BOICOT A CiU I A ERC, PER IDIOTES

Proposo una nova campanya. En les properes eleccions boicotegem sistemàticament CiU i ERC, per idiotes. No es mereixen cap mena de consideració. Una colla de papanates, impresentables (fina anàlisi política, ja ho veieu). Per sort hi ha altres candidatures a les quals donar suport, com el Partit Republicà Català, les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) o l'Estat Català. Cal castigar-los severament. No s'hi valen històries.

PD. Carretero i cia., se us esgota el temps. Després de tot el que heu passat, només faltaria que acabéssiu sent còmplices d'aquests desaprensius. O caixa o faixa.

PD2. Si penseu que això beneficia als ecspanyols, aneu errats. Serà una mostra de dignitat nacional i quan toqui ens menjarem els sociates, el PP, en Saura i els C's amb patates.

LLEIALTAT, QUINA PARAULA MÉS BRUTA EN BOCA D'UN SOCIATA!

Darrerament quan els sociates senten les paraules Autodeterminació o Independència, escupen de forma immediata, com si d'un exorcisme es tractés, la paraula Lleialtat. Però lleialtat a què o a qui?

La lleialta que exigeixen els sociates és unidireccional. Dels altres envers ells, perquè és ben sabut que aquesta genteta es perceben com el centre del món mundial. És a dir, que sense ells, el món s'enfonsa.

Per què... és lleial el comportament sociata amb els seus socis i el que és més important, amb Catalunya? No és clar que no. A quin cantó de la taula seia el lleial Iceta durant les negociacions del nyap? En el cantó ecspanyol, per descomptat! És lleial Montilla quan utilitza en poca pena d'en Saura per pontejar en Carod-Rovira, com ha fet avui al Parlament del parc? No és clar que no. És lleial en ZP quan diu que donarà suport al projecte de nyap que aprovi el parlament del parc? No, novament no. És lleial quan els successius governs ecspanyols es neguen a publicar les balances fiscals, malgrat existir un mandat parlamentari? No, no ho són. És lleial el PSC quan actua com si hagués guanyat les eleccions, quan de fet va obtenir un dels pitjors resultats de la seva història? No, de nou. És lleial la Llei de la dependència? No. I el fet de considerar la llengua catalana com una llengua de segona? No només no és lleial, sinó que constitueix un acte de feixisme pur i dur. És lleial l'espoli fiscal? No i mil vegades no!

La veritat és que quan sento els grans profetes com en Montilla (aka Cabòries), l'Iceta o en Castells, que s'omplen la boca de lleialtat, fraternitat, solidaritat, no puc evitar esbossar un somriure i recordar el llenguatge que utilitzava l'antiga Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia en els anys setanta. No és pas casualitat que un dels màxims admiradors del model iugoslau fos llavors un catedràtic de dret constitucional de reconeguda filiació sociata.

El més greu de tot és que l'estat ecspanyol no només mai ha estat lleial amb Catalunya, sinó que fa tres-cents anys que té per objectiu el destruir-la. La catalanofòbia és molt anterior al sorgiment del catalanisme polític, com han estudiat a bastament l'Albert Balcells, o els enyorats Joan Fuster, Fèlix Cucurull o en Francesc Ferrer i Gironès. De fet és un tret consubstancial, una idea força de l'expansionisme castellà, primer, i ecspanyol, després, que té clares concomitàncies amb l'antisemitisme i amb la idea de la puresa de sang. No debades, la Inquisició va ser un instrument de repressió política i d'homogeneïtzació lingüística -castellanització- en els territoris de la Confederació Catalanoaragonesa.

Lleialtat, heu dit? Amb Catalunya i Per Catalunya!

KNUT, L'ÓS BLANC DEL ZOO DE BERLIN

Porto una setmana sent bombardejat per missatges que em demanen que difongui les fotos de la nova estrella del Zoo de Berlín, el cadell d'ós blanc que porta per nom Knut.

Bé, ni que sigui perquè, salvant les diferències, em recorda al nostre estimat Floquet de Neu, accedeixo a dedicar un post al cadell en qüestió. No cal dir que , com si es tractés d'un hereu monàrquic, en Knut té ja a hores d'ara, la vida resolta. Fins i tot ja té club de fans... Quina sort, punyetero!

DE SEMÀFORS: UN DE VERD, UN DE TARONJA i UN DE VERMELL

Aquest cap de setmana llarg s’han donat tres declaracions o posicionaments dins el món de l’independentisme que mereixen un comentari. Des del meu punt de vista particular, cadascun d’ells mereix una qualificació diferent, però en general, la veritat és que n’estic força satisfet. Anem a pams.

Semàfor Verd. Sense cap mena de dubte, l’article del President Barrera a l’Avui. El podeu llegir aquí. Pràcticament un any després de les seves declaracions, igualment extraordinàries, a Catalunya Ràdio (escoltar), el President Barrera torna a la càrrega amb la contundència que el caracteritza. Quina sana enveja! Barrera vós sí que féu honor a tots els patriotes que han donat llur vida per Catalunya. El vostre ostracisme polític és un signe inequívoc dels immensos errors que comet l’actual i mediocre (Llach dixit) classe política catalana.

