EL TITÀNIC DELS CIUDADANOS, reflexió sobre les eleccions núm. 6 (i última, o no)

Dedico aquesta darrera reflexió postelectoral al que podem anomenar el Titànic dels Ciudadanos/Ciutadans. És públic i notori que s'han fotut una pinya immensa i que no s'han menjat un quico. Però la veritat és que no se n'ha dit ni ase ni bèstia. Al conjunt de l'estat van treure uns 45.000 vots, dels quals 30,000 van ser a Catalunya (27.408 al Principat, 2.139 al País Valencià i 726 a les Illes).

Jo sempre he pensat que això dels C's era un autèntic bluff, inflat sobretot per la Brunete mediàtica tant carca (La Razon, El Mundo) com la soi-dissant, progre (El Pais, El Periodico) i naturalment per La Vanguardia. En les eleccions al Parlament del 2006 van treure 89.840 vots, és a dir, el 3.3%. Doncs bé, des de llavors, pràcticament gaudeixen d'una quota mediàtica del 16.6%, atès que són 6 les formacions presents a la cambra. De manera que la seva sobredimensió mediàtica és del 505%, un autèntic escàndol. A més a més es dóna la circumstància que no té grup parlamentari propi, per la qual cosa resulta més indignant aquesta sobredimensió. Algú s'imagina els partits presents en el grup mixt del Congrés de Diputats tenint una quota mediàtica idèntica a la de la resta de grups parlamentaris? Si pràcticament ni surten a la foto! Són ignorats i quan intervenen, ningú no els escolta i se n'enfoten a la seva cara, fins al punt que l'aragonès Labordeta els engegava dia si i dia també a la merda així que podia.

En canvi aquí, als tres pimpollos de C's se'ls tracta com si fossin de porcellana. Ai que cauen! Ai que es trenquen! Quan estornuden, els mèdia pateixen per si estan piocs! Hauran pres mal? Crideu una ambulància, ràpid! Tothom es mobilitza quan es tiren un pet, que naturalment fa olor de rosa...

No podria entendre aquesta actitud reverencial envers aquests 3 energúmens, si no fos que... que conec la història, naturalment.

L'ecspanyolisme a Catalunya té una data d'inici, si voleu, tòpica, que és el 26 de gener del 1939. Quan els exèrcits franquistes van entrar per la Diagonal. Aquella dia es funda la Cataluna nacional. Naturalment ja feia temps que havia començat la repressió contra els catalans. A l'illa de Mallorca, d'ençà el triomf feixista, les matances van ser immediates. Després, cal esperar al 1938, quan els exèrcits franquistes entren a Lleida i divideixen en dos el país quan arriben a Vinaròs.

Però la data emblemàtica, sempre ha estat el 26 de gener. A partir d'aquell dia, va iniciar-se el projecte d'ecspanyolització forçada, un procés reflexionat i madurat de genocidi cultural i lingüístic, paral.lel a l'extermini físic de milers de catalans, les arrels ideològiques del qual ja les trobem en la Dictadura de Primo de Rivera, quan els primers pensadors falangistes, inspirats per l'exemple feixista italià, parlen de la necessària andalusització de Catalunya, mitjançant el foment de l'arribada de milers d'immigrants andalusos al país.

És cert que fins el 1944, el règim franquista va viure en una situació de provisionalitat, perquè els desembarcaments aliats, primer al Nord d'Àfrica, després a Normandia i finalment a Provença, podien comportar en qualsevol moment una invasió aliada contra un règim que havia arribat al poder gràcies a l'ajuda militar dels estats que llavors estaven sent derrotats.

Malauradament, per Catalunya, els aliats no optaren per esbandir el règim franquista i aquest s'acabà consolidant, sobretot a partir del 1951, amb els primers acords amb els Estats Units. Començava llavors l'etapa daurada del franquisme a Catalunya, una etapa clau, en la qual, entre d'altres aspectes igualment rellevants, la llengua ecspanyola s'imposa a punta de baioneta, i es construeix un discurs sobre l'espanyolitat de Catalunya elaborat per les elits franquistes que res tenia a veure amb la realitat històrica. L'arribada de la televisió a les darreries dels anys cinquanta i sobretot en les dues dècades posteriors, encara farà més intens el procés d'assimilació lingüístico-cultural, perquè la seva fortalesa era que entrava en totes i cadascuna de les llars que es podien permetre comprar un aparell. A més de TVE, RNE, i altres emissores de ràdio, també tingueren un protagonisme fonamental en aquesta ecspanyolització La Vanguardia i la indústria editorial, fonamentalment, l'editorial Planeta, fundada per un capità de la Legió, que va entrar a Barcelona el mateix 26 de gener, per cert.

Els anys seixanta i setanta, tota la pijeria barcelonina, es castellanitza i és aquí on trobem la llavor històrica dels Ciudadanos, que en la seva dimensió més gauchiste, tindrà la barra de dir que el català era la llengua de la burgesia, mentre que el castellà era la del proletariat. La veritat és que en aquest discurset no hi havia gens d'ignorància i molt de mala llet, perquè obviaven el fet que el proletariat català de soca-rel portava més de 100 anys de lluita, i la immensa major part dels seus líders, des de Josep Barceló, passant pel Noi del Sucre fins a Joan Peiró (foto), havien estat exterminats pels aparells repressius ecspanyols.

El fet cert és que la llengua ecspanyola a Catalunya, fins llavors, sempre havia estat una llengua minoritària, i no és fins als cinquanta i seixanta que comença expansionar-se, de la mà de la dictadura, i del procés immigratori que ella va induir que no té res de casual o arbitrari. Es tractava d'ofegar els catalans autòctons en una marea de població hispanoparlant. De fet, no era quelcom massa original, perquè al llarg dels anys quaranta i cinquanta, com a conseqüència del resultat de la guerra mundial, molts estats europeus es dedicaren a provocar desplaçaments de població que afectaren milions de persones, tant a l'interior de les seves fronteres, com també en detriment dels estats vençuts. Algunes foren expulsades, d'altres demogràficament minoritzades.

Entre els setanta i els vuitanta assistim a la revitalització de la tradició lerrouxista, d'un ecspanyolisme d'esquerres, que portarà a tot l'episodi del Manifiesto dels 2300... Molts dels seus impulsors han passat als C's... El lerrouxisme va ser una ideologia ecspanyolista que havia existit prèviament a la falangista, però que a partir dels anys trenta, havia deixat de tenir un pes significatiu. Ara, però, s'intentava recuperar, i és així com en els anys vuitanta i noranta assistim a la convergència de sectors procedents del falangisme (per la via familiar) i, de capes burocràtiques ecspanyoles destinades a Catalunya (mestres, món de la justícia, etc.), sense oblidar una part significativa que han fet de l'ecspanyol, la seva llengua de menjadora (escriptors, periodistes, actors, etc.), en definitiva, tot un mundillo que viuen de la promoció de la indústria cultural i audiovisual en ecspanyol.

