L'Hospitalet, en territori Corbacho, i que els homes de Montilla, havien quedat mig descol.locats, fins al punt que es van veure obligats a muntar un Sant Jordi cuita-corrents per marcar paquet. Aquell acte, calia entendre'l en clau interna, no externa. Això és el que no entenen tots els analistes i periodistes barcelonins que no tenen ni puta idea del que es cou al Baix Llobregat, i que sovint es desplacen per les seves poblacions utilitzant un GPS, perquè no tenen ni fava d'on són, i els sembla que es troben enmig del Paris-Dakar, entre Ougandoudou i Monròvia. I mal m'està el dir-ho, aquesta actitud, també la veig reflectida en molts col.legues blocaires, visquin a Sant Gervasi-Sarrià, a l'Eixample, Les Corts, o a comarques menys apatxes, per entendre'ns.

Però si la nominació de Corbacho estava cantada, no podem deixar passar un element que penso que és de gran rellevància. Em refereixo, és clar, al fet que la presidència de la Diputació de Barcelona, lluny d'esvair-se la seva rellevància, cada cop n'agafa més i actua com un contrapoder efectiu a la Presidència de la Generalitat. Recordem que el propi Samaranch, va voler fer el salt de la presidència de la diputació barcelonina a l'òrgan preautonòmic que es va treure de la màniga, però que la jugada no li va sortir bé. Recordem que Tarradellas, quan va tornar de l'exili, ho va fer sent designat president de la Diputació de Barcelona. Recordem que el propi Montilla, va ser President de la Diputació abans de ser Ministre i abans de ser President de la Generalitat. És a dir, la presidència de la Diputació barcelonina és una via d'accessió al poder al marge de l'autogovern català. Recordo que la Diputació és l'òrgan polític de la província, i que està format per diputats provincials escollits entre els càrrecs polítics locals (batlles i regidors). Fa molts anys, la Generalitat pujoliana va voler suprimir les diputacions, però la seva naturalesa constitucional, atès que les províncies són òrgans d'aquesta naturalesa, va fer que el Tribunal Constitucional ecspanyol, en una de les seves primeres sentències, anés en contra la voluntat de la Generalitat.

NO ÉS UN ENCERT, PERÒ ...

Certament, no em vull fer l'espavilat. I no diré que ja havia encertat el nomenament de la Chacón com a Ministra de Defensa. No. Però no puc deixar de dir que en ZP sembla haver-se inspirat en França, quan ha nomenat una dona per a Defensa. Si els francesos la tenen, perquè nosaltres, no? Segurament s'ha preguntat. I clar, com que el Primo Zumosol la té, doncs ells també. Faltaria plus.

Jo realment, no goso avançar quin paper farà aquesta noia al capdavant dels militars, però el que sí goso dir és que el manteniment de la Ministra Álvarez, al capdavant de Fomento, és la bufetada més sonora que s'ha sentit mai als Catalans i les Catalanes. I és la desautorització més gran dels socialistes catalans, que s'hauran de menjar amb patates totes les pestes que han dit de la senyora. Suposo que ara la cara del Conseller Joaquim Nadal deu ser un poema. Si tingués dignitat, dimitiria ipso facto. Però segur que no ho farà. Està tant enganxat a la mamella que ni amb una bomba atòmica la deixaria anar!

Seré un crack? Hòstia tu, no ho sé. Però semblar-ho, mola.

TOTHOM A MANRESA!
Diumenge, 13 d'abril, a les 10 h.

A un dia del 77è aniversari de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, convido i engresco a tots els catalans i totes les catalanes de bé a assistir a l'Assemblea del Reagrupament. Cat que tindrà lloc demà diumenge entre les 10 i les 13 hores, a Manresa.

Penso que no exagero si dic que el moment present és molt delicat. Hi ha una prima i fina línia roja que uneix el 14 d'abril del 1931 amb el 13 d'abril del 2008. És la línia de la DIGNITAT, DE LA SOBIRANIA i de la GRANDESA, del sentit històric, i perquè no dir-ho, del record a tots els catalans i catalanes que entre aquestes dues dates han donat, alguns, els millors anys de la seva vida, i d'altres, ras i curt, la seva vida, PER CATALUNYA.