Semàfor Taronja. Per a en Xavier Vendrell, perquè tinc un dubte entorn la sinceritat de la proposta que acaba de fer a CiU sobre la possibilitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. En ella mateixa, la proposta és totalment lògica, i dit sigui de passada, segueix clarament el plantejament que en el seu dia jo mateix vaig fer en el bloc germà, tal i com es pot llegir aquí (i que em costà no poques crítiques, per altra banda). Però el dubte existeix: és tacticisme? És una declaració per intentar anul.lar l’efecte Reagrupament-Carretero? És una volada de coloms? És en Vendrell l’escalfabraguetes oficial d’ERC, com en Felip Puig ho és a CDC? Moltes preguntes per contestar.

Semàfor Vermell. De decepció, per a en Joan Carretero. Tot i que el que sé, ho sé a través dels mèdia, la seva intervenció tan esperada al Consell Nacional d’ERC, m’ha deixat mal gust de boca, m’ha decepcionat. Tant de merder per acabar dient que el que cal és fer com el PNB? Però això què és? És evident que en Carretero, el qual no conec personalment, és un tipus molt caut i que té una desconfiança enorme amb els polítics barcelonins, fins al punt que vol evitar llançar-se a la piscina. Prefereix fonamentar la seva actuació en les seves paraules i no haver de dependre d’altri. Això és correcte, però penso que és excessivament poc ambiciós i no gens agosarat. Potser oblida que només els que s’arrisquen, guanyen. M’agradaria, però, equivocar-me.

PER ACABAR AMB ECSPANYA (2a PART): LA (CONTRA)REVOLUCIÓ BLAVA DEL PP

El Partit Popular està portant a terme una estratègia que segueix fil per randa el guió de les revolucions de colors de què parlava en l’anterior post. En aquest cas, ens trobem davant la (Contra)Revolució Blava o del Llacet de marres. L’estat de mobilització permanent en què es troba la dreta extrema ecspanyola –en connivència amb l’extrema dreta, per descomptat- pretén construir un ambient irrespirable en l’escenari polític de l’estat que porti a l’enderrocament de l’actual govern i, des del govern, forçar el PSOE a fer un pacte d’estat definitiu que elimini els partits d’àmbit no ecspanyol com a actors rellevants de la dinàmica política quotidiana, i rebaixi el sistema autonòmic a quelcom purament administratiu, no descartant fins i tot la presa de mesures com podria ser la suspensió d’alguna autonomia. Per aconseguir aquest enderrocament, utilitza com a vector o ariet, per una banda, un discurs nacionalista excloent ecspanyol sense cap mena de vergonya ni matís. De l’altra, el qüestionament de la puresa de la democràcia ecspanyola, i particularment, de la catalana.

Els actors que intervenen en aquest procés dissenyat des de determinats think tanks ideològics són els següents: en primer lloc, els mitjans de comunicació, és a dir, determinats mitjans de comunicació, que s’han convertit en els hereus de l’exèrcit i la guàrdia civil com a instruments colpistes. La saviesa de l’Arzallus va ser immensa quan encunyà l’expressió de Brunete mediàtica. Perquè és això: els mèdia avui fan el paper que feien els exèrcits fa cinquanta o seixanta anys. Amb l’afegitó que els exèrcits no han renunciat a intervenir, de forma puntual, des del 23-F fins a les declaracions d’en Mena Aguado. Però tornant als mèdia, la seva comesa és construir un escenari on tot porti a l’objectiu establert de forma natural, sense que hi hagi cap possibilitat de desenllaç alternatiu. No cal esmentar quins són aquests mèdia, tothom els coneix.

En segon lloc, trobem les associacions ciutadanes, que poden anar des de les víctimes del terrorisme fins a tot el garbuix de sigles pel bilingüisme i altres parides, que assumeixen un paper de monopolitzadors de la societat civil. Per això els mèdia implicats parlen de revolta cívica. Paradoxalment, o no, de cívic en tenen poc, atès que el seu finançament és bàsicament públic, a través de les subvencions de les administracions amigues.

En tercer lloc hi ha, de forma molt destacada, organitzacions juvenils o estudiantils, que assumeixen la funció de punta de llança de la protesta, i que es caracteritzen per la realització d’actes o protestes que pretenen ser no-violentes, però sí contundents i que compten amb una enorme cobertura mediàtica que fa que tinguin un ressò important. Aquestes organitzacions sovint representen el sector més radical i el més decidit a jugar-se-la, fins al punt que qualsevol repressió de què són objecte, esdevé autèntica munició per al seu discurs victimista.

També hi trobem els ja esmentats think tanks que són realment el laboratori d’idees de tot el procés i que es pressuposa que compten amb un prestigi acadèmic que fa que els seus papers i documents tinguin un impacte en els mèdia i, en conseqüència en l’opinió pública. En el cas ecspanyol, està clar que qui porta a terme aquesta funció és la FAES, think tank del sector aznarista del PP. La FAES manté estretes relacions amb l’International Republican Institute, una institució finançada amb fons federals i que té per objectiu promoure el desenvolupament democràtic arreu del món. L’IRI té lligams estrets amb l’USAID i el NED, i un dels seus màxims responsables no és altre que el candidat republicà a la presidència per al 2008, John McCain. L’IRI es troba clarament connectat amb la Revolució de la Rosa que tingué lloc a Geòrgia, i també se sap que ha tingut un rol destacat en l’oposició al president Jean-Bertrand Aristide a Haití, i Hugo Chavez a Veneçuela.