Darrerament, i sobretot per influència dels governs Aznar (1996-2004), encara que sembli mentida, l'ecspanyolisme més tronat sembla canviar de pell, i s'adhereix a tesis suposadament liberals, que parteixen de l'existència únicament de llibertats individuals i neguen l'existència de drets col.lectius. D'aquí comença a sorgir el discurs ciutadanista, que emfasitza la reivindicació de la Constitució del 78 com a garant dels drets, i s'elabora unes tesis que en boca dels líders d'aquesta formació, com la del propi Albert Rivera, se semblen més al típic discurs d'un delegat d'estudiants del primer curs de ciència política o de dret constitucional, ple de tòpics.

El suposat èxit del 2006, però no els ha durat gaire. Des de llavors, un seguit de lluites internes, escission, expulsions i renúncies han col.lapsat la formació i a hores d'ara no sembla gaire clar el seu futur. Fins i tot, els mèdia que els havien encimbellat, començant pel propi El Pais, els han abandonat en favor de la paradeta de la Rosa Díez. Pel que fa als mèdia de la dreta ecspanyola, han fet pinya amb el PP, de manera que s'han quedat sense veu.

O no tant, paradoxalment, alguns dels mitjans que els han donat més ressò han estat Televisió de Catalunya, sobretot a través del programa Àgora, dirigit i presentat pel nefast Ramon Rovira, o bé la pròpia Catalunya Ràdio, en ple procés d'abdicació del seu paper de ser la ràdio nacional de Catalunya.

La veritat sigui dita, els merders interns dels C's, deixen en una baralla de pati de col.legi les bronques d'ERC. De totes maneres, caldrà esperar les properes eleccions al Parlament del parc per veure si realment aquesta deixalla política encara s'arrossega o queda definitivament tocada i enfonsada, en el seu titànic particular.

RENOVEM ERC. ARA PODEM! AL FACEBOOK

Els lectors, més o menys regulars, d'aquest senzill i humil bloc, ja saben de la rellevància que una servidora dóna als New Media. Per això no us pot estranyar que, ara que he decidit mullar-me explícitament en una campanya política concreta, la d'en Joan Carretero i el Reagrupament.cat, en el marc del proper Congrés d'ERC, considero obvi que cal fer-ne un ús extensiu, al màxim. És per això que convido a tots els lectors i lectores, amics i amigues, companys i companyes, a apuntar-vos a la Causa Renovem ERC. Ara podem! que en Manel Bargalló, un excel.lent blocaire que vaig conèixer in person l'altre vespre, ha penjat a Facebook. Tot just ha començat a funcionar i espero que d'aquí al mes de juny els amics de la causa en siguin milers!

Per apuntar-s'hi, cliqueu aquí.

Aquesta és una de les diverses iniciatives que pensem portar a terme de forma immediata. Es tracta d'anar acumulant gent des de la base, per fer front als intents que, sense cap mena de dubte, els sectors liquidacionistes que pretenen perpetuar-se en la direcció d'ERC, portaran a terme, tot intoxicant, malparlant, titllant Carretero de ser de dretes, etc. Uns intents que, no tinc cap mena de dubte, comptaran amb el suport interessat de l'aparell propagandístic sociata, oficial i extraoficial, que és el més interessat, en evitar que triomfi l'opció renovadora, per motius obvis.

Res més, no tinc cap dubte que ens veurem, també, al Facebook!

JOAN CARRETERO... DE DRETES?
O UNA LLIÇÓ DE COM CARREGAR-SE ELS SOCIATES SENSE DESPENTINAR-SE

Una de les principals brames que fan córrer els sectors contraris a Joan Carretero dins d'ERC és que tant ell com el Reagrupament.Cat, són gent de dretes, conservadora fins a la medul.la. Aquesta qualificació, es deriva del fet que en Carretero no s'amaga de defensar que en el context actual -el de la lluita per la independència, s'entén- cal prioritzar l'eix nacional, sense que això pressuposi obviar l'eix social (atès que prioritzar no pressuposa obviar, sinó ordenar).

Però, realment ho són, de dretes i conservadors? Com sempre, per contrastar aquesta brama, i detectar-ne qui l'escampa i qui se'n beneficia, ens hem de remetre als fets.

Entre el 1995 i el 2003, Joan Carretero va ser batlle de Puigcerdà. Si ens limitem a repassar els resultats electorals locals de 1995, 1999 i 2003, observem, paradoxalment, que en Carretero va aconseguir tot el contrari del que precisament ha aconseguit ERC a nivell nacional. Concretament, carregar-se els sociates, pràcticament sense despentinar-se. Fixem-nos-hi.

En les eleccions del 1995, ERC, encapçalada per Carretero va obtenir el 20,50% dels vots vàlidament emesos i 3 regidors. Per contra, els sociates en van aconseguir el 27,25% i 4 regidors. Els convergents obtingueren el 37,05% i 5 regidors i els peperos el 7,4% i 1 regidor. Aquest resultat va permetre Carretero obtenir la batllia, pressuposo que amb un pacte amb els sociates. Si realment va haver-hi un acord d'esquerres llavors, és rellevant assenyalar que qui va acabar ocupant el màxim càrrec consistorial va ser el cap de llista del partit petit (ERC). Subratllo aquest detall, perquè penso que també s'hauria pogut aplicar al Parlament de Catalunya després de les eleccions del 2003, fet que hauria evitat que un sociata, llavors un autèntic cadàver polític, accedís a la presidència de la Generalitat.

Quatre anys després, però, els resultats foren tots uns altres. El dretà Carreter0, va fagocitar els sociates de Puigcerdà i fins i tot una part considerable del vot convergent. En les eleccions de 1999, ERC va obtenir 58,26% dels vots i 9 regidors, mentre que els sociates queien al 10,9% i només obtenien una única acta consistorial. Els convergents també es fotien una bona pinya i queien al 18,5% i 3 regidors. Havia nascut una nova estrella en l'univers polític català, encara que el fet que no exercís a Barcelona, el convertia per molts periodistes pixapins en quelcom exòtic i de capdesetmana.

Finalment, el 2003, Carretero va tornar a guanyar per majoria absoluta. Un 52% el votaren i ERC obtingué 8 regidors. Tant CiU com els sociates repetiren el resultat en regidors (1), si bé els convergents augmentaren en percentatge de vot (24.4%), mentre que els sociates només ho feren residualment (11,28%). Això sí, una nova força entrava al consistori, APC-EPM, propera als palanganes (ICV), amb 1 regidor i el 7,2% dels vots.

El desembre del 2003, Carretero dimitia com a batlle per passar a ser conseller de governació. El seu curriculum constava que amb vuit anys de batlle, no només s'havia guanyat l'odi dels poders fàctics ceretans, vinculats, com no podia ser altrament, a CiU, sinó que havia trinxat per complert els sociates, deixant-los en una posició molt marginal.

Déu n'hi do per un dretà, a parer és clar dels sectors que no només no han sabut com derrotar els sociates, sinó que els han fet créixer com l'escuma, a l'hora que ells s'enfonsaven i perdien vots pels descosits.

En definitiva, Carretero, va allunyar del poder els sociates. Un delicte que es paga molt durament. La difusió de brames, infundis, l'atac de la Brunete mediàtica sociata, és constant i incansable. I naturalment, els palanganeros dels sociates arriben allà on prefereixen no arribar els sociates per por d'aparèixer com a massa radicals.

