SI TENS UN BLOC, ET CONVIDEM A
L'ASSEMBLEA GENERAL DE REAGRUPAMENT


T'HI ESPEREM!

PIERRE FALARDEAU (1946-2009)

Ha mort el director de cinema i patriota quebequès Pierre Falardeau. Un home compromès amb el seu país i amb la classe treballadora. Autor de documentals i pel.lícules inoblidables. És un cop molt dur, la seva pèrdua.

Un dels seus principals treballs, que guardo com un tresor en forma de VHS, és la pel.lícula Octobre (1994) que explica el segrest i la mort del ministre federalista Pierre Laporte, a mans d'una cèl.lula (escamot) del Front de Libération du Quebec, el mes d'octubre del 1970. Una pel.lícula tensa i emotiva (La podeu veure al you tube)

Falardeau va militar sempre en l'independentisme més ferm, i això, naturalment, li va comportar molts problemes i enfrontaments amb l'establishment. Odiava nacionalment i socialment als que anomenava collabos. Aquest menyspreu infinit queda ben reflexat en el curtmetratge Le temps des bouffons, on llegeix la cartilla a l'élite quebequesa a sou dels amos canadencs. Us sona això?

Sovint des de Catalunya se suspira perquè Ecspanya fos com el Canadà. Bé, és cert que en les formes hi ha diferències, però precisament, perquè els canadencs no són -ara- tan cafres i troglodites com els ecspanyols, són molt més perillosos.

Falardeau els tenia clissats i es va enfrontar a ells sense cap mena de contemplació. Un altre curtmetratge digne de recordar és sense cap mena de dubte Speak White (1980). Aquí la vinculació entre la lluita independentista quebequesa i la lluita anti-imperialista i contra el capital és ben pal.lesa.

No deixeu de llegir (això sí, en francés) la revista satírica Le Couac, on de tant en tant col.laborava. És una publicació que llegeixo a gust perquè s'hi respira la mateixa irreverència i la mateixa combativitat que les millors tradicions de la premsa satírica política catalana.

Penjo els you tube corresponents, en homenatge i record d'aquest home que el prenc com a compatriota meu, perquè la seva lluita era la meva. I de ben segur, la meva lluita era la seva.

FREEDOM AIN'T FREE

O si voleu, Freedom isn't free, és a dir la llibertat no és gratis. Cal lluitar per aconseguir-la, i un cop aconseguida, cal lluitar per conservar-la i fins i tot per eixamplar-la.

No, no és que m'hagi convertit en un admirador de la propaganda oficial de l'Exèrcit USA, o que sigui un fan del freaky Chuck Norris, en el seu paper de Ranger de Texas. Però, la veritat sigui dita, aquesta frase em mola. M'agrada. Perquè diu una veritat com una casa de pagès. La llibertat, primer es conquereix, després es defensa i finalment s'expandeix. És així com ha estat sempre i és així com serà sempre.

Porto quasi tres dies reprimint els meus instints assassins. I naturalment, per desactivar-los he decidit... escriure aquest post.

Durant aquest mes de setembre estic fent un seguiment de les tertúlies a Tv3, Rac 1 i Catalunya Ràdio. Les tertúlies del matí, més exactament. Amb els inútils d'en Josep Cuní, el Jordi Basté i en Manuel Fuentes... Quina colla! Es tracta de fer un treball acadèmic sobre llur impacte en la dinàmica política del país, i més concretament, sobre els seus tertulians, etc. etc.

Però els dos darrers dies (dijous i divendres, en concret) se n'ha anat tot enlaire, arran de la intoxicació més fastigosa i delirant respecte el Barça. Suposo que no cal que inclogui l'enllaç, només faltaria que els fes propaganda.

En Joan Laporta s'ha convertit en l'Enemic Públic Número 1 del sistema. Això ja era prou conegut, i encara més després del darrer 11 de setembre. Saben del cert que una candidatura electoral encapçalada per ell o amb el seu suport explícit, pot arrassar a les eleccions. I per això el sistema ha decidit que se l'ha de carregar. I per fer-ho treu un tema de fa quatre o cinc mesos!, que estava mort i enterrat. (Fet que deixa entreveure que no troben res que sigui més interessant, per altra banda).

Sentir els crits histèrics, nerviosos d'en Basté i d'en Fuentes, els seus lladrucs contra Laporta, em va regirar l'estómac. Per sort, tant en Vicent Sanxís com l'Antoni Maria Espadaler, van plantar cara a la llopada ecspanyola. Llur actuació en les dues cadenes de ràdio va ser memorable, aturant els atacs xenòfobs d'individus de la calanya d'en Marhuenda i d'un tal Gonzalo Bernardos, que, pràcticament demanaven l'execució pública de Laporta, com aquell qui diu.

A veure si ens entenem. En Jan Laporta ha estat el President del Barça que ha portat el club a la glòria. O per dir-ho en paraules més casolanes, a convertir el Barça en el millor equip de futbol del món. Del puto món! I no aquella merda de club que s'arrossegava per les lligues europees i feia el ridícul a la lliga espanyola, on el maltractaven com volien.

Només un independentista està capacitat per convertir allò que toqui en la millor del món. Un dependentista, un esclau d'Ecspanya, mai ho podrà fer, perquè psicològicament és un dat pel cul (disculpeu-me el llenguatge excessivament acadèmic), perquè la seva actuació està condicionada a no emprenyar els seus amos, els ecspanyols. Només és lliure, quan els ecspanyols li donen l'OK. És a dir, no és lliure.

Que la guerra bruta contra els líders del nou independentisme existeix és un fet innegable. És cap casualitat que en els darrers mesos en Joan Carretero, primer, i ara en Joan Laporta, hagin de fer front a querelles ecspanyoles? Qui serà el següent? L'Enric Canela? En López Tena? En Joel Joan? El Miquel Calzada? Tu? Jo?

Els ecspanyols saben del cert -i tant que ho saben- que el tsunami que s'acosta és imparable. El 96% dels vots d'Arenys, gens simbòlics, els ha obert els ulls com a taronges. Tot just ara, quinze dies després, comencen a reaccionar.

Ells saben del cert que l'única arma que tenim els catalans i les catalanes, són les eleccions. L'independentisme català només tindrà legitimitat i visibilitat internacionals si arrassem a les eleccions del 2010. Deu diputats? I una merda! Hem d'aconseguir una majoria absoluta, com a condició sine qua non, per escombrar tota la merda del tristpartit, i per impedir que CiU pacti amb el PP -que pactarà, si pot, no tingueu cap dubte.