En definitiva, és evident que quan els nazis de C’s bordaven “Libertad, libertad”, la nit electoral per haver obtingut tres escons al parlament del parc, seguien aquesta lògica de deslegitimació. L’ecspanyolisme rabiós empra i emprarà tots els recursos que tingui a la mà, i els mediàtics, particularment, per forçar canvis fonamentals en el sistema polític ecspanyol provinent del postfranquisme. I sense cap mena de dubte, el més important serà el trencament del consens que va caracteritzar-lo, Un consens en el qual hi van participar tant els principals partits ecspanyols com també els partits autonomistes. I l’eliminació d’aquests darrers del nou consens és clarament un trencament de les regles de la transició. I això ho faran els partits ecspanyols per pur instint de supervivència. Dit sigui de passada això pot beneficiar als independentistes, atès que l’autonomisme a hores d’ara, sobretot després dels resultats del referèndum del nyap, es troba totalment i feliçment desprestigiat. En seguirem parlant, en un proper post.

CAL ASSISTIR-HI!

La publicació de nou de les Cròniques Colonials de Manuel de Pedrolo, és un esdeveniment cultural i polític de primera magnitud. Ja vaig escriure en aquest bloc que una de les fonts que m'ha inspirat sempre a l'hora d'escriure han estat aquestes Cròniques. Pedrolo va ser l'escriptor més censurat pel franquisme i possiblement el més amagat pel postfranquisme. És hora de reivindicar-lo sense cap mena de complex.

Com ell mateix va escriure, "Cal protestar fins i tot quan no serveix de res".

QUANS ELS TAURONS ENSUMEN SANG

Les eleccions al Quebec del proper dia 26, de sobte han aixecat un enorme interès entre la premsa carpetovetònica i l'autonomista. Com els taurons, quan ensumen la sang, es concentren al voltant de la víctima i en un procés d'embogiment progressiu, comencen a atacar-la i a esquarterar-la, fet que encara genera més sang i atrau més taurons... I tot plegat perquè les enquestes assenyalen que el Partit Quebequès té bastant difícil guanyar les eleccions. I això pels ecspanyols i els seus adlàters autonomistes, és música celestial.

La doble pàgina en l'edició d'avui del diari de Prisa, signada per l'inefable José Luís Barberia (Enivado Especial), és un exemple fefaent de la mala llet i, sobretot, de deslegitimar les opcions independentistes (tant al Quebec com a Katmandú). M'ha recordat aquell article d'un altre inefable, per no dir impresentable, com és en Xavier Batalla, de La Vanguardia, que fa uns anys va comparar els quebequesos sobiranistes amb els boers sudafricans.

Segons el Barberia de marres, els separatistes ho tenen fotut, perquè el PQ no sembla que guanyi les eleccions. Però la raó que esgrimeix és de jutjat de guàrdia: atribueix tot plegat a l'auge del conservadorisme rural dels québécois, que tenen por de la immigració. Tot plegat deixa entreveure, doncs, un altre trasfons de racisme i intolerància en el sobiranisme quebequès.

També és al.lucinant quan diu que l'actual primer ministre, el liberal pro-canadenc Jean Charest, ha estalviat als quebequesos, el "permanente conflicto por las reformas constitucionales, los contínuos tira y afloja con el Gobierno". Què malparit! Sí, però a quin preu? Doncs el de la submissió política, la pèrdua de recursos econòmics, el risc sobre la descohesió social, etc. etc. Collons quin estalvi! És a dir, com sempre, el senyor Barberia recomana que qui rep les patacades no es mogui, perquè sino és pitjor. Au i que et bombin, xaval! La lectura en clau domèstica és òbvia.

Però què està passant en aquestes eleccions? Està passant coses importants. En primer lloc, pot passar que un partit quebequès no surti reelegit per un segon mandat. Aquest és un fet del tot inusual. Normalment al Quebec els partits governen dues legislatures abans de perdre les eleccions i ser reemplaçats per l'antiga oposició. És a dir, pot passar que el senyor Charest, tan estimat pel sr. Barberia, de tan malament com ho ha fet, sigui derrotat i se'n vagi a casa. Seria una humiliació en tota regla. I espero que passi.

En segon lloc, passa que per primera vegada, a l'Assemblea Nacional del Quebec, sigui necessària una coalició per obtenir la majoria parlamentària, tot i que jo en sóc escèptic. Vull dir que el PQ pot bé guanyar per pocs vots (caldrà veure, però quants escons guanya) o bé quedar segon rere la gran sorpresa d'aquests comicis, que és, sense cap mena de dubte, el candidat Mario Dumont, líder de l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ). L'ADQ és un partit nacionalista, que en el referèndum del 1995, va participar en el Bloc del Sí a la Sobirania, conjuntament amb el PQ i el Bloc Quebequès... petit detall que no remarca el Sr. Barberia. És cert que des de llavors ha jugat a fer la "puta i la ramoneta" amb el tema del referèndum, però no tinc cap mena de dubte que si el PQ aconsegueix convocar-lo, l'ADQ tornarà a recomanar el vot afirmatiu.

