EL BARÇA COM A REFERENT

Acabo de veure el partit amb l'Arsenal. Suposo que a hores d'ara tothom té clar que l'equip ja és a les semifinals, no? D'acord hauria estat més maco, més estètic guanyar el matx per 0-2. Però és que no ha calgut! És tanta la superioritat blau-grana que possiblement s'han relaxat al final. Entre d'altres raons per que ja veuen el passi al sac i ben lligat. I jo, naturalment, també.

Poques vegades he bavejat tant com avui mirant un partit de futbol (de fet a mi el futbol no m'interessa, m'interessa el Barça, que és una altra cosa!). Ser a Londres, al camp de l'Arsenal i humiliar amb un joc estratosfèric a un equip anglès, és un luxe que espero que tornem a gaudir el més aviat possible.

Però, tot i que encara m'estic aixugant la boca, aquest post que ha sorgit de l'emoció, proposa al lector reflexionar sobre un altre tema.

Avui, hem vist un Barça sideral -galàctic és massa poc. Un Barça europeu, un Barça universal... I això em porta a fer les següent consideració.

Aquesta actitud de superioritat, d'anar de sobrats, de matxacar psicològicament l'adversari, hauria de ser la norma... a la competició de Lliga. Vull dir amb això, que quan es juga aquesta darrera competició, qualsevol merda d'equip ecspanyol es pensa que se li pot pujar a les barbes al Barça. I això, en particular, és així, sobretot per l'actitud del que l'actual President d'Honor de l'entitat, va definir en el seu moment com l'entorn. I jo encara ho concretaria més, en els mitjans de comunicació esportius.

Efectivament, hem de tractar els equips ecspanyols com el que són, autèntica púrria, deixalla, morralla, detritus i rebuig, en definitiva, i per entendre'ns, com autèntica merda. I els hem de mirar des d'adalt. I sí, ja sé que aquesta gentussa peguen i fan mal, no són com els jugador de l'Arsenal, o els del Barça, però tot i així no hem de caure en les seves trampes. Començant per aquest equip que vesteix de blanc com els fantasmes, i que fa segles que no es menja una rosca. I seguint per tota la resta, amb les excepcions corresponents (València, Mallorca, Vila-real).

D'això, el Barça no mereix jugar una lliga tan cutre com l'ecspanyola, plena de gent ressentida que només li vol mal per tal de saltar a la fama com aquell que va putejar al millor equip del món.

I sobretot, res de respectar el rival. Humiliar-lo i esclafar-lo com es mereix, és el que s'ha de fer. I això malgrat que ja sabem que la federació, el comitè d'arbitres, la premsa, i tot déu va contra nosaltres. Però és que m'és igual. Els matxaquem igualment. Perquè som els millors. Perquè entre d'altres raons, Messi, sense Catalunya, no seria Messi. Això està més clar que l'aigua.

Així doncs, m'agradaria que a partir d'ara el Barça jugués amb aquest punt de sobradisme que ha exhibit avui, sabent segur que s'emportarà el gat a l'aigua, i que humiliarà l'adversari.

Que així sia!

LA CONDEMNA ECSPANYOLA

Ara que se les prometen felices, amb la benedicció de La Vanguardia, que està intentant crear un entorn propici per a la victòria sense baixar de l'autocar de les tropes

convergents, convindria alertar a la gent que aquesta possibilitat pot comportar un autèntic daltabaix nacional.

Un primer motiu és que CiU no aposta per la independència com a projecte de futur de Catalunya. Això vol dir, que la seva opció és clarament dependentista, és a dir, partidària de continuar sotmesa a l'espoli fiscal, l'empobriment socioeconòmic, la submissió política, la marginació lingüística de Catalunya, entre moltes altres calamitats. El principal garant d'aquesta opció dependentista és, sense cap mena de dubte, en Josep Antoni Duran i Ecspanya, autèntica vaca sagrada de la política catalana i, a l'hora, encara que sembli incoherent, l'autèntic ase dels cops de la política ecspanyola. I això és així, perquè els ecspanyols els agrada recordar als seus esclaus, la seva condició de tals.

El dependentisme de CiU, naturalment, encadena el futur immediat de Catalunya, és a dir, de tots nosaltres, de les nostres famílies i, el que és més important, dels nostres fills, al destí de l'Estat ecspanyol. Si s'opta per la carta ecspanyola, Catalunya esdevindrà el tren de cua d'Europa. I això per una senzilla raó: la doble marginació a la que serà sotmesa en les properes dècades. Una marginació per ser membre d'un dels estats pària dins la Unió Europea. I una altra marginació, a l'interior de l'Estat ecspanyol, on ocupa una posició cada cop més insignificant.

I amb un agreujant, la més que probable expulsió d'Ecspanya de l'eurozona. Als alemanys ja se'ls està inflant els dallonsis amb el tema dels PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Ecspanya). I, naturalment, mentre nosaltres continuem sotmesos a Ecspanya, continuarem sent tractats com a porcs.

Votar dependència, és a dir votar Convergència, és sinònim de votar Ecspanya, i en conseqüència, arriscar-se a ser foragitat a empentes i cops de peu de l'eurozona. És això el que vol la societat catalana?

Perquè algú dubta que una Catalunya independent no tindria cap, i repeteixo, cap mena de problema per romandre a la zona euro?

No només això, sinó que hi ha més d'un estudi que considera que una Catalunya independent, amb una economia que ja a hores d'ara, amb espoli fiscal inclòs, superara la de països tan consolidats com Dinamarca o Finlàndia, per no parlar de Txèquia, Irlanda o la pròpia Portugal, no tindria la més mínima dificultat per posicionar-se entre les primeres economies de la zona euro.

