dijous, 31 de maig de 2012

ELS ESPANYOLS TAMBÉ SIGNEN DECLARACIONS D’INDEPENDÈNCIA





Aquesta foto recull el moment que el llavors Ministre Manuel Fraga Iribarne va signar en representació d’Espanya la independència de Guinea Equatorial. Era l’any 1968. Va ser el mateix que a Paris la imaginació pujava al poder, a Catalunya es fundava el PSAN, i ETA eliminava el torturador Melitón Manzanas (foto).
Probablement, alguns, tal vegada, molts dels lectors sigui la primera vegada que vegin aquesta foto. I fins i tot és possible que ara s’assabentin que, qui va ser President fundador del PP, va ser qui va acceptar, protocolàriament, la independència d’un territori sota sobirania espanyola, i en ple franquisme!
Recordo que els espanyols sempre es vanten que Espanya és indissoluble. Quan de fet és la nació més soluble que hi ha en el món. Ara ha fet dos-cents anys de la Constitució de Cadis, on es parlava dels espanyols dels dos costats de l´Hemisferi, en referència, és clar als d’Amèrica. Poques dècades després un 90% d’aquests espanyols havien deixat de ser-ho. Voleu una prova de més dissolubilitat que aquesta?
Llavors van haver de refer la historiografia nacionalista a correcuita, centrant-se en l’àmbit estrictament peninsular i rodalies. La pèrdua de les colònies, va anar prenent una posició perifèrica, i s’accelerà més el discurs castellanista com a forjador de la unitat peninsular i totes les paranoies que ja sabem.
Però aquesta foto franquista, em fa pensar que si en un context dictatorial, de guerra freda, els espanyols se la van embeinar i van fotre el camp -com van fer, anys després amb els Sàhara Occidental- com algú pot pensar que, si s’escau, quan hagi arribat el moment, no tindrem una foto, o un vídeo, en el qual el representant del govern espanyol del 2014, que podria ben bé ser el Josep Antoni Duran i Lleida, signés la independència de Catalunya, davant la presència del líder independentista, que podria ben bé ser, en Joan Carretero, per exemple.
Les lliçons d’aquesta foto són múltiples. Però la més rellevant és que quan arriba el moment, el polític, fins i tot aquell més bocagrossa, fa el que el Big Brother li ordena fer.
Avui en dia, més de quarants anys després, els espanyols continuen amenaçant i fent totes les xuleries que us podeu imaginar. Però quan arribi el moment, i sempre amb l’acord de Washington, s’avindran a raons.
Però, perque això sigui possible, ha de quedar clar, net i polit, el compromís dels màxims dirigents catalans al respecte. Qui no estigui per la Independència, ho ha de dir ben clar. I no anant amagant-se per les cantonades.
NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 23 de maig del 2012.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dimecres, 30 de maig de 2012

DESTITUCIÓ IMMEDIATA DEL DELEGAT A MADRID!!!

Si l'Artur Mas fos un president de debò, a hores d'ara ja hauria destituït fulminantment el Delegat del Govern a Madrid per les seves declaracions sobre el pacte fiscal.


El senyor Jordi Casas (UDC), ha donat el seu parer sobre el tema en el sentit que cal posposar-lo, atès que ara el més important és resoldre el tema de la crisi econòmica. Us sona l'argument? Bingo! És el mateix que utilitzen el PSOE i, sobretot, el PP.


Però a veure, això què és? Com és possible que un delegat del govern expressi opinions personals polítiques en l'exercici del seu càrrec. 


A veure si ens entenem, algú s'imagina un ambaixador de qualsevol estat opinant sobre l'estratègia política del govern al qual serveix? 


És al.lucinant!!!! I demostra la manca de sentit d'estat (català) que aquest individu té. 


Per cert, en Casas és un representant del sector negocis d'UDC i del lobby més carca, quasi (o sense) fatxa.del Vallès.


Artur, et surten els nans per totes bandes. El Duran, l'Ortega, el Sánchez Llibre. Ara el Casas... O el fas dimitir tu, o senzillament és que ets un calçaces!!!



Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 28 de maig de 2012

BON VIATGE, AMIC


Hi ha quelcom incomprensible en el fet que ahir, bé de fet ja era la matinada d'avui, el darrer article que vaig llegir abans d'anar al llit va ser el d'en Jordi Gomis, que publicava la seva primera contribució a Nació Digital, i que la primera nova que he llegit avui després de llevar-me, és la del seu accident fatal. La consternació i l'abatiment ha estat absolut.


En Jordi era també membre de la Junta Directiva de Reagrupament, i en els darrers mesos havíem treballat plegats. Era un company, un patriota de pedra picada, i fins i tot diria que era un Soldat, un soldat de Catalunya. D'aquells que mai busquen la notorietat, però sí la feina silenciosa i compromesa.










No me´n sé avenir que en la propera trobada, no el tindrem entre nosaltres. El seu buit costarà molt d'omplir. Però la seva memòria romandrà entre nosaltres fins a la Independència, i llavors els que la vegin diran que sense ell hauria estat molt més difícil.


