LA CASA GRAN DEL CATALANISME, OI SENYOR MAS?

De pifiada en pifiada fins a la victòria final. Aquesta deu ser l'estratègia pensada pel caparronet clenxinat d'en Mas. La darrera ha estat, sense cap mena de dubte, l'akelarre ultra d'aquest cap de setmana. I no em refereixo a la Jornada de la Catosfera, sinó més aviat a l'acte en defensa de la família tradicional, que va tenir lloc a Barcelona. Vegem-ne el personal.

Per començar, el sr. Lluís Martínez Sistach, va gosar fer-hi acte de presència, confirmant d'aquesta manera el tomb ultra de l'alta jerarquia catòlica catalana. És de suposar que sa eminència deuria tenir reservada la suite principal de la Casa Gran.

Continuem. En una de les habitacions nobles del Mas, a tocar de la capella, s'hi allotjava el gendre tarambana i malparit com el qui més. Aquell que els nanos li diuen Josep Antoni Duran i Ecspanya, perquè són conscients que la ciutat de Lleida no té cap culpa dels errors genealògics. Diuen que durant la nit, veus i murmuris se sentien sortir d'aquella habitació. Una cambra cristiana de cintura cap amunt i democràtica de cintura cap avall, naturalment.

A la planta baixa va quedar reservada per a gent menys presentable. Tot i així fins i tot entre els morts de gana, hi ha classes. Així, els més ben considerats, tenien una cambra doble, on sembla que dormiren, ignorem si plegats o no -ni ens importa, perquè només de pensar-hi ens repugna-, en Dani Sirera, àlies el Makarra, i la monja-alferes, Dolors Nadal. La parella de populars, sembla ser que no paraven de trucar la porta d'en Duran i Ecspanya, però aquest no els obria, perquè deia que havia quedat amb la Chacón, i que aquesta li havia exigit l'exclusivitat, si volia sucar alguna cosa.

Quan ningú no el veia el nen Daniel feia entremaliadures i anava a les habitacions dels mossos, situades a tocar de les quadres. N'hi havia dues. En una hi havia el mosso Albert Rivera, al qual li tenia una tírria particular, perquè l'estiu anterior li havia clavat una pallissa, i havia jurat venjar-se'n. De fet, aquest mosso era mal vist per tothom, sobretot pel seu més que contrastat exhibicionisme. Certament, al xaval li encantava anar en pilota picada pels passadissos i espantar el servei. En Mas havia pensat en despatxar-lo, però com sempre quan estava a punt de fer-ho, va haver de canviar de plans perquè entrava el seu esthéticien particular a fer-li les ungles. I naturalment, el primer és el primer.

Finalment, l'altre mosso de Can Mas, era en Josep Anglada, un altre tipus no gens ben valorat en general, però que d'amagatotis sempre arreglava aquells problemes que regularment sorgien ací i allà. Tipus dur, l'Anglada, particularment amb els forasters. Malgrat la seva eficàcia, en Mas sabia que tard o d'hora se n'hauria de desprendre. Però, mai trobava el moment, cagadubtes com era.

Des de la cuina estant, i vetllant perquè ningú no el veiés sense empolainar-se, en Mas, el Senyor de la Casa Gran del Catalanisme, meditava sobre el seu futur. Ell havia somniat amb una Casa Gran de debò, i no amb aquella mena de castell de la por on ara vivia, envoltat d'autèntics freakies. Ningú no volia anar a la seva casa, i els seus amics més amics, li recomanaven que es desempallegués d'en Duran i Ecspanya. Però no gosava. I com que no gosava, desesperava...

La gent del poble quan des de lluny albiraven la Casa Gran del Catalanisme, Can Mas, no feien més que moure el cap a banda i banda. No entenien que un home fet i refet, fos un calçaces de l'alçada d'un campanar. Alguns deien que això, amb el Vell, no passava, perquè els tenia ben posats. D'altres, ni tan sols es molestaven a continuar la conversa.

Tret d'un, en Tòfol, el tonto del poble, que en plena partida de la botifarra va etzibar: "L'única Casa Gran que jo conec, és la de les Putes". I afegí, "però ara són totes russes, i no m'hi entenc gaire. Clar que tampoc no cal garlar gaire, amb elles". Pagar i cardar. Ràpid i malament.

SOBRE ELS CATALANS UNIONISTES...

Disculpeu si torno a referir-me a les Jornades de la Catosfera, però és que aquesta nit, he estat meditant sobre l'expressió catalans unionistes que va utilitzar en Xavier Solano en la seva intervenció i que jo vaig rebatre en el torn de debat.

Per a mi, els catalans unionistes, si és que són alguna cosa, són, rectifico, som, els que defensem i aprofundim en la unió de tots els territoris catalans, aquells que són habitats, segons ens recorda en Belzunces, per més de 13.700.000 persones. Per a mi, aquests som els catalans unionistes, perquè volem esborrar les fronteres estatals i mentals que Ecspanya i França, i els blaveros (tant del sud com del nord, compte!) han volgut introduir-nos.

Per referir-se a aquells residents a Catalunya partidaris de la continuïtat de l'opressió nacional, l'espoliació econòmica, la fragmentació cultural i lingüística, etc. etc. de Catalunya per l'Estat ecspanyol, el més lògic i el més normal és utilitzar la denominació d'ecspanyols. Per moltes generacions que es remunti el seu arrelament a aquesta terra.

Mai he entès, perquè molts ecspanyols, senten la necessitat de dir que són catalans. No ho són pas. Ells quan van a fora, exerceixen d'ecspanyols sense cap mena de complex.

El monopoli de la catalanitat el tenim els independentistes i només els independentistes, perquè, els que no ho són tenen el referent ecspanyol. I el que jo no accepto és que hi hagi algú que vulgui jugar a dues lligues quan la resta en juga una. Això s'ha de tallar.

En definitiva, podem provar-ho: Samaranch, ecspanyol; Narcís Serra, ecspanyol; Duran i Lleida, ecspanyol... i així anar fent.

JORNADES DE LA CATOSFERA (i 3): CAMPANA!

Sí tu, he fet campana, i no m'he presentat a les darreres sessions de les Jornades de la Catosfera. Passa que vaig anar a dormir a les tantes i quan m'he despertat pel matí, he decidit que al llit s'estava de puta mare. La consciència cívica m'ha dit que feia mal fet. La consciència malparida m'ha xiuxiuejat, en canvi, que als carlins els mati Déu, i que de ben segur ja hi hauran més jornades catosfèriques en el futur proper. 

La veritat és que des del divendres a la tarda fins a la matinada de diumenge no he parat d'anar amunt i avall amb el cotxe. He recorregut el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat,  els dos vallesos, i per tant, he trobat del tot raonat descansar el diumenge, com un déu, encara que no sigui el setè dia, sinó el tercer.

