DEBAT A TELEVISIÓ DE MATARÓ

Em plau informar-vos que demà dimecres, 1 d'octubre, una servidora participarà en el programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró, que presenta el periodista Pep Andreu. Em fa molta il.lusió anar-hi, tant per la temàtica com pels meus companys de tertúlia que m'han informat que em trobaré.

La temàtica serà sobre la normalització lingüística, és a dir, la situació del català. Un tema que s'escau d'allò més després de l'enorme hòstia que s'han donat els nazis ecspanyols amb el seu akelarre de diumenge passat.

Entre els companys que també hi seran presents, hi haurà el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat d'adalt, en Bernat Joan, i el destacat sociolingüista, tot un referent per a mi, com és en Jordi Solé i Camardons, amb qui vaig coincidir en moltes mogudes en els vuitanta i primers noranta. També hi assistiran el o la responsable del Consorci de Normalització Lingüística de Mataró i, si no recordo malament, un professor o professora.
d'institut.

D'en Bernat Joan (Eivissa, 1960), només puc dir coses bones. És un veritable patriota que des d'Eivissa lluita per la Independència de tota la nació catalana, sense cap mena de complexos regionalistes. És el típic exemple del català modern, desacomplexat i amb moral de victòria que dóna mil o milions de voltes a tots els principatins regionalistes, blaveros de merda, que són partidaris de renunciar al 40% de la nostra gent. Són uns traïdors que se'ls hauria de caure la cara de vergonya. Fins i tot jo encara diria més... si d'ells depengués, segurament també serien capaços de renunciar a les terres de l'Ebre o a Lleida... perquè posats a renunciar, no ens quedem curts. Aquests catalanets del triangle principatí em produeixen veritable menyspreu...

Però tornem a en Bernat. Només vull destacar que és autor d'un llibre cabdal, i al qual ja m'he referit en altres ocasions. És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria a tots els Instituts de secundària. Em refereixo, és clar, al que porta per títol Les normalitzacions reeixides, publicat per Oikos Tau, l'any 1996. Un llibre amb moral de victòria. Un llibre clau. O com es diria en anglès, a must.

Sé del cert que elogiant-lo no li faig precisament un favor de cara a la secta calabresa que mana a ERC. Però penso que ja és prou grandet per defensar-se ell solet, sobretot perquè intel.lectualment i moralment dóna mil voltes a tots els cagamandúrries i altres acòlits (dedicat a en Martí) que avui en dia -tot i que espero que per poc temps- controlen el partit.

El mateix es pot dir d'en Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959), un altre sociolingüista d'enorme prestigi autor de llibres de gran valor com poden ser Sociolingüística per a Joves (1988), i més recentment, els assajos Les set tribus de la nació catalana (2004), La llengua que ens va parir (2007), a les quals em referiré en un proper post, quan hagi acabat de llegir la segona. En Jordi el vaig conèixer quan militava als enyorats Grups de Defensa de la Llengua (GDL), i va tastar en la seva pròpia carn la repressió ecspanyola quan dir-se independentista i -sobretot- actuar com a tal, no estava precisament de moda i comportava tortura física i linxament mediàtic, sense cap mena d'escrúpol, per part dels sociates. De fet, la seva detenció -i la de la resta de companys- penso que va ser la primera que jo vaig viure políticament, vull dir, arran de la qual, em vaig manifestar i mobilitzar.

Realment, compartir un plató amb aquests dos referents, i amb la resta de companys. m'honora i sóc conscient que la meva aportació no podrà, pel que fa a la sociolingüística, arribar al seu nivell. De fet, seria boig si ho pretengués.

El programa s'emetrà demà dimecres a les 22.15 hores.

POLÍTICA NORD-CATALANA

Jo, a diferència del meu deixeble, l'Arnera, no només no renuncio als Països Catalans, sinó que considero que tant Catalunya és el Guinardó com la platja del Postiguet a Alacant. Vaja des d'aquest punt de vista sóc un perfecte jacobí. Català, però jacobí. No tinc temptacions regionalistes, ni tan sols comarcalistes. Realment a mi m'emprenyen molt les batalletes entre Reus i Tarragona, entre Sabadell i Terrassa, entre Vic i Manresa, o la de Puigcerdà i La Seu... Tanta feina que hi ha, i aquí la parròquia -mai millor dit- ficant-se el dit a l'ull l'un a l'altre. Que si un parla així, que si l'altra parla aixà...Que si jo la tinc més llarga...Patètic.

Bé, en coherència amb el que acabo de dir, mai perdo l'oportunitat de moure'm amunt i avall del país. Si bé la veritat és que darrerament, em moc més per l'exterior del país... coses de la feina. Però per poc que pugui, aniré després d'uns quants anys de no anar-hi a la manifestació del 7 de novembre, que enguany se celebrarà el dia 8, dissabte, per la tarda. Suposo que sabeu que fou el 7 de novembre del 1659 quan se signà el maleït Tractat dels Pirineus, en virtut del qual, tot un seguit de territoris catalans passaven a la sobirania del Rei de França, entre ells, la llavors segona ciutat en importància del Principat, és a dir, Perpinyà. Poca conya. Començava, doncs, l'esquarterament del país, que va continuar després amb els Decrets de Nova Planta del 1707 i de 1716.

He de dir que cada volta que pujo a Perpinyà m'agrada més. Ja ho sé que el català està reduït a pur folklore... però no tant. El passat mes d'agost, hi vaig anar tot tornant de la Universitat Catalana d'Estiu. Tot remenant, vaig comprar el llibre Alduy, Bourquin et les autres. Amour et désamour en Politique. Abecedaire de 25 ans de politique dans les Pyrénées Orientales (Criterium Editions) dels periodistes Denis Dupont i Patrick Claeys. Es un llibre francès, vull dir escrit amb mentalitat francesa, estructurat alfabèticament i que repassa la política nord-catalana dels darrers anys. N'he llegit unes quantes entrades: les referides als polítics, i als partits, a algunes localitats... Més enllà de la seva orientació política, el llibre m'ha sugerit una reflexió que ja vaig iniciar fa uns quants anys, quan vaig comprar un altre estudi de la política nord-catalana, que duia per títol Le Roussillon Politique, i que ja fa temps que es troba missing en algun racó de la meva biblioteca domèstica.