Si això se sap, quin sentit té condemnar-nos per quatre o vuit anys més a Ecspanya? Cap ni un. És l'hora de tallar les cadenes que ens lliguen amb Ecspanya, i que ens arrosseguen cap a les profunditats de les misèries materials i de la indignitat moral.

Perquè una societat que renuncia a la millora de les condicions de vida dels seus membres actuals i futurs, és una societat moralment malalta, egoista, en una paraula, capada.

Només la Independència ens pot garantir l'estabilitat econòmica i material. Només la Independència i res més que la Independència.

Tot el que ve d'Ecspanya, no és més que una condemna. Com la del nyap que, segons sembla, ara sí està a punt de caure, per obra i gràcia del Tribunal Constitucional d'ídem.

Tinguem-ho clar i actuem en conseqüència!

N'HI HA PER ESCRIURE UN LLIBRE

Alerto. De fet, no seria ni el primer, ni el segon, ni tan sols el tercer. Una servidora, ja n'ha escrit uns quants, de llibres. Reconec que darrerament he abaixat el ritme. Però el pati, tal i com està em fa venir dentetes d'escriure'l.

Realment el nostre, és un país ben complicat. O potser no. Quin país hi ha que sigui senzill? Cap, naturalment. Però darrerament les reaccions espasmòdiques de determinats elements no ens poden deixar indiferents. Cal fer alguna cosa per posar les coses a lloc. Vegem-ne alguns casos.

El primer i més obvi, és el referent als crits d'indignació en contra la proposta de Reagrupament de tenir un exèrcit propi. Un exèrcit català, naturalment. Unes forces armades catalanes, sí senyor. Diguem-ho clar i català: un independentista contrari a l'existència d'un exèrcit català, no és independentista, és una altra cosa. És tan difícil pensar Catalunya com un país normal? I els països normals, sí senyor, tenen exèrcit. I indústria militar, per cert, que sovint crea milers de llocs de treball. I de passada, recuperaríem un patrimoni històric, que es remunta als coltells, les dagues, les ballestes, passant pels gremis de mestres armers de moltes ciutats experts en la fabricació de pedrenyals, mosquetons i magranes. No és cap casualitat que Felip V s'encaparrés en liquidar tot aquest passat gloriós. Per alguna raó ho va fer, no? Cal tenir-ho ben clar, la Independència pressuposa un exèrcit, per què la Llibertat no és gratis (Freedoom is not for free). I us ben juro que quan la conquerim, no ens la deixarem prendre mai més.

Dos. Penso que el país hauria d'agrair a Reagrupament que hagi actuat com a un detonant de la consciència col.lectiva. Sembla increïble, però tot d'un plegat surten candidatures independentistes de sota les pedres. Un hom es pregunta d'on surten les misses per a tot plegat, per a tanta exhuberància. M'aposto un pèsol que aquí hi ha gat amagat. Fins i tot autèntics zombies que fins no fa gaire eren la riota del personal, ara se'ls saluda com a venerables patriotes. Ja està bé, no em queixo pas. Prefereixo mil vegades aquests zombies, que no pas pallassos ecspanyols. Però, si més no, és interessant, for the record, tenir-ho ben present. I seria de ben educats, reconèixer que sense Reagrupament, això hauria estat impensable.

I tres. La sociovergència, sí nois i noies, ja treu el morro. Ara només falta, ja ho veig, la foto del Montilla i el Duran i Ecspanya de bracet amb el Papa de Roma. Cap al novembre, no? Sí, això mateix. Avui el Bustos i l'Esteve donant-se el bec. I La Vanguardia que vetllarà perquè el país no es desvïi del camí correcte, és a dir de la dependència envers Madrit. I El Periodico, apuntant. Si fa uns mesos, ja van fer, les forces vives, el ridícul a la nova terminal de l'aeroport, la setmana passada no el feren menys a la inauguració del sincrotó. Aquests akelarres dels sibwanes de genolls davant el president ecspanyol de torn, o fins i tot del ministre de torn, o àdhuc del secretari d'estat de torn -o posats a fer- del director general de torn, llepant-los culs i vores, és l'espectacle més dantesc, més repugnant, més nauseabund que em pugui tirar a la cara. I així anar fent, oferint noves glòries a Ecspanya, oi xavals?

Bé, ja us ho trobareu. Podeu posar tots els pals a les rodes que volgueu. Podeu subvencionar totes les candidatures zombies que necessiteu. Podeu donar-vos el bec ara amb els sociates, ara amb els peperos. Podeu fer tot això, però us dic una cosa: no us en sortireu. Catalunya no es pot permetre el luxe de perdre quatre anys més subordinada, espoliada, marginada. Ja no ens alimenten les engrunes -les almoïnes pels missaires. Anem a per totes i qui es foti pel mig, en sortirà escaldat, o rebotat. O fins i tot, no se'n sortirà. Aviso.

UN PETIT GRAN APUNT

M'ha agradat molt el post Un petit apunt sobre l'Assemblea de Reagrupament, penjat per l'Enric Canela al Bloc Deu Mil en Xarxa per l'Autodeterminació. Hi trobo una actitud francament oberta i constructiva.

A l'Enric el conec sobretot arran de compartir capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme. En som membres fundadors, si bé, per raons lamentables, en el seu moment l'Enric va deixar de col.laborar-hi.

La meva opinió personal és que l'Enric hauria de formar part ja fa mesos de Reagrupament, però és clar, ell sembla ser que no opina el mateix.

Tinc l'esperança que després de la 2a Assemblea, la nova etapa que s'obre ens permetrà enderrocar els dubtes i prevencions que molta gent tenia respecte la nostra associació, i d'aquesta manera superar amb escreix l'actual nombre de membres. La força de Reagrupament, no em cansaré de dir-ho, és la seva gent.