Si algú l'interessa la meva valoració, diré, sense cap mena de recança que ha estat positiva i digna... sobretot perquè ha permès aprofundir en el coneixement d'altres blocaires, alguns dels quals ja coneixia bé d'anteriors mogudes polítiques, o més recentment, del sopar organitzat per en Dessmond el passat mes de setembre.

Felicitats doncs als organitzadors d'aquestes primeres jornades i espero que aviat se'n convoquin unes segones, amb més recursos i més ambició per portar blocaires de renom internacional. 

I com que combrego cada cop més amb l'ètica hacker, passo a suggerir, free of charge, futures taules de discussió que es podrien incloure en aquestes jornades: Blocs i Sexe, Blocs i Esports, Blocs i la Guerra, Blocs i Música, Blocs i videojocs, Blocs i Solidaritat, Blocs i Art, Blocs i Cinema, Blocs i la Mare que ens va parir a tots plegats (el sentit de la vida), Blocs i Tecnologia, Blocs i Poesia, Blocs i la lluna, Blocs i Història, Blocs i l'Ego (dedicat a en Varela), i tots els etc. que vulgueu. 

Les Jornades s'han acabat. Visquin les Jornades! i Visca Granollers!

JORNADES DE LA CATOSFERA (2): BLOCS, NACIÓ...I BEERS?

Malauradament avui només he arribat a temps d'assistir a la sessió darrera de les Jornades de la Catosfera. La dedicada a Blocs i Nació. Uns quants compromisos familiars m'han impedit arribar-hi abans. Això ha fet que no coincidís amb l'Ester, una doctorand de la facultat que precisament està treballant els blocs polítics catalans. Sí que m'he trobat amb en Toni Aira i en Roger Mestres, també de la facultat.

La sessió Blocs i Nació, ha estat moderada per en Xavier Mir, l'impulsor principal de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (xbs), qui també ha aprofitat per parlar d'aquesta iniciativa clau en la vertebració de la catosfera en una direcció correcta. Els ponents que han intervingut han estat l'Alexis Vizcaino, en Daniel Solano i en Jordi Font.

El primer a intervenir ha estat l'Alexis Vizcaino, El Senyor de les Muntanyes, que ha fet una presentació d'una de les iniciatives patriòtiques més reeixides a la xarxa en el darrer any, com és el de la construcció de la nació 2.0 a través de la campanya Estatpropi.cat. L'Alexis ha anunciat que aviat hi haurà una nova versió encara més potent. Ja l'espero amb força interès.

A continuació ha parlat a en Daniel Solano, pencaire a Poliblocs. Amb un to clarament provocador ha aconseguit que la major part d'intervencions del públic en el debat final, se centressin en ell, incloent-hi la que ha fet una servidora. Una provocació que ha ratllat l'actitud nihilista o desencisada de la vida, sobretot quan ha arribat a reconèixer que tothom té un preu, però que ell no es vendria ni per 4 milions d'euros -literal.

Finalment, la intervenció de Jordi Font de Naciodigital, ha estat pel meu parer força decepcionant, perquè ha adoptat una actitud poc entusiasta, en general, mostrant-se bastant escèptic respecte la rellevància dels blocs. Semblava un peix fora l'aigua, i això que Granollers no és gaire lluny d'Osona!

A l'acabar, l'organització havia preparat un pica-pica en un bar, que duia per nom Blogs and Beers. La paradoxa és que de Beers, res de res, o aigua o cava. Però bé, això és el que menys importa. El més rellevant és que ha estat una ocasió per fer-la petar no gens virtualment, sinó presencialment, amb alguns dels blocaires ja esmentats, o amb d'altres que ja comencem a conèixer-nos cada cop més: en Moisès Rial, en Marc Belzunces, en Martí Cabré, la Núria Masdéu, i disculpeu si em deixo algú. Fins i tot hi ha hagut temps de lligar algun tipus de col.laboració immediata. En definitiva, una entretinguda vetllada.

JORNADES DE LA CATOSFERA (1): PRIMERES IMPRESSIONS

Acabo d'arribar de les dues primeres sessions de les Jornades de la Catosfera que, com és sabut, s'organitzen aquest cap de setmana a Granollers. Aquestes són unes primeres impressions.

De l'acte d'inauguració destaco sobretot la intervenció de Jordi Bosch, Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat d'adalt. Malgrat que una mica trufada de tòpics, ha tingut la virtut de contextualitzar històricament l'auge de la catosfera. Segons el seu parer, que comparteixo, aquest boom no és més que la continuació d'una estratègia de resistència (naturalment ell no ha utilitzat aquestes paraules...) dels catalans enfront un estat que històricament ens ha volgut mal. Ha recordat que en la Catalunya republicana es publicaven 700 revistes (si no m'erro) que constituïen clarament un mecanisme de socialització política i cultural de primer nivell. Més endavant, a les darreries del franquisme i sobretot durant els anys de plom de la transició -recordo que malgrat el tòpic de la modèlica transició ecspanyola, hi hagueren centenars d'assassinats amb motivació política-, Catalunya destacà pel fenomen de les ràdios lliures. En definitiva, ara és el torn dels blocs com a expressió d'una claríssima manca de connexió entre els mainstream media locals i una part important del personal amb més inquietuds polítiques i socials.

De la sessió inaugural, poqueta cosa a destacar. La persona convidada, no ha dit res que no sabéssim i de fet, en algun moment ha semblat que pensés que la seva audiència era la dels militants de la JSC (joventuts sociates), la qual cosa m'ha provocat un evident malestar. A l'hora del debat, he comprovat que el malestar no era una mania meva, sino que era compartit per altres companys bloggers.

Molt més interessant ha estat la segona sessió, dedicada a la possible implementació d'algun tipus de codi ètic o deontològic de la catosfera, una imbecil.litat en grau superlatiu, la pretensió d'impuls de la qual ha durat menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi, atès que els dos ponents, en Vicent Partal i en Juan Varela, l'han rebutjada de ple tot just començar les seves intervencions... com ha reconegut, en un to amarg, el moderador de la taula.

He de confessar que ambdues intervencions m'han agradat moltíssim. En el cas d'en Partal, no m'ha sobtat, perquè el conec des de fa vint anys. En canvi, el gallec Varela ha estat realment una sorpresa agradable, perquè n'ha dit unes quantes de bones. Anem a pams.

En Partal, ha destacat el paper democratitzador dels blocs, la seva capacitat de marcar l'agenda política, el fet que suposen menys control de la informació i, tret del que discrepo, que no creu en el periodisme ciutadà, atès que considera que els bloggers a seques, no són periodistes, perquè no disposen de l'organització pròpia de tota empresa de noticies (sigui de paper, de ràdio o de TV).