La reflexió és la següent: quina hauria estat l'evolució política de la Catalunya ocupada per l'Estat espanyol, si hagués existit en els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta un sistema de representació democràtic, com n'hi va haver -amb totes les mancances que calguin- al nord de la frontera estatal. Si Franco hagués estat enderrocat el 44, el 45, el 46 o el 51, no cal dir que la nostra història hauria estat totalment una altra. I segurament molt més positiva, encara que hauria existit el risc que algun impresentable demagog ecspanyolista, hagués arribat a ser escollit President de la República.

Per exemple, en la cultura política, no hauria existit el trauma que encara rosega molts catalanets ecspanyolitzats, del franquisme sociològic. Segurament s'hagués consolidat una saludable cultura política antifeixista, com passà a Itàlia i a la pròpia França (amb algun matís), i no tindríem cap mena de recança de defensar els nostres plantejaments polítics i socials. I no com ara, que l'única mobilització que hi ha és la incitada pel govern de torn per manifestar-se contra el terrorisme. Són dos mons separats per una distància sideral.

És difícil saber pronosticar si a hores d'ara ja siríem independents si en comptes de 40 anys de dictadura, haguéssim tingut 35 o 36 de democràcia representativa, però sí que estic segur que si s'hagués donat, ara seríem molt més a prop de la independència, o potser hauríem aprofitat el tsunami de les independències a l'Europa Oriental, per pujar-nos al carro dels nous estats, a finals dels vuitanta i principis dels noranta. No ho sé, això és política-ficció, que només es pot prendre com un divertimento.

En definitiva, us recomano que seguiu d'aprop la política nord-catalana, naturalment, si sou, com jo, dels que considerem que els anomenats Països Catalans, i que jo abreujo en Catalunya, s'ho valen. Renunciar a ells és com renunciar a la Independència perquè es considera molt difícil assolir-la. És a dir, és un acte de lesa covardia. A més a més, significa pensar el mateix que els ecspnanyols sobre la delimitació de la nació catalana... No us dic res més, ja us ho fareu.

Ah, i si teniu un moment, no deixeu de llegir La Clau, revista electrònica de l'actualitat nord-catalana o el bloc polític del periodista Guillaume Clavaud del diari L'Indépendant de Perpinyà, Politique 66.

PD. He escrit aquest post reconfortat per veure la cara de tonto que se'ls ha quedat als periquitos després de perdre a l'últim minut el derby. Per unes hores he tornat a ser, també, del Barça. Quina passada!

NO SÉ SI S'HO MEREIXEN

Darrerament l'actuació d'Òmnium Cultural no fa més que deixar-me perplex. M'hi va deixar durant el debat sobre el nyap, tal i com ja vaig comentar en aquest mateix bloc. Tampoc em va agradar l'acte al Teatre Nacional del mes de juny. Jo respecto molt en Jordi Porta, però malauradament no li compro el seu discurs de la transversalitat i de la cohesió com valor suprem i quasi l'únic que es permetrà avançar nacionalment. Ja ho he dit en un altre bloc, la unitat -la cohesió, o la pila del greix- no és un objectiu en ell mateix. Cal saber cap a on va aquesta unitat, si realment va pel camí correcte, que naturalment és el que porta a la Independència.

Tota aquesta reflexió ve a tomb del nou manifest que l'Òmnium impulsa, conjuntament amb l'Institut d'Estudis Catalans, Unió de Pagesos, i atenció, tres sindicats, dos dels quals, com a mínim, no són un exemple de sindicalisme de compromís nacional, precisament. Més aviat tot el contrari, tant CC.OO. com UGT són autèntiques quintescolumnes de l'ecspanyolisme a Catalunya. Si voleu ho repeteixo, per si no ho heu entès.

O és que cal que us recordi que NO van donar suport a la manifestació pel Dret a Decidir de l'1-D passat. I ja no cal parlar de la del 18F. Només per aquest sol motiu, aquesta gentussa ja haurien de ser marginats i menyspreats.

Però, és clar, si alguna cosa tenen són virolles. Virolles que reben de l'Estat, que en contrapartida n'exigeix una obediència cega -més enllà d'algun estirabot estètic, per tal de mantenir contenta la parròquia.

No puc entendre que Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans, signin un manifest amb dues organitzacions que, no tingueu cap mena de dubte, quan sigui el moment de fer el pas endavant, elles faran tot el possible per impedir-ho.

És tan de manual, que fins i tot cansa, haver-ho d'escriure per enèssima vegada. Si Òmnium Cultural prefereix aquests companys de viatge, en comptes dels representants legítims del sindicalisme nacional (com són la Intersindical-CSC, la COS, i, amb matisos, la CGT), potser farà un bon negoci mediàtic, però no està ajudant el país a tirar endavant.

Ans al contrari, dóna legitimitat catalanista a dues organitzacions a sou del Ministre de Treball de torn (tant si és d'un color o d'un altre). És a dir, als enemics de Catalunya. I cal recordar, que l'actual titular de la cartera, és l'inefable Celestino Corbacho, autèntic representant del PSOE al Principat.

PD. Se m'oblidava una cosa. Cal guardar una mica les formes. Penso que, per raons nacionals, però també protocol.làries, en una iniciativa com aquesta, qui hauria de ser el referent no hauria de ser el president d'Òmnium Cultural, que no deixa de ser una entitat privada, patriòtica, però privada. Si hi participa l'Institut d'Estudis Catalans, hauria de ser el seu President qui portés la batuta. No es pot quedar mig amagat en una sopa de sigles. L'IEC representa tothom i és una institució clarament d'àmbit nacional. Potser el seu actual President hauria de ser-ne més conscient de l'honor que li ha correspost. (I de l'enveja que li tinc).