Una abraçada molt forta a la família i el meu profund condol.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 27 de maig de 2012

REAGRUPAMENT A LA FINAL DE LA COPA DE L'ELEFANT


La presència reagrupada a la final del Calderón es va fer notar també, com es pot veure en aquest vídeo.

Etiquetes de comentaris: , ,

LA MARATÓ DE LA POBRESA (ESPANYOLA)

Avui assistirem, de fet ja ha començat, a un altre exercici de cinisme polític, disfressat de bonisme solidari, que l'únic que pretén és tranquil.litzar consciències i assenyalar, en pla platònic, les ombres i confondre-les amb la realitat. Em refereixo, és clar, a la marató de la pobresa de TV3. De la pobresa espanyola, per descomptat. L'únic positiu que es pot dir de la marató és que serà una microexercici de generositat dels opulents que, com abans els reis absoluts indultaven condemnats a mort, ara uns pocs exclosos socials veuran com la seva situació personal o familiar es modifica lleugerament. Una gota en un oceà. Algú dirà que amb això ja n´hi ha prou, seguint la lògica incrementalista o, en la seva versió pujolista, de peix al cove o de qui dia passa any empeny.



Però no és així. En filosofia, en matemàtiques, es dóna molta importància a la coherència dels processos de raonament, de manera que si una afirmació o una equació estan mal construïdes o són falses, totes les afirmacions o les operacions posteriors no tenen cap validesa. És a dir no dóna el mateix resultat: 3+4x2 que (3+4)x2.


Aplicant-ho al cas que ens ocupa, considero un immens acte de cinisme dedicar tota una marató a la pobresa i no tenir en compte en cap moment el que jo diria que és un dels principals elements que el determinen: l'espoli fiscal espanyol, que ens roba cada any el 10% del nostre PIB i cada dia 60 milions d'euros. 60!!!!!


Certament no és aquest l'única causa de la pobresa, també n'hi ha d'altres com la corrupció, el frau, i no ens oblidéssim pas, les desigualtats i el propi model socioeconòmic o l'aposta per una economia especulativa per damunt d'una economia productiva.


Però si aquestes causes són comunes amb la majoria de societats del nostre entorn (les desenvolupades), l'espoli fiscal ens és exclusivament pròpia. És única i irrepetible, en el nostre entorn, també. I d'aquesta, si més no en les promos de l'emissora, no se n´ha dit ni fava.


Hi ha molts anti-independentistes que estratègicament descriuen la situació del país com si aquest ja fos independent. D'aquesta manera, eviten parlar de les causes de la dependència. I en aquest cas de l'asfixia financera que patim en tant que sotmesos al règim autonòmic. Ignoren a posta que Catalunya no pot actuar en condicions d'igualtat amb altres territoris, atès el robatori diari que pateix, i per contra l'exigeixen que sigui la primera de la classe.


En una Catalunya independent de ben segur que hi haurà pobres, com també peatges i fins i tot corruptes. No serà el paradís. Però com a mínim disposarem dels recursos que tots els estats del nostre entorn disposen per intentar combatre aquestes xacres. I ens en sortirem o no. Però el que és segur, és que amb l'actual pobresa espanyola, amb la nostra subordinació, no ens en sortirem, i de fet cada cop anem a pitjor, i si no capgirem la truita, potser aviat ja serà massa tard. Potser és això el que alguns volen... 

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte, 26 de maig de 2012

AFARTA´M I DIGA´M MORO!, NOVA CAMPANYA PUBLICITÀRIA DE LA GENERALITAT DELS MILLORS

El fet verídic va passar en un restaurant molt conegut del Raval. I més concretament, va passar a la taula adjacent on la major part dels apparatxiks reagrupats estàvem dinant. Tanmateix, ens n'assabentàrem minuts més tard, que si ho haguéssim viscut en viu, juro per la copa de l'elefant que hauria acabat de manera molt diferent.


Resulta que en aquella taula hi seia un destacadíssim representant de la brunete mediática espanyola, però molt important. I molt conegut. Quan el cambrer del restaurant se li adreçà per prendre nota, l'individu li etzibà, un castís, "Háblame en cristiano". El cambrer, naturalment, la pela és la pela, va cedir. 


Aquest episodi m'ha vingut al cap quan he llegit que s´ha remodelat l'oficina de turisme de Catalunya a Madrid, ubicada al Centre Cultural Blanquerna que comparteix adreça amb la Delegació de la Generalitat a la ciutat mesetària.


De la delegació de la Generalitat a Madrid ja n´he parlat en anteriors posts en aquest modest i humil bloc (1 i 2). Fins al moment present, és l'única delegació immune a les ires del govern espanyol, del PP, i a l'afany liquidador del propi govern.  Vull dir que mentre no paren de tancar delegacions arreu del món. com la de Buenos Aires, la de Madrid no para de créixer i de potenciar-se. Suposo que això és el que entén el govern dels millors, per la globalització... obrir-se més a ... Ecspanya.