També és cert que Mario Dumont està jugant a presentar-se com un model de polític straight, és a dir, favorable de la família tradicional, les parelles heterosexuals, el nen i la nena, i si cal també l'àvia. Un paper, val a dir ben penós per a un jove de només 37 anys, sobretot si es té en compte que aquest model de família tradicional està en plena crisi. Però l'explicació cal cercar-la en la militància homosexual del candidat del PQ, André Boisclair. Dumont vol arrabassar els vots de sobiranistes poc partidaris de les noves identitats, que, com a tot arreu, també n'hi ha, amb un discurs de caire més tradicional. Tot dependrà de qui s'emporta el gat a l'aigua: si ho fa el PQ hi haurà referèndum en un espai màxim de dos anys. Si guanya l'ADQ, passaran més anys, però com a mínim els liberals quebequesos ja no seran al poder.

Sigui com sigui, els partits sobiranistes seran molt més presents a l'Assemblea Nacional del Quebec que els federalistes. I això, el Sr. Barberia, ho obvia.

PD. (Una diferència clara entre Catalunya i el Quebec és en el personal que gosa sortir de l'armari. Quan tinc la temptació de comparar en Boisclar amb algun exemple semblant a casa nostra... em deprimeixo)

HISTÒRIES DE LA GUERRA dels TRES ANYS (1a part)

Tortosa, 1937, dos milicians conversen al carrer, ignorant que una nena els escolta des del balcó estant. A l'hora d'acomiadar-se....

MILICIÀ 1: Bé adéu, adéu!

MILICIÀ 2: Adéu? Però què dius?

MILICIÀ 1: .... Disculpa. Bé Salut!

MILICIÀ 2: Gràcies a Déu! :-)

MISCEL.LÀNIA POLÍTICA

El genocidi ecspanyol que no cessa

Els tres governs autonòmics que oprimeixen la nostra Pàtria s'han conxorxat per portar a terme un autèntic genocidi lingüístic.

Primer. A les quatre províncies, el senyor Ernest Maragall, amb el suport d'en Montilla, en Saura i d'en Carod Rovira, i amb el vist-i-plau de CC.OO., vol dinamitar el model lingüístic escolar. Un model, per cert, que encara no s'ha desenvolupat del tot, perquè a Secundària és lluny d'haver-se consolidat. Ben simptomàticament, ni PP ni els C's piulen.

Segon. Al País Valencià, el PP, amb la connivència, per activa o per passiva, del PSOE, es vol carregar la recepció dels canals de la Corpo. Si en són de liberals! Pur i dur feixisme. Però mol més fàstic em fan els blaveros de Barcelona que es desentenen del tema.

Tercer. A les Illes, el lingüicida Jaume Matas, fa mans i mànigues per arraconar el potent moviment de resistència patriòtica que cada cop es desenvolupa més i pren més volada, exhibint sense cap mena de mania una catalanitat desacomplexada. I això, malgrat les bombes, com la que recentment va esclatar a la seu d'un sindicat.

Qui ha dit que els tres territoris històrics no són un mateix país? Com a mínim són una unitat d'agressió per part dels ecspanyols i els seus cipayos locals (els Maragall, Pla, Matas...). He sentit que cal replantejar-se tot el tema dels Països Catalans. Hi estic d'acord! Cal abandonar el campi qui pugui i dissenyar una estratègia unitària i coordinada. La Unió fa la Força, a Catalunya com arreu.

Els Blocs
Per això, considero que és un mal negoci els pactes amb els partits ecspanyols: siguin conservadors, socialistes o comunistes. Ara, la gent del PSM i del BNV han pactat amb els comunistes. Mal negoci. Es pensen que es menjaran un kiko i de fet dubto que aconsegueixin res de positiu. Si al País Valencià s'aconsegueix derrotar el PP amb un pacte entre el PSOE i el Compromís pel País (EUPV-BNV i altres), penseu que la gent del BNV pintarà alguna cosa? Ni de conya! Si els d'ERC, que són molt més forts a les quatre províncies, els costa marcar territori amb en Montilla, què podrà fer el BNV amb en Pla? Res de res. Des d'aquest punt de vista, penso que ERPV fa bé en anar en solitari i per una vegada deixar les coses clares. En canvi, ERC de les Illes, fa malament en afegir-se al pacte entre Grosske i el PSM. Ja vaig escriure en un post anterior que tot projecte patriòtic no es pot subordinar de cap de les maneres a un partit ecspanyol. Quan n'aprendre?

CDC-UDC, això pot petar... i tant de bo!
L'alcalde de Vic, Jacint Codina, d'Unió, renuncia a la reelecció per no entendre's amb els seus socis de CDC. Penso que és una notícia excel.lent. Donat el simbolisme de la ciutat, aquesta ruptura pot tenir conseqüències a nivell nacional. La pinya que es fotrà CiU en les properes eleccions locals serà de dimensions històriques. I això hauria de portar al trencament amb UDC i a una definició ideològica i nacional més explícita, sobretot per part de CDC: sobiranisme o reformisme ecspanyol. Sincerament, penso que si CDC vol tornar a recuperar la centralitat política, ha de declarar-se partit sobiranista, tot el tranquil que es vulgui, però sobiranista. L'autonomisme ja no ven. El peix al cove tampoc.

