dijous, 31 de juliol de 2008

OLEGUER A L'AJAX, EL MEU NOU EQUIP

L'arribada d'Oleguer Presas a l'Ajax d'Amsterdam, el meu nou equip, ha tingut un ampli ressò en els mitjans de comunicació holandesos. A partir d'ara en farem un seguiment intens de les notícies al voltant de la participació d'Oleguer -i d'en Gabri i en Luque, no ho oblidem- en els mitjans de comunicació holandesos. Naturalment, com que no sé ni un borrall d'holandès, traduiré els textos a través del serveis gratuïts de traducció en línia -o puntualment recorreré a les meves connexions flamenques.

Estic segur que l'Oleguer triomfarà a l'Ajax, i l'únic que li pot portar problemes -com a tot esportista d'èlit- són les lesions. A banda d'això, segur que se'n surt. Només penso en el dia que podré passar per la cara de tots els imbècils periodistes esportius de Barcelona, com malgrat el seu odi envers ell, l'Oleguer triomfarà. Només imaginar-m'ho, flipo.

Bé, del primer buidatge de la premsa d'Amsterdam, sobre l'arribada d'Oleguer, he recollit aquests enllaços. Possiblement, l'article més interessant és el publicat pel diari de referència de la ciutat, el De Telegraaf, que en la seva secció esportiva, telesport, explica les primeres impressions del jugador i fins i tot es fa ressò del judici que va tenir arran de la bronca amb els polisnazis ecspanyols. Ben informats, sí que estan, aquests nois.

Un altre enllaç interessant és aquest vídeo, on fa unes breus declaracions. Espero que mentre no sàpiga holandès, les seves declaracions les faci en anglès a partir d'ara. Clar que sempre hi haurà algun periodista holandès mamonet que es vulgui fer el simpàtic i li pregunti en ecspanyol, però estic segur que l'Oleguer això ho acabarà ràpid.

Possiblement el mitjà que ha dedicat més espai a l'arribada del de Sabadell és l'esportiu sportweek. Fins a deu articles, n'he comptat en els darrers dies (1,2,3,4,5,6,7,8 -amb vídeo incorporat,9,10).

Naturalment, també mereix atenció el webo oficial del club, on s'anuncia el fitxatge del jugador. Les declaracions de Marco Van Basten, respecte Oleguer són brutals. En reprodueixo un abstracte,

"Yes, that was good news. It hasn't been a secret that we are looking for a central defender. I am happy that we have acquired Oleguer. His qualities fit are exactly what Ajax need. We are all convinced of that. He has a good age, experience at a high level and is a real defender."

Altres mitjans que n'han parlat són De Volkskrant, Parool, Metro, Nu, Blik, NRC Handelsblad, i Voetbal International.

PER LA DIADA -I PER TOT L'ANY!- L'ESTELADA!


Després del de Vilafranca del Penedès, el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Munt a proposta, naturalment, de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), ha aprovat que durant els dies 10, 11 i 12 de setembre onegi la Bandera Estelada a la seu de l'Ajuntament, en commemoració del seu Centenari.

Es tracta, òbviament, d'una iniciativa que cal recolzar, però que jo proposo que s'estengui tot l'any. Cal que la nostra gloriosa bandera figuri en el lloc d'honor que li correspon, i de pas cal que la fastigosa bandera ecspanyola desaparegui de la vista dels catalans i les catalanes!

Espero i, n'estic segur, que molts més ajuntaments, se sumaran a aquesta iniciativa patriòtica... i de sentit comú!

Etiquetes de comentaris: , , ,

MOLT BO!


Aquest cartell-muntatge, el va penjar en Lluís Sunyer al seu bloc, té dels nervis als ecspanyols. Jo, la veritat, sempre he defensat que la lluita independentista té un únic/doble enemic que són Ecspanya i França, i que en conseqüència, no hem de caure en la trampa de centrar-nos en Extremadura, Andalusia o qualsevol altra regió ecspanyola, perquè això ens regionalitza i fa que el govern ecspanyol jugui el paper de pare que ha de vetllar perquè les critatures -les regions- no es barallin.

Tanmateix, el detall que l'eslògan principal sigui en anglès és, senzillament, PERFECTE! Així se n'assabentaran arreu del món! He de reconèixer que aquest muntatge toca de ple el voraviu de la demagògia ecspanyola. I la prova és que tots han saltat a l'hora. Els de dreta, els d'esquerra, els de centre, els ultres, els laics, tota l'Espanya cutre i casposa s'ha posat dels nervis. Naturalment ja han començat els lladrucs entorn un enèssim boicot als productes catalans. Boicotegeu-nos, collons, boicotegeu-nos. No volem els vostres (nostres) euros, de fet ni tan sols volem veure-us per les nostres platges i les nostres muntanyes. Per sort al món hi ha milers de milions de persones normals que volen estiuejar a Catalunya sense comportar-se com a autèntics colons. Així doncs que, bon vent i de cul!

I només per això, només per això, ja cal felicitar el seu autor, encara que ara hagi demanat disculpes. No es pot ser tan cagamandúrries!

I és que el seu autor, és un regidor independentista d'una candidatura propera a... Iniciativa per Catalunya-Verds-etc. ! I naturalment l'hauran tocat el crostó.

Gran i alhora pobre Lluís, tota la merderada ecspanyola t'odia ara. Collons, doncs senyal que fas la feina ben feta! No et tallis ni un pèl.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 29 de juliol de 2008

SALVEM LA MEMÒRIA, SALVEM ELS CATALANS MORTS A L'EBRE

El blocaire elies, ha passat el darrer cap de setmana a la seva Terra Alta natal i ha pogut constatar amb horror com es pretén esborrar la memòria de milers de catalans caiguts durant la Batalla de l'Ebre. Molts d'ells eren autèntiques criatures de 16 i 17 anys que van ser enviats contra les metralladores i baionetes enemigues seguint les tàctiques d'assalt de l'exèrcit soviètic. En aquella batalla, hi deixaren la pell tota una generació de catalans, nascuts entre el 1915 i el 1920. Ara, volen destruir el record dels llocs gloriosos on els soldats de Catalunya van regar amb la seva sang.

Llegiu el post de l'elies, i ni que sigui per cinc minuts, només cinc, m'agradaria que els joves d'avui recordessin tots aquells adolescents que mai van arribar a adults. Aquells nanos que un dia van sortir de casa i els seus mai més els van veure. Uns nanos que ningú sap on són soterrats i que van protagonitzar la batalla més dura contra tropes professionals enormement superiors en recursos humans i materials. I tot i això, els ho van fer pagar molt car. Glòria i Honor als Màrtirs de Catalunya!

Etiquetes de comentaris: ,

QUART SOPAR BLOCAIRE, AMB L'ÀNGEL COLOM

Dijous passat vaig assistir al quart sopar blocaire, organitzat pel meu amic Dessmond. Poc a poc, sense fer massa soroll, com cal, sense gaires estridències, aquests sopars es van convertint en un referent de l'independentisme transversal més capdavanter. Començo a constatar que d'aquest fòrum blocaire, que darrerament també compta amb la presència de membres de l'Espai Vicens Vives d'ESADE en pot sortir, a curt o mig termini, alguna proposta interessant de cara a la creació del que podríem anomenar, i apunteu el terme, una convergència independentista de Catalunya. En ella, coincidiríem els independentistes de diferents filiacions partidistes o sense cap filiació partidista, que sense cap intenció de crear una nova paradeta, ens comprometéssim, cadascun des del seu àmbit (polític, cívic, acadèmic, sindical, empresarial, esportiu, mediàtic, etc.), a impulsar de forma coordinada la causa per la independència. No, no estic plantejant, per als malintencionats, una casa gran del catalanisme... Parlo d'independentistes, i no d'aquesta mena de calaix de sastre o de cambra de mals endreços que és el concepte catalanistes.

L'exemple més fefaent del que acabo de dir el podem trobar en els personatges que fins ara han estat convidats al sopar. En les tres edicions anteriors vam comptar amb la presència, per ordre cronològic, d'en López Tena, en Madí i en Carretero -acompanyat, naturalment, de la Rut Carandell.