Per això, els ecspanyols volen impedir que ni Carretero ni Laporta es presentin a les eleccions. Com a Euskadi, volen aplicar l'apartheid nacional. És l'únic recurs que tenen sense tacar-se les mans de sang o fer-se malveure per la comunitat internacional -que ja prou mal vistos que estan, per altra banda!

Resulta altament significatiu com en Laporta, en comptes d'acoquinar-se, com hagués fet un convergent qualsevol, ha plantat cara als seus detractors, que odien fins la darrera de les seves cèl.lules i que no pararan de buscar-li el cos. I és que si el busquen, el troben. En això, som iguals. O si no que li preguntin al majara que té per nom Ernest i per cognom Sunyer, i que és regidor -analfabet- d'una vila del Maresme.

Per sort, aquesta setmana que comença tindrà com a conclusió la celebració de la Primera Assemblea General de Reagrupament. Segur que se'n parlarà molt. I tindré l'honor de participar-hi -de fet ja he participat en el període previ- i d'aportar el meu gra de sorra.

Per molt que els ecspanyols intentaran tapar-ho, l'Assemblea General de Reagrupament del dia 3 d'octubre, serà una fita clau en l'accessió a la Independència d'aquest país nostre. Us convido a seguir-la i naturalment a reagrupar-vos. Perquè ja és hora de netejar la merda que ja ens arriba fins al coll.

EL MILLETGATE I LA REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

L'oferta política de Reagrupament no només es basa en la Declaració Unilateral d'Independència, sinó que consta d'un altre pilar igualment important: el de la regeneració democràtica. Ja he dit manta vegades en aquest bloc que quan sento un polític ecspanyol fanfarronejar sobre la qualitat de la democràcia ecspanyola, sento una vergonya aliena immensa. Fins i tot aquests fatxendes pretenen donar lliçons de democràcia als americans, als canadencs et a tutti quanti... Resulta increïble.

Ara mateix la reivindicació de la regeneració democràtica resulta més urgent que mai. I més complementària amb la de la Independència de la nostra Pàtria. Portem quasi trenta anys d'un model polític que ha fet ulls clucs a la corrupció, al nepotisme, a la conxorxa, al tapar-se mútuament les vergonyes, etc. I abans, sota la dictadura, això no només estava institucionalitzat, sinó que era ben valorat. És a dir portem més de setanta anys d'una tolerància cent amb la corrupció i amb fer trampes. I encara podem anar més enrere.

El Milletgate que jo anomeno, és la quintaessència de tot això que acabo de dir. Em aquest marro que tot just en coneixem una punteta, hi estan pringats tots els socis del pentapartito, és a dir del sistema oligàrquic que és el que ha funcionat en les darreres dècades. Tots cinc partits han quedat com Mamuts empantanegats, que no poden escapar-se al seu, tràgic destí.

El pitjor de tot plegat és que no només són els partits. Tothom hi comptava que aquests tard o d'hora se sabria les seves malifetes. El pitjor és que han esquitxat a entitats culturals, musicals, socials, populars, que formen una xarxa de sociabilitat que fins ara havia tingut un enorme prestigi social i on molts de nosaltres ens sentíem representats.

Ara tot això se'n pot anar a pastar fang. Literalment. Amb els mamuts. Per això és imprescindible fer foc nou. I penso que començar per regenerar la cosa pública, pot ser un bon inici. Si els responsables polítics comproven que han de retre comptes a la societat i no als seus dirigents de partit, llavors la seva actitud canviarà totalment.

Hem de posar al centre de la dinàmica política el principi sagrat de l'accountability anglo-saxona, és a dir, del passar comptes. No pot haver cap actor polític i social que n'estigui al marge. Tothom ha d'estar sotmès als checks and balances, és a dir, als pesos i contrapesos. I per descomptat, cal exterminar els comportaments elitistes basats en la rellevància dels cognoms, de les bones famílies, i de tota aquesta faramalla.

Cal un arrelament del republicanisme cívic, basat en un compromís amb la societat que no passi per prioritzar què en podem obtenir, sinó en què podem aportar, què podem fer per millorar els nostres compatriotes. Ningú en pot restar al marge. Ningú ha de considerar-se per damunt del bé i del mal, au dessus de la melé, que diuen els francesos.

Tot això que dic, ho reconec, no és gaire original. Però és que la política catalana s'ha convertit en un autèntic femer. I de retruc, ha repercutit en la societat.

Només l'independentisme, amb la seva voluntat de trencar amb aquest càncer que és Ecspanya, està en disposició de fer foc nou. Un independentisme republicà i democràtic, que vetlli per una cohesió social de la nostra gent i per la seva preparació i qualificació. Tot allò que put a Ecspanya és corrupte, per definició. És el preu de la victòria del feixisme i de no haver tingut lloc un procés de desnazificació com va donar-se arreu d'Europa en el seu moment. Però, fins i tot és molt més profund que això. Franco no es va inventar la catalanofòbia. Ja era ben viva molts anys, àdhuc segles, abans. De fet, Franco i el franquisme no són més que un producte de la catalanofòbia.

Cal liquidar els partits corruptes i fomentar l'aparició de responsables polítics, socials, culturals, empresarials, sindicals que parteixin d'aquests principis republicans i ètics, que tinguin sempre present que les seves mans sempre estaran controlades, o més encara, que assumeixin el passar comptes no com un enuig o un destorb, sinó com una mena de full de serveis, on consti allò que s'ha fet amb la màxima transparència.

No és cap utopia. I, si com és de suposar, apareix alguna poma podrida, cal saber activar els mecanismes corresponents, per separar-la. I no aquestes sindicatures de comptes o aquestes oficines anti-frau de pa sucat amb oli, que no se n'assabenten de res -possiblement perquè no volen assabentar-se'n.

LA NOVA ÀGORA

Ahir vaig estar pendent del llançament de la nova temporada del programa Àgora, que ara emeten els dilluns a TV3 -abans el passaven pel C33.

He de dir que aquest programa de debat polític ha tingut temporades nefastes, sobretot la que conduïa en Ramon Rovira, el qual semblava ser un fan dels sectors més catalanofòbics i babelians als quals va donar una sobrerepresentativitat sense precedents. Fins i tot diria que C's hauria d'estar-li eternament agraïts per la visibilitat mediàtica que els va proporcionar, que va tenir un paper clau en la consecució de la seva representació parlamentària.