Cal tenir present que aconseguir en molts pocs mesos 3.500 associats, en els temps que corren, és un èxit sense precedents. Però es tracta d'una primera embranzida. Ara cal un segon impuls que hauria d'abastar a molta altra gent que es preocupa i s'ocupa per la sort d'aquest país nostre, que és el mateix que dir, de la seva gent, el medi ambient, la llengua, el benestar, etc.

A Reagrupament hi ha lloc per a molta gent, i en les properes setmanes, farem una gran tasca de disseminació dels materials recentment aprovats, com el Full de Ruta i la Constitució de Catalunya, així com impulsarem noves iniciatives originals i engrescadores per aconseguir una difusió el màxim d'àmplia possible.

Com ell mateix diu, la paraula clau és generositat. Efectivament, aquest és el quid de la qüestió. Espero que tothom estigui a l'alçada de les circumstàncies. La responsabilitat que tenim és molt i molt gran.

SOM BONS, I CADA COP MILLORS!

A la Mireia

Acabo de veure aquest vídeo sobre l'Assemblea de diumenge i de seguida he pensat "Som bons ... i cada cop, millors". Felicitats, companys!

II Assemblea Nacional "El Segon Impuls" (vídeo) from Reagrupament Cat on Vimeo.

I al Periódico... que el mati déu!

"HEM DE SER MOLT FORTS" (JOAN LAPORTA)

Ja han passat unes poques hores des de la finalització de la 2a Assemblea de Reagrupament. Un èxit esclatant, no cal dir-ho. El segon impuls ja ha començat, i de debò que ha començat amb una força i una contundència espectactulars.

Ha estat un acte d'autèntica dignitat nacional. En aquest sentit, voldria agrair especialment la feina feta per dos companys de la Junta que n'han tingut la responsabilitat directa: en Xavier i en Josep Antoni, i amb ells, a la cinquantena llarga de voluntaris que ho han fet possible.

Penso que el moment més emocionant ha estat quan a la presentació de l'audiovisual sobre la Constitució de Catalunya, ha aparegut a la pantalla, el text de la seva Disposició Transitòria primera, que concretament diu:

"Aquesta Constitució deroga en el territori de Catalunya,

la Constitució del Regne d'Espanya de 1978"

Us juro que se m'ha posat la gallina de pell (com diria en Cruyff). Brutal.

Naturalment, l'altre moment cabdal ha estat la intervenció d'en Joan Laporta. Més enllà de la seva crida a l'acció política, que ja ha estat destacada per tots els mitjans, jo vull subratllar una frase que fins al moment cap mitjà o blocaire ha fet.

Laporta, en un discurs que ha anat prenent força a mesura que es desenvolupava, ha dit en un moment determinat que "Hem de ser molt forts".

Exacte. Aquesta és la qüestió. I penso que avui aquesta idea ha quallat. Només cal veure com el suport a la Junta Directiva renovada ha estat abassagador. Incontestable. Vull aprofitar aquest post per saludar i felicitar els nous membres d'aquest òrgan del qual tinc l'honor i la responsabilitat de formar-ne part.

L'informe d'en Joan ha estat, així mateix, d'una gran contundència i clarificadior. Les actituds personalistes i obtruccionistes han estat esclafades com si fossin un burilla. Penso que això els hauria d'ajudar a reflexionar sobre l'immens perjudici que han causat a l'entitat. Tot i que finalment, ara sí, representen una etapa superada. Finiquitada.

(Ah, per cert, al TN vespre no han dit ni ase ni bèstia de l'Assemblea... sense comentaris)

LA MOSCA AL NAS

Que Catalunya va amb velocitat de creuer cap a la Independència ho sabem aquí i ho saben a Washington, Brussel.les, Beijing, Moscou i fins i tot a París i a Madrit. Quan Reagrupament arrassi a les properes eleccions, el camí ja serà molt més planer. Però ara per ara, els propers mesos, fins a la tardor poden ser molts durs. De fet ja ho estan sent. A ningú no se li escapa, això.

Un dels principals recursos que estan utilitzant els serveis d'informació ecspanyols, en les darreres setmanes, és intentar vincular de la manera que sigui l'actual dinàmica indepedentista catalana, amb Euskadi i la seva estratègia d'extermini del moviment d'alliberament basc.

He de dir que quan he sentit avui que cinc bombers catalans van ser confosos per pressumptes membres d'ETA, la mosca se m'ha pujat al nas.

Ja és el quart cop, en poques setmanes, que jo tingui controlat, que els ecspanyols branden l'espantall d'ETA en relació a Catalunya.

El primer van ser les detencions a Port Bou i al Ripollès d'uns membres, dels quals, els mèdia van esbombar per activa i per passiva que tenien intenció de reconstruir una infrastructura estable a Catalunya. Extrem aquest, que en cap cas ha estat comprovat. La possibilitat que els militants bascos tinguessin per objectiu establir-se al País Valencià -fet que condemno sense pal.liatius, naturalment- a l'Aragó, o a Múrcia, tanmateix, sembla que no es va prendre en consideració. Naturalment, perquè als ecspanyols els interessa emmerdar Catalunya amb la guerra contra ETA.

Per cert, els Mossos d'Esquadra s'haurien de fer mirar això de lliurar les persones que detenen a les forces policials ecspanyoles, atès que el més probable és que acabin per ser torturades o, com a mínim, pateixin maltractaments.

Després va venir, arran del 28F, el barroer intent d'associar les consultes per la independència amb l'esquerra abertzale, pel simple fet que, de la mateixa manera que s'ha fet amb dotzenes d'altres formacions europees, un membre de la coordinadora es va entrevistar amb un alt responsable d'aquella, per explicar-los el procés de tot plegat. Els ecspanyols, com a posseïts, van saltar a la jugular, i ja pràcticament demanaven la repressió de les consultes per ser part de l'estratègia etarra, que és l'argument que l'estratègia ecspanyola d'extermini del poble basc utilitza per reprimir i atacar els sectors més conscients d'aquest poble.