Segons llegeixo, "remodelació s’ha dut a terme pensant en donar al turista madrileny totes les facilitats per planificar el seu viatge a Catalunya". Ja m'imagino quins són els packs que s'ofereixen als turistes castissos: "Ven e insulta, sale, casi, gratis (somos catalanes, no idiotas)", "Disfruta de la colonia ahora que aún puedes", "Recristianiza, que queda poco", "Conoce el país de nuestro más servil servidor, José Antonio Duran y España", "Vive experiencias inolvidables en la colonia, verás cómo es posible que un manifestante del 10 de julio por la Independencia, después vote autonomia... eso sólo pasa en Cataluña". I així ad infinitum.


No cal dir que la Delegació del Govern a Madrid és un territori monopolitzat pel senyor Duran i Lleida i els seus acòlits, començant pel propi director, en Jordi Casas (foto). De fet això no és d'estranyar atès que tant les relacions bilaterals amb Madrid, com la política d'afers exteriors de la Generalitat, estan controlades amb mans de ferro pel cerillo, com li diuen al Polònia.


Naturalment, la justificació de la remodelació de l'oficina és econòmica. Diuen que el turisme madrileny a Catalunya és molt important. Però a ningú no se li escapa que en el fons, hi ha una claríssima aposta política: convertir Catalunya en una reserva turística de l'oligarquia i les classes mitges espanyoles, per tal que s'esbravin en la perifèria. I d'aquesta manera subjugar-la encara més, convertint-la en una economia de serveis de baix valor afegit, amb activitats elementals, mentre que les d'alt valor s'instal.len progressivament a la rodalia madrilenya.


Contràriament, si volem tenir una economia forta i sòlida hem d'apostar al màxim per la internacionalització de les nostres empreses. Això, per descomptat, només es podrà fer d'una forma desacomplexada, si disposem d'un Estat propi, és a dir, de la Independència, que vetlli per promocionar l'exportació i la inversió exterior  i captar inversió exterior. Però per aconseguir això cal tenir unes prioritats polítiques ben estabertes i en la direcció correcta. I això, actualment no passa, més aviat, passa tot el contrari. Cal capgirar-ho.



Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 21 de maig de 2012

...I EN MARC CROSAS, PATRIOTA EXEMPLAR...


... amb l'Estelada, en la celebració del campionat de la Lliga Mexicana. Moltes felicitats, Marc!!!!!

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 20 de maig de 2012

FELICITATS ROMEU I BIOSCA!

Ahir, dos catalans van guanyar la Champions del 2012. Felicitem-los!


ORIOL ROMEU, d'Ulldecona


PACO BIOSCA, de Lleida

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

III Pla Quinquennal... o és de Reajustament?

Inicialment tenia pensat fer un article dedicat al senyor Duran i Lleida, però penso que a aquestes alçades de la pel.lícula, dedicar-li una sola línia a aquest esclau d'Espanya és una veritable pèrdua de temps. Us el podeu confitar trenta anys més si voleu, que segur que ho fareu.


No, prefereixo reflexionar per a gent intel.ligent i digna. A veure avui s'ha anunciat el III Pla Quinquennal dels govern dels millors... He dit Pla Quinquennal? Aixxx, perdoneu, volia dir III Reajustament en poc més d'un any. Noves retallades que afectaran a molts col.lectius socials i laborals. I tot perquê? Per no voler plantar-se. Hi ha quelcom irritant en l'actitud del senyor Mas. Diria que és aquest posat de repelente niño Vicente que es deia abans. És el posat del subaltern que no vol que els amos l'assenyalin com el dolent de la pel.lícula i es converteixi en l'ase dels cops.




Jo penso que seria molt més fàcil agafar el toro per les banyes i dir clarament que aquí hi ha un espoli de 60 milions d'euros cada dia, repeteixo, cada dia. I que això no té paral.lel enlloc del món, o com a mínim, com s'acostuma a dir, en els països del nostre entorn. I que aquest espoli diari, no només té unes profundes conseqüències econòmiques, sinó també unes dramàtiques derivades socials.


Però no, el governs dels millors reajustadors -són uns cracks, en aquesta matèria- intenten marejar la perdiu amb el tema del pacte fiscal, o com li vulguin anomenar. Però quin pacte? Amb qui? Amb els espanyols? Amb un PP amb majoria absoluta que està preparant el terreny per acabar amb el tema aquest autonòmic?




Fixem-nos que els anys vint, ja van intervenir, primer, i liquidar, després la Mancomunitat de Catalunya. En els trenta, també ho van fer del mes d'octubre del 34 al febrer del 36, i després a partir del maig del 37 en la zona sota el govern de la República, i des del mes d'abril del 38, en els territoris que van ser conquerits pels feixistes.


Pactar amb els espanyols perque es quedin sense la vaca que els dóna la llet? Ells ja es van fer el hara kiri en una ocasió, ara no se´l tornaran a fer, i menys per Catalunya, a la qual consideren seva per justo derecho de conquista. I punt.


Amb una Catalunya Lliure, no caldria cap reajustament, perquè els diners de l'espoli cobririen de sobres els dèficits que avui en dia tenim. Tant costa veure clar això?


Llavors, si racionalment, és òbvi que la Independència és benestar, és desenvolupament i creixement, perquè costa tant de fer el pas endavant definitiu?