En Vicent també ha valorat positivament el manteniment de l'anonimat en els blocs, considera que els blocs són un instrument per a la conversa, i en aquest sentit comprèn que si un blocaire rep insults o desqualificacions en els comentaris al seus posts, els esborri o impedeixi que el bloc tingui comentaris. En un to més d'autoexigència, ha reivindicat la necessitat de la qualitat dels blocs (tant de fons com de forma), ha exigit que hi hagi més respecte en el tracte amb l'altri, i ha alertat que tot blogger hauria de conèixer les conseqüències d'escriure un bloc, en el sentit que allò que s'escrigui, mai, probablement podrà ser esborrat, és a dir que quedarà per sempre.

De la intervenció d'en Varela, destaco aquests punts: percepció dels blocs com una eina de comunicació interpersonal, en el debat posterior ha arribat a dir que els blogs són, en darrer terme, identitat. Una reflexió certament interessant.

Per ha dit més coses, considera des d'un plantejament clarament crític, que molts blocs fomenten l'ego del blocaire (touché ha semblat sentir-se per la sala), que fomenten l'aparició d'un cert gregarisme, és a dir, en termes més nostrats, la llopada. El blocaire novell, si vol anar pujant en l'escala de blocs més llegits, ha d'intentar per tots els mitjans connectar amb alguns dels principals blocs del moment, de manera que acaba apareixent en un seguit de blocaires que actuen com a guàrdia de corps (expressió meva, no del ponent) d'algun dels blocs principals amb l'esperança que algun dia es el bloc consagrat l'enllaci, fet que li comportarà un fort increment en els accessos. D'aquesta manera s'instaur un mecanisme pervers. Interessant, molt interessant. Finalment, ha fet una crida a no escriure blocs massa acomodaticis i a jugar-se-la una mica.

Malauradament, no he pogut quedar-me a la sessió següent (Blocs i educació), com tampoc podré assistir demà a les sessions del matí. Sí que ho faré a les de la tarda. En continuarem escrivint, doncs.

SÍ, I MIL VEGADES SÍ, XORIÇOS I LLADRES





I a qui li piqui, que es grati!

EN EL BON CAMÍ... MALGRAT TOT

La proximitat de les eleccions ecspanyoles ens ha portat dues bones notícies, malgrat algunes reticències, totalment comprensibles, expressades des de determinats sectors polítics.

Em refereixo, és clar, a la formació de dues coalicions electorals formades per partits o organitzacions patriòtiques, sense cap presència ecspanyola, per molt d'esquerres que es presenti.

Això està passant en l'actualitat a la Catalunya Insular i a la Catalunya Sud, de manera, que aquests dos territoris ens aporten un vent fresc i rejovenidor que contrasta amb l'esmorteïment regnant (perdó!) a la Catalunya Central.

Anem a pams. Després de les pressions sofertes per anar en coalició amb la franquícia ecspanyola d'IU, finalment, les forces polítiques de les Illes concorreran plegades en una coalició que porta per nom Unitat per les Illes, i que tindrà per cap de llista, en Pere Sampol. Aquesta coalició, concretament, es presentarà al Congrés al conjunt de les Illes, i al Senat, només a l'Illa de Mallorca.

Unitat per les Illes està formada per les següents organitzacions: PSM-EN de Mallorca i Menorca, EN d'Eivissa, Verds de Menorca, Unió Mallorquina, ERC i Entesa per Mallorca. Com es pot veure, totes elles són formacions clarament de país, les quals, superant diferències històriques, han posat els fonaments d'una candidatura clarament alternativa al bipartidisme ecspanyolista i destructor de les Illes.

Certament s'han alçat veus en contra de la presència d'UM, una formació que fins no fa pas gaire anava de bracet amb el PP. Però el fet que darrerament hagin renovat el lideratge, i que la primera decisió del nou equip sigui optar per una candidatura patriòtica, tot rebutjant les enormes ofertes que li feia el seu antic aliat, no deixa de ser positiu. Com sempre dic, per fer una truita cal trencar ous, i acceptar el risc de la presència d'UM en la candidatura penso que val la pena intentar-ho. Sempre se serà a temps de cardar-los fora, si toquen el que no sona. Per altra banda, aquesta candidatura conjunta, refà la divisió que es va viure en les darreres eleccions locals i regionals, a l'hora que deixa amb un pam de nas els ecspanyolistes d'EU. En definitiva, una oportunitat històrica perquè les Illes enviïn un diputat sobiranista que representi la veu dels patriotes d'aquest territori històric. Endavant amb la Unitat!

També a la Catalunya Sud
A la Catalunya Sud o País Valencià, com cadascú vulgui, també sembla dibuixar-se una coalició patriòtica d'esquerres formada entre d'altres per Iniciativa del Poble Valencià (IPV), el Bloc Nacionalista Valencià i per Verds-Esquerra ecologista. La cap de llista serà molt probablement l'actual diputada al congrés, Isaura Navarro. Es tracta d'una coalició, l'origen de la qual és l'escissió que va patir EUPV, ara fa unes setmanes, arran l'abandonament del corrent Esquerra i País, tip de l'ecspanyolisme caspós propugnat per la direcció madrilenya d'IU i els intents homogeneïtzadors del PCE. Els patriotes d'IPV, doncs, van tenir adoptar la decisió de trencar amb EU i cercar el pacte amb el BNV.

Algunes veus han criticat també la presència del BNV, atesa la seva trajectòria erràtica, sobretot a nivell de política local, a la coalició. Penso que, per molt raonades que estiguin les crítiques, que ho estan, cal donar-los una oportunitat per tal de corregir l'error que va significar pactar amb EUPV a les eleccions regionals passades. Tampoc es pot oblidar alguna veleïtat blavera dels bloquistes, sortosament ja arraconada. Per altra banda, no es pot deixar de banda la important presència d'aquesta formació a nivell de la política local, amb nombrosos alcaldes i uns 300 regidors, aprox. És clarament, la 3a força de la Catalunya Sud a nivell de càrrec electes locals. Per més inri, les seus del Bloc s'estan convertint cada cop més en l'objectiu preferit del terrorisme ecspanyol. Que a hores d'ara només es limita a posar bombes, però que tard o d'hora, acabarà matant algú.

Com es pot veure, malgrat els riscos i les incerteses, aquestes dues candidatures caldrà seguir-les de molt aprop, sobretot perquè no tinc cap mena de dubte que els mass media de la Catalunya Central els ignorarà sobiranament. Nosaltres, no. De cap manera.

En el plat negatiu, la no presència d'ERPV , però penso que a mig termini, això es pot corregir. Tard o d'hora ERPV haurà de decidir què fer

Endavant amb la coalició.

ALIENS VERSUS PREDATORS, 2a part

Seguint el fil del post anterior, les eleccions del proper dia 9 es plantegen com si d'una lluita entre espècies es tractés. Recordo que quan es va estrenar la primera part de la pel.lícula que s'esmenta en el títol, la publicitat que l'anunciava afirmava que WHOEVER WINS, WE LOSE, és a dir, per aquells que aneu peixos d'anglès, "guanyi qui guanyi, nosaltres perdem", on aquest nosaltres, naturalment, es refereix a l'espècie humana.

