SERÀ CASUALITAT?

En aquestes darreres hores han passat coses molt divertides. Vegem-ho. Va i en Carod, fidel al seu messellisme, diu que Esquerra continuarà en el govern, malgrat que l'acord de finançament sigui negatiu o a la baixa... Immediatament, salta als micros en Puigcercós i declara que potser hi haurà eleccions anticipades, entre d'altres raons per impedir la consolidació d'una candidatura unitària independentista... Bufa! Però que no remaven cap a la mateixa direcció? Serà ara Carod suspès de militància? No ho penso...

Més. En Mas, que veu el marron i es cura en salut dient que a la Casa Gran els independentistes hi són benvinguts. S'oblida, però, que també ho és en Piqué. Però suposo que això és un detall petit. Val a dir, però, que reconec -i ho explicito per fer feliç als meus estimats comentaristes Andreu i Josep Empordà- que, per primera vegada he sentit a en Mas tractar l'independentisme amb la dignitat, reconeixent-li el paper que li correspon. I això ho dic, perquè en Pujol mai ho havia fet això. Més aviat tot al contrari, el bescantava sense cap mena de consideració, i menyspreant-lo sistemàticament... Anem bé.

I ara ve la grossa. Serà casualitat que al dia següent que en Puigcercós parlés d'eleccions anticipades i en Mas s'adrecés directament als independentistes, el govern ecspanyol comenci a anunciar per tots els mitjans la propera transferència de Rodalies, o el proper acord de finançament, i que tot serà wonderful? Serà casualitat? Jo penso que no. 

Ah, per cert, ja m'he associat a Reagrupament. Espero que tots els lectors d'aquest humil i senzill bloc també ho facin, si encara no ho han fet.

Ja ho sabeu, Joan, Rut i companyia, pel que s'escaigui i sempre al servei del País.

EL MOMENT ZEN

Acabo de veure pel you tube la pel.lícula finesa Tali-ihantala 1944, que tracta de la batalla homònima, que va tenir lloc l'estiu del 44, a l'istme de Karèlia, i on l'exèrcit finès va derrotar el soviètic i va salvar el país de la invasió. Uns mesos després , els soviètics acceptaven negociar la pau amb els finesos.

Finlàndia és un país que cada cop que hi vaig, m'agrada més. Hèlsinki és una ciutat tranquil.la, reposada, sembla com si el temps s'aturés. La veritat, no em faria res passar-hi una temporada més o menys llarga. I fins i tot no ho descarto. De fet, en vol directe, només està a tres hores de Barcelona.

Però la raó d'aquest post no és, naturalment, aquest. La raó d'aquest post és reflexionar sobre el que ha passat en les darreres hores.

Per endavant, declaro explícitament, que no tinc ni punyetera idea de què farà en els propers dies en Joan Carretero. No formo part del seu inner circle, i doncs, segurament allò que faci me n'assabentaré més o menys a la mateixa hora que la resta dels mortals. O potser una mica abans, però no gaire.

Ara bé, després del pas que ha donat ara fa unes hores, d'abandonar ERC, penso que el panorama polític ha sofert un gir copernicà. En pocs dies, tot pot canviar. I ho pot fer per a bé, tot i que també, desenganyem-nos, ho pot fer per a mal.

Jo afirmaria, fins i tot, que un cop fora de la ratera -en paraules de Cardús- en Carretero, sense cap mena de dubte, serà l'enemic a abatre... no pels calabresos, sinó principalment per CiU. Els calabresos ja han signat la seva defunció política , i ja no cal preocupar-se d'ells, ni esmerçar un minut del nostre preciós temps en ells. Són el passat. 

No, ara, ens trobem davant d'una gran i una enorme responsabilitat. Jo diria que pel capbaix hi ha entre 300.000 i 450.000 catalans i catalanes que no tenim representació política. Som gent que en el seu moment vam votar ERC, i que malgrat el desengany que ens hem endut, no volem votar CiU, perquè amb 23 anys de pujolisme ja n'hem tingut prou i massa. I Artur Mas, fins al moment, no s'ha mogut ni un mil.límetre de l'ortodòxia pujolista -si bé he de reconèixer que determinats sectors sobiranistes convergents són cada cop més visibles i més influents, fet que m'alegra sobremanera. Però mentre CiU continuï lligada al llast del Duran i Ecspanya, no hi ha res a fer, ni a discutir.

Tot aquest gruix de patriotes, estic més que segur que donarien suport a una candidatura unitària independentista, de caràcter transversal, i que tingués com a objectiu principal la declaració de la sobirania de Catalunya. Tot aquest gruix de patriotes, i molts més que s'hi afegirien -sense cap dubte- estic segur que voldrien que en Joan Carretero els encapçalés, i si pogués ser, comptés amb altres personatges destacats de l'independentisme polític, social i cultural.

Però penso que aquesta opció, dependrà de la seva voluntat personal, i cal respectar l'opció que prengui. Al marge, però, d'aquest fet, considero que tots aquests catalans i catalanes, hauríem de fer un esforç per cohesionar-nos i fer sentir la nostra veu enfront els ecspanyolistes i els seus acòlits. És per això que reclamo a tots aquells grups, plataformes, coordinadores, etc. que no troben el seu referent polític, que es deixin de personalismes i pensin decididament en el moment clau que estem vivint.

El proper cicle electoral, i particularment, les eleccions del 2010, seran fonamentals en la història immediata de la nostra pàtria. La mobilització del bloc ecspanyolista, compost pel PP, el partit de Rosa Díez, els C's, el PSOE i els seus acòlits del tripartit (ERC i IC-Euia), intentarà l'assalt definitiu al poder "autonòmic" i a la conversió del Principat en una CC.AA. més... en una "gran Múrcia" en felices paraules de l'amic Cesc. No hi ha cap mena de dubte que si poden, el PSOE i el PP pactaran, com ja ho han fet a la CAB i fins i tot, recentment, al propi Ajuntament de Barcelona. De l'altra, l'opció regionalista, autonomista i no rupturista que representa CiU, intentarà fer la viu viu, sense adonar-se que l'entorn polític ha canviat i que ja no tenen el poder que havien tingut en l'etapa pujolista. Vaja, que són prescindibles. 