L'ENQUESTA DEL CERCLE

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha fet pública recentment un estudi que conclou que un 35% de ciutadans del Principat són favorables a la Independència -sempre del Principat. L'estudi, elaborat per un dels factòtums de la catosfera, en Marc Belzunces (foto), arriba a la conclusió, després d'analitzar les múltiples enquestes que en les darreres dècades s'han fet sobre la qüestió, que a hores d'ara, si tingués lloc un referèndum d'autodeterminació, uns 2.000.000 de catalans i catalanes del Principat votarien per la Independència. Si això es complís, l'opció independentista guanyaria, atès que una part considerable dels ecspanyolistes no anirien a votar. A més, l'opció guanyadora en tots els referenda que han tingut lloc des de la fi del franquisme, mai ha assolit aquest nombre de vots. L'estudi també s'ocupa de fer una anàlisi sociodemogràfica de l'independentisme al Principat que inclou dades referides a la llengua, la residència, el nivell cultural, els ingressos, etc.

Tot plegat ens presenta un escenari força optimista. Considero que és un estudi que es pot equiparar als molts estudis que des dels anys setanta s'han fet al Quebec per apamar el votant sobiranista d'aquella nació.

Realment que un 35% de catalans i catalanes del Principat votin a favor de la Independència -o diguin que votarien a la Independència, matís important a fer- és extraordinari, tenint en compte que l'únic partit parlamentari que defensa aquesta opció no assoleix ni la meitat d'aquest percentatge en nombre de vots. Això demostra que, per una banda, hi ha molts independentistes que voten altres partits. I de l'altra que l'abstencionisme independentista és molt i molt important.

Cal tenir present que tant el 1980, com el 1995, al Quebec, abans de l'inici de sengles campanyes referendàries, el percentatge de quebequesos i quebequeses que deixen que votarien l'opció independentista era molt menor a la que finalment va acabar votant-la. En concret, el 1980, el percentatge inicial era del 20% i el final va arribar al 40%. En el cas del referèndum del 1995, a l'inici, de la campanya referendària, els ciutadans que declaraven la seva intenció de votar sobiranista rondava el 30 o el 35%, ara no recordo exactament, i finalment ho van fer més del 49%.

A Croàcia, a principi dels anys 90, també va passar el mateix. A l'inici del procés independentista, només un 18% se'n declarava. Quan finalment va tenir lloc la consulta, aquesta opció va guanyar de forma abassagadora.

Tenint present aquests precedents, sembla lògic pensar que si abans de començar el joc ja som un 35%, l'efecte polaritzador que tota campanya referendària té -donat que es vota A o es vota B-, afavoriria de manera exponencial el vot sobiranista, de manera que no seria descartable, tal com diu l'estudi, assolir entre el 50 i el 51% dels vots.

Sense cap mena de dubte que més és conscient d'aquesta possibilitat i que déu comptar amb moltes altres dades que no s'han fet públiques és Presidència del Govern Ecspanyol. Els experts de la Moncloa saben del cert que un referèndum seria mortal de necessitat per als seus interessos, i d'aquí la seva rotunda oposició a celebrar-lo.

L'única manera de forçar la seva celebració és la mobilització dels catalans i les catalanes, i la pressió internacional, tot i que costarà déu i ajut, si es vol fer seguint la legalitat ecspanyol -opció triada des dels seus inicis pel Cercle d'Estudis Sobiranistes.

Per això és tant important mobilitzar-nos a nivell internacional, com per exemple, la proposta de manifestar-nos a Brussel.les que des del Bloc Gran del Sobiranisme s'ha llançat darrerament i que ja comença a prendre cos.

Cal perseverar i no defallir. Tot i que jo, francament, considero que la millor manera d'assolir la Independència és votar una majoria de diputats que aprovin una Declaració de Sobirania i demanin el reconeixement internacional, entre altres raons perquè aquesta estratègia de trencament, de ruptura amb la legalitat ecspanyola, només depèn de nosaltres, en primer terme. En tot cas, el referèndum hauria de ser posterior a la Declaració de Sobirania i sota un estricte control internacional, perquè no tinc cap dubte que els ecspanyols farien totes les marranades que els deixessin fer sense ell.

En definitiva, un estudi que, malgrat que parteix de la legalitat ecspanyola i passa olímpicament del 40% de catalans i catalanes que no viuen al Principat, representa un clar suport a les tesis independentistes, i que ens convida a mantenir-nos ferms en la lluita per la Independència de tota la nostra Pàtria.

10.000 CATALANS i CATALANES A BRUSSEL.LES

Se'ns gira feina, gent. A més d'aquest post, he d'escriure sobre l'enquesta del Centre d'Estudis Sobiranistes, sobre la victòria del Reagrupament Independentista al congrés regional del Camp de Tarragona a ERC i sobre la renúncia del sector renovador d'UDC, conegut com El Matí, a presentar una alternativa al Duran i Ecspanya i els seus boys (Espadaler, Pelegrí, etc.), que ha passat sospitosament desapercebuda mediàticament. I encara sobre algun altre detall que ara no recordo.

Però anem a pams. Aquest post el dedico a la iniciativa sorgida, i em plau dir-ho amb la boca ben grossa, del Bloc Gran del Sobiranisme, arran d'un post del company de capçalera i (poca broma) catedràtic d'universitat, Enric Canela i dels comentaris que aquest va suscitar. Val a dir, que la idea d'anar a Brussel.les ha estat una proposta que una servidora, recurrentment ha demanat a l'independentisme català, des d'aquest mateix bloc en altres ocasions. Bé, la cosa comença a bellugar-se.

Arran del post d'en Canela i dels comentaris referits, es va formar un grup al Facebook, que cridava a la gent a afegir-se a la iniciativa. La resposta ha estat brutal. En pocs dies, el grup ha registrat 1.168 internautes i n'hi ha més de 300 que han confirmat que s'apunten a viatjar-hi. Això pot ser molt gros.

Jo em plantejo aquesta iniciativa com un exercici de pedagogia política... no envers els ecspanyols, que aquests ja han suspès totes les convocatòries, sinó envers els propis catalans. Les nostres reivindicacions han de tenir un caràcter global o, si voleu, glocal. Vull dir amb aquest neologisme, que han de tenir un contingut local, la lluita per la independència de Catalunya, que de fet a qui més interessa -per raons òbvies- és als catalans, però s'han de visualitzar globalment. És a dir que d'aquesta nostra lluita, la CNN, la BBC, Al Jazeera, i si m'apures també l'agència de notícies xinesa Xinhua, n'han d'anar plenes. I per aconseguir això, cal moure's a Brussel.les, a Nova York, i no fer el préssec a Madriz. Madriz que se'l quedin els autonomistes, tota sencera i amb un llacet.