En aquest quart lliurament, la persona convidada va ser l'Àngel Colom, al qual ja vaig dedicar un post fa unes poques setmanes. Francament, el sopar va tornar a ser de gran interès. Com en la resta d'ocasions, el convidat va haver de fer un autèntic tour de force per endrapar, atès que no parava de parlar i aportar interessants reflexions.

L'Àngel va centrar la seva intervenció en el tema de la immigració, però no en ella mateixa, sinó en la seva gestió per part dels independentistes. Va alertar clarament que els ecspanyols, tant els del PP com, sobretot, els del PSOE, tenen clarament planificat una estratègia d'assimilació a l'espanyolitat d'aquesta població, que pretenen utilitzar en el moment més oportú per tal d'aconseguir un suport electoral que els distanciï definitivament de la resta de partits polítics i els permeti governar amb una comfortable majoria. Em van resultar especialment atractives, les reflexions que va fer sobre tota l'operació politicomediàtica muntada al voltant de "La Roja", com a referent d'integració dels adolescents immigrants -o no-, i que considera que es tracta del producte d'una veritable campanya estratègica en la qual s'hi han abocat una enorme quantitat de recursos econòmics i de matèria gris, a banda, és clar, del protagonisme de la televisió en la seva difusió. Vet aquí un magnífic tema d'estudi acadèmic que ben bé mereixeria tota una tesi doctoral. Costaria relativament poc cercar les fonts propagadores d'aquest eslògan i a partir d'aquí, anar fent...

Colom també va ser molt dur contra els responsables de la política internacional del primer tripartit, als quals acusà de frustrar interessantíssims convenis de col.laboració amb el Marroc, que haurien repercutit molt favorablement en el prestigi de Catalunya a nivell internacional. Un dels millors moments va ser quan va dir que mentre que quan Pujol i Maragall van viatjar al Marroc, sempre van ser rebuts pel Cap de l'Estat, mentre que quan recentment ho ha fet en Montilla, no ha estat el cas. Episodi que demostra la pèrdua de pes políti de l'actual inquilí (ocupa?) de la Plaça Sant Jaume. (I d'altra banda, demostra la intel.ligència dels serveis diplomàtics marroquins, que tenen perfectament apamada, sense cap mena de dubte, amb la inestimable col.laboració dels seus col.legues francesos, la situació política catalana).

Respecte al congrés de CDC acabat de celebrar, l'Àngel, no va entrar-hi tant. En el torn de preguntes, però alguns de nosaltres vam intentar que s'hi endinsés, però no ens en vam ensortir gaire. L'únic que va deixar clar és la seva plena confiança en Artur Mas com a líder sobiranista, i la necessitat de reconstruir ponts entre ERC i CiU. En aquest tema, Colom va haver de fer front a determinades intervencions que exigien quasi bé una mena de Judicis de Nuremberg contra els responsables calabresos sobretot del segon tripartit. En Colom va sentir preguntes molt dures d'exvotants d'ERC, i va haver d'utilitzar tota la seva capacitat de convenciment per apaivagar-los, objectiu que em consta que en algun cas va aconseguir.

En definitiva va ser una vetllada ben profitosa, que ens va servir per conèixer -si més no, en el meu cas- de més a prop aquest personatge, que ha estat allunyat prop de deu anys del país i que ara torna amb energies renovades.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 25 de juliol de 2008

PERÒ QUÈ FÉU QUAN NO SÓC A CASA, NENS I NENES?

Així com la dona ha decidit pintar la cuina aprofitant la meva absència texana, els politicastres i altres males herbes també n'han fetes de grosses aquests dies que estava a l'altra banda de l'Atlàntic.

Anem a pams. Dimecres a primera hora del matí -hora texana- és a dir, 7 hores més a Catalunya, era a l'aeroport fent temps per agafar l'avió que m'havia de dur a Nova York, concretament al JFK, per després anar fins a BCN. Obro el MBA, contracto el servei WIFI de l'aeroport (7 dólars) i em connecto per llegir el correu electrònic i les notícies. També per veure si el meu article al blocgran, havia sortit correctament publicat, i no com l'anterior, que el vaig escapçar...

La primera notícia que llegeixo és que l'Oleguer marxa del Barça a l'Ajax. Felicitats ecspanyols de merda! Com que no us heu pogut carregar en Laporta, us heu pres la venjança amb l'Oleguer. Els ecspanyols, històricament, sempre heu estat un poble ranconiós i venjatiu. La història així ho demostra, i les milers de massacres que heu comès impunement a Europa, Àfrica, Amèrica i Àsia ho certifica. Bé, ja heu aconseguit el que volíeu. La marxa de l'Oleguer demostra per enèssima vegada, que als independentistes coherents, no els que es repengen en els faristols sociates (foto impagable dels de Cimera extraordinària), petonegen ministres ídem o jeuen amb peperos, no se'ns perdona res, i que som els adversaris a abatre. No ens enganyéssim pas. Van a per nosaltres, encara que aparentment fan que ens ignoren.

Bé, arribat a aquest punt em plau anunciar que ja no sóc del Barça. Vaja, que se'n vagi a prendre pel cul. Ja no és el meu club, perquè ja no m'identifico més amb ell, ni amb els valors que predica, ni sobretot, i fonamentalment, amb el puto entorn que l'envolta. A fer la mà.

Que quin serà el meu equip? Tal vegada l'Ajax d'Amsterdam? Com a mínim té un nom mitològic ben maco. Ajax és l'heroi de la Guerra de Troia. Té l'inconvenient que pertany a un país monàrquic, i això em toca els nassos. O potser el Celtic de Glasgow, que com a mínim sap defensar amb dignitat la seva identitat de soca-rel, no com d'altres.

Bé, ja està dit. Ho tenia al pap i no he quedat descansat fins que no ho he escrit, tot i que ahir ja ho vaig avançar als col.legues amb els qui vaig anar a fer una copa després d'escoltar l'Àngel Colom, convidat al quart sopar blocaire organitzat pel Dessmond (recordo que en els tres anteriors van intervenir en López Tena, en Madí i en Carretero). (Per cert, en aquell sopar, algú va demanar un Tribunal de Nuremberg per jutjar els responsables calabresos de la montillització de Catalunya... així estan els ànims...).

Dos. Les declaracions d'en Puig. A veure si ens entenem... Que una persona que porta 40 anys en un lloc, i no en sap la llengua, és per damunt de tot un insult a tota l'espècie humana. Parteixo, naturalment, de la consideració que l'individu en qüestió té una actitud positiva al respecte. Si la té negativa, ja estaríem parlant d'una altra cosa, oi?

Bé de totes maneres, jo sempre he pensat que el Montilla és el model adient per a ser president autonòmic. Vull dir, que només ens faltaria tenir un president de comunitat autònoma presentable... llavors estaríem fotuts! En Montilla és cutre, com cutre és l'autonomia. Són cul i merda. En Montilla ni sap parlar català, ni sap parlar anglès, ni sap parlar francès, i jo diria que ni tan sol sap parlar ecspanyol. De fet, no sap ni parlar. Segons m'explicaren, l'únic que sap fer és graelles on controla les entrades i sortides del personal (abans a la seu de Nicaragua, ara a Palau)... és a dir, com un encarregat d'un empresa del segle XX, que fa una tasca totalment repetitiva i gens creativa. Un autèntic buròcrata en el sentit més pejoratiu del terme.

Tanmateix, he de dir que en Puig no és ningú per donar lliçons de res. Ni en Puig ni en el seu conjunt CDC, tret d'honroses excepcions, tot s'ha de dir, mai han destacat gaire per donar prestigi a la llengua. La major part de diputats convergents són un autèntic desastre en oratòria. Quan no directament, acostumen a parlar ecspanyol a la primera de canvi, així que poden, vaja, per evitar que els diguin que són paletos. Terme que els causa esgarrifances, per cert. No, Puig, no, tu quan fas de portaveu de CDC, no pots donar lliçons de catalanitat, perquè CDC va disposar de 23 anys i no ha estat capaç de fer que hi hagi cinema en català. No ha estat capaç que es consolidi televisions privades en català, no ha estat capaç de deixar un empremta consistent, tot sembla esvair-se, com quan els huracans s'emporten les cases al Golf de Mèxic.