No hi ha cap mena de dubte que ambdues opcions intentaran mobilitzar el màxim els seus efectius. Davant d'aquest panorama, seria lògic que els independentistes ens quedéssim a casa sense votar? Jo penso que no. És l'hora, per molt de nosaltres, de fer un pas endavant i de deixar que d'altres et resolguin el teu futur. 

Naturalment el camí és ple de trampes, i el fantasma de l'experiència del PI és enorme. Però com a mínim hi ha una diferència fonamental. El PI es crea en un context on ERC encara no havia esclatat electoralment. En canvi, ara és tot el contrari, aquesta candidatura independentista transversal, si apareix, ho farà en plena i franca decadència de l'esmentada formació, per la qual cosa, el camp per córrer serà immens.

És per això que considero que hem arribat al moment zen. Aquell moment que exigeix un estat de meditació interna, d'estabilitat física i mental. Cal respirar fondo i tenir clar que tots els gats del món ens voldran caçar, ara que som fora de la ratera. Aniran a per nosaltres, fins i tot aquells que ens diran paraules agraïdes i fins i tot ens abraçaran i ens titllaran de patriotes.

Però el moment zen ha de servir per alliberar-se dels personalismes i posar-se al servei d'aquest moviment que d'alguna manera o altra ha de començar a caminar, i que pot ser decisiu per decantar la balança política al Parlament del parc. Jo hi estic disposat, malgrat que em fa una mandra de collons, he comprès que és el moment que els que tenim alguna cosa a dir i a fer, donem el pas i ens posem al servei del país. 

COMPTE AMB EL FACEBOOK!

Alguns polítics temen el Facebook. I no són pocs. Però ara en seran molt més, sobretot després del que li ha passat al jove candidat Ray Lam, del partit neodemòcrata de la Colòmbia Britànica. 

El noi, de 22 anys, ha renunciat a la seva candidatura després que han saltat a l'opinió pública les fotos que ell mateix havia penjat a la seva pàgina Facebook. Jutgeu vosaltres mateixos!

Nota: Post publicat originalment al meu bloc acadèmic.

1.224.700 aturats! 

Ecspanya=Pobresa! 

Montilla, ets un inútil!

Corbacho, dimissió!

Calabresos sou uns ineptes!

CiU sortiu de l'armari!

On són les polítiques socials!

No a un país de Q3, és a dir de cutres!

Amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Només cal fer un cop d'ull a l'Enquesta de la Població Activa del primer trimestres d'enguany. 1.224.700 aturats a tota Catalunya! I és al Principat i al País Valencià on més ha crescut l'atur. Qui parla de polítiques socials? Qui enganya la gent? 

Repeteixo, amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Ja va sent hora de dir, clar i català, que tot aquell que aposta, de Catalunya estant, per Ecspanya, és a dir, per un projecte polític on Catalunya romangui subordinada al poder ecspanyol, és un traïdor, és un botifler que no estima la seva terra i l'importa un rave el futur dels seus fills! Els ecspanyols ens volen com a mà d'obra barata a sou del gran capital madrileny. Volen convertir Catalunya en un parc temàtic, dedicat a l'oci, la gastronomia, els esports d'aventura, a anar de putes, tot a major glòria dels executius del capitalisme financer, de les infrastructures i de les telecomunicacions amb seu a Madrit. Volen aplicar el model francès de patuesització i folklorització.

Cal dir-ho ben alt i ben fort. Votar partits ecspanyols és votar la destrucció de Catalunya! Cal dir-ho ben fort: pactar amb partits ecspanyols és pactar la destrucció de Catalunya (tret de si el que es pacta, naturalment, és la Independència de Catalunya).

Aquest cap de setmana hem assistit a l'enèssim acte de cinisme dels sociates. En plena catàstrofe laboral, va i els paios munten un akelarre a major glòria i honor de l'inútil del Montilla! Tindran penques els tios! Però si aquest individu nefast, buròcrata en el pitjor sentit de la paraula, catalanòfob de pro, hauria d'estar demanant perdó de genolls, perquè és incapaç de fer res ben fet, tret de posar pals a les rodes al progrés de Catalunya, i, en conseqüència, dels catalans i les catalanes! Fixeu-vos, que en l'esmentat akelarre, les sigles del PSC no apareixen per enlloc! Com passa amb la candidatura d'en Junqueres, on les sigles d'ERC tampoc apareixen per enlloc! Què passa amb el tristpartit que s'amaga sempre que pot? Montilla president? Montilla... desgràcia, pandèmia de Catalunya... això és el que és...

I el més terrible de tot, és que l'oposició, en comptes d'estar amb el ganivet preparat per tallar-li el coll, no fa res,  no diu res, no veu res. CiU, i més particularment, CDC encara no s'ha adonat que està totalment fora de joc. Perquè amb les regles de joc que estan marcant el PSOE i el PP, ja no és necessària. 

Fixeu-vos que ara, el machote Chaves, diu que es convocarà una Conferència de Presidents de CC.AA., on per primera vegada, tots els assitents pertanyeran a partits ecspanyols! Aquesta conferència, naturalment, presidida pel demagog ecspanyolista ZP farà i desfarà al seu lliure albir, i ni CiU ni PNB diran ni ase ni bèstia. I molt menys ERC! 

L'única manera de sortir d'aquest cul-de-sac que tenen els convergents és sortir de l'armari ecspanyol i donar suport desacomplexadament a la Independència. Cal que pensin que dels 450.000 vots que ha perdut ERC, només una mínima part aniran a CiU, a la CiU d'ara, perquè si continua amb el papelloneig ecspanyol, no els atraurà pas. Però és que, estic segur que ara a més a més d'aquests milers de vots -que no són pocs- n'hi ha molts més que fins ara votaven altres opcions o no votaven, que veuen clarament que amb els ecspanyols no hi ha res a fer. Per molt cutres (és a dir Q3) que siguin!

Cal una sacsejada. En aquest sentit, recomano de forma molt intensa la lectura de dos articles cabdals que s'han publicat darrerament. Un escrit per Salvador Cardús i l'altre per l'Alfons López Tena o ALT. (Si ells tenen el demagog ecspanyolista ZP, nosaltres tenim el patriota independentista ALT!).