Per altra banda, jo considero que més que manifestar-nos per l'autodeterminació, el que hauríem de fer és manifestar-nos directament per la INDEPENDÈNCIA. I això per tres raons.

La primera és que ningú no es manifesta per una cosa que ja té. Jo no em manifesto per respirar. Senzillament, respiro. I punt. I l'autodeterminació és un dret inalienable i imprescriptible. Ningú no te'l pot prendre. Només faltaria. I qui intenti violar-lo, ha de ser sancionat.

La segona, és que reclamar la INDEPENDÈNCIA, és una reivindicació universal, que tothom entèn a la primera i que no cal explicar gaire, perquè tothom que és independent, no vol deixar de ser-ho. Perquè la Independència és l'estat òptim de les nacions -anava a escriure natural, però semblaria massa biologista. I perquè s'inscriu en l'ordre progressiu del món. El 1945, quan es van fundar l'ONU, només hi van participar 45 delegacions estatals (entre les quals, per cert, no hi era l'ecspanyola). Ara n'hi ha prop de 190 i es calcula que en els propers anys s'arribarà sense cap problema a superar les 200 (entre les quals no tinc cap dubte que hi haurà Catalunya).

I la tercera raó és que si parlem d'autodeterminació, correm el risc que s'apuntin al carro tots els esquerranosos de manual, que s'hauran empollat de dalt a baix les teories marxistesleninistes del dret a l'emancipació dels pobles, filtrades per la lògica dels estats opressors, i que diran, autodeterminació sí, però per federar-nos, confederar-nos o donar-nos pel cul... i clar, jo, als 44, ja n'estic una mica cansat d'aquesta musiqueta. La porto escoltant des dels 18, si fa no fa... i cansa. I no ens podem permetre el luxe de tornar a les cançonetes dels anys 70, excepte si és per cantar el My Sharona.



Per altra banda, un dels eslògans que s'haurien de portar pels carrers de Brussel.les, ciutat que, per cert, darrerament ja la començo a conèixer bastant i que té una tirada a Barcelona, és el de FREE CATALONIA FROM SPAIN, que ja he proposat en més d'una ocasió. En anglès, naturalment.

Bé, suposo que d'aquests temes i moltes altres coses, se n'haurà de parlar en les properes setmanes. Val a dir, que els que escrivim al Bloc Gran del Sobiranisme, ja en vam parlar, naturalment, en un sopar que celebràrem fa uns pocs dies a Mataró. Penjo la foto que certifica la trobada i on hi ha com a gran novetat, la visió, no sabria dir si sexy o no del clatell d'en Joan Arnera. La resta, suposo que ja els coneixeu: en Canela, en Terradelles, en Morgades, en Bargalló, en Mir... i una servidora. Gloriós sopar, tot s'ha de dir.

EL SIBWANISME DIVÍ

L'ecspanyolisme està jugant les seves darreres cartes per evitar que Catalunya faci el pas definitiu, lògic i del tot necessari de proclamar la independència. No, no em refereixo a mobilitzar la Guàrdia Civil, la Brunete o la Legión -amb cabra inclosa. No. Em refereixo a crear una mena d'star system mediàtic de famosos que ecspanyolegen per les cantonades a cor què vols. Normal, si tenim en compte que, segons semblen, alguns han arribat a cobrar 500.000 euros per dir quatre imbecil.litats sobre la suposada ecspanyolitat dels catalans.

I és que en la societat mediàtica, i sobretot en el context de la Unió Europea (vegi's el cas de Kosova) anar fent el cafre ja no és possible. Per això es tira de la nova brunete, que no és altra que els mass media. I aquí trobem els tòpics: periodistes, esportistes, models que es tiren de cap a la piscina ecspanyola.

Són de bon veure, tant ells com elles. Són els sibwanes divins.

La Judit Mascó, per exemple, nova musa de la TV3 més patètica i més en caiguda lliure dels seus 25 anys. Però ella, muller lleial (que diu el poema), fa de tot i més suposem que per ajudar a la carrera política del seu marit, un sociata com una casa de pagès.

O en Ramon Pellicer, un dels casos més descarats d'ecspanyolisme desacomplexat. Va de guaperes i de xulo. Els seus programes destil.len un catanyolisme d'altíssima graduació. Vaja que no es talla un pèl i té els sants collons d'utilitzar TV3 per entrevistar bàsicament persones que parlen ecspanyol, sense cap problema. Per altra banda, no cal dir què entén el sr. Pellicer per "nació", i per "govern". Oi que no, Ramonet? I és que qui amb Júlies jeu, ecspanyol es lleva, que diria el savi.

Passem a l'altre àmbit central del sibwanisme diví. L'esportiu. Tenim aquí els casos d'en Pau Gasol, d'en Rafa Nadal o d'en Xavi. Sense oblidar-nos de la hipermegasupermaxiultra pija -Arnera dixit-i, per més inri, perica- Gemma Mengual.

Mira Pau, a mi que fotis 2,14 me la porta ben fluixa. Com si en fas 3,75 o 8,24. Tots sabem a què jugues. Vas a la teva. I qui paga mana. Dit d'una altra manera, apliques aquella dita tan nostrada d'afarta'm i digue'm moro, més vella que l'anar a peu i que ha estat la norma bàsica d'actuació de tots els botiflers catalans des del 1714 i particularment des del 1939. Si no ho entens, no et preocupis. Tu, llança la pilota, posa cara de xino, i sobretot, sobretot, no oblidis de cobrar. (Psst, I sàpigues que quan guanyem nosaltres, també pagarem... si l'encertes, és clar, perquè si no ho fas, tal volta haurem de parlar amb el teu germanet).

Rafa, Rafa. Merengue, tu. La quintaessència del bon indi, de l'indi assimilat. D'aquell que sent un profund autodi que fa que renunciï a la llengua pròpia en benefici de la llengua dels invasors. De totes maneres, sabent quin és l'entorn tennístic, reconec que ser una mica normal costa més del compte. No és cap disculpa, naturalment, però seria injust no tenir-ho en compte. Ara he de confessar-te que l'altre dia, quan l'Andy Murray, escocès i culer, et va derrotar a l'US Open, un calfred de plaer em va recórrer tot el cos... Ho sento. No ho vaig poder evitar. Va ser quasi orgasmàtic.