Pocs dies després, va ser el torn de la xarlotada de la Rosa Diez, que com a bona experta que és en temes de la lluita contrainsurgent, va anar a provocar a la UAB, i va aconseguir el que volia, l'espectacle televisiu d'una fràgil dona sent escridassada i assetjada, i d'aquesta manera convertir-se en víctima, quan de fet és un botxí. Un botxí, que fonamenta el seu discurs polític en la catalanofòbia per tal d'aconseguir suport electoral i quota mediàtica.

I ara, ahir mateix, l'error dels bombers catalans presos per pressumptes membres d'ETA. Qui es pensi que m'empasso que això és una simple equivocació, és que es pensa que sóc imbècil. En tota aquesta història, es veu de lluny la mà d'aquest individu perillós que és l'actual ministre d'Interior, en Pérez Rubalcaba. Naturalment, muntant aquest pollastre ha aconseguit el seu objectiu que és que internacionalment, i domèsticament, s'associï Catalunya amb el tema ETA, i d'aquesta manera es faci un totum revolutum, amb l'objectiu de condicionar la dinàmica política catalana.

Dit altrament, es vol posar novament el tema etarra en l'agenda política catalana, per tal d'aconseguir l'efecte de bipolarització no en base a la clivella nacional, si nó a la clivella ecspanyola -ideada per Aznar, amb la Llei de Partits, atenció!- entre els partits que condemnen i els que no condemnen la lluita de l'organització basca. D'aquesta manera s'ecspanyolitza la dinàmica política i es fa impossible amplis moviments sobiranistes transversals.

Ja ho deia a l'inici del post. En les properes setmanes i mesos, viurem un seguit de campanyes de desestabilització de Catalunya per part dels serveis d'informació ecspanyols. Un altre, que no podem oblidar, per cert, és el tema de la immigració, del qual ja en parlaré en un proper post. Hem de tenir molt clar que no estalviaran esforços i recursos en intentar enfonsar-nos. Per això, hem d'estar amatents i saber identificar-les oportunament.

LAPORTA AMB REAGRUPAMENT

Joan Laporta ha confirmat la seva voluntat d'assistir a la 2a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista, el proper diumenge 21 de març, al Palau de Congressos de Catalunya.

El president del Barça més universal -el millor equip del món- i més català de la història, afirma en el seu web,

"(...) tot el meu respecte per Joan Carretero i Reagrupament. Ja he dit en altres espais que em sento moralment reagrupat ja que les persones que formen part d’aquesta associació aposten, com jo, per una Catalunya amb Estat propi. Diumenge, si tot va bé, assistiré a la segona assemblea nacional d’aquesta formació perquè m’hi han convidat i he acceptat ser present a l’obertura de l’acte."

La candidatura nacional per la Independència, mica a mica es va construint. I tu, encara no hi ets... Ja trigues!

PER UNA CANDIDATURA NACIONAL

Reagrupament és una altra cosa. Aquesta afirmació ha esdevingut un referent que ens caracteritza com a organització. El repte és complir-ho. I puc dir amb molta satisfacció que ho estem aconseguint. I no em refereixo al fet que el seu impacte social i mediàtic -per moltes enquestes cuinades de La Vanguardia que s'inventin- va molt més enllà de la seva suposada insignificància demoscòpica.

No. Em refereixo a com enfocar determinats aspectes de la quotidianitat política. Per exemple, el tema sempre delicat de la confecció de les llistes electorals. És la mare dels ous, des d'un plantejament estrictament electoralista de l'activitat política. No hauria de ser així, però ai las! ho és en la pràctica. Senyal que romanen determinats vicis importats d'anteriors vides polítiques.

Vagi per endavant que el que ara escric és exclusivament una opinió personal meva, i en cap cas representa el parer de ningú més.

Des del meu punt de vista, la candidatura independentista transversal ha de ser, per damunt de tot, una candidatura nacional. Vull dir pensada en clau nacional, perquè el seu objectiu és únicament i exclusivament nacional: proclamar la independència i regenerar la democràcia. No podem caure en la lògica territorial, entre d'altres raons perque està pensada en clau ecspanyola (provincial). En aquest sentit, posar l'èmfasi en la territorialitat de la candidatura és caure de quatre potes en la lògica autonomista i ecspanyolista. Caure en la lògica de la gestió de l'autonomia. És convertir Reagrupament en la "mateixa cosa" que la resta de candidatures: una superestructura al servei dels interessos clientelars, de les famílies i els clans polítics.

Dit d'una altra manera: els diputats reagrupats de la propera legislatura -per molt que els pesi als de La Vanguardia- no representaran el territori. Representaran Catalunya en el seu conjunt, una Catalunya que votant-los exercirà el seu dret a decidir i el suport a la Independència.

Per això és fonamental dotar-se d'una candidatura formada per autèntics líders d'opinió amb un impacte el més ampli possible, amb un nivell de coneixement popular de sortida quasi total (per exemple, del 99.1%), o el més alt possible, entre d'altres raons perquè no tenim temps material per invertir en promocionar-los o donar-los a conèixer.

I naturalment, amb un compromís ferm, és a dir, públic i vinculant, per votar per la Independència i la regeneració democràtica.

Les properes eleccions seran per decidir el futur de Catalunya com a nació. I el repte és entre Reagrupament o els espectres d'un tercer tripartit, d'un tercer pacte del Majèstic o de la sociovergència.