Hi ha senyals il.lusionants. L'expansió de CDC a la Catalunya Nord, n'és un. Es tracta d'un fet que té conseqüències psicològiques, a més a més de polítiques, fonamentals. És un primer pas per trencar el regionalisme. Caldria completar-ho en direcció sud i est. Però de moment ja està bé.

Repeteixo. El precedent de Vic pot donar lloc al trencament definitiu de CiU. Molt bona notícia.

La tria de Portabella
Segons llegeixo a l'e-notícies, en Portabella, candidat d'ERC a Barcelona, ha fitxat una advocadessa membre dels Ciutadans pel Canvi (CPC). La interessada es defineix com a "federalista", la qual cosa no deixa de ser problemàtic, atès que ERC és un partit independentista. Dues reflexions.

La primera és que hi ha una jugada de politiqueria clàssica, la qual consisteix en donar un toc als sociates tot dient-los que "podem pescar en la vostra piscina". I això és bo. Suposo que el cabreig a Nicaragua deu ser històric.

La segona és que s'aprofundeix en la tria per determinats sectors d'ERC, de fitxar preferentment personal amb militància en els partits de l'esquerra estatalista, en detriment de del personal amb una militància independentista clàssica. La raó és ben evident: els segons, són una colla de freakis, sempre segons la lògica d'aquests sectors d'ERC, indisciplinats i torracollons. El problema que jo veig amb aquesta aposta és que estan construint un autèntic cavall de Troia. Aquests nous fitxatges, quan arribi el moment de la sobirania, cap a on miraran? Jo ja ho sé!

43 tacos, sí tu, 43

I no és per això que aquesta foto sigui en blanc i negre. És que m'ha agafat un rampell artístic, tot i que sóc un negat per a la cosa de l'art. Anyway, felicito des d'aquí a Emma Chambers, Shane Richie, Peter Berg, Jack Armstrong, Joel Benjamin i alguns quants més que, segons Google, també van néixer el mateix dia i que ja han assolit fama suficient per aparèixer-hi. Happy Birthday, lads!
També felicito al poble lituà, perquè tal dia com avui, fa ja 17 anys va declarar la seva Independència. I felicito també al poble kosovar, perquè avui fa un any que la rata d'en Milosevic n'est plus, que diuen en francès.
I per molts anys, que puguem ser companys!

PER ACABAR AMB ECSPANYA (1a PART): LES REVOLUCIONS DE COLORS

En un doble article que vaig escriure a llibertat.cat (1 i 2), vaig referir-me a les anomenades Revolucions de Colors que en aquesta dècada s'han produït a diferents punt del món, particularment a l'antic bloc soviètic, però no exclusivament. Entenc per Revolució de Color, l'intent de desastabilitzar i en darrer terme enderrocar un govern o règim polític percebut com il.legítim o poc democràtic per part d'un sector important de la ciutadania, mitjançant l'ús de tècniques de mobilització de masses i amb el suport clau de determinats mitjans de comunicació (escrits, audiovisuals, digitals). Normalment aquests moviments prenen com a símbol identificador un color o un objecte que els identifica. Les idees forces que vinculen aquests moviments acostumen a ser molt elementals: el crit de "Llibertat", normalment és el més recurrent. Finalment, aquests moviments intenten no fer un ús directe de mitjans violents, si bé no és descartable que puntualment se'ls escapi de les mans i es produeixin enfrontaments amb les forces de seguretat (o si més això és el que diuen).

La veritat és, però, que aquestes estratègies aparentment democratitzadores, cíviques, de base (on destaca la presència capdavantera d'organitzacions estudiantils i juvenils), s'han emprat per atacar règims fins llavors percebuts vagament com a democràtics, però sobretot, règims poc obedients o submissos als Estats Units. I és que, si gratem una mica, en tots ells trobem la presència d'importants think tanks i ONGs nordamericanes, moltes d'elles lligades directament als partits polítics demòcrata o republicà o directament a la Casa Blanca, la CIA o el Pentagon. També cal destacar actors privats com el magnat George Soros i el seu Open Society Institute. Totes aquestes entitats sota pretext d'aprofundir en el "desenvolupament democràtic", pugnen per monitoritzar els nous règims polítics sorgits de països fins fa poc sota règims autoritaris o totalitaris, per tal que segueixin fil per randa els interessos estratègics dels Estats Units en àmbits com la defensa (OTAN), l'economia (privatitzacions), la política energètica, etc.

Pel que fa als casos concrets, en trobem d'exitosos i també algun fracàs. Sense cap mena de dubte els més rellevants es van donar a Iugoslàvia, Geòrgia, Ucraïna i el Líban. Per contra, els fracassos més sonats els tenim a Veneçuela, Bielorússia i fins i tot el propi Iraq.