Tradicionalment, l'ofici de palanganeros oficials dels sociates, el tenien reservat els d'Iniciativa, que ho feien perquè s'hi jugaven el coll... i la menjadora.

Darrerament, però, aquells que tenen per objectiu convertir ERC en una versió de l'antiga Euskadiko Ezkerra, avui en dia fagocitada pels sociates, també s'hi han abocat amb ganes, i seguint les consignes de Ferraz, de Nicaragua o de la Plaça Sant Jaume, gosen titllar un dels pocs polítics que ha aconseguit massacrar els sociates sense contemplacions, en un suposat polític dretà. Tothom sap com és d'eficaç l'aparell de propaganda i de desinformació dels sociates. La darrera campanya electoral n'ha estat l'enèssim exemple! I tothom sap l'odi que li tenen a en Carretero, començant pel propi Zapatero, que en va exigir la seva destitució com a conseller al sibwana Maragall.

Penso que molts independentistes, siguin o no militants d'ERC, hem de recolzar en Joan Carretero en aquesta conjuntura clau.

ARA PODEM rectificar el camí cap al desastre per on va ERC en aquests moments. No s'està jugant només el futur d'ERC, que també, sinó el futur de Catalunya com a Poble i com a Nació que decideixi el seu futur polític.

Siguem-ne conscients. RENOVEM ERC, ARA PODEM!

EL SR. BONO I LA GUIA DE TELÈFONS

La ignorància fa que la gent, fins i tot els analistes suposadament més perspicaços, no en pesquin ni una. Arran les declaracions del Sr. Bono, que atizará o atizaría amb una guia de telèfons, a aquells que cerquen privilegis en la magnificació de les diferències, els ignorants s'han quedat, com sempre, en la part epidèrmica de la declaració, que no és altra que la formal. "En Bono", diuen, "és un maldestre, un poca-solta, un impresentable", etc. etc, I no dic que no tinguin raó, no, que la tenen. Però és que cal anar més enllà, més lluny, que diria en Llach.

Tothom que ha militat en organitzacions antirepressives, com és el meu cas, sap que una guia de telèfons és un eficaç instrument de tortura que s'utilitza regularment per les forces d'ocupació ecspanyoles -em nego a parlar de FCSE, acrònim cursi. Utilitzada amb contundència i aplicada en determinades parts del cos del detingut, no deixa empremta i té efectes devastadors en la seva moral.

Per això, quan en Bono parla d'atizar con una guía de teléfono, està connectant subliminalment amb allò que s'entén, de manera força políticament incorrecta, com l'Ecspanya negra, la que des dels temps de la Inquisició, pel cap baix, utilitza la tortura per tal de complir el seu deure de Todo por la Patria. Estic segur que milers de persones han captat perfectament aquest matís, que no és més que una picada d'ullet d'un ecspanyolista de pro que ha mamat a casa seva, com les gastaven els falangistes, i no precisament per passiva, sinó més aviat per activa.

Només queda per afegir que aquest individu que fa una defensa subliminal, per la majoria de la gent, de la tortura en la defensa de la seva Pàtria, serà el proper President del Congrés i, en conseqüència de les Corts Generals, i en conseqüència, el número 3 en la jerarquia de l'estat, després del Cap de l'Estat i del President del Govern. I ho serà amb el vot dels 25 bwanes sociates que malgrat haver-ne dit pestes -algun d'ells- no fa pas gaire, ara votaran entusiàsticament aquest individu summament indesitjable.

I probablement també comptarà amb els vots de CiU. M'hi jugo un pèsol que la sociovergència actuarà a tutti pleni, quan es tracta de donar suport a homes durs, que marquen paquet. Recordem que Pujol sempre va tenir excel.lents relacions amb els diferents ministres de l'interior ecspanyol, fossin de l'UCD, del PSOE o del PP, que això és pecatta minuta. Actitud aquesta, que comptarà amb la connivència mediàtica, que aplaudirà fins a l'extenuació, fins a trencar-se les mans, de La Vanguardia, El Periodico, i tota la pesca.

Tal i com ja vaig escriure en un altre post, ens esperen quatre anys entretinguts. I Bono serà un dels principals protagonistes.

CHURCHILL, ALLENDE, DE GAULLE I... CAROD-ROVIRA

Aquest dimarts, en llepa-culs-i-vores de l'Antoni Bassas, ha entrevistat en Carallot. I l'home va i anuncia que renuncia a la presidència del partit en el proper congrés. Gran pim, pum, pam. I el mamarratxo d'en Jordi Basté, amb un autèntic atac de banyes, des de les ones de RAC 1 carrega contra els responsables de comunicació  del vicepresident (no m'agradaria estar ara en la pell del director de comunicació d'en Carod... bé, menteixo, m'agradaria pel sou). No vull ni imaginar la cara que haurà posat la Conilla Cuní a TV3, quan s'haurà assabentat de la notícia. Es deu haver tornat a tancar a l'armari. Suposo. 

Que algú, Déu, Mahoma o en Xin Xan ens deslliuri d'aquestes tres primma donnes del panorama mediàtic català. Ja anem ben servits, ja. Quina creu.

Però, res, repeteixo, res, a veure amb l'ego de la classe política. I precisament, avui, en l'entrevista esmentada n'hem tingut un exemple. Quan l'he escoltada m'he quedat de pasta de boniato.

Resulta que en plena entrevista, va i en Carod, no content en treure's les puces dels desastrosos resultats del 9M, va i gosa comparar-se ni més ni menys que amb en Churchill, amb l'Allende i en De Gaulle. Sí, sí, així de fort va el nano. No es queda curt ni res, el xaval. Concretament, de Churchill ha dit que va arribar a ser Primer Ministre a l'edat de 76 anys! (de fet ho va ser als 66). 

Ep, avís per navegants! El noi de Cambrils, el vailet, no es posa per poc i probablement aspira a ser President de Catalunya, no el 2010, ni el 2014, sinó exactament, si no em fallen els càlculs, el 2028! No volíeu lideratges llargs, doncs aquí en teniu un, ben formós, embolicat i amb un llacet i tot. Carod for President in 2028!

Ja ho sabeu. Esteu avisats. País!

El cas, com un cabàs, d'ERC: reflexió electoral núm. 5

Ja fa uns quants dies que van tenir lloc les eleccions ecspanyoles, i sense cap mena de dubte, la força política que s'ha situat a l'ull de l'huracà des de llavors, ha estat Esquerra Republicana de Catalunya. Dimissió del conseller Puigcercós, avançament del Congrés al mes de juny, establiment de primàries per a l'elecció del president i del secretari general, i, avui, anunci de la renúncia de Carod Rovira a la reelecció a la presidència. Déu n'hi do. Suposo és que això passa quan es perden uns 300.000 vots i es passa de 8 a 3 escons, llançant per la borda unes perspectives excel.lents, quan fins i tot s'havia barallat la possibilitat d'arribar al milió de vots.

Naturalment, aquest daltabaix, ha de tenir alguns responsables. O és que ha passat per una casualitat? No, ni de conya. D'aquí al mes de juny serà el moment de depurar responsabilitats i passar comptes. Serà el moment de tornar a encarrilar aquest partit al qual li reconec dos actius fonamentals.