En contra de fotre's amb el català d'en Montilla, allò que hauria hagut de fer és portar a qualsevol dels milers de catalans nascuts a Còrdova, a Badajoz, a Marràqueix, als Andes o a l'Àfrica subsahariana i que parlen un català mil vegades millor que el català macarrònic presidencial. D'aquesta manera, al sociata se li hauria caigut la cara de vergonya. I s'hauria donat un missatge positiu, del tipus "Sí, tu pots" (parlar BÉ el català). Entre d'altres raons perquè parlar bé una llengua (i escriure-la correctament), és producte d'un amor, d'una valoració d'aquesta llengua. No conec ningú que odiï un llengua que parla o escriu. Les llengües són per definició un producte de les societats humanes. El problema, SEMPRE, és quan hi ha un projecte polític que intenta instrumentalitzar una llengua en detriment d'una altra.

Bé, m'han quedat moltes coses per dir. I és que no heu perdut l'ocasió de la meva absència per fer-ne de grosses, però per avui ja n'hi ha prou.

dilluns, 21 de juliol de 2008

MEDITACIONS TEXANES

Ara que s'ha acabat la conferència de la Netroots Nation, a la que he assistit els darrers dies, i on la traca final va ser l'aparicióper sorpresa de l'exvicepresident Al Gore, tinc una mica de temps per escriure algunes reflexions que tenia pendents els darrers dies.

La primera reflexió és que aquest viatge a la capital texana, Austin, m'ha servit per corregir algunes idees que tenia, o bé per matisar-les. La primera és la percepció sobre la globalització, des de la perspectiva americana. Posaré uns quants exemples.

Pels americans, fins i tot pels que es consideren progressistes, el món exterior, és a dir, el que es troba enllà de les seves fronteres, és un món perillós i desconegut. Perillós, perquè segons va afirmar un assistent a la conferència, després de fer la volta al món amb el creuer Queen Elizabeth II, formant part  d'una orquestra candenca -era músic de professió-, havia arribat a la conclusió que "el món (als americans) ens odia". I ho deia un que en saber que jo era català, de seguida va dir que havia tocat amb en Tete Montoliu, i que era "one of the best".

I desconegut. L'impacte més gran que he tingut en aquest viatge, a més de l'ensurt amb la policia de fronteres que ja vaig explicar, és la dificultat de canviar moneda, de canviar euros per dolars. Us ho juro m'ha semblat que tornava als anys vuitanta, quan vaig començar a sortir fora, i fer el canvi de moneda era una autèntica odissea. Aquesta gent estan igual que fa quasi trenta anys. Primer, no hi ha oficines de canvi de moneda, com les que trobes a cada cantonada a Barcelona. I segon, per canviar moneda has de tenir un compte corrent a l'entitat. Total que el meu pel.legrinatge per l'avinguda Congress d'Austin, on hi ha els grans gratacels i molts bancs, va durar quasi dues hores.

Finalment, a l'edifici Frost, un gratacel de referència, un noiet que treballava a l'oficina situada a la planta baixa, va dir, després de consultar-ho que sí  que me'ls canviaria, amb una comissió, of course, de 5 dolars. El millor va ser quan vaig donar-li vuit bitllets de 50 euros. Els va desplegar davant seu en dues columnes de quatre i va agafar-los un rere l'altre i els va mirar per davant i per darrera. Els tocava com aquell que toca un objecte delicat, desconegut, vés a saber si escupen... Mai n'havia vist, de bitllets de 50. Però l'anècdota no acaba aquí. Quan va fer el càlcul de convertir els 400 euros en 589 dolars, al xaval se li van obrir els ulls com a taronges, i tota la prevenció que havia tingut envers a mi fins llavors va desaparèixer, i en el seu lloc va aparèixer un somriure quasi d'admiració i de col.leguisme, em va preguntar si m'agradava la ciutat, que quants dies....

Però això no és tot, encara. Quan vaig tornar al Centre de Convencions d'Austin, on tenia lloc la Conferència, a l'hora de dinar, vaig explicar l'anècdota als meus companys de taula. I la meva sorpresa va ser que molts d'ells tampoc n'havien vist mai. Fins i tot una dona em va demanar si en tenia i si li podia ensenyar. En vaig treure dos, de 10 i de 20 euros, que van córrer per la taula enmig de comentaris, la majoria aprovatoris. No m'ho podia creure! Realment això de la globalització va per barris. 

La conclusió que en trec és que, després de passar la setmana anterior entre Suècia i Brussel.les i aquesta a Austin, els europeus estem molt més preparats, si més no psicològicament, que els americans per la globalització. Molts americans, per exemple, no entenien que un de Barcelona assistís a la conferència, i em preguntaven com me n'havia assabentat. Jo responia que hi ha una cosa que es diu Internet... Realment, el món a l'inrevès.

Convé viatjar. No només per recarregar piles i allunyar-te de la lluita quotidiana contra Ecspanya, sinó també per conèixer de primera mà realitats que ignoraves o per corregir idees totalment equivocades.

Deixo per al proper post, aquest m'ha sortit més llarg del que comptava, les impressions de la ciutat, Austin, on he deambulat els darrers cinc dies.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dissabte, 19 de juliol de 2008

DOS MAGNÍFICS DOCUMENTALS... I UNA SORPRESA!

En el marc de la Netroots Nation conferència, ahir vaig veure dos magnífics documentals que critiquen, com no podia ser d'una altra manera, la figura i les polítiques de George W. Bush.



El primer documental és Crawford i fa referència al nom de la població texana que l'any 1999, el llavors governadors George W. Bush, va triar per instal.lar-s'hi, sense cap raó aparent. Es tractava d'una minúscula població de 705 habitants, perdut enmig de la immensitat geogràfica d'aquest estat fronterer. El documental narra les transformacions que es donaren a partir de l'arribada del nou veí i sobretot a partir que aquest va arribar a la presidència del país. A partir de llavors, Crawford va passar a ser un lloc progressivament més conegut a nivell global, atès que a la residència dels Bush passaren figures com membres de la família reial saudita o el propi Putin. Tot plegat va transformar radicalment la vida dels veïns de tota la vida. El 2005, Crawford centrà l'atenció mundial arran de la concentració de partidaris i detractors a la guerra de l'Iraq. El documental és summament interessant, la música, tota ella original, és excel.lent, i el final és del tot inesperat. Recomano molt entusiàsticament el seu visionat. Jo ja en tinc una còpia. De totes maneres, enganxo un you tube amb el trailer.



El segon documental, ja ha estat guardonat a Europa. Es tracta de Trouble the Water, i és clarament una denuncia de la inexistència de polítiques d'ajudes a les víctimes de l'Huracà Katrina que, com és ben sabut, destruí la ciutat de Nova Orleans, a finals d'agost del 2005. Un esdeveniment que va fer despertar moltes consciències als Estats Units, que per primera vegada es qüestionà si realment els Estats Units formava part del Primer Món. El reportatge és protagonitzat per una parella afroamericana que grava com la seva casa, el seu carrer i la seva comunitat, van quedar totalment destruïdes, i van haver de traslladar-se a estats veïns a casa de familiars. Clarament, el documental se situa des de la perspectiva de les famílies afroamericanes, de lluny les més afectades per aquell traumàtic esdeveniment. També adjunto el you tube corresponent.

I em queda la sorpresa. Quan aquest matí (hora texana) acabava de donar l'ordre de publicar el post anterior, mentre parlava la Nancy Pelosi, de cop i volta se sent una veu greu, que els assistents la reconeixen immediatament i que cinc segons després el seu propietari apareix a l'escenari enmig de la bogeria del public... es tractava d'Al Gore in person, que ha protagonitzat una intervenció de caire ecologista i en la pràctica ha esborrat de l'acte l'Speaker Pelosi, que en un tres i no res, ha passat de ser el centre de l'acte, a actuar de comparsa de Gore. Cal reconèixer que Gore sap ficar-se el públic a la butxaca, encara que en algun moment m'ha recordat a aquells venedors de whisky amb una carreta que apareixen a les pel.lícules del Far West. Però tot i així, domina l'escenari i sap tirar pilotes fora quan li convé, passant la patata calenta a la Pelosi, que feia el que podia, sabent que el seu company d'escenari era de lluny molt més estimat que ella.