Fora els traïdors a la terra, fora els calabresos! Si el ministre Corbacho tingués una mica de decència, el mateix dia de fer-se pública les dades de l'EPA ja hauria presentat la dimissió... però és clar, que es pot esperar d'un príncep roig (Carretero dixit)? Res de bo i tot de dolent!

Algú s'imagina quina una s'hauria muntat si, amb les dades de l'EPA actuals, el PSOE fos a l'oposició? El guirigall hauria estat bestial! Però aquí, el poder mediàtic no diu tampoc ni ase ni bèstia... 

Què cal fer per defensar-nos? O millor dit, què cal plantejar per sortir de l'atzucac? És a dir, per deslliurar-nos d'aquest cadàver que es diu Ecspanya?  

L'excusa de les polítiques socials ja no enganya a ningú. Polítiques socials heu dit? 1.224.700 aturats! Això són polítiques socials, ineptes! Au aneu a cagar! 

I EL MEU MINUT DE GLÒRIA?

Per segona vegada (videobloc) en la història, aquest modest i humil bloc ha fet el cim, tot i que, de nou, de desagraits l'infern és ple, i no em reconeixen el mèrit d'haver aixecat la llebre. Em refereixo, naturalment, a la foto que vaig publicar en aquest post, treta d'un web del Departament d'Estat, on apareix la nostra Bandera Nacional al costat de les banderes d'altres estats. Un cop la vaig publicar, la catosfera se'n va començar a fer ressò, però, com acostuma a passar, no ha estat fins al cap d'uns dies, que la premsa tradicional se n'ha acabat fent ressò. En aquest cas, el diari Avui, que en la seva edició d'ahir, publicava la foto, la qual ha donat lloc a un animat de comentaristes amb més de 200 aportacions en el moment d'escriure aquest post.

Malauradament, els companys de l'Avui, suposo que enfeinats com estan en matxacar en Carretero, no han tingut el detall de dir que el descobridor de la perla és una servidora. Bé, no passa res. Us ho perdono. L'important és que la feina ben feta, no té fronteres... ni tallafocs criptocalabresos, oi Cruanyes?

El "noi de Puigcerdà" i la 'Ndrangheta mediàtica

L'operació politicomediàtica d'anihilació (intent d'anihiliació, més aviat) d'en Joan Carretero, s'acompleix fil per randa. És de manual. I al capdavant, trobem la premsa amiga dels calabresos, la que podem anomentar la 'Ndrangheta mediàtica. Entenem per aquest concepte tota l'estructura mediàtica que s'ha muntat a l'entorn del poder calabrès, i que té per objectiu vendre la suposada "tasca de govern" dels consellers calabresos a can Montilla.

Doncs bé, la 'Ndrangheta mediàtica, està demanant a crits la decapitació de Carretero. I per aconseguir-ho, no s'ha estat d'intentar aixecar un estat d'alarma social, tot intoxicant i desvirtuant el contingut de l'article del Dr. Carretero. 

Dos representants d'aquesta 'Ndrangheta mediàtica, són els diaris digitals Crònica i el directe!Cat. Llegir els editorials que pengen avui sobre el tema et fan venir basques. Els primers, sembla que tinguin pressa per fer funcionar la guillotina. De fet, frisen per fer-ho. Entrar en el seu argumentari és una veritable pèrdua de temps, perquè és un exemple peremptori de manipulació. Els segons, a més a més, es permeten el luxe, sobrats com van, de titllar Carretero, de "el noi de Puigcerdà". Només aquesta mala folla, ja els invalida. Però és que si llegim el text ens trobem si fa no fa el mateix parti pris -que diuen al Quebec- que en l'anterior. I la mateixa mà que assenyala el patíbul. 

A aquests dos aprenents de trinxeraires cal afegir els germans grans de l'Avui, i una agència de notícies, que també han tingut en els darrers dies un paper ben galdós.

El manual del bon estalinista, diu que un cop creat l'estat d'alarma social, el botxí (o qui assumeix el rol de tal), crida a capítol el díscol o heterodox, com a pas previ al seu processament, i deixem-nos d'eufemismes -processament, condemna i execució.

Aquest és el pas que acaba de donar el tontet d'en Ridao. Després de ser humiliat radiofònicament per en Carod-Rovira (vegeu més avall), ara el "noi de Rubí", pretén assumir el paper de jutge del tribunal popular tripartit. Però quina comèdia és aquesta? Quin nivell de patetisme s'està arribant?

Cal acabar amb aquesta colla de tarats. Pel bé de Catalunya, però també pel bé de les persones normals, racionals. He dit.

PD. La humiliació d'en Ridao per en Carod Rovira va ser doble. Entrevistat per en mamarratxo d'en Basté (santa paciència, i santa ignorància!), en un moment determinat li pregunta, "I el secretari general...?", i la morsa, vacil.la, "...el secretari general..." sense saber a qui es referia, i en Basté l'ajuda, "En Ridao". Brutal, senzillament brutal, en Carod no sap ni qui és el secretari general del seu partit! La segona humiliació és que va reconèixer que entre les persones que sabien el pas que anava a donar -de renunciar a la candidatura-, i que hi cabien en els dits d'una mà, no hi era en Ridao. Déu n'hi do!

HISTERISME CALABRÈS

L'impacte de la presa de posició del Dr. Joan Carretero amb el seu article de dissabte, ha estat enorme. Sense cap mena de dubte, ha estat la notícia del cap de setmana i ben segur que encara se'n parlarà al llarg de la setmana que entra. 

Tanmateix, resulta interessant, molt interessant, la reacció histèrica dels calabresos, fonamentada en una lectura totalment esbiaixada, i clarament incriminatòria del text. Tots han sortit a l'uníson i han fet públic el seu desfici perquè Carretero deixi el partit. 

Una lectura tranquil.la i equànime del text, i del fragment més citat, no permet, de cap de les maneres, deduir que Carretero planteja abandonar el partit. 

Quan escriu,

"penso que a les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació", 

algú em pot dir on apareix que tingui la intenció d'abandonar ERC? O és que tal vegada, el que no es vol de cap de les maneres és reconèixer que l'independentisme, en tant que realitat transversal per definició, només se'n sortirà si és capaç d'unir catalans i catalanes amb plantejament ideològics diversos, però amb un mateix objectiu nacional: la Independència? Sembla claríssim que els calabresos continuen en el seu procés de sectarització d'ERC. La volen convertir en una formació de càrrecs electes i dels seus corifeus (familiars, amics, subordinats), que practica la doble moral: una dialèctica pseudoesquerranosa i una praxi clientelar i conservadora. Una pràctica que només porta a la seva dissolució a curt o mig terme en el PSOE, com a conclusió lògica del seu procés d'euskadikoesquerranització (per dir-ho d'alguna manera).