I ja ben bé és això. En aquestes eleccions, els catalans i les catalanes, som els únics humans enfront dues bèsties que intentaran guanyar al preu que sigui... però un cop la lluita decidida, no tinguem cap dubte que aniran a per nosaltres. De fet, tal i com passava a la pel.lícula, tant per uns com per altres els humans/catalans som el seu menjar. Quants més en mengin, més força aconseguiran. No és debades que la Catalanofòbia és una ideologia ecspanyola transversal.

Però per sort, nosaltres som humans i racionals i ja sabem el pa que s'hi dóna. Petit à petit, que diuen els francesos, anem superant l'actitud d'anyell prest a ser devorat, i ens convertim de caçats a caçadors.

Aquestes eleccions del 9-M tindran la virtut de mobilitzar tot l'ecspanyolisme que s'abocarà a les urnes, tant de dretes com d'esquerres. I sabrem, realment, quants són els nostres adversaris.

Algú gosarà dir que qui voti PP o PSOE no és un enemic de Catalunya? Espero que no. Entre d'altres raons perquè jo el consideraré un enemic mortal. Algú a neutralitzar al preu que sigui. Votar pels partits ecspanyols, és votar per l'extermini de Catalunya, com ja s'està començant a fer amb el tancament dels repetidors de TV3, amb l'augment incessant del terrorisme ecspanyol, amb les ofensives contra la llengua catalana arreu del país.

Si guanya Bono, perd Catalunya. Naturalment. Si guanya Pizarro, també. No hi ha volta de full. I qui pacti amb aquestes feres, en serà co-responsable.

BONICS I GLORIOSOS 4 ANYS ENS ESPEREN

Porto uns dies sense escriure per dos motius. El primer és que he estat enganxat al joc d'ordinador Imperial Glory, que mai havia guanyat... fins fa 20 minuts, que després de 15 dies de partida, ha sortit a la plantalla la gloriosa frase: TOTAL VICTORY!. M'he emocionat i tot. Però d'aquest joc, desenvolupat per una companyia ecspanyola, en parlaré un altre dia.

La segona raó per la que no he escrit, és pel fet que m'he estat recuperant de l'estat catatònic en què vaig caure quan vaig començar a escoltar les declaracions, o més aviat, els lladrucs, del new kid in the block, en Manuel Pizarro.

No puc expressar els meus sentiments, o se'm fa molt difícil fer-ho, quan aquest fenomenu obre la seva boqueta de pinyó. Dono gràcies als déus, a l'atzar, a la fortuna, a qui sigui, fins i tot a Franco, per haver parit un individu com aquest.

És de veres que, els propers quatre anys seran bonics i gloriosos de debò, i no penso que m'equivoqui si dic que adreçaran el país, com si fos un avió, en la pista d'enlairament de la sobirania. Fixem-nos-hi.

Si guanyen els sociates, tindrem en José Bono de President de les Corts Generals, és a dir, de número 3 en la jerarquia d'autoritats ecspanyola. Si guanyen els peperos, tindrem en Pizarro de número 2 del govern o, vés a saber!, de vice-president executiu, i en conseqüència, de número 1 en la pràctica, del govern.
Més. Si tenim en compte que, molt probablement al llarg d'aquests propers quatre anys assistirem al relleu del Borbó vell pel Borbó jove, tenim que la xefatura de l'estat estarà en mans d'un passerell, al qual, per altra banda, li han encolomat una esposa que no és precisament una toia, donat que és públic i notori el seu, diguem-ne, aznarisme sociològic. Serà un moment clau per saber si hi ha monarquia després de Joan Carles de Borbó, o si es procedeix a proclamar la III República, fonamentada, naturalment, en això que ara tant es parla a la megalopolis de l'estepa, del nacional-liberalisme, seguint les petjades deixades tant per George W. Bush, com, més darrerament, pel propi Nicolas Sarkozy.

I encara més. És públic i notori que el retorn de Bono a la primera línia política, és el reconeixement del fracàs de ZP per transformar el PSOE en un partit renovat. L'herència del felipisme, i més concretament, el seu pacte de sang amb els poders fàctics (particularment amb l'ara General Galindo, implicat en la trama del GAL), així com la corrupció sense control dels seus dirigents locals o territorials, ho ha impedit. En aquest sentit, qualsevol pas en fals de ZP, serà aprofitat per Bono per saltar-li a la jugular i arrabassar-li el poder. Caldrà recordar encara que Bono va perdre en la cursa del lideratge amb ZP, per només tres vots (3)?.

En definitiva, que cap al 2012, i això sense tenir en compte les conseqüències de l'hipotètic referèndum basc del 2010, ens podem trobar que a l'Estat espanyol s'hagi proclamat la III República, a la Presidència de la qual no tinc cap dubte que aspiraria un Aznar remix.

O bé, un monarca jove i sense pes polític, que serà tapat per un president del govern omnipresent, encapçalat bé per Bono, bé, per algun personatge destacat del moviment nacional-liberal.

No cal dir que aquest escenari implicaria un nivell de polarització entre Catalunya i Ecspanya màxim i que, tal i com va passar amb els 8 anys de govern Aznar, amb els 4 anys de govern Zapatero, més els 4 que ara vénen, no faria més que incrementar l'opció independentista a Catalunya.

Només resta saber si els líders independentistes, tant a nivell polític, com social, estaran a l'alçada de les circumstàncies, el 2012... o bé continuaran amb les collonades d'assolir el model de finançament basc... l'any 2023! En definitiva, que malgrat que els ecspanyols ens ajudaran molt a la difusió de l'independentisme, caldrà verificar si es fa el pas endavant inajornable i imprescindible de dir, amb un somriure a la boca, "Adéu Ecspanya".

He dit.

NO TEARS FOR THE OLD MAN

La casualitat ha fet que pràcticament el mateix dia coincideixin dues notícies antagòniques que demostren en quin país vivim.

La primera és la reactivació de l'ofensiva ecspanyolista, furibunda, desbocada, rabiosa, rancuniosa, contra la figura d'en Jaume Martínez Vendrell, patriota exemplar i referent del que és un home de classe treballadora compromès fins a les seves darreres conseqüències amb la Llibertat del seu poble.

Doncs bé, resulta que l'ecspanyolisme caspós, fatxa, criminal, assassí, intenta engarjolar al batlle de Santa Coloma de Cervelló, municipi on es troba la Colònia Güell, per haver dedicat un carrer a en Jaume. Aquest esdeveniment va tenir lloc ara fa uns mesos, tal i com ja em vaig fer ressò, en aquest mateix bloc.

Quin odi més visceral que gasten els ecspanyols, sobretot si, com és el cas que ens ocupa, són autèntics traïdors a la seva Pàtria. Gent franquista fins al moll de l'ós, que no han dubtat mai quina era la falsa via, i s'han convertit en esclaus d'Ecspanya -en termes xirinaquians- agraïts de les engrunes que l'ocupant els llança quan no els insulta. En qualsevol altra país del món, aquesta genteta ja haurien desaparegut després d'una més que higiènica campanya de desinfectació. Realment, em produeixen basques...