Al marge d'aquest -important- detall, Àgora ha estat un programa innovador en l´adopció d'una multiplicitat de canals de comunicació i de participació dels espectadors en els debats, i això cal reconèixer-ho. També és positiu la presentació i recomanació de llibres, normalment escrits pels tertulians, que fa al final de cada emissió.

Dit això, passem a la nova etapa. Com ja he dit, la principal novetat és que passa del C33 a TV3, fet que suposo un "ascens", en la seva visibilitat televisiva. La segona, és el canvi de conductor. En Xavier Bosch, per cert, company de col.legi, però uns quants cursos per sota del meu, va camí de convertir-se en el professional més inquiet del panorama mediàtic català, atès que en relativament pocs anys porta saltant de la ràdio a la premsa i ara a la televisió. Vaja, que no acaba d'arrelar enlloc. Clar que tampoc no hi ha cap obligació de fer-ho. Però sobta una mica.

En l'emissió d'ahir va començar per la porta gran, tot entrevistant en Miquel Iceta. Va ser força incisiu, cal reconèixer-ho, fet que va obligar la seva víctima a treure pilotes fora, sempre matxacant CiU i alertant del seu perill de radicalització, que en llenguatge sociata vol dir d'assumció de les postures de dignitat nacional, és a dir, sobiranistes.

Tanmateix, Bosch no va rematar la feina, com si fos un torero. Li va mancar les preguntes clau. I és que cada cop hi ha més regidors sociates que passen de les consignes del carrer Nicaragua i donen suport al dret a decidir i a les consultes per la sobirania. Si hagués preguntat sobre aquest particular, la Miquela, segur que s´hagués posat tensa. Una cosa és fotre garrotades als convergents -fet que fan dia sí i dia també en Zaragoza, en Ferran o el propi Iceta. L'altre és heure-se-les amb la seva pròpia gent, i naturalment, pagar el preu d'expulsar-los.

I és que fins i tot a Can Sociata, i malgrat les aparences de solidesa a la búlgara, les aigües baixen térboles....

Un article que ha aixecat força polseguera

El vaig llegir ja fa dies, per això m'ha sorprès que el rebombori es munti ara i no llavors. Em refereixo, és clar, a l'article del Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), on es pregunta sobre una hipotètica intervenció dels troglodites, New York Times dixit, davant una declaració d'independència de Catalunya.

He de dir que vaig tenir de professor, el darrer curs de la carrera de Polítiques, el màxim responsable d'aquesta menjadoreta a sou de la FAES. Em refereixo a Rafael Bardají. Ens va impartir un seminari sobre alguna qüestió de política internacional o de política de defensa, ara no recordo exactament, tot i que si repasso els apunts -els conservo tots- segur que us ho podria dir del cert. Les sessions van ser interessants, sense arribar a ser extraordinàries. Molt més interessants van ser les sessions impartides pel llavors professor croata Mario Nobilo,(foto) que més tard va assumir altes responsabilitats polítiques i diplomàtiques durant la gloriosa Guerra d'Independència de Croàcia (1991-1995).

L'articlet en qüestió és totalment infumable, no només des d'un punt de vista patriòtic català, òbviament, sinó des de la més pura coherència acadèmica. El primer paràgraf ja denota la supina ignorància del seu (anònim) autor.

Per una banda, es deixen el petit detall que la Guàrdia Nacional dels Estats Units pot ser mobilitzada pels Governadors dels diferents estats. Naturalment, aquest poder no el tenen els presidents autonòmics. No, si encara els xicots del GEES seran una autonomistes de pedra picada, tu. (En la foto, soldats de la Guàrdia Nacional de Texas).

Dos, la Unidad Militar de Emergencia, UME, creada per ZP -d'aquí Divisió "ZP"- va ser formada per actuar en situacions d'emergència o de catàstrofes. Per exemple, va ser la que va fer el ridícul durant les apagades de llum a Barcelona de fa un any -o dos?. La pimpolla Chacón va intentar fer-la servir durant els incendis a la Terra Alta aquest estiu. Es tracta, doncs, d'una unitat clarament pensada en termes de Public Relations, seguint el model dels Estats Units, on els militars es presenten més com a reconstructors que com a destructors. Ara, la trampa dels nois del GEES quan diuen "una utilización del ejército para solucionar cuestiones internas", pixen totalment fora de test. Més enllà de l'ús metafòric, què hòsties té a veure una qüestió política com és una declaració d'independència, amb una unitat pensada per situacions d'emergència bàsicament per causes naturals o accidents? Però aquí funciona l'embolica que fa fort.

La resta de l'article és totalment prescindible, ple de xorrades que no mereixen ni ser comentades.

L'únic aspecte rellevant no està en el seu contingut, sinó en la seva publicació mateixa. Significa que els ecspanyols estan molt rabiosos i han de buscar arguments freakis per apaivagar els seus mals esperits. Que continuïn bordant, senyal que anem pel bon camí.

Un darrer aspecte que vull comentar és que el GEES forma part d'un conjunt cada cop més important d'instituts i think tanks ecspanyols que analitzen els temes internacionals i estratègics, amb el clar objectiu de crear una comunitat d'intel.ligència, una de les fites de la qual, no tinguem cap dubte, és el de portar a terme les operacions psicològiques (PSYOPS) contra el moviment independentista català.

Altres institucions que formarien part d'aquesta comunitat són, entre d'altres, el Real Instituto Elcano, la Fundación para las Relaciones Internacionales y el Diálogo Exterior (FRIDE), o la Fundació Athena Intelligence amb seu a la Universitat de Granada.

"ECSPANYOL L'ÚLTIM!"

A hores d'ara, els catalans votem directament les següents institucions domèstiques: al Parlament del parc, a les Corts Valencianes, al Parlament de les Illes Balears, als Consells Insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, al Consell General dels Pirineus Orientals, i naturalment als ajuntaments. Les diputacions i els consells comarcals són institucions d'elecció indirecta, de segon nivell, no popular, per la qual cosa no els compto. Tampoc compto, tot i que podríem plantejar-ho el Consell General d'Andorra.

Totes aquestes instàncies, doncs, són susceptibles, si més no teòricament, d'escollir una majoria de diputats o membres que es comprometin a aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Certament a ningú se li escapa que, a hores d'ara. n'hi ha una d'elles que sembla la que té més números per aconseguir-ho. Però això, de cap de les maneres pressuposa que a la resta sigui impossible que passi.

Ara bé, hi ha una condició elemental perquè això passi. Que és que es presentin llistes en cadascuna d'elles formades per candidats que es comprometin públicament a impulsar la DUI, si surten escollits.