La por? La inseguretat? El risc?


Jo diria que segurament tot això compta. Però, sobretot, hi ha la manca de coratge d'un govern que no confia amb la seva gent. És l'elitisme que sempre ha caracteritzat el sistema polític de les darreres dècades. Les elits no confien en la gent, en la massa, a la qual tenen per inculta i influenciable. És molt trist, però en aquest aspecte, no hem avançat gaire des dels anys 20 i 30 del segle passat. Prefereixen el pacte entre les elits. Com fa la dita, llops amb llops no es mosseguen.





Però aquí, és un falla la saviesa popular. El govern espanyol no té el govern català com un igual, sinó com un subaltern al qual se l'ha de controlar i si s'escau, castigar. De manera que en el fons no hi ha negociació. Hi ha intent d'imposició i submissió en darrer terme per part d'un respecte de l'altre.


El més normal, si tot continua igual, és que més tard que d´hora, hi haurà un IV Reajustament, i així fins a que l'autonomia no sigui més que un eufemisme, si no és que ja ho és ara.


Però, és clar, es prefereix abaixar el cap que plantar cara. I així ens van les coses. Amb cada cop més atur i menys recursos per tirar endavant.


La pregunta clau, però, és: però estem fatalment condemnats a aquest panorama? O encara podem canviar el nostre destí?


Malgrat tot, sóc optimista, perquè confio més en la raó que en la creença. Tot i que de vegades, costa.


NOTA: Post penjat al DGS, 15.05.2012


Etiquetes de comentaris:

dijous, 17 de maig de 2012

PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA

La dimensió exterior és un component essencial de tota estratègia independentista. I això és així perquè vivim en un món globalitzat i mediatitzat. És evident que si es vol aconseguir la Independència, els primers que cal mobilitzar són els propis ciutadans connacionals, als quals cal mobilitzar per assolir-la. Però paral.lelament, mai es pot deixar de banda la recerca de suports fora del país a alliberar. Suports polítics, econòmics, mediàtics. Fins i tot militars, entre molts altres. És cert que el suport exterior pot arribar a condicionar sobremanera el nou sistema polític que es constitueixi un cop guanyada la Independència. Molts favors i moltes hipoteques s'hauran d'anar tornant amb el pas dels anys. Però també ho és que el suport exterior no només pot accelerar el procés d'accessió a la Independència, sinó que també ho pot arribar a fer molt més senzill, menys traumàtic i més suau.






Hi ha tres elements o nivells que podem distingir, com a mínim en la vertebració d'una política exterior independentista: els expatriats i les seves organitzacions, altres nacions germanes en la lluita per la Independència, i finalment els actors polítics tradicionals com són els estats sobirans.

Molts moviments independentistes, des de l'irlandès o el propi català, fins als dels estats bàltics o el mateix de Montenegro (2006), tenen els seus orígens o la seva empenta més forta en les comunitats d'expatriats que, lliures de l'ocupant, poder organitzar-se i preprar-se amb molta més facilitat. Els expatriats acostumen a auto-organitzar-se en associacions o entitats que acaben convertint-se en motors d'iniciatives patriòtiques i que poden arribar a contactar amb sectors del país d'acollida que poden mostrar un cert interès per la reivindicació independentista. En definitiva, les associacions d'expatriats esdevenen una veritable xarxa de relacions polítiques amb molts països del món i en un corrent d'informació i iniciatives que poden impactar en les institucions polítiques internes.






El segon element són les nacions germanes de lluita, és a dir els moviments polítics i socials, que en un altre estat, també lluiten per la seva Independència. La coincidència d'objectius, teixeix una complicitat evident entre els diferents moviments independentistes, fins al punt que s'arriben a crear coalicions o campanyes que tenen un important impacte mediàtic i polític. Aquestes coalicions es poden constituir en instàncies legislatives com per exemple, el Parlament Europeu.

Això no obstant, sovint la realpolitik s'imposa a les relacions fraternals entre els moviments independentistes. Sobretot quan un d'ells constata que la independència és molt cercana, acostuma cada cop més a pensar en clau d'estat sobirà i a deixar de banda, aquells moviments que encara no han aconseguit el seu objectiu cercat: el de l'estatalitat i la independència. Fins i tot s'han donat episodis lamentables que nous estats acabats de constituir i reconeguda la seva independència, s'han posat en contra de reconèixer nou estats que reivindiquen antics aliats. És com si es passés de categoria i el nou estat donés amb la porta als nassos als antics companys de lluita. Sovint és molt lleig. Però també sovint és un exemple de política pragmàtica que pot comportar beneficis interessants per a la consolidació de l'estat propi.




Finalment hi ha la relació directa amb altres estats sobirans que donen la cara per reconèixer diplomàticanent un estat que la resta d'estats no reconeix diplomàticament. Si el nombre d'estats que et reconeixen és mínim, podem parlar que aquell estat viu en un limbo. Però en termes generals és molt difícil que un moviment guerriller o polític mobilitzi el propi estat i la seva comunitat a favor de la lluita independentista. Tanmateix, perque un estat es posicioni fermament a favor de la secessió d'una part d'un altre estat, ha de tenir una raó o un interès força important. Saber trobar aquesta raó o aquesta política que activi el suport internacional és la tasca principal del moviment independentista, abans que aquest accedeixi a la Independència. Una raó que pot assumir moltes dimensions: política, econòmica, cultural o geoestratègiques i militars.