Doncs bé, aquesta notícia que demostra com encara els Lluitadors per la Llibertat han de pagar el peatge d'un règim polític que continua sent, en el seu fur intern, profundament franquista i autoritari, sociològicament parlant, ha coincidit amb una altra que igualment m'escandalitza.

Em refereixo a tota la pantomima pública que sembla congriar-se al voltant de les malalties degeneratives que pateixen determinades figures clau de la mal anomenada transició política, com és el cas d'en Jordi Solé Tura, que pateix un estat molt avançat d'alzheimer.

En determinades tertúlies radiofòniques (que cada cop escolto menys perquè m'avorreixen més), s'han fet enceses i emocionades referències polítiques a aquest personatge nefast per a la història recent de Catalunya. Un individu que va dir que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya postfranquista per la força. I moltes coses més. Ara, que no s'aguanta els pets, repeteixo, ara hem de plorar per ell?

Solé Tura, com també, al seu nivell, Ernest Lluch, per no parlar d'altres que encara remenen, i molt, la cua, van ser copartíceps de grans traïcions i renúncies que encara avui en dia pesen com una llosa en la nostra Pàtria. I ara, hem de plorar per ells? Que plorin els que han de plorar, em sembla el més normal. Però la resta, au vinga, bon vent i de cul!

Permeteu-me, i si d'aquí uns dies és al sr. Boadella que es queda gagà, també haurem de plorar per ell?

Em nego en rodó a vessar una sola llàgrima per aquells que durant tota la seva vida no han fet més que putejar la nostra Nació. Mentre gent com en Martínez Vendrell, va ser empresonat als setanta anys, i en el moment de la seva mort, quasi mig ignorat per aquesta geneteta, us penseu que ara jo m'he de commoure per uns autèntics botiflers. I un bé negre amb potes rosses!

ALPHADOG, UNA PEL.LÍCULA EXCEL.LENT

Aquestes vacances de Cap d'Any, he llogat al videoclub la pel.lícula Alphadog (2006), entre d'altres. A l'igual que Harsh Times (2005), es tracta d'un film excel.lent però penso que poc valorat. Realment, és molt dura. Vaig estar a punt de tancar l'ordinador i deixar-la córrer quan arribava al clímax. No podia comprendre com poden passar coses tan imbècils i sense sentit com les que explica la pel.lícula. Perquè està basada en fets reals. I això és el que és realment horrorós.

Més enllà de l'argument i del treball dels actors -on destaco l'increïble transformació de Sharon Stone al final del film quan parla amb el periodista sobre els seus intents de suïcidi després de la mort del seu fill- allò que m'interessa més de la pel.lícula és que representa, com també ho fa Harsh Times, la crisi no del model americà, sinó més concretament de la californització del món.

Particularment em va cridar l'atenció la visió que es dóna dels pares, dels progenitors. Quasi tots, sense excepció, estan més bojos que els seus fills. Són uns autèntics majares que conviden als nanos a orgies, i que viuen totalment al marge dels seus fills. En una paraula, no són referent de res, o bé són l'anti-referent.

Paradoxalment, la relació paternofilial que sembla més reeixida sembla ser la de la família mafiosa composta pel triangle Bruce Willis-Harry Dean Stanton- i el fill del primer, i capo de la colla de delinqüents que protagonitzen la pel.lícula. Segurament no és cap casualitat, que mentre els seus subordinats els trinquen de seguida, al nen en qüestió, l'FBI va trigar 5 anys en enxampar-lo. Naturalment, la família el va protegir tant i com va poder.

I ara que parlo de temes familiars, destaco el fet que el director de la pel.lícula, Nick Cassavetes, no és altre que el fill del mític John Cassavetes, un dels directors i actors que més m'agraden, perquè se surt bastant del model americà. Una curiositat, mentre que John feia 1,70 d'alçada, en Nick en fa 1.97, quasi 30 centímetres més! Potser aquí qui té alguna cosa a dir és la dona-mare que completa el triangle, l'actriu Gena Rowlands.

En definitiva, una pel.lícula sociològicament molt recomanable, encara que molt dura i que demostra l'estupidesa humana fins a límits insospitats.

FAIR PLAY, SENYORS, FAIR PLAY!

Déu n'hi do el marro que s'ha muntat (1) (2)! Les meves observacions constructives s'han vist barrejades amb un atac ad hominem, per part d'un o dos comentaris d'altres blocaires al meu post contra el senyor Marc Vidal.

Penso que a aquestes alçades, distingir entre qui penja un post i qui comenta aquest post, ja hauria de ser possible i factible.

Escolteu, si teniu batalletes entre vosaltres (com passa a totes les cases) ja us ho fareu, però a mi no m'emerdeu.

Jo vaig escriure un post amb una opinió en la qual no feia cap atac personal, entre d'altres raons, perquè no conec en persona el senyor Marc Vidal, si bé, dóna la casualitat que som col.legues... al Facebook, ni més ni menys.

A mi em fa molta il.lusió la celebració de les Jornades i hi penso participar intensament, que quedi clar. Si bé en algunes sessions no hi podré assistir, per coincidir amb l'horari laboral.

Probablement serà inevitable conèixer també tota la llopada que ha saltat damunt la meva humil persona. I no em refereixo a en Marc. Sinó a la gent simpàtica, i fins i tot ocurrent, una mica infantil, tot s'ha de dir, però vaja, no hi ha més cera que la crema, que ha deixat comentaris al seu post. Encara hauré de portar una capsa de kleenex pels mocs i de dodotis pel culet, que no s'encetin. Pretendre que s'ha de ser algú per escriure un bloc, és a dir, una mena d'estrella de la blogosfera, punta de llança de vés a saber què, és no entendre un rave del que és l'ètica de la blogosfera. És reproduir els esquemes mediàtics tradicionals. És no tenir ni puta idea de res.

Per sort, perdoneu la redundància, em ve de família, hi ha lectors de blocs i blocaires que saben llegir i han entès perfectament el que vull dir. L'esperança no es perd mai. I una servidora, és optimista de mena -naturalment.

Ni que sigui trencant el protocol i assumint un rol que no em pertoca, proposo ja des d'ara que en la sessió de cloenda es dediqui un fort aplaudiment d'agraïment i de reconeixement als organitzadors de les Jornades, no només perquè estic segur que seran tot un èxit, sinó també perquè han tingut l'encert, les ganes, els recursos, el temps i la voluntat de tirar-les endavant.

Queda dit. Ens veiem a Granollers.

BRUSSEL.LES O EDINBURGH? LA DECLARACIÓ ÉS EL QUE IMPORTA!

Segons sembla, els partits sobiranistes de les nacions sense estat de la Unió Europea, han signat una mena de declaració adreçada a la Unió Europea per tal que aquesta garanteixi que, quan s'esdevingui la independència de cadascuna d'elles, siguin acceptades com a membres de ple dret. És la Declaració d'Edinburgh, que representa clarament una aliança entre aquestes forces per tal d'ajudar-se mútuament.