El gran capità, en Xavi Hernàndez. Que es pot dir d'una persona que té perversions tals com la de morrejar una borbona, vella i llefiscosa? No cal dir res més. Únicament et demano que quan et retiris del futbol en actiu, com a mínim treballa't una posició en la llista sociata electoral a la que concorris, per tal de sortir diputat. Penso que no ho tindràs gaire difícil. Truques al teu amic ZP i ell t'ho solucionarà tot. Sempre pots incloure en el pack a en Puyol, si bé, aquest com és mig feréstec, això de la política no li acaba d'entrar. Quan veu una urna, es pensa que és un davanter i la rebenta...

I queda la nena. Repetim-ho: la perica hipermegasupermaxiultra pija. Per més inri, ara surt en la campanya publicitària del Banc Sabadell. Ara entenc, perquè els treballadors d'aquesta entitat, només parlen ecspanyol entre ells. Potser tots són pericos? Els agrada la natació rítmica dels collons? Vés a saber. Ara, cada cop n'estic més fins al capdamunt. D'ella i d'ells.

Naturalment, dins la nòmina de sibwanes divins, hi ha els ultradivins, la crème de la crème. Em refereixo als Buenafuentes, als Sardà o a l'inefable Boadella. D'aquests me n'ocuparé un altre dia... que n'hi ha per sucar-hi pa.

LA FESTA DE L'ESTELADA

La jornada d'ahir va tenir una protagonista estelar... naturalment, l'estelada. La bandera dels patriotes. La bandera de la dignitat, de la llibertat i la independència, naturalment. Mal m'està el dir-ho, però us recordo que les quatre barres és i ha estat sempre una bandera monàrquica, catalana, naturalment, però monàrquica. La del Casal de Barcelona, vaja. En canvi, l'estelada, és republicana. No només pels seus orígens, sinó també perquè és germana de les banderes dels Estats Units, de Puerto Rico, de Cuba i no sé si me'n deixo alguna més. Per cert, la bandera de Texas, és l'estel solitari (Lone Star). En canvi, la bandera ecspanyola és patètica. Ni tan sols és original. I només ha presidit que massacres. Quina merda de bandera! Ja se la poden fotre on els hi càpiga!

Quina passada veure més de cent ajuntaments onejar-la. I quin orgasme veure com els ecspanyols salten de ràbia i esbufegant. Treuen foc pels queixals! Quin careto la del paleto batlle de Vilafranca, el sociata de marres, que quan vol es passa la llei municipal pel forro dels collons i no vol complir un acord municipal! Què ràpid que aprenen els sibwanes catalans dels seus amos els ecspanyols! Si aquells s'han passat per l'arc del triomf la data del 9 d'agost, el nen Esteve, doncs els imita... perquè el nen vol ser com els seus amos.

I què hem de dir del batlle de Figueres, el convergen Santi Vila? Ai que li faran pupa al cul si no obeeix els ecspanyols! Cagat de merda. Un altre de la colla d'en Cullell, en Recoder, l'Espadaler i el Pelegrí. Mare de déu, quant detritus.

Més. Es veu que a Vic, els regidors d'ERC van votar amb UDC i els sociates en contra de penjar l'estelada. El merder dins del partit va ser brutal i els militants osonencs van fer el boig per no anar pel carrer i que la gent els xiulés per botiflers! Quin mal que ha fet el pensament calabrès. Com un que diu que és independentista pot votar contra penjar la bandera independentista al.legant que no és legal, mentre que els ecspanyols, siguin sociates o peperos, és igual, es passen pels dallonses la seva pròpia legislació! S'ha de ser realment imbècil!

No és d'estranyar que quan il capo di tutti cappi fa el paperina davant el monument de Rafael de Casanova, la gent cridi a cor què vols "Carretero, Carretero!". I us juro que jo no hi era. Ni ho vaig preparar.

Bé, moltes emocions. Pel matí, el discurs contundent de la Doris Benegas, d'Izquierda Castellana, posant a parir al Borbó. Ja fa molts anys, vaig tenir el plaer d'esmorzar amb ella en una cafeteria tocant a l'Audiencia Nazional a Madrid. Quina tia! I què estranya és la biologia familiar o què important la socialització, la vida, en definitiva. I l'Inaki Gil de San Vicente, amb missatge per a navegants inclòs ("Si l'any que ve algú us diu que s'ha acabat la lluita, no us el creieu" va tronar... a qui es referia? em pregunto).

Però l'anècdota més bona me la van explicar, perquè jo, modest i humil com sóc, no la vaig viure in person, perquè, mal m'està el dir-ho, no sóc d'eixe món. Resulta que molt abans de començar la manifestació de Sobirania i Progrés, com una o dues hores abans, tots els llocs per portar la pancarta d'encapçalament ja estaven ocupats... però no pels diguem-ne titulars, sinó per uns altres, uns camàlics que vigilaven que els seus amos no es quedessin sense la fotografia de rigor. Com sempre, sembla que el més cridaner i el més espectacular era el camàlic d'en Joel Joan. És a dir, igual que el seu amo... Sense comentaris. O bé, què cony! Com es pot ser tan desgraciat? Com es pot tenir aquest desfici per mamar pantalla? Jo no ho puc entendre! Ho sento. Ja ho sé que això són misèries humanes, i que de fet tampoc és tan important. Però realment fa mal a la vista.

Per compensar-ho, veure com la quitxalla s'omplia de marcar gols a Ecspanya, n'hi havia prou i de sobres.

Bonica Festa. Amb foguera borbònica inclosa.

La Festa de l'Estelada. La bandera dels Patriotes.