En definitiva, la política exterior independentista, ha de saber combinar en cada moment quina de les tres polítiques és l'adient per al seu cas particular. Tanmateix, el més probable és que el resultat definitiu sigui una barreja de les tres esmentades més amunt. Caldrà parar molt de compte en com evoluciona la política global i la domèstica per tal de no confiar tot a una única estratègia. Seria com posar tots els ous en una mateixa panera, és a dir, molt arriscat. En continuarem parlant.


NOTA: Penjat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 15 (Maig 2012)

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 15 de maig de 2012

LA MALA MARCA


Des de que va prendre possessió del ministeri, el senyor José-Antonio Garcia-Margallo, sense accent final, probablement per amagar la seva ascendència catalana, està obsessionat en eliminar la presència exterior de Catalunya. Una obsessió que va acompanyada d'una voluntat de potenciar quelcom infumable com és la “Marca España”. Una marca que es troba en un declivi tan evident que, cada cop s'assimila més a deficiència, corrupció, fracàs... Fins i tot, darrerament, aquesta marca ha inspirat a diversos estats llatinoamericans per tal de procedir a les seves aspiracions nacionalitzadores. Senyal evident d'una feblesa total. Tothom s'atreveix amb els espanyols, i tothom s'atreveix amb la marqueta aquesta, de tan ridícula i patxanguera que és.

Perquè cal dir-ho amb la veu ben alta i forta: avui, el Regne d'Espanya, amb el seu cap d'estat ben a l'avantguarda, per descomptat, és el súmmum dels despropòsits. Només cal llegir cada dia la premsa internacional i en quedarem ben convençuts. “Spain is Pain”, en paraules mediàtiques ben difoses des del New York Times, fent un més que divertit joc que atrauria a qualsevol aprenent de Màrius Serra.

Per això, penso que és el moment de convèncer a aquells exportadors catalans, que en gran mesura constitueixen l'avantguarda de l'empresariat a casa nostra, i que són els que encara estan proporcionant l'oxigen que ens permet respirar com a país i com a economia, que és una ruïna fer servir, si la fan, aquesta marca. Contràriament, la Marca Catalunya, associada a referents exitosos com poden ser el nostre patrimoni artístic, cultural, i el màxim desvinculat del pària espanyol, pot donar molt més joc.

És cert que els espanyols utilitzen i utilitzaran encara més tots els recursos al seu abast per enfonsar aquesta proposta, sobretot en les fires internacionals, on la pressió que suporten els expositors catalans per passar per la cleda de la “Marca España”, és immensa. Però ha arribat l´hora de constatar que vincular-s´hi, no només és nociu, sinó que constitueix un mal negoci.

Només amb empresaris i empresàries valents que apostin sense complexos per una Marca Catalunya que jugui a tot el món, i que per descomptat sigui exemple de qualitat, seriositat i eficiència ens en sortirem.

I naturalment, amb el suport d'una administració catalana que no faci seguidisme de Madrid, ni accepti els dictats del ministre actual. Però aquesta és una altra història de la qual ja ens en ocuparem en un proper article. Que hi ha teca i molta.



Nota: Aquest és el primer article que he escrit per a Nació Digital, el 14.05.2012

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 14 de maig de 2012

AIXÒ ÉS CATALUNYA!




La terra, els carrers, el sòl que he trepitjat avui al llarg del dia, i el que heu trepitjat molts dels que llegireu aquest post, és Catalunya. La nostra terra era Catalunya fa mil anys i serà Catalunya d'aquí a mil anys. Per molt que els pesi als espanyols. I per molt que se´ls enfoti als dependentistes que governen en el moment present.


No aconseguiran acabar amb nosaltres. Malgrat totes les enginyeries polítiques, militars, econòmiques, demogràfiques, culturals o mediàtiques -o religioses- que ens intentin aplicar. Si hem resistit 300 anys, és evident que no defallirem ara. Catalunya serà de nou lliure, i ara, a més a més, moderna, forta i ambiciosa. Tant que si és necessari anar més enllà caldrà anar-hi. Potser l'Ítaca que canta el poeta no és ben bé el que sovint es pensa.


Perquè hi ha una cosa que no podrem mai d'obviar. Un cop haguem recuperat la llibertat, mai dels mais ens la deixarem tornar a prendre. Això que ho sàpiga el món mundial. La protegirem i la promourem amb totes les nostres forces. I no estalviarem esforços, ni recursos, ni capitals, ni res, per fer-ho. Peti qui peti. Massa hem patit al llarg de les darreres dècades i segles. No tornarà a passar.


Els espanyols se les pinten molt felices i es pensen que ens faran la pell. Per altra banda, molts catalans pensen que ja no tenim res a fer, que ja som un poble a extingir. Tant l'optimisme dels uns com el pessimisme dels altres és erroni.


