DOS ESPIES FRANCESOS MORTS A ÒPOL

Una explosió ha acabat amb la vida de dos membres dels serveis secrets francesos, mentre participaven en un exercici militar al camp d'entrenament d'Òpol (El Rosselló), situat al peu de les Corberes, i que és el municipi català més septentrional, limítrof, doncs, amb Occitània.

L'explosió ha tingut lloc, a les 15 hores, en el moment que participaven en un exercici en un vehicle. L'artefacte ha estat activat a distància per altres militars, els quals, aparentment, no han calculat que els seus companys encara no es trobaven a una distància de seguretat.

Tant el President de la República, com el Ministre de Defensa, han emès sengles comunicats de condolència cap als familiars dels militars morts.

CPIS

Els dos morts formaven part d'una unitat d'èlit de l'exèrcit francès, el Centre Paracaigudista d'Instrucció Especialitzada (CPIS), que té la seva seu a Perpinyà. Aquest centre és un dels tres que està adscrit a la Direcció General de la Seguretat Exterior (DGSE), i s'encarrega de la formació avançada de comandos.

La DGSE, són els serveis d'informació exterior francesos, els quals compten amb les seves pròpies unitats militars, que constitueixen el seu servei d'acció o força de xoc. El seu pressupost oficial és de 450 milions d'euros (fons especials a banda), i compta amb 4500 membres, dels quals 1.300 són militars. La DGSE forma part de la comunitat francesa d'informació amb un total de 14.000 membres.

11è DE XOC

Es pot considerar el CPIS com el successor d'una de les unitats militars més controvertides de l'exèrcit francès després de la Segona Guerra Mundial. Em refereixo a l'11è regiment paracaigudista de xoc (11ème RPC). Va ser creat el 1946, com a Batalló (BPC), i el seu quarter es va situar a Montlluís (Alta Cerdanya). Un dels seus primers comandants va ser Paul Aussaresses, que més endavant tingué un paper clau en la Guerra d'Algèria, on va defensar sense manies la utilització de la tortura. Ja des de la seva constitució, la unitat va ser assignada al servei d'acció del Servei de Documentació Exterior i de contra-espionatge (SDECE), antecessor de la DGSE.

Entre el 1946 i l'any de la seva dissolució administrativa, el 1993, l'11è de xoc, sota diverses denominacions, va tenir un paper destacadíssim i, sense cap mena de dubte, polèmic, en la majoria d'accions militars franceses. Alguns dels seus membres van participar a la Guerra d'Indoxina (1952), a la crisi del Canal de Suez (1956), i naturalment, a la Guerra d'Algèria, on l'SDECE reconegué que va matar, només l'any 1963, 135 persones, enfonsà 6 vaixells i va destruir dos avions. Amb posterioritat, alguns dels seus membres també es van veure implicats en la repressió del moviment independentista kanak a Nova Caledònia (1988).

11.000 POLIS NAZIS A LA FINAL

Quan ho vaig sentir, de seguida ho vaig captar. Resulta que a la final de la Copa, que com se sap, es jugarà al camp del València C.F., el proper dia 13 de maig, la Federació Ecspanyola de Futbol, després de donar les entrades que els correspon als dos clubs, se n'ha reservat un total d'11.000! Segons han declarat, aquesta brutalitat de número és necessari per a satisfer uns compromisos, que naturalment, no s'han especificat....

Per als qui tenim una certa edat, la jugada ens ha recordat immediatament, un dels molts muntatges que els ecspanyols van fer durant els Jocs Olímpics del 92, com va ser portar milers de policies ecspanyols, ben proveïts d'estanqueres, per tal que passessin com a públic en els partits de la seva selecció...

Naturalment, la història ara es repetirà. Els 11.000 polis nazis que es desplaçaran a Mestalla, tindran per objectiu, entre d'altres, evitar que quan soni l'himne ecspanyol, la xiulada de les aficions catalana i basca se senti fins a Tumbuctú!

Un dels dubtes que tinc, un cop el Barça vagi a recollir el trofeu és si el Xavi tornarà a morrejar la borbona.... Si ho fa, ben bé podríem parlar d'una tendència podríem dir que raretes, del xaval...

EL COMISSARI DEL RIVIERA: LA MÀFIA ECSPANYOLA

Entretinguts com estàvem amb les barrabassades dels Mossos, no ens havíem ocupat del problemes prostibulars de la bòfia ecspanyola, que encara que no ho sembli, encara deambula per casa nostra.

Fins al moment ja hi ha set polis nazis engarjolats. Entre ells un comissari i l'antic cap del servei d'informació, és a dir, la policia política, la successora de l'antiga brigada político-social franquista.

Tot un poema, no us sembla? Tots ells relacionats amb temes gangsterils, de tràfic de blanques, prostitució a l'engròs i no sé quants càrrecs més...

En condicions normals, els mitjans de comunicació s'haurien posat les botes, però és clar, entretinguts com estaven en insultar els estudiants, titllant-los quasi bé de terroristes, criminals i membres d'Al-Qaeda, no han tingut temps d'investigar la màfia ecspanyola.

Sí, sí, perquè a partir d'ara, a més de la màfia siciliana, la napolitana, la calabresa (la italiana i la nostrada), de la màfia kosovar, la txetxena, de la màfia russa, de la màfia xinesa, etc, també haurem de parlar de la màfia ecspanyola, composta per elements amb importants connexions amb les anteriors, i possiblement també amb el narcotràfic...

Tampoc m'estranyaria que aquesta màfia ecspanyola tingués importants i, de moment, secrets lligams amb els poders territorials, locals i comarcals, i metropolitans, no debades tots són cul i merda. I, encara que amb comptagotes, comencen a sortir pufos dels darrers trenta anys. Qui serà el primer que badarà boca? No ho sé, naturalment, però alguna cosa passa quan comencen a matar pels carrers gerents o alts responsables de xiringuitos, això sí, molt universals.

Per cert, potser és una obsessió meva, però no paro de veure com es construeixen hotels als afores de Barcelona, els quals tenen en comú el preu de l'habitació, que naturalment és de 69 euros! No us heu fixat? Seré malpensat? Tota una declaració d'intencions, no us sembla?

Bé, ara que ha començat a caure la màfia ecspanyola, demanaria als Mossos, que si volen rentar una mica la seva imatge, que costarà i força, que continuïn la seva investigació, i, sobretot, que si s'escau, quan ensopeguin amb un regidor, un alcalde, o un diputat, per exemple, no es tallin.

A veure si els seus serveis d'informació contra la delinqüència organitzada són millors que els que s'encarreguen de criminalitzar els estudiants. 

Més que res perquè ahir van fer el més gran dels ridículs (i ja en van...) La cara de tonto amb què s'anaren a dormir... pagaria per veure-la!

MATRÍCULA D'HONOR, CUM LAUDE, HONORIS CAUSA 

(post d'urgència)

Estava realment preocupat per la manifestació del vespre, i pensava que es cauria en la provocació policial i en la lluita cos a cos -indefectiblement condemnada al fracàs. Però el resultat ha estat tot el contrari. Ha estat una gran victòria de la intel.ligència enfront la força bruta, i el feixisme mediàtic, sigui televisiu, periodístic o radiofònic. I també sobre el feixisme tertulià. 