L'haver-se reconvertit en la primera força política parlamentària que, interpretant correctament, els canvis sociològics profunds de la societat catalana, adopta sense cap mena de manies i complexos, l'opció independentista, com a projecte polític per Catalunya.

I, la de ser el primer partit polític parlamentari que sap quin és el mapa de la nació i es presenta sense manies i malgrat tenir-ho tot en contra, arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I que, per més inri, obté representació al Parlament de les Illes Balears, entra al govern regional i comença a comptar amb una presència local no negligible, encara que sí, millorable, a la Catalunya Nord, al País Valencià i a les Illes.

En tots dos, val a dir-ho, hi tenen un protagonisme fonamental, persones i organitzacions provinents de l'independentisme extraparlamentari que en els anys setanta i vuitanta es van enfrontar a cara de gos amb l'Estat ecspanyol, una part de les quals, va optar, en un moment determinat, per apostar pel joc institucional i van escollir, en un procés del qual encara hi ha molts elements per conèixer, per entrar en un partit que llavors, es trobava al caire de la desaparició.

Tanmateix es tractava d'un partit que comptava amb dos actius igualment claus. El primer era un patrimoni històric format, no tant per uns lideratges nacionals anteriors sovint polèmics, sinó pels milers de membres molt sovint anònims o coneguts a nivell local o comarcal, que havien sacrificat llurs vides per una "Catalunya políticament lliure, socialment justa i espiritualment plena", tant als camps de batalla, com a la resistència sobretot a l'estat francès, en els camps de concentració i d'extermini nazis, davant dels escamots d'execució franquistes a Mallorca, a Paterna, al Camp de la Bota o al Fossat de Montjuïc, entre molts altres llocs. No hi havia cap dubte, en aquest sentit, que ERC continuava sent un partit del poble, vertebrat a través dels Casals i els Ateneus, que malgrat la ferotge dictadura continuava ben present, sovint més de pensament que de fet, en la consciència de centenars de milers de catalans, i això el diferenciava d'altres partits creats més recentment, desprovistos per complert d'aquesta èpica tràgica i centrats sobretot en el lideratge dels seus fundadors, que mai van voler passar comptes amb la història -malgrat que van tenir 23 anys per fer-ho. Només això explica el gran suport electoral que obtingué l'any 1980... malgrat la seva precarietat orgànica. Un resultat, per cert, que no va ser superat fins 23 anys després.

I això lliga amb l'altre actiu. El d'haver mantingut una actitud digna i crítica envers tot el procés de reforma política post-franquista. Va optar pel No a la constitució ecspanyola. Quant a l'estatut el va acceptar com un primer pas per recuperar l'autogovern i sempre tenint clar que l'objectiu era l'autodeterminació. Precisament va ser aquesta porta no tancada a la via independentista, a diferència d'altres partits, dits d'esquerra, que la rebutjaven de ple, la que va permetre, a partir dels anys noranta, regenerar-se i transformar-se en una potent força política, la tercera a escala nacional, per bé que en moltes comarques, és la segona.

A diferència del que va succeir sota el lideratge d'Heribert Barrera, però, en els darrers anys, l'eix nacional ha estat bescantat per l'actual direcció, en benefici d'un suposat eix social. Un eix social del tot inexistent, perquè és més clar que mai que la política social del PSOE, no té res de justa, i tot de clientelar, com s'ha demostrat en la darrera campanya electoral (proposta dels 40o euros...), quan no directament de corrupta. Una ERC que tingués clar la rellevància de l'eix nacional i que no combregués amb les rodes de molí que s'inventa la progressia sociata (llegeixi's El País), mai, repeteixo, MAI, hauria votat una llei clarament centralista com és la Llei de la Dependència del ministre Caldera.

Es pot argumentar que prioritzar l'eix nacional pot portar a la desaparició d'ERC a mans de CiU, tal i com va passar entre 1984 i 1993, aproximadament. Dues observacions. La primera és que l'opció de donar suport a CiU en la primera legislatura, va evitar l'assalt a la Generalitat d'un PSOE rampant que, sobretot després del cop d'estat del 81 i de l'aprovació de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA), i paral.lelament a la posada en marxa dels GAL, i l'intent d'empresonament de Jordi Pujol per l'Afer Banca Catalana, pretenia arrassar-ho tot. Per contra, el sacrifiqui d'ERC en aquella primera legislatura, va permetre, per exemple, i entre d'altres, però de forma molt destacada, l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, impulsada pel conseller Cahner, que, malgrat les seves evidents, i més que denunciades mancances, va establir un primer marc normatiu per la llengua catalana, si bé, en les legislatures posteriors, la pròpia CiU va fer una escandalosa abdicació de les seves responsabilitats executives i legislatives i va permetre que els grups d'interessos ecspanyolistes se la passessin per l'entrecuix en àmbits com la justícia, l'oci i l'entreteniment (el cinema), etc.

La segona, mentre que en l'etapa Barrera, una ERC molt feble orgànicament, se les va haver d'heure amb una CiU en plena ascendència, amb un líder, com en Pujol que encara havia d'assolir les seves fites més destacades, les majories absolutes del 1984 i el 1988, ara la situació és la contrària: una ERC orgànicament forta i consolidada (o si més no això sembla) es troba davant per davant d'un projecte autonomista crepuscular, impulsat pel successor de Pujol, que no dóna la talla, i amb el torracollons d'en Duran i Ecspanya, adoptant actituds pròpies de la dreta xenòfoba, de l'ultracatolicisme més tronat, i llançant odes d'amor a Ecspanya que provoquen realment vergonya aliena, quan no un fàstic immens.

S'imposa, doncs, un cop de timó. Cal que la nova ERC que sorgeixi del procés congressual que ara s'acosta, recuperi el seny, i talli amb les tendències que la volen portar a convertir-se en una mena d'Euskadiko Ezkerra à la catalana, avant-sala de la seva fagotització pels sociates. Eliminar el càncer liquidacionista és prioritari, sense que això impliqui renunciar al projecte de transformació social, per aconseguir una Catalunya socialment més cohesionada i justa. No escoltar els cants de sirena dels suposats portaveus de la progressia sociata que sempre estan qüestionant la qualitat social del missatge republicà i independentista. Naturalment, sense cap mena de legitimitat, però amb un morro que no se l'acaben.

Tampoc es pot renunciar, i molt menys fer marxa enrere, en l'arrelament d'ERC per tot el territori nacional. Cal dedicar molts més esforços en aquest sentit, tenint present que ens trobem en una conjuntura, com és la crisi total i absoluta de la suposada esquerra ecspanyolista al País Valencià i a les Illes, molt favorable per tal de bastir una esquerra catalanista que planti cara a la dreta ecspanyolista pura i dura que actua sense complexos en aquests dos territoris històrics, de manera que s'aconseguiria matar dos pardals d'un sol tret.