Hem de ser conscients que així com el PRESIDENT MACIÀ va fer un ACTE DE SOBIRANIA, proclamant la República Catalana, sense el qual, i això és més que obvi, avui en dia no tindríem ni el minso autogovern que tenim, ara toca donar suport a REAGRUPAMENT.CAT, ara toca donar suport a Joan Carretero i a la Rut Carandell, perquè recullen aquell testimoni i l'actualitzen.

No ens podem permetre 1, 2 o 3 anys més de degeneració de les condicions materials i morals de la nostra Pàtria. Pels nostres fills i filles, per aquells que van donar la vida per Catalunya, o si voleu, per pur i simple egoisme, perquè volem viure bé en un món millor, més bonic i atractiu, perquè tenim dret a la Felicitat, crido a tots els militants d'ERC i a tots els simpatitzants d'RCAT, i en general a tots els catalans i catalanes de bé, a assistir a l'Assemblea de Manresa de demà.

PER CATALUNYA, PER LA REPÚBLICA, PER L'ESQUERRA!

PD. L'Assemblea tindrà lloc al Teatre-Conservatori carrer Mestre Blanc s/n de Manresa (entrada per la Plaça Sant Domènec). De les 10 a les 13 hores, aprox.

BLOCS AMB ESTRELLA

Continuant la nostra croada particular contra l'infidel liquidacionista, ja fa uns dies que es pot trobar a la xarxa un web que du per títol Blocs amb estrella, i on uns quants blocaires preocupats pel país, hem acordat compartir esforços per aconseguir que la truita a ERC caigui del lloc correcte. Com els sopars de blocaires, aquesta iniciativa no hagués estat possible sense el treball del meu amic d'adolescència, ara reconvertit en blocaire, en Dessmond.

Amb el Blocs amb estrelles, ja comptem amb dos instruments perfectes per incidir en la societat catalana. L'altre és el grup d'amics Renovem ERC. Ara podem creat al Facebook, sota l'impuls d'en mba, i al qual ja em vaig referir en un post anterior. Darrerament, la Núria, el Narcís, la Guiomar, en Marc, la Diana, l'Andreu i en Damià, s'hi han afegit, i ja som en som 69. Bonic número!

Tal i com va dir molt encertadament la Rut Carandell en el sopar de blocaires amb Joan Carretero de dimecres passat, RCAT existeix gràcies a la xarxa. Si no hagués existit, la llosa del silenci mediàtic hauria caigut damunt seu, i tots els enormes esforços dels seus impulsors haurien tingut un impacte molt menor. A hores d'ara l'RCAT, el Reagrupament, ha esdevingut l'enemic a abatre, no només pels seus adversaris, sinó sobretot per la gent del carrer Nicaragua, i els de la Plaça Sant Jaume, ja que saben del cert que res tornarà a ser igual si Joan Carretero i la pròpia Rut esdevenen els nous màxims dirigents de la nova ERC.

D'ALCOI I ALACANT, segon apunt. Dia 1

Prendre el tren a Barcelona, baixar fins a València, després amb rodalies fins a Silla (L'Horta Sud), dinar a casa d'en Marco, que ens coneguérem a través d'aquest bloc i després, in person, en una anterior estada a Sueca, ara fa dos anys. Després del dinar, un cafè en el bar del centre del poble, on els avis parlen i juguen al truc. Un cop enllestits, agafem el cotxe i anem cap a Alcoi, la nostra destinació, on he de presentar el llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat (La Busca edicions), del qual sóc co-autor. Malauradament l'Àngel, que també havia de presentar-lo, com a co-editor, no pot baixar per problemes familiars. Una llàstima, l'Àngel és tot un actiu, una persona perseverant i militant, i a l'hora afable i propera, molt propera.

