SAMARANCH, DESPRÉS DE MORT, ENCARA BELLUGA ....

Samaranch va animar Urdangarin a fer tractes amb Rita Barberà

La batllessa hauria convidat Camps a sumar-se al projecte dels València Summit

SOM RÀDIO TORNA!

M'acabo d'assabentar que Som Ràdio tornarà a emetre ara per internet. Una gran notícia. Ara farà un any que vam participar en diverses edicions dirigides per l'amic Daniel Solano (foto) del programa L´hora independentista a l'esmentada cadena, abans que els sociates la tanquessin, en l'enèssim exemple de repressió de l'opinió favorable a la Llibertat de Catalunya.

Desitjo que les emissions en proves que ara se senten, que de fet estic escoltant a l´hora que pico el text al bloc, aviat deixin pas a una programació regular que foti canya. És increïble que a aquestes alçades de la pel.lícula, l'independentisme no disposi de mitjans que defensin el seu punt de vista de forma desacomplexada.

Ara segurament podem començar a corregir aquest dèficit.

Ben retrobada SOM RÀDIO!

KMM

La sèrie KMM de TV3 m'ha enganxat des del primer capítol. Probablement això pot ser conseqüència de la simpatia que sempre he tingut per l'ofici detectiu i que em ve per una doble banda. En primer lloc, per les novel.les de gènere de la Cua de Palla que vaig llegir en la meva adolescència i primera joventut i, naturalment, pel gran Manuel de Pedrolo i més darrerament per les de Ferran Torrent. En segon lloc, per que l'ofici el vaig viure de molt d'aprop, encara que indirectament, i per un espai de temps breu, però suficient per guardar encara un record intens tot i que ja han passat més de vint anys.

Aquesta atracció per la sèrie, s'ha vist confirmada del tot en el capítol que s'ha emès ara fa unes hores i on apareixia una història que m'ha colpit, i que a l'hora ha tocat un aspecte de la nostra història pàtria que sovint s'acostuma a obviar, i que considero que és cabdal.

Resulta que un home de prop de vuitanta anys, sol.licita els serveis de l'agència de detectius per recuperar una capsa que va enterrar personalment el mes de gener del 39, al jardí de casa seva, poc abans que ell, llavors un infant, i la seva família se n'anessin a l'exili davant la imminent arribada de les tropes feixistes.

Mai van tornar-hi, i la casa, una casa de pagès, la va ocupar un partidari de Franco, que passats els anys, i davant la no reclamació dels seus propietaris legítims, se la va acabar quedant com a pròpia. El client, remarca que el feixista ja va procurar prou que no quedés cap familiar seu que la reclamés, deixant entendre, una més que òbvia repressió.

En Kubala va a la casa en qüestió i parla amb un home jove, i li demana permís per entrar a la finca. Però l'home s'hi nega en rodó i escampa la boira ràpidament, com si no en volgués saber res (mala consciència?).

Naturalment, en Kubala no triga en tornar-hi i aprofita l'absència dels amos, se suposa que descendents del feixista, per entrar-hi i, seguint un plànol que li va donar el client, trobar la capsa i endur-se-la.

Quan a l'oficina li lliura la capsa, és quan es produeix el moment més frapant de l'episodi. El client li diu que quan marxaren de la casa ni son pare, ni la resta de la família, ni tan sols ell mateix, llavors un marrec, no pensaven que no tornarien més. És a dir, que pensaven que al cap de poc temps tornarien i recuperarien la casa. No van pensar que era un exili per sempre.

I aquest és el nus de la qüestió: jo m'atreveixo a dir que ni un sol dels centenars de milers de catalans que van travessar la frontera estatal el gener i febrer del 39, pensaven que Franco s'eternitzaria en el poder trenta-sis llargs anys més. De fet, molts d'ells, consideraven que s'havia perdut una batalla, però que la victòria era certa, sobretot si esclatava, com ja tot ho semblava indicar la guerra mundial. La derrota del feixisme que aquesta comportaria, arrossegaria de forma automàtica el règim franquista, atès que aquest s'havia pogut imposar militarment gràcies a l'ajuda d'aquell.

Per això molts dels soldats no es donaven per derrotats. I les imatges cinematogràfiques així ho demostren. Aquest estat me'l va confirmar personalment un dels que el van viure en pròpia persona: l'Heribert Barrera, quan li ho vaig preguntar directament.

De fet l'estat franquista no va començar a respirar fondo fins al 1946, quan l'adveniment de la Guerra Freda va fer que progressivament deixés de ser considerat un objectiu a abatre per les potències guanyadores del conflicte mundial. Però tot i així va haver d'esperar a l'any 1955 per a que fos admès a l'ONU.

Sovint les lectures des del present distorsionen el coneixement del passat. Naturalment en els darrers trenta anys s'ha fet una aproximació del pas de les fronteres dels soldats i la població civil amb un dramatisme foramida. I naturalment que es van produir situacions dramàtiques, sobretot entre la població civil. Però en cap cap cabia que el drama de l'exili s'allargaria tant de temps. Tothom pensava que al cap d'uns quants anys, la truita es giraria definitivament. Per això la visió lacrimògena d'aquest episodi històric és clarament del tipus ex post facto, és a dir, producte del coneixement del desenvolupament dels fets, però no és la que els protagonistes d'aquests fets van viure en aquell moment precís.