En el moment actual, l'únic sector que ofereix garanties de renovació i regeneració en la línia que acabo d'apuntar és, i no em reca el dir-ho públicament, el que encapçala Joan Carretero, és a dir, el Reagrupament, del qual no només en sóc simpatitzant, sinó que penso fer tot el que estigui al meu abast, per tal que guanyi aquest pols contra els tumors que han portat un cos que gaudia d'una envejable salut, fa tan sols quatre anys, a convertir-se en una deixalla agònica que es troba més a les portes de l'UCI, que qualsevol malalt del Doctor House, de Grey's Anatomy o d'ER. Per molts Nip/Tuck que se li vulguin fer. Si se'm permet el símil mèdic, del tot adient, en el cas que ens ocupa.

A CDC es desvetllen

En la línia del que vaig escriure l'altre dia, i sense que servidora tingui res a veure, va i ara el senyor Joan Fonollosa, conseller nacional de CDC, penja un manifest propugnant que aquest partit assumeixi la independència com a l'únic camí viable per al futur de Catalunya. També reclama una radicalitat democràtica de portes endins del partit.

No cal dir que saludo entusiàsticament aquesta iniciativa que s'inscriu en l'ampli debat intern que s'està donant en aquest partit, malgrat els intents d'apaivagar-lo. Com exemple, també tenim la plataforma Desfederem-nos, impulsada per un altre conseller nacional, Lluís Rovira. O la sempre interessant pressió exercida des de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), per tal d'evitar les temptacions acomodatícies de determinats kapos convergents. També cal afegir la Plataforma per la Sobirania, encapçalada per en Víctor Terradellas i que assegura comptar amb l'adhesió de 570 militants, 30 dels quals són consellers nacionals.

Com acabava l'anterior post, és hora que CDC deixi de ser una autèntica anomalia en el panorama polític europeu, i, en tant que partit nacionalista, opti per la Independència, que és la fita lògica de tot partit que considera que la seva nació té el dret de decidir. Res em faria més il.lusió.

Endavant!

PD. Malgrat la pràctica coincidència cronològica entre el meu post i l'aparició del manifest esmentat, us puc ben jurar que no hi tinc res a veure.

REFLEXIONS POST-ELECTORALS ...i post núm.800

En aquest post, el número 800 d'aquest modest i humil bloc, segueixo amb l'anàlisi interpretativa dels resultats electorals del 9M. Per commemorar l'efemèride... dues tasses, en forma de dues reflexions.

Reflexió núm. 3: El CAC posa el dit en la nafra
Probablement amb raó, algú em pot retreure que ara parli bé del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), atès que en ocasions anteriors l'he deixat a l'alçada del betum. Particularment quan va fer la concessió de les TDT a la gent de Localia, és a dir al Grup PRISA, autèntics paracaigudistes en el món de la televisió local a Catalunya, en detriment d'opcions catalanes molt més arrelades.

Recordo que aquesta decisió va tenir lloc en l'etapa daurada -pels sociates- del primer tripartit, que van ser els mesos entre l'expulsió d'ERC i la fi de la legislatura, una etapa caracteritzada també, i ara me'n vaig una mica del tema, pel protagonisme d'una de les polítiques més impresentables i ignorants que pululen per aquest país nostre. Em refereixo a Carme Figueres, llavors consellera de Benestar Social, que va demostrar la seva supina ignorància quan no va saber llegir en números romans l'expressió VI Legislatura (o la que correspongués).

Tornant al CAC, també va ser de vergonya aliena el seu posicionament crític envers el documental sobre l'organització patriòtica Terra Lliure, elaborada per en David Bassa i emesa per TV3 en horari de màxima audiència. Només recordar-ho, em crispo.

Amb aquests precedent, pot sobtar que jo ara aplaudeixi el darrer informe elaborat pel CAC, però ho faig, sense cap mena de recança. La raó d'aquest aplaudiment és que en l'esmentat informe, que podeu llegir aquí, es critica durament la manca de pluralisme que va significar l'emissió dels dos debats electorals entre ZP i Rajoy. Concretament, el CAC afirma que,

"aquest esquema de bipartidisme polític no es correspon amb la realitat política espanyola, que reflecteix un bipartidisme imperfecte, però molt menys encara amb la catalana, amb cinc forces polítiques representades al Congrés dels Diputats i on la segons força d'abast estatal ocupava el quart lloc a Catalunya en la legislatura anterior"

Coincideixo plenament amb aquestes dues afirmacions. Però encara vaig més lluny (faltaria plus). Així com TVC es va negar, correctament, a emetre ambdós debats, TVE, per contra, hi va apostar amb força, com també ho va fer Catalunya Ràdio, en una mostra patètica de seguidisme messell. Va ser una tria absolutament estratègica. Vull dir, que els canals privats poden fer el que vulguin i convidar a debatre qui els roti. Però els canals públics, no. I TVE, en el que considero que és un autèntic cop d'estat mediàtic, va emetre els debats passant-se per l'arc del triomf el respecte al pluralisme polític. Sí, senyor, un autèntic cop d'estat, que com ha quedat demostrat pel resultat electoral ha estat summament beneficiós tant per al PSOE com per al PP.

I és que avui en dia, els cops d'estat ja no es fan amb tancs, es fan amb els mèdia. No debades, aquell gat vell que és en Xabier Arzallus, va popularitzat l'expressió, absolutament exacta de Brunete Mediàtica. Ja ho vaig dir en un altre post, i ho repeteixo en aquest: TVE és l'instrument cabdal en la defensa de l'unitarisme de l'Estat ecspanyol. Ho vaig dir llavors i ho repeteixo ara.


Reflexió núm.4: Els límits de CiU
Passo ara a la reflexió que volia fer inicialment, abans de conèixer l'informe del CAC. Es tracta d'analitzar els resultats de la coalició CiU que, com és ben sabut tenia com a cap de llista en J.A. Duran i Ecspanya. Històricament, si és que quan es parla de CiU es pot parlar en termes històrics, donat que és una coalició relativament jove, creada entre el 1978 i el 1979, s'ha dit que un dels trets claus de CiU és que té una altíssim gruix de votants fidels, de manera que ja fins i tot abans de començar qualsevol campanya electoral, els estrategues de la coalició saben que tenen un vot fix en totes i cadascuna de les circumscripcions on es presenta. Aquest fet, naturalment, representa una certa garantia d'estabilitat i els fa immunes a daltabaixos inesperats.

Dit això, però, s'imposen dues observacions que en aquestes eleccions s'han evidenciat amb tota la seva cruesa. La primera és que, després d'unes quantes legislatures on la pèrdua d'escons i l'aprimament de l'abans potent, i fins i tot un xic superb, Grup Parlamentari Català, es feia en comptagotes, ara, s'accelera i fins i tot es corre el risc de perdre resultats de dos dígits, fet que sense cap mena de dubte, hauria tingut efectes psicològics devastadors, perquè el situaria a un nivell proper als pitjors resultats mai assolits, els de 1979. Fixem-nos-hi: El 1979, va obtenir 8 escons, 12 el 1982, 18 el 1986 i el 1989 -sense cap mena de dubte, l'etapa daurada del roquisme-, per després començar un lleu declivi, primer suau, 17 diputats el 1993, 16 el 1996, 15 el 2000, fins passar de cop als 10 en les eleccions del 2004 i del 2008.

