dimecres, 26 d’octubre de 2011

L'ESPANYOLADA ESTÀ DELS NERVIS!!!!

Avui quan conduïa cap a la feina he sentit a la tertúlia de la tieta Basté una carregada brutal d'aquest individu inqualificable que respon al nom de Josep Antich (fote't), director de La Vanguardia. L'objectiu de les seves ires era el darrer Baròmetre de l'Opinió Pública, concretament el de la 3a onada del 2011, elaborat pel Centre d'Estudis d'Opnió de la Generalitat, i que dirigeix un col.lega, en Jordi Argelaguet.

Més tard, el mateix Antich ha aparegut a la tertúlia de TV3 i, en ple atac d'ira, ha començat a estripar papers, simulant que era el BOP.

A què es deu tanta ira dels poder fàctic mediàtic per excel.lència? Doncs als resultats que donen de vot directe a la Independència, que segons el BOP, és del 45%, mentre que el contrari, tot just arriba al 23%.

Ai, Antich, Antich, ja veus que potser hauràs d'anar-te'n a Madrid, o potser tindràs el coratge de reconvertir-te en algun moment imprecís entre el D-1 i el D+1, és a dir, entre el dia abans i el dia després de la Independència, en un independentista de tota la vida? Series capaç, d'això i de molt més.

Enrabiades al marge, no deixa de sorprendre com el dependentisme autòcton, es digui Antich o es digui Duran i Ecspanya, no para de muntar numerets per tot arreu on va. Estan perdent els papers, i els independentistes els posem dels nervis. Ja està bé que es treguin les caretes i que demostrin el que són uns arreplegats servidors d'Ecspanya.

Per cert , el BOP registra que ERC-RCAT-Catalunya Sí, és l'única opció de puja en vot directa, fins al punt que recupera una part significativa dels vots perduts en els anteriors comicis. Comencem bé, l'aposta de Reagrupament està en la bona línia. Uns putos cracks.

Només em queda solidaritzar-me amb el Jordi. Tot i que hem tingut al llarg dels anys algunes diferències, darrerament les relacions mútues són més madures i doncs més cordials i normalitzades. Temo, però, que els teus caps polítics, si els peperos apreten de debò, no tinguin el que cal tenir, i com sempre han fet, intentin apaivagar la fera amb un sacrifici humà. Són així de covards ... i cagats.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 25 d’octubre de 2011

LA INDEPENDÈNCIA EN L'ADN



La Independència en el nostre ADN. Alex Salmond en el Congrés del SNP

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, 23 d’octubre de 2011

ELS LLOPS RADIOACTIUS DE TXERNÒBIL


Documental molt recomanable

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

L'ONU O ELS ESTATS UNITS?


Al marge del posicionament que cadascun dels independentistes pot tenir respecte al conflicte israelianopalestí, o arabopalestí, és evident que els darrers dies, el president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbàs, ha atret damunt seu una importantíssima atenció mediàtica mundial. Només això ja és un èxit. Molts catalans i catalanes ara es deuen considerar uns "petits experts" en els mecanismes de funcionament de l'Assemblea General de l'ONU, on assisteixen, en principis, els seus 193 estats membres. I això, què voleu que us digui és sempre interessant.

Tanmateix, des d'un posicionament estratègic, penso que ens hauríem de fer la següent pregunta: quina via sembla més adient, la de l'ONU o la d'apel.lar directament als Estats Units?

Els Kosovars, per exemple, van recórrer sense cap complex a la via nordamericana per assolir la seva victoriosa independència.

És evident que tant la via de l'ONU, com la dels Estats Units presenten pros i contres. Vegem-les sintèticament:

La via de l'ONU, té com a punts forts que si es treballa correctament, es pot aconseguir el suport abassagador de la comunitat internacional, i això dóna una legitimat enorme i tenir amics quasi bé a cada cantonada.

Per contra, és un procés llarg, i sovint acaba en el Consell de Seguretat on un dels cinc països amb poder de vet, ho pot engegar tot en orris. Però, per altra banda, si no ho fa, l'èxit està assegurat i el nou estat membre entrarà per la porta gran.

L'altra via és la dels Estats Units. Aquesta planteja també pros i contres. Els pros és que si comptes amb el suport dels Estats Units, ben probablement no hi haurà res que t'aturi, perquè a hores d'ara i encara, és de llarg la primera potència mundial.

La contra és que la política nordamericana és mal vista per una part important de la resta d'estats del món, i això dificulta que el candidat a ser reconegut, compti amb una suport important, més enllà del propi Estats Units.

La conseqüència és que, com passa a Kosovo, el país accedeixi a la Independència efectivament, però, si més no durant un determinat periode de temps no aconsegueixi de cap manera ser reconegut membre de l'ONU per les altres potències i els seus aliats. Això el situa en una mena de limbo diplomàtic.

Com podeu veure, dues realitats ben diferenciades. Una garanteix un reconeixement molt majoritari, però lent en el temps.

L'altra és molt més eficient en el curt termini, però, pot comportar que les querelles s'eternitzin amb el pas del temps, i no s'acabi de fer net.

Penso que la resposta a aquesta dicotomia s'ha de basar en cada cas concret, i particularment si la nació que accedeix a la independència es pot permetre el luxe de deixar o no deixar passar el temps.

Ara només cal aplicar-la al cas català.