VINT ANYS DESPRÉS

Ahir, havent sopat i tot prenent una copa, l'Agustí i en Jordi m'ho van fer recordar. Jo ni hi havia pensat. Aquesta matinada de l'Onze que ara s'acosta, cap a quarts de set o de vuit, no ho recordo amb exactitud, farà vint anys de les hòsties al Fossar entre els dos sectors del MDT. Vint anys tu! Com passa el temps. La paradoxa de la història és que ells estaven en un bàndol i jo en l'altre. Per sort, vint anys després, tots plegats estàvem a l'antic Arran que es veu que ara es diu Terra d'Escudella, a Sants.

Em disculpareu si obvio els records d'aquella nefasta matinada. Des del meu punt de vista va significar la culminació d'una espiral de violència, que l'únic bo que va tenir és que no va acabar amb cap mort -com sí que malauradament ha passat en altres casos, tals com els corsos o els irlandesos. Però d'aquelles hòsties, qui n'acabaria traient més profit va ser sense cap mena de dubte ERC. La crisi del MDT, en el qual tantes esperances s'havien dipositat, coincideix amb l'inici del creixement d'ERC. Durant molts anys, la pretensió de crear una altra instància unitària a nivell nacional de l'independentisme revolucionari es va desar a l'habitació dels mals endreços, i dels qui no s'anaren a casa, molts van passar a formar casals i ateneus independentistes a nivell local o de barri.

Recuperar aquell moviment que entre 1984 i 1988 va sotraguejar els fonaments del pujolisme i del felipisme -encara recordo la revista El Món, sociata a parir, un dossier de finals del 86 que feia balanç de l'any i el titulava 1986. L'any de la Independència, o una cosa semblant- no ha estat pas fàcil, i de fet penso que no s'ha aconseguit encara, malgrat els avenços del tot positius que ha significat les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Per altra banda, no cal oblidar que en els dos bàndols que, literalment, ens vam obrir els caps, hi figuraven gent que després han ocupat càrrecs polítics rellevants a la Generalitat, al Parlament i a la Diputació, per exemple. I si no m'equivoco, també al Congrés de Diputats de Madrit.

Una altra conseqüència dels fets del Fossar, va ser l'estigmatització de tots els que hi participàrem, que bàsicament érem gent nascuda als anys 60 i alguns als 50, molt pocs eren dels 70. Les fornades més joves, la nascuda als 70 i la dels 80, principalment, van aplicar clarament una estratègia polpotista, en el sentit que, tendien a desconfiar i a passar dels que érem més grans. Fins i tot es detectava una paranoia entorn aquella gent que passava de la trentena, s'hi malpensava. Aquest estiu un blocaire estrellat fins i tot m'etzibà que tots els ex-MDTés -tant d'un sector com de l'altre- estem tan condicionats generacionalment per totes aquelles batusses que pràcticament el que hauríem de fer és retirar-nos a meditar i expiar els nostres errors. No descarto que tingués una mica de raó, si bé hauria de saber que, malauradament per alguns, això de retirar-nos no es troba en els nostres gens. Perquè collons ens hem de retirar si hi ha tanta feina a fer? I la veritat és que vint anys no passen debades. Som més grans, i també hem après dels errors del passat.

Per això ahir, entre l'Agustí, el Jordi i jo, no hi havia barres de ferro, bats de basebol, navalles, punys americans i cascos de moto, sinó unes Mortiz, uns xupitos i fum, molt de fum.

HI ESTÀS CONVIDAT!

Disculpeu, sobretot si sou de fora de Barcelona, per informar-vos amb tan poc marge de temps. Però aquesta vespre, cap a les 20.00 hores, al Centre Cívic de Sants, participaré en un acte organitzat pel venerable Casal Independentista Jaume Compte, en el marc de les activitats que organitza amb motiu de la nostra Festa Nacional. M'han demanat que parli de l'espoli econòmic que pateix el nostre país, remuntant-me si s'escau fins al cadastre felipista del segle XVIII. I ho faré amb molt de gust. Serà la meva contribució personal als centenars d'actes que estan tenint lloc arreu del país. Naturalment, també contribuiré amb la meva presència al Fossar pel matí i  a la manifestació la tarda de l'11. 

Espero i desitjo que aquest 11 sigui ben sonat. Que tot peti! (començant pel tripartit i els calabresos).

Junts podem!*

JOAN CARRETERO I URIEL BERTRAN / MILITANTS D'ERC I MEMBRES DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en què vivim disposar d'Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema a què ens enfrontem com a catalans és semblant al que s'enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt Montenegro o Eslovàquia; independència o perifèria que s'empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.

No admet més dubtes

L'evolució del món i la situació d'espoli i crisi en què es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s'enforteix i ens empobreix. I que sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les divisions del catalanisme, de l'independentisme i, ara, d'ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l'Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s'està convertint en la segona part d'aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s'agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.

Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s'arronsi davant de l'Estat espanyol i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat. Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l'experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir i cosir el que cal és posar fil a l'agulla, Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d'ara, com a Reagrupament Independentista.

Independentisme majoritari

Treballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l'independentisme en un moment en què té possibilitats d'esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys, ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l'intent il·lús per reformar Espanya a través d'un nou Estatut. Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós, capaç de plantar cara a l'Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.

Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta l'única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i a ERC totes aquelles persones que creuen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.

Espanya i la democràcia

Finalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altre moment de la nostra història recent. Som prou, fins i tot, per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d'un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.

Per tant, no n'hi ha prou que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen bastons a les rodes. Ni podem cometre l'error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d'elits o de polítics professionals.

Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment, que requereixen l'esforç i la militància de país de totes i tots. "Ara és l'hora catalans": així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l'hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya.

*Article publicat a l'AVUI, 8 de setembre.

Comentari (J. Sort)
Magnífic article que reobre de bat a bat la il.lusió als 350.000 exvotants d'ERC, i segur que també a molts altres centenars de milers de catalans i catalanes. Si el Reagrupament Independentista (RI) tira endavant i es consolida, tot serà possible. Es posen els fonaments d'un veritable partit independentista amb possibilitats reals de governar i de dur endavant el procés independentista, tant necessari i urgent. Ecspanya és sinònim de pobresa i espoliació. Catalunya és sinònim de Llibertat i Progrés. Així de clar. Sense cap mena de dubte és una gran, una immensa notícia, que, no tingueu cap dubte, serà amagada pels mèdia cafres, aquells que volen que Catalunya continuï sent vilipendiada, insultada i menyspreada pels ecspanyols. Faig una crida, aprofitant la setmana de la Festa Nacional, a tots els Catalans i Catalanes normals, és a dir, que estimen el seu país i per això mateix el volen lliure i independent, a donar suport a aquesta iniciativa.