Naturalment, una cosa és el nombre d'escons, i l'altra la correlació de forces, de manera que un mateix grup parlamentari pot tenir més poder tenint menys diputats que en una legislatura anterior si els escons que té en l'actual són decisius per formar majories. Això és de calaix. Però més enllà d'aquests malabarismes, la pèrdua en termes absoluts d'escons és sempre una mala notícia i pressuposa una disminució de la influència de la formació a l'interior de la societat que pretén representar. No ens enganyem, passar de 18 a 10 diputats, encara que sigui en un espai de vint anys, anuncia l'esgotament d'un projecte. Aquesta afirmació taxativa es confirma amb la pèrdua de vot popular. En aquestes eleccions s'han obtingut 775.000 vots aprox., perdent-se més de 60.000 respecte les anteriors. Un resultat que l'allunya dels prop d'1,2 milions de vots que s'havien arribat a assolir en anteriors convocatòries.

I això ens porta a la segona observació que faig. La demostració més fefaent del fet que el projecte polític de CiU fa figa el trobem en el fet que, la pèrdua de vots de CiU es dóna fins i tot en un context que, aparentment, hauria de ser molt beneficiós per ella. Em refereixo, és clar a l'hecatombe d'ERC. Fixem-nos-hi, ERC perd més de 300.000 vots, i CiU no només no en guanya, sinó que també en perd. Què vol dir això? Naturalment, vol dir que els ex-votants d'ERC, no se senten atrets de cap de les maneres per la Casa Gran del Catalanisme, que predica en Mas, ni pel sentit comú, que com tothom sap, és el menys comú dels sentits, defensava en Duran i Ecspanya. Vol dir això que tots ells han votat en bloc als sociates, perquè prioritzen l'eix social a l'eix nacional? Ni de conya. Els 86.000 vots que els sociates han obtingut de més, segurament han procedit, aventuro, sobretot d'ex-votants d'ICV (-53.000 vots), i després d'ex-votants de CiU (-60.000) i possiblement també d'una part de nous votants joves que votaven per primera vegada, sense descartar algun Ciudadano despistat (o no). No dic que cap ex-votant d'ERC no hagi votat sociata, però estic segur que són ben bé una minoria.

Aquesta no transferència d'ex-votants d'ERC ni a CiU, pressuposa, clarament que la coalició, si manté la seva ambivalència respecte el futur nacional de Catalunya, característica del pujolisme, no farà més que anant-se extingint, perquè el que sembla evident és que els votants independentistes, no confien en ella. Han optat clarament per l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc i un grapat d'ells pel vot a l'únic partit que concorria als comicis sense amagar el seu projecte independentista, ans ben al contrari. Em refereixo, és clar, al Partit Republicà Català, que si bé ha obtingut uns resultats migrats al Congrés (6.579), n'ha aconseguit uns meritoris 44.000 als seus candidats al Senat.

Així, doncs, CiU no té cap força d'atracció, en la situació actual envers els catalans i les catalanes que en el seu moment van votar ERC. És una formació que no genera confiança nacional més enllà dels seus votants tradicionals. I el fet cert és que aquests votants tradicionals, acostumen a ser gent gran que, per llei de vida, aniran minvant en els propers anys, de manera que, si continua la manca de decisió respecte què volen ser quan sigui grans, el seu futur és més aviat inquietant. Naturalment, els sectors més lúcids i els més patriotes ja han exigit una certa autocrítica, sobretot a l'interior de CDC, i fins i tot s'ha demanat el dissolució de la federació. És quelcom que cau pel seu propi pes. Particularment CDC no pot continuar sent l'únic partit nacionalista europeu que no aposti per la Independència. Ho fa l'Scottish National Party a Escòcia, o l'EAJ-PNB a Euskadi, dues formacions que difícilment poden ser considerades radicals. CDC ha de comprendre que els partits liberals no han fet escarafalls a l'hora de donar suport als moviments independentistes a l'Europa Oriental, des del Bàltic als Balcans.

En definitiva, CDC, ha de deixar de ser una anomalia a escala global.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.

MÉS SOBRE LES ELECCIONS

Els resultats de les darreres eleccions ecspanyoles continuen portant cua. En aquest i en els propers posts, intentaré subratllar algunes de les principals reflexions a les que he arribat al respecte.

Reflexió 1: Antes roja que rota
Començaré emfasitzant una obvietat. Estem parlant d'unes eleccions ecspanyoles. I les eleccions ecspanyoles, ecspanyolitzen. Diversos analistes han subratllat el fet que mai com ara, els partits d'àmbit ecspanyol, havien obtingut tant de pes en el conjunt del Congrés de Diputats. Efectivament, sumats junts, els escons del PP, del PSOE (incloent naturalment el PSC), IU i UPD, han arrambat amb 324 dels 350 escons en joc.

Aquest fet ha consolat els sectors més ultres del PP, que han aplicat aquella màxima d'antes roja que rota, i això els facilita la digestió d'una derrota no tant amargant, fins i tot amb un gustet dolç. La raó és ben senzilla. Interpreten que és arribat el moment que els dos grans partits -amb el suport innegable de Rosa Díez, no cal dir-ho, la qual sembla haver-se convertit en la ninya del País, pel suport mediàtic que ha rebut d'aquest diari, pactin una profunda reforma constitucional i institucional, que inclogui principalment una reforma electoral que minimitzi el pes dels partits d'àmbit no estatal (els PANE, que diem els politicòlegs). Una altra obsessió serà, vist el precedent de Kosova, impedir qualsevol tipus d'exercici d'autodeterminació ni per part de Catalunya ni per part de cap altra nació ocupada per Ecspanya.

El fet que el PSOE hagi guanyat a la CAB i a la CAC, en aquest sentit s'interpreta de manera triomfalista. En la primera, perquè mai s'havia donat abans, i en la segona, per la dimensió enorme de la victòria.

En definitiva, que sembla clar, com ja s'havia avançat en aquest modest i humil bloc, que tant el PSOE com el PP, amb el lubricant de la UPD, es posaran entusiàsticament a reformar el sistema polític ecspanyol, per acabar d'una vegada per sempre amb el chantaje nacionalista.

Si analitzem amb més profunditat quins factors han afavorit aquest reforçament de les opcions ecspanyoles, un dels que sembla més evident, no l'únic, però, és la bipolarització mediàtica de les eleccions, sobretot en base a la celebració de dos debats televisats on només participaren els dos candidats dels partits majoritaris (PSOE i PP). Aquests debats, amb audiències milionàries, naturalment van tenir un impacte enorme, si bé, des del meu punt de vista, van servir perquè molts votants que tenien com a primera opció de vot altres partits, acabessin decantant-se per una d'aquestes dues, i més concretament, pel PSOE.

En aquest sentit, l'Academia de las ciencias y las artes de Television, organitzadora dels debats, va jugar a la perfecció el seu rol d'element centralitzador del panorama televisiu del conjunt de l'estat. Dos detalls. Fins ara, l'Acadèmia, havia portat una vida més aviat esllanguida, que, n'estic segur, ara canviarà i passarà a convertir-se en el gran referent del món televisiu ecspanyol.