A Iugoslàvia, la caiguda de Milosevic (octubre del 2000), i la seva substitució per Kostunica (a la foto, amb un posat no precisament tranquil.itzador), no ha suposat una autèntica democratització de l'actual Sèrbia. De fet aquest país continua sent un autèntic pària internacional. Això no obstant, donat el seu potencial militar, la comunitat internacional -amb l'excepció de la intervenció a Kosovo- l'ha tractat amb molta cura i fins i tot amb una excessiva comprensió (només cal recordar la recent sentència sobre la massacre de Srbrenica).

A Geòrgia, l'anomenada Revolució Rosa (2003), va comportar la caiguda del President Eduard Shevardnadze i la seva substitució per Mikheil Saakashvili, un polític clarament triat i defensor dels interessos americans i, més concretament, de Bush (tal i com ens mostra la foto). Els darrers reports d'organitzacions dels drets humans afirmen que res ha canviat sota el nou règim, pel que fa als abusos i les violacions.

A Ucraïna, entre els anys 2004 i 2005, va tenir lloc la Revolució Taronja que va comportar l'arribada al poder de Viktor Iustxenko, un polític clarament pro-occidental i oposat a Putin. Tanmateix, més enllà d'aquest canvi de referent estratègic, les condicions polítiques i socioeconòmiques, pràcticament no s'han modificat. Finalment, la darrera revolució reeixida es va donar al Líban. Arran la mort en atemptat de l'antic Primer Ministre, Rafik Hariri, es va desenvolupar l'anomenada Revolució del Cedre, que va comportar la dimissió del govern pro-siri, la sortida de les tropes sirianes del país i l'arribada al poder d'una coalició de partits encapçalada per un altre amic dels americans, Fouad Siniora, el mes de juliol del 2005, la gestió del qual ha estat severament criticada pels seus antics aliats com a totalment submissa a les directrius de Bush i de Condolezza Rice.

Com es pot veure, doncs, en aquests casos, que s'han venut com a revolucions democràtiques, en tots ells, el que realment s'ha donat és un canvi de personal polític sense que això pressuposi un autèntic avançament en la vida política dels seus ciutadans i en el seu benestar. En tots ells, l'autèntic beneficiari és l'administració Bush i el seu projecte geopolític per al segle XXI.

Quant als fracassos, sense cap mena de dubte els més sonats han estat o són els de Veneçuela i l'Iraq. En el primer cas, podem dir que els reiterats intents d'enderrocar el president Hugo Chavez, han fracassat totalment i de fet l'han reforçat en el poder i, en una repetició calcada amb el que va passar amb Fidel a Cuba, l'han radicalitzat ideològicament, fins a convertir-lo en un autèntic pain in the ass per a la Casa Blanca. Igualment, pel que fa a l'Iraq, l'enderrocament del tirà Saddam Hussein i l'intent de bastir-hi un règim democràtic de tall occidental, està resultant molt més complex del que es pensava el 2003. De fet, els americans han aconseguit el que no havia aconseguit l'Iran en les dècades anteriors, reforçar la branca xiïta enfront de la sunnita dins l'Islam, fet que ha disparat les alarmes a l'Aràbia Saudita i Egipte, tradicionals aliats de Washington. Paradoxalment, l'única part de l'Iraq que conserva una certa estabilitat és la zona governada autònomament del Kurdistan iraquià, la consolidació de la qual, però posa dels nervis a un altre aliat nordamericà, Turquia.

Un cop explicat tot això, potser us preguntareu i què dimonis té a veure tot això amb l'estat ecspanyol? Doncs molt, però d'això en parlo en el proper post.

15.000 ACCESSOS

Entre diumenge i dilluns el comptador d'accessos d'aquest modest bloc va arribar als 15.00o. Val a dir que vaig instal.lar-lo el mes de setembre del 2005, és a dir, quan feia més de dos anys que ja funcionava, per la qual cosa, només registra els accessos des de llavors. Òbviament em direu que és una xifra molt modesta, en comparació amb els centenars de milers que es donen en altres blocs catalans o en els milions d'accessos que registren els top ten a escala global. Hi estic d'acord. El meu bloc no conté confidencials anònims que és el que va més buscat: el rumor, la intoxicació, la maldicència. És un bloc amb nom i cognom i amb una ideologia ben explícita, la qual cosa reconec que potser no el fa massa atractiu. Però sobretot és un bloc que no fa massatges als polítics siguin de la corda que siguin. La blogosfera catalana s'ha caracteritzat per una inflació de blocs de polítics o sobre polítics fins a límits immorals. Si, com és sabut, un polític frisa perquè es parli d'ell... encara que sigui malament, llavors la blogosfera catalana és el seu valhalla. Si no ets d'un partit, no surts a la foto. És així de clar.

La realitat és que aquesta aberració contradiu l'ètica blogger més elemental. Als Estats Units, per exemple, s'està donant un debat molt interessant arran les diverses candidatures al nomenament de presidenciables. El fet que els candidats incloguin bloguers en el seu equip de comunicació ha donat lloc a alguns escàndols (bloggates), perquè els bloguers no es tallen a l'hora de dir-hi la seva. I això posa en compromís aquells candidats que aspiren a recollir vots de tots els grups socials. El debat doncs, se situa entre l'èmfasi en la llibertat, per part dels bloguers, i l'èmfasi en la disciplina, per part dels polítics i dels seus assessors de comunicació. I és que per autocensurar-nos, ja existeixen els mitjans de comunicació tradicionals, els que depenen de les lleis del mercat, i per tant, dels interessos econòmics, de la publicitat i dels lobbies. I si amb aquests no hi ha prou, sempre hi haurà el típic goalkeeper que intentarà impedir-te que escriguis segons què, perquè si ho fas el pots posar en un mal pas davant d'algun seu amo o davant d'algun amb qui vol quedar bé per tal d'ascendir. És a dir, el típic mamonet buròcrata, responsable fins a la mediocritat, i de fidelitat canina. El típic tio candidat a ser llançat pel forat de l'escala si toca massa el que no sona. Sobretot si tens un mal dia. He dit.