Quin exemple de maduresa! Quina botifarra més gran!

Avui us heu guanyat -heu conquerit- una Matrícula d'Honor, Cum Laude i fins i tot un Honoris Causa!

I si se'm permet, un petit consell. Caure en l'enfrontament cos a cos amb els Mossos d'Esquadra és una trampa. És la criminalització del moviment. 

On s'ha de jugar fort és a dins de la universitat. Cal focalitzar l'assumpte en els Rectors que han abdicat de les seves funcions i de l'autonomia universitària per llançar-se a mans de la policia perque els resolgui allò que ells han estat incapaços de resoldre, de negociar, de parlar en definitiva. Tothom sap a qui obeeixen els rectors de la majoria d'universitats públiques. I naturalment, en el Conseller del ram.

UN SOPAR ENTRE AMICS

L'acte d'ahir al Via Fora de Sants va ser una experiència inoblidable, plena de complicitats i de gent amb ganes de tirar endavant i de fer coses pel país. Us prometo que vaig sortir amb les piles recarregades. Moltes gràcies a tothom. Contra el que sovint es diu, el país no està capcot i desencisat. La gent que érem ahir al voltant de les taules, vam demostrar que tot és possible, o encara més, que la Independència és probable. 

Les intervencions van anar plenes de propostes proactives, de coses a fer, d'idees a compartir, fins i tot de consells. Veure gent realment il.lusionada que aplaudia les intervencions, que encara tenen fresc la Manifestació de Brussel.les, a la qual molt dels assistents hi van participar i ben orgullosos que n'estaven, em va colpir.

La gent del BGS que érem presents, l'Enric, el David, en Víctor, en Xavier i una servidora, vam constatar que hem fet al llarg d'aquests mesos, una mena de taca d'oli. De gent que ens llegeix, com per exemple, el Sr. Carreras, a qui vaig tenir el gust de conèixer, i que abans d'iniciar l'acte, em va confessar que feia set o vuit mesos que cada dia esperava el matí per llegir-nos i que això el feia molt feliç. També vaig conèixer a la Maia, una comentarista ben habitual del BGS, i que va fer una intervenció, que immediatament em va suggerir el títol d'un futur post que no sé si penjaré en aquest humil i modest bloc, o ho faré al BGS. També vaig tenir el gust de saludar a l'Agustí, un dels principals responsables de l'èxit de Brussel.les. Molt sovint ens omplim la boca de la importància de la xarxa, d'internet, dels blocs, però no hem d'oblidar MAI que per damunt de tot això hi ha el Factor Humà, la Persona Humana, sense la qual, res no  és possible. Per això, segurament, sense l'Agustí i alguns altres que no van acaparar els titulars mediàtics, l'èxit de Brussel.les no hauria estat possible.

Per acabar, vull compartir amb els lectors que no vau assistir al sopar una reflexió que hi vaig fer. Algú pensa que la moció aprovada al Parlament Europeu de suport a la immersió lingüística s'hauria presentat si no hagués tingut lloc la Manifestació de Brussel.les? No, naturalment que no. Un dels grans èxits de la manifestació va ser donar rellevància mediàtica al Parlament Europeu com a arena política on es juga el futur de Catalunya. I això ha obligat els eurodiputats catalans a posar-se les piles, conscients que s'acosten les eleccions i havien de fer alguna cosa, uns, per aconseguir la reelecció, i d'altres, per tornar a casa amb un nanogram de dignitat.

Les fotos que il.lustren el post són meves, tret de la primera, que l'ha enviada una de les assistents al Facebook.

HI ESTEU CONVIDATS

Aquesta setmana participo en dos bolos, als quals esteu convidats (ep, si encara hi ha llocs disponibles!).

El dimecres, 25, presentaré i moderaré la xerrada que els meus companys de capçalera del Bloc Gran del Sobiranisme, Enric Canela i David Morgades, faran al Via Fora de Sants. L'acte tindrà lloc a les 21.00 hores, i com és habitual, inclourà un sopar. En el cartell que il.lustra el post, hi teniu tots els detalls, per si encara no us heu apuntat.

Tres dies, més tard, el dissabte 28, a les 20.00 h., també participaré en una sessió de les 2nes Jornades de la Catosfera, que se celebraran a Granollers. Concretament, m'han convidat a fer una breu intervenció (no més de 10 minuts) al panell Catalunya i Lideratge Social, que moderarà en Marc Arza. Hi participarem: en Víctor Alexandre, novament l'Enric Canela, en Xavier Mir -un altre del BGS-, l'Àngel Colom i una servidora de vosaltres. Déu n'hi do, quina colla! Per cert, vull recomanar molt l'entrevista al Víctor a l'Avui d'ahir mateix. Una entrevista 10, on les respostes són contundents, clares i concises. 

Us hi espero!

PUBLIC ENEMY NUM. 1: ELS ESTUDIANTS FLOWERS POWERS

És realment patètic navegar pels webs relacionats amb els mossos d'esquadra (sindicals o no oficials) i llegir-ne els posts en els fòrums. La constant és la satisfacció per la feina ben feta, quan no un pur i simple orgasme digital, de tipus que s'escorren a cop de porra i de tecla de l'ordinador.

A veure si ens entenem. Un cos policial seriós, no pot pretendre que 50 estudiants flower power (els qui van ser desallotjats del rectorat de la UB), són quasi bé terroristes criminals de primer nivell. Pressumir de milhomes  per que has estomacat a cor què vols 50 xavals que són més inofensius que el Neil de The Young Ones (Els Joves), més que una matxada, demostra el nivell de ridícul d'una policia que no sap què vol ser quan sigui gran. 

Estic segur que els seus col.legues professionals, quan veuen com els psicòpates de la Brigada Mòbil atonyinaven tothom que es mogués, devien pensar que els agents com a mínim anaven d'amfetamines o empastillats fins al cul...

Aquests homenets, per cert, no van moure un dit, ni una porra, quan les púrries feixistes periques van assaltar el camp de futbol en el famós partit que els enfrontava amb el Barça... i què van fer amb les púrries ecspanyolistes quan bramaven per l'Eurocopa? Tocar-se els ous, això és el que feien...

Molt bé, homenets, ara ja heu estomacat i us heu desfogat, ara torneu a la quadra, que demà us toca, després de prendre la vostra dosi quotidiana, estomacar les vídues que volen una pensió digna, els antitaurins o els cultivadors de cannabis, que com tothom sap, es troben en la llista del Top 10 dels Most Wanted del FBI, de la Interpol i la Cia...

Monstres que sou uns monstres... O uns pallassos.

En Saura i l'Huguet deixen el Raül i l'Oriol amb el cul enlaire!