Quan s'assolís aquesta majoria favorable a la DUI, en una de les institucions esmentades, llavors un cop declarada, el territori corresponent assolirà la Independència, sense renunciar a continuar la lluita per què la resta dels territoris nacionals també l'assoleixin i es produeixi la reunificació.

Aquesta estratègia, que podríem titllar d'ecspanyol l'últim, penso que acompleix diverses condicions que la fan força atractiva.

La primera és que clarament parteix de la unitat nacional de Catalunya (o Països Catalans), i situa com a fita principal la seva independència i reunificació. Res de terceres vies i mandangues.

La segona és que no depèn de l'estratègia del tot o res, és a dir, que sense la independència conjunta i simultània de tot l'àmbit nacional, no s'accepta la independència d'un dels territoris. Penso que aquesta postura és a hores d'ara massa purista i poc realista.

Això, en tercer lloc, permet treballar conjuntament tant als partidaris de la visió unitària del país, com als que volen prioritzar en una primera etapa el seu territori històric corresponent,

Tanmateix, cal tenir sempre present una cosa. Les fronteres regionals dins de Catalunya, només se les creuen els regionalistes. Els ecspanyols, tingueu-ho clar, si poden i els deixem, se les passaran per l'arc de triomf. Vull dir que si poden impedir que Tortosa o Lleida, al Principat, o Alacant al País Valencià, o Eivissa, a les Illes, per exemple, accedeixin a la Independència, ho faran sense cap mena de recança.

És el moment de treballar tothom per aconseguir, en l'escenari que sigui, una DUI. Per això, no hem de prioritzar un territori per damunt d'un altre. Allà on hi hagi catalans disposats a lluitar per la Independència de la Nació, hi hem de ser.

No hi ha situació més ridícula que la d'uns catalans dient a uns altres catalans que s'esperin per lluitar per la Independència, perquè ara no els toca a ells, sinó als de més amunt, o als de més a l'esquerra o als de més a la dreta...

Tothom a lluitar ... i ja sabeu, "ecspanyol l'últim"!

SORPRESA!

D'aquí a la glòria. La veritat és que em moria d'enveja d'ençà que vaig veure l'Enric Borràs cremant el seu document d'identitat. Llavors vaig penjar que si ell surt en vídeo, jo que sóc més guapo, també hi he de sortir. I aquí estem. 

Penseu que tinc futur?

"DOMESTIC CONCERNS"

Dimarts va tenir lloc la compareixença del candidat a Ambaixador dels Estats Units al Regne d'Ecspanya i al Principat d'Andorra, Alan D. Solomont, davant del Comitè de Relacions Exteriors del Senat dels Estats Units, per tal d'obtenir-ne la confirmació.

Després de la intervenció de presentació de Solomont, la co-presidenta del Comitè, la senadora Jeanne Shaheen, li pregunta com pot afectar la presidència ecspanyola de la Unió Europea (gener-juny 2010) el fet que l'Estat espanyol no hagi reconegut encara la Independència de Kosovo

La resposta de Solomont és el que realment m'interessa i el que vull que es difongui. Solomont diu literalment el següent: "Their policy is based on their own domestic concerns" (03:05)- és a dir, "la seva política (o posicionament polític) està basat en les seves pròpies preocupacions domèstiques". Més clar, l'aigua, no? És a dir, el no reconeixement de Kosovo és degut, segons el parer del candidat a ambaixador a les conseqüències domèstiques (és a dir internes) que podria tenir reconeixe'l. És tranquil.litzador saber que el nou ambaixador arriba amb els deures fets, i que ja sap de què va la cosa. No us sembla? Perquè sense esmentar-ho, està parlant de Catalunya, naturalment.

Per cert, també mereix ser esmentat la declaració en referència a la retirada unilateral de tropes de Kosovo ordenada per la pimpolla Chacón ara fa uns mesos. Al respecte, Solomont, afirma que "Making decisions like this, particularly without consultation, is inacceptable". Get the Message, Chacón? És a dir, ho captes?

Penso que després del resultats d'Arenys, i davant la perspectiva d'una nova onada de consultes populars, sembla ser que previstes pel dia 13 de desembre, és fonamental reforçar la dimensió internacional. Si, sense pràcticament fer res al respecte, que jo sàpiga, a Arenys es van presentar un nombre espectacular de periodistes internacionals, imagineu-vos quin pot ser el resultat si pel 13-D la cosa es treballa amb una mica de cara i ulls.

No estaria malament també convocar la comunitat diplomàtica, per tal que actuessin com a observadors de tot plegat. Ep, és una proposta!

AIXÒ DEL "MILLETGATE" PORTARÀ CUA

Un parèntesi en l'èxtasi del passat cap de setmana per referir-me a això que podem anomenar "Milletgate". Vaticino: Portarà cua. I molta. No m'estranyaria que l'Ajuntament -o els Ajuntaments-, la Generalitat, bancs, caixes, els mèdia et tutti quanti estiguin pringats fins a les celles. Això és la fi del cagaelàstics. I per descomptat, els partits polítics, el pentapartito (del primer a l'últim!).

Si en Millet connecta el ventilador i comença a escampar merda, -i ho farà, ja ha començat a fer-ho, per ser més exactes- aquí no queda ni l'apuntador.

Digueu-me exagerat, però no descarto un episodi tipus Roberto Calvi, per entendre'ns.

La cosa pot ser dramàtica -per ells- i apunta al cor de la beautiful people de Barcelona, les "grans famílies" de tota la vida. De l'establishment nostrat, en definitiva.

La gran pregunta, com sempre, és Qui prodest? (a qui beneficia?)

Clar que no m'estranyaria que algun espavilat, aixequés la llebre i digués que els culpables de tot plegat, els dolents, més dolents de la pel.lícula són en Joan Laporta, en Joan Carretero, i de rebot també l'Enric Canela, en Lopez Tena, en Miquel Calzada, i per descomptat els impulsors del consulta d'Arenys.

I en Joel Joan, que d'aquesta manera no podrà fer de General Josep Moragues en el cinema.

Tots cap a la garjola, amb la col.laboració entusiasta de jutges i periodistes. No, no, no rigueu, que són capaços d'això i de molts més...

Ja ho deia el Sometent: "Ordre, ordre i sempre ordre"

Al loro!

ARA QUE ELS ECSPANYOLS ESTAN GROGUIS

L'hòstia que els catalans d'Arenys van fotre a Ecspanya els ha deixat groguis. Van passant els dies i encara no s'han refet. Que el 96% votés per la Independència els ha trencat tots els esquemes i no se'n saben avenir. Per primera vegada en molts anys, els catalans hem protagonitzat un nou Acte de Sobirania les implicacions del qual, fins i tot és possible que encara a hores d'ara no en siguem conscients.