*Nota: Post penjat al num. 8 de La Veu de Reagrupament

Etiquetes de comentaris: , , ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La Conferència Episcopal espanyola tem els 'riscos de manipulació de la veritat històrica' que poden fer els 'separatistes'

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La Conferència Episcopal, a favor del nacionalisme espanyol

La guia política dels bisbes espanyols pel 20-N defensa “el bé comú de la nació espanyola” i adverteix del risc de manipulació dels “separatistes”

També carrega contra l'avortament, l'eutanàsia i els matrimonis homosexuals

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 22 d’octubre de 2011

ENTREVISTA A LA REVISTA "EL TEMPS"


ENTREVISTA a Joan Carretero, a la revista EL TEMPS


Etiquetes de comentaris: ,

UNA ESTRATÈGIA GLOBAL DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ


La causa per la Independència de Catalunya ha de tenir, de forma urgent i necessària, un plantejament global. És a dir, ha de dissenyar una estratègia que parteixi que el nostre món és el món, és a dir, el conjunt del planeta. Les nostres iniciatives no poden patir la malaltia de la madriditis, que és aquella el pacient de la qual repeteix de forma compulsiva "I respecte el tema X... Madrid què hi diu", o quan cau en un estat febril afirma "Això Madrid no ho acceptarà pas", com si Madrid fos el centre del món mundial. Ja ho he escrit altres vegades, els únics humans que es pensen que Madrid és important, són els catalanets dependentistes, que no paren de pensar dia sí i dia també en allò que fan al Km.0. Un exemple fefaent de madriditis aguda la pateix, cada dia més la tieta Basté, en el seu programa de ràdio. És cada cop més insuportable haver d'escoltar-lo com llegeix fragments d'articles o columnes de la Brunete Mediàtica, tan en la seva versió política, com també en l'esportiva (no menys política, per cert). Però a veure, tieta Basté, als catalans què ens importa el que escriuen a La Razon, ABC, El Mundo, Intereconomia, AS o Marca? És necessari que ens castiguis amb aquest recull de xorrades que escriuen aquests nazis? Però en Basté, malalt de madriditis aguda, no es cansa. Cada dia de 8 a 9 del matí, que és quan l'escolto al cotxe, ens omple les ones de imbecil.litats que només poden parir-se en la ment malaltissa d'individus que han preparat el brou, la poció verinosa que beuen aquells que després es dediquen a intentar assassinar independentistes. Si ja sé, que tinc l'opció de passar d'emissora, però, potser és pitjor el remei que la malaltia, Cada cop més opto, per la solució que homenatja el recentment desaparegut Steve Jobs: és a dir, connectar el meu ipod i escoltar algunes de les 150 cançons que hi tinc descarregades.

Però la malaltia de la madriditis té altres variables. Una d'elles és la que ha patit en la seva pròpia pell l'inefable mileurista d'hotel, en Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta de carregar els neulers no contra Espanya, ni tan sols contra Madrid, sinó contra els andalusos i els extremenys. Lleig, molt lleig. Aquesta estratègia és més antiga que l'anar a peu. És la de la regionalització de Catalunya. Bàsicament consisteix en posar com a adversari de Catalunya no Espanya, sinó qualsevol de les altres 16 comunitats autònomes, de manera que en triar uns oponents regionals, Catalunya de facto es regionalitza, és a dir, es desnacionalitza. Es converteix en un actor de segona regional i el govern espanyol pot anar pel món dient que ell és l'únic que pot posar ordre en el desgavell de les autonomies, les quals es tiren del monyo les unes de les altres. Naturalment, aquesta estratègia regionalitzadora està feta amb molta mala llet, i és aplaudida a cor què vols pels palmeros de La Vanguardia. Ara només queda la segona part de l'estratègia. Un cop reprovat per la cambra autonòmica extremenya, i segurament també per l'andalusa, en Duran i Lleida es disfressarà de penitent i, emulant el Sandro Rosell, anirà a Extremadura -i probablement a Andalusia també- a restablir els ponts trencats i llançar un missatge de germanor i solidaritat entre elsdiferents Pobles d'Espanya. Arribats a aquest punt, els palmeros avantguardistes jo no podran contenir les llàgrimes i faran odes a la reconciliació hispànica, que si la pell de brau, que si tots som germans, i vinga de nou, intentar per enèsima vegada l'encaix impossible.

Francament, fa feredat, aquesta malaltia de la madriditis. No s'ha diagnosticat enlloc més del món, entre d'altres raons perquè a la resta del món mundial, Madrid els cau a les quimbambes, a ningú l'interessa, i de fet no deixa de ser el cul del món o la quinta forca. Madrid no és un lloc de pas. No és res. Fins i tot, dins l'àmbit geolingüístic hispànic, Madrid cada cop pinta menys, en benefici de les grans capitals hispanoparlants d'Amèrica: Mèxic DF, Bogotà, Nova York, Miami, Los Angeles. Davant d'aquestes macrourbs, Madrid és quelcom insignificant, i la seva insignificància fa insignificants a aquells que babegen pensant-hi.

Per això suggereixo que els professors d'espanyol a les escoles catalanes haurien de ser, coherentment, llatinoamericans, entre d'altres raons, perquè el futur de la llengua espanyola es troba a Amèrica, no pas a Europa, on no pinta res.

I, per anar tancant el tema, també suggereixo, a tall de proposta estrictament personal, que els nostres diputats independentistes a les Corts de Madrid, emprin com a llengua de treball la que és la nostra llengua comuna amb tots els no-catalans, que no és altra que l'anglès. Penso que té la seva lògica: oi que quan surts a l'estranger parles en anglès? Doncs seria una intel.ligent estratègia d'il.lustrar que Madrid és com Ougandoudou o Ulan-Bator, per dir dues ciutats del mateix nivell. I d'altra banda, tindria el seu morbo difondre viralment el vídeo de com el proper President del Congrés o el del Senat, fes callar l'Alfred Bosch o el Moisès Broggi, per parlar en anglès. Em jugo un pèsol que no tindrien d'aixonsis de fer-ho. No són més que uns covards: fatxendes amb els febles, gallines amb els forts.