L'altre dia, al sopar d'en Dessmond, un militant d'ERC em va reconèixer que el fet de perdre centenars de milers de vots, havia estat positiu, atès que els resultats de les eleccions del 2003 i sobretot del 2004, eren enganyosos, perquè molts dels vots que obtingué ERC, eren vots prestats que en el futur anirien a altres candidatures. Suposo que aquest és l'argumentari oficial que els calabresos fan circular entre els seus sectaris, i que permet racionalitzar les successives hòsties electorals que han rebut darrerament i que han suposat la pèrdua de 450.000 vots. Naturalment, aquesta recerca del votant genuí d'ERC i aquest menyspreu pel votant fals, desafia totes les lleis de la politologia i la sociologia actuals. Tal vegada, seria interessant que els assessors del Barack Obama els donessin unes quantes lliçons d'estratègia electoral. Però és clar, Obama deu ser d'extrema dreta!

Però com sol passar, l'histerisme condueix a l'amenaça. I entre ahir i avui, ja hem pogut veure com els Puigcercós, Ridaos i altres han deformat les paraules de Carretero i pràcticament ja el consideren fora del partit. Una deformació que té molt a veure amb el paper que han jugat alguns mitjans de comunicació tant tradicionals com digitals, que han anat molt més enllà de qualsevol deontologia professional, quan han fet dir a Carretero el que no ha escrit, i fins i tot han arribat a suggerir mesures disciplinàries. Algú ha escrit que aquesta estratègia té per objectiu crear una mena d'alarma social, que legitimi, precisament, la depuració de Carretero. Si així fos, ens trobaríem clarament davant una campanya politicomediàtica amb tots els ets i uts, que ja s'ha aplicat en altres ocasions.

Passi el que passi els propers dies, la veritat és que l'article del Dr. Carretero, obre una escletxa d'esperança a milers de catalans i catalanes que pensem que el patriotisme i la dignitat són, efectivament, valors inseparables.

JOAN CARRETERO: 

PATRIOTISME I DIGNITAT

Gran article de Joan Carretero publicat al diari AVUI, el 18.04.2009

LES RATES SALTEN QUAN EL VAIXELL S'ENFONSA

La "renúncia" de Carod a ser candidat d'ERC a les properes eleccions al Parlament del parc, no només és una fugida davant els catastròfics horitzons electorals del partit. És, també, un regal enverinat al seu botxí. És deixar que Puigcercós i els seus acòlits, cremin a foc lent, que la pinya sigui tan gran que després ja no es refacin. Fixeu-vos que ha deixat ben clar, Carod, que no es retira. Senzillament fa un pas enrere, o si voleu, salta del vaixell... per tornar-hi a pujar quan el capità ja hagi desaparegut.

Qualsevol que conegui Carod personalment -no és el meu cas, tret d'alguna salutació efímera- o qualsevol que l'hagi estudiat i seguit -aquest sí que és el meu cas- sap que és metafísicament impossible que Carod es retiri de res. No concorda amb la seva personalitat messiànica -i aquí trobem una concordança amb el seu mestre, que no és altre que Jordi Pujol.

Carod, que degut al seu càrrec governamental, té accés a informació privilegiada, sobretot pel que fa a les prospectives electorals, sap del cert que dels 21 escons d'ara es passarà als 15, en el millor dels casos, o fins als 12 o 11 en els pitjors o fins i tot menys si ERC acaba dient sibwana a l'acord de finançament, i passant olímpicament del referèndum intern. O si no es planta quan es faci pública la sentència del nyap.

Passar de 21 a 15 -siguem generosos, per una vegada- vol dir que les hòsties per mantenir l'escó entre els actuals parlamentaris seran intenses i infinites. Cap d'ells voldrà perdre'l. I naturalment, donat que qui controla les llistes, sempre és la direcció, tots els actuals diputats -tret d'un- són autèntics guàrdies de corps de Puigcercós i la seva gent. Vaja que matarien la seva mare si ell els ho ordenés. En aquest context, Carod no tenia la més mínima possibilitat. Zero.

Bé sí, en tenia una. Haver intentat pontejar les estructures orgàniques i recórrer al cor de la militància, conscient com és que en retòrica i en oratòria és el millor polític català actualment. Infinitament millor que en Putxi, naturalment. Però aquesta opció outsider, es contraposa a la imatge que vol vendre d'home madur, reposat, moderat, en definitiva d'ordre. Ni vol, ni probablement pot, tornar a les trinxeres. És molt més intel.ligent esperar que el seu adversari es cremi com un misto, per després tornar a aparèixer com a salvador i messies.

Cacera de bruixes

A més a més, es dibuixa clarament, que l'acord si es pot dir així entre Carod i Puigcercós, implica l'inici de la cacera de bruixes contra la dissidència, és a dir, contra els renovadors. Les properes setmanes, si no dies, veurem que la tolerància s'haurà acabat. La iniciativa del referèndum intern pel finançament, ha fet molt de mal, i estan disposats a boicotejar-la al preu que sigui. No només Vendrell ja va assenyalar el camí ara fa uns dies. Avui mateix, Carod ha afirmat que el suport a la direcció és hegemònic dins de la militància, la qual cosa, naturalment és un senyal per liquidar els renovadors, menystenint-los com una minoria.

Una proposta

En aquest sentit, jo recomanaria a l'únic diputat d'ERC que no s'arrenglera amb les tesis oficials, que, si finalment, es boicoteja de la manera que sigui, el referèndum intern sobre el finançament, optés per una resposta institucional contundent -no limitant-se a fer declaracions. Fets, no paraules. Com per exemple, sortir del grup parlamentari, i aprofitar la resta de la legislatura, per esdevenir el portaveu de l'independentisme no domesticat, és a dir, ras i curt, de l'independentisme a seques, per després convergir amb una candidatura el més unitària possible, que ja es comença a albirar...