NETROOTS NATION

Escric aquest post a l'hora que assisteixo al discurs que fa l'Speaker de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi a la sessió plenària de la Netroots Nation conferència que té lloc a Austin, Texas. 

Avui és el tercer dia de l'esmentada conferència. En els dos dies anteriors ha assistit a interessants taules rodones i workshops. 

Dijous va ser el torn de Howard Dean, actualment president del Comitè Nacional Demòcrata, i candidat a la nominació democràtica en les eleccions del 2004. Dean va ser el polític que va emprar de forma massiva internet per primera vegada i qui va dissenyar una estratègia de mobilització de base (grassroots) que després ha estat seguida per altres polítics i particularment per Barack Obama, en la campanya actual. 

Entre els participants que han parlat a la conferència, va ser particularment interessant la intervenció de Joe Trippi, el principal estratega en la campanya d'Internet de Dean.

En els dos dies anteriors, he constatat, per una banda, l'odi dels assistents envers la figura del senador ex-demòcrata, Joe Lieberman, considerat un partidari més de Bush. 

De l'altra, l'admiració que suscità entre importants sectors d'activistes demòcrates de base, la figura del general Wesley Clark, que va intervenir en la sessió plenària d'ahir. Comprovar com sindicalistes barbuts, activistes gais i lesbianes, aplaudien com a bojos un general de quatre estrelles em va trencar totalment els esquemes. 

La dona que seia al meu costat, en un moment de la intervenció de Clark, em va dir, referint-se a Clark, "I want him in the ticket", és a dir, que volia que fos el candidat a la vice-presidència dels Estats Units de Barack Obama. Petit detall: Clark s'havia declarat partidari de Hillary Clinton, però ahir semblava un hooligan d'Obama.

Ahir també vaig veure dos documentals magnífics, dels quals parlaré en un proper post. Ara vull escoltar la Pelosi. No tothom sembla satisfet amb la seva intervenció. 

En la meva taula, tres activistes contra la Guerra d'Iraq, no paren de xiular i de demostrar disconformitat amb les seves paraules. Això promet.

PD. No puc penjar les fotos que estic fent, perquè no tinc el cable que connecta la càmera al MBA. Per això tiro de la wikipedia. Disculpeu si les fotos són massa oficialistes. Avui si tinc temps, intentaré comprar-ne un de cable.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 18 de juliol de 2008

DES D'AUSTIN, AMB UNA CALDA QUE MATA...

Possiblement podria en aquest post totes les coses que m'han passat d'ençà que dimecres vaig anar a l'aeroport del Prat per agafar l'avió cap Atlanta i després d'unes quatre hores d'espera, agafar-ne un altre per arribar a Austin a quarts d'una de la matinada, hora local, és a dir, 7 hores més a Catalunya.

Però em veig incapaç d'explicar és la calor que fa en aquesta ciutat, que jo diria que es troba enmig d'un desert, malgrat que l'atravessa un riu trenta vegades més gran i més cabalós que l'Ebre. Quan surto de l'hotel i vaig al Centre de Convencions on té lloc la trobada de la Netroots Nation, quan camino els escassos cinquanta metres que separen dos espais totalment equipats amb aire condicionat, és com si la calor m'esclafés i no em pogués moure... algú pot viure aquí? 

Realment no sé com aguanten. És per estar-se tot el dia tancat a les fosques esperant que arribi la nit. Però no, aquí malgrat la immunda calor la gent surt i fa la seva.

Pel que fa al viatge d'anada, del qual ara que escric començo a sentir durament l'efecte jet lag, i per tant us demano que em disculpeu si en aquest post hi ha alguna incongruència, destacar dues coses.

La primera és que vaig coincidir en el vol a Atlanta, amb tota la Selecció Catalana Sub-23 de bowling, que anava a Orlando a competir en el campionat mundial. Un campionat del qual s'ha retirar la selecció ecspanyola per no haver de competir contra nosaltres. La casualitat va fer que la meva veïna de seient al vol fos la gerent de la Federació Catalana i una jugadora sènior que anava com a màxima representant -i una mica de tutora- dels nanos i nanes que anaven a competir. 

Vam estar parlant una bona estona sobre la promoció de les seleccions i de l'histerisme ecspanyol al respecte. 

Naturalment, també vam -vaig, més aviat- de The Big Lebowski, la pel.lícula contemporània per excel.lència que té el bowling com a teló de fons.

Avui divendres (hora catalana), perquè en el moment d'escriure aquest post són vora les 10 de la nit de dijous (hora texana), comença la competició i no puc més que desitjar-los una immensa joc als membres de la selecció, i que el seu exemple serveixi per engrescar més federacions a demanar el reconeixement oficial a la internacional respectiva.


L'altre circumstància rellevant és que em van estar a punt de tornar cap a casa la policia de fronteres americana. Resulta que la darrera vegada que havia estat als Estats Units, quan vaig sortir-hi per anar al Quebec, no vaig retornar un fotut document verd que m'havien dit que retornés a la sortida. En conseqüència, constava que havia entrat i que no havia sortit, per la qual cosa, en passar sis mesos des de l'entrada, i parlo de l'any 1992, se'm va considerar com una mena d'il.legal.

Total que la oficial de duanes, em va separar de la resta de viatgers, em va portar a una sala on seien una vintena, tot i que finalment vam arribar a ser una cinquantena de pringats, per un motiu o un altre. El més fort és que no et deixaven sortir de sala, i que els policies de fronteres que feien els interrogatoris eren més aviat una mica cabronets, i obligaven la gent a seure. 
Un noia russa, la Natasha, una eslava rossa i de bon veure -vaja que estava com un tren- la van interrogar davant de la resta de pringats, amb intèrprete i tot, i suposo que finalment li van denegar l'entrada -dic suposo perquè no vaig veure el final de la història. Resulta que segons ella anava a cuidar nens americans, però no tenia cap teleèfon de contacte, o no el volia donar, ni coneixia, aparentment, ningú als Estats Units. El poli, va arribar un moment que es va emprenyar i, amb la intèrprete, es tancaren tots tres en un despatxet on l'interrogatori continuà, i també l'escorcoll de la maleta de la noia, d'on per art de màgia va aparèixer un telèfon, que la Natasha va dir que era d'un conegut. Això va enfurismar encara més el poli, que amb actitud autoritària i xulesca no parava de retreure-li, potser amb raó, l'actitud poc col.laboradora de la noia.

Després d'una hora i mitja d'espera a la sala dels pringats, i intentant demostrar que no tenia impaciència, va ser el meu torn. El policia m'interrogà sobre la meva darrera estada als Estats Units, i ell es mantenia ferm que jo havia estat com a il.legal pel cap baix durant 6 mesos. Jo vaig negar-ho i li vaig dir que vam dormir a Boston, la primavera del 92, tres nits només i que després tornàrem a Montreal, que és on llavors vivia. Però és clar, no tenia cap prova -havien passart 16 anys!.

Total que ara he perdut l'excempció de visat per entrar de nou als Estats Units, una exempció de què gaudeixen els ciutadans de la majoria d'estats de la UE, de manera que si vull tornar a viatjar-hi, hauré de demanar amb un mes d'entel.lació com a mínim, el visat del consolat general a Barcelona. Però com a mínim em va deixar passar.

Tinc més coses a explicar, però el jet-lag em fa tancar els ulls, i ja no puc escriure més. Ho deixo pel proper post....

PD. Tinc fotos per ara me n'adono que m'he deixat a casa el cable de transferència d'imatges de manera que ja les penjaré quan torni -o no. Em conformo amb fotos de la pel.lícula esmentada 'The Big Lebowski...