No cal dir que es tracta d'una excel.lent notícia que va en la línia, modestament, del que jo ja vaig demanar en un dels primers posts d'aquest bloc, el mes de juliol del 2003, i que després vaig reiterar ara fa uns quants mesos, en un altre post, l'octubre del 2006, en el sentit que els partits sobiranistes de les nacions sense estat de la Unió Europea, havien de tirar endavant el que jo llavors batejava com a Declaració de Brussel.les.

Brussel.les o Edinburgh, no se me'n dóna. El que realment m'interessa és la Declaració i que aquesta tingui efectes positius i immediats.

Felicitem-nos. És una gran notícia.

EL PRESIDENT DE LA LLIBERTAT I EL REI DE LA TORTURA

L'enorme èxit aconseguit pel President Chavez amb l'alliberament de les dues presoneres colombianes en mans de les FARC, contrasta amb el paper cada cop més sinistre del Borbó, en el retorn a l'ús impúdic de la tortura.

A l'igual que el seu antecessor, és molt possible que la desferra moral que representa aquest tros de quòniam de titella que paguem entre tots, mori matant, com el 1975. Ironies de la història.

La seva crida al pacte entre les dues grans forces polítiques de l'estat, va directament adreçada a impedir l'exercici del dret a l'autodeterminació dels pobles.

Per contra, la iniciativa de Chavez, elevant la negociació política com a mecanisme per a la resolució dels conflictes, s'ha demostrat eficient i efectiva. És obvi que Ecspanya és un pas en la deriva. Fins i tot França està traient-li protagonisme a l'Amèrica Llatina. Davant d'aquesta constatació, els ecspanyols no fan més que mirar-se el melic i retornar a les seves essències més fosques: la tortura, com feia la Inquisició, la venjança, l'auge de la cutrada nacionalcatòlica, la censura en la televisió (tancament de TV3 a Alacant).

Ecspanya país modern i avançat? I un bé negre! És la cutreria personificada en un home que ja ni s'aguanta els pets després de setanta anys d'haver fet el pirata i el putero com tots els seus avantpassats, des de com a mínim fa tres-cents anys.

L'EUROLLIGA DE FUTBOL

Seguint la suggerència d'en Jordi en un comentari a un post anterior, us presento quina seria la classificació actual si existís una Eurolliga de futbol, on  participessin els principals equips europeus. He seleccionat  els 18 equips actuals que formen el G-14 (sic). Considero, però, que haurien de ser 20 els equips en competició, però no sé ben bé quin criteri emprar per afegir aquests dos clubs que falten. 

Com podeu veure, actualment el Chelsea no hi és inclòs, fet que sense cap mena de dubte crida l'atenció. Això no obstant, cal tenir en compte que la rellevància actual d'aquest equip és massa recent i molt lligada al fenomen de les grans fortunes que s'inverteixen en aquest esport. Si prenem un criteri històric, és evident que equips com el Benfica, la Roma, el Monaco, el Werder Bremen o l'Anderlecht, tenen més currículum que l'equip anglès. Però no ho tinc clar. 

Fins al dimarts, 8 de gener al matí, la classificació provisional l'encapçala l'Arsenal, amb 50 punts, seguit del Manchester United, amb 48. Això no obstant, el fet que ja hagin diputat 21 partits, fa que calgui matisar considerablement aquest lideratge. 

Tant el Madriz, amb 18 partits jugats, com sobretot l'Inter amb 17, els poden prendre el lideratge. És simptomàtic en aquest sentit, que aquest mateix equip sigui qui tingui la diferència de gols més alta. Fins i tot el Porto, amb 15 partits jugats, també ho podria fer. El Barcelona, amb 37 punts i 18 partits jugats, no ho podria fer, i actualment se situa en una posició intermitja-alta de la taula. 

Per la seva banda, l'altre equip català, el València, ho té bastant més complicat, amb 27 punts i 18 partits jugats, la qual cosa complica sobremanera la seva situació en la part baixa. Finalment, fixem-nos en el darrer de la classificació, que no és altra que el mismíssim Milan. Però no es tracta d'una innocentada. L'explicació és que només ha jugat 14 matxs, a causa del seu viatge, exitós, com se sap, al Japó, per jugar el Mundialet de Clubs.

En seguirem parlant. Adjunto fotos de dos catalans en equips d'eurolliga. En Gabri a l'Ajax, i el Gerard Piqué, al Manchester.

Espero els vostres comentaris.

UN CLAVELL... O UN CARD?

Si mireu aquesta foto, una persona amb una mínima sensibilitat progressista, pensarà de seguida, "Què fot aquest polític neocon (o neofatxa) fent aquest numeret amb els marines?".
Tanmateix, s'equivoca de mig a mig (o no).

Us presento el senyor José Segura Clavell, que no és que ni més ni menys que el Delegat del Govern ecspanyol a la Comunidad Autònoma de les Illes Canàries. Sociata i ugeté. Nascut a Barcelona el 1944, però que ha desenvolupat la seva carrera política, com a mínim des del 1974, a les Illes Canàries. Segons sembla el seu nom ha sonat en diverses ocasions com a ministre de l'interior. Ara deixarà el càrrec i passarà al Congrés de Diputats, en les properes eleccions.

Conegut en cercles independentistes canaris com La sonrisa del régimen, es tracta d'un autèntic troglodita, que a més de jugar a fer de soldadet amb armes de matar, no perd l'oportunitat per embolicar aquells amb Al-Qaeda, com acaba de fer en una entrevista al diari canari La Província (en singular).

Naturalment, seguint el patró d'altres diputats sociates (Cunillera, Manuel Mas, Rosa Díez) és un menjaseparatista irredempt, convicte i confés. Estic segur que si Bono aconsegueix ser el proper President del Congrés, tota aquesta llopada estaran encantats de la vida. Probablement en tornarem a sentir a parlar, d'aquest progre...

LLUITANT COLZE A COLZE AMB SIMON BOLÍVAR

Em sembla que en un post antic ja vaig escriure que una de les distincions que més m'agradaria rebre, hipotèticament, seria l'Orde de la Democràcia Simon Bolívar que concedeix la Cambra de Representants de la República de Colòmbia. Aquestes vacances, si més no, he tingut l'oportunitat de lluitar colze a colze amb El Libertador contra els ecspanyols. Realment ha estat una passada matxacar-los, ni que sigui virtualment. 

I és que als ecspanyols se'ls ha de matxacar sempre, ni que sigui virtualment, ni que sigui jugant als caniques, que si no passa el que li ha passat al pobre basc, que t'agafen per banda i et deixen fet un cromo. "Es que mi sargento, es que iba muy caliente, ha sido por los dos de Las Landas", i l'altre que respon, " Pero polilla, joer, espera a que pasen las elecciones, que si no el Ministro nos colgará por las pelotas".