El viatge per carretera transcorre enmig de les explicacions i consideracions que en Marco fa de les comarques i poblacions que travessem. De família espanyola, no va començar a parlar el català fins als 22 anys, llavors va ser quan, segons les seves pròpies paraules, va caure del cavall i començà a aprendre'l (el valencià, vaja), amb una enorme força de voluntat que el feia consultar el diccionari quan sentia una paraula que no entenia, fins i tot quan es trobava enmig de la feina, treballant amb una màquina tallant la fusta. Més endavant va fer un programa a una de les ràdios alternatives de referència a la ciutat de València, si més no durant un temps, Ràdio Klara, "Lliure i llibertària", però segons sembla, ara ja no ho és tant. Les coses canvien. Incialment, Marco feia el programa en espanyol, però d'un dia per l'altre, li va dir al col.lega amb qui el feia, i que segons sembla no havia caigut del cavall, que a partir del dia següent, el programa ell el faria en valencià. I punt. Tant l'Àngel com el Marco són dos exemples paradigmàtics de la resistència ferma i tossuda, a les comarques del sud, al País Valencià, si així ho preferiu.

De l'Horta Sud, doncs, travessem la Ribera Alta, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat fins arribar a l'Alcoià. El trajecte deixa l'horta i s'enfila muntanya amunt, fins que entrem als dominis de la Serra de la Mariola.

Poc abans d'arribar a la nostra destinació, m'impressiona el Castell de Cocentaina, en forma de cub que domina tot l'entorn. I ja, immediatament, la ciutat d'Alcoi. Realment impressiona entrar-hi. Es tracta d'una ciutat envoltada literalment de muntanyes algunes de les quals superen de llarg els mil metres d'alçada. Ella mateixa es troba a prop dels 600. Però això no és tot. Coneguda com la ciutat dels ponts, està envoltada de barrancs, per on baixen tot un seguit de riuets que finalment formen el Serpis, que desemboca a Gandia. La seva ubicació geogràfica era excel.lent quan va ser creada per Jaume I, no només controlava el camins cap a Xàtiva i Biar, si no que la feia pràcticament inexpugnable, un autèntic prodigi d'estratègia militar.

Un cop arribats, ens adrecem al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM), que és on tindrà lloc la presentació. Allà ens rep la Sandra, responsable i dinamitzadora del Centre, i que resulta que també és sociòloga, que imparteix classes a la Universitat de València. També coneixem allà en Vicent, professor d'institut i historiador que serà qui presenti l'acte. El Centre es troba situat en una zona plena d'antigues fàbriques tèxtils, algunes de les quals es troben llastimosament abandonades i d'altres han estat reconvertides en gimnasos i altres establiments lúdics o comercials. En Vicent ens explica els esforços que es fan per aconseguir preservar alguns d'aquests edificis com patrimoni arqueològic industrial i lamenta els molts que ja s'han perdut per sempre més.

Fem l'acte, amb una assistència discreta, tot s'ha de dir, però que escolta atentament i després l'obligat debat, on sempre tinc la impressió que xerro massa i faig unes respostes llarguíssimes.

Entre el públic assistent hi ha en Kaiko, col.lega d'en Marco, fotògraf, DJ, expert en el panorama musical alternatiu de València i que s'enorgulleix de no haver pagat una puta entrada en cap concert de música des del 1993. En Kaiko també és com una mena d'activista ecologista en defensa dels boscos. Malgrat ser alcoià de pro, ara viu en un poble a una vintena de kilòmetres, en plena muntanya.

Un cop acabat l'acte, tots tres, Marco, Kaiko i una servidora ens anem a sopar. La discussió sobre el lloc on anar s'allarga una mica, però finalment anem a petar a L'Hivernacle, on acabàrem parlant amb la mestressa i el seu fill, d'Ovidi Montllor, de música i de no sé quantes coses més. I també ens férem unes fotos.

Després de prendre una copa en un altre bar proper, a quarts d'una de la matinada, tornem al centre de la ciutat, travessant de nou un dels ponts principals, i encara som a temps, abans d'anar a dormir, de veure una filà que a aquelles hores desfilava per un dels carrers majors. Naturalment, es tractava d'un assaig de cara a la celebració de la Festa de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, que enguany tindrà lloc els propers dies 22, 23 i 24 d'abril. Els festers, vestits de carrer, desfilaven, alguns amb evidents signes de trobar-se en un estat, diguem-ne que d'alegria mal dissimulada.