Nota: Post penjat primer al BGS.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 21 d’octubre de 2011

NOU LLIBRE

Dels molts coneguts que he fet en els darrers anys, sobretot relacionats amb el fenomen, primer de la Catosfera i després de Reagrupament, una de les persones que més m'ha impactat i fins i tot diria que m'ha influït és en Manel Bargalló i Alabart. Un pencaire de cap a peus, un patriota que, avançant-se a la immensa majoria, ja porta uns anys treballant fora de la Pàtria, però dins d'ella virtualment.

El Manel acaba de treure un llibre, Els herois de Brussel.les. Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l'autodeterminació, publicat per la cada cop més imprescindible casa Pagès editors.

Menteixo si dic que ja l'he llegit. No, encara no ho he fet, de manera que no en cantaré les aportacions positives, que això no obstant, segur que en té.

Si li dedico aquest post és perquè en Manel s'ho mereix. I punt. Ja vagarà fer-ne la crítica quan toqui. Ara us engresco a comprar-lo i llegir-lo.

Gràcies, Manel, per ser com ets. I tu, no cal dir-ho, també en vas ser un, d'aquests herois...


Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, 20 d’octubre de 2011

LA VEU DE REAGRUPAMENT NÚM. 8 (OCTUBRE 2011)


Ja ha sortit!

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 17 d’octubre de 2011

ALGÚ POT ACLARIR SI EL NAZI DE MASQUEFA ÉS MILITANT DEL PP, PLEASE?


Sí, ja sé que ara és regidor per una candidatura local que es diu Força Masquefa. Però abans ho havia estat pel PP. Jo només vull saber si ha estat i sobretot si ENCARA és militant del PP. Algú ho pot esbrinar?

Gràcies.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 15 d’octubre de 2011

100 ANYS DE LA REVOLUCIÓ DE 1911


Gran sèrie documental (12 episodis) sobre la Revolució Xinesa de 1911, que va acabar amb els emperadors i va proclamar la República de la Xina (no confondre amb la República Popular de la Xina, proclamada el 1949).

Etiquetes de comentaris: , ,

Catalunya SÍ (i encara més si és 12 d'octubre!)

Quants ja tens uns anyets, conclous que l'experiència és un grau. Una servidora ja en porta uns quants, de militància independentista. No tants com d'altres, per descomptat, no vull pas posar-me cap medalla. La meva militància no és instrumental. Diria que és vital. I aquests prop de trenta anys que ja acumulo, naturalment amb moments de glòria i d'altres de vergonya, cal reconèixer-ho, em porten a concloure que anem pel bon camí.

El resultat en les eleccions espanyoles serà el que serà. El panorama postelectoral, no cal dir-ho, serà esborronador. Els espanyols, porten més de 50 anys sense bombardejar Barcelona, i tenen el mono. La volen fer grossa. No poden emprar l'exèrcit. Però tenen la Brunete Mediàtica, els tribunals i encara, la Guàrdia Civil.

Em jugo un pèsol que a partir del 21N, la pressió damunt de Catalunya serà encara més asfixiant. Caldrà estar-hi preparat. No s'hi val a badar.

L'acord electoral entre ERC, Reagrupament i la Plataforma Catalunya Sí! penso que és un gran encert. No tant en el curt termini, tot i que no descarto que ens poguem trobar amb una sorpresa agradable, sinó sobretot en el mig termini. A dos o tres anys vista, per entendre'ns. De fet, penso que aquest és l'objectiu.

Per això considero que la proposta de la Plataforma Catalunya Sí! resulta tot un encert. En ella hi caben tots els catalans i catalanes que volen una Catalunya lliure, rica i plena. Una Catalunya que decideixi el seu futur, el seu avenir. Considero que ens hem equivocat tant en el passat, que el marge d'error és ara molt petit. No ens podem equivocar més.



Aprofito l'avinentesa, doncs, per engrescar els centenars de milers de catalans i catalanes que van participar en les consultes, que van assistir a les diverses manifestacions s'han fet, d'ençà de la gloriosa del 18 de febrer del 2006, (aquella que va agafar els nostres dependentistes amb el pas canviat...), a tots aquells que pertanyen o simpatitzen amb altres forces independentistes o patriotes, que deixin de banda les diferències mínimes i treballin colze a colze amb una candidatura que malgrat que es presentarà al Parlament espanyol, està pensada per i per a Catalunya.

ERC, ningú no ho pot negar, ha optat pel canvi. Certament, no ha fet una neteja revolucionària, però és ben evident que el rumb és tot un altre, i cal donar-li com a mínim una oportunitat a en Junqueras... i al Bosch.

Reagrupament, per boca del seu President, no s'ha estat de reconèixer que no som el centre del món mundial. Hem après que els nostres conciutadans volen la unitat, i que castiguen la divisió. No ens fa res reconèixer que ERC és l'organització pal de paller de l'independentisme, sobretot pel seu arrelament local.

I tampoc ens fa res, reconèixer que probablement sense Convergència i sense Unió, la independència serà molt més difícil, quasi impossible -i subratllo el quasi. Per això ens fa mal que al capdavant d'aquestes formacions, sovint hi ha gent que no la volen, la independència. Encara més, fan tot el possible per evitar-la. Una cosa és no ser un partit explícitament independentista, però una altra molt diferent és ser un partit anti-indepedentista. I això últim, ni CDC, ni UDC, per història i per dignitat, no ho són, que quedi ben clar.

Catalunya Sí! es pot convertir, si hi ha bona voluntat -ep i també la corresponent dosi de mala llet, que els nostres enemics no són precisament germanetes de la caritat- en un moviment que arreplegui tots aquells que sentint-se engavanyats en la disciplina orgànica partidista -si bé, aquesta pot variar molt-, volen contribuir a una nova victòria no ja del catalanisme, sinó de la catalanitat, d'aquells que estem orgullosos de ser-ho i no anem per les cantonades demanant perdó i passant a l'espanyol a la primera de canvi. D'aquells que pensem que el moment és arribat i que l'única pedagogia que ara val, és la pedagogia de la Independència.