I anant a temes més immediats, cal trencar el tristpartit ja, sense esperar un minut més, perquè la camama del finançament, autèntic espantall per a no parlar de la Independència, ja dura massa i acabarà com sempre, amb els 14 milions de catalans i catalanes -siguin o no independentistes i si no ho són, senyal que són imbècils perduts- pagant el beure als ecspanyols. S'ha acabat la comèdia.

És hora també que la gent de CDC i d'UDC que són independentistes, i que en són molts, cada cop més, es pronunciïn si prefereixen treballar amb la gent d'RI o amb els Duran i Ecspanya, els Pelegrí, els Espadaler, els Fernàndez Teixidó, els Cullell, els Recoder i tota la caterva d'autonomistes de mal averany, que producte d'un profund sentiment d'auto-odi i d'un complex d'inferioritat congriat després de 300 anys, només busquen viure de la dependència i els importa un rave que l'atur, la pobresa, la marginació creixin cada cop més a Catalunya per la seva subordinació a Ecspanya.

Endavant!

DE CRAWFORD A WASILLA

La política americana cada cop està més empeltada de Washingtonfòbia. Bé, siguem justos. Una determinada política americana. Sobretot la republicana, que ha convertit Washington, la capital federal on hi ha el Capitoli i la Casa Blanca, en l'objectiu de totes les crítiques. Pels detractors de la capital, aquesta concentra tots els polítics, periodistes, lobbistes i altra gent que no es preocupen dels problemes reals de la gent concreta, sinó de cada cop tenir més poder i de violar la intimitat i els drets dels ciutadans. Per ells, l'administració federal és una xucladora de diners i un perill pels drets i llibertats dels ciutadans.

La rèplica al gegantisme i al burocratisme de Washington ha estat la reivindicació de les comunitats petites, a escala humana, on tothom es coneix, i on aquest coneixement, aparentment actua com un desactivador dels comportaments desviats... o això és el que se suposa...

George W. Bush, el president sortint, en la seva primera campanya electoral com a candidat a la Casa Blanca, l'any 2000, no va perdre l'oportunitat de presentar-se com un texà de tota la vida -quan de fet és nascut a Connecticut, a la costa atlàntica. Però no un texà d'Austin, o de qualsevol altra ciutat gran, sinó de la Texas profunda, la Texas rural, petita, on tothom es coneix. La Texas que representava el municipi de Crawford, al qual s'hi censà i a partir de llavors, el petit poble de poc més de 700 habitants, començà a figurar en les notícies d'arreu del món. El zènit de la popularitat d'aquesta població s'assolí quan es convertí en el camp d'enfrontament entre els partidaris i els detractors de la Guerra a l'Iraq, l'any 2005. Milers d'activistes pro i anti guerra s'hi concentraren i trastocaren, potser per sempre, la dinàmica loca. Qui en vulgui saber més, li recomano que vegi el documental homònim (Crawford), d'una gran interès i que ja vaig tenir el gust de veure'l -i de compar-lo in situ- a Austin el passat mes de juliol. Val, i molt, la pena.

Però ara que Bush ja comença a ser història, un nou exemple de Washingtonfòbia s'ha desfermat arran del darre huracà políticomediatic, la candidata republicana a la vicepresidència, Sarah Palin, a la qual ja m'hi vaig referir en un bloc anterior. En aquest cas, la població escollida com a representant de les essències de l'Amèrica profunda ha estat, val a dir-ho, una mica més exòtica. Em refereixo, és clar, a la població de Wasilla, a Alaska, de la qual Palin en va ser batllessa. Ara bé, probablement el fred fa que els wasillians, apliquin la màxima de quant més amics, més endins, a jutjar per la situació familiar de la candidata.

Anyway, Crawford (Texas) i Wasilla (Alaska), han estat i probablement seran les icones dels washingtonfòbics. Són com una mena d'Ítaca, de futur, inabastable perquè la narrativa que es construeix al seu propòsit no té res a veure amb la realitat. Tot és ideologia, i el que realment es vol és retornar a les idealitzades comunitats ordenades de ciutadans cívics, solidaris i responsables dels afers públics. És a dir, tot el contrari de les grans metròpolis anònimes i en gran mesura perilloses, que amenacen el benestar de les persones dels seus membres i de les seves famílies.

Denis McShane, per l'autodeterminació de Catalunya

Denis Mc Shane - France Inter
Cargado por franceinter

Magnífica entrevista a l'antic ministre pels afers europeus britànic Denis McShane, i ara diputat laborista, a la cadena de ràdio France Inter, on, entre altres coses, afirma que Catalunya serà el que vulguin els catalans. És a dir, clarament defensa el nostre dret a l'autodeterminació (tall de veu als 10:50 minuts).

També mereix la pena escoltar el seu posicionament respecte l'agressió russa a Geòrgia. McShane fa una comparació amb el cas dels Sudets del 1938. "No es fa la independència a través de la invasió d'un exèrcit d'un gran país veí", afirma McShane. També qualifica el president d'Ossètia del Sud, Eduard Kokoity, antic militar soviètic i ex-lluitador de wrestling, d'encapçalar una Mafialand. Per McShane, Rússia vol remilitaritzar el mar Bàltic, i la seva actuació a Geòrgia s'inscriu en una ofensiva per tornar a controlar Ucraïna, Crimea i l'autoproclamada república de Transnístria, a Moldàvia.

En definitiva, una entrevista per sucar-hi pa. Un petit detall: és en francès. I tot s'ha de dir, en McShane per ser britànic, parla un francès excel.lent, si més no comparat amb la immensa majoria d'anglòfons que quan parlen francès, literalment el destrossen. Sobretot els anglocanadencs quan es volen fer el simpàtic al Quebec. Un nivell de francès pitjor que el nivell d'anglès de l'Aznar al ranxo del Bush. Tal vegada, això es deu al fet que McShane és fill de pare polonès (el seu cognom patern és Matyjaszek), i de mare irlandesa. El seu pare va lluitar a la Segona Guerra Mundial, probablement a les ordres del general Sikorski. Cal recordar, per altra banda, que tant Polònia com Irlanda, són països amb una arrelada tradició francòfona.