Tornem, però a Bolivar. Quan dic que he lluitat virtualment colze a colze amb ell, em refereixo a que ho he fet en el joc d'ordinador Age of Empires III, on es repassa la història del Nou Món des de l'arribada dels europeus fins ben entrat el segle XIX. En un dels nivells, Bolivar dirigeix la lluita contra els ecspanyols i tu has d'ajudar-lo a derrotar-los. Un cop superat el nivell, i com a recompensa, et proporciona uns quants soldats per prosseguir la teva missió. 

Segons sembla en l'expansió de l'esmentat joc, que porta per títol, The War Chiefs, i que encara no he jugat, pots tornar a lluitar amb en Bolivar, la qual cosa, sense cap mena de dubte, faré en el seu moment. 

La possibilitat de matxacar ecspanyols tant aquí com sobretot en l'indispensable Resident Evil 4, realment es converteix en un exercici taumatúrgic. Realment rescabala, per exemple, de quan t'emprenyes per qualsevol imbecil.litat que fan els ecspanyols, o els seus gossos, els autonomistes.

Res, que mentre espero que em donin l'Orde de Simon Bolivar, en grau de Cavaller, pel cap baix, seguiré matxacant els nostres neighbours.

UN PROGRAMA DE LUXE... PERÒ CATOSFÈRIC?

No m'agradaria que aquest post s'interpretés com una crítica destructiva a una iniciativa que tan bon punt va sorgir ha comptat amb la meva aprovació i inscripció, dit sigui de pas. Passa, però, que a mesura que es va concretant, van sortint més dubtes. I un que ja fa molts anys que s'afaita, o que s'afaitava, en el meu cas, se li comença a pujar la mosca al nas. El paper de tonto útil el reservo per en Mas amb en ZP o per en Carod amb el Tio Pepe. A mi no me'l doneu.

Tot plegat ve a tomb de la lectura del programa definitiu de Les (primeres?) Jornades de la Catosfera, que tindran lloc a Granollers els propers dies 25, 26 i 27 de gener. Un simple cop d'ull a la llista de participants convidats als actes inaugurals, taules i fins i tot tallers, ens permet veure que molts d'ells, estrictament, no pertanyen a la Catosfera, de fet són autèntics aliens, la seva presència en les quals no està de cap manera justificada. Aquesta és la conclusió que he extret després d'entrar en els seus blocs o webs, on la presència del català brilla per la seva absència.

Caldrà recordar que, el debat imbècil sobre la naturalesa de la Catosfera va quedar més que tancat, com no podia ser d'una altra manera, en el sentit que la formen els blocs escrits en català sigui a Granollers, Cornellà o la Xina Popular, com va dir aquell? Doncs si això és així, què hi pinten un seguit de convidats que siguin o no catalans, i independentment de la seva vàlua com a blocaires, no empren el català en el seu bloc o web? Avançant-me a la resposta immediata, típica i tòpica, faig una altra pregunta: Com és que si volem convidar blocaires d'altres comunitats lingüístiques, sempre convidem els que empren l'ecspanyol? És que no hi ha blocaires en anglès dignes de ser convidats? (pregunta aquesta darrera, que podeu titllar-la de retòrica o d'imbècil). S'ha intentat contactar, per exemple, amb el Moulitsas (foto), amb la Huffington, amb el Reynolds, la Cox, etc? O és que estem amb allò de sempre, que quan es parla del món mundial, de fet ens referim a una ciutat penjada enmig de la més àrida estepa, el nom de la qual ni tan sols mereix ser teclejat?

Passo llista
L'exercici és molt senzill. Es tracta de veure quins dels convidats té el seu bloc en català, encara que només sigui de forma parcial o minoritària (perquè després diguin que sóc massa tancat). Anem a veure.

A la conferència inaugural apareix com a figura estelar el senyor César Calderón, en la seva qualitat d'expert en ciberactivisme i acció política digital. El seu bloc, NetoRaton 2.0, està inscrit íntegrament en ecspanyol, i dels enllaços que penja tot just un o dos són en català. Això sí en la seva presentació se'ns diu que "Es considera un admirador de Catalunya i dels catalans a qui coneix bé perquè va treballar uns anys a Barcelona dirigint un dels principals portals immobiliaris del continent". Realment només falta que digui que els autòctons de províncias, són gent molt oberta i simpàtica. Però el millor és això de conèixer Catalunya a través de dirigir un portal immobiliari (sic). No cal dir que amb aquestes paraules ja està tot dit sobre quina és la Catalunya que coneix el sr. Calderón (per cert, no serà familiar de l'impresentable president d'un club de futbol el nom del qual ni tan sols mereix ser teclejat?). Collons amb el Calderon, la cosa comença una mica torta.

Continuem. L'assessor periodístic Juan Varela, té un bloc escrit exclusivament en ecspanyol, sense cap enllaç amb la catosfera. Ara bé, segons sembla, va ser subdirector del Periódico de Catalunya. Un pas endavant, cal reconèixer-ho, respecte l'anterior.

Més. En Genís Roca, en el seu bloc, empra l'ecspanyol, i són escassos els enllaços amb la catosfera. En Dídac Lee, si bé és cert que té molts més enllaços amb la catosfera, el seu bloc també està escrit en ecspanyol. En el cas de Jean-François Clercx, la novetat és que el seu web, que no bloc, només està visible en anglès. El moderador Ramon Sangüesa, coordinador del flamant Citilab, centre que ja juga un rol capdavanter en la Catalunya en Xarxa, paradoxalment, té un bloc escrit íntegrament en ecspanyol i on els enllaços amb la catosfera són també pràcticament inexistents.

Dels blocs dels polítics, el del sr. Daniel Sirera (PP), és l'únic que està escrit majoritàriament en ecspanyol. Carles Guadian tampoc empra el català en el seu bloc, i els enllaços que penja tampoc inclouen blocs catosfèrics. Pel que fa a la taula del Periodisme ciutadà, ni el senyor Enric Sopena, ni Pau Llop, semblen tenir en compte el català. En la taula sobre la influència dels blocs, Hèctor Milla té el seu bloc en ecspanyol i els enllaços no tenen en compte adreces de la catosfera. En el cas del veterà expert en comunicació digital, Roc Fages, el català ocupa un lloc francament testimonial, fins i tot darrere de l'anglès, tot i que, donat el panorama, menos da una piedra. Finalment, en el cas dels Tallers, i amb el dubte del bloc de David Rodriguez, tenim el cas d'en Joan Planas, videoblogger... en ecspanyol.

En definitiva, doncs, tenim que 13 dels participants com a ponents o moderadors de les Jornades, estrictament parlant, no formen part de la Catosfera. Torno a repetir, que això en cap cas implica una menysvaloració del seu activisme digital, sinó senzillament que els seus blocs no estan escrits en català, i el que em sembla més preocupant, els enllaços que pengen no tenen en compte, en la majoria de casos, l'existència de la catosfera. Simplement la ignoren.