M'ha commogut que una sèrie, aparentment tan allunyada d'aquest tema, l'hagi tractat amb tota la seva força. Quan el client obre la capsa i en treu el seu contingut -joguines, figures que havien estat enterrades més de setanta anys- ha estat una escena més que commovedora, emocionant.

Continuaré veient KMM, i espero que no es malmeti, de moment la seva trajectòria és implecable -tret, però, de la tendència d'algunes de les protagonistes femenines a tractar com a estaquirots els homes que les envolten... però aquest és un altre tema.

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAHH!!!!!

García Margallo referma l'oposició a la independència de Kosovo

El ministre d'Exteriors recorda que l'article 2 de la Constitució espanyola "la indissoluble unitat d'Espanya, pàtria comuna i indivisible dels espanyols"

Hòstia, quin tip de riure que ens farem amb el bufó aquest de Ministre d'Exteriors ecspanyol!

Que continuï fent el milhomes: que si Gibraltar ecspanyol, que si la indissoluble unitat de la nació ecspanyola, que si de Kosovo res de res....

Quan la Merkel i l'Obama es cansin d'aquesta mosca collonera, li fotran un mastegot que el deixaran sec....

Hòstia jo vull ser-hi per veure quina cara li queda...

AHAHAHAHAHAHAHA, Què inútils que són els ecspanyols, la qual cosa encara m'al.lucina que hi hagi catalans que tinguin ganes de continuar entomant-la.... Quina pena que em fan!

AHAHAHAHAHAH!!!!!

Cremen la bandera espanyola de Sant Pol

La delegada del govern espanyol a Catalunya demana que es restitueixi "aviat"

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Amnistia Internacional demana investigar el franquisme

Cal que Espanya abordi "el seu fosc passat", segons un responsable de l'ONG

L'EUROPA DE MAS NO EXISTEIX

Porto encara uns dies de rehabilitació psicològica des de la lectura de l'entrevista feta al diari Le Monde al President de la Generalitat, Artur Mas. En aquella entrevista, en Mas es va destapar com un ideòleg de la nova Europa. Faceta que teníem per desconeguda, acostumets com estem de veure´l fent manetes i pujant faldilletes a la senyoreta Camacho, la hija del cuerpo, que darrerament sembla que va d'orgasme en orgasme, com la noieta aquella estúpida del video electoral sociata. Segons en Mas, els catalans, si mai tenim un estat en el futur, no tindrem exèrcit, ni política exterior pròpia, ni un banc central, ni control de fronteres ni duanes... Llegeixo això i quedo bocabadat... en Mas... anarquista? Jo realment no sé què ens fan els espanyols perquè sortim així. Resulta que abans de salvar-nos a nosaltres mateixos, que vol dir a les nostres famílies i al nostre entorn, la missió dels catalans és salvar el món mundial. I fins i tot quan encara estem en plena picabaralla sobre el nostre estatus estatal, sempre apareixen aquells salvadors que s'inventen una peregrina teoria per tal que tot el món s'adapti a l'especificitat (no independentista) i no a l'inrevès, com seria més lògic i eficient. En d'altres paraules, pels dependentistes, els catalans som uns rara avis als quals els europeurs s´han d'adaptar. Som particulars.Som especials, un cas al marge de la societat. Fins i tot és possible que fixem blau. De manera que les fórmules a l'ús per arranjar els problemes europeus, per exemple el dret a l'autodeterminació i el de la proclamació de la Independència, no s'apliqunen al cas català. A nosaltres se´ns aplica l'apartheid: la gent normal fan una cua i els catalans i les catalanes una altra.

El recorregut d'aquesta segona cua és més llarg i enrevessat que la de la primera. La primera porta a la Independència, és a dir a la Dignitat i al Patriotisme. La segona no duu enlloc, i comporta un camí ple d'insults i de menyspreu del primer català a l'últim. I genera deshonor i auto-odi.

Mas sembla que aposta per la segona. Només així es pot entendre com fa manetes amb la Camacho, que ja s´ha de tenir valor. Una dona que en ple estat d'excitació política ha suggerit una retallada de subvencions a Òmnium Cultural, i a unes quantes entitats més. No a les cases d'Andalusia, a la xarlotada aquesta de la Feria de Abril a Catalunya, o d'Extemadura o d'Aragó, no. A les entitats que promouen un cert nivell de patriotisme català, sí. De la resta, no en diu res. S´ha de ser catalanòfob fins a les celles per fer això. S´ha de ser genocida...

Quantes proves més són necessàries perquè els centenars de milers de votants convergents, molts dels qual són independentistes, s'adonin que amb Espanya no hi ha res a fer. Bé, sí, una cosa: desaparèixer. M'agradaria que per una vegada diguéssim les coses pel seu nom. Que Europa és Europa i no l'Europa que desijaríem. I que el projecte nacional espanyol comporta la nostra anihilació com a projecte nacional, perquè senzillament som antagònics.

NOTA: Post penjat inicialment al DGS, 21.01.2012

ENJOY IT!