Jonqueres

Vaig assistir al cinquè sopar blocaire d'en Dessmond -no me n'he perdut ni un. Ara, amb l'Oriol Jonqueres. 

Amb l'Oriol passa exactament a la inversa que amb el Carod. Si aquest últim, quan veu la catàstrofe se n'allunya perquè no l'esquitxi, l'Oriol, per contra, accepta fer el paper de tonto útil, de fet, de segon plat -recordo que el primer era la Mònica Sabata. Amb la seva candidatura, Puigcercós, té molt a guanyar i poc a perdre. Si guanya, ell s'apuntarà la victòria, i el dia 8 de juny, el dia després de les eleccions, com aquell qui diu, l'Oriol no pintarà res, o quasi res. Si es foten l'hòstia, cap membre del partit en sortirà malparat, perquè l'Oriol és un company de viatge. Des del meu respecte personal i intel.lectual per l'Oriol, penso que s'equivoca, intentant legitimar i donant oxigen una direcció que té els dies comptats. Però ell és prou espavilat per saber-ho...

MOLT BO!

Sant Ignasi (de Loyola?) Guardans, desgreujat

Ja m'ho diuen, ja. Que sóc bo. De vegades m'ho crec, d'altres en dubto. Però avui diré que sí, que és veritat, si més no en part.

Resulta que fa unes setmanes ja vaig escriure que els sociates aviat donarien alguna menjadoreta a Sant Ignasi (de Loyola?) Guardans, com un acte de desgreuge, pel martiri en mans de la turba sobiranista convergent.

Hòstia, dit i fet! Encara el nano remena la cua per Brussel.les i ja l'han col.locat. Bé, no al comitè de savis, però sí a cal ministerio de (in)cultura, a sou de la ínclita Ángeles Gonzalez-Sinde, a la qual ja em vaig referir en el post anterior. Aquesta pimpolla, ho preveig, farà córrer rius de tinta (i milions de bytes). Ja ha col.locat al convergent unionista en el payroll.

I compte! L'han col.locat en un lloc superstratègic, al capdavant de l'Instituto de Cinematografia y de las Artes Audiovisuales (ICAA). Casualitat? I un bé negre amb potes rósses! Si ens prenem la molèstia d'entrar al web corresponent, podem veure que una de les funcions principals d'aquest xiringuito és, 

"Fomentar, promocionar y ordenar las actividades cinematográficas y audiovisuales españolas en sus tres aspectos de producción, distribución y exhibición."

Les negretes, naturalment, són meves. Què, ho capteu?  Ordenar i exhibició... Naturalment la jugada és fer servir el màrtir Guardans per fer front a la futura llei del cinema que impulsa el conseller Tresserres -que ja vaig dir en el seu moment que era l'únic membre del govern amb cara i ulls-, que estableix una tímida normalització lingüística a les sales de cinema del Principat. Una mesura, per cert, on els governs de CiU van fracassar llastimosament -malgrat els intents agosarats del missing in action Joan Maria Pujals- i que ja veurem com acaba ara.

Ara ja veig el senyor Camilo Tarrazón, perdent el cul. Demà matí, a les 08.00 hores, ja serà a la porta del despatx de Sant Ignasi a l'ICAA, per queixar-se de la llei, i segurament, acompanyat pel senyor Balanyà, autèntic factòtum del moviment catalanofòbic. "Què volen prohibir l'ecspanyol, que volen prohibir el toros, que el toro d'Osborne, que l'Espanyol a Segona, mama pupa, caca i pis!". Tot plegat ben patètic, però que ens demostra que la pimpolla Gonzalez-Sinde dispara amb bales no precisament de fogueig.

Una oportunitat històrica

De tot plegat, tanmateix, en trec una conclusió positiva: Convergents unionistes, Ecspanya us estima, o si més no us col.loca. Sigui el PP o el PSOE, sempre tindreu una menjadora preparada, llavors, pareu de tocar el que no sona i deixeu que CDC abraci sense complexos allò que és clau per la seva supervivència, un sobiranisme ... pragmàtic... però sobiranisme al capdavall. Jo si fos convergent normal, és a dir, convergent sobiranista, començaria a agafar les darreres deixalles roquistes i les aniria aviant de dos en dos, amb la tranquil.litat d'esperit que dóna saber que els martiritzats, serien immediatament recol.locats pels seus amos ecspanyols, de manera que no haurien de patir gaire. 

Ep! És una proposta! 

L'ENSULSIADA DEL PSC

Avui no perdré el temps parlant d'ERC. Els calabresos estan tan contents amb l'enquesta de la London School of Economics, que no els aixafaré la guitarra. Pobrets que gaudeixin el poc que els queda! 

(Una altra cosa és que gent intel.ligent, com en Xavier, de vegades la vessin, però això demostra que el meu veí de capçalera és humà. Només un aclariment, Xavier, hi ha tendència quan són diverses les enquestes que apunten cap a una mateixa direcció, però no hi ha tendència quan hi ha una sola enquesta. No es pot confondre el desig amb la realitat).

No. Avui parlaré de la gran, de l'enorme, de la immensa, de la inabastable HÒSTIA que els sociates ecspanyols han donat als seus esclaus als seus sibwanes del PSC. Han quedat tan groguis que porten dos o tres dies i encara no s'han refet. Ho deuen tenir tot encetat,  la pallissa ha estat monumental. Catastròfica.

Em refereixo, és clar, a la crisi de Govern. Crisi? I un bé negre! Una autèntica ofensiva neo-ecspanyolista que no fa més que preparar el que ja he dit en altres posts: el gran pacte d'estat entre el PP i el PSOE. 

És casualitat que el President del PSOE, passi a ocupar una vicepresidència del govern? És casualitat que el Federico Jiménez Losantos el fotin fora ara de la COPE? Qui és l'imbècil que diu que una cosa i altra no té res a veure? Sou tarats o què?

Més. És casualitat que fotin una catalanòfoba com a Ministra de (in)Cultura? És casualitat que uns dies abans de la crisi Andalusia aconsegueixi cobrar el seu deute històric i d'aquesta manera es trenqui el front catalano-andalús en la negociació del finançament? Ara que dirà el sòmines del Puigcercós? Us enrecordeu que fa uns dies posava Andalusia pels núvols? T'han pres per enèssima vegada el pèl, Joan. Què no ho veus? Es deuen de trencar el cul amb la cara que se t'ha quedat!