(continuarà)

EL BARÇA I ERC, DUES HISTÒRIES PARAL.LELES!
(A propòsit del sopar blocaire amb en Joan Carretero)

Acabo de tornar del sopar blocaire amb en Joan Carretero, que ha tingut lloc al Via Fora del Pati Manning, a tocar de la meva facultat. Tot i que són les 3 de la matinada i d'aquí a quatre hores m'he de llevar, no puc esperar a escriure aquest post, ni que sigui per solidaritat amb el meu comentarista-creu, en Bacus, que el molt animal m'ha clavat 30 comentaris en el meu anterior post. Collons nen, descansa una mica! És que no dormiu a Singapur!

Naturalment, no és ara el moment de fer-ne una valoració completa. Però sí de destacar-ne aquells elements que no puc esperar a fer-ho demà. A aquestes alçades, estic massa enganxat a la blogitis. Així, doncs, anem per feina.

Primer. En aquest sopar, per primera vegada he parlat in person amb en Carretero, i ell ha aprofitat per parlar-me del post que vaig penjar sobre el seu curriculum electoral, que ja a hores d'ara és un dels més llegits d'aquest humil i modest bloc. Naturalment, la conversa no ha estat més que un intercanvi de paraules de pocs minuts, però ha estat suficient per copsar que, efectivament, és una persona que guanya a la curta distància. Probablement això li ve de l'experiència assolida arran els seus anys com a batlle de Puigcerdà.

Segon. En aquest sopar he conegut més blocaires també in person. És el cas d'un dels blocs mítics de la catosfera, el cimera (extraordinària). Sí he conegut dos dels tres que l'escriuen. Fa temps, aquests xavals van decidir crear un govern de la Catalunya Independent i van començar a repartir càrrecs. I va i no se'ls va acudir res més que fer-me a mi President del Parlament de Catalunya. Aquest detall amb la meva humil i modesta persona, sempre m'ha emocionat i reconec que els tinc en molta estima, encara que sovint no estigui gaire d'acord amb el que escriuen.

Però el que realment motiva aquest post és la magnifica metàfora que el propi Carretero ha suggerit al llarg de la seva intervenció, i que si voleu és del tot anecdòtica i no constitueix, ni de lluny, el gros de la seva intervenció. Però a mi m'ha cridat l'atenció, i fins i tot he gosat, mentre tornava a casa en el cotxe, perfeccionar-la encara més.

En Carretero ha dit que la situació actual d'ERC és com la del Barça fa uns anys. Després d'uns quants anys de presidència d'en Josep Lluís Núnez/Josep Lluís Carod Rovira, si en el proper congrés s'imposen les tesis continuistes (i liquidacionistes de l'independentisme) serà com va passar al Barça, on l'etern número dos Joan Gaspart/Joan Puigcercós, va substituir-lo durant dos o tres anys, que van ser suficients per engegar a fer punyetes tot. De manera que, per necessitat, va venir la renovació. Una renovació, afegeixo jo, que en el cas del Barça es va dir Joan Laporta i que en el cas d'ERC es diu Joan Carretero. Clavat, tu! Fins i tot en els noms coincideixen els dos casos.

Això no obstant, continua Carretero, ERC pot aprendre del destí del Barça. I que no és el mateix iniciar la renovació del partit el mes de juny del 2008, quan encara tens 21 diputats al Parlament de Catalunya i 1 al Parlament de les Illes Balears, que fer-ho el 2010 o el 2011 amb 8 o 9 diputats a tot estirar.

D'aquesta obvietat, en seran conscients els militants d'ERC que votaran en el Congrés? O és que a més de filo-sociates, com el candidat carotià a secretari general, el nom del qual ara no recordo, ni falta que fa, també són tots pericos?

Carretero, doncs, sembla no tenir pressa. Una cosa és segura. Si no guanya en el Congrés, no se n'anirà del partit, sino que esperarà tranquil.lament, que el procés de putrefacció faci via, per després començar de nou.