Penso que qualsevol català conscient no pot dubtar ni un sol segon a qui cal donar el vot. O Reagrupament o (més) Ecspanya.

HI ESTÀS CONVIDAT!

El proper dilluns, 15 de març a dos quarts de vuit del vespre, es presentarà el llibre de l'escriptor i guionista Francesc Orteu, Carretero, Retrat d'un metge que fa política , publicat per l'editorial Acontravent.

L'acte se celebrarà a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, al carrer Valldonzella, 23, al Raval de Barcelona.

Hi intervindran l'autor, en Joan Carretero i l'editor, en Quim Torra.

El llibre es posarà a la venda el dia següent.

Us hi espero!

SÍ TU, 46

HÒSTIAAAAAA

Un regal de l'Oriol de Mataró, que vull compartir amb tots vosaltres

Gràcies, Oriol

QUI NO TÉ FEINA....

Qui no té feina ... el gat pentina. I vés per on se m'ha acudit ressucitar un bloc que feia any i mig que tenia oblidat. Avui he refet i actualitzat el primer post i també he afegit tot un seguit d'enllaços.

Porta per nom Catbloc, i està escrit íntegrament en anglès (bé suposo que amb errors i calcs lingüístics, dels quals sóc un especialista). Però penso que ha sortit força bé. Naturalment va destinat a fer difusió de la Independència de Catalunya arreu del món, i en principi la periodicitat dels posts serà molt relaxada, no em penso estressar, tot i que mai se sap, igual els ecspanyols m'alegren un dia i no paro d'escriure-hi.

Ja ho sabeu, doncs, un nou bloc en anglès i, com sempre, al servei de la Independència.

BRUSSEL.LES, UN ANY

Avui fa un any de la gran manifestació de Brussel.les. Quins records! 365 dies han passat, i jo diria que el país ja no és el que era llavors. Hem fet un gran, un enorme pas endavant. Sembla mentida el que pot canviar un país en un any. Res, repeteixo, res és el que era llavors. Només de pensar-hi m'emociono.

Ara som a anys llum del 6 de març, del dia anterior. Ara som molt, però que molt més lluny d'Ecspanya i molt, però que molt més aprop de la Independència, de la nostra tant necessària com imprescindible Llibertat.

Recordo molt succintament: la manifestació de Brussel.les sorgeix, en el seu origen, d'un debat al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), el setembre-octubre del 2008. En les setmanes següents es comença a muntar tota l'organització, malgrat el boicot actiu de tots els partits parlamentaris. Però el recurs a la xarxa supera tots els obstacles. Entre els quals el més repugnant és el del Casal Català de Brussel.les i el de la Delegació del Govern a Brussel.les, encapçalat llavors per una tia impresentable que respon al nom d'Anna Terron. En comptes de comportar-se com una representant institucional i posar-se al servei dels seus compatriotes, la molt caragirada -per no utilitzar altres epítets més explícits- va menysprear la iniciativa i va passar-ne olímpicament. Una actitud que hauria d'haver comportat el seu cessament immediat i la seva reprovació pública. Però, ara, un any després, aquesta botiflera és Secretària d'Estat ecspanyola per a la Immigració. No dubteu que des d'aquest càrrec continuarà fent mal, molt de mal a Catalunya.

La manifestació de Brussel.les va atraure una important atenció mediàtica internacional. Per primera vegada, molts mitjans d'arreu del món es van fixar en la reinvindicació nacional de Catalunya. Missió acomplerta.

Tot just un mes després de Brussel.les, Joan Carretero engegava a pastar fang els calabresos d'ERC i el projecte de Reagrupament com a associació independent començava la seva marxa. En poquíssim temps, més de 3.5o0 patriotes van afegir-s'hi. No hi ha cap mena de dubte que en els darrers 11 mesos, Reagrupament ha esdevingut la novetat més rellevant del panorama polític català. Trencant totes les parets, trencant tots els murs, trencant tot el que se li ha posat per endavant. I res, ni ningú el pot aturar. Mai s'havia vist que una associació passés a comptar en els baròmetres polítics, quan encara no s'ha convertit en proposta electoral. Doncs Reagrupament, malgrat tots els obstacles ho ha aconseguit. I no tinc cap dubte que el millor encara està per arribar.

Els mesos de maig i juny van ser els de la promoció, primer, i rebuig, després, de la Iniciativa Legislativa Popular sobre la Independència de Catalunya per part de la mesa del Parlament del parc. Per unanimitat. Recordo amb tristor la concentració de davant del Parlament, amb un espectacle depriment dels suposadament diputats independentistes que deien donar suport a la Iniciativa, però que contrastava amb el vot del seu representant a la Mesa. Patètic, tot plegat.

I fou precisament arran del rebuig, repeteixo, per unanimitat, de la ILP, que en un petit poble del Maresme es va presentar una moció per convocar, a escala local, una consulta per la independència. S'iniciava un procés polític que ha tingut les seves fites el 13 de setembre, el 14 de desembre i el 28 de febrer. Penso que no cal esmerçar gaire temps en destacar què han significat aquestes tres dates: Ja són 250.000 els catalans i les catalanes que han votat per la Independència, d'un total de 900.000 amb dret de vot. Percentualment, el suport a la sobirania, a la independència, recull més vots que, per exemple el senyor Montilla com a president de la Generalitat, sense anar més lluny.

I això s'ha fet tenint tots els mitjans de comunicació en contra. Tenint el govern en contra. I fent autèntics equilibris per evitar que determinades formacions polítiques parlamentàries intentin monopolitzar-ne el seu rendiment polític.

I què dir de l'impacte internacional? Brutal. Com mai abans. I en això Brusel.les i les consultes coincideixen: obviar els mèdies ecspanyols i anar directament als medies globals que, com s'ha demostrat abastament, no s'estan per punyetes i es fan un ressò desacomplexat de les votacions. Quin triomf més esclatant! Quina diferència envers els mercenaris de la dependència.