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Jordi Pujol: «Ara ja no tenim Constitució que ens empari»

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La CE preveu que l’economia espanyola entri en recessió

Brussel·les afirma que aquest 2012, Espanya tindrà un creixement negatiu de l’1%

AVUI, T'ESPERO A L'OMNIUM CULTURAL!!!!

Avui, dijous, 23 de febrer (eheheheh), participo en una taula rodona sobre la situació del moviment sobiranista al Quebec. L'acte se celebrarà a la seu nacional d'Òmnium Cultural, a les 19.00 hores.

Penso que a banda de l'interès del tema, pot ser una bona oportunitat per assistir massivament en senyal de suport a aquesta entitat, davant les intencions genocides i catalanòfobes d'intentar tancar la boca d'una entitat que porta 50 anys lluitant per la cultura, la llengua i, en definitiva, pel país.

Us hi espero!

(Qui no pugui assistir, pot seguir l'acte per streaming des de la pàgina web d'Òmnium.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Catalunya recapta 176.100 euros per sancions lingüístiques

El Govern va imposar 226 multes i es van aixecar un total de 2.245 actes relacionades amb la llengua l'any 2011

Quina misèria! Cal multiplicar-ho x 10 o x 20!!!!!

AIXI ES TRACTA ELS ECSPANYOLS!!!!!

Cameron, a Rajoy: «El futur de Gibraltar és dels gibraltarenys»

"És important entendre-ho", li reitera el primer ministre britànic al president espanyol

Fa pocs dies eren els francesos els que noquejaven els ecspanyols amb uns vídeos que van fer MOLT de mal.

Ara li toca el torna al Regne Unit, que amb una mala llet típicament britànica ("'És important entendre-ho"), claven una garrotada colossal als pallassos ecspanyols, que no guanyen per ensurts.

A aquest pas, en Rajoy i el seu nou ministre d'Afers Exteriors, el Garcia-Margallo (fixeu-vos com s'ha tret l'accent a la darrera vocal, per no semblar d'ascendència catalana), acabaran amb una cara com un mapa, de tantes hòsties que rebran.

La veritat, però, és que no puc parar de riure. Quina classe, en Cameron!

Només espero que reconegui que això també és vàlid per Escòcia, és clar!

*(PD. És brutal la cara que li queda al Rajoy, totalment atontat...)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

AIXÒ ÉS TERRORISME ....

TERRORISME ECSPANYOL!!!!

CARRETERO EN ESTAT PUR ...

Escolta l'entrevista a JOAN CARRETERO, paga la pena.

Descarrega-te'l

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Cava: rècord de vendes mundial, caiguda de la demanda espanyola

HI ESTÀS CONVIDAT!!!

Aquest dijous, 23 de febrer (eheheheh), participo en una taula rodona sobre la situació del moviment sobiranista al Quebec. L'acte se celebrarà a la seu nacional d'Òmnium Cultural, a les 19.00 hores.

Penso que a banda de l'interès del tema, pot ser una bona oportunitat per assistir massivament en senyal de suport a aquesta entitat, davant les intencions genocides i catalanòfobes d'intentar tancar la boca d'una entitat que porta 50 anys lluitant per la cultura, la llengua i, en definitiva, pel país.

Us hi espero!

WHAT IS REAGRUPAMENT?

Reagrupament Independentista (RCAT), is an association fully committed to Catalonia's Independence and Political Regeneration. Though we are not properly a political party, our project is to promote electoral options (local or national lists, coalitions, platforms, etc) to contest elections in order to form a majority at the Parliament of Catalonia willing to pass a Unilateral Declaration of Independence (UDI).

RCAT considers that the only way to preserve and promote Catalonia as a nation, is to access to Independence, Statehood, EU and UN memberships. Under the Spanish rule, there is no future, but a more or less slowly process of minorisation, first, and elimination as a people, in the end.

During the last decades, the formation of new states has been a feature of World politics. It is the outcome of globalization and democratization. The new Catalan state, in this sense, will promote democracy and cultural diversity.

RCAT as an association was formed in 2009. Since then, four national assemblies have been celebrated. The I Assembly (october 2009) elected the National Executive. In the II Assembly (march 2010) a political roadmap was approved. In the III Assembly (july 2010), was decided to support an electoral list to contest to the parliamentarian elections. Finally, in the IV Assembly (June 2011), a new National Executive was elected and a reviewed Political Platform was approved.

Joan Carretero i Grau (1955) is the current President of the association. It was so elected in the I Assembly, and again in the IV Assembly. Professionally he is a Doctor working in the Catalan Health Service. He lives and works in Puigcerdà (Cerdanya). Politically, he is a former Puigcerdà Mayor (1995-2003) and a former Catalan Minister of Governance and Public Administration (2003-2006). He doesn't consider himself as a professional politician, but a professional in politics.

RCAT considers that support to Independence is ideologically transversal among the Catalan society. That implies that we can find pro-independence supporters of different ideological perspectives. In this sense, RCAT considers that these ideologically differences must be put aside until the Declaration of Independence. As a consequence, RCAT members come from a diversity of political spaces. We have decided to emphasize those values we share: the fight for Independence, the Political Regeneration and the ethics of Work.

In coherence with the principle of political transversality in the fight for Independence, RCAT has developed a political strategy consistent in building coalitions with other groups and political parties that also promote independence.