Més. És casualitat que els sociates hagin acceptat que el PP tingui la presidència del Parlament basc? Quan no hi havia cap raó per donar-los-hi? Ara s'entén, perquè ho han fet, és una de les penyores del pacte ecspanyol que s'acosta. Un cop en Patxi Lopez sigui escollit Lehendakari, totes les peces estaran encaixades: només caldrà despatxar el tema del finançament amb quatre calerons (és casualitat que hagi dimitit el Secretari d'Estat David Vegara, del PSC -foto, perquè ja sap que tot està decidit?) i acabar de polir la sentència del TC en el sentit més restrictiu possible (Visca!), i cap al juny, el juliol o potser el setembre (o l'agost si volen fer veure que treballen contra la crisi) el pacte serà un fet!

No hi ha cap casualitat! Ni una. Anem a pams.

Manuel Chaves. President del PSOE i autèntic home fort. El molt parit de canto, el primer que ha exigit és lleialtat institucional. S'han de tenir collons per demanar lleialtat constitucional quan el govern ecspanyol fa quasi un any que incompleix una llei orgànica! Desgraciat! Però aquest ex-membre del govern dels anys del GAL, tot li rellisca. És un machote! I la tasca que ha assumit el situa clarament com el més que probable substitut de ZP si aquest acaba caient. 

Fixeu-vos que un dels elements claus del canvi ha estat traspassar el dossier del finançament autonòmic del ministeri d'economia al vicepresident de cooperació territorial. L'estratègia es veu d'una hora lluny i lliga amb el pacte d'estat. La nova ministra d'economia, Elena Salgado, s'encarregarà de les mesures anti-crisi, seguint les ordres directes de la Moncloa (ZP), i passarà olímpicament del tema del finançament, que quedarà en mans de Chaves. Naturalment, les mesures  anti-crisi de la Salgado seran totalment centralitzadores i de reforçament del poder central -en detriment dels poders autonòmics- no debades aviat molt aviat, tots els governs autonòmics estaran en mans dels partits ecspanyols per primera vegada des de la tornada de Tarradellas (1977), és a dir, fa més de 32 anys! Un cop Chaves solucioni el tema del finançament (i el solucionarà, coi si el solucionarà), la Salgado firmarà l'acord sense llegir-lo. 

Més. No m'estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l'intervencionisme en les caixes d'estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixa catalana (és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l'excusa perfecta. I potser millor. Quan comencin a tocar els calers de milions de catalans, potser llavors molts votants sociates o votants de la por, veuran que la Independència és l'únic camí que queda si no volem ser més que una colònia de Madrid.

Més. La cara de l'altra vicepresidenta, la pija Maria Teresa Fernandez de la Vega, era com 80 anys més jove. La tia ha guanyat el pols a pimpolla Carme Chacón, sobretot després de la cagada de Kosovo (ai Carme, Carme, veus com ser més papista que el papa no sempre funciona, ja t'ho deia, però tu no escoltaves!). De la Vega, com Salgado i com tants altres ministres, són els genuïns representants dels alts cossos funcionarials de l'estat. L'autèntic poder de facto ecspanyol. Semblava que tenia els dies comptats, però, ara torna a renéixer, com l'au fènix.

Més. La resta de nous ministres, la veritat és com una mena de galeria dels horrors. Per una banda, en Pepinyo Blanco, a Foment, que estic segur que no trigarà ni dos mesos  a superar els despropòsits de la seva antecessora. Sí, encara que sembli impossible, és factible que Pepinyo encara la cagui més. No debades ha estat un dels pares intel.lectuals del pacte d'estat amb el PP. Amb Blanco a Foment, el tema dels aeroports, de rodalies, i tota la pesca, se n'anirà en orris. Ni cinc de calaix. Faltaria plus. (Pero qué se han pensado estos catalanes?). Es gira feina per als Tremosa, els especialistes en tema d'infrastructures i logísitica...

Els tres altres nous ministres, l'Ángel Gabilondo, la Trinidad Jiménez, i la Maria Ángeles Gonzalez-Sinde, representen el poder madrileny per excel.lència. 

Gabilondo, ex-rector d'universitat, és un altre representant de l'alt funcionariat de l'estat, i naturalment la seva tasca serà la de centralitzar encara més el model educatiu i ecspanyolitzar-lo. És el típic representant dels bascs renegats que s'han ecspanyolitzat i s'han establert a Madrid. Com passa també amb alguns personatgets catalans infumables com el Boadella, la Regàs, el Fisas i tutti quanti.

Trinidad Jiménez és una pota negra de la molt influent Federació Socialista Madrilenya (FSM), autèntic poder fàctic dins del PSOE, conjuntament amb els andalusos -i a diferència del PSC, que no pinta res, ni gens ni mica. Que aquesta tipa, que va fracassar electoralment contra el PP, s'ocupi dels temes de sanitat i política social, no només és preocupant, sinó que és directament demencial. És una autèntica inútil, que l'únic que va destacar sobretot pel seu vestuari i no se quantes marujades més. Res de bo i tot dolent.

I la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, polèmica ja abans de prendre possessió per donar suport a les tesis catalanòfobes. Amb això ja està tot dit. O quasi, només afegir que representa els poders fàctics de la cultura ecspanyola, suposadament progre i guai... la mateixa que no va moure un dit quan el boicot catalanòfob durant la negociació del nyap. Coherents, això sí que ho tenen. I més pijos que el cagar.

I el PSC? On és Wally-PSC? Ni se'l troba, ni se l'espera. Quin ridícul més espantós! Quina vergonya! Però és clar, els Iceta, els Zaragoza, i sobretot el Montilla s'ho empassaran tot. Sibwanas com són. I sense cap complex, ni mala consciència, perquè ells són ecspanyols, una mica rarets, sí, però ecspanyols. Ridículament ecspanyols.

Respecte els dos psceros (hòstia, bona aquesta PSC+0=pscero) al govern, la pimpolla Chacón i el Corbacho, com sempre, prietas las filas, i a mandar vuecencia! És a dir, que faran tots els papers de l'auca per tal de conservar la cadira, i també, segurament, per situar-se com a substituts del Montilla. Un Montilla, amb els dies comptats....