La Catalunya actual, acabarà fent un pet com un aglà. El problema és si la petardada serà controlada o sense control. Cal fer tots els esforços perque sigui el primer cas. No podem permetre que la crisi i l'ensorrament de l'estat espanyol a Catalunya ens agafi amb els pixats al ventre. No podem deixar que d'altres prenguin la direcció política, cap a  viaranys del tot impensables.


No es pot repetir el juliol del 36, quan la Generalitat no es va saber imposar. Independència ha de ser sinònim d'ordre i de disciplina. I també de menyspreu pels covards i pels pusil.lànimes. Pels qui els tremolaran les cames i els petaran les dents.


Així de clar. Al primer que cremi un contenidor, anirà de pet a fer carreteres al Pallars. I que quedi clar que el primer gracioset que corrompeixi o defraudi, també. Òbviament, això no serà cap obstacle perque algú ho intenti, perquè sempre hi ha desgraciats que es pensen que se´n sortiran, que són més llestos que la resta dels mortals... Però que sàpiguen que anirem a per ells.


La República Catalana serà el país de l'honor. Com ho va ser fa mil i com ho serà d'aquí a mil anys. Que es preparin els uns i els altres.


NOTA: Penjat inicialment al DGS (09.05.2012)



Etiquetes de comentaris:

diumenge, 13 de maig de 2012

HA SORTIT LA VEU, NÚM. 15 (MAIG 2012)


2.000 POSTS!



Aquest modest i humil bloc ja ha celebrat moltes commemoracions, si bé la més important és que continua sortint amb la mateixa o més alegria i força que quan va començar el mes de juliol del 2003. Ara s'ha apuntat una altra medalla, que deia en Màgic Andreu. Ja hem publicat 2.000 posts, és a dir, entrades. Bé em direu que algunes són repetides. Cert. D'altres són molt breus. També. Però a l'infern amb els peròs, avui tinc ganes de celebrar-ho! Dues mil entrades no són poques! Cal tenir constància i aguantar. I modestament, penso que les he tingudes, fins i tot en alguns moments una mica durs. No tinc ni idea si arribaré als 3.000 posts o als 4.000. Potser un dia m'aixecaré i diré prou. S'ha acabat la comèdia. Però mentre aquest dia no arribi, continuaré escrivint quan tingui alguna cosa a dir, i em faci mal no treure-ho de dins meu, i abocar-ho a aquesta esfera pública que és Internet. 


Enhorabona bloc meu!

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 12 de maig de 2012

AMENACES...

Aquests darrers dies hem presenciat claríssimes amenaces per part dels ecspanyols, que se saben de memòria on ha de picar per fer mal. Vegem-ho.

La Chuky Camacho, l'altre dia, en seu parlamentària -Mare de Déu Senyor quina expressió més hortera i que ara tots els corresponsals polítics catalanets han copiat dels ecspanyols-, davant la boca petita d'en Mas, que havia afirmat que hi hauria hisenda fiscal catalana tant sí com no, va parlar, com acostuma, amb la boca grossa, per alertar sobre el perill que corrien les pensions dels catalans. Anem bé. És el típic i tòpic argument que empren sempre els enemics de la Independència, tant aquí, com a Escòcia i fins i tot al Quebec -tot i que els quebequesos gaudeixen del seu propi Pla de Pensions. Que els ecspanyols recorrin al Manual del Bon Anti-independentista, vol dir que ho veuen pelut, i necessiten posar en pràctica el discurs de la por, del terrorisme unitarista ecspanyol.

Però, és clar, més enllà de les pocasoltades de la Chuky, l'altra estratègia que han fet servir els espanyols és molt més sibil.lina, i de fet, ja en vam parlar en aquest humil i modest bloc ja fa un any.

Em refereixo, és clar a l'estratègia acció-reacció que han portat a terme els ecspanyols. Pràcticament no havien passat 24 hores de les declaracions de Mas sobre l'autodeterminació financera, per dir-ho d'alguna manera, que el diari El Pais, treia una notícia relacionada amb Milletgate  i el finançament irregular de CDC, a través del Palau de la Música. Amb la magnífica xifra de 775.000 euros, aprox., en joc.

Ho capteu? El mecanisme és calcat al gos de Pavlov. Tu parles d'autodeterminació? Doncs jo et trec una acció judicial al canto perquè tornis a quedar-te calladet.

I és que, com ja vaig dir en el seu moment, CDC, i molt menys CiU, no poden defensar Catalunya, perquè estan judicialment lligades de mans i de peus. La Justícia ecspanyola els té collats i quan vol, apreta una mica el coll convergent. 

Amb aquestes condicions es pot assumir la responsabilitat de defensar una nació espoliada, si saps que tens el cul llogat? I és clar que no, per favor.

Ja vaig dir també, que l'única manera d'acabar amb això, és l'opció Unió Mallorquina, és a dir, la dissolució i la formació d'un nou partit que comenci net com una patena. Sense el llast d'un passat que llasta el present i compromet el futur.