Unfortunately, a first offer to build such a coalition made by Mr. Joan Carretero to contest to 2010 Parliament of Catalonia election, was rejected by others groups. The lack of a Pro-Independence transversal list was severely punished by voters. The number of pro-Independence MPs fell from 21 to 14. This electoral outcome contrasted with the growing number of pro-Independence supporters showed in media and academic polls and surveys.

Things changed a little bit for 2011 Local election. RCAT members successfully built local coalitions with a number of other pro-Independence groups. In the National Capital, Barcelona, UnitsXBarcelona (UxB) list, a coalition including RCAT, ERC and DC, managed to gain 2 seats. In Girona, RCAT won 1 seat, in a list shared with CUP.

Totally, RCAT saw about 60 local candidates wining a seat. Numbers aside, what really mattered was that a first step to independentists unity had been done. Political analysts and journalists, in this sense, emphasized RCAT capacity to reach agreements with virtually all groups and parties that favour independence.

This experience was so positively valued that facilitated the formation of a new coalition to contest to 2011 Spanish Parliament elections. Now, the coalition was formed between RCAT, ERC (who had changed its leadership just days before), and Catalunya Sí (a citizens platform). Early polls gave to the coalition no representation at all. However, perspectives grew after the first electoral campaign week. Finally, the coalition managed to gain three seats at the Congreso de los Diputados chamber (2 in Barcelona, and 1 in Girona).

To sum up, however modest the outcomes have been, it is well evident that RCAT has been instrumental to reverse a negative trend. Now, the challenge to form a Pro-Independence unity coalition to contest next Parliament of Catalonia elections (scheduled, in principle, in 2014) is unavoidable. RCAT will do its best to make it happen.

TIME TO SPEAK OUT

28.01.2012

Crisis are times of difficulty and confusion in ideas and in public life.There are also times when leadership, the ability of governments and political projects are tested.

As an example, in the United States, President Obama and his administration are projecting some doubts, since its first term in office have not been as bright as expected. Even though they have do better than their predecessors, but not as good as the expectations they have raised when they accessed at the forefront of the world´s most powerful country.

Although in a very different scenario, MM. José Montilla and J.L. Rodriguez Zapatero have already passed into history as dismal gray political leaders and rulers, not only for the mismanagement of the situation they have found, but also for being unable to provide hope. In Mr. Montilla case, his government´s incompetence and lack of national (catalan) project, led to a disastrous election results both to its own formation and to its partners. However, he has recently been nominated Spanish Senator. In the case of Mr. Zapatero and their followers, they are a crystal-clear example that systematic frivolity, demagoguery and deceit deserve a strong electoral punishment.

Obviously, recent political changes should imply changes in main political forces behavior. However, in Catalonia, with the exception of more severe spending cuts, the current government has not substantially changed the worst of Mr. Montilla´s policies, specially regarding the relationship between Catalonia and Spain. The Catalan government sails in mediocrity and takes refuge in an ambiguous and incomprehensible discourse. The same goes for CiU federation, under Mr. Duran i Lleida leadership and dictate from Madrid.

President Artur Mas declared that "perhaps the seams of the Constitution and the Statute have to be broken a bit". Also, Mr. Oriol Pujol, recommended lime tea to die-hard independentists. As we can see, our rulers poverty of language and metaphors is alarming. In Catalonia, we simply replace one metaphor (fish basket) for another (broken seams) without achieving real progress. Instead we need to have our own fishing nets in order to capture according to our needs, and wear our own made clothes and not those made by someone´s else.

However, at the EU there are leaders who are not afraid to speak out, even if they don´t get the desired outcomes. As an example, Scotland government is fullfilling its promise to consult its people on the country's independence. In Scotland, where those in favour of Independence are less than in Catalonia, citizens won´t be asked about a new fiscal pact or about UK law broken seams.

They will be simply asked if they want their own state, if they want Independence.

Do not think the time has come in Catalonia to speak out?

Author: RCAT web team

Translation: JS

Ja ho deia ... la Chucky Camacho de consellera no identitària

Aquests darrers dies estan resultant definitius pel que fa a la preparació per a l'entrada en el gover de CiU de la Chucky Camacho. Probablement ocupant una conselleria no identitària on es dedicarà a retallar com una boja totes les subvencions identitàries. No cal dir que agafarà la podadora i no deixà res per tallar.

Jo és que realment, veient per a què va servir la manifestació del 10 de juliol, cada cop n'estic més orgullós de no haver-hi anat. El meu sisè sentit, aquell del que parlava la politòloga Noelle-Neumann, em va funcionar a la perfecció. I a l'hora, és clar, em sap greu pel país. Enganyar un milio de persones és molt, molt cruel. I hi ha gent, amb noms i cognoms, que ho ha fet. Un milió de persones, independentistes en la seva immensa majoria, no han fet més que portar al govern de Catalunya el PP, a través dels mandamassos de CiU. Aquesta és la crua i la dura realitat.

El govern dels millors, si, però dels millors impostors. D'aquells que durant la campanya electoral es fan fotos amb un fotimer de banderes guardant-los les espatlles per tal d'atraure el vot de la bona gent. Però després, un cop es té ben arrapada la menjadora, el decorat canvia i darrere de l'antic candidat, ara President, apareixen tot d'homes trajats, estil ESADE, IESE, que formen els sectos poderosos que se'n beneficien del nou executiu. I qui dia passa, any empeny.