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 16 de juliol de 2008

AUSTIN, TWITTER I QUEBEC

Començo el sisè any d'aquest humil i modest bloc, fent dos anuncis.

El primer és que, com ja vaig escriure en un post anterior, avui dimecres marxo cap a Austin, Texas, per assistir a la tercera trobada anual de la Netroots Nation, una plataforma de blocaires progressistes, liderada pel factòtum d'un dels blocs més rellevants de la blogosfera americana, com és el Dailykos, en Markos Moulitsas Zuniga. Avui he estat seleccionant les xerrades al les que assistiré i com sempre, he acabat frustrat, perquè en molts casos, a la mateixa hora tenen lloc xerrades de gran interès, i, per descomptat, com que no gaudeixo del principis de la multiplicitat, me'n perdré de ben interessants.

En aquest sentit, us informo que he recuperat un compte a Twitter, en el qual aniré penjant de forma més o menys sistemàtica, tot el desenvolupament del viatge, l'estada i la conferència. Per si algú l'interessa, la meva aventura americana la pot seguir aquí. No sé si m'acabarà convencent això del Twitter, fins ara he estat bastant escèptic al respecte, però bé, a aquestes alçades de la pel.lícula, ja res no em sorprèn... o poques coses, per la qual cosa no descarto que d'aquí a una setmana, quan torni a casa, en sigui un fanàtic, del Twitter.

L'altre anunci que em plau fer és que acaba d'aparèixer el número de juliol-agost de la revista de viatges Altaïr, dedicada a la costa atlàntica del Canadà. Ja fa uns mesos em van demanar que col.laborés en aquest número. Hi he acabat contribuint amb dos articles. Un de més llarg, sobre els quatre-cents anys de la ciutat del Quebec, i un altre més breu, sobre la situació política actual, pel que fa al tema de la sobirania, els referèndums d'autodeterminació, etc. La novetat d'aquestes col.laboracions, és que són escrites en ecspanyol (aiaiaiaiai...). Abans que m'afuselleu sobre el terreny, he de dir en el meu descàrrec, que hi he vist l'oportunitat de dir-hi la meva entre un públic lector que molt probablement mai ha llegit els meus articles i llibres sobre la qüestió quebequesa, i si en canvi llegeix totes les parides que escriuen genteta vinculada a diaris com El País, El Periódico o La Vanguardia, que no fan més que intoxicar i desinformar. Recordo el cas d'en Xavier Batalla, de La Vanguardia, que va gosar comparar els sobiranistes quebequesos amb els boers sudafricans... I això no és res, si pensem amb els articles d'un periodista basc pro-ecspanyol del País, el nom del qual ara no recordo, que són realment de jutjat de guàrdia.

Per altra banda, m'emprenya que hagi estat una revista escrita en ecspanyol, la que m'hagi convidat a col.laborar, mentre que ja és un costum que es repeteix, els responsable de les revistes escrites en català no em diuen ni ase ni bèstia. Bé ja s'ho faran. Ells s'ho perden.

De moment, res més.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 15 de juliol de 2008

2003-2008, CINC ANYS de BLOC

Qui tingui les ganes de navegar per aquest bloc, sempre modest i humil, avui li recomano que cliqui a l'enllaç de l'arxiu més antic, que correspon al mes de juliol del 2003. Un cop entrat, que es desplaci fins abaix de tot i llavors, comprovarà que avui, 15 de juliol del 2008, fa cinc anys que vaig penjar el primer post.

Que com em sento. Res, normal. He de dir que inicialment, el bloc el contemplava com una cosa bastant llunyana, però a mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos i els anys... cada cop l'he sentit més com una cosa molt propera. No vull dir que estigui enganxat, però, la veritat és que el bloc m'ha permès conèixer moltes persones i obrir-me a noves relacions. Fins i tot m'ha estat útil quan en la vida offline, les coses no anaven bé, o tenia un mal dia. També m'ha servit per escriure regularment, prenent-m'ho com una disciplina. Fins i tot he escrit quan no tenia ganes d'escriure! Això és increïble.

La veritat és que quan vaig acabar d'escriure la tesi, l'any 2001, em va agafar com una certa mandra de tornar a escriure tant com havia escrit fins llavors. Però donada la meva dedicació professional, no puc permetre'm el luxe de deixar d'escriure, així que aviat vaig comprovar que escriure regularment al bloc em servia per disciplinar-me a mi mateix, i a l'hora em feia de tractament anti-stress. Per altra banda, el fet que jo sóc el meu propi cap de redacció o editor, no té preu. Escric el que vull i quan ho vull escriure.

M'estic embolicant... ben mirat, aquest bloc és un gra de sorra en la platja catosfèrica. Quasi 40.000 entrades, des del setembre del 2005 (o prop de 50.000 segons quins comptadors), i prop de 900 posts, naturalment no el fan el bloc més llegit. Ni ho pretenc, per descomptat. No vull ser políticament correcte i no aspiro a res a través de la catosfera. Bé, si, naturalment... aspiro a col.laborar en la lluita per la independència, sent molt conscient, que amb el bloc sol no s'aconseguirà. Que cal mobilitzar-se i implicar-se...

Però sí que puc dir que el bloc m'acompanya sempre, i a hores d'ara, no tinc cap intenció d'abandonar-lo, si bé sóc conscient que algun dia ho hauré de fer. Però de moment no. És per això que agraeixo tots els comentaris constructius, tan positius com negatius, i obvio els destructius... També em felicito per totes les noves amistats i coneixences que he anat fent al llarg d'aquests cinc anys, que tanmateix, no ha substituït ni marginat les que ja tenia amb anterioritat... en tot cas les han complementades i fins i tot diria que enriquides.

PER MOLTS ANYS!

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 14 de juliol de 2008

LA MEMÒRIA INDEPENDENTISTA: RAMON SUBIRATS I CORAL (1941-2008)

En aquest bloc m'he fet ressò dissortadament, del traspàs d'alguns dels referents del patriotisme independentista català, al llarg dels darrers cinc anys. Avui ho de tornar a fer, perquè si la històra secreta de la lluita per la Llibertat, no l'expliquem nosaltres, no l'explicarà ningú. Per sort, comencem a disposar d'una farcida producció bibliogràfica sobre l'independentisme català. Però encara queden enormes forats.

Avui em plau enllaçar aquest bloc, al servei sempre de la Lluita per la Independència, amb un post publicat pels companys de llibertat.cat (si ja sé que sóc un caragirada, fa molt que no col.laboro, però això ho solucionaré aviat).

Es tracta d'un post dedicat a la memòria d'un membre de la generació independentista que va enllaçar la militància en el FNC amb la del MDT, a més a més d'altres històries. Representa, un referent a tenir en compte, i que desgraciadament va morir a les primeries d'enguany.

Em refereixo a Ramon Subirats i Coral (a la foto, a l'esquerra, acompanyat d'en Carles Sastre i d'en Ton Ribes). Us demano que llegiu tant la introducció històrica i contextualització escrita per l'Agustí Barrera, que segons sembla tornarà a ser l'orador estrella del Fossar, la propera Diada, com el recordatori biogràfic d'un camarada de lluita, en Robert Bargalló. Feu-ho, i després guardeu un minut de silenci, o tres.

Al Ramon no li faran un reportatge televisiu melodramàtic, ni crearà una fundació per ajudar nosequè... El Ramon quan el soterraren, a més del record emocionat dels seus companys i familiars, només s'emportà una estelada, a la qual a hores d'ara ja es troba per sempre unit.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

diumenge, 13 de juliol de 2008

DE COPES, A LA UNA DE LA MATINADA... I ERA DE DIA!

La Nele m'acaba d'enviar aquesta foto del passat dimarts, a Lulea (Suècia), a la una de la matinada (01.00 hores) quan anàrem de copes... i era de dia!

dissabte, 12 de juliol de 2008

AUSTIN, TEXAS
Darrerament no paro de viatjar. I ara, la següent destinació serà la ciutat d'Austin, a Texas. El motiu és assistir a la trobada de la Netroots Nation, una iniciativa nascuda fa tres anys, i que anteriorment duia per nom YearlyKos Convention, atès que el seu principal impulsor és un dels blocs més importants de la blogosfera americana i, en conseqüència, mundial, com és el DailyKos, el creador del qual és el blogger Markos Moulitsas Zúniga.