En sé de dos que ara mateix deuen d'estar fent vodoo a les figuretes d'en Saura i l'Huguet. Em refereixo, òbviament a en Raül i l'Oriol. A aquestes hores de la matinada ja els deuen d'haver clavat pel cap baix unes cent agulles, de manera que ja no els queda espai per clavar-ne més. La raó, òbviament, us la podeu imaginar. Ja fins i tot abans de començar els dos pàjarus ja han arruinat la cursa electoral dels dos candidats a les eleccions europees. Sobretot en el cas del Saura, a en Raül només el votaran la seva família, i alguna admiradora, digna d'un club de fans... i para de comptar. I és una pena, perquè en Raül és un dels actius més interessants que té ICV, fins i tot diuen -i ser que això que ara diré, el pot sentenciar- diuen que és sobiranista, o que en tot cas té una actitud més oberta que altres companys joves de la direcció, i per descomptat, que el pterodàctils d'en Saura, en Guillot o el Boada, per posar alguns noms. 

Respecte l'Oriol, penso que tot el que havia aconseguit, se li pot anar en orris. La seva presència a Brussel.les, sempre en segon terme, cal dir-ho, va contrastar amb absències més que injustificades. Però el conegut com a Lenin del Bages, en les seves èpoques joves, i que ara el podríem rebatejar com Conseller Full Monty, va camí de quedar-se més sol que la una. Per això s'aferra a cor què vols a la mamella, per tal de fer-la rajar el màxim de temps possible, i obtenir la màxima quantitat possible...

Ep em sembla que sento.... "Joan al Gulag, amb el Nin!!!!", hòstia és el Raül.... 

I encara més, "Josep a fer carreteres al Pallars!", l'Oriol que brama...

No estan pas contents, no....

HAHAHAHA, QUIN RIURE, EL PERIÓDICO, QUIN RIURE!

El publireportatge que avui dedica El Periódico a un suposat govern quadripartit, és una demostració fefaent del grau d'histerisme i nerviosisme amb què els sociates s'enfronten a la situació econòmica, social i política. Estan, literalment, acollonits de la que els cau al damunt. És naturalment, una picada a l'ullet al Duran i Ecspanya, per tal que pressioni a CiU. 

Hi ha, però, un detall que no remarquen. Qualsevol govern quadripartit, en l'eventualitat que és formés, hauria de tenir com a president el líder de la formació amb més escons, que no és altra que CiU, de manera, que un govern d'aquesta mena, hauria de suposar la dimissió de Montilla i el nomenament de Mas com a President.

Bé, oi que això qualsevol persona mínimament assenyada, ho considera altament improbable? Per no dir impossible? Al Montilla, com a la ronya, no deixarà la cadira ni amb lleixiu!

Jo espero que els convergents no caiguin en aquesta trampa. Està clar que en Mas no pot acceptar-ho. Ara, vés a saber si als seus adversaris interns (el propi Duran, o en Recoder), no els interessaria un pacte d'aquesta mena, que naturalment, significaria l'eliminació de Mas (que dimitiria per pura dignitat... ep, suposo!)...

La reclamació de la unitat, de la pila del greix, és una gran trampa. Unitat per fer què? Per sortir de la crisi? Si són els mateixos que han l'han afavorit! L'única unitat vàlida és la que asseguri el trencament de l'actual dependència econòmica respecte aquest cadàver polític que es diu Ecspanya. Només així, podrem començar a bastir una societat més cohesionada i justa. Amb Ecspanya, mai!

AQUESTS SOCIATES SÓN UNS CRACKS!

Ja tenia raó ja, el difunt Arnera, quan deia que els sociates són els putos amos. I tant que ho són! 

Avui, 18 de setembre, passarà als annals de la història com el de la triple carambola impossible. Em refereixo naturalment als incidents que han tingut lloc a la Universitat de Barcelona i una mica per tot arreu, arran del desallotjament dels estudiants que protestaven contra l'aplicació del Pla de Bolonya.

Dic que passarà als annals de la història, perquè en el dia d'avui, dos consellers del govern quatriprovincial autonòmic, han dictat la seva sentència de mort. Dos consellers, i cap dels dos és sociata! Us ho podeu creure? 

Dos antics (antics?) leninistes, en Joan Saura i en Josep Huguet, és a dir, el cap polític dels Mossos i el màxim responsable de la política universitària, respectivament, tenen, a partir d'avui, els dies comptats, políticament parlant. Ja ho veureu, com ho pagaran molt car. Tots dos són autèntiques mosques colloneres que sempre havien tingut la temptació de marcar paquet. Estan acabats. Morts. RIP. 

I com ho han aconseguit, els sociates? Doncs clarament, movent els seus peons. I quins són els seus peons? Naturalment, per una banda, els rectors de les universitats públiques. Per ser rector d'una universitat pública, has de tenir carnet sociata, o ser amic de viatge dels sociates. És una llei de ferro. Has de pertànyer a l'autèntic poder fàctic del món universitari que no és altra cosa que l'Agrupació Socialista Universitària (ASU) o ser-ne amic, o no ser mal vist per ella. I si no que li preguntin a Andreu Mas-Colell, de lluny un dels acadèmics més brillants de la universitat catalana i que m'arrisco a pronosticar que mai, repeteixo, mai, serà rector...

Dos dels rectors que es troben en l'ull de l'huracà, en Ramírez (UB) i en Joan Josep Moreso (UPF), i que són els que han excitat més el mullader, són sociates convictes i confessos. Només cal llegir els blocs sociates i la seva paperessa, per comprovar els diversos orgasmes que van tenir quan van ser escollits rectors. En el cas de Moreso, a més a més, se suma la seva particular croada contra el català a la universitat, amb declaracions demencials, dignes d'un catalanofòbic.

No m'estranyaria, però, que maquiavèlics com són, els sociates juguessin a dues bandes, i també tinguessin els seus peons dins el moviment anti-bolonya. Una servidora va participar de forma activa en el moviment estudiantil dels vuitanta, i puc afirmar sense cap mena de dubte que molts petits dirigents estudiantils (normalment es presentaven sota la sigla de partits de l'extrema esquerra) no eren més que sociates que feien punts de cara a obtenir càrrecs i prebendes. Parlaven en ecspanyol sistemàticament i naturalment el seu discurs era d'un esquerranisme demencial (però no costava gens desemmascarar-los). Naturalment, no estic dient que tot el moviment anti-bolonya estigui manipulat pels sociates, però si jo estigués ara en aquesta trinxera, aniria amb peus de plom, no fos cas que em donessin gat per llebre.

Però encara hi ha una altra carambola, que és la definitiva. Els sociates han aconseguit que els seus adversaris directes, els convergents, no tinguin més remei que aplaudir-los, de manera que es beneficien d'una imatge de fermesa i contundència que excita a molts convergents -només cal recordar les declaracioons de Felip Puig demanant la intervenció de l'exèrcit per desallotjar els treballadors de l'aeroport del Prat. 

En definitiva, avui l'Iceta, en Zaragoza and company deuen d'estar de farra. Han cremat definitivament en Saura i l'Huguet -si bé, segons sembla, en el cas d'aquest darrer, la conselleria que dirigeix està totalment controlada pels sociates.