Bonic panorama. I la crisi, que apreta... I Ecspanya, que no afluixa... I ERC, contenta amb l'enquesta. I CDC marejant la perdiu... I així anar fent....

Ministre d'Afers Exteriors! Gràcies companys!

Els camarades de Cimeraextra, m'han atribuït una nova responsabilitat política. 

Si ja amb anterioritat m'havien nomenat President del Parlament (Benach, tremola!), ara m'han encomanat la bonica tasca de Ministre d'Afers Exteriors (Carod, tremola!)

Gràcies companys, l'heu ben encertada. Us juro que en quatre dies el Món sabrà qui som els Catalans i les Catalanes! 

Piece of Cake!

NOVA COL.LABORACIÓ A CRITERI

Si us interessa, podeu llegir aquí la meva darrera col.laboració amb el col.lectiu Criteri que porta per títol L'imperatiu de Brussel.les.

Bona lectura!

UNA FOTO BRUTAL

Aquesta setmana, estic seguint d'aprop (digitalment parlant, s'entén) els esdeveniments a la República de Moldàvia. Allà ha tingut lloc una revolta dels joves en contra dels resultats electorals del cap de setmana passada. Els manifestants van assaltar el parlament i ho van deixar tot fet un nyap. Particularment interessant és el fet que la convocatòria de la concentració que va culminar amb l'assalt, va ser feta a través dels recursos de la Web 2.0, és a dir, els blocs, els SMS i també Twitter i Facebook. 

Naturalment, ha tornat a donar-se el tòpic debat entorn si es tracta d'un moviment espontani o si bé hi ha una mà negra al darrera de tot plegat. Per als guanyadors de les eleccions, el partit comunista, les protestes estan manipulades des de Romania, país amb els quals els moldaus comparteixen llengua, i trets identitaris. 

No debades, molts dels manifestants portaven banderes romaneses i reivindicaven la seva annexió a Romania, o el que és el mateix, l'ingrés a la Unió Europea, percebuda com el garant del benestar i el progrés econòmic. No podem oblidar que Moldàvia és el país més pobre d'Europa, amb un sou mitjà d'uns 250 dolars. Per contra, el partit comunista, és clarament partidari de reforçar els lligams amb les autoritats de Moscou. Aquestes acusen indirectament els països occidentals de promoure la revolta, de la mateixa manera que va passar a Geòrgia el 2003 i a Ucraïna el 2004.

Aquesta acusació és la que m'ha fet entrar a la pàgina de l'ambaixada americana al país, i navegant per ella, he arribat a aquesta pàgina on apareix la foto que il.lustra el post. L'he capturada i la penjo tal qual. No us sembla al.lucinant, i a l'hora emocionant? D'on ha sortit aquesta foto? Espero que aviat, ni sembli al.lucinant, i en tot  cas, sigui raonablement (Solbes dixit) emocionant!

I DURA I DURA!

Sí gent, sí, arribo al post número 1000 d'aquest humil i modest bloc, iniciat el mes de juliol del 2003. Llavors érem poquets els que escrivíem. Al llarg d'aquests quasi 6 anys, s'han incorporat molta penya, i he passat moments collonuts llegint i aprenent moltes coses dels meus companys i companyes de la catosfera i de la blogosfera en general. Alguns, hem aguantat d'altres han plegat, però  no hi ha cap mena de dubte que hem muntat un  merder considerable. I penso que el millor encara està per arribar.

Jo avui podria dir moltes coses i enfilar-me en la meva vanitat -que per molt humil i modest que sigui, també la tinc. Però no, avui no em dedicaré a tirar-me  floretes. Prefereixo fer una altra cosa...

Concretament prefereixo celebrar aquest aniversari amb la foto superior, i que, consti, és de l'Agència EFE. I què mostra aquesta foto? Doncs mostra els Mossos d'Esquadra (possiblement de la Divisió d'Investigació Criminal), sortint de la seu del Districte de l'Eixample, carregats amb documentació i material relacionat amb l'escàndol de corrupció que sacseja l'Ajuntament de Barcelona... Una corrupció que es troba relacionada amb el cas dels prostíbuls Saratoga i Riviera i del que ja vaig parlar en un post recent. 

La màfia ecspanyola, doncs, estén els seus tentacles del Baix Llobregat a Barcelona... Tot sembla indicar que només hem vist la punta de l'iceberg. Per acabar-ho d'embolicar, a més de funcionaris municipals, polis nazis ecspanyols, amos o gerents de prostíbuls, també hi ha implicat un individu del PP... 

Naturalment crida l'atenció la prudència amb que diaris com El Periódico o La Vanguardia estan tractant el tema. Ai, ai, ai, que els amos us faran pam-pam al cul! I us quedareu sense subvenció! Des de l'Ajuntament, el seu màxim representant ha dit que es tracta de casos aïllats, però tot sembla indicar que cada dossier que s'obre, ens assabentem de notícies cada cop més preocupants. 

A banda d'Hereu, és significatiu que hagi estat la regidora Assumpta Escarp (foto), responsable de seguretat, qui hagi assumit un rol més rellevant. I això, al marge del fet que és la regidora del Districte, perquè sempre que hi ha un marro dels grossos a l'ajuntament, és ella qui protagonitza els episodis més aviat polèmics. No cal més que recordar, el seu paper galdós, en l'afer, encara no aclarit del tot, ni gens ni mica, del cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró. Vull dir que quan hi ha un embolic a la Casa Gran, si apareix l'Escarp, vol dir que la cosa es complica, i cal que saltin totes les alarmes, perquè el tema portarà cua.

Salvant totes les distàncies que calguin, que de fet, no són moltes, tot aquest merder no fa més que recordar-me les entretingudes i a voltes magnífiques novel.les d'en Ferran Torrent, sobre la corrupció a la ciutat de València. 

Jo voldria, aprofitant la celebració d'aquest bloc, fer una crida a la catosfera, barcelonina o no, a interessar-se per aquest afer, i no deixar que ni l'Ajuntament ni els mèdia amics, marquin el ritme de la investigació. Cal aprofundir en aquest tema, que ens confirma clarament que els trenta anys de govern sociata a la Casa Gran, poden acabar com la fi del cagaelàstics. Convertim-nos en els Butxanes catosfèrics i ajudem a treure la merda que s'acumula a les clavegueres i als despatxos oficials de la capital!