En definitiva, han passat 365 dies des de Brussel.les. He de reconèixer que el BGS ja no és el que era. Però probablement, la seva feina històrica ja l'ha feta, i del que ara es tracta és d'adequar-se al nou context. Però el seu llegat ha estat enorme.

365 dies en la vida d'un poble, que l'han canviada totalment. Ara ja som al mapa de les independències immediates. I no tinc cap mena de dubte que en les votacions del 24-25 A i les del 20J, a més de la cabdal de Barcelona, de data indeterminada, de moment, el ressò mediàtic i l'impacte polític real, serà enorme.

Hi ha molta feina a fer, i qui estigui cansat, que plegui, que s'hi posarà un que ho donarà tot. De gent, no en falta. De ganes, tampoc.

SOBRE EL 28F: UN ALTRE PAS ENDAVANT

La segona onada de consultes -Arenys al marge- es va cloure amb un nou èxit polític, que naturalment alguns han volgut amagar i d'altres instrumentalitzar. Suposo que a aquestes alçades de la pel.lícula a ningú no li ve de nou que això passi. Es cenyeixen al guió pre-establert.

Com ja vaig dir a l'hora de fer el balanç del 12S i del 13D, allò que més m'interessa, de fet l'únic que m'interessa, és el resultat del Sí. I aquest ha estat, novament, abassagador. Més del 90% dels catalans que han exercit el seu dret democràtic al vot, s'han pronunciat per la Independència, és a dir, per la Llibertat. Quina gran joia! Quin gran exemple estem donant arreu del món.

Precisament, a Vilassar de Mar, quan acompanyava els meus pares a votar, vaig coincidir amb un observador internacional. De Sardenya, concretament. L'home (foto) estava entusiasmat i es desfeia en elogis envers la lliçó que els catalans i les catalanes donem arreu d'Europa i del Món.

I és veritat, malgrat que la brunete mediàtica intenti menysprear-la. I malgrat que la n'drangheta mediàtica intenti instrumentalitzar-la.

Va ser una nova victòria per pallissa. Una victòria com les que a mi m'agraden. A la búlgara, perquè no quedi ni una ombra de dubte...

Però al marge del tema quantitatiu, l'onada del 28F es diferencia de les anteriors per un tema eminentment qualitatiu. Que la fa diferent i fins i tot jo diria que millor -de cara a l'objectiu que ens proposem.

Em refereixo a la sensació de maduresa, quasi diria que de normalitat en què es va desenvolupar. I poso un exemple concret: a molts municipis les votacions es van celebrar en edificis públics, de titularitat municipal o altra. De manera que cap de les amenaces dels ecspanyols, que es van fer tant evidents a Arenys o el 13D, que si les autoritats municipals col.laboraven amb les consultes, serien acusades de fomentar la sedició i en conseqüència processades i jutjades, es va acomplir.

Quina gran victòria que representa aquest pas endavant! No em cansaré de repetir-ho una i mil vegades! Tota la fatxenderia dels ecspanyols se'ls va per la boca. On era el virrei Rangel que fins fa poc amenaçava tot quisqui amb els tribunals i la presó? On era? On eres, neng?

Jo realment em vaig emocionar doblement quan vaig entrar al migdia a l'IES Pere Ribot, de Vilassar de Mar (Maresme), i després, cap al vespre, al Centre Comunitari Pont de la Cadena, en ple centre del barri del Canal de Molins (Baix Llobregat). Un establiment, aquest últim, suposo que municipal, on vaig seguir el recompte de les votacions. I em vaig emocionar perquè ho vaig comparar amb les dues anteriors ocasions, on també vaig assistir al recompte: a Arenys de Munt, com a Observador, es va fer en una entitat privada, el Centre Moral, i al Papiol, com a membre de la Junta Electoral, es va fer en un local comercial buit, propietat d'un particular que el va deixar a disposició dels organitzadors. Per contra, a Molins, el 28F, la votació es feia en un centre públic! Algú vol un exemple d'una victòria més determinant, senyal que anem avançant sense deturador!

Perquè ara, està claríssim, que cap ajuntament governat per qualsevol enze ecspanyol podrà argumentar que no cedeix una determinada instal.lació municipal, per por a una querella de la justícia ecspanyola. Serà impossible, hi ha els precedents del 28F. De manera que l'alcalde que no cedeixi locals per les consultes del 24-25A i del 20J, i per les que se celebrin a Barcelona, en data per determinar, serà únicament i exclusiva per motius estrictament polítics. Està clar, oi?

I penso, per exemple, en els sociates de Cornellà que, xulos com són i sobrats com van, de moment s'han negat ni tan sols a acceptar que es discuteixi en el ple municipal una moció de suport a la consulta que tindrà lloc el proper 20J. Ho capteu, Balmón i companyia? De manera que a mullar-se i a quedar retratats com el que sou...

Bé, doncs, resultats a banda, penso que aquest enorme pas endavant, aquesta conquesta del poder popular, que dirien els clàssics revolucionaris, és una victòria sense pal.liatius damunt d'Ecspanya, damunt de tots aquells que intenten, debades, alentir el procés ineluctable cap a la Independència.

A ningú no se li escapa que les dues onades properes, la del 24-25A i la del 20J, seran autèntics tsunamis polítics i on el pols ja serà en grans municipis, en determinades capitals (Girona, Lleida) i en ciutats emblemàtiques com Cornellà o Sant Boi. I arribarem a la cita amb una experiència més que contrastada i cada cop més ben preparats.

Amics i amigues, la lluita continua. I la victòria, ja és nostra!

SPAIN IS PAIN!