Respecte la repressió policial, què voleu que us digui... algú amb dos dits de front pensa que això quedarà així i que no tindrà conseqüències? Qui la fa, la paga.

L'EXEMPLE D'ANXO QUINTANA

Anxo Quintana, i tota l'executiva del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), han presentat la dimissió arran dels resultats de les últimes eleccions gallegues.

Els resultats, tanmateix, no assenyalen una ensulsiada en tota regla, però sí que impedeixen a la seva formació, tornar a reeditar el bipartit amb els sociates.

Concretament, el BNG ha perdut uns 40.000 vots respecte les eleccions anteriors, 2 punts percentuals (del 18.57% al 16.57%) i un sol diputat (de 13 a 12 escons).

Penso que algú o alguns haurien de prendre nota. Em refereixo, naturalment, als actuals dirigents d'ERC. 

Anxo Quintana va prendre el relleu com a cara pública del BNG del carismàtic Xosé Manuel Beiras, i (foto) i va apostar clarament per un pacte amb els sociates. Això va permetre a la formació accedir al govern de Galícia en les eleccions del 2005, però els resultats de les d'enguany no han beneficiat aquesta estratègia, de manera que assumint-ne la responsabilitat política, ha dimitit. 

Contràriament, els dirigents d'ERC no semblen compartir aquesta coherència. Recordo que en les eleccions del 2006, ERC va perdre quasi 130.000 vots, un 2,4% de vot percentual (16.4% a 14%), i 2 diputats (de 23 a 21 escons). Però cap dimissió va tenir lloc...

La pregunta és, a què espera la direcció republicana a assumir les responsabilitats polítiques corresponents? O és que entrar al govern, ho tapa tot?

El nacionalisme gallec, doncs, ha donat tota una lliçó de coherència que més d'un faria bé de predre'n nota.

Ara els imbècils es manifesten 

Les màfies sindicals de CC.OO. i UGT, ben recolzades pels polítics del tristpartit (amb l'expresidiari Josep Maria Sala i l'analfabet José Zaragoza al capdavant), han sortit a fer el xitxarel.lo, pressumptament per plantar cara a la crisi. De forma inaudita, alguns representants de CDC, fent honor al seu tradicional rol de tonto útil, també hi han estat presents.

Anem a pams, que el súmmum del cinisme social, que són aquestes dues màquines burocràtiques de crear ecspanyols i de vendre per quatre xavos (bé, no exactament per quatre) als treballadors, que s'han enriquit fins a límits insultants, ara es mobilitzin per fer front a l'ogre que ells mateixos han ajudat a crear, em sembla un autèntic insult a la intel.ligència.

CC.OO. i UGT, no només són enemics declarats del sindicalisme nacional català, sinó de la pròpia llibertat de Catalunya, que no és altra cosa que del benestar de tots els seus ciutadans, i de forma molt especial, dels sectors treballadors, tant els ocupats -assalariats o autònoms- com dels aturats. Cal recordar que aquests mafiosos es van negar a participar en la manifestació de l'1-D, pel dret a decidir? Se'ls hauria de caure la cara de vergonya.

CC.OO. i UGT són la veu de l'amo del Ministre de Treball de torn, sigui de la UCD, del PSOE o del PP, i la raó és molt senzilla. Les seves finances depenen de les subvencions de l'estat, i amb això no s'hi juga.

Per altra banda, són l'altra cara de la moneda de la patronal. Sempre estan diposats a pactar amb ella, a canvi que paguin els treballadors i els delegats sindicals rebels. Les llistes negres, formades per treballadors que han de ser acomiadats, per no quadrar-se a les seves directius, s'han fet tristament famoses, per exemple, en el cas de la SEAT.

Tot plegat ha fet que el moviment sindical estigui totalment enfonsat i deslegitimat als ulls de la immensa majoria dels catalans i catalanes. Únicament les burocràcies sindicals, els seus familiars, amics i coneguts, i els grimpaires de sempre han sortit al carrer.

Jo, hi ha dues coses que no puc capir. Una que hi hagi independentistes pericos. L'altre que hi hagi independentistes a CC.OO. i a UGT. Per a mi, ser d'aquestes màfies implica que durant la jornada laboral, no s'és independentista. És a dir que els qui hi militen, només són independentistes les hores que no treballen, perquè quan treballen, són ecspanyols.

I és que CC.OO. i UGT s'oposaran ferotgement a la sobirania de Catalunya, perquè és una amenaça als seus privilegis sindicals, econòmics, socials i polítics. Cal que ho tinguem molt clar. El model sindical actualment existent deriva clarament dels plantejaments del sindicalisme vertical franquista.

Naturalment, això no vol dir que advoqui per l'anti-sindicalisme. Jo, contràriament al discurs habitual de CDC, considero que els sindicats han de tenir un paper clau en la lluita per la independència. Així, per exemple, mai se m'acudiria, com sí que va fer en Felip Puig, exigir la intervenció de l'exèrcit, per acabar amb un conflicte laboral -el de l'aeroport del Prat.

No. El model social de la Catalunya independent, jo el visualitzo compost, per una banda per organitzacions sindicals nacionals fortes. Sense un sindicalisme nacional potent, la independència serà molt més difícil, quasi impossible. En aquest sentit, em felicito del reconeixement internacional que acaba d'assolir la Intersindical-CSC, organització a la qual pertanyo. En aquest àmbit, nacions com Quebec, Euskalherria, Còrsega, Escòcia, ens donen una lliçó  que cal aprendre (si bé també cal recordar que històricament, el sindicalisme català ha estat objecte d'una brutal política d'extermini).

Però els sindicats, només són una part del model social. Històricament, Catalunya ha desenvolupat un model social que també s'ha fonamentat en altres potes com són el cooperativisme i el mutualisme. I fins i tot m'atreviria a afegir aquí, també, les caixes d'estalvi. Sindicats, mútues, cooperatives, caixes d'estalvi i de forma més recents, les anomenades ONG i el Tercer Sector, sense oblidar les organitzacions de consumidors, han de jugar un paper cabdal en el procés per la independència i en la construcció d'una societat més cohesionada i justa. Les caixes d'estalvi, per exemple, haurien d'estar al servei, principalment, dels ciutadans i no de les empreses. Aquestes ja tenen els bancs comercials, per finançar-se. Les caixes haurien de promoure la seguretat econòmica dels ciutadans, i les seves obres socials, ajudar al desenvolupament social i cultural dels ciutadans.

Contràriament al que s'acostuma a dir, el català no és individualista. Tot al contrari, és una persona que aposta pel treball en grup. Això ha estat sempre així. Naturalment, el règim franquista va destruir el model originari de les caixes d'estalvi, i ara no són més que enormes organitzacions opaques al servei d'una elit financera amb profunds lligams amb els sectors capitalistes i amb els dirigents de l'estat, començant pels propis Borbons. 

La Catalunya independent, ha de seguir models socials propers als que s'han donat en altres estats de dimensions semblants, on les organitzacions sindicals, lluny de dependre de l'estat, han construït els seus instruments de finançament, i en definitiva, d'independència a través d'una xarxa de mútues i cooperatives, d'empreses al servei dels seus membres, fins i tot de bancs, fins al punt que representen una part molt important de l'economia productiva. Invertir en les empreses que creen ocupació de qualitat, aquesta és la clau.