La de com aprendre a ser un poble lliure.

(NOTA: Post penjat inicialment al BGS, el passat dia 12 d'octubre)

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, 13 d’octubre de 2011

PAÍS D'ITÀLIA...

En aquest bloc ja he fet sovint referència a aquella expressió tan ben trobada, que es va escampar en els anys 70, que deia "Espanya? França? País d'Itàlia!!!!, jugant, és clar amb el concepte de Països Catalans.

I és que el vessant italià de la política catalana cal reivindicar-lo de totes totes.

Catalunya va tenir un enorme pes en la història de la península itàlica, i naturalment, de les illes adjacents (Sicília i Sardenya).

Una Catalunya independent, probablement tindrà moltes més semblances amb la societat italiana que amb l'ecspanyola. En primer lloc per estètica. No hi ha color entre uns i altres.

Els catalans hem estat importants a la història d'Itàlia, o dels estats itàlics, Estats Pontificis inclosos, naturalment. De fet, els catalans hem estat molt més importants a Itàlia que a Ecspanya.

I els italians també han estat importants per Catalunya, tant en positiu com en negatiu.

Des de Roger de Llúria, italià de naixement, passant per la influència de Giuseppe Garibaldi, en personatges claus com en Francesc Macià... Fins als criminals Comte Rossi i l'aviació legionària que bombardejà sense pietat les nostres ciutats...

A diferència d'Espanya, però, Itàlia va derrotar el feixisme. I la cultura de la resistència
victoriosa antifeixista va condicionar la política italiana durant molts anys. A Itàlia, els feixistes van ser executats, penjats i exposats públicament. Els escamots d'afusellament acabaren sense pietat -només faltaria- amb els acòlits més sanguinaris del règim feixista. Hi ha imatges que demostren fefaentment que els feixistes italians tenen la sang vermella i el cor a l'esquerra, per dir-ho poèticament... i el crani escampat en mil bocins.

Res d'això va passar a casa nostra. Bé, tret de dos casos, que sí que saldaren els comptes amb el poble que havien oprimit durant dècades.

I a uns altres dos, val a dir, els va anar molt prim. Tant que un d'ells no va parar de córrer fins arribar a Moscou (Contamos contigo!, deia el xaval).

Però avui en dia, veiem com, el feixisme ecspanyol es permet el luxe d'intentar assassinar dos patriotes catalans, i la justícia colonial, ni tan sols ordena que el criminal feixista pagui una fermança.

Ja se sap que el kilo de carn catalana és la cosa més tirada que hi ha al mercat, i als ecspanyols els encanta fer-ne mandonguilles o hamburgueses. Per a més inri, el jutge ecspanyol acorda, això sí, retirar-li el passaport al feixista -per cert, és militant del PP? Jo diria que sí, atès que no ho han negat, que jo sàpiga-.

Però a veure, jutge dels collons, tu et penses que una morralla feixista ecspanyola s'atrevirà a sortir a l'estranger? Però si no sap fer la o amb un canuto!!! No hi ha res més patètic que un ecspanyol a Londres o a Paris... O a qualsevol altra punta del món. Semblen com pollets que han perdut la mare, no assimilen que no siguin com ells, és a dir, en terminologia d'aquesta eminència intel.lectual que es diu Camacho, normal. Perquè pels ecspanyols ells i només ells són la normalitat, faltaria más.

Però tornem a la benvolguda i de vegades ben odiada Itàlia. Recentment, il professore Romano Prodi ha afirmat que Catalunya no serà independent perquè Europa va cap a la integració, i els estats, fins i tot Alemanya, ha gosat dir, són cada cop més petits. Doncs, precisament per això, eminenza, Catalunya té més possibilitats que mai de ser independent. Sobretot amb un estat tan pària com és l'espanyol.

(De fet, la pregunta hauria de ser aquesta: com és que Catalunya encara no és independent? La resposta, que cadascú hi digui la seva.)

Prodi, a diferència d'un altre polític italià, molt més savi, i fins i tot molt més maquiàvelic, en el pitjor sentit de la paraula, en Francesco Cossiga, no és amic de Catalunya. El seu jacobinisme irredempt li impedeix veure que la Independència de Catalunya, fins i tot pot ser una realitat abans de deu anys.

Cossiga, antic President de la República italiana, va declarar-se obertament favorable a l'autodeterminació de Catalunya, i fins i tot va arribar a pressionar els governs europeus i el nord-americà, per tal que ells pressionessin al seu torn Madrid, per evitar l'atac diari a l'autogovern català.

Però Prodi no. Les declaracions d'aquest individu ens han de fer veure que cal redoblar els esforços per cercar suports i aliances internacionals per a la Independència de Catalunya. I que en aquest procés ens trobarem amb actituds negatives o poc proclius. Però que malgrat aquestes, cal tirar endavant.

No debades, una Catalunya independent, seria de summe interès per Itàlia, ja que baixaria definitivament els fums als dirigents ecspanyols, i afebliria el seu rol a l'Amèrica Llatina, particularment a l'Argentina i a l'Uruguai. I per descomptat, a Europa.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dimarts, 11 d’octubre de 2011

BAD COMPANIES

No seré jo qui renegui de continuar mantenint les més fluïdes i intenses relacions amb el Quebec, naturalment. Només faltaria. Modestament, penso que hi he contribuït significativament, sobretot en el meu entorn professional.

Ara bé, obrir de bat a bat les portes al Primer Ministre Jean Charest, un dels més aferrissats opositors a la sobirania del Quebec, em sembla que és passar-se tres pobles.