Els ecspanyols (l'eix format per la Falange-Ciudadanos-PP-PSOE) mai s'havien imaginat aquest resultat. Estic segur que si els punxen no treuen sang. Ni gota.

Realment va ser un honor i un record que portaré tota la vida, assistir in person al recompte de vots. L'urna que jo observava, va donar 16 No,s i més de 500 Sí,s. Al.lucinant!

Però tornem a la reflexió. Els ecspanyols saben del cert que l'impacte internacional de la notícia ha estat brutal. Literalment, brutal.

També saben que molt difícilment aconseguiran mobilitzar activament centenars de milers de catalans contra les properes consultes que es preparen. Senzillament, no tenen cap credibilitat per fer-ho. És el preu que han de pagar per haver muntat un sistema polític clarament oligàrquic i no gens participatiu.

Tanmateix, les lliçons que cal extreure de la consulta d'Arenys són diverses, i a continuació comento alguna que em balla pel cap, i en deixaré alguna altra per un proper post.

Els ecspanyols intentaran per tots els mitjans al seu abast impedir la celebració de més consultes. La justícia, els mitjans de comunicació, els serveis d'informació, i molts altres actors estretament vinculats als poders oligàrquics ho intentaran impedir.

Fixeu-vos en el cas dels jutges, autoritzant una manifestació feixista en plena votació. Un acte criminal, que hauria pogut donar lloc a un autèntic bany de sang -roja, eheheh- blava.

Fixeu-vos en el paper dels mitjans de comunicació ecspanyols (Telemadrid, Intereconomía) intenant generar una por escènica totalment inventada i manipulada.

Fixeu-vos en la troballa de càmares o micros a dins de l'Ajuntament. Fixeu-vos en els intents d'associar la consulta amb la situació al País Basc... etc.

Això no ha fet més que començar. Ja hem vist com ara els sociates trauran el sant cristo gros, i no s'estaran de res (renaixement del "xarneguisme", comparacions amb la ultradreta neofeixista, Bossi, etc., obstaculització judicial, manipulació informativa...).

El més gran error que podríem cometre és que la dinàmica de les properes consultes la marquessin els partits polítics, i sobretot, un que ha vist en ella l'oxigen que necessita per viure -em refereixo, naturalment, als calabresos.

La dinàmica referendària ha de ser el màxim d'unitària possible i no s'ha de convertir en l'objecte de debat polític entre les formacions que la impulsen. L'unitarisme, si és per assolir la independència, i només la independència, ha de ser total.

Hem deixat groguis els ecspanyols, han quedat molt malferits, malgrat que ho vulguin dissimular. Arreu del món ja saben que en un petit poble català, el 96% vol la independència.

Continuem la nostra lluita, i ara cal ampliar-la dels municipis als Parlaments. Res de gradualismes imbècils. La independència el més aviat possible, millor avui que demà, millor demà que d'aquí a un mes.

Hem engegat una dinàmica que ens portarà a la Independència en un temps molt menor al que fins fa poc pensàvem. Cal estar amatents i treballar per assolir-la!

Endavant!

EL PARE IDEOLÒGIC DE TOT PLEGAT

Molts el coneixeu. I fins i tot l'heu patit. A poc de fer els envejables -i segur que ben celebrats- 69 anys, l'Agustí ha triomfat. Perquè ell, sense cap mena de dubte, és el pare ideològic de tot plegat. Sense ell, n'estic segur, res no hauria estat possible. És la pura veritat, no ganes de repartir medalles entre els col.legues.

I com tots els revolucionaris de socarrel, a l'hora de la victòria, del triomf, ell n'ha quedat al marge. No ha sortit a la foto. Ni hi sortirà. Les fotos de la victòria sempre són per les rates que amb la mateixa rapidesa que salten del vaixell que s'enfonsa, pugen en un altre on ensumen teca. L'Agustí ahir no era a la foto. Ni se l'esperava. Era a casa seva, en pijama, mirant una merda de pel.lícula d'una tia que es carregava els seus marits per cobrar les assegurances. Eren quarts d'onze i em va oferir uns talls de pizza i de pernil salat. La vam petar una estoneta i després me'n vaig anar a casa dels meus pares, que la meva mare, sí, aquest 13 de setembre, feia 70 anys, i encara no l'havia felicitada.

Unes quantes hores abans, conjuntament amb la teva família, havia immortalitzat el moment que, fent un exercici de reformisme petit-burgès (eheheheh) votaves a la teva urna corresponent.

Cony Agustí, una victòria a la búlgara, és a dir, una victòria com cantava en Sinatra a My Way ("A la meva manera", és a dir, a la teva). Qui diu que no es pot fer justícia en aquesta vida, i no cal esperar, si n'hi ha, a l'altra? Encara que ja se sap que de desagraïts l'infern és ple.

Però tu, saps que has complert, no tens cap mena dubte, i el teu tarannà d'almogàver menysprea tots els mamonets que sense fer ni una dècima part del que has fet tu, es pengen trenta vegades més medalles que tu.

Tu, ahir, vas guanyar. Potser vas ser qui vas guanyar més. Vas guanyar l'orgull. I als mamonets, que els bombin!

96,3% A LA BÚLGARA! CLAR QUE SÍ!

Apoteòsic, inenarrable, emocionant, èpic, tranquil i dotzenes i dotzenes de qualificatius més que em podrien venir al cap, però que ara estic tan cansat que ho deixo per més endavant, quan hagi dormit una mica i paït tot plegat.

Ara només diré:

GRÀCIES ARENYS!

GRÀCIES CATALUNYA,

GRÀCIES A TOTS ELS PATRIOTES CATALANS

EL REFERÈNDUM D'ARENYS, A TRAVÉS DEL TWITTER

Avui em penjaré del Twitter. Vull dir que aniré publicant microposts a mesura que passi el dia. Cap al vespre, si no estic molt baldat ja penjaré alguna crònica del dia al

BLOCPOWER!

11 DE SETEMBRE 2009 - PARC DE LA BARCELONETA

DINAR DE REAGRUPAMENT

O BICIPOWER ?

11 DE SETEMBRE 2009

HOMENATGE GENERAL MORAGUES

MÉS BRUTAL!

FC Barcelona's President Joan Laporta takes part in a Catalan separatist demonstration during "Diada de Catalunya" (Catalunya's National day) in central Barcelona, September 11, 2009. REUTERS/Albert Gea (SPAIN CONFLICT POLITICS SPORT SOCCER)

BRUTAL!