El segon detall, és el protagonisme desenvolupat pels moderadors, en Manuel Campo Vidal i l'Olga Viza. Tots dos catalans, i tots dos plenament compromesos en la supeditació de Catalunya a Ecspanya. Encara que sembli una mica agosarat dir-ho, ambdós també van participar en el debat i van aportar una visió molt diferent de la que hagués aportat un moderador no català. És de sobres conegut l'estret lligam de Campo Vidal amb el partit socialista, i de l'Olga Viza, típica representant de la pijeria barcelonina, recordem que va ser la presentadora d'aquell nyap fastigós del Canal Olímpic, que va emetre durant els Jocs del 92. Vaja, que està en la línia dels presentadors pijos més pijos, com és el cas també, del pota negre, l'aristòcrata Lorenzo Milà (que no Llamas), o la nena de Can Codorniu, la pijeta Susanna Griso. I és que l'elecció dels moderadors, MAI, és un afer purament tècnic o secundari.

Dit d'una altra manera, els debats haurien estat molt diferents si els hagués moderat el Matias Prats (malgrat el seu cognom), l'Ana Blanco (aka la sonrisa eterna, encara que locuti una massacre), o bé el Chuky Piqueras.

DUES ENTREVISTES MISERABLES

Aquest dissabte passat vam anar a Santa Pau (La Garrotxa), a participar en la calçotada organitzada pel col.lectiu La Greda. Va ser una excel.lent oportunitat per parlar amb antics companys del MDT, de Catalunya Lliure i d'altres grups. Allà arreglàrem el país, l'Ignasi, el Jordi i altres companys i companyes, tot regat amb vi negre i ratafia amb carquinyolis, a les postres. També hi era en Jaume, un incansable dinamitzador de la lluita independentista allà on visqui, sigui a l'Anoia o al Gironès.

La sortida em va servir per desintoxicar-me una mica de la meva addicció al darrer joc que he conegut, l'Ogame. Hi jugo des del dia del meu aniversari. Però l'altre dia, una antiga alumna i ara amiga, l'Anna, em va dir que no és un joc recent, sinó que ja fa molt que es juga arreu del món. I la veritat és que enganxa. En el món dels jocs digitals, és cada cop més difícil està al dia de tot, és cada cop més inabastable, i invariablement, els dies només tenen 24 hores. En els sis dies que porto jugant-hi, he avançat molt, fins i tot he creat una aliança... però estic a anys llum dels jugadors amb més puntuació.

Ahir, però, i aterrant de nou a la quotidianitat política, vaig llegir dues entrevistes que comparteixen una mateixa qualificació, encara que per motius diferents: dues entrevistes miserables. Em refereixo a la que el diari Avui féu a Josep Lluís Carod Rovira, i la que El Punt féu a en Joan Ridao.

La d'en Ridao, és, sense cap mena de dubte, miserable, des d'una perspectiva literal, és a dir, l'home fa mans i mànigues per treure quelcom de positiu d'uns resultats catastròfics, que han fet bo el meu pronòstic del síndrome de Labordeta. El destí ha jugat a en Ridao una mala passada: ell que troba fastigoses les trinxeres, ha passat de tocar el cel amb els treballs estatutaris, a caure en l'infer del grup mixt, empantanegat fins als genolls, i amb un futur polític no gaire prometedor. La pregunta immediata és si el seu ego el farà aguantar quatre anys a Madrit sense pintar res. Hauria pogut ser el nou conseller de Governació, fet que sigui dit de passada, hauria permès a l'Agustí Cerdà, recuperar el seu escó, la qual cosa m'hauria alegrat molt... però suposo que la por a en Carretero va fer que s'optés per l'Ausàs, per contrarestar-lo (la competència entre la Seu i Puigcerdà per la capitalitat del Pirineu, és prou coneguda).

Tota una altra història és l'entrevista amb l'actual President d'ERC. Es tracta d'una entrevista miserable en el sentit més ètic de la paraula. On l'entrevistat es manifesta com un autèntic caradura que practica el doble llenguatge i no para fardar, dient que ell és qui la té més llarga, perquè sempre que ha estat candidat, el partit ha tingut uns resultats extraordinaris. A més del seu onanisme desmesurat, del seu ego que no el pot reprimir, del seu menyspreu pels milers de militants que s'hi deixen la pell, aquest joc de mesurar, no deixa de ser una típica reacció d'adolescent , aquell que al pati de l'escola diu que ell és el capità perquè és el més fort i qui sap més de futbol. La paradoxa és que les seves crítiques sempre s'adrecen a emfasitzar l'actitud adolescent i prepolítica dels seus adversaris. Però si ell, n'és l'exemple paradigmàtic d'allò que critica!

Però més enllà de les formes, l'anàlisi de contingut de l'entrevista ens demostra com cau ara sí i ara també, en profundes incoherències. La més evident és que per una banda, exigeix un debat sobre idees i no sobre càrrecs. Però a l'hora de legitimar-se i de demostrar com de llarga és la seva ... presidència, no s'està de repetir tota la tirallonga de càrrecs electes de què disposa ara mateix l'Esquerra: "Tenim 188 alcaldes, 1600 regidors, 2 presidents de diputació, 1 president del parlament, 5 persones al govern, 21 diputats al parlament, 4 senadors, 3 diputats..." , paradoxalment, no esmenta el fet que ERC governa també a Mallorca, que sense cap mena de dubte, és un dels fets amb més transcendència històrica... És a dir, a què juguem? A les idees o a la cosa pràctica d'arrambar el càrrec, la nòmina, el xofer, la secretària i la visa? O és que el que pretén és convertir ERC en un partit clientelar on els militants, si és necessari votaran una merda penjada d'un pal i seran mobilitzats com un ramat de pòtols a tots els Palaus Sant Jordi que es facin i es desfacin? És això el que entén per un partit republicà? En tota l'entrevista traspua una actitud clarament plebiscitària: o jo o el caos!

És cert que possiblement dels actuals líders polítics, en Carod és qui té més currículum. Això ningú no li ho nega. Però també és cert que tota la seva vida ha estat la recerca de la poltrona perduda, i quan l'ha trobada, no s'hi vol aixecar ni que el matin. Un final bastant patètic, que pot acabar com el del cagaelàstics, si, com tot sembla indicar-ho, en Puigcercós aconsegueix fer-li el llit.

RECTIFICO

De vegades passa. I no és la primera vegada que ho faig en aquest bloc. Em refereixo a rectificar. Ahir vaig escriure un post, en l'últim paràgraf del qual mostrava una certa decepció pels resultats del Partit Republicà Català.

 

Aquest matí, però, he llegit aquest article d'en Carles Buenaventura i la veritat és que he de reconèixer que em vaig equivocar. Més aviat, vaig badar de forma important, en no tenir en compte els vots del Senat. És cert que aquesta Cambra és una mena de cementiri d'elefants, però això no obsta perquè analitzem el comportament dels electors al respecte. I en aquest sentit, els resultats del PRC han estat més que notables: un total de 43.624 catalans i catalanes van votar els quatre candidats republicans independentistes a senadors. És un resultat que demostra que quan jo vaig pronosticar que el PRC trauria "unes quantes dotzenes de milers de vots", no anava tan equivocat.