I deixem que els poca-penes facin el ridícul. Fora UGT i CC.OO. per neofranquistes i per ecspanyoles!

CURIOSITATS DEL DARRER VIATGE

L'estada a Brussel.les i Mechelen, de la setmana passada, va generar alguns moments divertits i d'altres d'interessants que m'agradaria compartir. Alguns ja els he penjat, però d'altres encara no. 

Truita de Bacon

El primer és la truita de bacon que vaig menjar per esmorzar a l'hotel de Mechelen. La veritat, l'experiment no va acabar de funcionar, perquè o els talls de bacon eren massa grossos o la cuinera no sabia fer una truita. De totes maneres, naturalmen, la truita i el bacon me'ls vaig cruspir com déu mana.

Merxandatge: La Selecció  Catalana de Futbol!

La segona curiositat és brutal. En una botiga de Brussel.les, a tocar de l'Estació del Nord, on va començar la mani, vaig veure en un aparador un receptor de satèl.lit digital. Fins aquí cap novetat, però de seguida alguna cosa em va cridar l'atenció, i és que a la coberta de la capsa del producte hi havia la foto d'un jugador. I aquest jugador duia un equipament  que em sonava familiar. 

M'hi vaig apropar una mica més i vaig quedar al.lucinat, era un jugador de Catalunya, de la selecció catalana de futbol! (fins i tot em va semblar que era en Dani Garcia, però no n'estic segur). Bestial, un jugador de Catalunya com a reclam comercial. Això, de moment, no passa a Catalunya. A Brussel.les sí. 

Per deixar-ne constància no vaig fer una, sinó tres fotos. I les penjo per demostrar-ho.

Transport XX

També em va cridar molt l'atenció un muntatge fotogràfic al bell mig de la ciutat, en record als jueus i gitanos belgues que van ser deportats a Auschwitz el 19 d'abril del 1943, en l'anomenat Transport XX. 

En vaig fer unes quantes fotos, també. Si voleu més informació al respecte, cliqueu aquí.

El Wally català, a Brussel.les

Finalment, només informar que en el sopar de la nit prèvia a la mani, va seure davant d'un element que ben bé podia ser considerat el Wally català. 

Quin paio, no parava de xerrar i et ficava el cap com un timbal. Adjunto foto, per si el veieu, aneu amb compte amb ell, l'altre dia, quasi un altre company de taula, se suïcida després d'aguantar una hora de xerrameca seva!

PD. La botiga on vaig veure la foto del jugador de la Selecció, es trobava situada un carrer per damunt del que podríem anomenar barri roig de Brussel.les. I no precisament per la seva ideologia esquerranosa, si no més aviat pels referents a la, relativament, propera ciutat d'Amsterdam. Suposo que se m'entèn.

WEBS ELECTORALS

Acabo de publicar en el bloc acadèmic una anàlisi del web electoral del candidat de CiU a les eleccions europees, Ramon Tremosa. Concloc que és un web que recull algunes referències barackobamanianes (per exemple els donatius econòmics), però no altres referents com la importància de l'audio i la imatge. És un web bastant auster i molt en la línia de la imatge corporativa de CiU, cosa que sorprèn si es té en compte que s'ha venut el fitxatge de Tremosa com el d'un independent.

Un altre tret que destaco és que és un web sense navalla. Vull dir que no ataca als seus adversaris (segurament no l'ha encarregat en Madí). Em jugo un pèsol que els partitis ecspanyols, embriacs com estan pels resultats d'Euskadi -tots ells sense excepció- aniran a sac en les properes eleccions, ni que siguin les europees. 

Els sociates, amb el seu cinisme habitual, es remetran a la crisi econòmica com a argument últim i naturalment a les acusacions d'insolidaritat, i tota la faramalla habitual que utilitzen. Per la seva banda, els peperos aniran de cap pel tema de la immigració i la persecució de la llengua ecspanyola i tota la merda associada a les seves parides. 

En aquest escenari, en Tremosa si fonamenta la seva campanya en parlar dels containers del port, dels slots de l'aeroport, i de les vies del TGV, segurament tindrà una audiència, però estic segur que serà bastant minoritària (bàsicament la classe empresarial, petita i mitjana). Per altra banda, els containers, no voten.

Ja veurem per on surten els d'ERC. No sé si el web del grup de suport serà la de campanya, jo espero que no, perquè sino seria d'un patetisme incommensurable!

Un globus sonda? 

La púrria feixista catalanofòbica ha demanat recentment la il.legalització de la CUP, l'MDT, les JERC i del Casal Independentista El Forn de Girona. Segurament molta gent deu pensar que és la típica boutade dels C's que volen tocar el que no sona.

Jo no ho veig així. Per a mi és clarament un globus sonda. És un primer pas per exportar la Llei de Partits Polítics d'Euskadi a Catalunya. Vistos els magnífics resultats que ha donat a les tres províncies, ara volen aplicar-la a les quatre, començant per Girona, segurament la més difícil, atès que el PP és un partit extraparlamentari.

Els globus sonda, per definició, es llancen per copsar la reacció de l'opinió pública i de la publicada. Per temptejar el terreny, i segurament també per fer enquestes els resultats de les quals es mantenen en secret, per part de les oligarquies governamentals i dels partits. Vull dir que es dissemina una notícia amb força impacte, encara que no es tingui la intenció d'aplicar-la en tot el seu abast i de forma immediata, però se n'avalua el seu impacte (suport, rebuig, coneixement, etc.) i en funció dels resultats es prenen una sèrie de decisions al respecte.

I és que els partits ecspanyols (PSOE, PP, C's) no només tenen com a objectiu comú l'extermini dels partits independentistes i autonomistes, objectiu que ja s'ha aconseguit a nivell governamental (tal i com ja vaig explicar en un post anterior), sinó que porten a terme una estratègia coordinada. Uns ataquen via la (micro)mobilització al carrer, els altres a través de la justícia i els altres a través dels mitjans de comunicació i de tots els seus potentíssims resorts de poder. 

No ens equivoquem. La Llei de Partits Polítics s'acabarà aplicant també a Catalunya, amb ETA o sense ETA. I segurament més d'una organització independentista o associació serà il.legalitzada si veuen que l'independentisme avança sense deturador. I avança. 

Poden il.legalitzar ERC? I tant que sí, per suposat. Si ja han il.legalitzat Acció Nacionalista Basca, un partit històric que va plantar cara al feixisme durant la guerra, perquè no poden fer el mateix amb ERC, a la qual odien a mort? I amb CDC, diria que també. Per molta cara de bons minyons que posin, els matxacaran igualment. No s'aturaran davant de res. No s'aturaran si no els aturem nosaltres, per descomptat. O Europa, o els Estats Units. 

Ara que, si hem de fer cas de les paraules de la Secretària d'Estat, Hillary Clinton, ella no pensa interferir en els afers interns dels estats.... I llavors allò que va fer el seu marit a Kosova, què va ser? Un afer internacional? 