EN LA BONA DIRECCIÓ

Tot i que és una notícia del cap de setmana passat, i ja estem a les portes d'un de nou, no vull perdre l'oportunitat de comentar, positivament, però amb totes les reticències i precaucions corresponents, el fet que, segons sembla els dos corrents d'ERC, l'RCAT i l'EI, comencen a establir uns ponts de col.laboració.

Naturalment, he de reconèixer que vaig ser molt crític amb la gent d'EI, o més concretament, amb la seva cara pública. Per a mi, els d'aquest corrent eren els detractors més aferrissats d'en Carod, i doncs, molt més partidaris de carregar-se'l que el propi Puigcercós.

Passades ja unes quantes setmanes, i en la perspectiva dels congressos regionals, es pot dir que EI no s'ha desfet com un flam, fet que hauria confirmat les meves sospites que era un muntatge calabrès, sinó que s'ha mantingut ferm, i, cosa que em dóna una certa esperança, s'ha reforçat la visibilitat mediàtica d'altres membres del grup, com és el cas de l'Elisenda Paluziè, o del sindicalista i blocaire Moisès Rial.

Per tot plegat, penso que és positiu que aquests dos corrents, s'uneixin o estableixin ponts de col.laboració, per tal d'aconseguir el màxim de representació en els organismes territorials.

Fins i tot, he llegit en algun lloc, que ara mateix no recordo, que es baralla la possibilitat que la Rut Carandell sigui la Presidenta de la Federació de Barcelona, fet aquest que seria una boníssima notícia. Fet que de retruc donaria accés als òrgans nacionals (Consell i Executiva).

És una llei de la política que si l'oposició renovadora es presenta dividida per enfrontar-se a una direcció oligàrquica, corrupta i amb temptacions totalitàries i omnímodes, fracassarà amb molta probabilitat. La unió fa la força. Però ha de ser una unió de debò. Digueu-me il.lús, però espero que tothom vagi en la mateixa direcció i acabi triomfant la racionalitat independentista, per damunt del sibwanisme filo-sociata.

L'ELECCIÓ PERILLOSA (A PROPÒSIT DE SARAH PALIN)

Rebo de la gent de MoveOn, una sintètica referència a la biografia política i ideològica de la recentment escollida, per John McCain, candidata republicana a vicepresidenta dels Estats Units, Sarah Palin. Convindreu amb mi que el panorama és força preocupant.

Curiosament, la Palin va néixer un mes abans que jo, concretament l'11 de febrer del 64. Som com qui diu, de la mateixa quinta (podia haver nascut un any abans o un any després, no?).

A continuació un extracte del correu rebut.

Qui és Sarah Palin?

1. Va ser escollida governadora d'Alaska fa poc més d'un any i mig. Prèviament havia estat batllessa de Wassillia, una petita ciutat als afores d'Anchorage. No té cap experiència en política exterior.

2. Palin és una ferma opositora al dret a l'avortament. Fins i tot en els casos de violació o incest.

3. Va donar suport al candidat dretà Pat Buchanan en les eleccions del 2000.

4. Palin defensa que el creacionisme s'ensenyi a les escoles.

5. No pensa que els humans provoquin el canvi climàtic.

6. És una decidida partidària de la política energètica de McCain ("Big Oil First" o Primer el Petroli). Ha pressionat fortament per incrementar les prospeccions (petrolieres) i afirmà que les energies renovables no seran viables fins d'aquí molts anys. També va denunciar l'Administració Bush per incloure els ossos polars en la llista d'espècies en perill d'extinció /li preocupava que això interferís en més prospeccions a Alaska.

7. Fins a quin punt John McCain ha fet una tria amb coneixement? Va conèixer Palin en un reunió. Tornaren a parlar, per segona vegada, el diumenge 27 d'agost quan ell li trucà sondejant-la. Després li oferí el càrrec (de candidata a la vicepresidència)

Fins aquí la traducció del correu (disculpeu si hi ha algun error). Coincidireu amb mi que no només les dones, la canalla, i els ossos polars poden començar a tremolar, si la Palin arriba a la vicepresidència.

Un post preocupant, aquest que acabo d'escriure. Concretament el que fa 900 d'aquest modest i humil bloc. Espero que quan arribi al 1.000 (si hi arribo) em refereixi a un fet més positiu. Per exemple, la fi del tristpartit, la presidència de Joan Carretero a ERC... No penso que, al ritme que vaig d'escriure darrerament, quan hi arribi, ja haurem declarat la Independència. M'agradaria, naturalment. Ara no descarto que el post 1500 (allà cap al 2014, si no abans) sigui el bo. O potser el post 1640 o el 1714. Això sí que seria l'hòstia!

BLOC SINGULAR

Dins la renovada aposta del diari electrònic d'actualitat nacional El Singular Digital, que s'estrena avui, em plau anunciar-vos que aquest humil i modest bloc ha estat escollit com a Bloc Singular, entre d'altres, de manera que ara si entreu al web del diari esmentat, i cerqueu la secció Blocs Singulars, hi trobareu un enllaç cap al bloc que ara llegiu. També n'hi ha d'altres, com el del company estrellat Dessmond, la colla dels Cimera, els més destroyers de la catosfera o el de la Núria Masdéu.

Aquesta renovació del Singular, és la principal iniciativa portada a terme pel seu flamant nou director, l'Antoni Aira. Ex-alumne meu de doctorat, i ara company a la Facultat. A més de l'espai catosfèric, el diari incorpora altres noves seccions i col.laboracions tant de periodistes coneguts, com de joves promeses del panorama periodístic.

He de dir que en els dos o tres dies anteriors, el fet que el meu bloc aparegués enllaçat al Singular, ha tingut un impacte directe en l'augment d'accessos. Senyal clar que la seva audiència va creixent cada cop més, en un àmbit, el de la comunicació digital diària, cada cop més competitiu i de futur, en detriment, naturalment, dels grans mamuts de la premsa tradicional.