Aquest és el resultat que m'hagués agradat pel Congrés, però el realment important és que, com diu en Carles, 50.000 vots, si sumem els de les candidatures del Congrés, van anar a parar a una formació que ha estat pràcticament amagada per la majoria de mitjans de comunicació. En aquestes circumstàncies, la valoració que es pot fer és clarament positiva, sempre tenint present el context en el qual ens movem. 

Mai m'havia complagut tant rectificar.

QUI HA DE SER EL NOU LÍDER D'ESQUERRA?

Si us desplaceu cap abaix d'aquest bloc, trobareu la nova enquesta que pregunta qui ha de ser el nou líder d'ERC. Sense cap mena de dubte, serà la pregunta del milió en les properes setmanes. El drama ja està servit i avui, en viu i en directe, per la televisió, ja han començat a volar els ganivets. En Carallot i en Puigcercós estan a matadegolla. Les tropes del noi de Ripoll es comencen a mobilitzar... que l'Uriel per aquí, la JERC per allà. En Putxi serà el president del GP d'ERC al Parlament del Parc.

La intervenció d'en Carallot davant la Conilla, ha estat més que patètica, amb un nivell polític baixíssim... Diu que no vol un partit minoritari... Però si és el camí que porteu! Heu passat de 652.000 vots a 296.000, i aneu baixant, com els u-boats alemanys de la 2a Guerra Mundial. Si tant et repugna ser un partit minoritari, la millor vacuna és entrar al PSC, xaval, que ara van de milhomes (en un proper post, amenaço, ja els pentinaré a aquests). Carallot, el millor que pots fer és callar, i retirar-te sense fer soroll. O com a màxim que et col.loquin en un cementiri d'elefants, per tal que encaris la teva propera jubilació amb la faixa plena.

La gran pregunta és si en Putxi i adlàteres se salvaran de l'ensulsiada dels carotians. La veritat és que costa molt destriar la sort de l'un de la sort de l'altre. S'enfonsaran tots dos? O encara el metrosexual (segons els companys de cimeraextra), se'n salvarà? Difícil, molt difícil ho té.

Qui continua sense badar boca és l'home de les muntanyes, o de la vall, en Carretero, el desitjat. Naturalment, les seves paraules seran escoltades atentament, ja que és el tercer en discòrdia. Avui en Carallot li ha tirat floretes, elogiant la seva etapa de conseller de governació, amb la qual cosa, el que realment feia és menyspreant l'actuació de Puigcercós en el mateix despatx. Però aquest tio es pensa que som idiotes o què? Pren els independentistes per sociates, o què? Aquests últims votarien una merda penjada d'un pal si fos nominat candidat a la Generalitat, a la Casa Gran, a Brussel.les o a la Moncloa. És el que té ser un partit clientelar: els interessos s'avantposen als valors. Els independentistes, per sort, no combreguem amb rodes de molins i li cantem les quaranta a qui ens prengui per imbècils. No acceptem ultimàtums del tipus "o jo o el diluvi", o aquell altre que diu "és independentista tota política que fan els independentistes". Doncs no, xavals, això no va així. El camí és llarg i les dreceres sovint acaben en culs-de-sac.

En l'enquesta també apareixen l'Uriel Bertran i en Xavier Vendrell. Tothom sap que són autèntics testaferros d'en Puigcercós, si bé en el cas del segon, és un veritable kapo del Baix Llobregat, amb una bona sintonia amb la màfia sociata baixllobregatina, la qual cosa li dóna una certa autonomia. Bé en continuarem parlant en propers blocs.

Quant a l'enquesta anterior, l'opció més votada amb prop d'un 50% dels vots emesos va ser el Partit Republicà Català. Sincerament, jo pensava que trauria més vots dels que finalment ha tret. Caldria interpretar aquest resultat com un rebuig per part de molts ex-votants d'ERC a recolzar altres opcions que no sigui la pròpia ERC... un cop s'hagi foragitat l'actual direcció. La gent està cansada de sigles que apareixen i desapareixen i volen una Esquerra forta i sincerament independentista. És per rumiar-ho i actuar en conseqüència.

FACEBOOK i ELS ANIVERSARIS

Si tu, sense adonar-te'n, comences a rebre felicitacions i no saps com ho saben, perquè no em consta que els ho hagi dit -no sóc gaire procliu a donar informacions personals. La resposta és senzilla i fàcil: Facebook. Allà sí que ho vaig escriure, i és clar, tots els meus friends, comencen a felicitar-me. La Cyn m'envia una simpàtica E-Card on uns gatets em feliciten. L'Ester també em felicita... I després el telèfon...

I és que avui, sí, avui, en faig 44 (i no sé si plorar o riure).

LA FAMÍLA S'EIXAMPLA, BENVINGUT MARCEL!

L'esdeveniment més important que va passar ahir diumenge no va ser, ni de lluny, la qüestió electoral, de fet eren eleccions ecspanyoles. No. El fet més rellevant va ser que va néixer, exactament a les 03:45 hores, a la Maternitat de Barcelona, en Marcel Sort i Caballero, el primer fill del meu germà David i de la Sandra. Va ser un part llarg, però amb final feliç. Mireu-lo com, amb menys de 48 hores, ja s'espavila.

En Marcel, és el cinquè membre de la nova fornada. En els propers anys s'unirà a en Pep, la Mar, el Bernat i la Clara. Una generació de catalans i catalanes que viuran tot o quasi tot el segle XXI. I, n'estic segur, la major part dels seus anys, en una Catalunya Lliure!

JA COMENCEN A CAURE

La primera dimissió ja és un fet. El noi de Ripoll ha decidit deixar la catifa vermella i arromangar-se la camisa. És una decisió sàvia. Sap que s'ho juga tot en aquesta conjuntura. I per això ja ha mobilitzat els seus peons, és a dir, la pseudo-oposició representada per Esquerra Independentista (EI). Tothom sap que és un instrument al seu servei, que no ens mamem el dit. Però, tot i així, millor aquests que no l'harem de bagasses que representen en Carallot i el seu guàrdia de corps i de compte corrent, en Benach. Per cert, recomanaria que nomenessin substitut d'en Puigcercós al capdavant de la conselleria... en Ridao. Seria un premi de consolació. El pobre xaval es va matar fent el nyap d'estatutet, després s'ha presentat a les eleccions i el resultat ha estat decebedor. Quatre anys assumint el rol d'en Labordeta, no els aguanta ni de conya. Doneu-li la conselleria, d'aquesta manera evitaria tornar a la trinxera, quelcom que l'horroritza, com ha dit per activa i per passiva al llarg de les darreres setmanes. A més, per trinxeraire, ja hi ha en Tardà. Veí meu, per cert.

Qui no ha dit ni ase ni bèstia, encara, és en Carretero. Sens dubte el gran desitjat. Ha callat com un mort des de fa moltes setmanes. I ara ningú no li pot encolomar el desastre del 9M. La saviesa del gat vell. Segur que quan l'obri, la gent l'escoltarà. Ara té un camí molt més apamat. Tothom espera el moment en què moura peça. Jo també.