Lord,

Give us a Night to Remember!

And let's send the Barbarians to Hell!

NOVA ENQUESTA: QUÈ HA DE FER EL REAGRUPAMENT DE JOAN CARRETERO?

És una pregunta que molts independentistes ens fem. Joan Carretero ha tingut l'encert d'aturar en sec la deriva neopalanganera que s'estava donant a ERC. D'ençà fa unes setmanes, ERC sembla que ensenya més les ungles davant els sociates... tret del Sr. Carod Rovira, que s'ha cobert de vergonya amb el seu impresentable viatge a l'Índia, on ha fet exactament, el ridiculus tremens, arran de la seva subordinació a l'amabaixador ecspanyol i la seva exhibició impúdica de l'estanquera.

Què aconseguirà Carretero amb la seva esperada intervenció en el Consell Nacional del proper dia 24? El més probable és que poca cosa. Ja se sap que a hores d'ara, a ERC qui es mogui no surt a la foto, és a dir, es queda sense menjadora oficial. Amb les excepcions que calgui, naturalment, que hi ha gent molt vàlida.

Quatre opcions: 1) Continuar dins d'ERC, com a corrent intern, però fent bondat, és a dir, no tocant gaire el que no sona; 2) Continuar-hi però planificant clarament un assalt al lideratge d'ERC que comporti la sortida d'en CR; 3) Que el Reagrupament es converteixi en un nou partit polític o 4) Que el Reagrupament conflueixi amb altres partits o formacions, com pot ser el cas del Partit Republicà Català, les CUP, Entesa per Mallorca, Unitat Catalana, Estat Català, Estat Valencià, etc.

Digueu-hi la vostra, tot votant.

ÈRIC BERTRAN, CATALÀ DE L'ANY D'AQUEST BLOC

L'enquesta ho ha deixat crystal-clear, que diuen els anglesos. Claríssim, vaja. El nostre català de l'any, el d'aquest bloc, és l'Èric Bertran, el més jove de la colla. Amb un 39% dels vots, ha obtingut un suport molt superior respecte la resta de candidats. Molt probablement, molts dels votants, a més a més de la vàlua patriòtica de l'interessat, han volgut fer avinent amb el seu vot el seu desacord, el seu fàstic infinit envers la manipulació grollera de què ha estat objecte el premi "de debò", el que donen El Periodico de Catalunya, en col.laboració amb TV3, i el protagonisme estelar de la gran conilla del zoo. Tant és així que finalment han hagut de fer mans i mànigues perquè la persona que ells han guardonat, per la qual tinc tot el respecte, no cal dir-ho, sigui, això, inatacable pels quatre cantons. No tant per ella mateixa, sinó pel que representa. Com a mínim la nominació no ha anat a parar a un catanyol qualsevol, que hi havia el risc que passés. I la reacció popular a favor de l'Èric, ho ha conjurat!

La veritat és que, fa quinze o vint dies, l'avantatge de l'Èric respecte a la resta de candidats, era molt superior, fins i tot per damunt del 50%. Però llavors va esclatar la campanya feixista-racista-ecspanyolista (tres sinònims, tres), sèrbia, en definitiva, contra l'Oleguer Presas pel seu article d'opinió famós. Això féu que els votants per aquest candidat cresquessin en els darrers dies de forma espectacular i que passés d'estar situat a la cua, a ràpidament destacar-se com a segon. De fet, el resultat que aquí donem per definitiu, mostra la diferència més curta de totes les setmanes. Un 22% dels vots emesos, és un resultat digne, i que assenyala que si prorroguéssim l'enquesta unes quantes setmanes més, molt probablement, n'acabaria sent el número u o quasi.

El tercer classificat és en Xavier Vendrell (15%). Clarament ha estat el gran perjudicat per l'ascens de l'Oleguer. Durant unes quantes setmanes semblava que seria el segon destacat, però, finalment no, s'ha de conformar amb la medalla de bronze. Resulta rellevant que, després d'haver estat sotmès a una veritable campanya d'assetjament politicomediàtic (APM), rebés un suport creixent.

Els altres tres candidats han tingut unes votacions més modestes. Curiosament, la cara menys coneguda, la de Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir, ha tingut més vots que els altres dos restants, amb el 12%, que els podem qualificar d'autèntics monstres televisius. Parlo, és clar de la Mònica Terribas (7%)i d'en Joel Joan (5%), que sorprenentment, han estat els menys votats. Estem davant d'una venjança dels modestos?