President of FC Barcelona Joan Laporta holds a sign reading "We are a Nation, We want an own state" in a Catalonian separatist demonstration during celebrations marking Catalonian National Day in Barcelona, Friday Sept. 11, 2009. (AP Photo/Manu Fernandez)

DUES ENQUESTES (ANÀLISI DE L'11-S, 1a part)

Bufa! Molta merda, que diuen els artistes. Vull dir que hi ha moltes coses a escriure de la Diada d'enguany. Ha estat un dia ben aprofitat i que sense cap mena de dubte marca un canvi de tendència, una superació claríssima de la partitocràcia vigent i l'ascens d'uns nous actors polítics i cívics.

En aquest primer post, però, em limitaré a comentar dues enquestes que s'han conegut el dimecres i el mateix dia 11. Les meves reflexions sobre els actes de la Diada, i particularment, sobre l'escandalós i no menys esperable boicot informatiu a Reagrupament (anem-nos preparant i inflem-nos de paciència, això només és el començament) les deixo per més endavant, quan hagi descansat una mica i paït tot plegat.

L'enquesta de l'Avui

La primera enquesta que vull comentar es va publicar al diari Avui el dimecres, 9 de setembre. S'hi preguntava als lectors a quin projecte polític hauria d'entrar en Joan Laporta. Una pregunta del tot escaient, donat que clarament el personatge cada cop està més clar que la seva propera aposta personal és la política.

Espectacular, oi? Em plau concloure que l'opinió dels lectors va en la mateixa direcció que apuntava aquest post que vaig penjar ara fa uns pocs dies. Bingo! Serà que ja m'assemblo al Mag Fèlix? O és que sóc millor analista polític del que em penso?El resultat de l'enquesta, en la qual participaren més de 3400 persones pel cap baix, no deixa cap gènere de dubte: el 35% votaren l'opció de Reagrupament, un 20% amb CiU, un 12% amb un projecte propi, i un 8% amb ERC. Un 15% opinaven que seria negatiu per Catalunya que s'hi presentés, i finalment, un 10% que seria negatiu per al Barça.

Sigui quina sigui la resposta, em sembla fantàstic i penso que faria bé en Laporta de fer cas a l'opinió dels lectors. Les raons ja les vaig detallar en el post esmentat. L'únic que em resta afegir és que Reagrupament es consolida com un referent en el panorama polític català, i se l'identifica amb una marca nova, amb un recorregut enorme per endavant! Tot el contrari de CiU i, a anys llum, d'ERC. Bé, molt bé.

Reagrupament el 0.5%

L'altra enquesta l'ha publicada, el mateix 11, el diari Público, la nineta dels ulls de ZP. Es tracta d'una enquesta de vot per a les properes eleccions a la CAC. El detall que crida l'atenció és que per primera vegada, l'enquesta ofereix a l'enquestat l'opció de triar Reagrupament al costat de la resta d'opcions polítiques. De manera que, qui el trien ja no passen al calaix de sastre de l'opció Altres, com fins ara, sinó que tenen una significació pròpia, al mateix nivell que la resta de forces polítiques. I el més fort de tot, és que Reagrupament, a hores d'ara, ni tan sols és una oferta electoral, perquè és una associació, i que encara no ha celebrat la seva Assemblea Nacional, que és la que li començarà a donar una identitat més consolidada.

Jo no conec cap precedent d'un fenomen semblant. Una no formació política que és inclosa en una enquesta d'intenció de vot. I que és triada, per una part dels enquestats! Aquí la paraula clau és EXPECTATIVA.

Reagrupament ja és a hores d'ara una opció amb unes EXPECTATIVES de creixement brutals. Si jo fos un inversor, que no és el cas, no tindria cap dubte i invertiria els meus euros o dolars en aquest valor, perquè segur que en trauria una bona picossada de beneficis. Dit sigui de passada, tot pensant en aquestes cases de caritat que es diuen Bancs i Caixes.

Naturalment, els nostres adversaris, assenyalaran que la intenció de vot directe és del 0,5%. Bé, doncs que no es preocupin i que continuïn públicament bescantant-nos (si bé privadament segur que els tenen per corbata). Que nosaltres ja anirem fent i quan toquin farem comptes i ja veurem qui riu l'últim!

Al marge de Reagrupament, resulta interessant assenyalar que ERC cau a 11 escons (-10), que no són els 5 dels que parlava en l'anterior post, però déu n'hi do la clatellada... Una senyora clatellada.

L'enquesta també deixa clares les seves preferències ideològiques quan apunta a un increment d'escons dels sociates, fet que és del tot insostenible, però bé, ja s'ho trobaran.

A destacar que la caiguda calabresa, impossibilitaria reeditar el tristpartit.

En definitiva, dues enquestes que marquen clarament que Reagrupament s'ha situat ja al mapa polític català i que a mesura que ens acostem a l'Assemblea Nacional, la seva posició és cada cop més central i rellevant.

L'HÒSTIA QUE S'APROPA!

Boníssima l'anècdota que avui m'han explicat.

Tothom a can calabrès, sap del cert que rebran una hòstia electoral com una casa de pagès. Ja ni se n'amaguen. Fins i tot un destacat dirigent no ho dramatitza, ans al contrari. Literalment, el fenòmenu aquest va etzibar al seu interlocutor "I encara que en traiem 5, ja els hem tret abans i no passa res".

5 diputats! Aquesta és la projecció de resultats que barallen! Val a dir que, malgrat ocupar càrrecs d'altíssim rang dins d'ERC, l'autor d'aquesta genial frase, mai ha estat diputat. És un home de l'aparell, un que treballa a l'ombra. Per això és normal que li importi un rave si en treuen 20, 15, 10 o 5... ell continuarà peti qui peti.

En canvi els parlamentaris, saben del cert que molts d'ells s'hi juguen el coll. El ser o no ser (no cal dir que jo espero que sigui el no-ser). Això explicaria com de cop i de volta, sobretot després de votar en contra de l'admissió a tràmit de la ILP sobre la independència al Parlament del parc, molts diputats i diputades d'ERC, sembla que els ha agafat la febrada de les consultes per la Independència.

Però que no havia dit en Ridao que eren gradualistes? No havíem quedat esperar al 2350 per proclamar la Independència?