Hem de fer tot el possible per canviar i capgirar aquesta dinàmica. Hi ha molta feina a fer i no ens en podem permetre el luxe de descansar.

NOTA: Post penjat al DGS el 15.02.2012

Trying to counteract Duran's unionist stand and Pujol's lime tea, Artur Mas

25.01.2012

A few days ago, Mr. Oriol Pujol, number 3 of CiU federation, recommended to pro-Catalonia independence supporters some lime tea, and Mr. Duran i Lleida, number 2 of the same federation, denied that SNP is for Independence. On Tuesday, Mr. Artur Mas, President of the Generalitat de Catalonia, and CiU's boss, had to announce that “perhaps the seams of the Constitution and the Estatut have to be teared a bit”. Thus Mr. Mas is trying to rise as a country’s defender in front of the previous discouraging statements referred.

Mr. Mas, expects to counteract the nationally frustrating effect of both statements, that caused a deep disappointment between those most sovereignists. These statements disappointed again the most sovereigntist troops. Besides, former Minister Carme Laura Gil censured them in public in her blog, considering them as “regrettable”. In this way, CiU’s leader is trying to slow Mr. Duran i Lleida’s usual expressions down, which have a clearly pro-Spanish unity tone. We can understand this as an attempt from Mr. Mas to maintain his formation’s typical ambiguity, from which they expect collecting votes from everywhere.

Mr. Oriol Pujol considers that sovereignism, is an affliction that has to be treated with some lime tea

In an interview for the newspaper El País, Mr. Oriol Pujol was asked if sovereignism has to be operated on, or if a pill treatment should be enough. Mr. Pujol declared: “For more or for less? The most effective thing is treating it with lime tea: some lime tea, a bit of patience. Our approaches want neither too much urgency nor fireworks. Otherwise, they create frustrations.”

Author: RCAT Web team

Translation: MA

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Un 81% dels letons voten "no" a instaurar el rus com a segona llengua

DE COM ELS ECSPANYOLS MARQUEN ELS GOLS

Ha tornat a passar. Els ecspanyols es deuen de fotre un tip de riure amb els dependentistes catalans. Segur que pensen que són un passerells. L'auto-odi de molts catalans els porta a obsessionar-se amb aquella expressió tan nefasta com és que en política es pot fer de tot menys el ridícul. El problema és què s'entén i què no s'entén per "fer el ridícul".

Per a mi, fer el ridícul, en les circumstàncies actuals, és anar d'ultra-esquerranós o d'ultra-liberal al preu de fotre l'únic que ens queda, que és el país. Hem de tenir clar que el radicalisme ideològic sempre ha estat una eina per contrarestar la reivindicació independentista. Quanta més por hi ha a l'avenç independentista, més s'accentua el radicalisme ideològic, que és la millor manera de trencar els necessaris consensos que la lluita independentista necessita. És a dir, la seva transversalitat. Aprofundir en aquesta reflexió hauria de portar-nos ara a explicar tota la Teoria de l'Alliberament Nacional que es va desenvolupar entre els anys 40 i 70, i que ara no tinc ganes de fer-ho perquè la situació no està per rotllos acadèmics.

Però llegint les ressenyes periodístiques i escoltant algunes tertúlies radiofòniques sobre la reforma laboral impulsada pels peperos, no he pogut evitar arribar a la conclusió que els ecspanyols han tornat a enganyar els dependentistes catalans, i els han aixecat la camisa. Tant és així que els diputats de CiU han votat a ulls clucs uns reforma que treu competències a la Generalitat en matèria laboral. Al.lucinant, oi? Concretament ara ja no serà necessari comptar amb el vist-i-plau de l'administració laboral catalana per que les empreses en crisi facin un ERO. Això vol dir, que la Generalitat pinta menys en les Relacions Laborals. Naturalment aquí els peperos han jugat la carta ideològica, i els convergents han picat com a passerells. L'estratègia sempre és la mateixa, apel.lant a la ideologia, carregar-se les competències de la Generalitat.

A grans trets, és el que va passar amb el tripartit, i sobretot amb ERC, quan el govern del PSOE va aprovar la Llei de la Dependència. Una llei que violava directament les competències de la Generalitat en matèria de política social. Però és clar, com que es va vendre que era molt progre i molt d'esquerres, doncs els diputats catalanets com a bons minyons escoltes, van passar per l'adreçador i van votar favorablement una llei que retallava competències a la Generalitat. Tot a major glòria de la ideologia.

Tant els liberals com els esquerrans catalans es van i s'han deixat aixecar la camisa, per un discurs que apel·lant a la ideologia, en la pràctica retallava competències al govern català. Gosaria dir que els ecpanyols ja han trobat la fórmula de la Coca-Cola per ensarronar els dependentistes catalans: quan vulguin retallar competències a la Generalitat, presentaran una iniciativa disfressada bé d'un liberalisme pujat de to, bé d'un progressisme sense màcula. Llavors els catalanets condicionats pel seu auto-odi que els impossibilitat plantar cara els ecspanyols per por a "fer el ridícul", no podran més que articular un penós si bwana a la referida iniciativa. És molt senzilla aquesta estratègia.