L'objectiu de la trobada és impulsar des de la blogosfera els candidats demòcrates progressistes, i en general, fer que els ciutadans digitals (netizens) progressistes pressionin els decisors públics -i privats- per tal de promocionar polítiques progressistes, tant a nivell individual com col.lectiu.

Naturalment, els Kossacks, com són coneguts els membres d'aquest moviment, es declaren partidaris de Barack Obama, enfront el republicà McCain. Però, també es mostren molt crítics amb els demòcrates moderats, és a dir, amb aquells polítics que malgrat ser del partit demòcrata, juguen amb l'ambigüitat, per exemple, respecte a la continuació de la guerra a l'Iraq, o respecte a altres polítiques de defensa dels drets individuals o en temes com la immigració. Hillary Clinton, era clarament percebuda com una demòcrata moderada, i per això mai va comptar amb el suport d'aquest moviment.

La convenció de l'any passat, celebrada a Chicago, va tenir el seu moment culminant amb el primer debat entre candidats demòcrates a la presidència. Enguany, amb aquest tema resolt de facto, no sé si tindrà tant de ressò mediàtic, tot i que està confirmada la presència de Howard Dean i de Nancy Pelosi, entre d'altres. També la de l'economista Paul Krugman. Qui sap, però, si apareix per sorpresa l'Obama in person! Us imagineu una foto amb l'Obama? Bé, d'aquí a l'eternitat!

La convenció comença el 17 de juliol i acaba el 20. Jo marxo el 16 i torno el 22 de juliol. A més de conèixer la ciutat, intentaré contactar amb diversos moviments digitals, la llista dels quals ja estic acabant d'elaborar. No sé si tindré èxit o si em faran cas.

Naturalment, suposo que hauré de fer l'obligada pedagogia tipus, "I'm a Catalan blogger, yeah, from Catalonia, yeah Barcelona is the capital, and we want to be, and will be, the next state in Europe, yeah".

Espero que aviat, els de la CNN es dignin a fer un reportatge amb cara i ulls del moviment independentista català i que ens acabin situant al mapa, com a Escòcia. Però perquè això sigui possible, ens hem de deixar de pantoxades federalistes, confederalistes o del sumsum korda. Independència, cony! Que és l'única cosa que entén la gent normal! O ets independentista o no els vinguis amb hòsties i coses complicades, que tothom ja té prou problemes (certament alguns més que uns altres). Ho heu sentit, senyors de CDC? A la vostra edat i encara no teniu els dallonses de dir què voleu ser quan sigueu grans? Què sou amics d'en Puigcercós? No si al final resultarà que l'autèntic tapat de CDC era en Putxi i no en Carretero, malgrat tot el que es va dir durant la campanya presidencial d'ERC! Fins que al Carretero se li van omplir els collons i va treure el Sant Cristo Gros! Viure per veure!

Bé, però tornem a Austin. També aprofitaré per comprar-me el nou iPhone G3 i alguna cosa més. A la tornada, passaré pel sempre impressionant aeroport JFK de Nova York, fet que també em crida molt l'atenció, ja que considero que representa una de la modernes catedrals de la globalització.

Ah, i se m'oblidava. A més dels posts que penso escriure utilitzant l'MBA, també faré servir el twitter per anar anunciant petites coses, tot i que no li acabo de veure molta utilitat. Bé, de moment això és tot.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 11 de juliol de 2008

LES RATES DEL BARÇA

Diuen que el Condecito de Godó, aquest personatge estrafet, que li deu la vida al President Companys –perquè va donar un salconduit a son pare –o avi, no sé exactament- perquè pogués fugir com una rata el mes de juliol del 36. Com també ho feren prop de 5.000 persones més, cap de les quals, naturalment, no van donar la cara en el judici farsa que va acabar amb el seu vil assassinat…

Diuen que el Condecito dels collons, repeteixo, quan el nom de Joan Laporta començava a repetir-se per les tribunes mediàtiques, diuen que va preguntar al seu eventual interlocutor… “Y este Laporta, hijo de quién es?”…

L’anècdota demostra que a la Catalunya contemporània, encara has de ser d’alguna família –o millor, famiglia- per accedir a algun càrrec de rellevància social, com és, no cal dir-ho, el del President del Barça. O això, o està podrit de diners, com ho estava en Nuñez, si més a les darreries dels anys 70.



A la rata godona, naturalment, l’importava una merda el nom del pare d’en Laporta. El que volia dir és que al Joan no li corresponia ocupar un càrrec que des de la seva perspectiva, pertanyia als de la seva classe, als de la seva tribu…

Des del mes de gener del 1939, bé de fet, els mallorquins des del mes de juliol del 36, i les comarques de ponent, de l’Ebre i del nord del País Valencià, des del mes d’abril del 38, hem hagut de patir aquesta morralla, deixalla, detritus, que naturalment, van viure i viuen, com a reis, sota el franquisme, sota el pujolisme, sota el maragallisme i ara sota el montillisme.

L'episodi de la moció de censura ha deixat ben a les clares que aquestes desferres humanes no volen perdre el seu poder social i faran tot el possible per acabar amb un personatge públic que ha donat un tomb copernicà a una institució com el Barça. Ara sabem que el 60% del 26% dels socis del Barça, són autèntiques rates de claveguera, són una part substancial de la Catalunya Blava i ecspanyola -l'altra part substancial, no cal dir-ho, són els pericos, feixistes convictes i confesos.

Això vol dir que exactament, el tumor facciós al Barça, és d'aproximadament entre el 15 i el 16% de la seva massa social. De vegades hi ha dies que t'alegres de no ser soci del Barça. Entre d'altres raons perquè només que siguin aquests percentatges tan baixos, són, per al meu gust, massa alts. No n'hi hauria d'haver ni un, d'aquesta basòfia feixistoide i ecspanyolista!

Una altra cosa, és que, des del meu punt de vista, ja exposat en aquest mateix bloc en anteriors posts, quan siguem independents, el Barça haurà de passar de ser més que un club a ser un club més, al costat de tots els altres clubs que participarien en la Categoria A del futbol català, i que serà, no hi ha cap mena de dubte, una de les lligues més competitives i més sanes d'Europa i del món!

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 9 de juliol de 2008

AMB L'HOLOCÈ

Amb retard, m'he de fer ressò de la plantada d'en Marc Belzunces. Ja fa dies que vaig rebre el correu de l'Enric Borràs, però entre exàmens, viatges, blocs grans i blocs amb estrella, com sempre he anat de puto cul i, com també em passa alguna vegada, no encerto en les prioritats -error terrible en un doctorat en polítiques, el qual suposadament ha de saber prioritzar davant d'un ventall d'alternatives.

Bé, des d'aquí vull enviar la meva fraternal salutació i solidaritat a en Marc. Jo, com el Borràs, també el vaig conèixer en la preparció de la campanya del referèndum del nyap, si no m'erro, on tant el Borràs com en Marc, van optar pel vot nul -o una cosa semblant, perdoneu si m'equivoco, teniu tot el dret de rèplica. Jo al començament d'aquelles reunions hi vaig assistir. Es feien en un restaurant molt conegut, tocant el Mercat de Sant Antoni. Però progressivament, m'hi vaig apartar, perquè considerava que calia votar NO. L'argument que el PP també demanava el NO, no em convencia de cap de les maneres. Podeu repassar els meus posts d'aquelles setmanes.

Vaig tornar-me a trobar en Marc a la trobada de la Catosfera el passat mes de gener. Vam parlar una estona al Beers and Politics, que va tenir lloc el dissabte al vespre... malgrat que no hi havia gota de cervesa...

Precisament, la darrera vegada que vaig xerrar, breument amb ell, va ser poc dies abans de les eleccions ecspanyoles. Ens creuàrem al carrer Pelai cantonada Balmes i en Marc em digué que anava a parlar amb un advocat, perquè tenia la intenció de fer objecció de consciència electoral. La història posterior ja és coneguda.