La veritat és que baixar de 21 a 5 escons -el resultat més baix d'ERC, assolit el 1984, amb la primera majoria absoluta de Jordi Pujol- fins i tot a una servidora li costa de pensar-hi. Però un cop fet, la perspectiva m'omple de felicitat. Quina patacada més descomunal que fóra!

Val a dir que caldria fer una lectura ben diferent de les dues patacades. La primera, la del 1984, com a mínim hauria estat conseqüència d'un sacrifici per impulsar la nova Generalitat els quatre anys abans, tot i que qui en va sortir beneficiat va ser, naturalment, en Pujol.

En canvi, la del 2010, difícilment donarà lloc a una majoria absoluta sociata. Vaja, ni de conya! Serà la conseqüència d'una actuació desastrosa i patètica dels actuals dirigents calabresos.

Només cal comparar l'acció dels dos màxims càrrecs institucionals del partit, en les respectives conjuntures: la d'Heribert Barrera, i la d'aquest desastre amb potes que comença per Ben i acaba per ach... com el dia i la nit, com el blanc i el negre...

Tanmateix, estic segur que ni traient-ne 5, l'actual direcció no deixaria la mamella. Continuaran agafant-s'hi fins que no els quedi més remei que entrar a Can PSOE.

Bé tot plegat assenyala una trajectòria positiva de cara a aquesta Diada que ja tenim al damunt. Les perspectives dels actes convocats per Reagrupament són no només excel.lents, sinó literalment acollonats. Planyo els encarregats de logística, perquè em sembla que en comptes d'un Parc, n'haurem de contractar dos.

Ah, me n'oblidava! També algun ocellet, m'ha dit que els d'Òmnium no les tenen totes, amb la seva manifa afirmacionista. A hores d'ara ja sembla clar que la mani sobiranista convocada per les entitats civils, i amb la presència de Joan Laporta al seu capdavant, s'emportarà la gent de carrer.

Els d'Òmnium, segurament hauran de recórrer a la mà d'obra mercenària d'UGT i CC.OO., sempre fidels als seus amos que els peixen, per intentar omplir de personal la seva paradeta. Serà un autèntic funeral.

Quin Onze que ens espera! I després .... el Tretze (falangista i ecspanyol l'últim!)

Spain prohibits a democratic referendum and authorizes a fascist demonstration

(translated into 46 different languages)

English

Spain prohibits a democratic referendum and authorizes a fascist demonstration

Català

Espanya prohibeix un referèndum democràtic i autoritza una manifestació feixista

Aranès

Espanha proïbís un referendum democratic e autorize ua manifestacion fascista

Chinese | S

西班牙禁止一个民主的公民投票，并授权法西斯示范

Chinese | T

西班牙禁止一個民主的公民投票，並授權法西斯示範

Spanish

España prohíbe un referéndum democrático y autoriza una manifestación fascista

Arabic

أسبانيا تحظر إجراء استفتاء ديمقراطي ، ويأذن مظاهرة الفاشية

Japanese

スペインでは、民主的な国民投票を禁止しファシストデモを承認

German

Spanien verbietet einem demokratischen Referendum und autorisiert eine faschistische

Demonstration

French

Espagne interdit un référendum démocratique et autorise une manifestation fasciste

Portuguese

Espanha proíbe um referendo democrático e autoriza uma manifestação fascista

Russian

Испания запрещается демократического референдума и разрешает фашистские

демонстрация

Hindi

स्पेन एक लोकतांत्रिक जनमत संग्रह प्रतिबन्धित और एक फासीवादी प्रदर्शन अधिकृत

Indonesian

Spanyol melarang referendum yang demokratis dan memberi kewenangan demonstrasi fasis

Italian

Spagna vieta un referendum democratico e autorizza una manifestazione fascista

Dutch

Spanje verbiedt een democratisch referendum en machtigt een fascistische demonstratie

Irish

An Spáinn thoirmisceann reifreann daonlathach agus authorizes léiriú fascist

Polish

Hiszpania zakazuje demokratycznego referendum i upoważnia faszystowskiej demonstracji

Romanian

Spania interzice un referendum democratic şi autorizează o demonstraţie fascist

Slovenian

Španija prepoveduje demokratičnega referenduma in dovoljuje fašistično predstavitev

Bulgarian

Испания забранява едно демократично референдум и разрешава на фашистка демонстрация

Danish

Spanien forbyder en demokratisk folkeafstemning, og tillader en fascistisk demonstration

Estonian

Hispaania keelab demokraatlik rahvahääletus ja lubab fašist tutvustamine

Greek

Ισπανία απαγορεύει ένα δημοκρατικό δημοψήφισμα και επιτρέπει μια φασιστική επίδειξη

Lithuanian

Ispanija uždraudžia demokratišką referendumą ir įgalioja fašistų demonstravimas

Latvian

Spānija aizliedz demokrātiska referenduma un atļauj fašistu demonstrācija

Swedish

Spanien förbjuder en demokratisk folkomröstning, och ger ett fascistiskt demonstration

Albanian

Spanja ndalon një referendum demokratik dhe autorizon një demonstrim fashist

Czech

Španělsko zakazuje demokratického referenda a zmocňuje fašistické demonstrace

Finnish

Espanja kielletään demokraattinen kansanäänestys ja valtuuttaa fasistisen esittely

Icelandic

Spánn bannar að lýðræðislegri þjóðaratkvæðagreiðslu og heimilar tekna sýning

Ukrainian

Іспанія забороняється демократичного референдуму і дозволяє фашистські демонстрація

Slovak

Španielsko zakazuje demokratického referenda a splnomocňuje fašistickej demonštrácie

Serbian

Шпанија забрањује демократски референдум и овлашћује фашистичких демонстрација

Norwegian

Spania forbyr en demokratisk folkeavstemning og godkjenner en fascist demonstrasjon

Maltese

Spanja tipprojbixxi referendum demokratiku u tawtorizza dimostrazzjoni faxxisti

Croatian

Španjolska zabranjuje demokratski referendum i ovlašćuje fašist demonstracije

Belarusian

Іспанія забараняецца дэмакратычнага рэферэндуму і дазваляе фашысцкія дэманстрацыя

Hungarian

Spanyolország megtiltja a demokratikus népszavazás és felhatalmazza a fasiszta demonstráció

Afrikaans

Spanje verbod van 'n demokratiese referendum en die goedkeuring van' n fascistiese demo

Filipino

Espanya na pinagbabawal ang isang demokratikong reperendum at authorizes isang pasista demonstrasyon