Bé, tal vegada, la Clinton ens assenyala el camí. Si volem que els Estats Units es mullin, la lluita independentista ha de ser, sobretot, un afer internacional i mai un afer espanyol. De manera, que si alguna llumanera vol anar a manifestar-se a Madrid, que amb nosaltres no compti. D'acord, Ignasi?

Post-Aniversari

Dels 45 que porto, el d'ahir, sense cap mena de dubte, és aquell que he rebut més felicitacions de tots. Impressionant. No puc dir res més que el Facebook té un impacte que trasbalsa les nostres vides. També és cert que conec diversos amics i companys, amigues i companyes, que sistemàticament es neguen a entrar-hi perquè volen preservar la seva intimitat, o senzillament per portar-me la contrària -aquest cas, el meu fill, que naturalment, és l'únic de la classe que no té Facebook. Segur que si jo no en tingués, ell sí. Bé, coses de la vida. 

Bé, tot i que ja s'està a punt d'acabar the day after, penso que encara sóc a temps d'agrair a tots i cadascun dels que ahir em vau felicitar. Així doncs que, gràcies a la Caterina, al Josep Jordi, en Fantassin, el Cristòfol i l'Orazio, la Roser, la Maria, l'altra Roser, la Maria, la Trina i en Martí, l'Anna, l'Eva i l'Ariana, la Helen, la Laura i la Isabel, l'Anna, l'Elisabeth i en Ricard, en Sergi, en Guillem i la Dolors, l'Ester, la Christina i el Jaume, l'Euge, la Núria i la Tània, l'Slobodan, l'Elisenda, en Maxime, la Mireia la Laetitia i l'altra Mireia, la Laia, la Cynthia i en Benji, en Xesco, la Indiketa i la Núria, en Salvatore, l'Aurora i la Marta, en Xavier, la Rosalia i en Moisès, l'Ana, el Francesc i el Roman, la Patrícia, en Lluís i la Meritxell, la Laura, la Maribel i la Montserrat, Catalunya Acció, en James i la Glòria, l'Ivan, el David i la Jasna, l'Anna, l'Eva i en Joan, en Francesc, en Jordi i un altre Joan, en Maiol, en Josep i la Maria, en Salvo, l'Agustí i la Marta, i en Jesús, la Maria, en Josep i l'Eva, en Turi, la Mercè i la Bernadette, la Maria, la Cidinha i la Núria, en Quico, la Mireia i en Pere, en Sergi i l'Agustí. I naturalment, els meus germans, en Pau i en David.

Com podeu comprovar, una llista que fa patxoca. Si m'he deixat algú, demano disculpes. 

A tothom moltes gràcies. 

Es diu Sara Medi Jones, i aquest és el vídeo

L'altre dia feia referència a la pregunta que una noia havia fet a la Secretària d'Estat americana, Hillary Clinton, a Brussel.les, sobre la independència de les nacions europees, entre elles Catalunya.

Ara he trobat més informació al respecte, i em plau penjar-la, en el bloc. És com una mena de regal que us faig i que m'autofaig, donat que avui, sí, avui, en faig 45!

La noia que pregunta es diu Sara Medi Jones, i és membre de l'staff de l'eurodiputada gal.lesa del Plaid Cymru Jill Evans des del mes de gener del 2008 i estudia a la Universitat de Leeds.

Per cert, el notes que fa d'Speaker abans de la Clinton no és altre que el sòmines del President del Parlament Europeu, Hans-Geert Pöttering, el mateix que fa unes setmanes va visitar Barcelona i, a l'inrevès que la Clinton, sí que va intervenir en els afers interiors, quan afirmà que no era partidari de la Independència de Catalunya.

Penso que podria estar bé crear un grup d'amics de la Sara al Facebook. Si algú s'apunta ...

CiU I PNB MAI MÉS NO TORNARAN A GOVERNAR

Exactament, el títol d’aquest post és “CiU i PNB mai més tornaran a governar  en les seves respectives comunitats autònomes”. L’ecspanyolisme ha assumit els resultats de les eleccions basques com la darrera victòria que li mancava per homogeneïtzar el mapa polític ecspanyol. Ara no hi ha cap comunitat autònoma que no tingui com a president un membre d’un partit ecspanyol. Algú dubta que aquest petit detall no serà explotat fins a l’infinit pel, relativament, potent poder mediàtic de Madrid?

CiU i PNB, mai més no tornaran a governar. Han fet el seu paper de tontos útils durant prop de trenta anys, i ara ja fan nosa. 

“Cautivo y desarmado, el ejército separatista….” , suposo que no cal continuar  la frase perquè és de sentit comú el que ve després. 

Naturalment el sacrifici patriòtic que farà el PP votant –entusiàsticament- el candidat sociata a la lehendekaritza, li comportarà de forma immediata, segurament ja ho veurem en les eleccions europees, uns enormes rèdits electorals. Els vots li cauran d’arreu, malgrat que tothom sap que és un partit ple de corruptes i feixistes, però això mai no ha tingut cap importancia. La quintaessència de la transició ecspanyola a la democràcia és precisament això: tolerància amb la corrupció i amb el feixisme.

Podria ara parlar de les causes que han portat a aquesta situació, però ho deixo per un altre moment. Només les apunto, si més no per que constin: 1939 victòria del nacionalisme espanyol, 1958-59 creació de Televisió Espanyola, 1975 creació del pont aeri, 1989 aprovació de la llei de la Televisió Privada, 2002 aprovació de la Llei de partits polítics. Naturalment existeixen altres fites rellevants, per exemple, la de 1986, integració a l’Europa comunitària, però si més no, les que he esmentat formen la columna vertebral de tot el procés.

També podria parlar dels tontos útils que han fet de comparsa en tot aquest procés: l’alta burguesia, els professionals catalans que han col.laborat entusiàsticament a la modernització tecnològica ecspanyola, l’oligarquia sindical catalana, la major part de la qual, per dir-ho clarament i sense embuts, és de procedència ecspanyola, perquè la catalana va ser exterminada en el seu moment. Naturalment en aquesta llista també tenen el seu paper preeminent els partits autonomistes: des dels propis PNB i CiU, fins a passar darrerament per ERC i el BNG, engalipats pels sociates (deixeu que els pobres s’acostin a mi, que jo els peixaré i ells em lleparan les mans i el cul, si fa falta), els quals en paraules del ja difunt –i malgrat ell, postmodern- Arnera, han esdevingut els putos amos de l’engany.

Però ara, vull insistir en la idea primera. CiU i PNB, mai més tornaran a governar. Mai com ara, s’ha posat de manifest l’única llei de ferro que tot català hauria de tenir present en política: “No hi ha res que s’assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d’esquerres”.

I la pregunta immediata és… i ara què? Què fareu, convergents catxondos que només penseu en fer-vos amics dels sociates? Què farà en Duran i Ecspanya? Seguireu apostant per l’autonomia? Una autonomia el límit de la qual serà la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el nyap? Què fareu tots els Carods i Puigcercós, els Saura i Guillot que us deliu per trobar complicitats a Ecspanya?