LA CARA I LA CREU

La Cara
Ja he dit que a mi la basquitis no m'agrada. Però quan toca, toca. No tinc cap problema en reconèixer-ho. I òbviament, la cara és l'esclatant victòria del poble basc contra Ecspanya. Els feixistes avui estan capcots i humiliats. I ho celebro. Ja els toca entomar una mica. I de fet, haurien d'entomar molt més. Però mireu com es posen d'histèrics! No estan acostumats a provar el xarop de bastó. Massa anys sense passar comptes i ara se'ls pixen a la cara. Ja els tocava, sí senyor! Segurament ara contraatacaran de manera rancuniosa i sense filar prim. I com que tenen tot un estat al seu servei -si bé els tancs Leopard els han de llogar a Alemanya-, això els fa perillosos. Com els serbis. Però l'Inaki els ha guanyat. A tots. Per pallissa. I que quedi ben clar. Ara, la lluita continua.

La creu
L'inefable Miquel Iceta. L'altre dia es va despenjar amb unes declaracions contra els independentistes que feien pena. Aquí qui s'ha d'amagar ets tu, xaval. I el teu amagatall natural és Sèrbia, prou que ho saps. Si bé, ja saps també que allà no fan bromes. Tu ja m'entens. La veritat sigui dita la cara d'aquest individu i el seu capteniment fatxenda s'assemblen molt al que he llegit entorn el cap de les SA Ernst Rohm, el qual finalment va ser liquidat per les SS, en l'anomenada Nit dels Ganivets Llargs. Els mateixos nazis n'estaven fins al capdamunt d'ell, imagineu-vos-ho! Jutgeu vosaltres mateixos. Vés amb compte amb la cuina, miquelet!

ELECCIONS ALS SIS COMTATS I AL QUEBEC

Aquest mes de març que tot just acabem de començar veurà la celebració de dues eleccions que poden ser rellevants per al futur immediat de dues lluites d'alliberament nacional com són la dels sis comtats sota poder britànic a l'illa d'Irlanda i la del Quebec.

Efectivament, el proper dia 7 de març, estan convocades eleccions a la cambra legislativa d'Stormont, seguint el full de ruta establert a l'acord de Sant Andreu de fa uns mesos. Tot va preveure que l'opció que obtindrà més escons és el Democratic Unionist Party (DUP), encapçalat pel veterà Ian Paisley i que en segon lloc, sortirà el Sinn Féin (SF). A continuació es preveu que es formi un govern compartit entre aquestes dues formacions on Paisley assumirà el càrrec de Primer Ministre, i el republicà Martin McGuinness, en serà el vice-primer ministre. La resta de carteres es repartirà en funció de la correlació de forces parlamentàries. Sense cap mena de dubte, ens trobem davant un repte històric. El DUP i el SF són dues formacions històricaments enfrontades: unionista i republicana, respectivament. L'acord de Sant Andreu estableix que el 26 de març ha d'estar en funció el nou govern sorgit de les eleccions. Si no és el cas, Londres i també Dublin -i aquesta és la novetat- passarien a tenir el control de les institucions regionals directament.

Val a dir que tant l'una com l'altra hauran de fer front a sectors minoritaris contraris a l'acord de govern compartit. Això no obstant, és poc probable que aquests tinguin suficient força i suport popular per obstaculitzar tot el procés. Cal, però, estar amatents i seguir d'aprop la contesa electoral. I així ho faré.

Pel que fa al Quebec, l'actual primer ministre, el liberal Jean Charest, va decidir fa uns dies avançar les eleccions a l'Assemblea Nacional al 26 de març, quan de fet la legislatura s'hauria pogut allargar fins al 2008. Les raons d'aquesta anticipació són clarament electoralistes. Davant les tensions internes que darrerament s'han donat al principal partit de l'oposició, el sobiranista Partit Quebequès, sobretot entorn el lideratge d'André Boisclair, Charest vol aprofitar aquest moment de feblesa i continuar al poder una altra legislatura -fins al 2012 com a màxim!. Això no obstant, el suport popular a la seva gestió és bastant baix, per la qual cosa hi ha l'esperança que els sobiranistes puguin acabant guanyant. Esperem-ho!


I a Escòcia, també!
Si el març pot ser important. El mes de maig, encara més. No només perquè hi ha les eleccions locals i regionals a Catalunya, que poden significar la derrota dels nazis del PP als parlament de la CAIB i del País Valencià, cosa de la que ja ens ocuparem amb detall en propers posts.

També hi ha eleccions a Escòcia, i les enquestes, en aquest cas, sí que són àmpliament favorables a l'independentista Scottish National Party (SNP). Si realment s'acompleixen aquestes previsions, l'impacte polític, mediàtic i social serà enorme. Jo diria que es produïria un autèntic tsunami que, per descomptat, tindria conseqüències a casa nostra. Avui en dia, el suport a la independència d'Escòcia és el més elevat de la història i l'oportunitat sembla d'or. A veure si tenim sort!

Si a tot això, afegim la més que probable independència de Kosovo respecte Sèrbia, podem comprendre perquè la lluita independentista està més de moda que mai. Cal que algú prengui nota i no s'amagui rere les corbates i les ONGs. I d'altres, que comprenguin que els queden quatre dies d'amorrar-se a la mamella de la vaca catalana.