Però quan ens adonarem que cap iniciativa legislativa ecspanyola, per molt d'esquerres que es disfressi o per molt de liberal que es vanti, és inacceptable si comporta una retallada en les competències de la Generalitat (i això, sempre donant per suposat que s'accepta la regla de joc de l'estat autonòmic, cosa ja per ella mateixa prou difícil).

És tan elemental que fins i tot cansa de repetir. Però els catalanets dependentistes semblen no assabentar-se de res. Aparentment...

ARTUR, A TU QUI ET MANA PENSAR?

He llegit l'entrevista a Le Monde a l'Artur Mas i n´he tret tres conclusions.

Primera, l'Artur Mas no sap història. Segona, l'Artur Mas va d'espavilat i no té ni punyetera idea de política internacional. Tercera, els de Le Monde són uns cracks, i tiren amb bala. M'explico.

L'Artur Mas diu que portem 500 anys dins l'estat espanyol. Mentida, fals de tota falsedat. Entre d'altres raons perquè l'estat espanyol no fa 500 anys que existeix. A molt estirar en fa 200, que és quan s'aprova el projecte o la idea d'Espanya com a Nació, en les Corts de Cadis. Abans no existia la idea d'estat espanyol, sinó més aviat la idea de Castella com a referent per a tots els territoris de la Monarquia, tant a Europa, com a Amèrica, però en cap cas la idea d'estat espanyol.

Era Castella, el referent. Cal tenir en compte, que no hi ha reis d'Espanya fins als anys trenta del segle XIX, abans eren reis de Castella, d'Aragó, de València, de Nàpols, comtes de Barcelona, etc, Fins i tot, gosaria dir que la idea pròpiament d'estat espanyol, en el sentit d'Estat-Nació estricta, no s'aferma definitivament fins a la crisi del 98, que és quan sorgeix el projecte nacional espanyol que s'aplicarà, a sang i foc, al llarg de les dues dictadures del segle XX, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la de Franco (1936-1975).

Segona conclusió. És al.lucinant l'espifiada que fa el senyor Mas. Cau en la mateixa trampa que cauen tots els dependentistes catalans quan surten al món, començant pel mateix Jordi Pujol. I en què consisteix aquesta trampa? Molt senzill:

En comptes de comprometre´s a adaptar Catalunya a Europa, pretenen que Euopa s'adapti a Catalunya.

M'explico. En comptes d'optar per la via senzilla i lògica, que és la declaració de la Independència de Catalunya, i l'adveniment doncs d'un nou estat a nivell europeu, fet per altra banda del tot normal, atès el nombre d'independències que s'han donat a Europa al llarg de les darreres dècades, el wiseguy Mas pretèn que tota Europa s'adapti a la Catalunya autònoma, que naturalment és una via enormement complexa, per no dir impossible i inviable. Repeteixo, és el que sempre els dependentistes han intentat vendre al món, que aquest s'adapti a les particularitats (dependentistes) catalanes, i no que Catalunya es normalitzi d'una punyetera vegada, i esdevingui un estat sobirà.

I és que a més és políticament suicida, aquest posicionament dependentista. Jo ja m'imagino el que pensaran tots els polítics europeus que llegeixin aquesta entrevista. Si fa no fa, això:

"Però aquest tipus, l'Artur Mas, és idiota? Com pot tenir els deixonsis de dir com ha de ser Europa, si encara no han tingut els pebrots de ser independents. Primer que arreglin casa seva, i després, ja podran dir-hi la seva a nivell europeu"

Però això no és tot, I és que a nivell diplomàtic, les declaracions de Mas són una tragèdia. I aquí és on es demostra que els del diari Le Monde són uns cracks i tiren amb bala. Fixeu-vos en el destacat de l'entrevista. És aquest:

«Notre idée de l’Europe du futur, c’est plus d’Europe, moins d’Etats centraux et plus de gouvernements territoriaux»

Aquestes declaracions són una autèntica tragèdia, perquè allunyen de la causa catalana tots aquells països que compten amb estats centrals forts que són considerats claus per a preservar la cohesió de les societats respectives. Em refereixo, per exemple als estats escandinaus, als bàltics, als de centre-europa, en general a tots els estats petits i mitjans que reforcen els estats centrals respectius. Suposo que llurs governants, en llegir-les pensaran,

Però aquest tio perquè es posa en com fer les coses a casa meva, i en canvi és incapaç d'arreglar les de casa seva. És que pretén que nosaltres li aixuguem el cul?

Els de Le Monde encerten en destacar la frase clau, que és la que deixa Mas amb el cul enlaire, i demostra que és un passerell pel que fa a la política internacional.

A veure Mas, tu no tens dret a tenir una idea de futur d'Europa, fins que no arreglis casa teva. I no pretenguis arreglar casa teva amb els maons, i els mobles de la casa dels veïns perquè et fotran garrotada. I ben fet que t'estarà.

La millor manera de fer-ho, segons la meva modesta i humil opinió, és presentar el cas de Catalunya no com un destorb per Europa, sinó com una contribució a la seva normalització, i aquesta no és altra que la de la consecució de la independència i la creació d'un nou estat, com tants d'altres s´han creat abans. Això ho entén tothom. Ho entenen tots els que en algun moment han fet el mateix pas: els noruecs, els polonesos, els lituans, els letons, el estonians, els finesos, els txecs, els eslovacs, fins i tots els holandesos, els belgues (mentre encara existeixin), els eslovens, els grecs,els irlandesos, els islandesos (aviat membres de la UE?). I fora d'Europa, molta altra gent, començant pels Estats Units.