Per dir-ho en termes de lluita contrainsurgent, els ecspanyols, a les eleccions basques, han aconseguit derrotar el darrer exèrcit regular (governamental) que els plantava cara. A partir d’ara, només hauran de fer front a guerres de guerrilles, perquè tots els exèrcits regulars estaran sota les seves ordres.

Repeteixo, i ara què? Quin sentit té continuar defensant el model de l’estat plurinacional, que avui més que mai, es demostra una autèntica bestiesa més falsa que un duro sevillano…

L’estat plurinacional, només ha existit –si és que ha existit mai- en les fantasies d’aquells que o bé no volien dir les coses pel seu nom, o bé ja els anava bé –en termes de sous, dietes i pagues extres- el manteniment de l’statu quo.

CiU i PNB, mai més no tornaran a governar. I si ho fan, serà en governs totalment subordinats al PSOE o al PP de torn. Tots aquells que somniïn en tornar als old good years del pujolisme, que s’ho treguin del cap. Mai més.

Naturalment, només queda una opció. La independència. Ni federalisme, ni estacions intermitges, ni conyes marineres. Per sort les veus independentistes són cada cop més fortes a dins de CDC. La fi del PNB, tindrà clarament un efecte exemplificador en la bona gent de Convergència, aquella que hi milita per patriotisme i no per interès, i que és la que ha aguantat el partit, electoralment, al llarg de la travessa del desert dels darrers cinc anys. Vés per on, la basquitis tindrà ara uns efectes beneficiosos…

No tinc cap dubte que si CDC actua com a partit independentista, es produirà una reacció en cadena, que fins i tot portarà a ERC a una situació límit. Per una banda, els sectors calabresos, conscients que se’ls acaba el mòmio, intentaran allargar l’actual legislatura, per tal d’arreplegar el màxim de sous, dietes i pagues extres, i després passar-se, cuita-corrents, als sociates. Per la seva banda, els sectors renovadors, conscients que hauran de reconstruir un partit totalment desprestigiat, clarament optaran per una estratègia basada en l’accessió a la independència el més aviat possible. Cap altra alternativa els serà vàlida.

Per fer front a aquesta situació, els ecspanyols (PP i PSOE), aprofitant el seu nou mapa territorial bicolor, no trigaran ni tres segons en fer un nou pacte d’estat, que segurament inclourà una profunda reforma electoral que eliminarà la influència dels partits d’àmbit no estatal, i si pot, també intentarà modificar les lleis electorals autonòmiques. Aquí em jugo un pèsol que faran servir el vot de la immigració llatinoamericana (no de la resta, de població immigrant) com a nou ariet contra l’independentisme. Una jugada que probablement, a curt terme, els pot sortir bé, però que a mig terme, pot tenir uns efectes nefastos, i pot ser font d’enormes problemes.

Naturalment, en aquest post, escrit a l’habitació de l’hotel, només marca algunes línies que hauran de ser desenvolupades en altres posts posteriors.

[Nota: Aquest post l'he escrit el dia 6 pel mati, pero he retingut la seva publicacio, per no distreure l'atencio de la Mani del dia 7]

"Detenen un membre de la màfia CALABRESA a Caldes de Montbui"

Ho acabo de llegir al diari AVUI. No és conya, no. Ara només falta saber si l'al.ludit era el cuiner, el camioner o el jardiner... 

Després d'en Camps, els calabresos. Només quedaran els nicaragüencs...

LA PUTA INFANTERIA, BARRIL, LA PUTA INFANTERIA

Aquest post, i particularment el seu títol, ja el tenia pensat abans d'anar-me'n a Brussel.les. Però no l'havia pogut escriure, tot i que fins i tot ja havia buscat la foto que la il.lustra, i que no és altra que la de la infanteria almogàver pintada al Palau del Tinell.

El sòmines d'en Barril, ara fa uns dies, va carregar contra la infanteria del nacionalisme, a la qual va titllar d'illetrada. La infanteria, segons ell, està composta per "agitadors anònims que omplen de frases reactives els digitals i les cartes al director. Hooligans del lament que ni escriuen ni saben llegir". Naturalment, es referia als blocs, i als diaris digitals. 

Diverses consideracions al respecte. En primer lloc, d'anònims, res, si més no en el meu cas. Dono la cara des del primer dia. Ni se'm passa pel cap anar d'amagotitis. Peti qui peti.

Segona, això d'illetrat, no sé d'on ho treu. Certament, molts blocaires sobiranistes cometen faltes d'ortografia. Però com a mínim escriuen i n'aprenen, poc a poc. De totes maneres, suposo que el fenomenu d'en Barril, quan escriu sobre illetrats, segur que pensa en el Buenafuente o en el José Corbacho o fins i tot en el Santi Millan, per no parlar de tots els Grandes Hermanos i Operaciones Triunfo, i tota aquest conjunt d'intel.lectuals promocionats pel sociatisme més trinxeraire i completament analfabet. Jo comprenc que tota aquesta púrria representa el milloret del que ha estat de produir la progressia ecspanyola, i segurament el Barril voldria que tots els catalans seguissim l'exemple de les llumeneres que acabo d'esmentar.

Doncs, no, noi, no. A Catalunya, encara hi ha gent que és capaç de llevar-se a les 4.00 del matí per anar a agafar un avió, manifestar-se a Brussel.les i després tornar a casa. A Catalunya, encara hi ha gent que és capaç de tirar-se 17 hores d'anada i 17 de tornada en un autocar per manifestar-se per una causa que considera noble i justa. O gent que des d'Elx fa el mateix. Encara hi ha gent que som, o són forts com un roure, i no esperen rebre subvencions per bellugar-se. I aquesta gent, és, som, la puta infanteria catalana, sí senyor i a molta honra. Una infanteria que per damunt de tot posa l'honor i no l'interès, que valora les coses i lluita per elles si les considera justa.

I tres. En el fons, Barrilet, el teu articlet traspua una malsana enveja. El sociatisme no té ni una desena part de jovent disposat a moure's que té l'independentisme. Només es mouen si cobren, si veuen que en poden treure un càrrec o una bicoca. Precisament, el pitjor servei que podríem fer és que la base independentista estigués temptada de sociatitzar-se, és a dir, d'assumir el comportament dels pringats sociates. De crear xarxes clientelars que només prediquen l'obediència cega a aquell que et pot donar pasta o poder, amb l'esperança que un dia no gaire llunyà, fer-li el llit o tallar-li el cap, per substituir-lo. No cal dir noms, però aquest perill, a hores d'ara, és ben real.

Per això, l'exemple que hem donat els Deu Mil de Brussel.les és tan rellevant. La puta infanteria, és clar que sí. I pobre del qui es pensi que ens mamem el dit! 