Charest ha protagonitzat una de les històries polítiques més surrealistes que es poden explicar. Polític precoç, ja va destacar de jovenet, la qual cosa, tot s´ha de dir, ja és un mal senyal, perquè vol dir que això de treballar no és el seu fort.


En la política, tanmateix, Charest va començar a militar en el Partit Conservador canadenc, llavors encapçalat per Brian Mulroney. Ja llavors va ocupar algun ministeri federal, que ara em fa mandra buscar per la wikipedia, de manera que ja ho fareu si us interessa. Amb el temps, el jove Charest va acabar esdevenint líder dels tories canadencs, i des d'aquesta posició va tenir un protagonisme especial en la campanya pel No durant el Referèndum per la Sobirania del 1995. Encara recordo les imatges de la televisió brandant des del faristol un passaport canadenc i dient que se sentia molt orgullós de tenir-lo.

Però el futur com a líder conservador canadenc no el veia clar, de manera que pocs anys després, va fer un triple salt mortal, i es va passar a la política quebequesa, i va aconseguir el lideratge del Partit Liberal del Quebec. Sí, sí, de conservador canadenc a liberal quebequès, tota una demostració fefaent de coherència ideològica, diríeu sarcàsticament.... Doncs sí, una coherència total, si bé cal cercar-la no en les idees socials o de política econòmica, sinó en la seva oposició aferrissada a la Independència del Quebec. No debades el Partit Conservador canadenc, sobretot en els segles XIX i XX, i el Partit Liberal del Quebec, conjuntament amb l'avui en dia enfonsat Partit Liberal del Canadà, han estat les formacions que més s´hi han oposat i que han fet tot el possible per impedir-ho.

Jean Charest, un anti-independentista rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Coherència dels dependentistes catalans? Del Duran i Ecspanya, sense cap mena de dubte, del Mas, ja en dubto més. Però tothom sap qui mana a Afers Exteriors de la Generalitat, oi?

(Per cert, m'arriba que després del 20N, i un cop el càrrec de president del GP de CiU al Congrés de Diputats no valgui més que un bo del deute públic grec, el mestretites del Duran, substituirà l'Ortega com a vicepresident del govern... Mas, els teus dependentistes t'estan fent el llit).

(PD. Com ja va sent habitual, sobretot des de l'arribada del tripartit, no se m´ha convidat a cap dels actes organitzats durant l'estada de la delegació quebequesa a casa nostra. No ho dic amb ràbia, senzillament per subratllar-ne el sectarisme, ells s´ho perden, que diria aquell...).

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dilluns, 10 d’octubre de 2011

L'ESTOCADA DEFINITIVA ... EP ESPERO ...

Després de la clatellada de les caixes, de la qual ja me'n vaig ocupar la setmana passada, ara se n'acosta una altra i de ben grossa, també. Em refereixo al pols per l'eix mediterrani com a eix a incloure en la xarxa transeuropea de comunicació prioritària de la Unió Europea.

El tema ja és ben sabut. Hi ha un duel entre l'anomenat eix central (Algesires-Madrid-Saragossa-Canfranc-França) i l'eix mediterrani (Algesires-Múrcia-Alacant-València-Barcelona-Jonquera-Estat francès).

El primer d'aquests eixos, només transporta el 6% de les exportacions cap a Europa. Però compta amb una carta amagada. La possible construcció d'un ramal que vagi cap a Portugal, i més concretament cap a Lisboa. Això faria que Portugal pressionés per afavorir-lo, naturalment. La carta portuguesa, però, penso que és un farol. Als espanyols, i més concretament a Madrid, mai els ha semblat bona idea que els seus veïns occidentals es desenvolupin. I connectar Madrid amb Lisboa amb una línia d'alta velocitat pot afavorir més a la segona que a la primera, perquè acabaria amb l'aïllament secular que ha patit per terra -no per mar, com és públic i notori.

(Dit sigui de passada, una potenciació de Lisboa, podria comportar també el desenvolupament de la seva capacitat aeroportuària i naval, i doncs, convertir-se en una competidora directa de Barajas. Jo sempre he pensat que Lisboa, si tingués els recursos necessaris, es podria convertir en un hub del trànsit aeri transatlàntic, amb l'avantatge, respecte del Prat, que no hauria de suportar les putadetes diàries del Ministeri de Foment espanyol, ni d'AENA. A més Lisboa atrauria, naturalment, el client brasiler, que és el més potent de tota Amèrica del Sud, amb diferència).

El segon eix, el mediterrani, és el nostre, naturalment. Aquest té com a gran argument que per la seva trajectòria hi circula el 60% de les exportacions de l'estat a Europa. És una argument notable, no cal dir-ho. Per em temo que insuficient. És un argument només econòmic. I amb això no n'hi ha prou. Calen arguments polítics. I en el cas del corredor mediterrani, és obvi que el principal argument polític és el reforçament de Barcelona i l'impuls de les relacions amb València i Alacant. I això, els espanyols no ho volen veure ni en pintura.

De manera que sembla clar que els espanyols ja han apostat per l'eix central. Aquest té uns arguments polítics contundents: marginació de Catalunya i relació directa entre Espanya i França. Els Pactes de Família redux, diríem.

Si, com sembla, s'acaba priorititzant l'eix estratègic central, això representarà una veritable estocada a l'economia catalana. I sobretot a totes les empreses catalanes, a centenars de milers d'elles, situades arreu del nostre territori nacional, incloent. naturalment, les Illes. I qui diu empreses, diu també, empresaris i treballadors. I qui diu empresaris i treballadors, diu famílies, és a dir, persones: tu, jo, el veí i el de més enllà.