El que no entenen és que per que tu no et moguis, s´hagin de moure els altres. Això no ho entén ningú, i ben lògic que no ho entenguin.

Cal doncs, ser humil, no anar d'assabentat per la vida, donant lliçons a la resta, quan a casa teva el més calent és a l'aigüera. Mas, l'has vessada, i has creat més opositors que partidaris de la independència amb aquestes declaracions a escala europea.

No pensis tant. I sobretot, per favor, aprèn. I aprèn ràpid, que el país, el teu, ho necessita.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

TV3 tanca les emissions per satèl•lit

Sense comentaris... no cal.

Do you agree that Scotland should be an independent country?

Aquesta és la pregunta que els escocesos i les escoceses hauran de votar en el referèndum d'autodeterminació que se celebrarà la tardor del 2014. Sense presses, però sense pausa, els independentistes escocesos, encapçalats pel seu Primer Ministre, Alex Salmond, amb la seva publicació i amb la fixació de la data aproximada de la seva celebració, s'han assegurat portar clarament la iniciativa política i han obligat els unionistes a posicionar-se en ambdós aspectes.

I de retop, han desfermat una veritable allau informativa que ha anat molt més enllà de l'espai comunicacional escocès o britànic, per assolir un veritable impacte global.

Pel que fa a la data, la tardor del 2014, se cenyeix a la promesa electoral feta per Salmond durant la darrera campanya electoral del mes de maig del 2011, segons la qual el referèndum es faria en la segona part del mandat, si guanyava els comicis. Una victòria, val a dir, que va obtenir per una clara majoria absoluta en terme d'escons (69 de 129), i amb el 44% del vot. La fixació de la data de la votació s´havia convertit en un pols amb el govern del Regne Unit, que havia declarat que se celebrés el més aviat possible. Fins i tot, algú havia suggerit que Londres convoqués un referèndum consultiu propi sobre l'estatus d'Escòcia dins de la Unió, per tal de curtcircuitar el govern escocès.

Però sense cap mena de dubte, el tema estrella ha estat el del text de la pregunta. Una qüestió que ja ha esdevingut un clàssic en els debats referendaris dels darrers temps, no només a Escòcia, sino a escala global, començant, naturalment, pel Quebec (Opinió de la Cort Suprema del Canadà del 1998), i seguint pel cas de Montenegro (Referèndum del 2006).

En aquest sentit, la pregunta és exquisidament clara, atès que no només és curta (10 paraules), sinó que no deixa cap dubte sobre allò que es proposa per Escòcia: la Independència. Una obvietat que a algun diputat espanyol, que per més inri presideix la Comissió d'Afers Exteriors, sembla que li costa d'entendre.

Sobre l'impacte mediàtic i naturalment, polític, que ha tingut, i en general, sobre el seu desenvolupament en continuarem parlant en propers articles.

NOTA: Text publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 12 (Febrer 2o12)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El deute català, a un pas de ser considerat «bo escombraria»

La qualitat del deute català és pitjor que la del murcià, extremeny i castellano-lleonès

JA HO HAVIA AVANÇAT!!!!

Trias vol ajudar Madrid a tenir els jocs olímpics l'any 2020

L'alcalde de Barcelona ho considera un 'acte de justícia' perquè, diu, la ciutat catalana va 'tenir el suport de tot Espanya'

Aixxxx, quin crack, que sóc, mal que els pesi als Andreu de torn ... i a alguns altres.... La Psicologia del dependentista...

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Fitch, S and P downgrade Spanish banks

Ratings agencies Fitch lowered its ratings on four big Spanish banks while Standard and Poor's cut its rating for the industry as a whole on Monday following recent sovereign downgrades and on concerns of funding difficulties and a weak economy.

NOTE: SPAIN IS PAIN

ABANS MANDINGA....

QUE ECSPANYOL ....

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NUM. 12 (FEBRER 2012)

Acaba de sortir un nou número de LA VEU de Reagrupament. Bona lectura!

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El PP condiciona ara el seu suport a retallar «subvencions innecessàries»

Alícia Sánchez-Camacho posa una nova condició a CiU: vol eliminar les ajudes a entitats culturals i "de caire més identitari" si dimecres vol aprovar els pressupostos per al 2012

Totalment d'acord amb el PP (sense que serveixi de precedent). És el moment d'eliminar subvencions a:

- La Feria d'Abril de Catalunya (sic)

- A les cases regionals d'Andalusia, Extremadura, d'Aragó, de les Castelles, de Múrcia.

- A la part alíquota que ens correspon de les subvencions de la tauromàquia, de la monarquia, de l'exèrcit,la guàrdia civil, la policia nacional.

- De les ambaixades ecspanyoles (la part corresponent)

- De l'Instituto Cervantes

- De TVE

- Les Cortes Generales

- Les diputacions

- El concordat amb Roma (la part corresponent)

I suposo que encara me'n deixo.