L'únic però és si Catalunya, no ERC, es pot permetre, tres o quatre anys de govern sociata a sac. Penso que no. Per això, no es pot contemplar cap més escenari que la victòria per golejada del sector renovador. Tot altre resultat és un flac favor a Catalunya, a la República i a l'Esquerra.

Són quasi les quatre, i encara em falta enquadrar les fotos. Collons què dura és la vida del blocaire! Demà (d'aquí unes hores, de fet) més.

(PS. Bacus, please, descansa una mica, ja saps que no t'esborraré els teus comentaris, probablement escrits en moments de joia i excitació, però tingues una mica de compassió!)

QUIN RESULTAT VOLEM?

Segons el President, l'únic President que li reconec la categoria moral per tractar-lo com a tal, quatre candidatures a una sola volta, mal assumpte. I té tota la raó.

Es pot donar el cas que la que guanyi ho faci amb el 26% dels vots, o si ens posem encara més perapunyetes, amb el 25,1%, mentre que les altres tres candidatures obtinguin 25%, 25% i 24.9%. Però encara que obtingués el 30, el 35, el 40 o el 49.99% , seria un mal negoci.

Cal simplificar les ofertes, i és evident que en la conjuntura actual, a ERC a grans trets, només hi ha dues postures: la continuista i la renovadora.

El continuisme, pressuposa submissió als sociates i liquidació del projecte independentista a curt o mitjà termini. Fer referències a una Catalunya no independent el 2023, per exemple, com va fer en Ridao, és continuisme, pur i dur. Si el 2023 no hem assolit ja la independència, senzillament, ens haurem convertit en un suburbi de la metròpoli madrilenya, o en la casa de putes de l'altra mitja europa (de l'una ja ho som ara).

Triar el totxo d'en Benach com a president d'ERC, a més de tenir una diarrea mental considerable, és continuisme pur i dur. Em nego a considerar aquesta hipòtesi, perquè llavors hauria de canviar en un gir copernicà, la meva opinió sobre la militància d'Esquerra.

El pacte cuita-corrents entre Puigcercós i Ridao no se'l creu ningú. És un gest a la galeria. En Ridao no "és" ningú dins del partit, vull dir que no té pes militant. Però té una certa projecció pública. Això és el que l'interessa al Puigcercós, fer veure que s'obre a la pluralitat. Però tothom sap que Ridao viurà tant com vulgui en Puigcercós i quan aquest digui prou, l'altre tindrà els dies comptats.

Per la seva banda, la renovació pressuposa dues coses: la primera és que la fita fonamental del partit, a la qual cal subordinar la resta, és la consecució el més aviat possible de la Independència de Catalunya. Sense Independència, no hi ha futur. La independència no és un somni, com sovint diu en Carod. És una necessitat inajornable. És, aquesta sí, una Emergència Nacional. Punt.

En segon lloc, renovació implica un partit molt més obert, participatiu i deliberatiu, lluny dels elitismes i de les conxorxes a porta tancada. On els aspirants a ocupar llocs de responsabilitat orgànica, ho facin per convicció i no per necessitat. On tothom sàpiga que el partit no és un fi en ell mateix, sinó un instrument, i que tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. Que els càrrecs electes els ocupin els més ben preparats, i no els més obedients a les consignes de la direcció. Cal desterrar el mecanisme. d'arrel sociata, de la selecció dels mediocres.

Ser un renovador, pressuposa tenir molt clar que qualsevol entente cordiale amb els continuistes és condemnar ERC a aprofundir en la seva subordinació i agreujar la crisi de resultats electorals dels darrers tres anys. Uns dirigents que no se n'han anat a casa immediatament després de la catàstrofe del 9-M, i que no se'ls ha caigut la cara de vergonya i no han demanat perdó, és que són totalment insensibles a la dignitat nacional. No en tenen gota. Aproximar-s'hi, és del tot perillós, fins i tot diria que mortal.

Cal que els renovadors guanyin a ERC, però cal que siguin renovadors de debò. Del missatge, del tarannà, del projecte. Qualsevol altra solució es troba condemnada al fracàs.

Si els renovadors s'uneixen, hi haurà molts catalans i moltes catalanes que se'n felicitaran i els recolzaran. I un d'ells, serà el President.