Paul Krugman, el reconegut economista i editorialista del New York Times, va ser el creador d'aquesta frase que en el dia d'avui és més certa que mai. Dues notícies m'ho confirmen.

La primera l'he escoltada a la ràdio, que m'ha derivat cap a Vilaweb, on es fan ressò del contingut d'un Report elaborat pel Departament d'Estat, on es dissenya una estratègia de control internacional dels narcòtics. En el document, s'analitzen aquells països que tenen un protagonisme especial en el narcotràfic. En les pàgines 564 a 567 del primer volum del report, podem trobar els següents fragments, que no tenen desperdici:

"Spain remains the primary transshipment point and an important market for cocaine imported into Europe from South and Central America. Spain continues to be the largest consumer of cocaine in the European Union (EU), with 3 percent of the Spanish population consuming it on a regular basis, although in 2009 the Spanish government maintained that domestic cocaine consumption is no longer on the increase.

(...) By most reports, Spain remains the principal entry, transshipment, and consumption zone for the large quantities of South American cocaine and Moroccan cannabis destined for European consumer markets. However, Spain disputed a November 2009 report by the European Monitoring Centre for Drugs and Drug Addiction that Spain is still the largest consumer of cocaine in the EU, arguing that the findings did not take into account the latest data on Spain’s efforts to curb consumption. Spain is also a major source and transit location for drug proceeds returning to South and Central America. Colombia continues to be Spain’s largest supplier of cocaine from Latin America.

(...) Spain continues to face a sustained flow of hashish from its southern neighbors, Morocco and Algeria. Maritime smuggling of hashish across the Mediterranean Sea is a very large-scale business. Spanish police continued to seize multi-ton loads of Moroccan hashish, some of which is brought into Spain by illegal immigrants. The majority of heroin that arrives in Spain is transported via the “Balkan Route” from Turkey, although Security Forces in 2008 noticed efforts to transport it into Spain by boat. The Spanish National Police have identified Turkish trafficking organizations that distribute the heroin once it is smuggled into Spain. Illicit refining and manufacturing of drugs in Spain is minimal, although small- scale laboratories of synthetic drugs such as LSD are discovered and destroyed each year. MDMA- Ecstasy labs are rare and unnecessary in Spain as MDMA labs in the Netherlands prefer shipping the final product to Spain. One interesting Ecstasy trafficking trend has been to transship small quantities to the U.S. through cities in Spain to foil U.S. Customs inspectors who are wary of packages mailed from Belgium or the Netherlands.

També es fa referència a la corrupció policial, concretament a la Guàrdia Civil,

(...) For example, in early 2009 authorities arrested nearly a dozen Civil Guard officers, including a Lieutenant Colonel, in the Barcelona area for ties to drug traffickers dating back to the mid-1990s. The officers are accused of tipping off thieves on drug shipments so that they could steal and re-sell the goods and divide the spoils. The case, with 27 defendants, went to trial in November 2009.

Encara n'hi ha més,

"Spain is the major gateway to Europe for cocaine coming from Colombia, Bolivia, Peru, and Ecuador. Traffickers exploit Spain’s close historic and linguistic ties with Latin America and its extensive coastlines to transport drugs for consumption in Spain or distribution to other parts of Europe. The DEA reports that Colombian cocaine continues to be sent first to Africa and then smuggled northward into Spain. Spanish police note that the country’s two principal international airports, Madrid’s Barajas and Barcelona’s El Prat, are increasingly entry points for much of the cocaine trafficked into and through Spain, and substantial numbers of body cavity smugglers continue arriving by air. Those two airports remain key transit points for passengers who intend to traffic Ecstasy and other synthetic drugs, mainly produced in Europe, to the United States.

(...) Spain remains a major transit point to Europe for hashish from Morocco, and Spain’s North African enclaves of Ceuta and Melilla are principal points of departure".

En el volum 2 del report, s'analitza el blanqueig de diners del narcotràfic. Aquí també Ecspanya surt ben retratada. Concretament a les pàgines 194 a 198.

"Spain is a major European center of money laundering activities as well as a major gateway for illicit narcotics. Drug proceeds from other regions enter Spain as well, particularly proceeds from Afghan hashish entering from Morocco, cocaine entering from Latin America, and heroin entering from Turkey and the Netherlands. Tax evasion in internal markets and the smuggling of goods along the coastline also continue to be sources of illicit funds in Spain. The smuggling of electronics and tobacco from Gibraltar remains an ongoing problem. Passengers traveling from Spain to Latin America reportedly smuggle sizeable sums of bulk cash. Colombian cartels reportedly use proceeds from drug sales in Spain to purchase goods in Asia. They subsequently sell these goods legally in Colombia or at stores run by drug cartels in Europe. Credit card balances are paid in Spanish banks for charges made in Latin America, and money deposited in Spanish banks is withdrawn in Colombia through ATM networks.

An unknown percentage of drug trafficking proceeds are invested in Spanish real estate, particularly in the once-booming coastal areas in the south and east of the country. Up to twenty percent of the 500 euro notes in use in Europe were reported to be in circulation in Spain during 2009, directly linked to the purchase of real estate to launder money. Efforts by Spain’s tax authority to deter fraudulent activity involving these large bank notes have kept the number of 500 euro notes at October 2008 levels (around 110 million notes)"

Brutal, no? Dient-ho clarament, Ecspanya és la cruïlla del tràfic internacional de narcòtics. I en aquest sentit, posa en perill tot l'Espai Schengen. Per més inri, un 20% de tots els bitllets de 500 euros (els coneguts com a "Bin Laden") del món es troben a l'estat ecspanyol. Increïble! I tot això lligat amb el sector immobiliari, naturalment.