Però mentre això no passi, és evident que els dirigents de CiU, mai podran forçar un pols amb Madrid, perquè tindran les de perdre. 

Per això a CiU, difícilment poden apostar clarament per la Independència, més enllà de les declaracions folklòriques d'un Puig, que són més per consum intern que qualsevol altra cosa.


Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimarts, 8 de maig de 2012

L'ÚLTIM QUE INTERVINGUI, PAGA

Catalunya s´ha convertit per enèssima vegada en un laboratori de proves. És la creu de no tenir estat. I és la creu de no tenir ningú disposat a trencar-se la cara per ella. I em refereixo, és clar, al govern de la CAC, que no és més que un pòsit de cagadubtes i de venuts a l'or espanyol.

Tot sembla indicar que a partir del 15 de maig, el GOS, que és l'acrònim que fa servir el Departament d'Estat dels Estats Units per referir-se al Government of Spain, pot intervenir en qualsevol moment l'autonomia catalana. Una possibilitat que, per cert, ja va avançar en el seu discurs post-àpat de l'11 de setembre, el Dr. Joan Carretero. Aquella intervenció, naturalment, va ser resposta, com acostuma a passar, amb la llosa del silenci. Però no per silenciar-les, les veritats deixen de ser-ho. La veritat no és democràtica, o si no que li ho preguntin a Galileu Galilei. Tota la humanitat pot estar equivocada i un sol ésser humà pot tenir la raó. És elemental. Però els covards sempre s'amaguen en els nombres, que sovint es converteixen en l'únic element legitimador de l'statu quo: siguin en forma de vots o en forma de diners... o d'amics al Facebook. O de polzades de la televisió, de caps de bestiar o de dones. O de centímetres de... en fi, deixem-ho.

Però l'urgència dels espanyols per fixar una data per donar el tret de sortida per començar la intervenció en les autonomies, és a dir, parlem clar, la intervenció en la CAC, que és la que realment interessa, atès que difícilment podran intervenir la basca, té una explicació ben lògica.

Una simple lectura dels diaris internacionals els darrers dies, presenta un panorama esborronador de l'economia espanyola, tant que fins i tot alguns han gosat afirmar que la seva caiguda pot arrossegar altres economies i pot fer volar pels aires la zona euro. Si voleu comprovar això que dic, només cal que consulteu un agregador de notícies que fa uns dies que he penjat a la xarxa, i que m'està donant molta feina, perquè no para d'actualitzar-lo, atès el volum de notícies sobre el tema. El podeu llegir aquí. Per acabar-ho d'adobar, un article al Wall Street Journal, ha encabronat els espanyols d'allò més, tal i com es pot comprovar en els comentaris, amb amenaces incloses, de represàlies. Total per afirmar, el que és una obvietat, i el que modestament, ja vaig anunciar en un post anterior en aquest mateix bloc. Que Espanya no canviarà.

En definitiva que tot sembla indicar que la intervenció de l'economia espanyola per part de Brussel.les i de Frankfurt, està a la cantonada. Oimés quan el propi President del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ja ha anunciat que no tornarà a salvar el cul a Rajoy, com ja va fer en les setmanes anteriors.

Tanmateix, una intervenció de la UE de l'economia espanyola, suposaria una sotragada tan forta i dolorosa. Però fins i tot podria ser positiva en aspectes com les infrastructures i la balança fiscal, atès que el més probable és que capgiraria la tendència a la madrilenyització de la política econòmica general, acabant, per exemple amb els AVEs (que no TGVs) a les kimbabes, o a l'espoli fiscal català.

I això, òbviament, els espanyols no ho poden tolerar. Solució? Avançar-se als esdeveniments. Tenen sort que França està en eleccions i que la senyora Merkel s'ha convertit en el pim, pam, pum de la campanya del senyor Hollande. Això els distreu del tema espanyol, com a mínim fins al dia de les votacions.



I aprofitant l'avinentesa, pretenen intervenir l'autonomia catalana, abans que ho faci la UE. Es tractaria, naturalment, de tenir-ho tot atado y bien atado, abans que intervingui Brussel.les. No és el mateix que Brussel.les intervingui amb una CAC formalment autònoma, que fer-ho amb una CAC lligada de mans i peus. I sobretot de boca. Que és el que pretenen.

Fins i tot, les tímides ofensives mediàtiques del govern del senyor Mas en els mèdia globals, van ser considerades quasi actes de traïció per part de Madrid. I això que ella no s'ha estat de bombardejar la CAC des del Financial Post, el Wall Street Journal, The Economist, i no sé quantes plataformes més. Però ells, fidels a la lògica dels seus avis, la de cautivo y desarmado...no volen una victòria de 80 a 20 o de 90 a 10, volen una victòria total, del 100 a 0, perquè en el fons són molt covards i no suporten ni la més mínima rèplica.

En definitiva, repeteixo, els espanyols s'han proposat intervenir la CAC, abans que ho faci la Unió Europea. La jugada està clara.  No volen perdre la mamella de la Catalan Cash Cow, és a dir, la vaca catalana de la qual espremen fins a l'última gota, fins a l´últim euro. Fins a l'última gota de suor... o de sang.