Amb quina cara els dependentistes podran defensar la submissió de Catalunya a Espanya, si finalment s'aprova l'esmentat eix? Jo penso que hauria de ser definitiu. Després de les caixes, que ha volat pels aires el poder financer català, la imposició de l'eix central, serà la sentència de mort per a l'economia catalana, que a més a més pot tenir efectes perversos, com la creixent atracció de Saragossa com a pol econòmic per a Lleida i també per a la pròpia València. Una estratègia mil.limètricament calculada, i que converteix el partit aragonès en àrbitre de l'Espanya Oriental (sic).

Emigraran les empreses catalanes a Saragossa? Segurament unes quantes. Però penso que la immensa majoria hauran de veure que dins d'Espanya, estem condemnats a una asfíxia premeditada, en paraules de Trias Fargas. I tal vegada, llavors, quan estiguin sense un duro, s'adonin que seguir la política dependentista és d'idiotes. O més encertadament, d'imbècils (atès que un idiota no té remei).

La qüestió és la següent: és realment necessari arribar a la pitjor situació possible, al pitjor escenari, per tal d'adonar-se que Espanya ens vols submissos? Cal esperar a veure com la pobresa, l'atur, les desigualtats, les retallades, el desgavell, etc, siguin per tot arreu, per concloure que ja en tenim prou d'aquest color? Realment cal, caure a les profunditats de l'infern per saber que volem el cel?

Cal?

(NOTA) Post penjat inicialment al BGS.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 9 d’octubre de 2011

SÍ A LA INDEPENDÈNCIA


CARTELL DE REAGRUPAMENT (2009-2010), NOMÉS A BENEFICI D'INVENTARI

Etiquetes de comentaris:

VÍDEO IMPORTANT

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

EL VÍDEO

Etiquetes de comentaris: , , , ,

UNA GRAN, MOLT GRAN, NOTÍCIA!

Avui, finalment, es presenta públicament l'acord entre ERC i RCAT per participar en les properes eleccions del 20N.


La presentació es farà en un lloc més que emblemàtic, cabdal en la història del nostre país, i particularment de la seva capital: l'Ateneu Barcelonès, una institució referencial de la societat civil.

Una entitat que va ser presidida durant uns anys, pel Molt Honorable President Heribert Barrera i Costa, el qual, n'estic més que convençut podem considerar el pare ideològic d'aquest acord.


Avui, l´Heribert, allà on sigui, estarà content.

La presentació de l'acord electoral entre les dues formacions es farà a les 16.30 hores, a la seu social de l'entitat.

Hi parlaran el President de Reagrupament, Joan Carretero i el President d'ERC, Oriol Junqueras.



No tinc cap mena de dubte que el pas que es dóna avui, pot condicionar tota la política catalana i és una fita en el nostre camí, cada cop més breu, cap a la Independència.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

divendres, 7 d’octubre de 2011

UNA ENTREVISTA I UN ARTICLE


Una entrevista per la ràdio i un article. Marcant línia. Sí senyor.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 5 d’octubre de 2011

FENT NETEJA...

ERA NECESSARI...

Etiquetes de comentaris: , ,

FREE CATALONIA JOURNAL

Nova Iniciativa a la Xarxa:



Per si us interessa

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 4 d’octubre de 2011

LES CAIXES, NACIONALITZADES

Ja es veia a venir. Tot indica que Unnim i Catalunya Caixa seran nacionalitzades de forma immediata, és a dir, posades sota el control del govern espanyol, bé directament, bé indirectament. El tan esbombat model català de caixes ha fet un pet com un aglà. I tothom sap qui són els responsables. A banda dels quaranta anys de franquisme, els trenta i escaig anys següents d'hegemonia sociata als ajuntaments han estat nefastos i han abocat a la situació actual. I el mateix es pot dir, corregit i augmentat, en el cas del País Valencià, amb el PP.

Fem-ne un repàs ràpid. La Caixa de Girona, en el seu moment va ser el pati particular dels convergents. La seva gestió nefasta, no només va impedir-ne el creixement, sinó que finalment la va condemnar a ser absorbida per La Caixa.

Paradoxalment, és possible que hagi estat la que més bé se n'ha ensortit, tot i que no conec quin ha estat el preu en termes socio-laborals. La Caixa Laietana, en el seu moment va entrar en la fusió o absorció per part de CajaMadrid i ha acabat sent una peça més d'aquesta entitat que neix amb uns fums insofribles que es diu Bankia, que s'està gastant centenars de milers d'euros en publicitat i en esponsoritzar esdeveniments esportius, utilitzant, doncs, la tàctica més que coneguda, com és la de quant més grossa la fas, més possibilitats tens de sortir-te'n. Ja ho veurem. El penques del Rato no s'està de res, i és que sap perfectament, que la solució no serà mai empresarial, sinó política, per això està més que tranquil. Totes li ponen. Això és el que mai entendran els catalanets dependentistes. És la política, estúpids! I no tant ESADE i tant IESE ... la política, i més concretament la capacitat de regular, el que importa, i no tant els inputs i els outputs...

Continuem: la Caixa Penedès... la que era la tercera Caixa, s'ha desdibuixat totalment, sotmesa als dictats dels seus nous partenaires murcians i manyos -o xurros, si voleu. Una fi del cagaelàstics. Patètic. Jo és que realment, no entenc com encara no tenim clar que hi ha un "partit aragonès", no en termes orgànics, no, si no en termes de grup d'interès, que ja fa dècades que té entre cella i cella carregar-se Catalunya... amb l'ajuda és clar de Madrid. Ja sota el primer franquisme, els franquistes d'allà van exigir una sortida al mar. Ara, aprofiten que tenen alguns peons en llocs claus per continuar l'operació. Fins i tot, diria que de tot plegat, una de les entitats que sortirà beneficiada, no tinc cap dubte que serà la Ibercaja. Ja ho veureu.