Seria injust acabar aquest post sense esmentar els ponents o moderadors que sí que cal considerar-los plenament integrats en la catosfera: Marc Vidal, Vicent Partal (foto), Saül Gordillo, Núria Prunés, Enric Gil, Anna Pérez, Pitu Martínez, Biel Mesquida, Laura Borràs, Jordi Ferré, Miquel Bonfill, Toni Ibánez, Joan J. Carreras, Carles Puigdemont, Lourdes Munoz, Joan Ridao, Raül Romeva, Joan Ramon Bernabé, Núria Masdéu (foto), Daniel Gil, Ismael Minano, Josep M. Comas, Jordi Cabré, Joan Camp, Jordi Mayoral, Eduard Batlle, Daniel Solano, Alexis Vizcaíno, Jordi Font, Xavier Mir, Xavier Rull, Dolors Montes, Víctor Pàmies, Mònica López, Mar Poyato, Xavier Vidal, Eduard Díaz i Toni Sellas. En total, doncs, 38.

En definitiva, penso que alguna de les presències triades no està gens justificada.
Una darrera observació
A ningú no se li escapa que les Jornades tindran lloc en plena espiral pre-electoral. No sé pas (una altra cosa és que ho intueixi) si això és casualitat o no. Però, per definició, la catosfera difícilment podrà escapolir-se d'aquest context polític. Digueu-me malpensat, però no em sorprendria que algún candidat o candidata dels no convidats expressament, es deixés caure per les Jornades... casualment, naturalment...

LLIGA DE FUTBOL DE CATALUNYA (4), 2a edició... i altres temes

Seguint amb la iniciativa encetada en la temporada anterior, us ofereixo la classifició actual de la Sèria A de la 2a edició de la Lliga de Futbol de Catalunya (LFC).
Com es pot veure, el líder actual, prou sòlid, és el Girona, fet que es pot considerar altament sorprenent, tenint en compte que és un equip que en la 1a edició jugava la sèrie B. El segueixen Barcelona, Espanyol i Vila-reial, tots tres amb un partit menys, la qual cosa, fa que l'actual distància en punts s'hagi de matisar lleugerament. Passi el que passi, però, en la primera jornada de l'any 2008, el Girona continuarà líder.


Recordo que al final de la 1a edició de la LFC, quatre equips baixaren a la Sèrie B: el Castelló, el Sant Andreu, el Nàstic i el Llevant.

Compte amb el porter Víctor Valdés!
M'hi jugo un pèsol. O quatre-cents. Però, atesa la lesió de Jorquera, estic segur, SEGUR, que en les properes jornades, els àrbitres ecspanyols, per poc que puguin, o bé l'expulsen per qualsevol tonteria o bé el crucificaran amb targetes de tots els colors fins aconseguir els mateix efecte. I és que ara, la porteria és un punt feble, i els ecspanyol, per molt bocamolls que siguin, saben perfectament que encara no hi ha res decidit.

Preveig, doncs, que a en Valdés li faran la pell a tires. Quatre-cents pèsols.

AMB CATALUNYA ACCIÓ, NATURALMENT

Tot reaccionant a aquest post, el patriota i gosaria dir amic, Salvador Molins, m'escriu un correu del qual extrec el següent fragment:

"Bon Any Josep Sort. Estic amb tu i amb Catalunya, però en el teu escrit hi ha un greu error que crec que hauries de corregir públicament, si tu vols, seria de justícia que tothom ho sàpiga. Hi ha documentació a tota la Xarxa que ho certifica: Catalunya Acció va néixer oficialment el 2004 amb un sol i únic objectiu: Portar el nostre País a la Independència l'any 2014 i així es va fer públic des del primer moment. Aleshores faltaven 10 anys, un bon període per fer una feina ben feta. I en això estem: Enfocant totes les Divisions -tot i tots- en un sol objectiu "La Independència de Catalunya". Cal fer justícia i fer saber a tothom quin és el sentit de la data 2014, la data d'u n assoliment més que no pas la d'una trista efemèride."

Salvador, no tinc cap problema en reconèixer el protagonisme de Catalunya Acció en la difusió de la proposta del referèndum del 2014. No només valoro sobremanera la tasca que porteu fent des del 2004, sinó que sempre que puc li dono el màxim de publicitat, perquè considero que representeu una manera original i a l'hora seriosa i ferma d'eixamplar l'independentisme català. En aquest sentit, que el 2007 hagi estat l'any en què s'ha posat negre sobre blanc la data del 2014, només pot ser considerat com un gran triomf per part vostra. En tot just tres anys heu fet un feina excel.lent i no tinc cap dubte que en els propers encara la fareu millor.

Però també considero que, en termes generals, és un triomf de tot el moviment independentista, un moviment que des de sempre se l'ha intentat anul.lar mediàticament i política. No ho han aconseguit i ara ens toca a nosaltres des d'allà on lliurement decidim portar la iniciativa política que ha de conduir a la nostra llibertat.

Felicitats a Catalunya Acció i a tot el moviment independentista català. Però la feina per fer encara és ingent i el repartiment de medalles el podem posposar al dia VE+1, és a dir al dia següent de la Victòria sobre Ecspanya. Ni un dia més tard, però ni un dia abans.

Bon Any 2008!

UN 2008 PER ACABAR DE TRENCAR ECSPANYA!

Ja hi som! Al 2008, vull dir. I com que sóc un home de paraula, si el 2007 el vam acabar per darrere, el 2008 el comencem per davant. Vegeu-ho:



Les perspectives semblen excel.lents. Els primers 6 mesos la gloriosoa Eslovènia tindrà la presidència de la Unió Europea, això farà que la independència de Kossovo trobi molts menys obstacles. El gener o febrer, a tot estirar, Kossovo serà independent! I els ecspanyols se l'hauran de menjar amb patates: time to swallow, my friends!. El març o abans de les eleccions es coneixerà la sentència del Tribunal Constitucional ecspanyol, que destrossarà les engrunes del maleït nyap i posarà l'autonomisme contra les cordes. També el mes de març sabrem quin genocida ecspanyol ens voldrà fer la pell els propers quatre anys. Pobret, no sap que aquests anys seran els de la via recta i lluminosa cap a la independència del 2014 o abans!

El mes d'agost se celebrarà la 40 edició de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, una efemèride històrica. El mes d'octubre, probablement tindrà lloc -si és que abans els ecspanyols no han perdut el cap i muntin un pollastre descomunal- la consulta popular anunciada per Ibarretxe. L'ensulsiada d'Ecspanya serà ja definitiva...

Un any, doncs, que també es caracteritzarà pel retorn a la primera línia de la política del fill del falangista, Bono, el dolent (no el d'U2), amb la consegüent inestabilitat que això portarà, perque aquest individu no té deturador. I si és boig, que el tanquin!

2008, un camí cap a la LLIBERTAT!