I tot aquest pols entre espanyols i europeus, naturalment, davant d'un convidat de pedra. Un convidat que com els tres micos, ni veu, ni escolta i que, com a molt, es limita a xiuxiuejar. Em refereixo, és clar, a aquesta olla de grills que és el govern de la CAC. Que si es trobessin de nit, els podríem titllar, perfectament del Sopar dels Idiotes. Una colla de gent, d'arreplegats, que no saben què és la dignitat, ni plantar-se encara que els lladres i els kinkis entrin fins a la cuina i facin cap als dormitoris.  Una gent de la qual ja quasi no paga la pena de referir-s'hi, perquè ja no tenen cap rol en el moment actual.

NOTA: Post penjat al DGS, EL 02.05.2012l


Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 6 de maig de 2012

HI ESTÀS CONVIDAT!

Demà dilluns t'espero a l'acte CATALUNYA AL MÓN: PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA, que se celebrarà a la seu nacional de Reagrupament (c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a, Metro: Urquinaona), a les 20.00 hores.



Hi parlarem l'Antoni Montserrat, vicepresident de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC), directiu del Casal Català de Luxemburg, i membre del Comitè Ciutadà que impulsa la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea; l'Esther Ponsa, membre de la Junta Directiva de Reagrupament, i una servidora.




L'acte també servirà per presentar públicament el nou web internacional de Reagrupament, que aplegarà notícies del web nacional traduïdes a l'anglès, així com diversos enllaços en aquesta o altres llengües que informin els lectors del món sobre Catalunya en general i Reagrupament en particular.

Us hi esperem!

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

divendres, 4 de maig de 2012

NOVA CALBOTADA DE GUARDIOLA A SANDRUSKO


L'adéu de Guardiola pot acabar sent una mica abrupte perquè cada dia que passa el noi es va deixant anar més. Les seves darreres paraules han estat una veritable atzagaiada contra la Junta del Sandrusko, a la qual Guardiola, implícitament, però cada cop més explícitament, la fa responsable de no haver guanyat la Lliga. I té tota la raó.


La referència al "nostre silenci", s'ha interpretat des del lobby pro-sandrusko, com una referència estrictament personal, quan és evident, encara que no es vulgui reconèixer que és una referència al Barça com a club, i en conseqüència, a la Junta, i molt particularment a aquesta cosa que la presideix.


Efectivament, van ser els reiterats silencis de la Junta a les agressions patides pels jugadors del Barça bé al camp, bé als despatxos dels òrgans disciplinaris, els que van permetre que el Madrid se sentís prepotent i incrementés la pressió sobre els àrbitres i tota la parafernàlia futbolística espanyola, i aquesta, naturalment, a bodes em convides, es va inclinar del cantó merengue, amb decisions demencials tant pel que fa a penalties, expulsions, sancions, etc. De totes les quals el Madrid va sortir-ne clarament beneficiat.



Ha estat, doncs el Sandrusko dels collons i tota la seva Junta d'ecspanyols i fidels servents d'Espanya, els que han estroncat, de moment lleugerament, la trajectòria victoriosa dels darrers anys d'un Barça dominador del futbol mundial, d'un Barça que exhibia amb orgull la seva catalanitat. 


Ara els autonomistes ja respiren més tranquils perquè tot ha tornat a mare: el Madrid guanyant la Lliga, i el Barça aplaudint... perquè no pot ser que els catalans guanyem, on s'és vist. Nosaltres estem en aquesta terra per ofrendar nuevas glorias a España, és a dir per a fer d'spàrring de luxe del Madrid, perquè el Madrid és Espanya... encara que la major part dels seus jugadors, siguin estrangers.


Guardiola dispara, però és interessant veure com la brunete sandruska, dissimula. Jo penso que el Sandrusko és el personatge més ben protegit pels mèdia pro-Espanya. Mai un individu que presenta tants punts febles, ha rebut menys atacs des del quart poder. Perquè aquest silenci, aquesta omertà, al voltant d'un tio que té merders judicials per donar i vendre? Quin és el seu paper en la Catalunya autonòmica?

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 1 de maig de 2012

GENIAL, EL FERRERRES!


En Ferrerres és el meu ninotaire de referència. I també és el gran silenciat per Can Godó, sobretot després que fitxés pel Periódico. Un exemple és el silenci sepulcral que cau damunt seu des del programa de la tieta Basté, on no paren de riure-li les gràcies al Batllori que sempre fa un humor "políticament correcte", per a l'establishment monàrquico-autonomista, incloent-hi la nefasta nota folklòrica.

Quant a la vinyeta que il.lustra aquest post, fixeu-vos que el genial Ferreres diferencia l'actitud dels tres "mansos": l'Artur amb cara de mala llet i apretant les dents -no li agrada. En Mas-Colell, com dient, "quin paperot i a sobre em dibuixen", amb els pels de punta. I en canvi, en Duran i Ecspanya, a ulls clucs i perfectament quadrat se'l veu en la seva salsa, convençut del que fa, sense dubtes ni manies.

Una vegada més, genial, Ferrerres. Mal que el pesi a la tieta Basté.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,