Després el desastre majúscul de Catalunya Caixa: la de Catalunya, la de Tarragona i la de Manresa. Aquí, no em puc estar de pensar en don Narcís Serra, la presidència de del qual en la primera de les tres, ha estat un desgavell total. Aquesta era Can Sociata2 I així han acabat. La segona caixa ... al.lucinant. Les altres dues, poc puc dir perquè pràcticament no les coneixia.

I, les petites d'Unnim: Sabadell, Terrassa, Manlleu. És evident que les seves dimensions les impossibilita sobreviure en un entorn de llops. En un context normalitzat, és a dir, lliure, sense intervencions espanyoles, aquestes caixes haurien aguantat com a caixes de proximitat, i de servei a la gent. Però el capitalisme agressiu d'entitats com el Santander, el BBV o fins i tot el Popular, les ha destrossades. A banda, és clar de l'actuació del govern, i no ho oblidem pas, del Banc d'Espanya, amb l'impresentable senyor Mafo al capdavant, un tio que hauria d'estar processat per incompetent, com fan a Islàndia.

I no podem obviar un altre cas com un cabàs. La CAM, que està patint un procés de destrucció empresarial i laboral de dimensions brutals.

Si fem balanç, doncs, tenim que: una va ser absorbida. Dues de les antigues caixes, entre elles la que abans era la tercera, estan sota la direcció política d'altres entitats financeres, i elles juguen un paper perifèric. I sis, SIS, estan a punt de ser nacionalitzades. Seran trossejades i segur que se les quedaran els peixos grans. Un espectacle depriment. Com es pot acotar el cap i no dir res?

Queda, és clar, la gran senyora, La Caixa, ara convertida en CaixaBank. El seu màxim executiu és a l'hora el president de la CECA. Un lloc de gran responsabilitat. Però ja fa molts anys que aquesta entitat va per lliure i, penso que encara no perdona a Mas que obligués Vilarasau a jubilar-se... La Caixa no perd ocasió per exhibir la seva espanyolitat, i l'espanyol és cada cop més present a les seves oficines, tant en els cartells, com entre el seu personal.

Pensar que si tot hagués anat com calia, ara tindríem un model de finançament popular i democràtic que seria un veritable coixí contra la crisi ...

Perquè en els seus inicis, les caixes d'estalvi eren institucions que, com les cooperatives, les mútues o fins i tot els sindicats, estaven pensades per ajudar a la gent, no per fer negoci, no pels grans capitalistes i burgesos, que ells ja tenien els seus bancs de negocis. No.

Les caixes havien de ser del poble i per al poble. Per als assalariats sobretot. De seguida, però aquesta intenció es va prostituir i amb les dues dictadures del segle XX, les caixes es van convertir en veritables xucladors de sang del poble, en benfici dels grans empresaris. I van desenvolupar una tecnoestructura de personal que treballava sense cap control i sense retre comptes a nigngú. Van fer el que els passava pels nassos durant dècades i dècades, pensant-se que eren els Reis del Mambo.

Després van arribar els sociates, i naturalment el pacte va ser immediat. Les caixes progressivament es van posar al servei d'aquests i entraren a fons en el negoci del totxo, principal via per al finançament dels ajuntaments que controlaven. Fins que tot va esclatar com un bomba.

A ningú se li escapa que la República de Catalunya haurà de posar molta mà en la reestructuració del sistema financer propi. Començant per la creació d'un Banc de Catalunya, bé començant de zero, bé reconvertint l'Institut Català de Finances.

Però no hi ha cap mena de dubte que la (di)ssort de les Caixes, és un altre motiu per preguntar-te... Encara no ets independentista?

(POST inicialment penjat al BGS el dimecres, 28 de setembre passat)

Etiquetes de comentaris: , , ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

L'economia catalana s'estanca

El PIB del segon trimestre baixa 0,4% respecte l'anterior

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Una exconsellera de CiU equipara el discurs de Duran sobre immigració amb el d'Albiol

Titlla de “populisme” les paraules del líder d'Unió, a qui exigeix que rectifiqui

Els sindicats CCOO i UGT, i les entitats SOS Racisme i CONFAVC també critiquen el candidat de la federació al Congrés



Sindicats i entitats acusen Duran de tenir un discurs «racista i xenòfob»

Centrals de treballadors i entitats denuncien la "falta de responsabilitat política i social" del líder d'UDC quan diu que la immigració és un problema

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Goldman Sachs preveu que l'Estat espanyol tornarà a entrar en recessió el 2012

El banc d'inversió estima que l'economia espanyola caurà dues dècimes en l'últim trimestre de 2011

L'entitat nord-americana creu que l'Eurozona entrarà en un “suau recessió” el març de 2012

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Un de cada cinc catalans és pobre

Les entitats socials parlen d'una situació d'“emergència”

Unes 161.000 persones no reben cap tipus de prestació

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Les Balears lideren el pitjor augment de l'atur dels Països Catalans dels darrers 15 anys

La xifra que ha facilitat el Ministeri espanyol de Treball calculen més de 1.200.000 parats però no compta amb els de territoris com la Franja i la Catalunya Nord, entre d'altres

Etiquetes de comentaris: , ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

L'atur supera a Catalunya les 600.000 persones en el pitjor setembre de la història

Etiquetes de comentaris: , ,

PUNTO BELLOTA!!!!





AIXÍ M'AGRADA... GAVATX HERMEL I RONCERO
QUE SAPIGUEU COMPTAR FINS A CINC
I OBRIU LA MANETA


PUNTO BELLOTA SHOW....
AHAHAHAH
MOLT BO!

(NOTA: PLANYO EL QUIM, ANTIC ALUMNE A LA FAC)

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El PP elimina els programes de promoció del català a les escoles de la Franja

El projecte 'Jesús Moncada' ha difós peces culturals en català durant una dècada arreu de les escoles franjolines · El nou govern popular ja va anunciar que mutilaria la Llei de Llengües d'Aragó per minimitzar-hi les llengües catalana i aragonesa

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns, 3 d’octubre de 2011

LABORA FONTBERNAT ...