Hebrew

ספרד אוסר משאל דמוקרטי מסמיך הפגנה פשיסטית

Korean

스페인 민주 국민 투표를 금지하고 파시스트 데모 권한을 부여

Malay

Sepanyol melarang pungutan yang demokratik dan memberi kuasa demonstrasi fascist

Persian

اسپانیا ممنوع رفراندوم دموکراتیک و مقامات مسئول تظاهرات فاشیستی

Swahili

Uhispania inakataza kidemokrasia mamlaka ya kura ya maoni na maandamano fascist

Thai

สเปนห้ามลงประชามติประชาธิปไตยและอนุญาตให้แสดงฟาสซิสต์

Turkish

İspanya demokratik bir referandumla yasaklar ve faşist bir gösteri yetki

Yiddish

ספּאַין פּראָוכיבאַץ אַ דעמאָקראַטיש רעפערענדום און אָטערייזיז אַ פאַשאַסט דעמאַנסטריישאַן

Vietnamese

Tây Ban Nha cấm một cuộc trưng cầu dân chủ và uỷ quyền cho một cuộc biểu tình phát xít

Occità

Espanha enebís un referendum democratic e autoriza una manifestacion fascista

Euskara

Espainiak erreferendum demokratiko bat debekatzen du eta manifestazio faxista bat baimena ematen du

Galician

España prohibe un referendo democrático e autoriza unha manifestación fascista

Welsh

Sbaen gwahardd refferendwm democrataidd a authorizes arddangosiad fascist

(Traductors utilitzats: www.nicetranslator.com / www.traductor.gencat.cat / www.opentrad.org)

Source/Font: http://jesuspalomar.bloc.cat/post/5073/265331

Nova capçalera digital: autodeterminacio.cat

Acaba de penjar-se a la xarxa una nova capçalera digital que sense cap mena de dubte està cridada a tenir un protagonisme rellevant en la lluita per la independència. Em refereixo a autodeterminacio.cat.

Us convido a entrar-hi i a difondre-la. I de passada, podreu llegir un meu article que els impulsors em demanaren ara fa unes setmanes. És un honor i un enorme plaer figurar com a primer col.laborador d'aquesta iniciativa digital a la qual li desitjo molts èxits... perquè els seus èxits seran senyals que la lluita del poble català avança cap el camí correcte.

Cap a la Independència, fins assolir-la!

Orgull i dignitat!

Dissabte al vespre vaig assistir al míting unitari d'Arenys. Va ser molt emotiu. No tant pels oradors, que també, sinó per l'ambient que s'hi respirava. Senties que la gent mostrava desacomplexadament el seu orgull i la seva dignitat. Hi percebies la força dels ciutadans conscients de fer història i de marcar el camí a la resta del país.

En alguns moments de l'acte, vaig tenir la mateixa sensació que als actes pel Referèndum per la Sobirania del Quebec, l'any 1995 -com volen els anys! Aquella campanya la vaig seguir d'aprop, tant com analista, com a periodista i com a ciutadà.

Catorze anys després, el túnel del temps em semblava tornar a aquella experiència inoblidable.

Companys i companyes d'Arenys, la lluita continua, però la victòria ja és vostra. I de fet, de tota Catalunya!

LET THE PEOPLE SPEAK!

(2a part de la sèrie "Escòcia, l'onada independentista")

Amb aquestes paraules, Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia, ha acabat avui la seva intervenció en el ple del Parlament, després de presentar el full de ruta del seu executiu del proper període de sessions. Entre les lleis que el govern de l'Scottish National Party, pensa presentar, destaca de forma important la Llei del Referèndum, que té per objectiu regular la celebració d'un Referèndum per la Independència d'Escòcia al llarg del 2010.

Salmond ha recordat que el seu partit va guanyar les eleccions defensant explícitament la convocatòria d'aquesta consulta, i doncs, considera que cal portar-la a terme abans de la celebració de les properes eleccions, previstes, en principi, per al 2011.

A hores d'ara, els sectors opositors a la independència, és a dir, els unionistes, veuen la iniciativa amb escepticisme, atès que consideren que difícilment la llei serà aprovada, donada l'actual correlació de forces al parlament. Dels 129 membres, només es mostren partidaris de la mesura els membres de l'SNP (47) i els del Partit Verd (2). Per la seva banda, tres partits de l'oposició s'hi oposen: els laboristes (46), els conservadors (16), i els Liberals-Demòcrates (16).

Per superar aquest obstacle, el independentistes escocesos no han dubtat en engegar una estratègia que de moment, apunta en dues direccions.

La primera apunta al dèficit democràtic que suposaria que el Parlament impedís que els ciutadans es pronunciessin directament a través d'aquest mecanisme democràtic. En paraules de Salmond, "Ha arribat l'hora que el Poble d'Escòcia hi digui la seva" i ha alertat del perill que el Parlament bloquegi o impedeixi que els ciutadans decideixin.

La segona direcció seria una concessió a l'oposició, en el sentit que la pregunta referendària podria no limitar-se a votar a favor o en contra de la independència, sinó que podria incloure divereses opcions: l'statu quo, un increment dels poders i la independència. D'aquesta manera tothom se sentiria representat en la consulta, i no tindria sentit l'oposició a portar-la a terme.

El debat entre independentistes i unitaristes, també té uns referents internacionals. Pels primers, una Escòcia independent, els permetria obtenir molts més recursos de l'explotació de les immenses reserves petrolieres del seu litoral del Mar del Nord, de manera que tota la societat en sortiria beneficiada. Inevitablement, el referent de la rica Noruega apareix de seguida.

Per contra els unionistes argumenten que la independència deixaria Escòcia molt afeblida i fins i tot gosen predir que hi hauria el risc de caure en la situació d'Islàndia, com se sap, molt tocada per la crisi econòmica dels darrers mesos.

La comparació amb Islàndia, resulta particularment ridícula, en primer lloc, perquè les dimensions físiques, humanes, econòmiques, etc., no tenen res a veure, però és clar, ja se sap que els unitaristes, a Escòcia, a Catalunya o al Quebec, no tenen pas cap mena de problema per dir bestieses, i si de pas poden aterrir al personal, millor que millor.

En definitiva, cal que el Poble decideixi: a Escòcia, i també a Catalunya, començant, naturalment, per Arenys el proper diumenge, 13 de setembre.

LET THE PEOPLE SPEAK!

POST-DATA

ATENCIÓ, ATENCIÓ, ENQUESTA DEL DIARI THE SCOTSMAN SOBRE LA INDEPENDÈNCIA D'ESCÒCIA. VOTEU AQUÍ.

A HORES D'ARA GUANYA EL SÍ: 64% vs 36%