PTERODÀCTIL GUILLOT

Les cares públiques d'Iniciativa, sempre m'han fet patir. Penso en el Saura, en el Guillot o en el fenomenu aquest d'en Boada. Sembla que tots ells estiguin en un permanent estat de mala llet. Arran la vehemència amb la que en Guillot ha volgut desmarcar la seva formació de la Manifestació dels Deu Mil, jo demanaria, i fins i tot goso exigir als Romeva, als Herrera i a la Camats, que si us plau, mogueu fitxa i poseu a aquest individu en el lloc que li correspon, que no és altre que el Museu d'Història Natural Prehistòrica, en algun forat entre el Brontosaure i el Triceratops. El país us ho agraïrà.

FLANDERS TODAY

A l'aeroport de Brussel.les, aquesta tarda, on he coincidit amb alguns companys i companyes, que després de la manifestació vam decidir -i poder- passar la resta del cap de setmana a la capital d'Europa, he tingut temps de llegir la revista gratuïta, Flanders Today. No sé si té res a veure amb la Catalonia Today que tenim a casa nostra.

Dues notícies m'han atret l'atenció.

La primera diu que, "Nato and the EU together generate 13-14% of the wealth and employment of the Brussels Region, according to the journal Brussels Studies. EU institutions employ up to 41,000 people, and Nato employs 4,000. The presence of the international bodies in the capital accounts for 20,000 lobbyists, 1,400 journalists and over 5,000 diplomats, as well as 4,500 international agencies and companies." Cal, si més no, prendre-hi nota.

La segona és la picabaralla entre el Ministre-President de Flandes, Kris Peeters (foto) i el Ministre federal (belga) d'Afers Exteriors, Karel de Gucht. El motiu de la discussió ens pot ser molt més que familiar.

Resulta que Peeters està fent l'impossible per salvar la fàbrica d'Opel que hi ha a Flandes, davant de l'amenaça de la seva propietària, l'aamericana General Motors, de retallar una part molt important dels seus treballadors. Peeters va criticar que l'ambaixada belga als Estats Units hauria pogut mantenir-lo més informat sobre la situació amb la GM. Immediatament, de Gucht va replicar-lo, de forma molt vehement. Segons Flanders Today, en el fons de la picabaralla hi ha l'enuig del govern belga per la recent inauguració a Nova York de la Flanders House, que tindrà per objectiu promoure els negocis i la cultura flamenca als Estats Units. Oi que us sona, tot plegat?

PD. Per cert, a l'avió, poca abans d'aterrar, el capità ha anunciat que estavem a prop de Barcelona i que s'iniciava el descens damunt de Barcelona, també en català. Quan els passatgers ho han sentit, una forta ovació s'ha sentit uns minuts.  En canvi, l'hostessa, amb cara de pija i de peix fregit, s'ha mantingut, inasequible al desaliento, quan ens parlava en un blingüisme trufat lleugerament d'accent andalús. Naturalment ecspanyol-anglès.

MOLTES GRÀCIES, AMICS I AMIGUES

El viatge de tornada ha estat un no parar de rebre molts missatges de correu, posts i al Facebook d'amics i amigues que ens feliciten i es feliciten per l'èxit de la Manifestació a Brussel.les. Molts també m'heu cridat l'atenció de la foto on apareixo a l'Avui. Sembla una foto del Wally, però jo sóc fàcilment localitzable. 

Ara bé, també m'ha agradat força la foto que il.lustra aquest post, que m'ha enviat la Indiketa, i en la qual es demostra com a les manifestacions patriòtiques també hi ha moments per a les relacions socials. Fixeu-vos que el nivell de confraternització és força evident... (em foten mà, tu!)

DECLARACIONS DE HILLARY CLINTON

Un dels episodis rellevants de la setmana que avui s'acaba, han estat les declaracions de la Secretària d'Estat, Hillary Clinton, a la seu del Parlament Europeu, a Brussel.les. Van ser fetes un dia després que una delegació dels Deu Mil presentéssim oficialment la iniciativa de la manifestació a diversos eurodiputats. 

Una servidora, que va formar part de l'esmentada delegació, va poder veure els preparatius de l'acte i fins i tot passejar-se per l'escenari. Concretament vaig veure com treien d'un taxi -la imatge era una mica cutre, s'ha de reconèixer- la bandera americana que apareix al fons de la foto que il.lustra aquest post.

En el web del Parlament Europeu, he trobat la relació cronològica de la visita de la Sra. Clinton, i de la roda de premsa. En destaco el següent fragment:

0:02'45'' Question by young lady "I'd like to know whether you and the US support the increasing autonomy and eventual independence of European Nations, such as Wales , Scotland and Catalonia?

0:03'00'' Hillary Clinton "I am not going to interfere in the internal affairs of any European country".

Per la seva banda, el bloc oficial del Departament d'Estat, també se'n fa ressò, d'una forma molt més informal, de la pregunta i de la resposta, en els següents termes:

Secretary Clinton drew laughter from the crowd when she ducked a Welch questioner’s inquiry regarding independence for Wales, Scotland and Catalonia, saying she would not interfere in the internal affairs of any state.

Naturalment on diu "Welch", ha de dir "Welsh", és a dir, de gal.lès o, com sembla, gal.lesa.

UNA VICTÒRIA EUROPEA

Estic cansat i content. Acabo de tornar de la manifa dels Deu Mil, i el primer que vull fer és compartir amb vosaltres algunes de les fotos que he pres al llarg del recorregut. La valoració de l'acte la faré més endavant. 

En la foto superior, el moment del Cant dels Segadors al final de la marxa, amb les estelades ben enlairades. En la foto inferior, una pancarta que ho diu tot... des d'Elx (el Baix Vinalopó).

Encara no he llegit les reaccions mediàtiques, i em costa de fer-ho perquè segur que em posaré de mala llet, però ho he de fer. 

Una altra de les experiències més gratificants que he tingut avui és el nombre de persones que m'han saludat i que s'han declarat lectors impenitents d'aquest modest i humil bloc. Són gent que s'acosten i pregunten "Tu ets en Sort del bloc?" i llavors comencem a comentar la jugada i la petem una estoneta. Sovint els pregunto si ells en tenen, de bloc, o si escriuen, i llavors de seguida diuen que no, per les raons més peregrines -o probablement per sortir del pas. A tots vosaltres, moltes gràcies pel vostre suport diari i per aguantar les neures d'una servidora. Fins i tot, sembla que algú de vosaltres ja em tingui retratat psicològicament, i que em coneix com si m'hagués parit. Obvio esmentar els vostres noms, perquè em sabria greu deixar-me'n algun. En fi, amb tots els que he parlat avui, doneu-vos per esmentats. 

En la foto inferior, poc abans de l'inici de la manifestació.

Per cert, una demanda pràctica: Es busca blocaire, per cobrir plaça d'un altre blocaire que ha decidit jubilar-se anticipadament. Els requisits són: compromís a escriure un post a la setmana, tenir una visió oberta del procés de confluència dels diferents grups independentistes. Es valorarà (que tanmateix no són motiu d'exclusió si no s'acompleixen): ser dona, tenir menys de trenta anys, viure en un territori català que no sigui el Principat. La gent interessada que es posi en contacte amb una servidora. Aclariment u: no és rotllo. Aclariment dos: no està remunerat econòmicament, però sí moralment.

Més quan hagi descansat una mica.