Artur Mas se´t gira feina ... amb il·lusió... La faràs? Tindràs els pebrots de plantar cara al xantatge ecspanyol?

O esperes una jubilació daurada a càrrec del producte de la fusió entre la Caixa i Bankia?

La veritat, no sóc gaire optimista al respecte...

LOAPA EN POLÍTICA EXTERIOR

Diumenge el diari El Mundo publicava un article-manifest signat per tots els Ministres d'Afers Exteriors que ha tingut el govern espanyol d'ençà 1977, amb l'única excepció, per causa de força major -defunció-, d'un d'ells. Es tractava d'una nova iniciativa impulsada per l'actual titular de la cartera, el Ministre José-Manuel Garcia-Margallo (sense accent final a la "o", no fos cas que el tinguessin per català).

En els pocs dies que porta en el govern el senyor Ministre no ha parat d'atraure l'atenció mediàtica, ve directament, ve a través dels seus subordinats. Dues obsessions semblen centrar la seva actuació: impulsar a tot preu la marca Espanya, en detriment de qualsevol altra marca autonòmica o local, i tallar les ales a la presència exterior de les autonomies -és a dir, deixem-nos d'eufemismes, de Catalunya. D'aquesta manera, preten que la seva Espanya assumeixi el protagonisme i la rellevància internacional que segons el seu parer li correspon.

Ja en époques de l'Aznar, es van fer totes les pressions que es van poder per aconseguir que Espanya entrés en el G7, primer, i en el G8, després. Van ser debades. La raó era de pes: per molta potència econòmica que representés, l'estat espanyol ha estat un receptor net d'enormes quantitats de transferències monetàries de la Unió Europea d'ençà el 1986, i naturalment, és del tot impensable que un vagi marcant paquet per davant i parant la mà per darrere. Això ho entén qualsevol persona mínimament intel.ligent.

Però segurament, la bufetada més dura que es van portar els espanyols va ser la seva no inclusió en una nova instància que en els darrers anys ha anat guanyant pes. El G-20, que aplega els països més desenvolupats i aquells altres considerats emergent en el context de l'economia mundial. Per més inri, en el G-20 sí que hi figuren Mèxic i Argentina, de manera que podríem dir que cobreixen la quota hispànica. Aquest fet, val a dir, demostra la creixent posició perifèrica que Espanya ocupa també en el context de la Hispanitat, en benefici dels dos estats esmentats i també de Colòmbia i dels propis Estats Units. I és que és públic i notori que el futur de la llengua espanyola, o tal vegada el present, ja, es troba en algun lloc de l'altra banda de l'Atlàntic, i no pas precisament en la península ibèrica. De fet, Espanya només ha pogut assistir a aquestes cimeres com a convidat especial per part de França, que, actuant com a veritable Primo de Zumosol, ha reeditat una mena de nous pactes de família, que ha permès el govern espanyol assistir-hi, això sí, en pla estaquirot.

Davant d'aquest escenari esborronador per als interessos espanyols, els defensors dels quals no paren de gallardejar que somos la 9a potencia mundial, el manifest al qual em referia abans, planteja la necessitat de fer, en la pràctica una loapa en matèria de política exterior. És a dir, un pacte entre els dos grans partits per liquidar la presència internacional de Catalunya -repeteixo, deixem-nos de metàfores.

Segons els autors, aquesta nova orientació de la política exterior compta amb uns punts forts com són la Corona (si bé, precisament ara no es troba en una situació excessivament tranquil.la); l'exèrcit (sobretot per la seva presència -sovint galdosa- internacional); les transformacions socioeconòmiques (sense comentaris, o només un, quasi un 25% d'atur); el Instituto Cervantes; i fins i tots els èxits esportius (el Barça... espanyol?).

Com podem constatar els espanyols viuen de somnis. Els signants de l'article exigeixen que Espanya projecti una imatge de país puixant, políticament estable, jurídicament segur i obert al món...

Puixant? Espanya?, ni de conya, més aviat el contrari. Políticament estable? Aquí sense cap mena de dubte comptaran amb la inestimable col.laboració del senyor Duran i Lleida i de les seves tropes convergents, sempre predisposades a oferir noves glòries a Espanya. Jurídicament segur? Però si la justícia a Espanya es troba a un nivell quasi tercermundista, tal i com ha demostrat, entra altres, la darrera sentència del cas Camps. I oberta al món, si els espanyols estan encantats d'haver-se conegut, es pensen que són el centre del món mundial.

La il.lusió d'incrementar el rol d'Espanya al món és, naturalment, això, una pura il.lusió. De fet és un estat en quasi fallida tècnica. Però cal tenir en compte la història per trobar que Espanya sempre ha necessitat l'ajuda d'alguna potència exterior per sotmetre els catalans. Sigui França o els nazis i els feixistes. És a dir, que sense la diplomàcia, molt probablement Espanya no hauria pogut derrotar Catalunya, ni en el segle XVIII ni en el XX.

Això ens ha de portar a pensar que si Catalunya vol ser reconeguda internacionalment com a país independent, ha de centrar gran part dels seus esforços desenvolupar una política diplomàtica ambiciosa i sense complexos. És una feina que cal començar a fer amb pressa i sense pausa.

NOTA: Post penjat al DGS, 08.02.2012