Som-hi!

ENTREVISTA A L'AVUI

En l'edició d'avui dissabte, el diari AVUI, i més concret, el periodista Francesc Puigpelat, publica una entrevista amb una servidora, sobre el paper de les ONGs. Aquí teniu l'enllaç. Espero que us interessi!

NORD D'IRLANDA (1972)-EUSKALHERRIA (2009)

Es comença a dibuixar un escenari polític a Euskalherria que recorda cada cop més als anys de plom que es van viure als sis comtats irlandesos sota ocupació britànica a les darreries dels seixanta i principi dels setanta, i que, com és prou conegut, va culminar amb el terrible Bloody Sunday, el 30 de gener de 1972.

M'explico. El front ecspanyolista que ha aconseguit finalment controlar les institucions autonòmiques de la CAB, gràcies a la negació dels drets polítics i civils d'una part substancial de la ciutadania, no ha fet més que ensenyar les dents. En els propers mesos, podem assistir a una brutal retallada de molts altres drets, no només polítics i cívics, sinó també lingüístics i culturals, de manera que els abertzales bascos progressivament aniran perdent la capacitat de fer sentir la seva veu en unes institucions que, progressivament, s'aniran convertint en una autèntica carcassa colonial, que asfixiarà la societat i la dividirà encara més. 

El més terrible de tot és la profunda clivella que es dibuixarà entre la classe governant ecspanyola i la societat, on la orientació abertzale és molt majoritària. Aquest divorci tindrà conseqüències sagnants. 

Naturalment, els ecspanyols, fidels a la seva tradició imperialista, intentaran imposar a sang i foc el seu projecte polític. Suposo que a aquestes alçades ningú es creu les declaracions d'en Patxi López, on afirma que serà el president de tots els bascos (de la CAB)... I un bé negre! Serà únicament i exclusiva el president dels colons ecspanyols i dels seus esclaus botiflers (no sé com es diu botifler en basc)! 

Imagino que el punt culminant serà quan aprovin modificar l'estructura política de les diputacions forals, aquí el PNB declararà la guerra. Però cal tenir en compte que si s'ha arribat a aquesta situació és per la miopia del PNB que -com a bona formació autonomista- ha volgut anar a la processó i tocar campanes, i finalment s'ha quedat sense res -com també li ha passat a CiU. Recordo que el motiu de l'escissió d'EA, ja fa molts anys, va ser la llei de territoris històrics. Mentre que uns volien establir un model nacional, i doncs proporcional, els penebistes es van mantenir en l'ortodòxia foralista, que en darrer terme ha estat clau per a sobrerepresentar el vot ecspanyolista.

Però, això ja és el passat. Ara cal tenir clar que els ecspanyols aniran poble per poble, de forma sistemàtica, a depurar tots els abertzales, tant de dretes com d'esquerres. I no en deixaran ni un. Però és clar, a ningú se li escapa que la resistència basca no es quedarà amb els braços creuats. De manera que el xoc de trens es veu a venir des de lluny. Per una banda, serà materialment impossible que els ecspanyols imposin el seu diktat, en tots i cadascun dels municipis abertzales. 

Bé, l'única manera que ho podrien fer és ocupant-los militarment de forma permanent. I és aquí on jo situo el paral.lelisme amb la situació irlandesa abans esmentada. Ho dic clarament i rotunda, no descarto que els ecspanyols decideixin desplegar el seu exèrcit a la CAB per tal d'imposar la llei colonial a sang i foc.  Un simple cop d'ull a tots els mèdia ecspanyols ens permet adonar-nos que estan escalfant motors perquè, un cop en López sigui Lehendakari, trigaran poc en fer un pacte d'estat per liquidar el tema autonòmic definitivament. I sobretot, liquidar els partits crossa, que en els darrers trenta anys, els han estat útils per als seus plantejaments, però que ara són perfectament prescindibles. Em refereixo és clar a CiU i PNB, però també a ERC i al BNG.

Ja vaig dir en un post anterior, que si el PP hagués guanyat les eleccions del 2004, una de les primeres decisions hauria estat suspendre l'autonomia basca, llavors en ple debat sobre el Pla Ibarretxe. Llavors no va poder ser, però ara, de facto anem a una supressió de l'autonomia basca i a la repressió i denegació dels drets civils, polítics, culturals i lingüístics d'una gran majoria dels ciutadans de la CAB.

Això no farà més que portar sang. Sang en grans quantitats. I no m'estranyaria que tot plegat acabés en un altre Diumenge de Sang, pels carrers de Donosti o de qualsevol altre municipi. 

L'única diferència rellevant que trobo entre els dos escenaris és naturalment, el context internacional. Ara no ens trobem en plena guerra freda, i a hores d'ara desplegar una força militar a l'estil Kosovo, faria sonar totes les alarmes a la Unió Europea... però amb els ecspanyols ....

L'efecte a Catalunya

El panorama és molt desolador, i des de Catalunya estant, no podem més que prendre'n nota. Si més no al Principat, PSOE i PP no sumen. Si sumessin, ells solets, algú dubta que també pactarien? Ningú suposo! 

Però paradoxalment, el pacte basc deixa amb el cul enlaire tota l'estratègia terrorista del PSC fonamentada en utilitzar el PP com el dimoni, per espantar els porucs votants catalans. Com vendran ara la moto els Iceta, els Zaragoza, quan els seus camarades han pactat amb el dimoni pepero? El PP ha deixat de ser el dimoni? Hi haurà algú que encara combregarà amb rodes de molins (i no em refereixo a militants, sinó a gent patriota que vota sociata per por al PP)?

Dues campanyes

No vull acabar aquest post sense demanar a qui això llegeixi que a hores d'ara estan en marxa dues campanyes patriòtiques que necessiten tot el nostre suport. D'ambdues en parlaré amb més espai més endavant.

La primera, i més urgent, és fer front a tota l'ofensiva ecspanyola que s'oposa al coneixement del català per als professionals de la sanitat a les Illes. Per participar-hi, cliqueu aquí.

La segona, és la campanya, Catalunya Estat Lliure, que pretén presentar una Iniciativa Legislativa Popular per tal que es convoqui un referèndum d'autodeterminació. 

BATBLOCS EN FA MÉS DE 50, ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!