A mi mai m'han cridat a cap mesa electoral. I si em cridessin, segurament faria tot el possible per no anar-hi. Em posaria malalt, diria qualsevol excusa estúpida, no sé... Tot menys fer el papanates i haver de suportar les converses estúpides, els interventors poca-soltes... Si tot i així no me n'ensortís, segurament al final passaria de tot i em quedaria a casa...

I és que els blocaires autèntics, no els trepes, som d'una pasta especial. Tenim el cas d'en Xavier Mir fent una vaga contra els sociates, per tal de demanar -inútilment, per descomptat- que actuïn amb una mica de dignitat, .... o una cosa semblant. Tenim en Marc, plantant-se davant dels ecspanyols, fent-los botifarra i pam-i-pipa...i així molts d'altres.

No podran amb nosaltres, i nosaltres sí que podem amb ells. Us ho juro.

El congrés de CiU i la Catosfera
Rebo un correu del meu amic Dessmond informant-me que estem convidats a una sessió sobre la Catosfera que es farà al congrés de CDC d'aquest cap de setmana. Consistirà en una taula rodona on parlaran a més a més de la Cagney i la Lacey de la Catosfera, una de les polítiques convergents que està en la meva particular llista negra -que naturalment, jo també tinc. Em refereixo, és clara, a la Carme Laura Gil, la típic tia que es pensa que assumint postures dures és més home que ningú. Ja pots anar de patriota ja, que mai oblidaré que quan estaves a la conselleria vas fotre al carrer a milers d'interins d'institut, molts dels quals es van quedar amb una mà al davant i una al darrere. Molts d'ells eren llicenciats d'història, i molts d'ells eren patriotes que van veure que una consellera, suposadament sobiranista, els cardava al carrer. Amb tu, nena, ni a prendre un cafè...

Osigui que la tia aquesta per una banda, i els dos grimpadors per l'altra, i em sembla que l'únic mínimament decent, es el Carles Puigdemont... Buf! Em penso que passo... ni tan sols em convenç que després hi hagi una trobada amb el mismíssim Mas, què vols que li digui, Dess? Per quan el trencament amb en Duran? Penses que servirà de res?Per altra banda, m'emprenya que podent convidar en Mir o en Belzunces, que es mullen per les seves idees, i en definitiva, pel país, va i els convergents conviden als dos trepes -la Cagney i la Lacey, ja esmentats. Em recorda a aquella cançó mítica dels Kortatu,

"Y es de verdad, pero no sé que pasa
por la república sudafricana
Nelson Mandela, está entre rejas
y han concedido un Premio Nobel de la paz
A Desmond Tutu."

Disculpeu-me si tiro quasi vint anys enrere, però és que hi ha cançons que marquen. I aquesta n'és una.

Més col.laboracions
Darrerament he col.laborat amb altres publicacions digitals. Concretament, dilluns va aparèixer la meva columna al web del col.lectiu Criteri. La podeu llegir aquí. I després, hi ha el segon article al Bloc Gran del Sobiranisme, cliqueu aquí.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns, 7 de juliol de 2008

LULEA, A QUARTS D'UNA DE LA MATINADA





Sí tu, aquí no es pon el son ni que el matis. Acabo de fer aquestes fotos perquè veieu que malgrat ser quarts d'una de la matinada, no hi ha nit... quin país!

La foto de la dreta, és la de l´hotel, des d'on estic escrivint aquest post.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, 5 de juliol de 2008

A LAPÒNIA I BRUSSEL.LES

D'aquí a 24 hores, seré ben lluny d'on sóc ara escrivint aquest post. Concretament seré, en principi, a la ciutat de Lulea, capital, diuen, de la Lapònia sueca. Malauradament, no hi seré de vacances, sinó en un face to face (F2F) meeting del grup de recerca del qual formo part d'ençà fa uns mesos. Tot i això, en l'agenda de la trobada, consta una passeig en barca per un riu o llac, ara no recordo, i ens recomanen que portem banyador, la qual cosa vol dir, que com a mínim ens remullarem una mica. Ben mirat, el mes de juliol és el mes ideal de l'estiu en aquella terra. El mes d'agost, segons el registre pluviomètric, és el més plujós, conjuntament amb el setembre. I després, no cal dir-ho, la neu, i així fins al mes de maig següent... La temperatura mitjana el juliol és de 18 graus, la qual cosa està prou bé. Com a mínim descansaré d'aquesta xafogor.

Malauradament, la meva tornada serà dimarts, per la qual cosa, poc podré conèixer, i qui sap quan podré tornar a estar a tocar del Circle Polar Àrtic! Bé, per poc que pugui, i donat que ara disposo d'un magnífic MBA ... escriuré un post envoltat de rens i boscos immensos, segons comprovo a través dels mapes del Google Earth.

He dit MBA? I què cony és un MBA? Un Màster? No home no, és l'acrònim que s'ha posat de moda per parlar del l'ultralleuger i ultrafí i suposo que també ultrasegur Mac Book Air. No l'he comprat jo, però, si tot va bé, en podré disposar fins a finals del 2009! És una passada. Brutal. Ara ja puc anar amb la cara ben alta, i no com en els dos darrers viatges, a Londres i Hèlsinki, quan el portàtil que carregava, a més de pesar molt més, i tenir una autonomia ridícula, tenia un software no actualitzat de l'any 2002, com qui diu del Neolític, en termes digitals.

Per fer-vos enveja, aquí teniu una foto del que promet ser un amic inseparable els propers mesos (matisació important: la unitat que tinc ara no és la definitiva, si no una de substitució mentre arriba la comanda, però poc importa, si fa no fa seran iguals).

I això no és tot. Dijous de la setmana que ve, me'n torno a enlairar aquest cop per anar a Brussel.les a una reunió de savis. Tornaré a agafar l'MBA i cap a Brussel.les falta gent -i pensar que hi ha imbècils que només viatgen a Madriz, quin tip de riure! A la capital d'Europa, però només hi seré unes poques hores, assistint a un simpòsium de projectes de recerca o una cosa semblant (ara no tinc les notes davant).

Bé, de moment això és tot. No us canseu gaire i així que pugui ja tornaré a postejar. Per cert, ja he enviat la meva propera contribució al Bloc Gran del Sobiranisme per al proper dimecres... espero que sacsegi alguna consciència ... o no!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

SÍ, TENIM UNA LLENGUA COMUNA... L'ANGLÈS, NATURALMENT!

Els catalans i les catalanes tenim una llengua pròpia, que és la catalana, que ha de ser la llengua pública per comunicar-nos entre nosaltres. És una llengua amb segles d'història gloriosa, i que de fet és la nostra principal aportació a l'enriquiment i la diversitat cultural del nostre Planeta. Tots sabem que aquest repte, malgrat que en termes generals s'ha aconseguit, encara resten importants àmbits on el català és clarament minoritari, per no dir insignificant. Només cal fullejar el darrer Baròmetre de la FUNDACC. És una aberració que cal corregir de forma immediata.

Sí, em direu que la llengua està a punt de desaparèixer i tal. Però jo prefereixo veure el got mig ple. No hi ha cap llengua no estatal -deixem Andorra de banda, per una vegada- que tingui la fortalesa que té el català. Malgrat tot. Ni una. No debades si els ecspanyols es posen imbècils és perquè troben intolerable precisament aquesta fortalesa... perquè és una mostra de la seva feblesa i que les polítiques assimilacionistes, malgrat que han fet un mal enorme, no han acabat reeixint del tot, com en altres estats. Per exemple, els bascos, estan a anys llum de nosaltres, en aquest àmbit -en d'altres, probablement no. Sense caure en el cofoïsme, cal saber subratllar les victòries i felicitar-nos-en. En definitiva, si ara que no tenim estat, la nostra llengua encara va fent, a empentes i rodolons... imagineu-vos quan tinguem estat! Serà l'hòstia!