EN LA MEMÒRIA ...

I EN LA SAMARRETA!!!!!!

Compra-la aquí

Etiquetes de comentaris:

MOLT BO!

LES RETALLADES INAJORNABLES....
QUE COMENCIN PER LA BORBONADA

Etiquetes de comentaris: ,

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

23 milions d'euros malgastats en la publicitat per la privatització de Loteries

El Govern espanyol ha gastat 23 milions d'euros en publicitat per la privatització de les Loteries, una decisió que finalment ha estat suspesa per la 'situació dels mercats'. El Govern havia anunciat a bombo i platerets la privatització.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 1 d’octubre de 2011

ELS MISERABLES

Aquests que veieu fotografiats són Els Miserables. Bé, de fet, són els responsables, però deixeu-me aquesta llicència aprofitant l'estrena teatral, que per cert, només sé que no es fa en català, però no si es fa en espanyol o en anglès... Algú me'n pot informar?

El primer miserable, és, sense cap mena de dubte, el senyor Narcís Serra, amo i senyor durant molts anys de la que era la segona caixa de la CAC. Una caixa, per cert, totalment polititzada i que ha acabat com ha acabat. Feta un nyap. Narcís Serra ha estat, és i serà un personatge nefast. I ara sabem que també és un pèsim gestor, o si voleu, atès que no penso que porti els temes directament ell, un pèsim public relations. L'antiga Caixa de Catalunya, era una reserva per a sociates que pul.lulaven per la Diputació, les entitats metropolitanes i els ajuntaments, sobretot els grans ajuntaments de Barcelona i la rodalia, on, en paraules, sempre sàvies, d'en Joan Carretero, hi manen els prínceps rojos.

Narcís Serra és un gestor deficient, és un cantamanyanes, que ho amaga rere aquest posat d'estadista. El que a ell li mola és l'estratègia internacional, el CIDOB i, sobretot, sobretot, jugar a espies. Quants més espies, policies, militars, l'envoltin, més trempa el xaval, i el seu ego més creix. La resta li rellisca. Li refanfinfla.

Segon Miserable. Sense cap mena de dubte, el botxí de tot plegat. L'encarregat d'obrir en canal. La persona assedegada de sang. I si pot ser catalana, molt millor. No ha parat fins que no ho ha aconseguir. Trencar l'espinada del tant repetit, model de caixes català.

Em refereixo, és clar a l'actual governador del Banc d'Espanya, en Miguel Ángel Fernández Ordonez, altrament conegut com a MAFO. Representant de l'ala més jacobina, MAFO volia compensar la pèrdua de pes del seu càrrec, en comparació amb els seus antecessors, en benefici, és clar, del Banc Central Europeu, amb un paper més actiu en aquelles -poques- competències que li quedaven. I la desvertebració del sistema de caixes català, era la peça a abatre. I ho ha aconseguit poques setmanes abans de les eleccions.

Seria de chapeau, si no fos que MAFO és un responsable principal de la crisi econòmica de l'Estat, perquè obsessionat amb nosaltres, va deixar de fer les seves responsabilitats. Si fos islandès, el camarada MAFO ara mateix seria a la presó i en espera de judici. Aquí no, aquí encara va de xuloputes per la vida. Cada país té els governs que es mereix, I a l'Ecspanya Pig, li correspon un personatge a la seva alçada, i aquest no és altre que el senyor MAFO.

Tres. El padrino de tot plegat. Si MAFO és l'executor, qui es taca de sang fins als calçotets, l'Emilio Botín s'ho mira des del capdamunt de la seva muntanya de bitllets que se'ls pateja. Botin és probablement l'amo d'Ecspanya, amb el permís de molt poques persones. Però la seva obsessió és convertir-se en un gran banc global. Només cal veure la seva publicitat a la qual s'han invertit milions de dolars. No tingueu cap dubte que uns dels beneficiaris de l'estratègia colpista del MAFO seran el BBVA i el Santander. Ells es quedaran amb la part del lleó de la nacionalització que està tenint lloc aquests dies.

Malgrat els seus immensos esforços, no es pot dir que Botin formi dels tops més tops a escala mundial. I llavors concentra els seus esforços, en l'sponsorizació esportiva, per tal d'atraure possibles milions de nous clients. I a través de l'esport intenacional, podria ascendir socialment i esdevenir un personatge d´èxit encara més de referència.

Quart miseable, Isidre Fainé passarà a la història, entre d'altres coses, per ser el President de la CECA quan aquesta no va moure un dit per salvar les caixxes. Fainé, juntament amb l'altra esperança blanca, del dependentisme català, en Joan Rosell, actual president de la CEOE, no paren de rebre cleques de totes banda, com les que està patint, també, un home de la casa, com és l'Antoni Brufau a REPSOL.

I cinquè i definitiu miserable, en Josep Antoni Duran i Ecspanya. Perquè ha demostrat la seva completa i total inutil.litat per evitar el frontisme ecspanyol.

Miquel Roca, des del Port de la Selva el deu mirar amb aquell menyspreu profund que gastava en la seva època, on ja llavors Duran no parava de rebre a tort i a dret.

La raó és ben simple: no és aliè al frontisme, en forma part. Duran és un polític fracassat que tot li surt malament, però que viu encara de l'oxigen que li proporciona La Vanguardia i Cia.

Però el seu cinisme és tan immens, que jugarà a fer veure que encara mana. I malgrat que ja se li veu el llautó, encara hi ha incauts que el votaran i també alguns idiotes . Mai entendré com representant un partiti tan minúscul, ha estat capaç d'assolir tant poder polític i econòmic.

En definitiva cinc miserables que han contribuït a enfonsar encara més el país.

Prenem-ne nota.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,