Per acabar-ho d'adobar, el report utilitza l'acrònim GOS per referir-se al govern espanyol (Government of Spain). Quan ho he llegit, m'he trencat el pit de riure. Si no ho han fet, juro que ho patento!

Però això no és tot. Pel 3/24 m'ha assabentat que s'han detingut a diferents indrets de l'estat, tres persones relacionades amb una xarxa cibercriminal que duia el nom, en espanyol de Mariposa. Era una xarxa que tenia infectats la increïble xifra de 13 milions d'ordinadors, als quals havia convertit en zombies, a través dels quals havien aconseguit dades de 800.000 persones de 190 països diferents, i havien afectat a 50 de les empreses que figuren en FORTUNE 100.

Segons he llegit, els seus cervells haurien pogut fer un mal irreperable a qualsevol país o sector econòmic so n'haguessin tingut la voluntat. Aparentment, però, els seus objectius no eren polítics, sinó exclusivament crematístics (la pela, vaja). De fet, els seus ingressos eren relativament modestos (3.o00 euros mensuals) amb la intenció de no despertar sospites, de manera que mantenien un perfil baix.

Qui va aixecar la llebre, naturalment, no van ser els ecspanyols, si no una empresa canadenca de seguretat informàtica.

Tant el report sobre la droga, com la notícia de la xarxa cibercriminal desarticulada, assenyalen clarament l'Estat ecspanyol com un mal soci, algú amb el qual no s'hi pot confiar. Els seus partenaires són cada cop més conscients que els ecspanyols són com un gra de pus que cal desbridar (en expressió feliç d'en Joan Carretero). Spain is Pain!

I els catalans, si volem que no ens taqui la merda ecspanyola, ens hem d'independitzar el més aviat possible.

JULIVERT MEU i ALTRES MALES HERBES

La crosta sociata ataca de valent. Però no ho fan les primeres espases, no. Deixen la feina al jovent, als meritoris. Aquests són molt menys desacomplexats i tenen un odi visceral a tot allò que remogui l'statu quo. I això per una raó moltsenzilla. Ells ja estan dins la roda, i saben que com en els escalafons militars, és qüestió de temps que els Cuní o els Barril de torn, pleguin, i llavors els tocarà a ells. Per això, no volen sentir a parlar de res que dinamiti l'statu quo. I naturalment, l'independentisme el dinamita. I naturalment, ells van a per l'independentisme, a trencar-li la cara.

Un exemple, el tenim en el comissariet politiquet que porta el vegetal nom de Joan Julivert.

No satisfet en menysprear la figura d'en Joan Carretero, ara fa quasi una any, ara se les té amb les consultes del 28F.

Ai, Julivert meu, quants en manté la farina, oi? Bé, xaval, sàpigues que ens enrecordarem de tu, i et prometo que tu t'enrecordaràs de nosaltres...

Un altre cas semblant, també de la collita de Can Cuní (serà casualitat?) és una tia que sembla la Maruja Torres de jove i tonta. No recordo el seu nom. L'altre dia, a la tertúlia cunillera, la seva riallada nerviosa delatava el seu odi envers les consultes (al pobre López Bofill li van preparar una conxorxa per escorxar-lo de viu en viu, però se'n va sortir dignament, tot s'ha de dir).

Però aquí no acaben els freakis. N'hi ha un a can Barril que l'altre dia es despenjava comparant en Carretero amb un matxambrat d'alcalde franquista (potser deu ser un seguidor furiós) i d'en David Niven. Respon al nom de Joan Ollé, i naturalment es tracta d'una pota negra sociata...

Bé, nois i noies, aneu preparant-vos que el tsunami que us caurà al damunt, farà cau i net. I de vosaltres no se'n sentirà a parlar ni ase ni bèstia.

Clar que sempre us quedarè Ecspanya... és a dir l'opció Boadella, o l'opció Guardans o fins i tot l'opció Terrón. Ja se sap que Ecspanya paga, encara que poc, els serveis prestats.

M'encantarà veure com baladregeu contra la Catalunya independent, lliure i sobirana...

JA L'HAN PENJAT!

M'ha costat ben bé 20 minuts entrar-hi. Però finalment ja ho he aconseguit. Ja he accedit al web de Joan Laporta, i com era d'esperar, no m'ha decebut. Diuen que han entrat 100 visites per segon.... i naturalment s'ha col.lapsat.

Jo a banda d'inscriure'm al butlletí i al servei SMS, he optat per afegir l'enllaç en el meu blogroll, a la columna de l'esquerra. Finalment, he valorat que calia que ocupés un lloc destacat i l'he adjudicat el lloc que fins avui tenien els cimerencs. El passat és el passat, i ara cal treballar el present, tot mirant el futur...

Penso que el pas que s'ha donat és molt important. I que la vertebració d'una candidatura independentista transversal és avui encara més a prop que mai!

Felicitem-nos-en!

1500 AMICS AL FACEBOOK!

Aquest cap de setmana he arribat, i de fet he sobrepassat, els 1500 amics al Facebook. No està pas malament! Vaig fer-me'n el mes de juliol del 2007, i ja quan en vaig tenir 100, vaig agrair-los a tots, de forma individual. Ara que en tinc quinze vegades més, seria una mica farragós fer-ne el llistat complet!

De totes maneres, la meva experiència amb el facebook, la considero clarament positiva, so far. He conegut molta gent i realment he fet amics en la xarxa, que amb els mesos han esdevinguts amics en el món real.

Per altra banda, és un instrument d'informació i de treball de primera referència. I això malgrat totes les amenaces i perills que diuen que suposa, i que no descarto que siguin, si més no en part, certes.

Tanmateix, jo hi continuaré. I espero que aviat arribi als 2.000 amics, tot i que, la veritat, no en faig gaire cabal.