Ara bé, no podem donar res per definitiu. Ni tan sols quan siguem independents. Cal continuar la lluita per la normalització lingüística, perquè ens enfrontem a a dos projectes polítics, l'ecspanyol i el francès, -no a dues llengües, això és important, tenir-ho en compte- que fan de l'expansionisme, la seva raó de ser. I particularment, de l'expansionisme que impacta damunt de la comunitat catalanoparlant. Jo, per exemple, en principi no tinc cap mena d'intenció que es parli català a Quintanilla de Onésimo. En canvi, hi ha ecspanyols obsessionats perquè els nens d'Olot -o hauríem de dir- el nen d'Olot-, que no parlen bé -no que no parlen- ecspanyol (i no és la meva intenció tenir el mal gust de comparar la capital garrotxina, amb la població castellana que exhibeix amb orgull el seu passat (passat?) feixista -algú s'imagina que avui en dia existís una població austríaca que tingués per nom Viena d'Adolf - o una d'italiana com Bolonya de Benito?). Però ben mirat, potser és un problema meu. Potser és que sóc insolidari i no vull que el nen de Quintanilla tingui el goig i la joia de saber català...

Bé, però així com tenim una llengua pròpia, que va fent el que pot per aconseguir consolidar-se, els catalans i les catalanes també tenim una llengua comuna amb la resta del món, que no és altra que naturalment, l'anglès.

Parlar anglès no com a llengua pròpia, sinó com a llengua de comunicació global és avui en dia imprescindible. És tan obvi i elemental que en bona lògica jo no hauria d'estar escrivint aquest post ara, perquè seria superflu. I això no obstant, és significatiu que encara avui en dia, el 5 de juliol del 2008, l'estigui escrivint.

Qui no parli anglès mínimament correctament, està condemnat. O perdrà moltes oportunitats. I qui pretengui adoptar una altra llengua com a llengua global, si més no en el segle XXI -ni sé, ni m'interessa, què passarà en el segle XXII- està perdent el temps. Això no vol dir que no es puguin aprendre terceres llengües, naturalment, sempre i quan no es pretengui que esdevinguin la llengua global.

El català com a llengua pròpia d'ús públic a Catalunya. Naturalment. I l'anglès com a llengua comuna d'ús global amb Europa i la resta del món. I terceres i quartes llengües, també, perquè no? Però terceres i quartes!

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 4 de juliol de 2008

4 DE JULIOL, DIA DE LA INDEPENDÈNCIA

When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the Powers of the Earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitled to them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.”

Així comença la Declaració d’Independència dels Estats Units (4.7.1776), un document considerat clau en la història mundial, amb un impacte enorme en el devessall de processos independentistes que s´han donat en els més de dos-cents anys següents a la seva aprovació.

Naturalment, a casa nostra aquest document sempre ha intentat ser amagat dels textos acadèmics, com si no hagués existit mai. A les facultats de dret, autèntiques màquines de crear ecspanyols, és un text totalment ignorat. A les facultat de politiques, encara no he vist mai que ningú que en parlés.

Per sort, quan vaig estudiar a la facultat d´Història, recordo que dos professors sí que en feren referència, els doctors Casteràs i Jacob. Recordo amb molta nostàlgia les classes amb el professor Jacob. Ens va impartir l’assignatura Alta Edat Contemporània. Fèiem les classes al seu despatx, perquè de fet només hi assistíem quatre o cinc alumnes. De vegades, tres. I és que a més a més de fer-les a les vuit del matí, ben puntual, la veritat és que la seva capacitat oratòria no podem dir que fos molt engrescadora. Vaja que havies d’estar molt motivat. Per sort, jo n’estava. I encara guardo els seus apunts.

Però tornem a la Declaració d’Independència dels Estats Units. He dit que és un document clau en la Història de la Humanitat. Una breu recerca per Internet, m´ha permès assabentar-me que alguns especialistes consideren que una de les fonts d’inspiració que prengueren els seus redactors, tot i que no hi ha un consens al respecte, és la Declaració d’Abjuració (Plakaat van Verlatinghe) aprovada pels patriotes holandesos el 26 de juliol de 1581, en la seva lluita per la Independència contra el rei Felip, fill de l’emperador Carles, dirigits per Willem Van Oranje (1533-1584).

Resulta interessant veure com tant el document holandès com el document nordamericà, per tal de justificar la seva declaració d’independència, s’inclou una mena de memorial de greuges previ, la derivada lògica de la qual és la creació d’un nou poder polític atès que el fins llavors existent, havia clarament incomplert els seus deures envers els seus ciutadans.

Això em suggereix que lluny del típic menyspreu que la historiografia espanyolista ha tingut envers propostes com el Memorial de Greuges del 1885, aquest plantejava un veritable repte a l’estat espanyol de l´època, que molt bé hauria pogut derivar en una proclama d’independència.

No oblidem que el principal ideòleg del catalanisme d’aquells anys, en Valentí Almirall (1841-1904), era un profund coneixedor i fins i tot admirador de la història i la política nord-americanes.

En definitiva, i com que constato que m’estic allargant massa, proposo que a partir d’ara, considerem també el 4 de Juliol com una data a commemorar. Perquè va marcar un abans i un després en la història de la Humanitat. I, naturalment, perquè ens interessa, com ja vaig escriure en una sèrie de posts l’any passat, tenir sempre els Estats Units a favor en la lluita per la nostra Independència.

Esperem que l’any que ve, això ja sigui una realitat. I esperem encara més, que el 2014 o si pot ser abans, ja no calgui commemorar-la, en sentit reivindicatiu, de futur, sinó més aviat en sentit recordatori, de passat, perquè la feina grossa, ja haurà estat aconseguida.

Així sia

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dijous, 3 de juliol de 2008

WTF! MÉS DE 6.000 ACCESSOS EN DOS DIES! MORIREM D'ÈXIT?

Us puc ben jurar que cap de nosaltres pensàvem quan ens vam reunir al Zuric ara fa unes quantes setmanes, a l'altell del bar, més concretament, que assoliríem l'èxit que hem assolit en només dos dies... més de 6.000 accessos en dos dies i en el tercer, un cop superat el primer efecte sorpresa, suposo, ja ens acostem als 7000. Sabeu quants MESOS vaig trigar jo en arribar als 6.000 accessos en el meu, humil i modest, bloc personal? Una eternitat!

I per contra, aquí, sense despentinar-nos, pam! quasi set mil accessos en tres dies. Penso que hem trobat petroli, vull dir que l'hem encertada! La gent vol missatges positius i engrescadosr... els necessita! I els hem donats.

I encara no han entrat en acció en David, en Canela, l'Arnera i en Víctor, quin pòker d'asos! Arribarem als 10.000 o més que en Manel torni a penjar el seu post i comencem la segona volta? No ho sé pas. Naturalment, m'agradaria. Però un cap de setmana de juliol amb la calor que fot en aquesta terra, és probablement el pitjor enemic de seure davant d'una pantalla... Però ja veurem...

Naturalment una part importantíssima de la feina se la devem a l'Ana, a la qual vull felicitar des d'aquí i recolzar-la amb totes les meves forces. Endavant, noia, que ho estàs fent molt rebé!

Però no ens enganyem. Un cop passada la primera volta, quan sovint el que compta és la novetat, vindrà la part més dificil.... la consolidació, la regularitat, el mantenir el pols amb els lectors i els comentaristes, constituir una xarxa de complicitats virtual que impacti en el món offline. Aquesta serà la propera assignatura pendent... que estic segur que aprovarem i amb nota.

Gràcies, Ana. Gràcies, David, per ser-ne l'impulsor. Gràcies a la resta de companys de capçalera i sobretot gràcies a tots els lectors i comentaristes, la immensa major part dels quals gent ferma i sana. Clar que es fa inevitable que també treguin el seu morro fastigós alguna rata ecspanyola massoca (però ja s'ho farà).

I abans que me n'oblidi, atenció a la bola de neu que s'està muntant amb la identitat secreta de n'Arnera. La gent no para de preguntar-m'ho... I jo el poc que sé ja ho vaig escriure -bé, quasi tot- en un post anterior. Ho dic per pressionar-lo una mica i que s'estressi, el xaval, eheheheh...

En seguirem parlant.